21 d'agost 2020

EL PROBLEMA... SER UNA PETITA CULTURA?
Malgrat que en l’ideari popular, en el pot petit hi ha la bona confitura, a la realitat social, ser petit és un mal negoci.

La persona petita acaba amb cara de fàstic de tant ensumar les parts baixes dels altres.
El fill primogènit rep els clatellots del seu pare però el petit rep les del seu pare i les del germà gran, les dones baixetes s’han de fer monges i els polítics, dictadors perquè a les urnes no sumen ni un vot.

Els petits, quan venen les crisis són els primers de trobar-se amb la merda al coll.

Amb la cultura passa el mateix. Els grans coliseus i entitats culturals, aguanten les crisis que caiguin perquè saben que les administracions evitaran la seva desaparició.

Seria un desprestigi per un país tancar els seus teatres d’òpera o els grans museus.

Són els petits locals, les petites companyies, els cors, els llibreters, compositors, escriptors sense englantina d’or o els poetes –pobres i petits poetes– els que paguen els plats trencats perquè ells no tindran el suport governamental. Qui són ells pel govern si no tenen un Premi Astúries?

El problema i la injustícia cauen sempre sobre el dèbil però alhora afecten a la mateixa cultura perquè se li cala el motor. No avança, reviu sempre de cendres passades, glorioses però cendres a la fi.

La gran industria cultural ofereix el producte ja reconegut com a clàssic i comercialment segur. Són els petits els que busquen nous camins, noves maneres d’expressar, els que se la juguen, entre altres coses potser, perquè no tenen res a perdre.

Si deixem morir d’inanició als petits investigadors, la cultura quedarà tan clàssica com estàtica i en aquest moment deixa de ser cultura.

De tant en tant, si abans no es mort de Covid o de desesperació i es fa funcionari, algun petitet aconseguirà imposar el seu nou llenguatge.

Aleshores, ja vell si no mort, rebrà el reconeixement de les autoritats que li imposarà la medalla –probablement pòstuma– per la seva valuosa aportació artística. Serà tard, i el vell es morirà amb un somriure als llavis i molta amargor a l’ànima (o on coi es guardi l’amargor).

La cultura, si no és viva, és morta. Paraula de Déu.


SEGONA PÀGINA


CULTURA I IMATGE...
Potser respondre a aquestes preguntes no sigui cultura...

Potser descobrir les raons que porten a un pintor a renunciar a determinats colors no té importància. O sí?

Però aleshores què és la cultura?

Anar una vegada a la setmana al cine a veure més imatges?

Veure aquests reportatges pretesament socials on importa més una imatge que mil raons?


COMENÇA L’ESPECTACLE
Quan va començar la Segona Guerra Mundial?....

Molt bé, només li falten dues preguntes per aconseguir el pot.

IMPACTE TV. Avui, VIURE AL RAS. Imatges promocionals, de nit una vella borratxa vomita sobre un caixer automàtic.

Un senegalès és apallissat per tres bandarres de la burgesia.

INFORMES D’ACTUALITAT. Dones torturades.

Primers plans de rostres ferits, colpejats, sanguinolents.

Després la víctima a contrallum i veu distorsionada, explica: em va lligar al llit i amb l’encenedor va cremar-me la cara davant els meus fills...

Plano molt curt de cara cremada.

Última pregunta, si l’encerta guanya els tres mil euros de: Els Savis de la Història.

Atenció: pot dir-me per ordre de major a menor els tres camps d’extermini nazi on hi van morir més jueus?

Temps!

La pantalla alterna entre el neguit del concursant i imatges de camps de concentració amb piles de morts.

Aquesta és la única escletxa que li ha quedat a la cultura per entrar –no ja al cap sinó a les cases- de la població. La seva pròpia banalització. La seva rendició incondicional.

Per què l’inici de la segona guerra mundial?

No hi ha raons històriques, polítiques, econòmiques, perquè es fan i desfan aliances dintre d’un mateix conflicte?

Quin paper se’ls hi dóna als jueus per convertir-se amb els cadells d’Europa? Per què?

Per què una vella va borratxa pel carrer, de nit, vomitant?

Li agrada o potser no te família o potser els serveis socials no són capaços d’ajudar-la el mateix dia en que el govern a fet un nou pressupost pel Ministeri de Defensa?

