21 de febrer 2025

PATÈTIC
El despatx oval convertit en un perillós happy park
Fa ràbia haver de dedicar tantes portades a la colla de pertorbats que habiten la Casa Blanca però cal no oblidar que aquesta panda són els que fan ballar a la resta del món.

La imatge de Trump darrera la taula del despatx, amb Musk en una de les seves ganyotes habituals i el nen (futur presidenciable?) entrenant-se a matar periodistes, escruixeix. Molt més simbòlica que qualsevol plano del “Padrino”. Més angoixant. Senyores i senyors, els representats en aquesta foto són el present i el més que probable futur d’Amèrica. Déu salvi a Amèrica i si té temps una mica també a la resta del món.

Foto de família. Avi, pare i net amb la mateixa cara, expressió, ambició i coeficient intel·lectual. Una desgràcia. Una desgràcia que probablement ha encantat als votants de Trump que ja tenen la foto penjada al menjador de casa. És la culminació de la estupidesa americana reiteradament demostrada però potser mai tan descarada.

En tot cas, ningú no pot parlar de sorpresa. Excepte la amenaçant criatura que devia estar naixent, Trump i Musk fa dies que fan ostentació del seu grau de deteriorament psíquic i com a bojos que són, no se’n amaguen, és la seva avantatge.

Més perillós i sorprenent és la reacció que està tenint el món davant els deliris ianquis. La diplomàcia mundial i en especial l'europea ha quedat petrificada. Incapaç d’aturar els plans llençats per Trump, d’oposar-hi resistència que faci recular les seves pretensions. Tenen la por dibuixada al rostre i a la butxaca.

Des de l’apropiació de terres alienes fins els augments d’aranzels, cap amenaça ha estat contestada i vetada amb contundència. Com es pot ser tan miserablement covard? Qui ens governa? Quina excusa tenen per baixar el cap davant els emperadors de l’estupidesa humana? Com poden somriure mentre un parell de brètols se’ls pixen a la cara?

I per una vegada, una defensa a favor de Sánchez, el President d’Espanya que, fins ara, és l’únic que ha marcat territori.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
LA MOSSA I EL GUÀRDIA CIVIL
Reestructuren els serveis de vigilància de ports, aeroports i fronteres
Jo sóc la Mossa i ell, la meva parella, el Guàrdia Civil. Presente!
Estem molt contents perquè el Govern Central i la Generalitat negocien uns traspassos de vigilància entre les diferents forces de l’Estat. Fins ara jo estava fent rondes al Metro de Barcelona i ell, Presente! a l’aeroport del Prat. Jo de matí, ell Presente! de tarda. Ara en canvi estem els dos a casa. Podria ser que a la llarga aquestes vacances les paguem cares. Un pot acabar a la Jonquera i l’altra al Delta de l’Ebre però com he dit, tot just els governs han iniciat les negociacions i la cosa va per llarg. De moment i de forma transitòria ens han manat de vigilar cadascú un angle del menjador. Ens han regalat uns binocles que ens anem passat i mentre jo miro la façana de l’estació del Prat, ell, Presente! observa els vols en aproximació a les pistes d’aterratge. El nen, el tenim al mig de la sala i qualsevol pot apropar-s’hi quan marraneja.

A casa en parlem força d’aquestes noves directrius perquè no li veiem la gràcia. Ja estàvem bé. El Presente Eso!, sempre ho diu. Les fronteres estan ben guardades. La delinqüència internacional i la de casa estan acostumats al color verd i al tricorni i s’espanten en veure a les garites aquella lluentor de fusell. Als Mossos, i en això t2 raó, ens falta una mica de caràcter, el blau nit de l’uniforme tampoc ajuda i no és el mateix per un contrabandista escoltar un “Alto” amb accent andalús que un “Atureu-vos” empordanès.

