29 de setembre 2023

FEIJÓO EMPANADA GALLEGA
Feijóo, darrers intents per ser president
Aprofitant que Galícia cau cap el nord i Madrid més avall, Feijóo va desplaçar-se fins la capital en una suau baixada. Només arribar van portar-lo a un despatx on hi havia un ordinador “¿que é iso?” i una foto com de fi de curs en una escola anglesa amb tots els seus enemics. D’entrenadora figurava una tal Ayuso. ¿E quen son eses?

Feijóo tenia guanyada la presidència. Ho dient les enquestes i tots els diaris de dretes. El PSOE li havia posat en safata de plata. Era guanyador segur per dos cossos, com els cavalls. Tú non te preocupes, se non falas, gañas li deia l’estaf. Però va parlar. A mesura que ho feia el P.P. perdia opcions i VOX va aprofitar-ho. PP i VOX van aliar-se per guanyar alguns ajuntaments i algunes autonomies, però clar, VOX abans de jurar el càrrec ja incendiava Roma. Feijóo va haver de parar-los una mica.

“Non fales, non fales”! Insistien els assessors. I ell recordant el poder que tenia a les ries...”se non o paro, nin o rei nos votarà. Os de VOX son moi bestas. I Feijóo va seguir parlant i a mesura que ho feia el P.P. perdia opcions.

Després d’una trobada amb Ayuso, desarmada a l’entrada de Génova, Feijóo va patir un còlic nefrític. “Parece rusa” va dir Feijóo en castellà de Valladolid. I va fer una segona pedra.

Les eleccions que tenia guanyades les va perdre. Bé, no exactament però com a bloc dreta esquerra, ho tenia negre. Va estar un parell de dies a reaparèixer, però no per covardia, era la tercera pedra i un pensament que també l’atorrentava. Amb aquell merder com podia ser president... enyorava la mariscada i la mar brava i plorava.

Sota els afectes del Nolotil injectable, va aparèixer en roda de premsa i va llegir una nota escrita pels assessors. Feijóo, estorat es va adonar que estava prometent lluitar per la presidència... “però si que perdin... como podo ser presidente si perdin...” es lamentava per dintre.

Al final va haver de parlar amb el rei i comprometre’s a ser President, després es va amagar en un subterrani de Gènova i no pensa sortit fins el dia de la votació... a no ser que tingui la quarta pedra.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
¿QUÉ ESCONDE EL CONDE?
La Vanguardia celebra alguna cosa
Fanfarria!
Señoras i señores, el señor Conde.
Fanfarria. Entra el Conte de Godó de cantó com sempre.
Majestad (al rei). Alteza (a la reina). Autoridades (a tots els altres).

El prestigio de La Vanguardia, todos lo sabemos, proviene de su neutralidad de la que desde su fundación hace gala y que hoy se demuestra una vez más en esta humilde cena. Bajo la autoridad real está aquí presente toda la sociedad. Políticos, empresarios, científicos, deportistas… gracias al generoso patrocinio de Mapfre, Indra, Acciona, Audi, Renfe, Vueling, Cellnex y EY. Lo mejor de lo mejor, las empresas más familiares y dadivosas del país y todo bajo la propuesta culinaria de El Chef. Y luego que digan que España no va bien. (Aplaudiments)

Ha tenido su Majestad la generosa bondad de decir que La Vanguardia honra al periodismo. Gracias Majestad, sois vos quien nos honráis a nosotros con vuestra presencia, pero os diré una cosa, Majestad, estoy de acuerdo con vos (rialles). Es cierto, La Vanguardia es la reserva de la verdad y de la objetividad. Hablamos desde cualquier lugar e ideología, somos, como quien dice, Dios. La Vanguardia tiene corresponsables en cada esquina del mundo, desde la Casa Real pasando por el Tribunal Superior de Justicia, las sedes de los partidos de derecha, las entidades financieras, el palco del Bernabeu hasta… (S’atura, un col·laborar del diari li dóna un got d’aigua groga que el Comte s’empassa després de glopejar i segueix repassant els papers del discurs)… Perdonen, me he saltado de página… Bueno sólo quería decirles que La Vanguardia es libertad. La Vanguardia respeta la libertad y la ley, sea la republicana, la franquista, la del emérito o ahora la de este chico, nuestro monarca y su anoréxica esposa real. (Silenci).

(El Comte segueiex removen papers que acaba per llençar a l’aire com si fossin confeti). Ala, y ahora a comer para almacenar fuerzas y así servir mejor a España. (Aplaudiments i visques. El rei somriu. La Vanguardia té vida per temps).


