29 de novembre 2019

ON EREN?
Amnistia internacional, ve a ser com el Pepito Grillo de la consciència política universal. Home que apallissen, home que empresonen, dona que violen, o dictador que maltracta, surt a la revista del bon samarità denunciant l’acte.

Aquesta vegada però, davant la parcialitat, ignomínia i falsedats de la justícia espanyola, Amnistia Internacional ha estat més prudent. Ha esperat a que la ONU, la Unió Europea en diverses de les seves comissions, Estrasburg o el Pen Club, es manifestessin contra el Judici d’Espanya als nacionalistes catalans. Per afegir-s’hi ells. Amnistia ha fet tard, molt tard. I ha estat desacostumadament moderada, molt moderada.

Al final, cal agrair la seva denuncia però també cal preguntar-se per què la tardança. Estan ja tips de denunciar a Espanya sense que ningú els faci cas? Estan ja tips, senzillament d’Espanya? O tenen por que la nova Espanya de fatxa i mocador, els persegueixi pel carrer i els ompli la cara d'hòsties?


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
COP D’ESTAT DRETÀ A BOLÍVIA
La Bolívia indígena que parla Eduardo Galeano a “Las venas abiertas de América Latina” en que milers d’indis van morir com a esclaus durant segles a les mines no ha canviat molt a l’actualitat, en que les estructures d’opressió capitalistes en mans d’una minoria criolla racista segueix colonitzant i oprimint les diferents nacions originàries que representen la majoria de la població.

Certament ha succeït un cop d’estat perpetrat per la minoria que ostenta el poder sustentada pels militars. Evo Morales, l’ex-president, refugiat a Mèxic, és acusat paradoxalment de sedició i terrorisme. El cop d’estat s’ha nodrit de la manca de suport popular a Evo degut a les seves ambicions personals desmesurades i al seu pacte, en els darrers anys, amb els poderosos reprimint i incomplint acords constitucionals perjudicant les nacions indígenes.

La determinació dels pobles indígenes reunits a primers de novembre d’enguany considera que Evo Morales no va complir la Constitució ni els drets dels pobles originaris ni l’exercici ple dels drets humans i de la Natura ja que es va perdre en els interessos de la casta dirigent. Al no comptar amb el suport de les nacions indígenes darrerament i degut a la seva obstinació en seguir en el poder sigui com sigui, s’ha aprofitat per a treure’l del govern per la minoria dirigent.

Les nacions originàries han après a no confiar més en líders que es venen per la seva ambició a l’Estat, que és la negació de les llibertats i que les seves banderes no poden ser utilitzades per falsos alliberadors i que deuen perseverar en la consecució d’una autodeterminació real dels seus pobles i governs, dels seus territoris com alternativa d’alliberament que serveixi d’exemple per a l’emancipació de tots els col·lectius humans.


LA KINTA FORKA
LA LLIÇÓ DEL 20-N
La lliçó del 20-N queda clara: amb votar no n’hi ha prou... I tot el que l’independentisme català ha fet fins ara no és suficient, una evidència; però també ho és que cal continuar votan, si més no per ara.

Dit això cal reflexionar sobre quin preu ha hagut de pagar el PSOE per la seva incapacitat de fer política a Espanya i a Catalunya. Pedro Sánchez, llueix un posat de xulo-piscines, ha tingut ceguera aguda esperant que el PP de Pablo Casado li tornés el favor que ell li va fer amb l’abstenció dels socialistes que va permetre la investidura de Mariano Rajoy. No sap veure que el PP mai no li perdonarà la moció de censura que el va portar a ell mateix al poder. Abocat a noves eleccions quin resultat ha aconseguit: perdre vots i el que és pitjor, ha facilitat l’ascens de VOX. Això és el que no se li pot perdonar.

VOX és dues coses; per una banda la nova extrema dreta europea i els nostàlgics de la dictadura franquista i per l’altra és el preu que paguem de que cap partit no ens convenç. A Barcelona, on VOX ha tret més vots ha estat al ric barri de Sarrià i a la Mina, el més pobre.
Els rics comencen a tenir por i demanen ajuda als nous feixismes? Segurament! El problema més gran però són les classes desfavorides que es decanten cap el feixisme. Quan el socialisme català i espanyol es proclama a favor del capitalisme més opressor, de l’ordre més repressor i abandona la cultura d’esquerres sembra la llavor del feixisme espanyol. És en aquest sentit que els independentistes catalans són l’enemic més odiat ja que amb les seves accions els posa davant el gran mirall de les seves contradiccions.

Com moltes altres vegades a la història, a Espanya no hi ha solucions. I a Catalunya només es poden agafar les butlletes dels partits independentistes i acabar votant-ne un encara que sense saber exactament què es vota. Exactament el mateix passa a Euskadi, i en altres indrets de la geografia de parla castellana. O es tria això o es tria que creixi més el nou feixisme de VOX.

La maduresa política és adonar-se que votar polítics inútils, de bona fe o lladres, es votar per guardar la legitimitat d’anar contra aquest nauseabund ordre espanyol que pretén el control absolutista del territori i de les persones que hi habiten. Per consegüent, amb tota rebel·lia cal continuar votant!


EL CONVIDAT
ERNEST CAPCENTELLES I ROVIROSA
Ernest. Divuit anys. Primer de filologia catalana. Un besavi afusellat. Dos avis empresonats durant el franquisme. Els pares militen en totes les organitzacions catalanes: Omnium, ANC, Plataforma per la Llengua, Amnistia Internacional, Open Arms, Aigües de Barcelona i socis del Barça.

És dels primers estudiants en ocupar la Plaça Universitat i s’hi queda fins el desallotjament per part de la força pública.

