Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : Aprovada la proposta de llei d’amnistia. Don Manuel García-Castellón y García-Lomas. Rita Patiño, de Chiuahua a Kansas. Salvador Puig Antich negat 50 anys després. Ponsatí i Graupera volen unir l’independentisme. L’alcalde no vol pisos turístics a Barcelona. Els nou, però vells, candidats a la presidència americana
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
15 de març 2024
SÍ, SÍ, SÍ L’AMNISTIA ÉS AQUÍ... O NO
Aprovada la proposta de llei d’amnistia
Miracle de nota. Socialistes, Junts i Esquerra s’han posat d’acord. Tres setmanes després de la primera pífia, arriba la signatura. Els tres partits estan eufòrics i els ha faltat temps per atribuir-se’n l’èxit. L’anunci dels socialistes va estar molt a prop de l’orgasme, el de Junts amb aparent humilitat cristiana reivindicava per ell sol la millora de la llei amb seguretat igualment cristiana. Esquerra, recordant que la feina ja estava feta deixava passar l’aigua riu avall, sense donar-li massa importància.
D’una manera o altra, però, tots es recolzaven en l’acord de Venècia. Que bé li ha anat a l’amnistia la reunió de Venècia! Que bé li va al Procés l’obsessiva persecució de l’Espanya dretana. És el P.P qui reclama el dictamen Venecià i precisament allí els desautoritzen.
Durant uns dies, l’Amnistia perdrà protagonisme de primera pàgina. Seguirà el seu camí parlamentari i senatorial sense grinyolar massa fins al dia de ser aprovada. Aleshores tornarà altra vegada a ser portada.
VOX, P.P. i l’animeta de Coalició Canària, diran que Espanya està trencada, que mai la nació havia estat violada amb tanta sanya i que els fonaments de la democràcia estan com les cases de Badalona que s’esquerden una darrera l’altre. Però no passarà res. Els crits de la manada ja estan descomptats, com les baixades de la borsa que sempre s’avança a les desgràcies.
El que no hi ha Déu que sàpiga o pugui evitar és la reacció de la justícia espanyola. Ens consta que el dia abans de l’acord miraculós a favor de l’amnistia, jutges, magistrats, secretaris, forces policials i eclesiàstiques ja treballen fent pinya per trobar el pecat (real o imaginat) que pot dur als inferns als infidels signants de l’amnistia. I el trobaran. És qüestió de barra i tots els col·lectius esmentats en tenen de sobrada.
Així doncs, anunciem en lletra i boca petita l’aprovació de la Llei d’Amnistia i la miraculosa unió de dos partits independentistes tot a l’espera del pronunciament (esperem que no del tot militar) de la justícia espanyola, la millor de les justícies, la més independent, la més universal. Com si diguéssim, l’hòstia de justícia.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
PERSONATGES UNIVERSALS
Don Manuel García-Castellón y García-Lomas
Me niego rotundamente a que éstas, mis palabras, sean traducidas a dialecto alguno. El encabezado indica perfectamente mi nombre y apellidos pero no así mi rango. Soy Juez Titular del Juzgado número seis de la Audiencia Nacional, así que ojo.
Cargo a la derecha los dos huevos, de ahí quizá mi evidente tendencia a todo lo que es diestra, pero también hay en mi inclinación, una vertiente moral o religiosa quizá. Estoy de parte de los buenos. Así de fácil. Ni política ni nada, lo mío es personal. Me gusta la gente honesta. Como Pinochet al que me negué a procesar. Sólo faltaría, un general de misa diaria como nuestro Generalísimo, procesado.
Creo sinceramente también en la inocencia de Ignacio González al que un mal juez un tal Eloy Velasco quiso enchironar y lo hizo hasta que un servidor substituyó al antedicho juez y lo liberé a los pocos meses con una buena rebaja en la fianza. Y así he seguido en mi cruzada particular a favor de los buenos como su mismísima majestad el Rey de España don Juan Carlos II a quien algunos malos españoles han querido deshonrar. Dios les confunda y si puedo yo mismo me encargo.
Ni que decir tiene que mis tareas laborales han sido solicitadas siempre por lo mejor de lo mejor en la política española: Aznar, Rajoy y descendientes. Jamás me prestaría a cumplir un encargo hecho por los traidores que han usurpado el gobierno de nuestro país. Por nada del mundo caería tan bajo. Yo sólo perjuro a favor de los buenos.
Últimamente estoy enfrascado en uno de los crímenes más injuriosos jamás cometidos, el llamado Proceso Catalán. He metido ahí los cinco sentidos y juro que no se me van a escapar. Cueste lo que cueste. Cuando se trata de atajar el cáncer, se precisa cirugía y de la gorda y después quimioterapia y después, entierro. De momento ya he pedido a la Guardia Civil que me busque algún muerto no identificable y por Dios que se lo cargo a Puigdemont y a los terroristas del tsunami.
Sé que a algunos mi tarea no les parece bien. Que se jodan. Son anti españoles y yo me cago en los anti españoles.
Bueno, Arriba España, coño!
LA GARSA PROSTÀTICA
CURSES SENSE SENTIT
Rita Patiño, de Chiuahua a Kansas
Fa un parell de dies els diaris parlaven d’una dona de mitjana edat francesa que caminava per l’autopista de Tarragona. Venia –sense saber-ho– d’un centre sanitari francès (Saint-Laurent-du-Pont). Una caminada. La dona estava ben despistada i encara no es coneixen les raons de la passejada. La família està avisada i contenta. Passaran a recollir-la.