LA GARSA PROSTÀTICA
SEGUINT EL MANUAL MENDEL
Acceptem el cas Vallejo després de 50 anys
Història.- Carlos Vallejo, treballador de la Seat és detingut i torturat a la Comissaria de la Via Laietana. No setanta sis hores com marcava la llei. Vint-i-un dies. El relat de les tortures narrades pel mateix Vallejo, en el forat negre de la repressió franquista com era la Via Laietana, podrien formar part del repertori Mendel, la bèstia d’Aushwitz.

Se’l va acusar finalment per associació i propaganda il·legal. Tota una monstruositat com es pot veure. Ni els jutges poden condemnar-lo a més de sis mesos de presó. Una vegada alliberat, se’n van penedir i volien jutjar-lo novament però en Carles Vallejo ja havia fugit a Itàlia. Un detall esperpèntic propi de l’etapa franquista... Vallejo va ser acusat també d’atemptar contra dos dels policies que el van torturar i els va haver d’indemnitzar amb 3 mil pessetones de la època (1970).

Els torturadors de Vallejo van ser, com a caps però sense intervenir directament, els afamats germans Creix, una família detestable per Catalunya i el Comissari Geminio Nicolás. També els que s’embrutaven les mans tenien noms però no cal embrutar aquesta pàgina.

Semblarà mentida però el tal Geminio, va acabar la seva carrera –en època democràtica dirigida pel PSOE– com a Director General de Protecció Civil. (per qui no ho tingui clar, la protecció civil és un servei dedicat a protegir als ciutadans).

Aquesta és la història. La nostra història, negra, cruel, molt cristiana, això sí.

L’actualitat és que: dues fiscals, Dolores Delgado (ex ministra de justícia) i Neus Pujal (actual fiscal provincial de Barcelona) han acceptat la demanda de Carlos Vallejo aprofitant la Llei de Memòria Democràtica, en contra dels seus torturadors.

I oh sorpresa!, els fiscals, magistrats, advocats i gent de mal viure, intenten desesperadament impedir que el recurs progressi. Estan d’acord amb la tortura infringida a Vallejo? La troben justa? Accepten com a normal la tortura? O, simplement són tan animals com els policies que van torturar a un sindicalista?


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
L'ÍNDIA, A LA CACERA DELS SIKHS
Un assassinat comandat a Delhi i executat al Canadà
Ha estat notícia mundial l'assassinat del líder Sikhs Hardeep Singh Nijjar al Canadà, presumptament pels serveis secrets de l'Índia. El fet, ocorregut el divuit de juny d'enguany, va ser perpetrat per tres pistolers emmascarats que encara no han estat capturats. Com a conseqüència s'han tensat encara més les relacions entre ambdós països fins al punt que han estat expulsats alts càrrecs diplomàtics.

Hardeep Singh Nijjar era un líder independentista sikh exiliat al Canadà des del 1997 i de nacionalitat canadenca, nascut al Panjab el 1977. Estava amenaçat des de feia un any pel govern indi, i ha estat el darrer dirigent sikh assassinat. Abans de morir havia organitzat un referèndum per la independència del Khalistan entre la diàspora sikh, ja que només al Canadà n'hi viuen 780.000, i 500.000 als EUA i al Regne Unit.

Malgrat que és titllat de terrorista per l'Índia, utilitzava mitjans democràtics com el referèndum, negat pel govern indi, per arribar pacíficament a constituir la república del Khalistan.

Els sikhs, de llengua panjabi, tenen una religió pròpia, monoteista i de caràcter igualitari, fundada al segle XVI, i que compta en l'actualitat amb uns 26 milions d'adeptes. Al segle XIX formaven una confederació de regnes sikhs independents desapareguda per l'agressió militar del colonialisme britànic.

No va ser fins als anys vuitanta del segle XX quan van proclamar al Panjab la independència del Khalistan, reprimida amb milers de morts per l'exèrcit indi. Fet que va ocasionar un exili de milions de sikhs arreu del món, dels quals 13.000 s'han instal·lat a Catalunya, on són coneguts per l'excel·lent te, que ofereixen als seus menjadors populars gratuïts oberts a tothom.

