EL DIA DE LA MARMOTA
Celebració del dia de la maleïda Hispanitat

Com cada any, desfilada militar, tribuna d’autoritats amb l’absència del lendakari, el rei estrena guants, escridassada al President Sánchez, alguna falla castrense —a vegades, el paracaigudista es fa un embolic i, en lloc d’aterrar, xoca contra algun obstacle traïdorenc; a vegades, com aquesta, algun avió de combat no treu el corresponent fum de colors per a formar la bandera al cel— himne i recepció. Dia d’orgull patriòtic i, com a tal, la cosa no pot variar gaire: l’orgull —i més encara el nacional— sempre és igual d’idiota.

Tot i això, en aquest any de gràcia, alguna novetat. Mentre les forces armades desfilen a la Puerta del Sol, uns altres herois (aquests més de debò), de paisà, reivindiquen el dret a viure i fer-ho en una casa digna. Són, segons la presidenta de Madrid, els terroristes i, com a tals, quan escamots de la dreta —cadells del feixisme patri— van a desallotjar-los a la força, la policia fa acte de presència i, com no, s’endu a comissaria cinc dels acampats, cap provocador. Per a la dreta, un dels millors actes de la diada.

Per alguns, que no tenim pàtria o la tenim segrestada des que ens barallàvem amb espases, costa d’entendre la flama que la gent posa en una pobra cabra (ves que no sigui un sincretisme del boc satànic!), malgrat de fet sigui molt millor això que no pas l’entusiasme per les armes i la disciplina marcial. Per cert, és conegut que, tot oblidant els ancestres, els muy españoles y mucho españoles sovint es queixen (avui dia encara més) de tot el que provingui d’Àfrica, però novament s’ha demostrat que això és només pura fachada: constatem una veritable passió per la moda magrebina —colonial (d’aquí potser la inclinació)— al pas dels Regulares, que són com una còpia barata de la guàrdia reial marroquina. Als catalans, per la nostra banda, ens espurneja el pit en veure les quatre barres (recordeu: sang reial vessada) i, als més bons, també una falç segant cadenes; però, en canvi, desfila un escamot de la Guàrdia Urbana i ja ens baixa la trempera —per més que, ho admetem, als Mossos (estrictament botiflers des de la seva fundació), alguns imbècils encara els aplaudeixen i els regalen flors. A Espanya, com més uniforme i pas de l’oca, més consciència de pertinència, d’honor i valentia. Espanya es sent més Espanya si pensa en imperi, genocidis i colònies. És l’enyorança la que fa gran Espanya, l’enyorança i els caudillos que diuen que són hereus directes del Cid i d'algun altre heroi de La Mancha. És amarg no poder presumir de característiques nacionals com la puntualitat suïssa —tot i que també, pensant-ho millor, quin ensopiment—, però cal reconèixer que Espanya no és puntual, ni neta, ni fresqueta, com els països nòrdics i civilitzats —i això, de fet, l’honora. Espanya és bàsicament estepa i arboç. I no passa res. No cal ser fort i alt i musculat i ric, que ja és prou empipador. Malauradament, la dreta segueix llegint —quan llegeix— còmics del Capitán Trueno, per això necessita de molta trompeta i marxa lleugera. Que no és bonic ser bressol del millor cristianisme, que no és altre que el nacionalcatolicisme? Que no n’hi ha prou, sent la terra preferida per Déu, abans i tot que Terra Santa? Es veu que no, la dreta segueix necessitant la trompeta per a notar-se la bragueta. I l’esquerra? Doncs també... sobretot si és espanyola.




"OK" DEL TRIBUNAL DE COMPTES A L’AMNISTIA
El tribunal s’explica davant un selecte auditori

Transcripció vertadera del discurs del màxim responsable del tribunal:

No parlem com a individus sinó com a organisme vigilant i defensor de la legalitat comptable espanyola. “I això què és?” us preguntareu. Ni idea, però tenim qui ens informa; ja sigui el govern o l’oposició, o algun tribunal germà... Depèn. Sigui com sigui, no hi ha euro que passi en fals pel nostre sedàs. A vegades, hi passen milions, però això ja és una altra cosa.

El que venim a celebrar avui és l'honor que sentim tots els membres del tribunal, el fet d’haver amnistiat els fills de puta [murmuris a la sala] catalans. I no per haver-ho signat avui, sinó pel temps que hem estat resistint-nos a la firma. Sense voler pecar de magnífics, podem assegurar que, com a mínim, hem retardat l’acord un bon parell d’anys. Que es fotin!

