26 d'abril 2024

SENSE LÍMITS
Biden permet a Israel arrasar Gaza a canvi de no fer gaire mal a Iran
El destí de la humanitat s’està jugant en una timba clandestina i, com sempre, acabarà a trets. De moment l’amo del local sembla tenir la cosa controlada, però és qüestió de temps i de vergonya.

La prepotència de Biden dissenyant el mapa bèl·lic semblava inimaginable fa uns anys. És cert que la política sempre ha donat voltes sobre l’eix del més poderós, però fer-se públicament, admetre que la vida de tots nosaltres depèn de la partida trucada que es juga al Casino de les Nacions Unides i que tothom es deixa fer trampes davant del nas, sobrepassa els nivells estètics als quals el poder ens té acostumats.

Israel i Iran accepten impúdicament el seu paper de titelles, de carronyaires d’urpes esmolades però incapaços d’aixecar el vol fins a escoltar l’ordre de l’amo que els té lligats.

Els darrers moviments de combat –començant per la tímida resposta iraniana a l’atac de la seva ambaixada i la recent rèplica jueva, són exactament la corda que Biden ha donat a cada una de les seves feres engabiades. Un equilibri alimentari suficient per mantenir-los una estona encalmats.

Com passa amb els pares, l’amo té les seves preferències. Israel és el preferit, però l’Iran té les seves coses i és alt i gros i sempre pot fer falta. El notori és que el fill no desitjat és el poble palestí. De fet, Amèrica ha votat en contra l’estat palestí fa quatre dies. Potser tenen raó, gairebé no queden palestins, Israel els està matant a tots, i total per quatre gats tampoc cal fer l’esforç de reconèixer-lo.

Guanyarà el poder sigui quin sigui el cost humà; el que caldria saber és a quin preu va la victòria en aquests tuguris clandestins que són els governs.

Fa tot l’efecte que la partida va per llarg, especialment si recordem que al centre d’Europa segueix un altre conflicte. Un enfrontament que, per cert, el poder va mantenint a foc lent, espaiant la cobertura que Ucraïna necessita, tot el contrari que la urgència que Europa va utilitzar donant un paraigua antimíssils a Israel.

Aquest poder personificat en Biden, no estarà potser desitjant una tercera guerra mundial? Penseu que les apostes en les grans timbes, no tenen límits.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
EL MORT ES NEGA A SIGNAR
Una dona porta al Banc al seu oncle... mort
M’ho havia promès. Aquests diners seran per tu, nena bonica. I va i es mora. S’ho va veure venir. Porta’m al banc, corre nena bonica, porta’m al banc que l’estic espitxant. Què havia de fer jo? Doncs fer el que em deia, sempre feia el que em deia. Ens estimàvem molt.

Vaig ser la única de cuidar-lo quan el pobret va començar a fer figa. M’he passat tres anys sense sortir de casa, atenent-lo tot el dia, donant-li el menjar, la Cachaça, afaitant-lo, duent-lo al lavabo... i netet que el portava. Estava encantat l’oncle. La millor època de la meva vida deia mentre em tocava les cuixes recordant el que eren unes cuixes.

El que em sap greu, apart dels dòlars, és que la policia no hem vol creure. Diuen que ja estava mort quan vàrem arribar al Banc. Potser sí, però en tot cas va ser molt justet. Mentre el portava amb el cotxe, encara em tocava les cuixes. Estava obsessionat amb les meves cuixes pobret. El diumenge passat, a missa, el Padre, va tenir que aturar el sermó i advertir-lo. “Esas manos, Jacinto”. Era molt devot, igual que jo. Per nosaltres Déu era com sagrat, no sé com explicar-ho.

Jo penso que la Policia el que vol és apuntar-se un èxit. Detenir a algú encara que sigui. No hi veig altre explicació per acusar-me. Amb la de coses que passen a Brasil i han de detenir a una pobra noia que se li mora el seu oncle al cotxe. No vaig fer cap imprudència amb el cotxe.