Rita Patiño, pertany al poble Raramuri (corredora a peu) del nord de Mèxic. Un dia se la van trobar en una església de Kansas. Estava cansada i no era per menys. Havia fet 2.373 quilòmetres. Sap greu de dir, però Kansas no és un bon lloc per anar d’excursió. És, entre altres coses, la capital mundial dels Cowboys i voten a Trump.
De manera que mentre els Mossos catalans en poques hores identificaven a la fugitiva francesa, els americans han tingut a la Rita dotze anys tancada en un psiquiàtric. Per no parlar anglès ni tenir cotxe van decidir que estava malalta, esquizofrènica exactament. Fins ara.
Amèrica, la del nord, pots anar-hi si vas per la costa, però quan gires a la dreta i comences a endinsar-te cap a l’interior, la cosa està fotuda. Tenen diners, petroli, moltes banderes i moltes armes, però l’atenció primària de salut va escassa i la intel·ligència també. Que això passi a la Xina, passa, però als EUA no deixa de tenir gràcia i demostra fins a quin punt el progrés és pura fatxada. Cal ser molt inútil per tenir dotze anys tancada a una dona sense que ningú pensi en portar un traductor. O molt americà que també podria ser.
Més enllà, però de les mancances americanes, hi ha una pregunta a fer: per què aquesta mania d’agafar carretera i manta i posar-se a caminar?
Per molta filla del poble de les estrelles i les muntanyes que siguis, no cal caminar tant. Si la Rita tenia un problema, podia anar a l’atenció al consumidor de Chihuahua i exclamar-se. Si la senyora francesa no estava bé a la residència francesa, en tenia prou en trucar a la família. Doncs ni l’una ni l’altra. A caminar les dues. Que no s’està bé a casa?
Tant la francesa com la mexicana em recorden molt als vint mil diguem-ne atletes que s’han apuntat a la Marató de Barcelona. On van?
TERCERA PÀGINA
CARTA DELS LECTORS
SALVADOR PUIG ANTICH NEGAT 50 ANYS DESPRÉS
Deixeu-lo d'una vegada en pau! Millor que segueixi en la clandestinitat
Hem assistit, atònits, en aquests darrers dies, a un lamentable espectacle de recuperació de Puig Antich per part de les institucions, els estaments democràtics i culturals, i els polítics de torn del país. Encara ens estranya, que l'arquebisbe Juan José Omella, no l'hagi beatificat com a Sant-Salvador!
L'han recuperat com a antifranquista i per la democràcia per la qual ell mai va lluitar, ja que en Salvador era un lluitador incansable, anticapitalista i llibertari, encaminat en la transformació revolucionària de la vida quotidiana i de la societat.
Fins i tot el president de la Generalitat, afirmà que "va ser un dels grans símbols de la lluita antifranquista", i que "encarna l'exemple de la lluita pels drets i les llibertats"; quan per Puig Antich, el seu objectiu no era enderrocar el franquisme, sinó el capitalisme, i lluitava per uns altres drets i llibertats.
Els actes de la comissió Puig Antich, com sempre, han estat silenciats pels mitjans de comunicació; els diaris barcelonins han negat a un company de "el metge" un article d'opinió sobre Puig Antich; en el cinquanta aniversari, fins i tot un locutor va acabar una carta d'en Salvador amb "salut i amnistia" en comptes de "salut i anarquia".
Aquesta és la llibertat d'expressió dels nostres demòcrates. Però, si està clar que ell no era un demòcrata, i no era ni és un dels vostres, per què us apropieu de la seva figura per la vostra democràcia i els vostres interessos partidistes?
L'informe policial el definia com una persona intel·ligent, de fermes conviccions revolucionàries i perillós. I com veiem, no era només altament perillós pels policies i el sistema, sinó que a hores d'ara, després de 50 anys, continuen sent tan perilloses i incòmodes les seves idees i pràctiques subversives, que els servidors del poder polític establert l'han de transformar en un reclam i mercaderia democràtica.
Per més que trafiqueu amb la seva vida, en Salvador mai serà vostre. Ell, és i serà sempre, d'aquells que s'enfronten a l'ordre injust imposat i que lluiten de debò per una societat alliberada de dones i homes plenament lliures.
El súmmum de tot ha estat el documental emès per la televisió catalana, TV3: “Puig Antich, el llibre vermell". El seu director, Xavier Sanjuan, entre d'altres, havia promès reiteradament a companys del Salvador i del seu entorn que, ara sí... perquè era just i necessari... hi hauria una part important del documental en què explicarien el context històric, la trajectòria política d'en Salvador, i què era el MIL (Movimiento Iberico de Liberación), etc.
Gran ha estat la sorpresa en veure que finalment no hi ha hagut res d'això. Han estat enganyats i estafats, amb la sorpresa d'un narrador amb un protagonisme desmesurat que descriu a Puig Antich "com un membre armat del MIL", i com a "inexpert".
No sé per què, tot plegat em recorda el poema d'ara fa cinquanta anys d'en Josep Miquel Servià, "D'aquí a quatre hores", que acaba així: "Una llarga filera de tricornis ens barra el pas i ens punxa el sentiment. Tu, ets ple de vida i encara a hores d'ara d'esperança.
D’aquí a quatre hores, seràs només un nom.