Es pot explicar i corregir l’agressivitat de l’home que crema a la seva companya? Existeix encara el funcionament arcaic de la por, que ens immobilitza davant del perill? Ha de ser sempre ella qui a de justificar per què no va marxar?


TERCERA PÀGINA


ESPECTACLE I IMATGE
L’ART SOC JO
Aquests tipus d’orgull deplorable és freqüent en alguns tipus de minusvàlues físiques. Sempre hi ha el cec donant gràcies per poder imaginar els colors i assegurant que veu millor els paisatges gràcies a les paraules del guia i la fina sensibilitat del seu olfacte. O el coix content d’anar-se balancejant sense haver de pujar a un vaixell o el manco ufanós perquè només es menja les ungles d’una mà. Val. D’alguna manera cal sublimar les limitacions.

Però com es pot sublimar l’estupidesa?

Naturalment, la felicitat per aquest orgull neci, encanta al poder. Es molt còmoda i molt segur saber que al darrera teu hi ha un país de rucs.

Deia un Comandant de l’exèrcit espanyol que: “el mejor soldado es el extremeño porque con un par de gachas al día se conforma” (sic).

Doncs igual de contents que el Comandant amb la seva Companyia d’extremenys, ho està el Govern amb el seu país de “gachas”.

A Espanya li falta una mà de pintura, però s’hi resisteix, l’escup com si volguéssim pintar sobre una paret de sal humida. Espanya, no vol saber. Li fa por.

¡Que majos son! Eso es un pueblo, comenten satisfets els ministres.


A ESPANYA LI FALTA UNA MA DE PINTURA
Perdó, vostè sap el nom del Sant Pare actual?

¿Mande?

Que si conoce el nombre del Papa...

¿El papa?, ¿Qué papa? Yo solo conozco a mi papa (sic).

I el desgraciat i els seus fidels companys d’ignorància es posen a riure com el que són, uns orgullosos, absolutament orgullosos representants de l’analfabetisme.


QUARTA PÀGINA: EL CAT NEGRE


BAR CULTURAL
El primer dia Déu creà els cels i la terra. Va separar la llum de l'obscuritat. Donà el nom de dia a la llum i a l'obscuritat l’anomenà nit.

Al segon dia, els espanyols crearen “los mesones, bodegas, tascas y bares”. Al vi l’anomenaren cel i a l’abstinència infern. I així va començar la història d’Espanya.

Des d’aleshores, la cultura espanyola va íntimament vinculada al “vinillo” i la “tapita”. Per això el COVID, ha fet tan mal a la nostra cultura, perquè va obligar a tancar els bars.
Oficialment es parla del mal que està patint la cultura per culpa del virus.
Les autoritats s’omplen la boca lamentant la manca d’espectacles com els teatres o els concerts o les botifarrades i asseguren que el primer euro que els caigui, el dedicaran a recuperar l’entorn cultural del país. Mentida i doble mentida.
Tothom sap que les òperes i les exposicions són pels pijos, homosexuals i senyores que volen lluir cotilla. I tothom sap també, que el primer euro que caigui en un estament públic, anirà a la butxaca de qui l’agafi al vol.

La única manera de restablir el nivell cultural del país, és reobrint els bars. Allí, s’arregla el món, es fan descobertes científiques, es troba l’alineació perfecte de la selecció de futbol, es filosofa sobre la vida i la mort i el poder i el canvi climàtic.

Fins i tot, quan el grau etílic, va animant als tertulians, es pot arribar a solucionar el tema del COVID. Als bars, les dones analitzen la passivitat dels seus marits i la seva incapacitat sexual mentre els homes, amb una tradició de segles, treuen punta dels innumerables defectes femenins. Empresaris fracassats donen lliçons d’economia a pobres oients en atur que necessiten feina encara que sigui escoltant les bretolades de l’amo.

Entre cafè i cerveseta, l’amic d’un ex secretari territorial, dissenya les infraestructures que necessita la ciutat, i un ex mossèn –ara a l’atur amb dona i sis criatures–, justifica la pèrdua de la seva fe i els valors del budisme.

Escurada la copa i pagat el compte, els tertulians de bar tornen a casa convençuts que si la ONU els fes cas, el món aniria com una seda.

