330329328
327326325
324323322
321320319
318317316
315314313
312311310
309308307
306305304
303302301
300299298
297296295
294293292
291290289
288287286
285284283
282281280
279278277
276275274
273272271
270269268
267266265
264263262
261260259
258257256
255254253
252251250
249248247
246245244
243242241
240239238
237236235
234233232
231230229
228227226
225224223
222221220
219218217
216215214
213212211
210209208
207206205
204203202
201200199
198197196
195194193
192191190
189188187
186185184
183182181
180179178
177176175
174173172
171170169
168167166
165164163
162161160
159158157
156155154
153152151
150149148
147146145
144143142
141140139
138137136
135134133
132131130
129128127
126125124
123122121
120119118
117116115
114113112
111110109
108107106
105104103
102101100
999897
969594
939291
908988
878685
848382
818079
787776
757473
727170
696867
666564
636261
605958
575655
545352
515049
484746
454443
424140
393837
363534
333231
302928
272625
242322
212019
181716
151413
121110
987
654
321




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : JUNTS diu no a una colla de mesures socials. El llarg viatge de l’indígena. El Banc de Sabadell torna a casa. Del país del Superman, ens arriba el SuperTrump. Netanyahu, què esperes de Gaza? A Musk se li escapa el braç amb la salutació hitleriana. L’Ajuntament de Ripoll va de bòlid. Darrers espectacles entre els jutges espanyols
Següent
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

31 de gener 2025

AVE PUIGDEMONT, ELS QUE ANEM A PATIR ET SALUDEN
JUNTS diu no a una colla de mesures socials
Que els socialistes no són el colom de la puresa, ho sabem. Que dins la Llei Òmnibus no hi van els reis mags i que si busques dins el sac de joguines trobaràs un trosset de carbó, també. Res però excusa la negativa de JUNTS de votar la Llei. No serem els primers en dir-ho ni els últims però cal repetir-ho. JUNTS, l’egocentrisme de JUNTS ha prioritzat fer la punyeta a Sánchez abans de millorar les condicions de milions de ciutadans. Un trist i lamentable exemple sense excusa possible. Puigdemont, el rei sense corona, Turull l’aneguet estarrufat i la vocalista de blanc somriure Nogueres han fet el paperot de l’auca.

Poques vegades els interessos personals queden tan al descobert, tan impúdicament desvetllats com en aquest cas. I ara, quan veuen que la puntada de peu se’ls gira en contra corren a dir que seran ells els que obliguin a aprovar els decrets que han refusat. Gairebé tan patètic com el Partit Popular. Potser que s’ajuntin d’una vegada i ens estalviarem tanta cúpula descerebrada i egoista.

La jugada de JUNTS no té cap ni peus, és un apostar sense cartes, una tirada a l’abisme, un rampell de personatges mediocres que s’han enfadat amb la iaia.

Hauran pensat alguna vegada els responsables d’aquesta associació política l’efecte del seu “NO” en les classes més necessitades? Jubilats, precaris, amenaçats de desnonaments, gent sense sou base, treballadors amb sous de misèria. Què poden pensar a hores d’ara de l'estratègia de Junts? Cap de les Lleis haurien solucionat els seus problemes però una mica ajudarien. Que lluny estan els polítics de la població!

Per assegurar el suïcidi només li cal a JUNTS iniciar una nova campanya per la independència, convocar manifestacions on la població surti a reclamar llibertat, amnistia i independència. Seria la fi de la conjura dels necis. Acabada la protesta amb un centenar llarg de participants, l’aneguet i la vocalista donarien la culpa a la Guàrdia Urbana dient que ells havien omplert el Passeig de Gràcia però seria una nova mentida. Dirien també que els responsables són els socialistes i Podem i la ONU els que havien boicotejat l’acte, una nova mentida. Ben mirat potser la única veritat de JUNTS en molts anys hagi estat votar en contra de Sánchez en lloc de fer-ho a favor del seu poble. La única avantatge a tanta confusió és que a darrera hora tornin a canviar de rumb. No ve d’una i com a mínim, ja s’han fet notar.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
EVO MORALES, AL APARATO
El llarg viatge de l’indígena
Sóc l’àngel de la guarda del ciutadà Morales. Encara que no s’ho creguin, tothom té un àngel de la guarda, menys els àngels i per això, a vegades pequem, perquè no tenim protecció. Jo he pecat, confesso. No pas al començament, quan em van passar la custòdia del camperol Evo al arribar a la majoria d’edat (la gent té dos o tres àngels durant la seva vida, un per quan ets infant, l’altre durant la vida adulta i un tercer per si no acabes de morir-te mai i el segon àngel demana un segle sabàtic).

