12 de juliol 2024

UN MINUT FELIÇ
França. Esquerra guanya extrema dreta
Agost 1944. Les tropes aliades entren a París alliberant-la del nazisme.

Juliol 2024. El Nou Front Popular i l’Ensemble de Macron alliberen França de Le Pen.

Les imatges es superposen entre una data i l’altra. El poble de França, blancs, negres, musulmans, surten al carrer. Eufòria, rialles, plors, abraçades, pregàries. Fora de càmera els que han perdut com els col·laboracionistes de fa vuitanta anys. Si la victòria s’hagués decantat per Le Pen, les manifestacions no haurien estat d’alegria, sinó de revenja. El futurible de Le Pen ja va amenaçar ahir mateix qualificant els resultats de cop d’estat. És l’únic llenguatge que coneixen.

Diguin el que diguin però, va ser un minut per tornar a tenir esperança en l’esser humà.

Una victòria transcendent per França i per Europa. I un exemple, quan el poble s’uneix, venç. Una lliçó que no hauríem d’oblidar mai. No cal trobar-te la baioneta contra el pit per reaccionar. Si alguna cosa té l'extrema dreta és que avisa, que amenaça amb temps. Cal posar-hi remei aleshores.

El poble francès ha donat una lliçó posant per davant el benestar del grup per sobre del particular. Molt lluny de les darreres reaccions italianes, austríaques, poloneses o romaneses. Al final haurem de creure que Paris és la ciutat de la llum.

Donat el gran pas, només cal que els polítics no esguerrin la festa. Tots sabem la dificultat de mantenir un lligam fort entre El Nou Front Popular i Ensemble, però costi el que costi, encara que sigui amb fòrceps, cal que aconsegueixin fer sortir a França de l’atzucac en el que estava immers i que ha propiciat l’escalada de l'extrema dreta. No s’ho poden permetre en nom dels que ahir celebraven la seva victòria, seria una ofensa imperdonable. Els polítics han de respondre a la voluntat del poble. Del contrari Le Pen tornarà a amenaçar i potser, aquesta vegada, guanyarà i no seran precisament els polítics els que en paguin les conseqüències, serà els que diumenge els van votar. I una darrera advertència pels catalans. La Catalunya del Nord vota Le Pen, la del sud (València) al PP i Vox. Potser que ens quedem a casa i oblidem als Països Catalans.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
SERGI SABRIÀ, EL BO
El viceconseller es declara molt innocent de tot el merder sobre Maragall
No sabia res. No sóc responsable ni corresponsable de res. No sóc culpable, ni me’n sento. Jo sóc bo. Ara, els altres són uns fills de puta. Alguna pregunta més?

Jo vaig arribar a la política per servir a Déu, a vostès i a Esquerra Republicana de Catalunya. De petit feia les menges familiars sota un sant sopar i l’avi Macià i abans d’anar a dormir la mare ens llegia la Humanitat (el diari). Mirin si ve de lluny la vocació.

La meva vida ha estat un seguit d’eleccions –totes guanyades– i de càrrecs que he anat deixant a mig fer perquè la responsabilitat m’obligava a acceptar noves obligacions cada vegada més importants i delicades. Ja ho veuen, sempre al servei de servir. Serà coincidència però el meu camí vital s’assembla molt al de Sant Sabrià,( del que només em separen un parell de lletres) bisbe de Cartago, que morí màrtir durant la persecució de Valerià. El meu perseguidor, ha estat en Jonqueras, cristià també (ho reconec) però no pas bisbe, qui m’ha fet màrtir. El mossèn Jonqueras ja em va obligar, fa un parell de mesos, a anunciar que em deslligaria de la política activa i tornaria al poble, Palafrugell, amb un urbanisme tan engrescador com la mateixa independència de Catalunya però el cas dels cartells advertint que Barcelona no podia estar sota l’Alzheimer maragallista m’ha obligat a avançar la meva retirada. Entre nosaltres, en Jonqueras de capellà no en té res, o com a màxim la ràbia.