Quan em deixin anar, si no em lligo a cap policia abans, em sembla que em faré monja. Al Brasil estan ben vistes les monges, sobre tot durant el carnaval. Ara, de clausura res, ja porto prou clausura cuidant al tiet.

Una altra cosa que em preocupa són els diners. Amb tot això, ves a saber si la policia els hi dona als seus fills o a la seva dona... perquè ell te fills i dona però des que el vaig segrestar, no havien donat senyals de vida. Que consti que no el vaig segrestar per diners, va ser per amor. Ell es va enamorar de les meves cuixes com em sembla que he dit i jo de tot ell. Era tan bufó.

No dic res que no hagi dit a la policia, però el jutge no em va deixar firmar la declaració. Diu que estic boja, però no para de mirar-se les cuixes. Crec que li faig tilín.
Traducció de Ortegha Canoso tres Santos.


LA GARSA PROSTÀTICA
BOMBOLLES DE BONDAT
Colau decidida a alliberar Gaza
El/la SEM és una de les múltiples organitzacions catalanes que des de la creació dels móns estudien les diverses formes de sostenir Catalunya quan sigui independent. En concret el/la SEM dedica els seus esforços a l'organització militar catalana per terra, mar i aire. Amb el temps han hagut de canviar trabuc per metralleta, el patí català per l’encuirassat i els coloms missatgers pels drons, però segueixen treballant. El que volen és restablir el poder militar català.

Ada Colau, s’ha apuntat a la idea. Aprofitant unes vacances forçades propiciades pel paperot de Junts en el ple dels pressupostos nacionals, la Colau ha decidit mostrar al món com Catalunya té una flota que flota i amb uns quants engrescats més (entre ells el bo de l’Asens) agafarà una barca carregada d’aliments per Gaza. Com si diguéssim, l’armada catalana trenca el bloqueig israelià i dóna vida als palestins.

Colau sempre s’ha distingit per tenir bones idees i totes solidàries. Anar de mosso de càrrega en un vaixell alimentari serà, sense cap mena de dubte, de gran ajuda per Gaza. Qualsevol que conegui a la Colau la veu sense esforç descarregant sobre les seves espatlles sacs de farina pels nens palestins.

El millor de la iniciativa de Colau, a més, és que està molt lluny d’una estratègia publicitària. La Colau va a Palestina pels seus bons sentiments i la seva solidaritat demostrada abastament durant l'època en que fou alcaldessa. Una joia aquesta noia.

Repassant els estudis del/la SEM, no trobem millor manera d’ajudar a la guerra entre Israel i Palestina que una ex alcaldessa descarregant sacs. Això és el que feia falta per aturar la fam dels nens palestins, algú que descarregui.

Estem tips de gestualitats que no duen enlloc, de paraules buides, el que cal és arremangar-se i pencar.

A la flota de salvació catalana sembla que aniran uns cent col·laboradors descarregadors. La càrrega és aproximadament de 5.500 tones d’aliments. Toquen par cap –si no errem en matemàtiques– a cinquanta cinc tones per cada voluntari. Herois anònims!


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
AUPA ATHLETIC, AUPA EUSKADI!
Triomfen l’Athletic Club i els abertzales bascos
Acaben de celebrar-se les eleccions al parlament basc de Gasteiz el 21 d’abril amb una rotunda victòria, fins ara mai aconseguida, pels dos partits, PNV i Bildu, partidaris de la sobirania basca i del reconeixement d’Euskalherria com a nació, amb un total de 54 escons sobre 75 i amb quasi el 70% dels vots.