L’Evo tenia bones referències quan me’l van traspassar i si es miren els titulars del seu historial polític qualsevol diria que és un bon home. Va fer tot allò que s’esperava d’un camperol revolucionari. Nacionalitzar, rebaixar la taxa d’analfabetisme, reduir la pobresa, repartir terres pels pobres, apropar als indígenes a l’entorn del poder. Un home del poble pel poble i parlant la llengua del poble.

Malauradament, els titulars no diuen totes les veritats. L’Evo Morales també va patir la fiblada del poder. Poc després d’habitar al “Palacio Quemado” o després a la “Casa Grande del Pueblo” a Morales el va picar la paparra cabdill (paparricus regis) que infiltra sang de dictador al que abans era un simple pagès ambicionant una bona collita. A partir d’aleshores va anant disminuint el seu interès pels camperols i el va centrar en les camperoles. Va comerciar amb bastantes i a una, menor d’edat la va fer mare sota el coneixement i entusiasme dels pares de la nena. Folklore bolivià, potser sí, però bèstia.

Embolicada la troca ara tot són denuncies contra l’ex líder. La justícia el reclama i ell no contesta. Jo francament no he tingut temps de comprovar la veracitat de totes les denuncies. Sé que algunes són certes però no pas totes. El que sí puc assegurar després d’una reunió angelical amb altres companys que treballen amb polítics, és que tots, tots, passen pel procés de la paparra. Tan bon punt guanyen unes eleccions o un cop d’Estat siguin camperols, botiguers, advocats, gent d’armes, polítics de carrera, tots, en quan esclafen el cul en el selló presidencial, perden la moral, els cau de la butxaca i en intentar recuperar-la ja està contaminada. I no només als revolucionaris i dictadors de sud americans.


LA GARSA PROSTÀTICA
LA TRISTA COVARDIA DE L’EMIGRANT
El Banc de Sabadell torna a casa
A l’octubre del 2017, el consell directiu del Banc de Sabadell va decidir fugir de Catalunya. Catalunya volia la independència però els diners dels catalans, segons el banc, no. Absolutament en contra del que aleshores era el desig majoritari dels catalans, els directius del Sabadell van omplir les maletes d’estalvis i van anar a Alacant, un dels feus antropològicament més franquistes d’Espanya. L’endemà s’hi trobaven com a casa. Que bé si està a Alacant, quin solet que hi fa a Alacant, que espanyols que són a Alacant! I els consellers van cantar a cor: Oh dolça Catalunya, Pàtria del meu cor, qui de tu s’allunya, recoi quina sort!

La febre independentista va anar minvant. Catalunya ja no era la forca dels banquers i alguns consellers van pensar que els resultava més còmoda fer les reunions del consell al costat de casa que haver-se de desplaçar fins a terres alacantines. I van començar a tantejar amb tota la prudència del covard el possible retorn a casa. Aleshores però, rancorosos catalans van demanar que es gravés a les empreses traïdores que havent marxat al 17 volguessin ara tornar. El Sr Oliu, president del Sabadell es va quedar blanc com la cera i d’immediat va demanar aliança amb un dels catalans més perillosos del principat, el President de Foment Sánchez Llibre. Home de dues pàtries (dolar i euro) i cap paraula.

La prudència bancaria catalana va aconsellar donar temps al temps, una tàctica molt utilitzada a Catalunya i que generalment acaba en desgràcia. Tornava el Banc a la penombra, apart de manipular els diners dels altres i cobrar-ne les comissions pertinents, quan, de sobte, el BBVA una altra banda de la mateixa màfia, va voler comprar al Sabadell.