Així és com el defineix un diari madrileny en una falsa entrevista mai no realitzada però sí publicada.

Rubio, alto, facciones teutonas. Deambula por el campamento independentista como un zombi. Está entre los manifestantes sòlo para follarse a una estudiante de química. Una chica vulgar, de pelo sucio y mirada ausente, sin duda drogada. El Chico, según cuenta uno de sus colegas de acampada, está en Catalunya gracias a un Erasmus pagado por la Generalitat i vive en el piso que dejó vacante el fugitivo Puigdemont. Sigue en la Plaza ignorando las razones fascistas de sus compañeros que le han amenazado con denunciarle a los Mossos para que le devuelvan a su país si abandona la concentración terrorista. La putita catalana también le ha amenzado con un cierre de piernas total. Otro inducido. Carroña.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL NOVÈ... DE LA SÈRIE
Repite conmigo, bonita: sí se puede, sí se puede.

Pues claro que se puede, lo único que has de hacer es demostrarlo.

Pablo, somriu dolçament i fa un paternal petó a la mà de Purita que està a la seva falda. En contra del previst, els dos van vestits i semblen no tenir pressa.

Estamos haciendo teoría, Purita. Para la izquierda la teoría es muy importante.

¿Dónde está la izquierda?! El crit surt del costat del bidet, lleugerament apartat del tàlem pecador.

I de sobte, apareix la calba de l’advocat. A mí las armas, compañeros, diu amb veu de tro, mentre s’incorpora. Sembla mentida que amb els gairebé dos metres d’alçada que fa i el nas prominent que té, hagi passat dos dies dormint la mona de la darrera orgia, entre la tassa del vàter i el bidet de l’habitació sense que ningú se n’adonés.

¡Ui, pero si es el americano! Exclama sorpresa la Purita per qui els cognoms amb varies consonants seguides, responen sempre a americans o alemanys.

L’home alta i gros, s’asseu al bidet. Es mira a Pablo. Sap que el coneix però no encerta a recordar de què.

Vaya, estáis por todas partes.

¿Y tu qué?, respon l’home alt reconeixent a Pablo, izquierdista de mierda, que tienes la casa llena de niños y te vas de putas.

De puta nada, excelencia, protesta la Purita.

La izquierda debe educar a los oprimidos a los que vosotros explotáis.

Y desde cuando está aquí su ilustrísima, porqué los voyeurs tienen tarifa especial, diu emprenyada Purita, perquè li han dit puta.

Niña, no te pongas tonta que te detengo por terrorista.

Así hombre, así me gusta, sin trampa ni cartón. La impunidad del poder al desnudo. Tu, decides si hay delito en este puto país. Muy majo. ¿Dónde está el juez, al otro lado del bidet?

Putero.

Fascista.

A que llamo a los del MUNDO.

¿Pero no eres tu su redactor jefe? ¿Para qué llamar?

Si nadie piensa follarme, yo me largo.

Tu te quedas aquí hasta que yo diga, nena.

Pues pague su merced.

De eso ni hablar, monada. Que en esos dos días que llevo aquí oliendo a pis, te he visto hacer más marranadas que al Puigdemont. A ver si te denuncio.

Hazlo, machote, s’encara Pablo, anda a ver si te atreves y yo me voy al OPUS y les cuento lo del bidet. ¡Pecador!

Pues aquí os quedáis. Si queréis algo dulce os compráis un Chupa-chup. I molt digna, Purita se’n va.
TO BE CONTINUED


HUMANOTECA
EL SILENCI
Els CDR, el Tsunami Democràtic i la iaia del tercer segona, després de dos mesos de protestes i quan tenien al govern espanyol entre les cordes, han tornant a les casernes d’hivern. Per què? Per ximples o perquè necessiten el silenci.

S. MAITLAND.- En aquests moment de la història, necessito viure en el major silenci possible.
L. da VINCI.- Res no reforça més l’autoritat que el silenci.
M. DAVIS.- El silenci és el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls.
H. ALI.- El silenci és, a vegades, la resposta més eloqüent.
E. HUBBARD.- Qui no entén el teu silenci, probablement no entendrà les teves paraules.


LA LLUFA
Amos d’Andalusia, barons del PSOE, d’esquerra ambidextra, divertits, enginyosos, paternals i condemnats. Pela que arribava a Andalusia, pela que repartien als seus amics. Una forma de govern molt hispànic, molt de farbalà i “chupitos” (impossible posar aquí, cigalons).

Tothom sabia la martingala dels EROS. Tots els amics en xuclaven i, indirectament, alguns enemics també.

Ara, després de molts anys, i amb el govern andalús en mans de la dreta, un Tribunal diu que això no estava ben fet. Que robar, encara que sigui a un lladre (l’Estat), no té cent anys de perdó. Que, home, encara que només sigui per donar una certa imatge d'honestedat al país, algú, apart dels independentistes catalans, hauria d’anar a judici de tant en tant. I els ha tocat a ells. Però menys.

Nosaltres us direm què passarà. Després de vàries apel·lacions, les condemnes aniran baixant, es tornaran més suaus i més d’acord amb les insignes personalitats dels acusats, després vindrà un possible sobreseïment perquè ja ha prescrit el cas i si encara falta una temporadeta, arribarà una rebaixa de pena, i una altra per bona conducta i finalment un indult reial per fer més grossa la festa.

A qui l’hi donem la LLUFA? Als expresidents andalusos, als lents Tribunals, als més lents companys de partit o companys d’oposició que han callat com a putes? O directament als qui van votar durant dècades o aquests dos pocavergonyes?