Jo, per exemple, descobreixo una càrrega de preservatius i em poso vermella en canvi el meu marit es posa a riure i s’endú una caixa per casa. L'experiència fa molt en aquests casos. Recordo que una vegada, vaig trobar-me entre dos aigües, una manifestació antimonàrquica i les forces de seguretat i de sobte, un Guàrdia Civil se’m va plantar al davant. Sense que em manés res, vaig posar-me a cantar el Cara al Sol. Ara aquest Guàrdia és el meu sogre.

Què vull dir amb tot això? Doncs que per anar com anem, ja estem bé com estem. S’entén oi? Ni Guàrdies ni Mossos canviarem les coses. Ens posin on ens posin seguirem fent el mec i per això no cal que ens moguin de casa.


LA GARSA PROSTÀTICA
ENEMICS D'ESPANYA
Diuen que a Espanya hi ha corrupció
Ja ho deia Franco, “el contubernio judeo masónico...” i després deixava anar una sèrie d’insults amb tota la raó. El món ens té enveja, això és el que passa i aprofiten qualsevol ocasió per atacar-nos. Ara mateix la ONG Transparència Internacional, situa a Espanya en el lloc 46 per sota de Ruanda, Botswana o l’Aràbia Saudita, països que no surten ni al mapa.

Algú hauria de posar remei a tanta blasfèmia. Espanya pels que no ho sàpiguen, és terra escollida pel mateix Déu que va escollir també a Jerusalem com a Terra Santa durant les vacances. Un Déu amb vista.

Des dels inicis de la civilització la terra hispana ha estat arca de les joies més apreciades de la humanitat. La germanor, la tolerància, la unió, l’amor dins i fora la família, el treball incansable dels governants. Qui no recorda a Isabel la Catòlica, al Cid, a Franco, a Aznar? Qui no veu en Abascal el successor dels escollits pel Totpoderós? I d’aquí l’enveja de gents i pobles que no tenen Déus ni mare que els va parir.

L’estranger s’aprofita de la bonhomia del caràcter hispà. Nosaltres, els peninsulars anem a la nostra amb la tranquil·litat del que sap que far el que està manat i que és bo. Treballem la terra i les aigües amb humilitat i confiança. No ens preocupen per les males llengües ni les males persones que les parlen. Nosaltres a lo nostre. Però ens prenen el pèl.

Encara si la ONG aquesta s’hagués queixat del clima patri, doncs mira, podríem parlar-ne. Potser sí que la tempura ha pujat una mica massa i la pluja ha baixat una altra mica, però dir-nos corruptes és un veritable ultratge. Aquí, a la mare Pàtria Hispana, el polític governa sense més pretensió que servir al poble, la banca ens guarda i fa augmentar la xavalla que ens sobra i els rectors ens protegeixen del pecat i ens condueixen a la vida eterna perquè sí, per bondat, sense esperar res a canvi. Si això és un país corrupte que vingui Déu i ho vegi.

No volem caure en el parany de la xenofòbia però si segueixen així no estaria de més començar a pensar en una gran muralla que ens protegeixi del mal, de l’enveja i del món. A veure si n’aprenen d’una vegada!


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
DUBTES SOBRE L'ATEMPTAT JIHADISTA DEL 2017
El CNI no desclassifica tots els documents

A la comissió d’investigació dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils del 2017, ha declarat al Congrés dels Diputats el condemnat Mohamed Houli afirmant que el CNI sabia que l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty, pretenia cometre un atemptat, i que “va permetre que vingués i ens mengés el cap".

Anteriorment, el comissari Villarejo havia declarat també que “l’atemptat es podria haver evitat”.
Els documents desclassificats arriben només fins el 2015. Se sospita, en donar-li el CNI a l’imam un telèfon per mantenir els contactes, que aquest era un col·laborador i un informador del CNI. Per què no s’han fet públic el registre de trucades del telèfon, les dades sobre el seguiment que els serveis d’intel·ligència van fer de l’imam de Ripoll i fins quan van durar exactament, i per què no es mostra la transcripció de les entrevistes que va tenir l’imam amb la policia? Per què no es desclassifiquen tots els documents? És que hi ha alguna cosa a encobrir? Alguna negligència o alguna cosa més greu?