El nom d’un mort flamant, reivindicable;
amb el que alguns polítics sense sang,
que es diuen esquerrans
i no han fet res per treure’t el dogal d’una mort certa,
se’n faran pantagruèlica venjança
per els seus bruts, hipòcrites brams d’ase.
D’aquí a quatre hores passaràs a ser l’incòmode record
per la consciència d’alguns
que han fet veure que lluitaven,
i que el primer cluc d’ull que els ofereixin,
pactaran un seient al presbiteri,
amb els mateixos que, d’aquí a quatre hores,
vint-i-sis anys només, et mataran.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
EL TRENCADÍS
Ponsatí i Graupera volen unir l’independentisme
Un holandès, un creient, dos, una església, tres, un cisma. Diuen.
Un catalanista, un independentista, dos, un partit, tres, una escissió. Passa.
La separació de les aigües i la terra va afectar molt els catalans. Si tot era una mateixa cosa i Déu va separar-les, què no hem de fer nosaltres? Doncs separar... però acomplexadament. Catalunya se separa en nom de la unió, com el trencadís de Gaudí. Un sol poble, una sola peça, però a trossets i de colors diferents perquè a mi el blau cel no m’agrada. I anem fent pàtria.
Fins i tot els personatges que suposàvem lliures de la contumàcia, la professora Ponsatí i el professor Graupera, s’han allunyat de les seves diverses opcions per formar un nou grup polític. Se’n dirà ALHORA perquè això sí, amb el nom es fa palesa la indestructible voluntat d’ajuntar les diverses sensibilitats catalanistes i independentistes. Tenen feina. Les diverses sensibilitats són tan sensibles i tan variades que a unes se’ls troba al costat de partits espanyols, altres van sols com el noi de les cabres i encara uns altres amagats per calaixos de despatx. Difícil unir tanta peça solta.
El que sí que han aconseguit els dos professors és esmicolar una mica més la unitat catalana. Si s’han decidit per crear un nou grup, representa com a mínim que tenen algun adepte, encara que només sigui algú de la família. Gent que fins ara votaven altres opcions, però que ara traspassaran el suport a ALHORA que no arribarà als mínims exigits per entrar ni al bar del Parlament català, però que celebrarà la seva derrota amb una botifarrada en algun descampat a l’ombra d’un pi escapçat per la sequera.
De ser fauna, els polítics catalans fa temps que s’haurien extingit perquè ells per sobreviure no cacen altres espècies, ells s’alimenten de la mateixa família. Llebres contra llebres, castors contra castors, mantis religiosa contra mantis religiosa... fins a l’extinció definitiva.
Mai no dubtarem de la bona voluntat que acompanya a cada escissió partidista en nom de la unitat política, sí que cal però demanar a biòlegs de renom, preguntar per aquesta estranya anomalia d’autoimmolar-se que té l’espècie política catalana. I mentre no ens en donin raó, LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
INSTINT COLLBONI
L’alcalde no vol pisos turístics a Barcelona
Collboni és una bèstia política. Té instint. El veus i recorda sense voler a aquests animalons petitets que tan hàbilment s’arrosseguen per terra amb una mena de somriure al morro i ulls brillants, abans de llençar-se contra la presa. Osti si te’l recorda!
Collboni, a més, té la capacitat del camuflatge. Té una ideologia, pensa una metodologia i actua a la seva. Desconcertant, però en un punt sempre es mostra fidel, el poder.
Catalunya porta una temporada desbordada pel Hard Rock, una mena de circ per a adults que portarà a molts turistes del món sencer. Els pressupostos de la Generalitat no s’aproven per culpa del Hard Rock. A favor Socialistes, en contra Comuns i altres. Esquerra, navegant. Segons ascendència política, Collboni ha d’estar del costat de la proposta socialista, i ho està però... L’habilitat de Collboni fa que tot i estar a favor d’un mastodòntic complexa turístic, des de l’Ajuntament, anuncïi una mena de caça i captura en contra dels turistes. No els pensa matar, quedi clar. Collboni és un bon home, però els negarà el pa, la sal i especialment els pisos on fins ara es refugiaven. Incomprensible? Incoherent? No. Collboni.
L’instint de l’alcalde és finíssim. Molts barcelonins es queixen per la manca d’oferta de pisos de lloguer a la ciutat que es queden pels turistes. Cada vegada hi ha més gent en contra dels turistes –encara que molts visquin d’ells–, alguna personalitat artística lamenta la pèrdua de personalitat de la ciutat comtal i Collboni ensuma.
Solució: pantalla d’intencions. No més pisos de lloguer, especialment a la Barceloneta, barri a tocar de mar eminentment turístic. Esperances: que la ciutadania se’l cregui aplaudeixi la iniciativa i esperi pacient la realització del pla. Solució a llarg termini: problemes legals i econòmics dilataran l’ofensiva de Collboni, però amb una mica de sort, Barcelona tindrà un altre problema. I oblidarem a la tieta.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
L’INSERSO ES REIVINDICA
Els nou, però vells, candidats a la presidència americana
Vas al metge acollonit perquè saps que et diran que tens càncer o que ni tan sols cal operar i que és millor que gaudeixis els darrers dies. Així està Amèrica, a la sala d’espera, esperant a Biden o a Trump.