Volem reconèixer que sempre hem sentit l’escalf de les direccions dels altres tribunals espanyols. És de justícia, també, destacar els consells i ànims que hem rebut de bona part dels líders nacionals, tant de dretes com d’esquerres. Ha estat un honor salvar Espanya [aplaudiments a la sala].

L’orador saluda sincerament emocionat, després es refà i, a la senyora que tenia al costat, li diu: I ara, madame, obri les portes de totes les habitacions i tanqui la del bordell. Avui, el tribunal es queda en exclusiva amb les seves amables pupil·les en ple. Apunti-ho al nostre compte, que és el del contribuent!


LA POLICIA VA A LA UNI, PERÒ ES QUEDA AL PATI
Càrregues policials contra estudiants i professors

A la policia, li estan fent la vida impossible. Com tots sabem, els cossos policials provenen històricament d’aquelles bandes armades que servien els senyors feudals, ara fa una pila d’anys; però el que aleshores es podia considerar una vida quasi regalada, de menjar, dret a cuixa i impunitat absoluta, ara, amb les eines modernes, se’ls està complicant i els cossos van d’allò més deprimits.

El relat, el seu (i en l’hipotètic i remot cas que algú els demanés explicacions), continua sent el dels seus antecessors medievals: defensa pròpia. I a veure qui els portava la contrària. Ara no. Ara hi ha periodistes, càmeres de vídeo, drons, un espectacle mediàtic que els tira per terra les seves versions.

A Madrid, la darrera setmana van tornar a fer el préssec. Estudiants manifestant-se, cridant, lluint pancartes, professors fent-los costat; i la Policia, que es posa neguitosa i comença a repartir bastonades. El de sempre, excepte que la versió oficial de provocació estudiantil queda absolutament desmentida per les mil imatges enregistrades. La solució que han trobat per a justificar-se és un augment de sensibilitat: la policia d’avui en dia es sent agredida per una mirada (versió Procés) o per un insult o una rialla a la cara. I ja se sap, a més sensibilitat, més hòsties.




ELS CAPOS DE L’ESQUERRA, D’ESQUENA AL POBLE
El Front Ampli entra amb crosses a la cursa electoral

L’espectacle grotesc dels aparells polítics de l’esquerra alternativa institucional s’ha consumat. Una ferum pudent s’escampa arreu malgrat els miratges perfumats de les seves veus narcisistes, en permanent lluita fratricida. La comèdia està servida davant les eleccions del 29N.

Davant de l’amenaça electoral feixista, tots ells s’esbatussen, s’ataquen, s’insulten. L’intent de creació del Front Ampli ha esdevingut una crida a “Tot per la poltrona i per la supervivència del partit!”. Antifeixistes? Més aviat xerraires de fira! Aquells que denunciaven tan aferrissadament la casta, amb els seus eixelebrats brams d’ase, s’han erigit en els gurus d’una nova casta dins les seves organitzacions, estructures de poder —com gairebé sempre— inútils i contraproduents. Ells, que s’anomenen antifeixistes, són, per les seves actuacions, els que poden facilitar l’arribada del feixisme el 29N. “He fracassat, hem fracassat” afirma Gabriel Rufián i tots els dirigents de l’efímer Front Ampli. Sí, és cert, heu fracassat en la defensa de la llibertat del poble; en allò que no heu fracassat, però, és en l’assoliment dels vostres objectius de poder i de privilegi.

Una víctima! Rufián es considera una víctima, un incomprès davant de la seva inútil lluita per crear un front unit de tots els partits a l’esquerra del PSOE, quan tots hem vist que se n’ha servit per acumular més poder i fama. Però vet aquí quina paradoxa! Quan ell, cap de llista d’ERC, anirà juntament amb Podemos, que és el partit més autoritari, sectari i dogmàtic del còctel de sigles de l’anomenada esquerra alternativa. Un partit, Podemos, centralista i molt espanyol, que sempre va anar totalment en contra del referèndum d’autodeterminació, que després de l’1-O va expulsar l’Albano Dante Fachín, juntament amb tota la direcció de Podem Catalunya i que van ser uns insolidaris amb la repressió del 155. I encara, el setembre de 2025, Podemos va votar, juntament amb PP i Vox, en contra del traspàs de competències sobre immigració a Catalunya.

Oriol Junqueras, ja t’ho has fet mirar tot això? O és que, en l’esperança de treure més vots i més diputats, ja en tens prou?