Javier Martínez, el pare del nen de 3 anys que va morir a l’atemptat de Les Rambles, critica que no s’investiguin els errors comesos, denuncia la desatenció a les víctimes i ha presentat una demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg; alhora que un advocat de les víctimes qüestiona la mort de l’imam de Ripoll i suggereix la possible implicació del CNI.

Un Estat que per defensar-se fa servir el lema todo por la patria, i todo és tot, i que ha autoritzat les clavegueres de l’Estat, Pegasus, per espiar polítics independentistes i dissidents, i que ha infiltrat agents secrets en moviments socials, quina veracitat té el seu relat?

Al Regne Unit també hi ha hagut agents infiltrats als anys 80 i darrerament en moviments ecologistes, antiracistes i defensors dels drets dels animals, però un cop descoberts han estat jutjats i expulsats del cos. Però aquí no. Espanya segueix sent diferent.

Davant de tanta incertesa, no és d’estranyar per tant que alguns o molts creguin en aquella frase “piensa mal y no errarás”. Tanmateix, no siguem tan desconfiats i no pensem malament, ja que de ben segur és que Espanya ens estima fraternalment i no vol quedar-se sola i que marxem de casa seva.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
TRUMP, DELS DICTATS A LA DICTADURA PERFECTA
La ciència trumpista no té víctimes, ni dones, ni raça, ni desigualtat!
L’administració Trump ha començat a retallar el finançament de qualsevol projecte de recerca que contingui els termes "dones", "inclusió", "trauma", "desigualtat", "estatus" o "lgbt". La UE serà capaç de posar en marxa un programa per acollir els acadèmics nord-americans afectats? Així que aquí estem en menys de tres setmanes de regnat.

Seguim! La principal agència de finançament de la recerca bàsica als Estats Units des de la Segona Guerra Mundial amb més de nou mil milions de dòlars en crèdits, la National Science Foundation (NSF) ja ha anunciat que ja no pot finançar projectes de recerca que incloguin paraules com "dones", "inclusió", "trauma", "igualtat", "exclusió", "desigualtat", "estatus", "gènere", però també "institucional", "lgbt", i fins i tot la connotació sòbria però òbviament massa forta pels trumpistes: la paraula "història". La llista és tan llarga que va des de "A" per "activisme" fins a "W" per "dones".

El premi és per a la paraula "biaix", prohibida en totes les seves variacions ja que sembla incongruent imaginar per als trumpistes la possibilitat de biaix en la societat nord-americana. Per entendre l'abast del que ha passat en les últimes setmanes, el filtre aplicat a les ciències socials dels últims cinquanta anys es transforma en un gran joc de massacres, des de Foucault a Bourdieu, d’historiadors, de dones i gènere, a economistes de la pobresa fins els grans especialistes en guerra i catàstrofes.

La mà del president és molt llarga. A Gaza: Jared Kushner, gendre de Donald Trump, serà el futur promotor immobiliari de la "Costa Blava de l'Orient Mitjà"? L'empresari ha exalçat el potencial immobiliari de Gaza i multiplicat les inversions en països àrabs i a Israel, especialment en empreses actives a la Cisjordània ocupada.

A Washington, un cop d'estat molt més discret. Els funcionaris d'USaid, l'agència nord-americana encarregada de l'ajuda internacional distribuïda a diversos mitjans de comunicació i ONG, van ser brutalment desconnectats dels seus sistemes informàtics i, de fet, tota l'agència va caure en mans del nou govern, i més concretament d'Elon Musk, el multimilionari que opera sense cap funció oficial.

Els cops de Trump al món i de Musk contra USaid son un cop fatal a l'humanitarisme... i al poder tou nord-americà, mentre que l'altre, amb ingents brigades de frikis adoradors de Musk, van penetrant impunement en agències governamentals, de nit, per piratejar els seus ordinadors i apropiar-se de les dades.