Biden és un dretà de soca-rel, que el temps ha anat llimant com a les soques i a les arrels. Ara fa de progre però sense saber-ho. És la vellesa la que el fa girar al centre per pur equilibri. De fet, Biden no sap si va o torna, però dins la residència geriàtrica (on hauria d’estar) representaria al nonagenari que diu picardies a les senyores ancianes i que anima als companys a ballar música dels cinquanta. Inútil però força inofensiu. Trump és l’altre. El vell malhumorat que porta de corcoll a les infermeres i insulta a les velles que no el deixen avançar a pas militar pel passadís de la residència. Un tros d’ase cregut que du a la cartera les fotos de quan era militar de lleva i tenia un Ford Fiesta.
La qüestió –greu– és que un dels dos ha de manar als EUA. El país, de per sí, ja no és una gran cosa. Gran sí, però tonto del cul també i si la direcció depèn dels dos residents geriàtrics, pinten bastos.
Com a la residència, el mal humor impera i és possible que un vell emprenyat com Trump que es queixa cada dia de la sopa tingui més simpatitzants que el dubitatiu i empàtic Biden que malgrat la bona fe, acaba cada dia en una habitació diferent perquè no sap quina és la seva. De convocar-se eleccions a la residència per escollir a l’enllaç amb la direcció seria un desastre. El personal, gent jove i capaç de pensar una estona al dia, s’abstindria. Els metges, malgrat sentir-se propers a l’animalot del Trump buscarien també la tranquil·litat i tampoc votarien. Els electors en tot cas serien els vells afectats i dins la massa sempre hi ha més gent que es queixa de la sopa que gent conformada. Resultat, els EUA, ho tenen fatal. Els seus aliats també. Els enemics no diguem i nosaltres, els pobres ciutadans d’altres contrades, pitjor que ningú. O sigui, una pena.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LA SORT DE SER CATALÀ
Maria Branyes
La senyora Branyes és la dona més gran del món (que se sàpiga). A tots els vellets que tenen la desgràcia de passar de la centena, els pregunten el secret de la seva longevitat i tots responen una carallotada o una altra. Amb Maria Branyes no hi ha perill. Se li pot preguntar i la resposta serà pràcticament científica. Ha arribat a ser tan gran perquè és catalana. I una vegada has tingut la sort de néixer a Catalunya, qualsevol es mor. Esperem que no li ofereixin cap medalla honorífica perquè aleshores sí que la maten.
BARCELONA ÉS MÚSICA
120 pianos pels carrers de Barcelona
Quina gatzara quina alegria. Cent vint pianos a disposició de tots els amants de la música que no tenen piano o que tenen a la família ja farta i no els deixen tocar a casa. Cada cantonada barcelonina és art. A vegades art rupestre, però art. Com sempre i en totes les coses, hi ha diverses tipologies d’artista. El modoset que si li cau un piano a prop ho aprofita i toca mitja melodia, el que s’ha preparat el repertori de la diada i es porta un parell d’amics perquè li facin de claca i el sonat que hores abans que les mudances deixin el piano, ja espera a la cantonada i se’l fa seu fins a la matinada. Cada any hi ha sonats que s’enduen un piano a casa.
LA FORÇA FEMENINA
Guàrdies Civils demanen el canvi de sexe
L’apoderament femení ha arribat a les Forces Armades i de l’Ordre. Un fotimer de Guàrdies Civils han demanat per escrit i sota jurament a la Pàtria que volen ser dones. No s’operaran perquè fa mal, ni tenen intenció de canviar parella femella per mascle. És bàsicament un tema laboral. Sembla que a les dones del Cos els hi toquen feines menys arriscades, menys pesades i relativament igual de remunerades. És allò de l’esforç i entrega fins a la darrera gota de sang que canten amb tanta virilitat el dia de Pasqua.
L’ESGLÉSIA SEGUEIX A LA DRETA... DEL PARE
Nou President de la Conferència Episcopal
Quan ja s’ha acabat la dreta, et trobes a Arguello, Bisbe de Valladolid que entre altres coses considera que l’amnistia (O SIGUI EL PERDÓ) allò que els mossens et donen en aquelles casetes de fusta, atempta contra els pilars bàsics de la convivència a Espanya. Miraculosament l’endemà de fer pública aquesta sentència, el van nomenar Cap de la Conferència episcopal espanyola. És que el busques i no trobes un candidat tan adequat.
N’HI HA QUE S’HO BUSQUEN
Ferit roba a infermera
Tonto d’entrada per barallar-se a ganivetades en una Plaça. Tonto per deixar-se enxampar per la Poli Local i no voler que li curessin les ferides. Tonto perquè després va sol a l’Hospital a buscar assistència. Tonto a rematar perquè durant les cures roba el mòbil de la infermera. Imbècil tocat de les bombes perquè quan s’escapa amaga el mòbil robat en un carretó de Supermercat, que són com sap tothom, reixats. A la presó no sé, però a una guarderia segur que hi hauria d’anar.