El sikh no és l'únic poble que lluita per la independència a l'Índia, hi ha altres pobles com els Boro, Tulus, Naga o Tripura, que se'ls nega el dret a accedir a la independència.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
RETORN A LA NORMALITAT
Santacreu guanya les eleccions a la Cambra de Comerç
Com de narcotitzada estaria la societat catalana, que en les darreres eleccions a la Cambra de Comerç, una mena de capella dedicada a Judes l’estalviador, va guanyar la candidatura atea o catalanista que ve a ser el mateix. Diuen els guardians del temple que la feina feta pels catalanistes ha estat deplorable. No és d’estranyar. Una vegada redactades factures, lletres, comunicats i ordres del dia en bon català i regalada una senyera a cada empresa per ser penjada l’onze de setembre, se’ls devien acabar les idees. No donen per més. Ells més que de comerç són de botigueta.

L’empresari de veritat, el que tan se li enfot una llengua com l’altra mentre l’altre pagui la factura, ho ha passat fatal. Montserrat, una mena d’Opus a la catalana, ha enregistrat un considerable augment de visitants. El millor de la burgesia s’ha postrat davant l’altar demanant el retorn de la fe.

I ha tornat. I per no deixar dubtes el guanyador es diu Santacreu, que junt a l’Hospital de Sant Pau (i Santa Creu) i la Creu de Sant Jordi, conformen una mena de muralla santificada per la que no s’hi cola cap traïdor.

Zapatero a tus zapatos, diuen els castellans que d’això en saben molt.

L’ANC, inspiradora de la derrotada presidència de la Cambra és un bon cultiu per aspirants a manar, però no una empresa, ells saben o diuen saber manar Catalunya. Tota, de dalt a baix de sequera a aiguat, de grans creuers a turisme rural. L’ANC té resposta per tots els mals de Catalunya... menys, com ara s’ha demostrar, per portar la comptabilitat d’una merceria. L’ANC ha de fer senyeres i organitzar onzes de setembre, però l’economia cal que la porti qui l’ha portat sempre, les trenta famílies catalanes que ens coneixem de memòria i que mantenen el Liceu, la Sagrada Família i Montserrat (amb el suport de l’Estat).

És veritat que els catalans hem d’esmolar les eines, però cadascú les seves. No veig al Santacreu esmolant la falç, però inventant-se una doble comptabilitat segur que és un crac.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
LO TREN ÉS LA RUÏNA
Acord ferroviari d’Espanya amb Europa, que no es complirà
Avís a navegants, Espanya és molt seva i molt somera i no hi ha animal més tossut que la somera.

Els cotxes contaminen, el tren no... tant. Europa vol augmentar els peatges de les carreteres com element dissuasiu perquè les mercaderies circulin per la via ferroviària, però Espanya no ho acaba d’entendre, Espanya és diferent.

Als empresaris espanyols ja els va bé augmentar el cost del transport. Venen gasolina, camions, bocates de calamars, han de mantenir les autopistes, augmenten els accidents de circulació, les asseguradores guanyen i a més, diuen al ciutadà que no els fan pagar peatge... què més volen? Seguir així.

Europa amb molts anys d’experiència intenten pactar. “Ta bien, no pagáis peajes pero mejoráis la vía férrea de mercancías”. OK diuen els espanyols i es guanyen tres anys de pròrroga. “Y qué será eso del transporte de mercancías?” Es pregunten una vegada han tornat al bar de Madrid.

El tema passa per una comissió d’experts que aventuren que –si la traducció europea no és deficient- potser es refereixen a portar els paquets en tren. “Pero si en tren ya llevamos el correo!” Diu el Ministre.

Mesos després, la casa reial en íntima col·laboració amb els emirats, aclareix el tema. Europa demana camins de ferro (el títol d’una pel·lícula) per portar a França i més enllà si convé, paquets i sacs i cotxes i material d’enginyeria... (“¿hacemos aquí ingeniería?”, pregunta el Ministre d'Indústria).

Es tornen a reunir tots i arriben a la conclusió de que a Espanya no hi ha espai per construir camins de ferro, que ja estem prou estrets. Com a molt en podrien fer un que sortís de Madrid, donés una volta per Castella i tornés a Madrid. Que és una bona idea, però no té cap utilitat.
Posem una LLUFA?


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
FESTASSA A LES COMISSARIES DE LA POLICIA RELIGIOSA A TEHERAN
Un any de l’assassinat de Mahsa Amini
Vint i dos anys. Jina Mahsa Amini surt de casa amb la Hiyab mal posada. Accidentalment? Voluntàriament? Què importa. Es detinguda per la Policia religiosa islàmica. Mala religió la que necessita d’una policia, encara que pràcticament totes la tenen. Es arrestada i torturada. Dues hores després ha mort. Els déus estaran contents i la policia religiosa també. Els que fan veure el seu malestar és la resta del món. Retrets de totes parts. Amenaces de totes parts.

