18 d'abril 2025

SEGONA PÀGINA


COM NENS
Pujades i baixades de les borses
Les borses són un dels jocs més innocents i previsibles de l’univers i, malgrat tot, condicionen, alimenten i enderroquen universos humans. Jugar al parxís és més complicat que jugar a la borsa però mentre el parxís es considera un joc de taula familiar la borsa condiciona la misèria de milions d’éssers humans i una petita redistribució de les immenses riqueses dels quatre de sempre.

L’arribada de Trump a la Casa Blanca ha esdevingut un sotrac a la tranquil·la marxa del capitalisme més salvatge. D’acord. Els grans tenedors, els amos del món que esclavitza a la resta del planeta, ha vist sacsejar-se l’estatus monetari. Un moviment que estava cantat d’altra banda des que el boig pellroja va anunciar la seva candidatura. On hi ha la sorpresa? On hi ha el perill pels que dominen el capital? Enlloc. Les pujades i baixades borsàries són simples mostres de la histèria i la paüra endèmica del capital. Una interpretació teatral pel poble.

És evident que el lliure comerç, la globalitat, la idea d’un món fet a la mida d’un mercat local, perilla amb l’aparició d’una administració embogida com la de Trump. Com ha passat regularment la petita botiga haurà de tancar portes davant el gran magatzem. I?

L’amo del gran magatzem és el que juga a la borsa, el que hi cotitza, el que compra i ven segons estratègies de futur. A aquest amo, un parèntesi de guanys li pot provocar mal humor, pèrdues importants potser però mai perdrà la condició d’amo.

Musk, un del il·luminats de l’equip Trump està perdent muntanyes de diners. Algú se l’imagina demanant almoina a la cantonada de la 59 TH amb la 57 Avenue?

Molt abans que els amos del món estiguin veritablement amenaçats, els Trump, Putin, i Xi Jinping de la política desapareixeran de la política i de la memòria popular. El diner té por de perdre però no de fer desaparèixer els culpables de les seves pèrdues.

Tot el que passa aquests dies, tot el joc de pujades i baixades, tota la incertesa de les economies bàsiques, no tenen cap efecte real en la única economia que compte de veritat, la del poder.


TERCERA PÀGINA


K.MEO
DIAGNÒSTIC CONFIDENCIAL
Peter Navarro, conseller de comerç americà
El meu nom clau és XXX (secció freudiana) psiquiatre en cap de Peter Navarro. Portem trenta dos anys de tractament i, encara que no ho sembli, ha millorat molt. El secret professional i la por a una represàlia m’impedeixen fer públic el diagnòstic del meu client que qualificaré de Confidencial (a la CIA se’l coneix com Top Secret) però qualsevol ciutadà amb quatre dits de front ho té fàcil.

La darrera crisi del meu client fa un parell de mesos que dura, en realitat quatre però dos eren crisis eufòriques coincidint amb el seu nomenament i les d’ara són opressives anomenades també depressives i/o paranoico-psicopàtiques. No és per dir, però el tinc bastant controlat.

En Peter és un home de gran imaginació, es va inventar la personalitat d’un important economista (ell mateix) i ara també es creu l’esperit sant de Trump i de la gloriosa etapa aranzelària. El millor que es pot dir de'n Peter és que no desmereix entre el grup d’assessors de Trump. Està tant sonat com el mateix President o el seu amic Musk, o el Kennedy de salut. La feina no se m’acabarà mai, això segur. I per cert, no oblidin que tot això és confidencial.
XXX


LA GARSA PROSTÀTICA
TOTHOM HO ESPERAVA AMB ÀNSIA
La ciència aconsegueix la recreació d’un llop gegant
La ciència no té límits, la estupidesa humana, tampoc. Mira que n’hi ha de feina per fer, malalties a curar, justícies per aconseguir, educació a millorar. L’excusa de no arribar-hi és, sovint, la manca de pressupost. I de sobte, l’empresa biotecnològica americana Colossal Biosciences, ha aconseguit fer “reviure” un llop gegant extingit fa dotze mil cinc-cents anys que la societat trobava molt a faltar. Ja el tenim aquí, com la tornada del Tarradellas.

Es necessita ser molt cretí per dedicar un sol minut i un sol euro a prefabricar animalons prehistòrics que punyetera falta fan. Malgrat les excuses científiques que segur ens donaran els tècnics de la Colossal pèrdua de temps, anar jugant amb gens per aconseguir un peluix mentre l’Alzheimer ataca als que encara anem per aquest món resulta tan repulsiu com fer-se una cirurgia estètica de parpelles a qualsevol bandarra que no es troba prou bufó/ona. Anem per feina, intentem fer menys injusta la vida, no gastem temps ni diners en investigacions inútils i egocèntriques. A aquest pas acabarem semblant al Marqués de Villaverde trasplantant un cor a un pobre home que necessitava una bufeta nova i que, naturalment, no va tornar a pixar en sa vida.