L’anunci de que els maleïts cartells van sortir d’Esquerra m’ha agafat amb el pas canviat. Fa temps que ho sabíem, però com a bona organització política callàvem com uns putes fins que un diari s’ha posat a investigar i ha deixat al partit més net de totes les Espanyes, com un porc. També sabem, els homes de confiança del partit, que aquesta no és la primera vegada que utilitzem la publicitat de bandera falsa. OK però una cosa és pecar i l’altra que t’ho tirin en cara.

Per això em vaig emprenyar i per això potser vaig estar una mica antipàtic en la roda de premsa anunciant la meva retirada, però tothom comprendrà que saber-se virginal dóna molta força i jo m’hi sento i m’ho crec, que encara és més difícil i exigeix molta força de voluntat. Au, a reveure!


LA GARSA PROSTÀTICA
UNA PASSA CADA DIA
El PP troba un nou punt de connexió amb VOX
Cada dia se senten més forts i com més forts, més animals. Aquesta és l'evolució de la dreta mundial. Estabornir, pas a pas, al personal amb missatges demencials fins deixar-los anestesiats i aprofitar el moment per actuar.

Fins no fa gaire, de fet fins que no ho van necessitar, el PP mantenia una discreta discrepància amb VOX. Res que no podés superar-se quan convingués i segons el PP, ara convé. La darrera simbiosi dretana s’ha consumat arran l’arribada il·legal d’immigrants. Miguel Tellado, un pròcer del PP, ha decidit que ja és hora d’alertar a l'Armada Espanyola (tres vaixells que fan aigües i dos submarins que suren) perquè surtin a defensar les costes nacionals contra els “cayucos” carregats de misèria i desgràcies. El pare putatiu de la idea és l’Abascal l’atleta i polític que ja recomanava-ordenava amb el seu acadèmic lèxic evitar l’arribada dels “invasors que assalten el nostre país”.

Ambdues propostes tenen dues lectures diferents. Una la parodia. Imaginar a l’armada navegant ja costa, ara imagineu defensant qualsevol cosa. Havent de llençar armes intimidatòries contra les barcasses sense enfonsar a la fragata amiga, arrossegant un “cayuco” cap a casa seva per aparcar finalment a les Rambles de Màlaga, o volent salvar (de bona fe) als immigrants caiguts a l’aigua amb salvavides desinflats. L’altra lectura que no pertany a l’armada sinó a Vox i PP és més dramàtica. L'enèsima prova de la farsa que hi ha darrera la frase de “salvar a Espanya”. Per les dues formacions el que “mola” és la força, encara que només sigui per sentir-se important alguna vegada.

Molt diplomàtica la mesura d’utilitzar l’armada no ho és però té la virtut de reflectir perfectament la mentalitat dels seus promotors. I aleshores, posats a ser destralers, nosaltres proposem que treballin també els enginyers de l’exèrcit de terra i que facin una nova línia Maginot al llarg de la costa espanyola (la cantàbrica potser no cal) amb un búnquer cada tres-cents metres per poder disparar amb més comoditat a les barcasses i que, de nit, serveixin com a bars típics per acollir turistes amb molt d’alcohol, molta música espanyola i com a final de festa, ja entrada la matinada, amb un torn de ruleta russa. La bogeria està servida.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LES MÀFIES CAMPEN PEL CAMP NOU
El Barça es queda sense mà d’obra en la remodelació del camp
Darrerament, desenes de treballadors romanesos han estat acomiadats per denunciar a la premsa impagaments i condicions deplorables i infrahumanes.

L’empresa Eurobau, subcontractada per Limak, va prometre feina i un bon contracte de treball a centenars de romanesos que van venir del seu país a finals de maig per treballar en la remodelació del Camp Nou, amb la promesa d’un contracte de 100 euros per dia treballat, i pagat l’allotjament, el transport i la manutenció.

