26 de febrer 2021

JA ÉS PRIMAVERA A LES CORTS CATALANES
Brots verds, primeres flors, les abelles desperten i els moixons tornen. Quina alegria quina gatzara!

Els polítics ja tenen resultats electorals i alguns al·lèrgies però que bonic rascar dins un parlament nou.

És el moment dels pacte. Tot allò que deien durant el dur hivern pot ser ara realitat. La unió. Els independentistes han comprés que cal estar units. Els espanyolistes desitgen el bloc nacionalista. El primer és el primer. Per una pàtria independent, per una pàtria espanyola. Quina alegria, quina gatzara.

Surten del niu i comencen a volar, orgullosos, recolzats pels resultats encara que algú ha perdut fins les calces, però recuperaran. Els mals resultats no és pas culpa seva. Ha estat la baixa participació, el Covid, la boira, el sol, el cap de campanya del partit, no pas ells, els líders. L’aire és pur, hi ha urgència però no gaire. Tenen un temps per piular i aletejar, per anar d’arbre en arbre, per creure’s i fer creure que són lliures.

Les expectatives resulten temptadores, una mica pecaminoses i tot. La cosa va de trios. Entre dos no fan res. Entre tres tot és possible i més eròtic i més complicat perquè han de fer postures noves que només han vist a les revistes porno. Un trio pot provocar mal d’esquena, ruptura de lligament creuats, miopia... però quin gust! sense pecar perquè tothom els reclama l’orgia, faran un trio perquè el poble els hi demana, un trio d’obligat compliment social. És gairebé com un trio, més una porció de sadomasoquisme perquè sempre poden dir que ells no volien, que els van obligar. Déu qui pogués ser polític en època de pactes tridimensionals! Quina alegria, quina gatzara.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
EL FAR WEST
Quan van tancar els estudis d’Esplugues City, Catalunya va perdre el millor escenari mundial de l’espagueti western. Gràcies a Déu i a la recuperació econòmica del sector cinematogràfic, tornem a tenir dos pobles disposats a servir d’escenari a les baralles més brutals, els Sherif més corruptes i els dolents més dolents que la tinya.

El problema dels poblats són els seus noms, Vilamalla i La Pobla de Mafumet no sonen gens americans. Però ara el ranxo serà de VOX i a ells els noms estrangers els sonen fatal, sobre tot els d’origen jueu, com Amèrica.

Em vaig recorre el país de nord a sud per veure els nous platós. Allí hi havien els saloons (encara bars), la caseta del Sherif (encara caserna de la Guardia Civil) i els estables (encara garatges). La gent d’aquests pobles estan contents. Uns tenen la Petroquímica d’on raja la mamella i els altres França i Figueres a la cantonada de casa. Pobletans i Vilamallants tenen una vida plàcida. Tot i això, hi ha com una mena de boira espessa que amaga les cares de la gent.

Què nena, vols fer de puta de saloon o d’amant del dolent?

M’ho pregunta un paiet tan musculat com prim, recolzat a la cantonada de la futura cantina que porta una cervesa a la mà i tres banderes espanyoles. Una a la mascareta, l’altre a la camiseta imperi i la tercera al braguer que veig quan es baixa una mica els pantalons.

No puc fer un altre paper?

De mestressa de casa, bruta, despentina i mare de set criatures amb un marit borratxo. Son tots els papers que hi ha per les dones. Els herois dels nostres westerns, tots són homes.

Doncs ho sento, per fer de puta, ja segueixo com a periodista, que hi han moltes oportunitats.

Estàs en territori comanxe nena, val més que fotis el camp.

Vista la imatge del paiet i recordant que sóc catalana dialogant, prefereixo fer-li cas. Abans d’obrir el cotxe, sento un murmuri (que no és d’abelles, sinó de l’alcalde).

Senyoreta, senyoreta... quan torni a la civilització, per favor digui als humans que nosaltres no som de Vox, el poble no és de Vox, això és culpa dels empadronats aquí, però nosaltres, no som de Vox. Li ho juro.

Me’l miro, està plorant. La meva senyora fa set anys que teixeix senyeres, senyoreta, li ho prometo.

Coses de les eleccions i de les petroquímiques.


LA KINTA FORKA
ÉS POT SER MÉS IMBÈCIL?
Hola noieta falangista. Segur que no passes desapercebuda amb el cabell ros, la camisa blava i el posat entre Agustina d’Aragó amb un micròfon a la mà i Santa Teresa d’Àvila quan vas a missa major amb boina roja. L'avantatge per a tu és que mai et deixes atrapar per desitjos que no siguin patriòtics, sempre en guàrdia a la universitat, a les manifestacions de carrer, al sexe entre camarades. Sempre la primera.

El desavantatge és que t'enganxa. I sobretot, que tothom et persegueixi, bavejant: els fotògrafs de la premsa rosa volen assaltar el teu devastat dormitori. Una nena ha llençat els seus llapis de colors perquè li fa mal la teva boca assassina.