QUARTA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA SANTA SETMANA SANTA
Calendari imprescindible per complir amb una bona Setmana Santa
Els quatre evangelistes eren tres, Lluc i Mateu. Doncs això. La Setmana Santa són quatre, processons, visita als monuments més el dejuni i l’abstinència que no es practiquen.

Per anar a una processó es necessita, ser de poble (els de ciutat s’ho miren), desafinar, haver anat a la perruqueria i no estalviar en fixador, estrenar vestit ajustadet tan en mascles com en femelles comprat al sastre del barri, dur sabates de xarol estretes de les que deixen llaga. Com a complements religiosos es necessita dur un ciri gros, un rosari gros, alguna medalla mariana grossa, seguir pas a pas a un Sant Crist gros i, opcionalment en cas de penitència aguda, arrossegar cadenes grosses. Pels masoquistes es necessita la cooperació d’un voluntari sàdic que els fuetegi durant el camí. No cal, pel contrari, tenir vergonya, de fet, millor no tenir-ne. Es recomana patir sobrepès sense arribar a morbidesa que es pot considerar pecaminosa.

La visita als monuments que consisteix en anar passades les deu de la nit d’església en església, agenollar-se davant el monuments (el sagrari, el lloc on es guarda el Cos de Crist), necessita d’una bona predisposició a la ingesta alimentària en hores de capvespre. La cosa va així; es visita el monument de l’església més propera a la casa pròpia, cara seriosa, i un parell de pare nostres. A la sortida per contrarestar la frescor de la nit, parada en un bar per prendre un tallat. Desplaçament fins la segona església, cara seriosa, un pare nostre, una ullada als frescos que engalanen la capella. A la sortida segon refrigeri amb tallat descafeïnat i una croissant. Tercer monument, no cal ni agenollar-se ni fer cara seriosa perquè comença a ser tard, amb un senyal de la creu gotejant aigua beneïda n’hi ha prou. Fa fresca. Al bar del costat, després de tant sacrifici cal recuperar energia, fa estona que has sopat (poc) i Déu tampoc vol que hi deixis la pell. Un parell d’entrepans petits i una cerveseta. Camí del quart monument algú –probablement– el que ostenta un historial més cristià proposa tornar a casa. Fa fred, han deixat a la iaia sola i mai no se sap. La família sencera admira la lucidesa del vell cristià. Tornen a casa, posen la tele. Algú vol alguna cosa per picar? L’endemà la família encara te butlla per l’esforç de la nit anterior i no es torna a fer ni dejuni ni abstinència fins a la resurrecció dels morts.

Francament, abans la Setmana Santa era més útil, l’Església demanava als infants que matessin jueus a gir de carrau.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
MACRO OPERACIÓ POLICIAL A CATALUNYA
La junció policia nacional, mossos d’esquadra i guàrdia civil
Just abans de la Santa Setmana tan esperada pels catalans per fotre el camp de la ciutat i gaudir una mica dels aires primaverals i els arbres en flor han hagut de suportar la macro operació policial dirigida per algun dels jutjats més de dreta de la magistratura.
Cal pensar que ara mateix estan una mica avorrits per manca d’indepes a processar o de manis per estomacar i dirigeixen la seva imaginació cap a fer valer un dispositiu policial que s’assembla molt a una ocupació del territori. Les nostres fonts -secretes- ens han comunicat que de totes totes no volen cagar-la mai més com la van pifiar l’1 Octubre del 2017.

Si mai torna a esclatar una revolta popular volen estar ben preparats. I aquests operatius van de prova per a la Unidad de Investigación de Rubí, i participa també la División de Investigación de las Regiones Metropolitana Norte, Central y Sur. I també, ara que ja estan integrats en les polis espanyoles diferents unitats dels Mossos d'Esquadra, com la d’ordre públic, seguretat ciutadana, canina, la de drons, els TEDAX i els Grupos Especiales de Intervención (GEI), sense faltar-hi mitjans aeris.

Entre els Mossos d'Esquadra i tota la resta de policies van passar llista a unes 1200 persones que per altra banda ja tenien fitxades com a reincidents vocacionals.
Al final de l’operació sembla ser que alguns dels detinguts van anar a sopar -de col·legues- amb els polis i que els xupitos d’orujo i les cançons nostàlgiques van durar fins a la matinada.