Tots ells, hostejats a hotels de Calella, són ja en camí de retorn al seu país mitjançant autobusos i avions. Molts d’ells amb dos mesos sense cobrar i acomiadats amb 300 euros per pagar el viatge de retorn. Donada la paràlisi de les obres, és a punt de sortir una crida del president perquè tots els paletes barcelonistes acudeixin (ep! de franc i en les hores que tinguin lliures!) a refer el gran nou camp.

Sabem de bona tinta que alguns jugadors de la plantilla, a fi de millorar la seva imatge, s’han ofert com a voluntaris, fent realitat allò de “El Barça és més que un club”.

L’empresa turca constructora Limak cobrarà al Barça, amb rebaixes, 960 milions. Una empresa constructora, repudiada per la ONU, denunciada per corrupció, que compta amb desenes de morts de treballadors en la construcció de l’aeroport d’Estambul. Una empresa que va deixar, al Centre Financer d’Estambul, a treballadors sense cobrar durant dos mesos a través d’una empresa subcontractada, i acusada d’ecocidi per milers de pagesos turcs.

Una empresa d’un país, Turquia, en què milers de persones van morir en el darrer terratrèmol pel frau en materials de moltes constructores. Limak sempre s’ha destacat per contractar empreses subcontractades, de caire mafiós i esclavista com Eurobau. Totes dues reforcen la imatge de ”El Barça, més que un club”.

S’acabarà finalment el nou Camp Nou? I en l’estrena, els socis i afeccionats estaran segurs en un camp remodelat per empreses mafioses i corruptes?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
LES DONES JOVES SÓN MÉS D’ESQUERRA QUE ELS HOMES
En l'electorat femení del RN, l'engany ha donat els seus fruits
Així que han evitat la catàstrofe! Gràcies als qui van persistir, es van mantenir ferms, van perseverar als mercats, als carrers, als platós TV, on Clémentine Autain, Marine Tondelier, Clémence Guetté, Olivier Faure, Manuel Bompard i tants altres van haver d'enfrontar-se a l'hostilitat dels seus contrincants com també dels que dubtem a anomenar periodistes. Moltes dones joves que se senten plenament d’esquerra i volen un món millor.

Amb calma, generositat i valentia, van explicar i debatre. Patíem per elles (com feien front a tanta mala fe i violència), però també sentíem gratitud i admiració. Eleccions legislatives del 2024: l'esquerra al capdavant, el fracàs de Ciotti, l'ovella negra... Uns resultats que ens posen de bon humor. El Nou Front Popular s’ha imposat per més de 177 escons, mentre que l'RN n'ocuparà un màxim de 145.

Una nit electoral marcada per la bogeria. Els feixistes anaven els últims i l'esquerra per davant. Però, com s'explica el vot creixent de les dones a un partit com el RN que sempre ha jugat en contra dels seus interessos? A la conca minera del Pas-de-Calais, l'RN va obtenir el 70% dels vots en la primera volta. Les dones, votant-los, veuen l'extrema dreta com un remei per al difícil final de mes sense preocupar-se per l'aspecte social del projecte Lepéniste.

Els del RN fan de tot per seduir. Repartiment tradicional de roses als mercats pel Dia de la Mare! L'alcalde del RN d'un petit poble miner, amb 22.000 habitants, va repartir cabassos de flors. La Claudina, de 70 anys, va rebre dues roses. La iniciativa l'encanta, igual que tot el que fa l'alcalde. Tres dies abans de la primera volta de les eleccions legislatives, la pensionista revela que donarà el seu vot al RN. El pitjor, evoca el seu vot amb accents feministes. "Ens han donat el dret a vot: l'agafo". "No escoltem els marits". La seva filla, el pare un miner polonès, diu que "Ens agradaria un canvi". No són les úniques a votar el RN, el 66,91% ho va fer pel candidat d’extrema dreta.

Entre el RN i els drets de les dones hi ha el discurs de Marine Le Pen que té audiència amb les que tenen dificultats econòmiques. La pertinença social juga un paper important. Ja no hi ha diferència de gènere en el vot al RN i en la acceptació del programa del partit sobre els drets de les dones. Ara les dones el voten en les mateixes proporcions que els homes.