Per què punyetes volem biblioteques, si l’espanyol quan pensa davant una tapeta, pensa com el millor?

Això sí, ens cal una terrasseta, o una barra enganxifosa per donar forma al nostre pensament. A casa no ens hi trobem bé, ens sentim tancats, necessitem aire i audiència... però també el mateix Déu va necessitar una eternitat d’espai per fer aquesta merda de planeta i encara parlen d’ell.

ÚLTIMA HORA. El President del Tribunal Superior de Justícia d’Espanya, l’excel·lentíssim Sr. LLarena, denega a l’Hospital General de Madrid intervenir quirúrgicament el maluc, d’un home d’edat avançada. La operación es muy cara, diu la sentencia. Les accions de les funeràries han crescut un 753 per cent en les darreres hores.

El govern espanyol traslladarà la seva seu a Gernika, els bascos es comprometen a fer veure que els que manaran seran els de Madrid (Sánchez, Iglesias etc...) i a no qüestionar mai la unitat d’Espanya.

Torra, sense perdre la seriositat que el caracteritza, vol prohibir la mobilitat dels catalans mentre anima als estrangers a visitar la Sagrada Família. Podria donar-se el cas de que el President Torra arribi al grau d’incompetència de la resta de presidents autonòmics.
Finalment una coincidència entre Catalunya i Espanya.


ENDEVINA ENDEVINALLA
Platja, sol, mar plana. Banyistes de cert poder adquisitiu, vigilen els nens. Tot dóna sensació de festa i benestar. I de sobte, apareix una noia morta surant a l’aigua.
El tècnic, llest professional avisa a les autoritats. Pot haver-hi un tauró a la zona.
Les autoritats s’espanten (les autoritats sempre s’espanten i per això no fan la roda de premsa fins que han recuperat el color), després reaccionen amb fort esperit comunitari. No hi ha tauró. Hi ha turistes i això és el que cal preservar. Un mort, dos, tres, cinquanta... el que calgui menys tancar la platja. On aniran els turistes si aquesta merda de poble només te sol i platja?
Més morts, més queixes del tècnic que és l’únic que es manté alerta i busca el tauró assassí. Una hora de pel·li després, el tècnic mata el tauró. Les autoritats respiren tranquil·les.
La pel·li acaba aquí més o menys.
El que no se sap és que mesos després el tècnic està en situació d’ERO destinat a un poble de muntanya i que els polítics són reelegits i tornen a manar.

Us sona d’alguna cosa?

BENVOLGUT SÍNDIC
Des de l’inici (l’inici reconegut per part de les autoritats sanitàries del país) del COVID, ens hem perdut:
El carnaval, fires i congressos, les catifes de flors, el futbol i la resta d’esports, les revetlles, la truita de patata (per la falta d’ous per anar a comprar-los), la Patum de Berga, les vacances, les cuixes de les estrangeres, els festivals d’estiu, sopars a la fresca, cinemes i teatres, concerts, confessar-se, anar a missa, casaments i enterraments, discoteques, follar amb desconeguts i/o amb coneguts que no són de la família, Sant Jordi (dues vegades), les rebaixes, poder estar amb els nets, poder estar amb els fills casats, poder estar amb les sogres vídues, poder visitar als vells que tenim aparcats a les residències, anar a urgències quan et peta i no tens altra cosa a fer, entrar a les llibreries, respirar sense haver d’empassar-te el tuf del teu alè, les tertúlies de bar, anar a la pelu i poder-se tenyir, bufà la sopa per donar-li al nen i no sé quantes coses més, entre elles, i no la menys important és que malgrat les restriccions em seguit caient com a mosques.

Què li sembla Sr Síndic?

D’acord que el Govern s’ha estalviat una palada d’euros amb les pensions dels jubilats que s’ha endut el virus, però, li pregaríem Sr Síndic, que avisi al govern que no es refiïn. Si la faixa no s’afluixa, algun dia petarem. I quan un poble peta, peta de debò, i es mata entre sí i el govern aleshores s’estalvia també les pensions i les baixes per malaltia i un munt de coses i en queda reforçat.

Resumint, els que tinguin greuges per denunciar, que passin per finestreta de dilluns a dilluns de tres a tres i deu, per alguna institució tancada per reformes. Oi Síndic?