Aquesta victòria va ser precedida el diumenge anterior per una espectacular celebració de la vint-i-cinquena Copa del Rei per l’Athletic de Bilbao, després de 40 anys. Més d’un milió de persones entusiastes seguiren la Gabarra de l’Athletic durant 14 kilòmetres. Milers i milers de veus entonaren eufòriques l’himne Txoriak txori de Mikel Laboa, però el més aplaudit va ser el discurs en euskera del jugador Asier Villalibre, adreçat a la joventut, insistint en que seguissin parlant i ensenyant l’euskera tot acabant amb un “Gora Euskalherria!”

Mentre l’Athletic gaudeix de la victòria i de l’alegria dels seus seguidors, el Barça segueix perdent i s’enfonsa. L’exèrcit de Catalunya, segons va proclamar Manuel Vázquez Montalbán, ha esdevingut ara un exèrcit desarmat i despullat practicant del nudisme integral.

També ens passen la mà per la cara en la qüestió de la llengua: l’euskera cada cop és més parlat, conegut i estimat per la gent com mai abans, mentre el català recula socialment cada cop més, sobretot en el jovent i també a l’ensenyament on la immersió lingüística és minoritària, malgrat els governs independentistes i republicans.

Euskalherria s’aferra encara més, amb la pujada de l’esquerra abertzale, en el camí de més justícia social i sobirania nacional malgrat de seguir tractant-los com a terroristes per la dreta espanyola i malgrat de ruixar-li la cara amb gas pebre en un meeting a Imanol Pradales, candidat del PNV i futur Lehendakari d’Euskadi.

Els bascos, pas rere pas, van traçant el seu futur, quin serà el camí que seguirà el poble de Catalunya d’ara en endavant?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
QUE HI HA DARRERE EL TURISME DE MASSES A BARCELONA
L'impacte del sobreturisme a Barcelona
Barcelona és una d'aquelles ciutats que, a primera vista, sembla gairebé perfecta. Llàstima, però no... pateix el turisme de masses.

D’acord, és una ciutat que s’ha de visitar des dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va fer popular. El seu atractiu turístic és inherent, per la seva ubicació, clima, gastronomia i cultura relaxada. Però hi ha altres aspectes... les crisis, combinades amb l'encariment dels lloguers, ha empès moltes persones de classe mitjana a la precarietat afeblint el model social que havia estat l'orgull de Catalunya. Les desigualtats entre els barris rics i pobres persisteixen i en els carrerons foscos de la capital, l'home indigent de mirada sorda intenta sobreviure, despullat de tot, la seva pobresa només superada per la seva impotència.

L'alta demanda d'allotjament turístic, el lloguer d’habitacions i apartaments a través de llocs com Airbnb, ha provocat que els lloguers s'hagin disparat i els barcelonins tinguin dificultats per pagar on viure.

De fet, és una marea de turistes que s'acumula en els carrers i els indigents també tenen dificultats per habitar determinats carrers. Uns visitants que només s'hi allotgen una mitjana de dues nits i no permet visitar la ciutat en profunditat, per això parlem de marea centrada en les atraccions més conegudes i els barris més cèntrics.

D’acord que el turisme aporta ingressos substancials, al voltant del 12% de l'economia barcelonina, però no compensa els problemes relacionats amb el turisme i els ingressos es redistribueixen a altres projectes en lloc de centrar-se a resoldre la vida dels residents en si. Les botigues de tota la vida, útils durant tot l'any, han estat substituïdes per les de souvenirs, de lloguer de bicicletes o restaurants de mala qualitat.

Els catalans no són coneguts per la seva resiliència. Durant els últims anys, han estat sortint al carrer i mostrant al món com se senten. Cartells amb consignes antiturístiques mostren la seva ira. De vegades s’ha atacat un autobús turístic, rebentant pneumàtics i grafitant "El Turisme Mata Els Barris".

Molts barcelonins viuen malament aquest problema recurrent cada any més gran. Només s'han implementat algunes mesures per controlar els pitjors punts calents. Al Park Güell, per exemple, només es permeten 400 persones alhora, i els turistes paguen una entrada, mentre que els residents poden entrar gratuïtament. El mercat de la Boqueria ha prohibit grups de més de 15 persones durant les hores punta.