Aquesta anivellació gradual va començar el 2012. En aquelles eleccions presidencials, les dones van votar RN tant com els homes. El gènere no és l'única variable, la pertinença social explica aquesta preferència electoral. El discurs de Marine Le Pen té audiència entre les dones, no les que estan en la precarietat més aguda, sinó les que treballen, les que senten que no se'n surten, i les que es conviuen en grups en què es banalitza la preferència per l’extrema dreta. L'estratègia del partit lepenista ha estat legitimada per la cobertura mediàtica dels rics i poderosos grups mediàtics. I encara que l'esquerra ha guanyat les eleccions legislatives i que el pitjor es va evitar no hi ha res de resolt si l’esquerra no es mostra capaç de reinventar una societat diferent.

Victoriosa, sí! L'esquerra no té, però, majoria absoluta. Només ha salvat els mobles i potser ha aconseguit que la votant de l’extrema dreta estigui defraudada però és més poderosa que mai. L’esquerra, encara més ara, necessita a les dones, necessita el seu vot per fer la feina. Serà capaç de convèncer-les?


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
UNA ANÈCDOTA
Dues germanes es suïciden abans de ser desnonades
Dues morts. Dues germanes víctimes de la voracitat del capital i de la insensibilitat de l’administració van posar fi a la seva vida hores abans de ser expulsades del seu pis. Com acostuma a passar, els fets no queden prou clars. L’administració diu que no van poder connectar amb les dones, ara surt una germana dient que les havia volgut ajudar però que elles s’hi negaren, els veïns no saben què dir... Tan se val, el resultat és el mateix.

Imaginem l’angoixa d’aquestes dones abans de decidir-se pel suïcidi. El repàs a una vida farcida probablement de decepcions familiars, laborals, la soledat que les va fer ajuntar en una mateixa casa i, sobre tot, el silenci amb el que van suportar-ho. Molt probablement la seva mort ha estat el seu primer i darrer crit de protesta. Just el temps necessari per saber-se encara lliures i valentes.

Dues morts i tanmateix una anècdota. Hi ha molta gent, molta marginació, molta desesperació, escampada per la geografia humana que acaben amb el mateix crit de l’autoimmulació. Europa està plena de cementiris voluntaris especialment de gent gran que no troben altra manera per posar un final digne a la seva desgraciada vida. El d’ells, com el de les dues germanes és potser el seu primer crit de protesta, però nosaltres no escoltem.

El sistema ja compta amb aquestes víctimes. Gairebé esdevenen necessàries per ventilar el món. Els trastos vells tard o d’hora acaben a la brossa. Els ancians, la gent deprimida incapaç d’aferrar-se al carro del consum, els que depenen d’altres per seguir malvivint, embruten el paisatge i endarrereixen el progrés dels altres. La brossa els és un bon destí i si s’hi llencen ells mateixos, millor que millor.

Els voltors que hi ha darrera la mort de les dues germanes (cas d’assabentar-se’n) no es preguntaran en cap moment si tenen alguna responsabilitat moral. I ara! Tampoc ho celebraran gaire, és el seu pa de cada dia i les notícies les encaixen amb indiferència quan no s’emprenyen perquè els morts han deixat bruta la casa.
LLUFA per ells... i una mica per tots nosaltres, els que no escoltem.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
QUÈ NO FOLLEN?
Ofensiva de la judicatura espanyola
A toc de de trompeta que ara se’n diu amnistia, la cúpula judicial ha iniciat la guerra contra el govern, els nacionalistes i qui es posi per davant. L'ofensiva és total, sense reservar-se ni una arma, ni una excusa, ni una vergonya. Menteixen, falsegen, prevariquen, fan el que volen perquè a ells ningú no pot jutjar-los. Els jutges saben que una toga té més força destructora que un tanc i s’han llençat a la caça de bruixes que és un esport molt patriòtic amb una poca vergonya i desmesura que fa pensar...

Però què no folla aquesta gent?