Embolicant-se en la senyera, el Sr Oliu va negar-se a la venda. Seria perillós per la economia catalana va tenir els collons de dir i el Sr Sánchez Llibre li va donar la raó (ell sabrà la comissió).

Anant al gra perquè tampoc paga la pena aturar-se en maniobres interessades. El Sabadell va marxar, insinuava ara la possibilitat de tornar però es veia amenaçat per una penalització, va aturar el seu desig de reobrir la seu que tenen a Sabadell, però la OPA del BBVA els fa fer números i acceptarien de bon gran donar uns calerons per alguna organització humanitària a canvi de establir-se novament a Catalunya i evitar així que el Govern Central i potser el Català acabin acceptant la oferta de l'entitat originàriament basca curiosament domiciliada a Mèxic. Ah què és bonic el món de la banca?


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
DEL PAÍS DEL SUPERMAN, ENS ARRIBA EL SUPERTRUMP
Un exemple pels nostres mandarins
Trump, en el seu nou regnat, fa trempar els poderosos, alhora que fa tremolar els exclosos de la Terra, els pàries que es multipliquen cada cop més, arreu.

Molts malintencionats i envejosos el titllen de tirà, o d’una mena de Spectre -l’enemic de James Bond- o de Fu Manchú, personatges sinistres i malèvols que volien controlar i dominar el món; quan el Trump és talment un personatge profundament bondadós, que fins i tot ha alliberat a tots els sediciosos i terroristes que van assaltar el Capitoli, gran baluard de la democràcia americana. Per cert, quan es decidiran a assaltar-lo els pobles originaris d’Amèrica, descendents de Sitting Bull, els indis exterminats, reprimits i negats, i expulsats de les seves terres?

El bo de Trump, el SuperTrump, és acusat pels demòcrates de racista, de mentider, d’agressor sexual, de delinqüent, de militarista, d’imperialista, i de ser amic i col·laborador dels oligarques tecnològics i dels règims totalitaris i dirigents d’extrema dreta, i de ser un gran reaccionari, quan ell precisament és un home de progrés, que ha progressat tant amb els seus negocis, i alhora un gran virtuós i altruista, ple de valors humans i que vol acabar amb les guerres al món i portar la felicitat i el benestar a tothom. I si és cert que ha expulsat a alguns immigrants, de ben cert que deu ser perquè alguna malifeta hauran fet o perquè no s’han portat del tot bé al país d’acollida.

Aquí, però, a casa nostra, té molts amics i seguidors, empresaris que van seguir els seus cursets a Barcelona, en una estada que ell va fer a la ciutat abans de ser president. Uns cursets molt profitosos per multiplicar els seus negocis passant per sobre de tot, ja que la pela és la pela i també té molts partidaris entre els de “Salvem Catalunya”, que veuen perillar la civilització judeocristiana i la identitat catalana i que per defensar-la dels de fora també expulsarien del país milions d’immigrants.

Estem condemnats els pobles de la Terra a esdevenir, com ha succeït als EUA, els nous pells-rojes del món? Tanmateix, encara avui, els indis americans continuen lluitant per la seva llibertat i supervivència amenaçades.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
NETANYAHU, QUÈ ESPERES DE GAZA?
La guerra ha mort? Podria morir d’un atac terrorista?
Gaza tot just respira, però alhora plora els seus morts. Una nena és morta, altres infants, milers de fet, també. Hi ha la certesa que Netanyahu ha imaginat des de molt abans, des de fa molt de temps que ell seria, en secret, l’autor del projecte de destruir el sentiment de pertinença palestí.

Un projecte ben enfonsat dintre seu i que aplica sense compassió per aquests milers d’infants, morts-vivents sacrificats en nom d’una reclamació justiciera més enllà del bé i el mal, i que reclama els inferns i els purgatoris per a tots els palestins i no per Hamàs, provocant una negra nit. Sembla impossible, malgrat tot, que s’hagi creat un personatge tan únic, tan fort i tan mortífer, absent i present alhora.

Com abans de començar aquesta guerra i ara la seva continuació amb aquesta treva ell seguirà transformant el seu personatge que no s’assembla a cap altre. Impregnat i temorós de les figures sofisticades dels combatents palestins lluitant com els stars de les pel·lícules d’Hollywood.