Un mossèn, da cara bondadosa, dolç i tant somrient que sembla que li estiguin manipulant la pilula per sota la sotana, diu que no, que ha estat un accident i que alguna cosa hauria fet la noia i que la justícia islàmica perseguirà i castigarà als culpables cas que hi hagi cas, encara que ell no creu que hi hagi cas. Esteu al cas? Diu el mossèn que l’Islam estima a la dona i que per això, com que és burra de naixement, ha de protegir-la i ensenyar-li el recte camí. I que la dona iraniana està d’allò més contenta veient el que l’Islam fa per ella. Tot millora a Teheran.

La resta del món queda satisfeta amb les explicacions del Mossèn. Ara imagineu que em de començar amb sancions econòmiques i controls armamentistes i tota la pesca. Un mal de cap. Al cap i a la fi, a la Mahsa Amini tampoc li hagués costat gaire posar-se el vel com déu mana.

Un any després el poder de l’Iran, continúa millorant l’atenció a la dona. Han decidit que no podrà portar màniga curta... Que no sé com encara la permetien! Un braç és el dimoni del sexe, tothom ho sap i a més, representa una bona prevenció contra el càncer de pell.

El Mossèn va ser invitat a un palau per poder celebrar l’aniversari de la mort de la Mahsa, en una orgia amb vint mil verges (o casi).


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
SYLVIA BONGO I ELS DIAMANTS DE LA REINA D’ÀFRICA
Gabon, un cop d’estat per aconseguir fotre-la fora
Sembla una història novel·lada com la del collar de la reina i els tres mosqueters però aquesta vegada succeeix al Gabon, al cor de l’Àfrica, martiritzada per la corrupció i la pobresa.

Sí, un cop d'estat per fotre fora una dona, Sylvia Bongo, deposada reina de Libreville. Era la totpoderosa primera dama al costat del seu marit, Ali Bongo. Però els excessos d’aquesta francesa han precipitat la caiguda del règim dels Bongo amb més de cinquanta anys al poder.

Els Bongo són sobretot una dinastia que ha arrabassat riqueses a la població del país fins fer-lo empobrir en massa després de més de cinquanta anys de poder absolut. Actualment Gabon s'ha convertit en un país castigat pels quatre genets de l’apocalipsi i és urgent aplicar reformes a tots els nivells.

Un cop d’estat que també haurà servit per fotre fora de Gabon als assessors militars francesos, els homes de negocis i tota la penya que els acompanya, i tancar les bases. Com a contrapès arribaran els xinesos i els russos... segurament com a nous amos dèspotes i lladres. En tot cas el nou govern ha presentat el seu pla contra la pobresa... on no cal esperar trobar cap meravella. Lluita contra l’alta inflació, una nova estratègia de lluita contra la pobresa, un pla especialment esperat pels ciutadans però que les organitzacions de la societat civil critiquen per la seva falta d’ambició.

En definitiva, els eixos principals d'aquest pla anomenat "Pacte de Solidaritat" ha de servir com a prevenció de la pobresa des de la infància, retorn a un índex d’ocupació passable, lluita contra l'exclusió extrema i mesures perquè la transició ecològica no pesi massa sobre els més desfavorits.

Com tota reina que s’ho val, Sylvia Bongo té moltes cares. Empresària en el sector de la promoció immobiliària, bona coneixedora d’Àfrica, va viure al Camerun, Tunísia i des del 1974 al Gabon on el seu pare va crear una societat d’assegurances i esdevenir un empresari de renom del país.

Com a primera dama, s’engatjà a fer reconèixer per la ONU la jornada internacional de les vídues, defensant-les contra l’espoli sistemàtic i l’agressió sexual quan elles pretenien que la herència del marit se’ls donés de dret i alhora obtenir protecció i respecte dels seus drets.
El 2013, com a part de la seva lluita per les vídues, Sylvia Bongo Ondimba es va involucrar en la lluita contra la violència contra les dones al Gabon, on el 56% de les dones declaren haver estat víctimes de violència domèstica al llarg de la seva vida, mentre que el 52% són víctimes de violència física.

Cal demanar-se, a hores d’ara, que potser és aquesta defensa de les dones sumat als seus excessos com a reina el que ha provocat el cop d’estat?