TENIR POR QUE EL CEL ELS CAIGUI AL CAP
Quan l’ordre crea el desordre

“Més tendresa, menys CRS [Compagnies Républicaines de Sécurité, els antidisturbis gavatxos]”. “L’Educació és un dret no un algoritme”. Aquests són un parell d’exemples dels milers d’eslògans dels joves estudiants durant les manifestacions d’aquests dies. Creativitat, alegria i solidaritat d’una joventut que vol un món millor i no es resigna. A l’altra banda, la resposta repressiva: més de 8.000 joves detinguts per la policia del desordre, 86 % menors d’edat. Força més lluny, la violència dels rebesnets dels enragés, cosins de la caillera que feia anar de corcoll el malparit i corrupte de Sarkozy, incontrolats (perquè no hi ha qui els faci llaurar dret), que no excusen de cap manera la violència policial desfermada —de fet, normalment és aquesta darrera que provoca la primera.

El 17 d’octubre, centenars de milers de persones es van manifestar a tota França per a protestar, cantar i lluitar per un canvi polític, per la justícia social i la redistribució de riquesa. Alhora, i sense poder-los diferenciar clarament, milers i milers de persones es van revoltar, es van enfrontar a la bòfia, cremar cotxes, desvalisar boutiques i magatzems, així com atemptar contra símbols i seus històriques del poder —com en el famós cas de Limoges, en què van cremar l’horrible ajuntament.

Dos discursos es barallen per guanyar. El de la dreta, l’extrema dreta i socialistes, que reclamen, bramen, grans penes de presó contra el caos —el de sempre. L’altre, el de l’esquerra, és el que diu que els violents no tenen res a veure amb les manifestacions i que fan mal als moviments socials —més del de sempre... quin badall.

Òbviament, tot és fals! Els que van cremar els carrers eren gent del poble, parlaven i vestien com els prolos de barri. Qui no ho vegui és que no vol veure! (Segurament, ja és mort per dins). Moltes eren persones negres, d’origen magribí, racialitzades, d’aquestes que la societat francesa té arraconades a la banlieue, des de fa generacions, en barris reduïts a la pobresa; a qui, com no, es reserva els pitjors instituts, infectats de rates o d’escarabats. Són aquests que no poden caminar per les ciutats sense ser controlats i humiliats per la pasma.

Que ben bona part dels revoltats semblin sorgits d’un mateix univers social hauria de posar en evidència aquells que ens volen manipular, i fer palès que els comportaments de la revolta no són individuals, per a destruir merament contenidors i aparadors, sinó un condicionament social, una necessitat vital, que empeny la gent a reaccionar d’aquesta manera, ben sovint tan lúcida. Es pot emfatitzar les víctimes per la destrucció dels seus béns (pobretes, sobretot, les grans superfícies), però no es pot estar cec al dolor dels condemnats a la pauperització, víctimes directes de la destrucció dels serveis públics, de la persecució de les classes populars dels governs del cabronàs del Macron; que no tenen altra sortida que el foc i la devastació, davant la merda de la policia (com sempre, desfermada) que colpeja i mutila sense aturador, a tot quisqui... També, per cert, als manifestants més disciplinats i pacífics.


EL REI VISITA LES COLÒNIES
Sa Majestat visita Ceuta, Melilla i, ja de pas, també Catalunya

Just treure’s l’uniforme de Capità General que portava el Dia de la Hispanitat dels collons, el rei va fer les maletes i se'n va anar a Ceuta. Feia molta falta que el rei anés a Ceuta. La ciutat estava trasbalsada, ja no sabia si era mora o cristiana i el rei els ho va explicar. Ara els veïns ja estan tranquils i plens d’orgull nacional. Són del país que va guanyar el Mundial de Futbol.

També va anar a Melilla. S’ho podia estalviar, però ambdues ciutats són com germanes de sang i no s’han de fer distincions. Allí va repetir que, a Espanya, no es parla d’altra cosa que de Melilla i que, a cada ciutat peninsular, hi ha un carrer amb el seu nom. Melilla va ser menys efusiva que Ceuta en la rebuda reial. És clar, allà no han estat "envaïts" per l’enemic que és amic, però no tant. La presència del Tercio Núm. 1 de la Legión Gran Capitán ha aportat un caràcter serè i, a més a més, estan molt abocats amb el handbol, concretament en l’equip de La Virgen de la Victoria, que arrasa.

El que ja costa més d’explicar és el perquè de la posterior i sacrílega visita reial a Catalunya, a Poblet, concretament, el monestir cistercenc en què, juntament amb Santes Creus, es feien enterrar els monarques catalans —ai, quan teníem els nostres pròpis xupòpters reials!— i que només demana pau i tranquil·litat... i potser alguna profanació. Males llengües diuen que es vol regalar una ala del monestir a l’Aragó, València i Balears respectivament, però no se sap. Coses culturals, probablement.