Això pot pal·liar en part les aglomeracions i les molèsties, però són necessàries mesures més estrictes contra l’afluència invasiva en el cor de la ciutat amb els seus crits a totes hores de la nit, la pudor de pixats humans i de gossos, i el convenciment que poden fer de tot, impunement.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
ELS CEMENTIRIS TAMBÉ SÓN MEMÒRIA HISTÒRICA
La comissaria de Via Laietana, declarada espai de memòria històrica
La Comissaria de Via Laietana a Barcelona és un dels símbols més tètrics de la dictadura franquista. Cada dictadura té els seus museus de tortura que tornada la democràcia es repinten i es fan passar com a constitucionals. La Via Laietana és una d’aquestes masmorres de la indignitat.

Fa anys que la ciutadania demana el tancament de la comissaria i que les autoritats democràtiques s’hi neguen per no enfadar als torturadors o potser ja als seus fills. La democràcia sempre ha tingut por dels antics torturadors.

Després de moltes pressions que han anat augmentant en el temps, les autoritats han decidit accedir a la petició de les víctimes. El sinistre edifici formarà part del macabre llistat d'espais que van mantenir a Franco en el poder gràcies al treball de comissaris i policies professionals del martiri.

La notícia, podria considerar-se un triomf de la llibertat, però cal mirar la lletra petita. Via Laietana serà un record de l’horror, però l’horror continuarà ocupant Via Laietana. La policia espanyola no deixa Via Laietana. La policia seguirà mantenint l’ordre des de Via Laietana. Sembla que l’estimen el lloc, que hi guarden records de papes i oncles i cosinets torturadors que els honora. Ni Déu els traurà d’allí. És el seu feu, el seu tron, el símbol que els dignifica.

Pot ser... passarà, que un dia proper alguns ciutadans vulguin conèixer l’edifici per dins. Com a espai de memòria històrica hi tenen dret. Pot ser... passarà que a algun familiar d’un catalanista o esquerrà torturat se li escapi una llàgrima i potser també un crit de ràbia. És perillós perquè potser... passarà que al costat del familiar hi haurà un policia uniformat o de paisà que no li semblarà bé la reacció del familiar i com qui no fa la cosa se l’endurà a unes altres dependències de l’edifici sense pintar on es segueixen practicant els mateixos mètodes de convicció que s’utilitzava als anys seixanta, i setanta i vuitanta... i fins que puguin.
LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
NETEJA OLÍMPICA
París es prepara pels J.J.O.O.
Els Jocs Olímpics són per a una ciutat el mateix que la visita d’uns familiars a casa teva. Primer, cal endreçar.

L’inicial esperit olímpic d’una joventut fraternal competint amb una sabata i una espardenya per una pista de terra, ha quedat molt enrere. Els atletes ara són l’excusa que omplen l’aparador dels grans estadis i generalment no venen a competir fraternalment sinó a guanyar i alguns per assegurar-se la medalla, carregats d’estimulants.

En tot cas, París ha de preparar-se, pintar la ciutat com nosaltres pintem el menjador i l’habitació on dormiran els cosinets, esponjar la casa llençant a la brossa els trastos vells perduts pels racons com nosaltres fem amb les piles de merda que trobem entaforades a l’altell d’algun armari, i al final perfumar la ciutat evitant la circulació rodada com nosaltres pengem ambientadors i deixem de fumar. Fins aquí, com es pot veure, d’esport, res.

A vegades, com és el cas de París, les urgències se’ns mengen. Només falten cent dies per encendre la torxa i tot just ara els francesos de bé, han notat que alguna cosa fallava. Una ferum que no marxava, unes taques com d’humitat a les parets recent pintades. Què passa aquí? Es preguntava el Comitè francès. Ja ho han descobert: Eren els pobres.