Inclús el Mossat va interrompre la cacera dels anti-poetes palestins i ara es plantegen la teva foguera. I algun raper cremat intenta descriure’t a ritme de disc de 78 revolucions.

Segurament que a molts polítics del PSOE-PP i al mateix Pedro Sánchez simplement els hi vas fer tremolar la seva fe en Espanya. Isabel, ni tan sols et vas prendre la precaució de posar-te un sostenidor o un salvavides. Els famolencs d’extrema dreta que t’envoltaven, en un sorprenent silenci... només tenien una idea en ment: Arrencar-te el micròfon i fer veure que no hi erets. No pensen molt diferent del que tu dius simplement saben que és massa aviat per reclamar un nou holocaust i una nova croada de la División Azul.

Per la resta de mortals, el teu discurs forma part de la llibertat d’expressió espanyola. És un dret fonamental, no ho dubtis pas, però només quan parles bé d’Espanya. Encara que els pugui no agradar el què dius tu, l’han de defensar per a tothom que no parli malament del Rei, dels jutges, i dels militars i policies.

Dedicat a Isabel M. Peralta, la falangista que proclamà el seu odi als Jueus durant un homenatge a la División Azul i sobretot la renaixença del llenguatge propi a una extrema dreta.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA LLIBERTAT EMPRESONADA
Fa poc ens ha deixat l’excels i profund poeta Joan Margarit als 82 anys.

El poeta ens parla del franquisme d’ara, que prové dels reis Catòlics, creadors de l’actual règim despòtic que durant segles s’ha mantingut amb un poder atàvic, oprimint les llibertats del poble. Sent visibles a hores d’ara, en els estaments i poders de l’estat.

Diu en Joan Margarit que Espanya, al contrari de països com França o Anglaterra, “mai li han tallat el cap a un monarca” i que per tant, no ha estat possible d’evolucionar, de fer net i de progressar realment a través de reformes o revolucions, malgrat alguns intents esporàdics fallits. Afirma que a la transició, vàries capes democràtiques s’han afegit a les estructurals franquistes. És per això que ara ens trobem amb un nacionalisme, espanyolisme d’estat, excloent i repressor. Es continua com segles abans, negant tota dissidència i tota diferència. Té sentit, aleshores, la persecució al segle XVI de gitanos, jueus i musulmans, la perllongada inquisició fins el segle XIX, l’actual repressió de la llibertat d’expressió i d’altres tipus de llibertats. S’entén llavors, el crit subversiu d’avui: “Jutges, polítics, policia, la mateixa porqueria”. D’aquesta manera veiem com la democràcia i la justícia Espanyola es confronten amb la justícia europea.

Res ens ha d’estranyar les resistències ferotges a obrir-se a nous canvis que alterin el seu poder i el seu control.

Té solució Espanya? La història ens demostra que la llibertat i les llibertats s’han de guanyar trencant totalment amb el sotmetiment secular dels opressors.

L’actual acció repressiva és totalment el reflex de l’obediència cega de l’aplicació del “Todo por la Patria”, arreu i no importa com.

Ens hem de rendir un cop més a la lucidesa del poeta Joan Margarit.

"La llibertat és la raó de viure, (...)
La llibertat és un estrany viatge. (...)
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és començar l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. (...)
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili. (...)
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat."
Joan Margarit


QUARTA PÀGINA


HUMANOTECA
CUM LAUDE. TOCATA I FUGA
Cum laude.- amb lloança.
Magna cum laude.- amb gran lloança.
Summa cum laude.- amb màximes lloances.
Cifuentes.- Cum, magna summa illa simulatione. (Com si diguéssim molt hipòcrita)
El Tribunal ha resolt: La senyora Cifuentes no és en absolut responsable del títol que li van brindar a la universitat. L’obsequi va venir d’una professora i una secretària que tenien poca feina i van regalar-li per simpàtica. Guapa i xulapa. I ella, enfeinada com anava va dir: “ah bueno, pues vale pues adiós” i es va posar el certificat a la bossa.

És fantàstic! On és la Verecundiam (diguem-ne vergonya) en aquest país, en aquestes sales de justícia, en aquests Judices?

Assistents al Judici de la tal titulada, expliquen el procés com una mena de versió B de “Instint bàsic” on la Sharon Stone creua les cames i la taula darrera la qual hi ha una filera d’homes, s’aixeca incomprensiblement.

D’això se’n diu poder, i d’alguna manera justificaria el veredicte, sobre tot veient que la mestra i la secretaria (dues llardoses en si menor) no tenen la mateixa agilitat que la Stone... o la Cifuentes.

Cacas in iustitia (aproximadament, a la merda la justícia)


ÚLTIMA HORA
DON LIMPIO
Dins la seva campanya de neteja, el senyor Casado ha decidit fer mudances. Deixa el carrer Gènova i va al Pozo del Tio Raimundo.