EXCÉS DE PREVENCIÓ
Es vacuna 217 vegades
És alemany la qual cosa ja explica una mica el cas. Els alemanys són cabuts. Els diuen que saludin a Hitler i ho fan (encara ara). A aquest maniàtic de la salut van dir-li que calia vacunar-se contra la Covid i ho ha fet, dues-centes disset vegades. Però no tot és hipocondria, aquí també hi ha esperit emprenedor i una mica de picardia. El revacunat alemany venia els certificats de vacunació a gent poruca que tenen por d’una agulla. I va fer una pasta i a sobre es troba de puta mare.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
PEL MAIG ELECCIONS A CATALUNYA
SI VOTAR CANVIÉS ALGUNA COSA
FA MOLT DE TEMPS QUE ESTARIA PROHIBIT
VOTAR NOMÉS REFORÇA
ELS RUMBS CONSERVADORS DEL SISTEMA
SÍ, SÍ, SÍ L’AMNISTIA ÉS AQUÍ... O NO
Aprovada la proposta de llei d’amnistia
Miracle de nota. Socialistes, Junts i Esquerra s’han posat d’acord. Tres setmanes després de la primera pífia, arriba la signatura. Els tres partits estan eufòrics i els ha faltat temps per atribuir-se’n l’èxit. L’anunci dels socialistes va estar molt a prop de l’orgasme, el de Junts amb aparent humilitat cristiana reivindicava per ell sol la millora de la llei amb seguretat igualment cristiana. Esquerra, recordant que la feina ja estava feta deixava passar l’aigua riu avall, sense donar-li massa importància.
D’una manera o altra, però, tots es recolzaven en l’acord de Venècia. Que bé li ha anat a l’amnistia la reunió de Venècia! Que bé li va al Procés l’obsessiva persecució de l’Espanya dretana. És el P.P qui reclama el dictamen Venecià i precisament allí els desautoritzen.
Durant uns dies, l’Amnistia perdrà protagonisme de primera pàgina. Seguirà el seu camí parlamentari i senatorial sense grinyolar massa fins al dia de ser aprovada. Aleshores tornarà altra vegada a ser portada.
VOX, P.P. i l’animeta de Coalició Canària, diran que Espanya està trencada, que mai la nació havia estat violada amb tanta sanya i que els fonaments de la democràcia estan com les cases de Badalona que s’esquerden una darrera l’altre. Però no passarà res. Els crits de la manada ja estan descomptats, com les baixades de la borsa que sempre s’avança a les desgràcies.
El que no hi ha Déu que sàpiga o pugui evitar és la reacció de la justícia espanyola. Ens consta que el dia abans de l’acord miraculós a favor de l’amnistia, jutges, magistrats, secretaris, forces policials i eclesiàstiques ja treballen fent pinya per trobar el pecat (real o imaginat) que pot dur als inferns als infidels signants de l’amnistia. I el trobaran. És qüestió de barra i tots els col·lectius esmentats en tenen de sobrada.
Així doncs, anunciem en lletra i boca petita l’aprovació de la Llei d’Amnistia i la miraculosa unió de dos partits independentistes tot a l’espera del pronunciament (esperem que no del tot militar) de la justícia espanyola, la millor de les justícies, la més independent, la més universal. Com si diguéssim, l’hòstia de justícia.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
PERSONATGES UNIVERSALS
Don Manuel García-Castellón y García-Lomas
Me niego rotundamente a que éstas, mis palabras, sean traducidas a dialecto alguno. El encabezado indica perfectamente mi nombre y apellidos pero no así mi rango. Soy Juez Titular del Juzgado número seis de la Audiencia Nacional, así que ojo.
Cargo a la derecha los dos huevos, de ahí quizá mi evidente tendencia a todo lo que es diestra, pero también hay en mi inclinación, una vertiente moral o religiosa quizá. Estoy de parte de los buenos. Así de fácil. Ni política ni nada, lo mío es personal. Me gusta la gente honesta. Como Pinochet al que me negué a procesar. Sólo faltaría, un general de misa diaria como nuestro Generalísimo, procesado.
Creo sinceramente también en la inocencia de Ignacio González al que un mal juez un tal Eloy Velasco quiso enchironar y lo hizo hasta que un servidor substituyó al antedicho juez y lo liberé a los pocos meses con una buena rebaja en la fianza. Y así he seguido en mi cruzada particular a favor de los buenos como su mismísima majestad el Rey de España don Juan Carlos II a quien algunos malos españoles han querido deshonrar. Dios les confunda y si puedo yo mismo me encargo.
Ni que decir tiene que mis tareas laborales han sido solicitadas siempre por lo mejor de lo mejor en la política española: Aznar, Rajoy y descendientes. Jamás me prestaría a cumplir un encargo hecho por los traidores que han usurpado el gobierno de nuestro país. Por nada del mundo caería tan bajo. Yo sólo perjuro a favor de los buenos.
Últimamente estoy enfrascado en uno de los crímenes más injuriosos jamás cometidos, el llamado Proceso Catalán. He metido ahí los cinco sentidos y juro que no se me van a escapar. Cueste lo que cueste. Cuando se trata de atajar el cáncer, se precisa cirugía y de la gorda y después quimioterapia y después, entierro. De momento ya he pedido a la Guardia Civil que me busque algún muerto no identificable y por Dios que se lo cargo a Puigdemont y a los terroristas del tsunami.
Sé que a algunos mi tarea no les parece bien. Que se jodan. Son anti españoles y yo me cago en los anti españoles.
Bueno, Arriba España, coño!
LA GARSA PROSTÀTICA
CURSES SENSE SENTIT
Rita Patiño, de Chiuahua a Kansas
Fa un parell de dies els diaris parlaven d’una dona de mitjana edat francesa que caminava per l’autopista de Tarragona. Venia –sense saber-ho– d’un centre sanitari francès (Saint-Laurent-du-Pont). Una caminada. La dona estava ben despistada i encara no es coneixen les raons de la passejada. La família està avisada i contenta. Passaran a recollir-la.