El rei és molt de les coses culturals, per això, a la nit, va anat al Premi "literari" Planeta. Un viatge aprofitat.

Ah, amb el rei va viatjar també la reina, com no podria ser de cap altra manera.

LLUFA a qualsevol cosa que no sigui reial




NÉIXER AMB LA FLOR AL CUL O ESTRELLATS
Els nets d’exiliats espanyols no poden votar

Tal com anem, la humanitat sencera és filla i neta de la guerra. No hi ha comunitat, país o continent lliure de records bèl·lics ben recents. Espanya, en permanent estat d’enfrontament, encara que a vegades camuflat, té fills i nets de la guerra escampats per tot el món. Són, som, els estrellats.

Per si no fos prou mamar records i ressentiments, pors i foscor, molts d’aquests estrellats han hagut de viure ben lluny dels seus i de la seva terra i, com que les venjances a Espanya són llargues, no han estat mai reconeguts del tot. El feixisme no en té prou amb la victòria; necessita, per sentir-se ple, la condemna eterna.

Fins el 2017, gràcies a la controvertida Llei de Memòria Històrica, que posteriorment es complementaria amb la Llei de Memòria Democràtica del 2022, no s’han reconegut els drets democràtics d’aquesta gent. Molts anys de rancor vigent, encara, entre els que s’oposen a la nova legalitat.

Davant les properes eleccions, potser no tant el rancor com la por ha tornat. La dreta es nega a acceptar que els nets de la guerra votin. L’excusa és considerar que l’aportació d’aquests vots (més de cent-cinquanta mil persones ja nacionalitzades) alteraria els resultats electorals. El temor cert que volen evitar és que la majoria dels nets de la guerra encara pensen des de l’esquerra i, ja se sap, que en el fons, la dreta està ben fermament convençuda que el dret a vot és patrimoni dels bons espanyols de missa diària.

El més tràgic de les pretensions dretanes és que, fins i tot, troben sistemàtic recolzament en el tribunals, com ara el Tribunal Suprem, que compra qualsevol versió arribada de Can PP o Vox. Res de nou, d’altra banda. En tot cas, haver nascut amb la flor al cul no legitima de passar-se la llei pel cul; són coses prou diferents, encara que, al final, la merda es barreja.

En el fons, la flor al cul no és una expressió que es refereixi a la gent que ha nascut amb sort i a qui totes li ponen, la flor al cul la llueixen aquells que passen per sobre de tot (inclosa la llei, naturalment) per a mantenir-se florits malgrat fer pudor.




I RESISTEIXEN
A Ucraïna també li falla la informàtica

Geopolíticament, des de la invasió russa, Ucraïna s'ha convertit en l’ase dels cops. Com a nació “petita”, resistir al costat de la mare Rússia ja és un prodigi, però fer-ho quan la mare que et va parir t’ha declarat la guerra ja és un miracle. Quan, el febrer del 2022, les tropes russes van iniciar la seva invasió a cara descoberta, la majoria pensava que, per Sant Josep (festa molt celebrada a la Europa post-“comunista”), d’Ucraïna, no en quedarien ni les cendres. I segueix allí. I Zelenski també.

Les coses no li podrien anar pitjor. D’entrada, Europa li gira l’esquena, Rússia li ocupa una bona part del territori, lluiten amb fusells i bombes de mà, mentre Putin treu tot el seu arsenal... i, tot i així, resisteixen.

Han passat gairebé cinc anys i segueixen resistint. En aquest temps, Zelenski ha aconseguit fer-se amic de l’Europa més acollonida de la història, rebre material militar, diners i segur que també espionatge. Fins i tot, en una mena de gran truc màgic, Trump li ha donat suport després d’escridassar-lo en públic i castigar-lo cara a la paret.

Rússia, que té una religió —i un dret a tot— políticament molt ortodoxa, ha seguit atacant i traient nou arsenal. Europa, per la seva banda, ha anat minvant la seva ajuda. Fa encara no un any, la fi de la guerra i d’Ucraïna estava sentenciada, però la guerra segueix i Ucraïna resisteix. Els esdeveniments no poden ser pitjors per als ucraïnesos. S’està quedant sense exèrcit, les baixes arriben a cotes insostenibles. Per a reblar la previsible derrota, la guerra que Trump va decidir declarar a Iran dilueix el suport estatunidenc i Europa es centra en els seus “problemes migratoris” o, més ben dit, problemes de racisme i xenofòbia. Ucraïna queda sense suport financer i bèl·lic.