Amb les presses i la feinada que tenien el responsable de la Salut s’havia oblidat dels pobres. Quan ve la família, hem de deixar en penyora el nostre gat als veïns perquè algun invitat és al·lèrgic. França s’havia oblidat de treure als pobres que també provoquen al·lèrgies. Ja no hi ha temps per fer llars socials, ni per tancar-los en alguna institució benèfica. París té molts pobres. Portar-los voluntaris a alguna de les guerres obertes podia portar conflictes diplomàtics. S’havia de ser molt primmirat i fer un repartiment molt equitatiu. Si envies tres pobres més a Ucraïna, els russos es queixen i coses així.

Al final França ha tirat pel dret. Excavadores que havien servit per fer les obres, carreguen ara famílies senceres de pobres i les llencen directament al riu. Els tècnics han fet càlculs i pel dia de la inauguració el Sena ho haurà engolit tot. Paris brilla. Que comenci l’espectacle.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
EL SUPORT QUE ELS INDEPENDENTISTES ESPERAVEN
Xina desembarca a Catalunya amb una fàbrica de cotxes
La Policia Patriòtica s’equivocava. No eren els russos els que s’amagaven darrera d’Andorra armats fins les dents per lluitar a favor de la independència català, eren els xinesos i no duien armes, portaven piles.

Després que els Japonesos ens deixessin amb un pam de nas i abandonessin la Zona Franca, arriben el xinesos amb el seu Omoda 5 elèctric de Chery. Estem salvats (sobre tot els polítics que semblaven nens amb un caramel).

Potser la perspicàcia del lector haurà notat l’origen bastant oriental de les dues fàbriques. Abans qui salvava a Espanya eren els Estats Units d’Amèrica amb les seves bosses de llet en pols però això s’ha acabat. Els que ens treuen del pou són xinesos, japonesos, vietnamites i, en la seva especialitat alimentària, els paquistanesos que tenen una botiga a cada cantonada.

Benvinguda sigui la seva ajuda, però no és el mateix. Déu em lliuri de ser racista. Gens ni mica, però tinc debilitat per l’estètica i no és el mateix veure arribar un mariner de dos metres, ros com un àngel, envoltat de barres i estrelles que a un funcionari xinès de pam i mig, mal pentinat i amb un somriure molt semblant a estar patint recargolaments intestinals. No te’n refies tant. D’altra banda Orient és molt punyetero. Sí que venen i ajuden i tot, però planteges una vaga i desmunten la paradeta i la foten a Extremadura (gran país també).

Jo, darrera aquestes fàbriques asiàtiques sempre veig com a director general a Fu Manchú. I la Màfia americana què? preguntaran els més progressistes... Doncs sí, però és americana i tenen vicis i una dona italiana que només està pels fills... no sé, més humà tot plegat.

Avançades ja les reserves, cal dir que al final tan li fot donar la benvinguda a Mr Marshall que a Fu Manchú. El que seria bonic és que alguna vegada, l’empresariat català tingués la bona idea de construir cotxes (elèctrics o de cavalls) per tenir industria pròpia. Ja sabem la bondat de la internacionalització però tampoc és qüestió d’anar traslladant la Sagrada Família amb el que està costant acabar, a Pequín. Cal tenir patrimoni propi.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
ENGINY PUBLICITARI
Remuntada de Ciutadans
El Partit taronja està de doble enhorabona. S’ha afiliat un nou membre i han aconseguit crear un cartell publicitari d’allò més maco. Amb la nova incorporació, es creu que la formació política ja arriba a onze membres. Encara són pocs però la remuntada és evident com evident resulta també que la mala llet la conserven intacta. Per exposar els seus plans polítics han fet un pòster amb la cara de Puigdemont darrera unes reixes. Missatge clar del seu programa.