Més enllà dels estereotips que ens fan por, és el primer a haver explorat el teló de fons, l’abús, les psicopaties i els crims de l’espectacle de Gaza. Ens ha ensenyat i exposat les criatures amb els seus somnis destruïts per aquest malson guerrer, mostrades a través dels miralls televisius: les Fàtimes, Asisha, Mariam, Hana, Nadia, Sarha... encarnant per sempre les figures esparracades de les seves víctimes recalcitrants, mortes-ressuscitades en els somnis dels seus progenitors. Mals sons per a la humanitat.

Potser és el moment d’evocar a Apió, conegut com a Pleistonices, un gramàtic i polígraf grec d'Alexandria, que va viure a la primera meitat del segle I dC. Més conegut per la refutació dels discursos contra els jueus. Era conegut com a gran treballador i pels seus grans coneixements, però també per la seva vanitat desmesurada i la seva aspiració a la fama.

Apió el sofista d’Alexandria, inventor de la primera «llegenda de sang» a l’origen del primer pogrom de la història.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EL BRAÇ TONTO DE MUSK
A Musk se li escapa el braç amb la salutació hitleriana
Quedi clar. Musk no va fer la salutació feixista, va fer la hitleriana. Franco no tenia energia per aixecar el braç d’aquesta manera i Mussolini topava sempre amb la panxa i se li quedava el facció a mig ventre. Els altres dictadors són purs aprenents. Només Hitler i Musk han entès la ideologia feixista, que ha d’anar ràpida per colpejar primer.

Les coses no estan per perdre el temps parlant del braç de l’informàtic, a no ser... A no ser que sigui quelcom més que un excés de follia temporal, un esbravar-se circumstancial, o un lapsus freudià. Perquè també podria significar que la era Trum, Musk i companyia, fos precisament nazisme pur. Es comença que se t’escapa el braç i acabes convertint l’estadi dels Lakers en una càmera de gas.

L’esser humà, entre físic i ment està ple de signes d’origen dubtós que cal interpretar. Actes fallits, inconscients, moviments reflexos, tics nerviosos cagarrines... varis. De manera que seria agosarat jutjar el braç de Musk, sobre tot en una Amèrica plena de símbols i significats. La bandera, les armes, els cucurutxos de Setmana Santa, i les imatges de tot el santoral. Vés a saber.

De tota manera, veient el quadra d’honor on figuren les cares dels encarregats de formar govern no està de més interpretar qualsevol cosa, encara que sigui el barret de la primera dama. Bojos, ho semblen. Les cares lleument deformades per un ulls extravertits i unes boques crispades, la gestualitat desequilibrada, el to aspre i cridaner, les idees... Això és el pitjor, les idees, perquè en tenen. Sembla que no però en tenen i Musk més que cap. Per començar ja es va posar calent només escoltar la paraula Mart i a partir d’aquest moment ja no tocava ni quarts ni hores. Imaginem ara que en un moment d’eufòria com aquest, Trump capficat en les seves coses caçant mexicans, es desentén de Musk i aquest es munta un parc temàtic a cada cantonada amb jocs nuclears per a les criatures on poder fer trampes amb els videojocs o apallissant al personal.

Personalment em fa més por Musk que Trump. Musk sap llegir i escriure, té estudis i quan no li arriben obra la cartera i paga a centenars d’ajudants, és agosarat fins on arriba l’agosarament i sense ni un sol escrúpol que el pugui fer reflexionar cinc minuts. La veritat és que ho te tot per arribar a ser una gran amenaça mundial molt després que el seu tutor Trump ens hagi abandonat.

LLUFA (la primera) PER MUSK


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
CONFIRMAT: ORRIOLS ÉS UNA INFILTRADA
L’Ajuntament de Ripoll va de bòlid
Des que van netejar el pòrtic romànic de Santa Maria de Ripoll, no es veia tant enrenou a la ciutat. L’entrada a l’alcaldia de la Sílvia Orriols ha fet trontollar Ripoll, la comarca i la regió. La tremolor ha arribat fins i tot a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. I és normal.

Déu ens guardi de posar marca a l'Orriols. Si ella es defineix com a progre, doncs progre si molts altres la qualifiquen de fatxa, doncs fatxa. Nosaltres no anàvem per aquí. Nosaltres només volíem palesar les diferències abismals entre l'Orriols i la resta de representants polítics. Certament no hi ha color.