L'ombra d'Elon Musk plana sobre la cimera d'IA a París que voldria anar cap a una intel·ligència artificial més ètica. S'espera que la cimera intenti arribar a una posició comuna entre els estats participants, però corre el risc de quedar eclipsada pels atacs d'Elon Musk sobre un actor clau del sector, OpenAI.

Els caps d'estat i executius tecnològics ho tenen magre, es reuneixen però van massa lents ja que l'home més ric del món vol prendre el control de la start-up californiana que va popularitzar la IA generativa amb ChatGPT a finals del 2022. Fa mal, veritat?


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
VUELVE A AMANECER
La cimera de Patriotes a Madrid
Ja els tenim aquí i són una colla. Macos, lluents, nets, engominats, de pas ferm i lleugeret. “Pecho fuera, hombros atrás, cabeza erguida, espalda recta, coño”. Feien goig de veure. La renaixença de l’extrema dreta europea.

I què feien allí? Res. Una demostració de força. La principal tàctica feixista per posar por al cos dels altres. Però de què varen parlar? De res, coses seves. Futbol, gastronomia, la darrera endevinalla, alguna orgia... i després van anar a missa.

A la dreta l’interessa l’aparador, fer-se veure i, sobre tot fer-se sentir. Crits. Els crits els agraden molt però quan van de convenció amb la roba de mudar baixen una mica el to.

Els discursos ja els coneixem. El món és una merda per culpa de l’esquerra, sortosament ells tenen la solució i el futur és seu. De cada país arriben bones notícies. El llenguatge també el coneixem. Pàtria, reconquesta, primavera, grandesa i lluita fins a la victòria final. Avancen, avancen, la victòria és imminent i tots prometen ajudar-se. Després prenen unes copes de vi.

Hi va haver un moment de baixada anímica quan una representant veneçolana va dir que la seva força no eren les armes sinó l'organització social, la intel·ligència i l’amor. Els caps es van mirar amb estranyesa, alguns d’ells mai no havien sentit la paraula intel·ligència i els va desconcertar, però la festa va remuntar quan va agafar la paraula el representant espanyol que va cantar sense música el “Cara al Sol”. Emotiu i engrescador.

Ara es qüestió d’esperar. Necessiten dos o tres cimeres més abans d’atacar, però atacaran. Un dia, a la sortida del sopar de gala, incitaran a les masses que els han esperat a la plaça per anar fins la seu d’algun partit o govern o sindicat que acabarà en flames. Després la dreta en matarà a un dels seus i dirà que han estat els altres i així tornarem a la primavera fatxa, plena de bisbes, rosaris i armes. Aquell dia, articles objectius com aquest, no podran sortir a la venda però a canvi es cremaran públicament. Tota un festa. LLUFA GAMADA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
LA DESPROPORCIÓ COM A JUSTÍCIA
Condemna a Laura Borràs
A poca gent mínimament civilitzada li deu caure més malament la Laura Borràs com a una servidora. Havia de passar una catàstrofe perquè alguna vegada pensés en defensar-la... Ha passat.

Un bon dia la Laura va cedir uns contractes a un amic que es va treure trenta mil euros de benefici. Certament la cosa sona a putinada però que li caiguin quatre anys de presó dins la caverna corrupta en la que viu Espanya, entre la hipocresia en la que es mouen els negocis i la política espanyola amb centenars de milions defraudats, el càstig és més aviat una revenja.

A partir d’aquí, la disbauxa. Jutges emmerdats fins el coll de prevaricacions i perjuris, van llençar-se contra la Laura mentre oblidaven la corrupció demostrada en centenars de casos bastant més greus. Robar tres-cents milions a Castella es castiga amb quatre dies d’arrest domiciliari, la Laura per contracte fraudulent, quatre anys de presó. La diferència? L’origen. Per la justícia espanyola els delictes d’origen castellà o català tenen un codi diferent.