Rita Patiño, pertany al poble Raramuri (corredora a peu) del nord de Mèxic. Un dia se la van trobar en una església de Kansas. Estava cansada i no era per menys. Havia fet 2.373 quilòmetres. Sap greu de dir, però Kansas no és un bon lloc per anar d’excursió. És, entre altres coses, la capital mundial dels Cowboys i voten a Trump.
De manera que mentre els Mossos catalans en poques hores identificaven a la fugitiva francesa, els americans han tingut a la Rita dotze anys tancada en un psiquiàtric. Per no parlar anglès ni tenir cotxe van decidir que estava malalta, esquizofrènica exactament. Fins ara.
Amèrica, la del nord, pots anar-hi si vas per la costa, però quan gires a la dreta i comences a endinsar-te cap a l’interior, la cosa està fotuda. Tenen diners, petroli, moltes banderes i moltes armes, però l’atenció primària de salut va escassa i la intel·ligència també. Que això passi a la Xina, passa, però als EUA no deixa de tenir gràcia i demostra fins a quin punt el progrés és pura fatxada. Cal ser molt inútil per tenir dotze anys tancada a una dona sense que ningú pensi en portar un traductor. O molt americà que també podria ser.
Més enllà, però de les mancances americanes, hi ha una pregunta a fer: per què aquesta mania d’agafar carretera i manta i posar-se a caminar?
Per molta filla del poble de les estrelles i les muntanyes que siguis, no cal caminar tant. Si la Rita tenia un problema, podia anar a l’atenció al consumidor de Chihuahua i exclamar-se. Si la senyora francesa no estava bé a la residència francesa, en tenia prou en trucar a la família. Doncs ni l’una ni l’altra. A caminar les dues. Que no s’està bé a casa?
Tant la francesa com la mexicana em recorden molt als vint mil diguem-ne atletes que s’han apuntat a la Marató de Barcelona. On van?
TERCERA PÀGINA
CARTA DELS LECTORS
SALVADOR PUIG ANTICH NEGAT 50 ANYS DESPRÉS
Deixeu-lo d'una vegada en pau! Millor que segueixi en la clandestinitat
Hem assistit, atònits, en aquests darrers dies, a un lamentable espectacle de recuperació de Puig Antich per part de les institucions, els estaments democràtics i culturals, i els polítics de torn del país. Encara ens estranya, que l'arquebisbe Juan José Omella, no l'hagi beatificat com a Sant-Salvador!
L'han recuperat com a antifranquista i per la democràcia per la qual ell mai va lluitar, ja que en Salvador era un lluitador incansable, anticapitalista i llibertari, encaminat en la transformació revolucionària de la vida quotidiana i de la societat.
Fins i tot el president de la Generalitat, afirmà que "va ser un dels grans símbols de la lluita antifranquista", i que "encarna l'exemple de la lluita pels drets i les llibertats"; quan per Puig Antich, el seu objectiu no era enderrocar el franquisme, sinó el capitalisme, i lluitava per uns altres drets i llibertats.
Els actes de la comissió Puig Antich, com sempre, han estat silenciats pels mitjans de comunicació; els diaris barcelonins han negat a un company de "el metge" un article d'opinió sobre Puig Antich; en el cinquanta aniversari, fins i tot un locutor va acabar una carta d'en Salvador amb "salut i amnistia" en comptes de "salut i anarquia".
Aquesta és la llibertat d'expressió dels nostres demòcrates. Però, si està clar que ell no era un demòcrata, i no era ni és un dels vostres, per què us apropieu de la seva figura per la vostra democràcia i els vostres interessos partidistes?
L'informe policial el definia com una persona intel·ligent, de fermes conviccions revolucionàries i perillós. I com veiem, no era només altament perillós pels policies i el sistema, sinó que a hores d'ara, després de 50 anys, continuen sent tan perilloses i incòmodes les seves idees i pràctiques subversives, que els servidors del poder polític establert l'han de transformar en un reclam i mercaderia democràtica.
Per més que trafiqueu amb la seva vida, en Salvador mai serà vostre. Ell, és i serà sempre, d'aquells que s'enfronten a l'ordre injust imposat i que lluiten de debò per una societat alliberada de dones i homes plenament lliures.
El súmmum de tot ha estat el documental emès per la televisió catalana, TV3: “Puig Antich, el llibre vermell". El seu director, Xavier Sanjuan, entre d'altres, havia promès reiteradament a companys del Salvador i del seu entorn que, ara sí... perquè era just i necessari... hi hauria una part important del documental en què explicarien el context històric, la trajectòria política d'en Salvador, i què era el MIL (Movimiento Iberico de Liberación), etc.
Gran ha estat la sorpresa en veure que finalment no hi ha hagut res d'això. Han estat enganyats i estafats, amb la sorpresa d'un narrador amb un protagonisme desmesurat que descriu a Puig Antich "com un membre armat del MIL", i com a "inexpert".
No sé per què, tot plegat em recorda el poema d'ara fa cinquanta anys d'en Josep Miquel Servià, "D'aquí a quatre hores", que acaba així: "Una llarga filera de tricornis ens barra el pas i ens punxa el sentiment. Tu, ets ple de vida i encara a hores d'ara d'esperança.
D’aquí a quatre hores, seràs només un nom.
El nom d’un mort flamant, reivindicable;
amb el que alguns polítics sense sang,
que es diuen esquerrans
i no han fet res per treure’t el dogal d’una mort certa,
se’n faran pantagruèlica venjança
per els seus bruts, hipòcrites brams d’ase.