LA LLUFA
REUNIÓ ENTRE EL CUL I LA MERDA
Trump rep a Netanyahu
Fa molt anys, a Hendaia ja va passar una cosa similar i en fa més encara a Venècia també van ajuntar-se el cul i la merda. Aleshores respectivament el cul era Hitler i la merda Franco i anteriorment Mussolini. Ara Trump i Netanyahu. Hi ha pols que s’atrauen, el cul i la merda en son dos. No s’hi pot fer més. El problema és la pudor.

El nou sheriff americà i el botxí d’Israel es van trobar molt lluny d’aquí, a la Casa Blanca, però la ferum que desprèn aquell despatx amb els dos culs i la seva merda reposant sobre la tapisseria daurada arriba fins a Europa i s’escampa pel món sencer. No importa de que parlen, ni que decideixen. Res de bo, segur, pura merda però això es dona per fet. És com entrar a uns urinaris públics. Ja sap el que et trobaràs. L’únic que pots fer és evitar de respirar l’estona que sigui possible. Cada vegada que veus a dos personatges com Trump i Netanyahu, al món li agafen ganes de defecar però s’aguanta. És molt millor la pròpia merda encara que te la facis a sobre que la pudor que t’arriba del més enllà americà. Els cementiris escollits per rebre –algun dia– les seves despulles apareixeran l’endemà amb les tombes obertes. No serà profanació, serà la fugida dels morts incapaços de suportar per l'eternitat aquella fortor a imbècil.

Com correspon i amb la pudor conseqüent, LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
RESURRECCIÓ A LA FORÇA
Enèsim intent perquè l’Avinguda Paral·lel torni al segle XIX
A finals del segle dinou, en una Barcelona de burgesos i carreters va sorgir per necessitat biològica un carrer del pecat. Era l’anomenat Paral·lel que travessava en tímida diagonal Barcelona de mar a muntanya. Tota la diversió “social” dels obrers barcelonins es concentrava al Paral·lel i al poc temps, la classe treballadora de tot Catalunya estava o desitjava estar al Paral·lel. Raons? Bars, alcohol, dones de mala vida a les cantonades i uns locals on es podien veure espectacles pecaminosos animats per músics desafinats i unes pobres dones que des de l’escenari deien “picardies” al públic. Tot un desfogar-se popular. Una estampa que Balzac no va recollir perquè vivia a París.

Han passat molts anys i el Paral·lel apart de quatre teatres i uns quants bars, és l’entorn habitual, impersonal i gris d’una societat essencialment immigrada que s’arrossega aliè absolutament a la festa de fa gairebé dos segles.

Des de la mort de Franco, que d’alguna manera justificava l’existència d’una marginalitat acceptada pel poder, el Paral·lel s’ha anat morint lànguidament. Sexe, música i alcohol tenen els seus propis temples i la gent d’altres pobles i ciutats no han de venir a Barcelona per gaudir-los. Però no se sap per quins motius l’estampa d’aquell carrer disbauxat de vi, renec i escopinada, s’ha mantingut per una part de la societat catalana en una mena de nostàlgia oficial. Cada dos per tres, algun grup ciutadà reivindica el retorn dels lluentons, cuplets i sarsueles. Ho fan, diuen, en nom de la cultura popular, de la història barcelonina com qui vol recuperar les muralles de la ciutat i fotre’ns a tots extramurs.

La Barcelona del Paral·lel, per bé o per mal, ha mort. No en queden ni l'estructura social ni la ingenuïtat ni la població que va convertir el carrer en mite. Deixem morir al Paral·lel com a zona de bullici nocturn i obrim-lo a la pista de marató en la que s’ha convertit darrerament. Els empresaris de l’espectacle nocturn tenen milers d’alternatives i l’Ajuntament milers de problemes prou urgents com per seguir lluitant per una via morta.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
AIGUA
En un mes, Catalunya escapa de la sequera
Collites perdudes, vaques i gallines famèliques, ciutadans rentant-se les aixelles amb aigua de garrafa. Al desert polític que ja som s’hi afegia ara l’hidrològic. Ens ha salvat un miracle, un mes de pluja que ens té a tots amb les costures humides. Tres anys de sequera són molta crosta. Durant aquest temps hem aprés molt sobre l’aigua. Primer que fa falta, segon que la malgastem de forma imperdonable, tercer que no pot donar-se per descomptada. Cal treballar l’aigua.