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
L’ASPIRINA NACIONAL
Estat Islàmic; consum de Captagón a go-go
L’Estat islàmic s’occidentalitza. Fins ara es limitaven a vendre drogues però a mesura que es van civilitzant i millorant, han aprés a consumir-les. La veritat és que ho necessiten. L’Estat Islàmic és una mica bèstia, per això quan les massives execucions d’habitants que no volien convertir-se i als que tallen el cap en les places públiques, ja no tenien aquell efecte engrescador que sempre dona la sang, les autoritats han decidit donar droga al poble, que sempre és millor que el pa. I ara tots s’ho passen d’allò més bé. Els experts diuen que el Captagón és l’aspirina de l’Estat. Molt bona, fa desaparèixer el dolor i augmenta l’agressivitat. Una troballa.

L’ESTRANYA PARELLA
González i Guerra tornen del passat
Eren com la gran esperança blanca mentre Franco agonitzava. Quan sortien per la tele el país es paralitzava. Ara també, a tots ens agrada recordar les pel·lícules en blanc i negre de “el gordo i el flaco”.
Aquesta parella abans heroica, ara bufonesca, són l’exemple evident de que tot canvia. No hi ha immobilitat en el món (excepte en els grups de dreta). Seria molt convenient que algun dels seus ex assessors els recomanessin quedar-se a casa. Per fer el ridícul ja en tenim prou amb els polítics en actiu.

ARA, NOMÉS FALTA CATALUNYA
Català, basc i gallec, al Congrés
El que fa la voluntat política. En quinze dies al Congrés Espanyol, es pot parlar en llengües reiteradament prohibides. En quinze dies també el Govern ha demanat a Europa la inclusió d’aquestes llengües en la seva quotidianitat. La voluntat política és que Sánchez vol manar i accepta (aparentment com a mínim) les peticions de l’independentisme. No hi ha res com la coherència del poder.
Aconseguides totes aquestes fites, seria bonic que ara a Catalunya es tornés a parlar català.

I QUÈ ES PENSAVEN
Els diners de les grans fortunes no ragen
Durant els darrers anys els dirigents espanyols, europeus o francesos... s’han omplert la boca del fet que per sortir de les crisis econòmiques a repetició, la solució estava a treure una mica de diners als rics i donar-los als pobres. I al final van fer lleis en aquest sentit, però el que han recaptat és pura misèria.
Serà que els rics són pobres? Serà que els rics ho tenen ben muntat i amaguen els diners molt ben amagats?
En tot cas aquest discurs ja no els serveix. Els rics continuaran sent molt rics i els pobres més pobres que mai.

LA VEU DE LES JUGADORES HA GUANYAT
Visca les jugadores de la selecció espanyola de futbol
Les dones, quan s’hi posen, s’hi posen, diu un proverbi casolà utilitzat pels homes. En tot cas, aquesta vegada han guanyat en tota la línia i obtingut el cessament dels dirigents de la Federació Espanyola de Futbol.
La clau de l’èxit ha estat la seva solidesa i valentia i la complicitat de les jugadores de la selecció sueca. Totes elles són les campiones de veritat per haver aconseguit fer explotar un dels últims reductes de corrupció, masclisme i fatxes nostàlgics de l’home espanyol que relega les dones a un pur objecte.

LA GALLEGA DEL PARTIT POPULAR QUE TENIA MORRIÑA
Una votació històrica a la salsa marinera gallega
Ella és del PP, ella és gallega, ella tenia un dia d’aquells en que un recorda molt la mare i la família sencera que viu a Ourense. D’això se’n diu morriña.
Llavors Rosa Quintana no va dubtar i va votar Sĺ en contra de les consignes del NO del Partit Popular. Ella va pensar: total! Avui guanyarà el Sĺ a la utilització de les llegües cooficials al Congrés dels Diputats. Des d’ara es parlarà gallec, eusquera i català... un regalet pels més de 400 anys de persecució sistemàtica de les llegües no castellanes.
En sortir la nostra protagonista es va precipitar al bar més pròxim i va menjar una ració de pop a la gallega. Fi de la història.
Els catalans farien bé, però, de mirar de blindar aquesta reforma perquè la mala llet que arrosseguen PePeros i Vox no trigarà a remetre.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
CARICATURA
UN TRAÇ QUE VAL TOTS ELS DISCURSOS
QUE FA MAL A INDIVIDUS, IDEES I NACIONS
DIBUIXOS QUE TOTHOM COMPRÈN