Poques coses produeix tan mala llet (literalment) com l’abstinència. Els capellans van haver d’inventar-se una Inquisició per desfogar-se una mica i ara els jutges han de marcar-se una creuada. Ells però (a no ser que pertanyin a alguna associació secreta) no han fet el vot de castedat. Si ho aprofitessin no necessitarien tanta guerra ni haurien d’anar a buscar els orgasmes a les presons mirant-se als internats que ells han acusat.

No n’hi ha prou amb les follades reproductives destinades només al manteniment del llinatge, ni tampoc als coits per sentència, perquè toca, austerament i sense ganes perquè la libido l’han gastat a la sala del tribunal.

Abans de perseguir dolents, la judicatura hauria de perseguir el plaer que dóna la carn i, si en tens, als sentiments.

Per l’agressivitat que posen en l'actual ofensiva podria jurar-se que la castedat dels togats no és cosa d’un dia, més sembla de llarga durada i aleshores, naturalment, el contingut físic i mental s’acumula i es fa ranci i quan s’allibera (si s’aconsegueix destaponar la cosa) deixa l’entorn fet una desgràcia.

S’entén aleshores que hom pot neguitejar-se si la sequera és molt llarga però haurien de saber els jutges que sempre queden remeis casolans que disminueixen la pressió arterial i apaivaguen les sentències.

El que necessita Espanya és una treva sexual. Que la judicatura es prengui unes vacances per follar sense vergonya, com fan amb les seves sentències.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
UN GALLINER
La Generalitat dóna suport a l’amnistia concedida als policies
La Generalitat de Catalunya és com una granja de família rica on en prou feines mitja dotzena de gallines velles coven ous de plàstic. La paràbola no és massa reeixida però el mateix passa amb la Generalitat, ja no hi ha qui l’entengui.

Quan la jurisprudència es pixa sobre les gallines, quan s’oposa per cop d’estat a l’alliberament dels independentistes, quan fins i tot el PP se li envermelleix la cara de vergonya veient la rebel·lió de les togues, la Generalitat és la primera Institució de totes les Espanyes que dóna suport a la amnistia global atorgada a quaranta dels policies que van flagel·lar als ciutadans que anaven a votar. Eren independentistes, sí, però la seva arma era una papereta, no una puta porra antidisturbis.

Doncs la Generalitat contenta. Que sí, que sí, que la amnistia ha de ser per a tots, que cal oblidar i tornar al consens, que només faltaria. És tanta la seva pusil·lanimitat? O tot és estratègia?

Pel ciutadà que viu el dia a dia a Catalunya, es difícil creure en una Generalitat estratègica, més aviat la veu gallina, però tot pot ser, a vegades els bojos fan bitlles. Posem-hi doncs fe i estudiem l'estratègia del corral abans no les fotin a l’olla. Podria ser –és un pensar– que la Generalitat, veient el caire una mica parcial que van agafant els jutges, volgués iniciar un apropament cap a la judicatura? Caldria per això que una de les gallines hagués aprofitat un permís per anar a Lourdes i en tornés il·luminat però qui diu que no ha passat? Fer-se amic de l’enemic sempre ha donat resultats però només una estona, just el que l’enemic necessita per acabar el seu projecte o el temps en que deixa de divertir-se amb la teva fragilitat. També és cert però que els jutges no van tan segurs com semblen, que borden molt però per qüestions d’edat els costa mossegar. Amenacen però també escolten a la dona que reclama les vacances de cada any. Potser sí que, en cas de trobar-se amb la benedicció de la Generalitat, la judicatura afluixi la pressió i deixi anar a algun polític de segona fila. Quin triomf no representaria pel galliner! I quina vergonya no representaria per Catalunya. Clar que la vergonya no té mercat dins la política.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
DESAFINANT
Primeres decisions de Llach com a President de la ANC
No es pot tenir tot. Tampoc la intel·ligència per entendre-ho. Llach és un indiscutible referent de la cançó i en conseqüència de la cultura catalana. Una persona compromesa amb un país i la llibertat quan ni una cosa ni l’altra eren acceptades. Llach però no és un polític. Si hom no té capacitats artístiques, ha d’acceptar-ho i dedicar-se a una altra cosa. La màxima serveix també a l’inrevés. La ANC, malgrat els constants esforços que fa per negar-ho, és un dels estaments més polititzats del país, on més lluiten els partits fent veure que no són partits. Un desgavell que Llach no podrà redreçar amb discursos ingenus ni programant –com ara– manifestacions inútils.