L’ALTRE VIETNAM
Estafa immobiliària a Vietnam
Penses en Vietnam i t’imagines una senyora prima portant un enorme sac d’arròs sobre el cap i en el millor dels casos, al seu marit primet també tirant d’una vaca (o l’espècie que tinguin allà) més primeta que els seus amos. Doncs no, a Vietnam també hi viu la Sra My Lan que s’ha permès el luxe d’estafar la bonica quantitat de 25 mil milions d’euros. El Govern ha decidit jutjar-la i condemnar-la a pena de mort. La raó bàsica no és tan el desfalc com que la seva conducta ha pogut erosionat la confiança del poble en la direcció del partit. A Vietnam pots fer el que vulguis menys erosionar la confiança en el partit.

MES MEDALLES QUE FRANCO
Marchena condecorat
Els advocats valencians, entre causa anticatalanista i causa pro franquista, han decidit atorgar al jutge Marchena un premi per la “brillantor de la seva carrera”. És cert, mires el seu historial i tot brilla. Marchena és com l’abrillantador del Tribunal Suprem Espanyol. Una de les seves neteges més celebrades la va aconseguir en el rentat del procés independentista català. Ni gota de greix hi va deixar. Probablement per això, els advocats valencians el premien. Marchena ha mostrat la seva satisfacció alhora que ha demanat que els propers guardons siguin en metàl·lic perquè ja no té espai per penjar tantes medalles a casa.

ELS EURODIPUTATS S’HAN QUEDAT DESCANSATS
Reforma integral de la política d'asil i migració de la UE
Preveu un control reforçat de les arribades de migrants a la UE, la creació de centres d’internament prop de les fronteres per retornar més ràpidament els que no tenen dret d'asil a la UE i un mecanisme de solidaritat obligatori entre els estats membres en benefici dels estats sota pressió migratòria.
Els països d'arribada són responsables d'introduir les empremtes dactilars, imatges facials i documents d'identitat dels sol·licitants d'asil i migrants a la base de dades Eurodac, que s'ha ampliat per incloure nens de tan sols 6 anys.
Això permetrà crear 30.000 places per controlar a 120.000 migrants a l'any, una concessió fastigosa a l’extrema-dreta europea.

ELS ESCORTES D’ABASCAL ES POSEN LES BOTES
«Joder, que me tenga que encontrar yo con este», li va dir al líder
Els escortes del líder de Vox, en un tres i no res el van arrossegar al fons del pàrquing i hostiar a dojo. Això passava a la benzinera del Bruc on un camioner feia una pausa.
I clar, l’home ho va denunciar als Mossos. Hi ha un hic, però... un dels escortes és policia nacional –hooo que estrany– i aquest nega haver-lo hostiat –hooo encara més estrany–. I si es descuida encara li cremarà el camió.
Sembla que aquest escorta-policia nacional va trucar als Mossos d'Esquadra i a la policia local i l’assumpte va ser enterrat. Un bon final, si senyor!

ODA A L’OBJECTE REVOLUCIONARI DE 10 MILIONS DE DONES
Mai falla, és fidel, eficaç, potent, discret, infal·lible i màgic
La meva joguina sexual Womanizer celebra el seu 10è aniversari. Per celebra-ho volia jugar-hi una estona donat que plovia i la melancolia em recorria tot el cos.
Llavors va deixar de funcionar, l'avaria en el mal moment. Potser l’havia sobrevalorat, però va deixar de funcionar...
El tenia des de feia anys, regalat per bones fades pel meu aniversari dels trenta passats... i es va instal·lar a la meva vida com en la de 10 milions de dones a tot el món. Ai, ai quin desfici sense tu!


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
VULL APPRENDRE A LLEGIR UN LLIBRE!
VULL APPRENDRE A LLEGIR, VULL APRENDRE A LLEGIR…
COM S’APREND A LLEGIR? QUÈ ÉS UN LLIBRE ?
COM S’APREND A LLEGIR? QUÈ ÉS UN LLIBRE ?