Fa quatre dies, en un dels seus girs super-inesperats, Trump es torna a fer amic de Putin —o, més aviat, és fa encara més amic seu— i li obre una economia que començava a escanyar la gran Rússia. Curiosament, alhora, l’espionatge ianqui deixa d’informar sobre els propers atacs russos a Kíiv. Es justifiquen dient que han fallat els sistemes informàtics. I sabeu una cosa? Ucraïna resisteix. No tenim més explicació, a tant miracle continuat, que la presència sobre el terreny de la monja Lucía Caram —que és una santa— en favor dels ucraïnesos.

Ara imagineu que, al final, guanyen.




DIUEN 'NO'
Manifestació estudiantil a Albània

A principis del segle passat, allí, a Albània, una veu anònima va dir NO. El país va quedar paralitzat i, del que havia fet l’històric crit, no se’n va saber mai més res.

Si fa no fa, d’alguna manera Albània segueix igual, però, per alguna raó, uns estudiants van dir NO alhora. I ja tenim nova protesta social albanesa, tot just seguint l’estela de l’anomenada revolució dels flamencs, que inflama els carrers del país des del maig passat.

Com sap tothom, hi havia un monjo budista que va deixar de parlar en els darrers setanta anys de la seva vida. Quan ja estava a les últimes, els altres monjos van suplicar-li que digués, si més no, una paraula. El monjo silenciós va dir FOC i el convent es va cremar. Doncs talment com a Albània: han dit NO i, tot seguit, han cremat el Ministeri d’Educació. La força de la paraula.

El que està per conèixer és la resposta del govern que, en la seva línia, bé podria ser una pira humana. Fins i tot per a protestar s’ha de tenir una certa pràctica... i els albanesos saben bé el que es fan.


AL JAPÓ, HO VOLEN TOT NET
Gairebé no queden ocells al Japó

El Japó, la Suïssa asiàtica, s’està quedant sense ocells. La seva explicació científica (ells són molt científics) és que, en les successives replantacions de l’arbrat, es van centrar en uns pocs tipus d’arbres, de manera que moltes espècies d’ocell no tindrien on anar ni de què alimentar-se. Diuen també que s’ha abusat dels insecticides. La contaminació i el canvi climàtic fan la resta per a que els ocells no tinguin cabuda al país del sol naixent.

Si voleu saber la veritat, no us cregueu res d’això. La societat japonesa té l’obsessió de la neteja i de l'ordre (recordeu la Marie Kondo?). Massa nets i, si no volen ocells, és perquè els ocells caguen en ple vol i també una vegada han aterrat al balcó de casa nostra. Al principi, havien pensat de fer caceres tradicionals contra les aus o seguir les brillants tàctiques aplicades a la Gran Campanya contra el Pardal de la Xina maoista, però, apart de nets i polits, els japonesos són ben pacífics (només cal mirar la seva història) i han preferit inventar-se totes aquestes raons tan científiques abans d’admetre que les mesures preses són com les lleis contra l’emigració. Calculades i brutes.


LA FESTA DEL CINEMA A 3,50 €
I les sales buides

No hi ha res a fer en aquesta Catalunya empobrida socialment i culturalment. Poden posar el cinema barat, però les butaques continuen ben buides. També val a dir que, a Madrid —només és un exemple a l’atzar— la festa del cinema és els dimarts, i el preu a 2 €... i això que allà hi ha l’Ayuso, que predica beure i poca cosa més, i aquí tenim l’Illa i el Junqueras, que vetllen per la nostra salut cultural.

O bé els catalans fugen del cinema espanyol o bé el cinema fuig dels catalans i aquests prefereixen beure cervesa amb crispetes tot criticant Madrid. Aquesta és la qüestió!


VITO QUILES A IRUÑA/PAMPLONA
¡Vamos a por los rojos!

Aquest paio està beneit pels déus de Vox i del PP, tot i que estaria més còmode amb els déus del Milei —aquest argentí que no té aturador per a dir tantes collonades que ni els seus amics espanyols el volen veure o escoltar.

Però, és clar, a Iruña mana Bildu i quan dreta/extrema dreta senten aquest nom, desenterren la destral de guerra contra els indis i no importa amb qui o com. Llarga vida a Vito! Amb paios com ell, l'esquerra no pot perdre... Oi que no?




MACRON
GRAN IRRESPONSABLE SOCIAL
DAVANT LA HISTÒRIA SOCIAL FRANCESA