D’aquí a quatre hores passaràs a ser l’incòmode record
per la consciència d’alguns
que han fet veure que lluitaven,
i que el primer cluc d’ull que els ofereixin,
pactaran un seient al presbiteri,
amb els mateixos que, d’aquí a quatre hores,
vint-i-sis anys només, et mataran.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
EL TRENCADÍS
Ponsatí i Graupera volen unir l’independentisme
Un holandès, un creient, dos, una església, tres, un cisma. Diuen.
Un catalanista, un independentista, dos, un partit, tres, una escissió. Passa.
La separació de les aigües i la terra va afectar molt els catalans. Si tot era una mateixa cosa i Déu va separar-les, què no hem de fer nosaltres? Doncs separar... però acomplexadament. Catalunya se separa en nom de la unió, com el trencadís de Gaudí. Un sol poble, una sola peça, però a trossets i de colors diferents perquè a mi el blau cel no m’agrada. I anem fent pàtria.
Fins i tot els personatges que suposàvem lliures de la contumàcia, la professora Ponsatí i el professor Graupera, s’han allunyat de les seves diverses opcions per formar un nou grup polític. Se’n dirà ALHORA perquè això sí, amb el nom es fa palesa la indestructible voluntat d’ajuntar les diverses sensibilitats catalanistes i independentistes. Tenen feina. Les diverses sensibilitats són tan sensibles i tan variades que a unes se’ls troba al costat de partits espanyols, altres van sols com el noi de les cabres i encara uns altres amagats per calaixos de despatx. Difícil unir tanta peça solta.
El que sí que han aconseguit els dos professors és esmicolar una mica més la unitat catalana. Si s’han decidit per crear un nou grup, representa com a mínim que tenen algun adepte, encara que només sigui algú de la família. Gent que fins ara votaven altres opcions, però que ara traspassaran el suport a ALHORA que no arribarà als mínims exigits per entrar ni al bar del Parlament català, però que celebrarà la seva derrota amb una botifarrada en algun descampat a l’ombra d’un pi escapçat per la sequera.
De ser fauna, els polítics catalans fa temps que s’haurien extingit perquè ells per sobreviure no cacen altres espècies, ells s’alimenten de la mateixa família. Llebres contra llebres, castors contra castors, mantis religiosa contra mantis religiosa... fins a l’extinció definitiva.
Mai no dubtarem de la bona voluntat que acompanya a cada escissió partidista en nom de la unitat política, sí que cal però demanar a biòlegs de renom, preguntar per aquesta estranya anomalia d’autoimmolar-se que té l’espècie política catalana. I mentre no ens en donin raó, LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
INSTINT COLLBONI
L’alcalde no vol pisos turístics a Barcelona
Collboni és una bèstia política. Té instint. El veus i recorda sense voler a aquests animalons petitets que tan hàbilment s’arrosseguen per terra amb una mena de somriure al morro i ulls brillants, abans de llençar-se contra la presa. Osti si te’l recorda!
Collboni, a més, té la capacitat del camuflatge. Té una ideologia, pensa una metodologia i actua a la seva. Desconcertant, però en un punt sempre es mostra fidel, el poder.
Catalunya porta una temporada desbordada pel Hard Rock, una mena de circ per a adults que portarà a molts turistes del món sencer. Els pressupostos de la Generalitat no s’aproven per culpa del Hard Rock. A favor Socialistes, en contra Comuns i altres. Esquerra, navegant. Segons ascendència política, Collboni ha d’estar del costat de la proposta socialista, i ho està però... L’habilitat de Collboni fa que tot i estar a favor d’un mastodòntic complexa turístic, des de l’Ajuntament, anuncïi una mena de caça i captura en contra dels turistes. No els pensa matar, quedi clar. Collboni és un bon home, però els negarà el pa, la sal i especialment els pisos on fins ara es refugiaven. Incomprensible? Incoherent? No. Collboni.
L’instint de l’alcalde és finíssim. Molts barcelonins es queixen per la manca d’oferta de pisos de lloguer a la ciutat que es queden pels turistes. Cada vegada hi ha més gent en contra dels turistes –encara que molts visquin d’ells–, alguna personalitat artística lamenta la pèrdua de personalitat de la ciutat comtal i Collboni ensuma.
Solució: pantalla d’intencions. No més pisos de lloguer, especialment a la Barceloneta, barri a tocar de mar eminentment turístic. Esperances: que la ciutadania se’l cregui aplaudeixi la iniciativa i esperi pacient la realització del pla. Solució a llarg termini: problemes legals i econòmics dilataran l’ofensiva de Collboni, però amb una mica de sort, Barcelona tindrà un altre problema. I oblidarem a la tieta.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
L’INSERSO ES REIVINDICA
Els nou, però vells, candidats a la presidència americana
Vas al metge acollonit perquè saps que et diran que tens càncer o que ni tan sols cal operar i que és millor que gaudeixis els darrers dies. Així està Amèrica, a la sala d’espera, esperant a Biden o a Trump.
Biden és un dretà de soca-rel, que el temps ha anat llimant com a les soques i a les arrels. Ara fa de progre però sense saber-ho. És la vellesa la que el fa girar al centre per pur equilibri. De fet, Biden no sap si va o torna, però dins la residència geriàtrica (on hauria d’estar) representaria al nonagenari que diu picardies a les senyores ancianes i que anima als companys a ballar música dels cinquanta. Inútil però força inofensiu. Trump és l’altre. El vell malhumorat que porta de corcoll a les infermeres i insulta a les velles que no el deixen avançar a pas militar pel passadís de la residència. Un tros d’ase cregut que du a la cartera les fotos de quan era militar de lleva i tenia un Ford Fiesta.