Madrid té un llenguatge popular de sarsuela amb el que qualifiquen a gent de poc fiar amb paraules gracioses i gairebé maternals. Un mal parit espanyol pot descriure’s com a “chulo” o “sinvergüenza” o fins i tot “castizo” si cal. Els catalans no tenim una gramàtica tan favorable. Mentre un diputat espanyol que ha defraudat a Hisenda amb una milionada pot ser un “listo” o un “espavilado”, la Laura Borràs serà considerada com a “delincuente, mafiosa” o el que calgui. La diferència, el lloc de naixement i la llengua que parla.

Seria bo preguntar a Espanya què cal que fem els catalans per poder seguir sent catalans, sense que ens tinguin aquesta mania. Què hem de demostrar? Quina conducta hem d’adoptar. Quins juraments hem de signar per poder ser considerats com un ciutadà qualsevol. Què hauria de fer la Laura Borràs per rebre el mateix tracte que els mafiosos espanyols i lliurar-se de quatre anys de presó. Per què i de on neix aquesta mania espanyola a la cosa catalana?

Si més no l’anomenada justícia hauria de reprimir aquesta necessitat de castigar als catalans. No?


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
CURTS CIRCUÏTS
Països bàltics es desconnecten energèticament de Rússia
El que era la Unió Soviètica és ara desconfiança. La dissolució política va deixar masses petits convidats i un sol gran amfitrió, Rússia. Amb el pas del temps, el convit a la Plaça Roja ha estat més magre i els invitats han començat a malfiar-se del russos al mateix temps que s’apropaven a la taula occidental. No tenen altra solució. Son poqueta cosa i necessiten l’apadrinament d’alguna potència. Apropar-se a Europa vol dir enfrontar-se a sospites i desconfiances. Les petites repúbliques esquinçades de la URSS han de pagar la seva quota d’adhesió. En política res no és gratuït. Si les repúbliques bàltiques volen marcar distància amb la mare Rússia han de pagar i una bona manera de fer-ho és derivar el que abans cotitzava al Kremlin a la Unió Europea. Resultat: Estònia, Lituània i Letònia es desconnecten la xarxa elèctrica russa i passen a dependre de la energia occidental que pagaran trinco trinco. És una manera de manifestar-se, però una manera perillosa que pot acabar amb més d’una casa cremada.

Tallar el cordó umbilical en política no resulta fàcil. A cada iniciativa hi ha una rèplica i a Putin l’encanta replicar. Deslliurar-se de la dependència russa no depèn exclusivament de canviar l’endoll que et connecta a l’energia. Hi ha molts detalls vitals per països com les repúbliques bàltiques que segueixen depenent d’una manera o altra de la mare Rússia. Són molt anys d’aparent germanor per no tenir temes i, sobre tot, comptes pendents.

Aquests dies, sense anar més lluny, Rússia ha tallat també una connexió amb Ucraïna i és una desconnexió bastant més greu i significativa que la energètica. Rússia ha decidit pactar el resultat del seu conflicte amb Ucraïna no amb Zelenski, sinó amb Trump. És una estratègia immoral, indigna, injusta però entre Rússia i els EEUU aquests són termes sense importància.

Les mares possessives poden provocar més d’un conflicte en els seus fills que a la llarga requeriran d’assistència psicològica. Els estats possessius, quan veuen que un dels seus pollets vol abandonar el niu, poden destrossar tota la camada i ho fan segurs que la raó els empara.