La Silvia Orriols és política de bressol. Parla amb vehemència, té un discurs interioritzat i es sent absolutament lliure de consignes partidistes. A l’Orriols li agrada tenir un micròfon a les mans, ho passa bé. Sap que domina l’auditori i que, digui el que digui, serà notícia pels corresponsals locals. Davant d’ella, ocupant uns escons que els semblen llogats, a la oposició li surten galls mentre repeteixen les consignes de partir. No saben si s’han saltat una línia del text perquè no saben el que diuen. Tenen bona fe, segur, però fan figa. Els plens de Ripoll són com un camp de futbol amb el Messi dirigint la jugada i un equip contrari que no sap ni on te la porteria. Regateja, fa passades llargues, curtes, la para amb el cap, l’abaixa amb el pit, l’adorm amb l’esquerra i travessa la sala de plens amb l’esfèrica enganxada a la bota.

Dreta, esquerra, o central, però a vegades és bonic veure jugar amb destresa com ara provocant un vot de censura contra ella mateixa que guanyarà per golejada.

Potser si a l’esquerra tinguéssim aquests jugadors, la dreta faria menys por. I en votar-la ens sentiríem més orgullosos. No és un anar a les urnes en nom del passat ni tampoc per veure perdre al contrincant, l’orgull el trobes gaudint del joc dels teus, la seva visió de joc, com s’avancen al contrari i el deixen clavat i desconcertat.

El dia que l'Orriols tingui un contrincant a l’Ajuntament, deixarem de parlar de l'Orriols.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
NOVA TENDÈNCIA JUDICIAL
Darrers espectacles entre els jutges espanyols
Estan de moda i no hi poden fer més. Els representants de la justícia que fa uns anys anaven d’amagat pel carrer s’han convertit en primera pàgina de les revistes de moda i el cor. En una setmana han sortit més jutges en la premsa que el rei d’Espanya i família.

D’una banda, el PSOE en un desesperat intent d’apartar el falangisme de la carrera judicial, ha acordat una sèrie de mesures per aconseguir que tothom, no només les famílies de sempre, pugui pagar-se la fortuna que costa treure’s un títol i una toga de magistrat. L'oferta queda oberta a qualsevol espanyol o simpatitzant que prometi no tenir lligams familiars amb el franquisme.

Poc després de l’anunci governamental, va sortir a la llum el judici en el cas Errejón on el Jutge Carretero, va fer un interrogatori a la demandant Elisa Mouliáa propi de la Inquisició. Groller, amenaçant, masclista. En escoltar les preguntes que li feia a la Elisa, qualsevol diria que el Jutge es posava calent a mesura que parlava de bragues, pits i altres intimitats. Curiosament el mateix Jutge es mostrava comprensiu davant qualsevol explicació d’Errejón. Un espectacle surrealista fins a l’insult.

I per tancar la setmana, es celebrava l’entrega de despatxos a la 72 promoció de la carrera judicial. Dia de festa i toga nova, de luxe barroc i caduc, d’aquells que tan agraden a la capital d’Espanya. Hi eren tots. Des del Rei fins el secretari del vocal passant per totes les autoritats nacionals, autonòmiques i eclesiàstiques (que són els que donen exemple).

La tradició mana que l’acte sigui pur formulisme, paraules edulcorades i cordials encaixades de mà, però fa un temps que la festa el surt cara. Aquesta vegada per culpa del Carretero del trons que no ha fet més que seguir la tradició del jutge espanyol busca-raons però ho ha fet davant càmera. Imperdonable. I ja veus a les autoritats tocant el crostó al Carretero però de manera fina, intuïda, solapada, falsa com la mateixa justícia i els seus dignes representants.