La qüestió –greu– és que un dels dos ha de manar als EUA. El país, de per sí, ja no és una gran cosa. Gran sí, però tonto del cul també i si la direcció depèn dels dos residents geriàtrics, pinten bastos.
Com a la residència, el mal humor impera i és possible que un vell emprenyat com Trump que es queixa cada dia de la sopa tingui més simpatitzants que el dubitatiu i empàtic Biden que malgrat la bona fe, acaba cada dia en una habitació diferent perquè no sap quina és la seva. De convocar-se eleccions a la residència per escollir a l’enllaç amb la direcció seria un desastre. El personal, gent jove i capaç de pensar una estona al dia, s’abstindria. Els metges, malgrat sentir-se propers a l’animalot del Trump buscarien també la tranquil·litat i tampoc votarien. Els electors en tot cas serien els vells afectats i dins la massa sempre hi ha més gent que es queixa de la sopa que gent conformada. Resultat, els EUA, ho tenen fatal. Els seus aliats també. Els enemics no diguem i nosaltres, els pobres ciutadans d’altres contrades, pitjor que ningú. O sigui, una pena.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LA SORT DE SER CATALÀ
Maria Branyes
La senyora Branyes és la dona més gran del món (que se sàpiga). A tots els vellets que tenen la desgràcia de passar de la centena, els pregunten el secret de la seva longevitat i tots responen una carallotada o una altra. Amb Maria Branyes no hi ha perill. Se li pot preguntar i la resposta serà pràcticament científica. Ha arribat a ser tan gran perquè és catalana. I una vegada has tingut la sort de néixer a Catalunya, qualsevol es mor. Esperem que no li ofereixin cap medalla honorífica perquè aleshores sí que la maten.
BARCELONA ÉS MÚSICA
120 pianos pels carrers de Barcelona
Quina gatzara quina alegria. Cent vint pianos a disposició de tots els amants de la música que no tenen piano o que tenen a la família ja farta i no els deixen tocar a casa. Cada cantonada barcelonina és art. A vegades art rupestre, però art. Com sempre i en totes les coses, hi ha diverses tipologies d’artista. El modoset que si li cau un piano a prop ho aprofita i toca mitja melodia, el que s’ha preparat el repertori de la diada i es porta un parell d’amics perquè li facin de claca i el sonat que hores abans que les mudances deixin el piano, ja espera a la cantonada i se’l fa seu fins a la matinada. Cada any hi ha sonats que s’enduen un piano a casa.
LA FORÇA FEMENINA
Guàrdies Civils demanen el canvi de sexe
L’apoderament femení ha arribat a les Forces Armades i de l’Ordre. Un fotimer de Guàrdies Civils han demanat per escrit i sota jurament a la Pàtria que volen ser dones. No s’operaran perquè fa mal, ni tenen intenció de canviar parella femella per mascle. És bàsicament un tema laboral. Sembla que a les dones del Cos els hi toquen feines menys arriscades, menys pesades i relativament igual de remunerades. És allò de l’esforç i entrega fins a la darrera gota de sang que canten amb tanta virilitat el dia de Pasqua.
L’ESGLÉSIA SEGUEIX A LA DRETA... DEL PARE
Nou President de la Conferència Episcopal
Quan ja s’ha acabat la dreta, et trobes a Arguello, Bisbe de Valladolid que entre altres coses considera que l’amnistia (O SIGUI EL PERDÓ) allò que els mossens et donen en aquelles casetes de fusta, atempta contra els pilars bàsics de la convivència a Espanya. Miraculosament l’endemà de fer pública aquesta sentència, el van nomenar Cap de la Conferència episcopal espanyola. És que el busques i no trobes un candidat tan adequat.
N’HI HA QUE S’HO BUSQUEN
Ferit roba a infermera
Tonto d’entrada per barallar-se a ganivetades en una Plaça. Tonto per deixar-se enxampar per la Poli Local i no voler que li curessin les ferides. Tonto perquè després va sol a l’Hospital a buscar assistència. Tonto a rematar perquè durant les cures roba el mòbil de la infermera. Imbècil tocat de les bombes perquè quan s’escapa amaga el mòbil robat en un carretó de Supermercat, que són com sap tothom, reixats. A la presó no sé, però a una guarderia segur que hi hauria d’anar.
EXCÉS DE PREVENCIÓ
Es vacuna 217 vegades
És alemany la qual cosa ja explica una mica el cas. Els alemanys són cabuts. Els diuen que saludin a Hitler i ho fan (encara ara). A aquest maniàtic de la salut van dir-li que calia vacunar-se contra la Covid i ho ha fet, dues-centes disset vegades. Però no tot és hipocondria, aquí també hi ha esperit emprenedor i una mica de picardia. El revacunat alemany venia els certificats de vacunació a gent poruca que tenen por d’una agulla. I va fer una pasta i a sobre es troba de puta mare.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
PEL MAIG ELECCIONS A CATALUNYA
SI VOTAR CANVIÉS ALGUNA COSA
FA MOLT DE TEMPS QUE ESTARIA PROHIBIT
VOTAR NOMÉS REFORÇA
ELS RUMBS CONSERVADORS DEL SISTEMA