Tan en el tall de les repúbliques bàltiques com en el de Rússia amb Ucraïna, és la por la que impera. La mateixa por que han imposat els que ara la pateixen.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
UNES COSES PUGEN I ALTRES BAIXEN
A Montcada soterren les vies del tren i els hi cauen les cases
Anys portaven reclamant el soterrament de les vies del tren que travessen Montcada. Coneixem el cas d’un nen que els seus pares ja reclamaven les obres quan portaven a la criatura amb el cotxet i ara les demana ell perquè va amb cadira de rodes i la via fa de mal travessar. Finalment ho han aconseguit. Cal ser constant en aquests petits detalls urbans. Als montcadins però l’alegria els ha durat poc. S’ha comprovat que a cada pam que enfonsen la via, una casa s’omple d’esquerdes i amenaça caure. O sigui que tindran molt espai per a zones verdes.

DE L’HUMOR A LA INTEL·LIGÈNCIA
Els danesos volen comprar Califòrnia
Donat l’afany que demostra Trump de quedar-se coses com per exemple Groenlàndia, dos-cents mil danesos han enviat una oferta al President americà. Segons manifesten, Dinamarca està disposada a comprar l’Estat de Florida per tenir més sol, més palmeres i més bicicletes. Tot un exemple de com tractar l'estupidesa aliena. El problema és que a la Casa Blanca s’han pres l’anunci seriosament (per ells l’humor s’acaba amb Bob Hope) i ara no saben si vendre l’Estat que es majoritàriament demòcrata o atacar a Dinamarca per expansionista.

IN, INDE, INDPENDEN, CIA
Lleó vol independitzar-se de Castella
Era una província clàssica i fàcil d’aprendre. D’altra banda sempre ha representat el bressol d’una Espanya molt espanyola i molt castellana i molt franquista. Una senyora província, vaja. Però els temps canvien i els lleonesos volen independitzar-se de Castella. I ho diuen sense vergonya i sense por. Cap polític ha aixecat la veu dient que això és la fi de la unitat espanyola, ni han enviat tropes d’elit per fer callar als independentistes. És més, el PSOE, està a favor de la voluntat lleonesa. On anirem a parar?

SARKOZY JA TÉ EL COLLARET ELECTRÒNIC
Un altre President condemnat
Mai se sap fins a quin punt cal alegrar-se que un president sigui condemnat. Però cal reconèixer que una mica sí. Sarkozy condemnat a tres anys de presó, inclòs un any en el cas de les escoltes telefòniques. La sentència arriba pocs dies abans de l'obertura d'un nou judici per a l'excap d'Estat, el de les sospites de finançament libi de la seva campanya presidencial del 2007.
Corrupció i tràfic d'influències, presó, inclòs un any sota braçalet electrònic, inelegibilitat i un adéu definitiu a aquest personatge que va veure’s com el rei de França. RIP polític en tot cas.

LES BALENES GEPERUDES ESTAN TIPES DELS TURISTES
Pot anar a més?
La balena tenia un mal dia. Emprenyada amb els que torben la seva tranquil·litat. Va empassar-se breument un caiaquista a l'estret de Magallanes, al sud de Xile, abans d'escopir-lo il·lès. Fins aquí la balena. El pare de la víctima va decidir que era més important filmar la escena que socórrer el fill o fotre el camp.
En definitiva, és el pare el qui és una víctima més de les xarxes imbècils. Això va passar a Punta Arenas, Patagònia.

SALVADOR PUIG ANTICH, L’ESTAT I L’ANUL·LACIÓ DEL PROCÉS
Cinquanta-un anys i vint-i-un dies han trigat
El món, el d’aleshores i el d’ara seguia commocionat de tanta barbàrie. Una sentència que el va condemnar a mort a garrot vil.
El govern espanyol, a través del Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica, ha emès una resolució transcendent en què “declara il·legal i il·legítim” aquell tribunal, i “il·legítima i nul·la la condemna”. De primer el ministre Ángel Víctor Torres va lliurar a la família Puig Antich un títol en què es declarava Salvador “víctima de persecució i violència política”. Aquesta vegada toca treure’s el barret!


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
MISÈRIA
LA POTS VEURE EN LA CARA D’UN MODEL
COM EN EL COS ESQUELÈTIC D’UN AFRICÀ