Hem passat segles mirant el cel i cagant-nos amb Déu quan no plovia o plovia massa i mentre ens queixàvem, desateníem qualsevol tipus de mesura per regular un cabal, netejar una llera, vigilar la contaminació de pous i aqüífers, controlar fuites que sovint han fet perdre la meitat del cabal, utilitzant recs prehistòrics per evitar-nos qualsevol tipus de despesa. Hem estat, com sempre som, desagraïts amb la natura.

El canvi climàtic i la sequera, tips de ser ignorats han donat un avís. L’alerta ha estat prou significativa com perquè les autoritats se’n donin per assabentades i darrerament han iniciat obres i remeis per evitar una nova tongada seca. Alguna de les obres previstes ens agafaran amb el pixats al ventre perquè s’ha dissenyat a llarg termini i no estem per perdre massa el temps, però d’altres es poden realitzar. Només cal mantenir-les com a prioritat.

Coneixent als que ens manen però fa por que mentre el pluviòmetre vagi complint amb els mínims necessaris paral·lelament les autoritats perdin el seu interès, especialment per les obres petites, les que no donen vots com és canviar una canonada foradada per on es perden milers de litres per dia.

I més por fa encara que aprovat un pla anti sequera, l’aigua es converteixi en líquid preciós, tipus petroli, amb fluctuacions a la borsa, de preus volàtils segons estació i precipitacions, que per cada colze de canonada l’usuari pagui l’equivalent a tota la instal·lació, en definitiva, que l’aigua, riquesa fins ara de la humanitat esdevingui un luxe privat, una factura més a les moltes que tenen ofegat al pobre ciutadà. No deixaria de ser una bona paradoxa, la població ofegada pel preu de l’aigua.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
MALA POTA
Entra a l'Hospital per una agressió i a la sortida se’l tornen a carregar
Decididament no va néixer amb la flor al cul. A hores d’ara s’ignora si la doble agressió a la que va ser sotmès aquest ciutadà es deguda a la mala folla o a la reincidència del seu primer agressor. En qualsevol cas, masses hòsties per un sol dia. Tots tenim dret a equivocar-nos i encara més a penedir-nos. Si t’envien a l’Hospital és que, probablement alguna cosa hauràs fet, però ni al pitjor dels pecadors se’ls ha de negar el temps per fer un sincer propòsit d’esmena. Més enllà de consideracions filosòfica-penals, una cosa sí queda clara, aquests home va néixer de cul i quan es comença de cantó, costa molt tornar a redreçar-se. Un consell: que vagi a viure al camp, concretament en una cova.

COM UNA PLAGA
Jihadistes detinguts
Déu, Alà i el Buda són testimonis que no volem augmentar la pressió xenòfoba mundial, però aquests Jihadistes també podrien estar-se uns dies quiets. La Policia n’ha detingut en pocs dies un fotimer especialment amarats per la fe de la venjança. Els darrers (a l’hora d’escriure la notícia) a Tortosa i l’Aragó. Probablement la seva història justifiqui aquesta necessitat de venjança però no podrien fer un parèntesi? Agafar-se unes vacances per enlluernar-se amb la bellesa de la natura, per exemple, o per portar als fills a veure un partit de rugbi que ja té la seva punta d’agressivitat. Sense voler donar lliçons però aquests seguidors fanàtics poden acabar com el clergat cristià que han ocupat la meitat de la seva vida reprimint el desig sexual i ja veieu com han acabat.

TRUMP I EL CINEMA EN CATALÀ
Els ianquis ja manen però no en tenen prou
L’explicació dels aranzels dels quals Trump es queixa és simple com el bon dia. No en tenen prou en manar i endur-se la caixa dels calers als EUA sinó que inclús li molesta que hi hagi cinema en català, basc o gallec que per la seva posició d’inferioritat té una petita discriminació positiva.
En definitiva, pensa i actua des de l’extrema dreta com ho fa VOX.
La internacional feixista va marcant posicions de cara a un futur gloriós per a la raça blanca.

LA BRONCA ENTRE VANCE I MUSK
Al milionetis li surt car
Era d’esperar que la relació entre Vance, realment situat en la fatxa-esfera i els multi milionetis com Musk que esperen dominar el món com a casta a imatge de la noblesa d’abans de la revolució francesa havia d’implosar.
La bronca a estat monumental entre Vance que és partidari de la revolució nacional nord-americana i Musk que aspira a posar de genolls el món sencer sense cap més ideologia que el dolar.
L’espectacle només acaba de començar.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
TRUMP I LA LÒGICA PARANOICA
PLANEJA UNS ESTATS UNITS MÉS RICS I MÉS EXTENSOS
I QUE EL MÓN SENCER EN PAGUI EL PREU