ATACS PER AVUI, MORTS PER DEMÀ
Des del Líban han atacat territori israelià
Un èxit militar del que segur que els seus responsables n’estan d’allò més orgullosos. Error o simple desinterès per les conseqüències que seran més víctimes palestines. Israel necessita atacs com els del Líban. Cada bomba que cau en el seu territori israelià els serveix com excusa per quaranta dies més d’ofensiva criminal. Impossible conèixer els motius de l’atac libanès però molt fàcil d’imaginar-se’n els resultats. Fins i tot a la guerra, cal tenir un mínim de coneixement.

LA CONVERSIÓ DE SANT ALBIOL
L’alcalde de Badalona prohibeix la plaça de toros mòbil
Un dia, ja fa temps, un tal Pau de Tarso, es va fotre una hòstia amb el cavall. Era Déu que, aprofitant la caiguda, el va convertir. No fa pas tant a l’alcalde de Badalona li ha passat el mateix. Estava torejant una “vaquilla” quan es va fotre una hòstia contra el “tendido” del set. No sabem si era Déu, però s’ha convertit i a partir d’ara és anti taurí dels conversos, dels que piquen fort i de primera ja ha prohibit la construcció d’una plaça de toros mòbil a Badalona. El que està per veure és si el que encara és el seu partit (PP) li clavarà les banderilles o si abans es farà independent (de partit).

MILEI I ELS TRETS AL PEU
El veïnatge entre Brasil i Argentina
Milei no només s’ha enfotut de la cimera amb els socis econòmics del Mercosur, sinó que... va preferir la companyia de l'expresident d'extrema dreta del Brasil, Jair Bolsonaro, a qui qualifica de "perseguit polític" i anar a la cimera de l’extrema dreta americana celebrada a Brasil.
Davant el micròfon de la conferència de partits d'extrema dreta, va criticar violentament tots els governs socialistes de la regió, culpables segons ell d'augmentar el deute públic i el favoritisme. Tot i això, no va esmentar l'actual president brasiler, Lula Da Silva, pel seu nom. Sap que un atac més, i el Brasil retira el seu ambaixador de l'Argentina.

L’AFER DE LA FONT DE LA PÓLVORA CONTINUA
Figueres en peu de guerra
L’autor del crim de la Font de la Pólvora de Girona fa poc que havia sortit de la presó. Té una quinzena d’antecedents per delictes violents, tràfic de drogues i armes. El desembre de l’any passat, va ser l’autor d’una batalla campal molt violenta a la porta de la discoteca Platea de Girona.
Ara per ara s’ha escapolit juntament amb els companys amb qui va fugir. Els mossos tenen feina, un dia el busquen a Figueres, i el següent a Santa Llogaia d’Àlguema. En definitiva, als llocs a on tenen vincles familiars per tal de poder-se amagar.

TRUMP A LA VORA DE DÉU
El nou messies dels nacionalistes cristians
El Tribunal Suprem posa el president dels Estats Units per sobre de la llei, com un rei
Els jutges han donat carta blanca a Donald Trump i als futurs presidents en concedir-los immunitat pels seus actes oficials. Així ha celebrat el Quatre de Juliol, la festa nacional, el Tribunal Suprem, invertint un principi fundacional de la independència nord-americana.
Els fonamentalistes cristians, en auge dins del Partit Republicà, estan fent tot el possible per introduir-lo dins la Bíblia. Ho entenem, es clar. No tots els dies un paio com aquest esdevé l’amenaça total per la magra democràcia nord-americana. Un gran bluf a la ciutadania.