A la justícia espanyola li passa el mateix que a una conserva caducada de molts anys que un dia l’obres, i en surt aquell olor que empudega tota la casa.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
UNA PETITA DESCOORDINACIÓ
Troben un familiar mort després de 31 anys
Un noi desapareix de casa i la família posa la denuncia a la Policia. Cagada. Al noi l’ha trobat mort la Guàrdia Civil i segons pot deduir-se entre Policia i Guàrdia Civil no es parlen. Amb la iniciativa que els caracteritza la Guàrdia Civil, que no sap la identificació del noi, l’enterra. Aquí pau i després glòria. Trenta anys després els Mossos d’esquadra (el tercer cos policial de la ciutat de Barcelona) avisa a la família que ha passat tot aquest temps imaginant on podia estar el noi. Durant els discursos de la Pasqua Militar haurien de parlar d’aquestes coses.

ESTEM DE PEGA
Plaga de paparres
Per primera vegada en molt de temps, JUNTS i ESQUERRA REPUBLICANA s’han posat d’acord. La plaga de paparres que envaeix el territori català, ve d’Espanya. De cap manera Catalunya podria ser l’origen d’un animal tan primitiu i fastigós. La paparra emprenya un ou, pica, xucla i et deixa la descendència clavada en el moll de l’os. Les autoritats catalanes, les independentistes volem dir, han endegat un pla especial per l'erradicació de la plaga però no poden fer res si Madrid no subvenciona la tasca i tal com va la negociació pressupostària, els catalans rascaran una bona temporada.

EXILIADES VOLUNTÀRIES
Les monges de Pedralbes deixen “la casa”
S’han passat 700 anys vivint a Pedralbes (no sempre les mateixes) i ara abandonen el Monestir. Encara que a primer cop d’ull ho sembli, la notícia no és transcendent. Només queden tres monges i ja se sap que no es pot repicar i anar a missa i menys en un edifici de tres plantes. Aniran a Girona, estaran ben cuidades i ateses, les germanes gironines les esperen amb ànsia i segur que els fan una festa d’arribada. Acollides les germanes,
el problema ara és el Monestir. Què se’n farà de tanta pedra i tant claustre? El consistori ja estudia projectes. Els més ben situats a hores d’ara són una hamburgueseria o un mercat amb hortalisses de proximitat.

EREN SIS O SET
Exiliats a la grenya
En plena eufòria independentista a Brussel·les van arribar a congregar-se sis o set polítics catalans. Esmorzaven junts, anaven d’excursió junts, es manifestaven junts i tots anaven als discursos que feien els altres. Germanor total. Han passat uns anys, pocs. La professora Ponsatí va ser la primera en marxar, Meritxell Serret va de càrrec en càrrec per Europa sense fer soroll, de l’amic Puig no en sabem res però se’l veu content... Una certa diàspora sí que hi és. I ara, el rapé Valtònyc diu que ell no es fiaria del Comín ni per jugar al domino.
La Universitat de El Dorado treballa en un estudi sobre la química aïllacionista dels catalans.

JUSTÍCIA UNA MIQUETA ESBIAIXADA
El Tribunal Europeu condemna França per un cas de divorci
La dona no volia sexe amb el marit, el marit va demanar el divorci i un jutge francès va donar l’OK. Ara, Europa rectifica perquè s’ha adonat que estem vivint en el segle XXI.
Seria d’allò més gratificant conèixer a fons la personalitat del jutge francès tot preguntant-li alhora si creu seriosament que la seva sentència ve recolzada per alguna llei escrita o és fruit només de la seva calentor mental. I encara seria més interessant preguntar a la dona del jutge si alguna vegada ell s’ha excusat per no tenir sexe una nit. Després podria fer-se una campanya i empaperar tot França amb la cara del Magistrat.

COMUNICACIÓ NO VERBAL
El barret de la senyora de Trump
Poques vegades un objecte ha revelat tantes coses com el barret que lluïa la Melania el dia de la jura presidencial. Ho diu tot. Marca totes les distàncies, augmenta tots els misteris, i fa gràfics tots els secrets de l’interior de la Casa Blanca. Amb el seu barret, Melania ens adverteix a tots. Aparteu-vos d’aquest paio, no us en fieu ni que s’apropi amb la boca petonera. Vosaltres que podeu, oh món lliure!, mantingueu-vos al marge del panotxa.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
REPÚBLICA
EL DRET DE TOTA PERSONA A TENIR LA SEVA PART DE SOBIRANIA
NO COMPORTA CREENÇA NI RELIGIÓ