El canvi és considerable i sorprenent. Sobre tot perquè Casado l’ha justificant dient que la seu de Gènova estava lligada a un procés de finances poc net. Com pot ser? No havíem quedat que en el El PP no hi ha cap tipus de corrupció?

Sabem però que aquest blanqueig només és l’excusa oficial. A Gènova els sobrava tan lloc que darrerament llogaven habitacions i que a la tercera planta, on hi ha la sauna, s’organitzaven orgies entre els empresaris i banquers de més renom, acompanyats d’afables hostesses.

Les coses van tan malament al PP que també al grupet de barraques que han llogat, pensen muntar-hi un tablao flamenco i un ring de baralles de galls per finançar els costos. Les apostes, es faran fora del recinte.

Els que fins ara ocupaven la seu, faran teletreball. Només dues secretaries continuaran a les noves instal·lacions del Pozo del Tio Raimundo, operant des de la centraleta que tenen al centre cívic.

Pels polítics el canvi serà menys brusc. Ja eren molt pocs els que es passaven per Gènova tenint en compte que entre robatoris, sostraccions, cremades voluntàries i misterioses desaparicions de dossiers, allí ja no quedaven ni les fotocopiadores i els polítics, per major seguretat, preferien reunir-se als bars del voltant.

A funcionaris i polítics se’ls ha regalat un pin com a record del balcó de les victòries que precisament ara està en obres.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EN EL PAÍS DELS BORNIS, LA POLI ÉS EL REI
S’ha posat de moda com els texans esparracats. A cada manifestació que s’organitza a Catalunya, en surt un nou borni. Les víctimes –vull dir la policia naturalment- podien fer blanc en una altra part del cos, jo que sé, als genitals, al nas, a la cua de cavall. Però no, tots els trets –siguin de goma o de foam o de dibuixos animats, van a parar als ulls dels extremistes –vull dir els manifestant naturalment-. Quina punteria, collons. Sobre tot sabent com sabem que ells tiren baixet, de cintura en avall, per no fer mal precisament.

És molt possible, com diu un representant policial que els manifestants estiguin ajupits recollint pedres per llança a les forces de l’ordre i just en aquell moment una bala que havia d’anar als turmells, impacti amb l’ull de l’agressor ajupit. Home, és difícil que quan estiguis recollint un roc, ho facis amb el cap alçat, perquè aleshores no veus ni el terra ni el roc, però podria ser aquesta l’explicació. Sobretot si l’explicació és oficial.

Sigui com sigui en aquest país augmenten els bornis que fa angunia. Després de la guerra, era normal veure homes amb un vidre de les ulleres fosc i t’imaginaves el forat que hi havia darrera el vidre, però passades les batalles i inventats els ulls de vidre, la cosa ja no era tan freqüent. Ara ha tornat la moda, la moda sempre torna i a cada cantonada et veus a un borni i ja saps que és un manifestant agressiu.

Quan els bornis ja siguin molts, els governs organitzaran una comissió que redactarà una setantena de punts regulant l’actuació de la policia. Gracies a això, els polítics guanyaran les eleccions, la policia podrà seguir contenint als agressius i els bornis es quedaran cecs.
A VEURE SI ALGÚ ENDEVINA PER A QUI VA LA LLUFA?


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
AMÈRICA LLATINA MÉS LLATINA QUE MAI
Agafant els referents de la Mare Pàtria, a Sud Amèrica, cada vegada que un ciutadà diu que no a alguna cosa, encara que sigui a la sopa freda que li serveix la seva dona, les forces governamentals es carreguen entre tres-cents i cinc-cents pares de família encara que s’hagin empassat la sopa amb glaçons. La dissidència sud americana està a l’ordre del dia. Volem dir, la repressió.

CALOR A L’EXTERIOR, GEL A L’INTERIOR
Així de capgirada va quedar la temperatura a Vic. No és un problema del canvi climàtic. És el resultat de la darrera Filomena conscienciada que ja en té les boires plenes de compartir veïnat amb els mossos. A Vic, les forces de seguretat estan totes al llit amb congelacions diverses. Pobres nanos.

LA CARA B DELS PUTES DEL 23-F
La premsa espanyola ens recorda el 'tejerazo' d’ara fa 40 anys però ni tan sols es pot consultar el sumari, declarat secret, del judici. Però això a Espanya és la normalitat i a la majoria tan li fot. El que emprenya és no haver estat convidat a la festassa celebrada pels que hi van participar. Emprenya també que el pobre rei Juan Carlos estigui tan lluny en un dia assenyalat com aquest.

EL VIRUS BARÇA
Comença a agafar força la idea de que el Coronavirus, no té origen a la Xina sinó a la junta del Barça. Veien venir unes temporades tan lamentables que van inocular el virus a fi i efecte de tenir els estadis buits i evitar així les mocadorades. Igual la notícia és falsa, perquè ha sortit de Madrid.

DIVORCIS POLÍTICS
Trobada entre un simpatitzant de JxCat i un altre d’ERC una setmana després de les eleccions.
Bon dia. Com ha anat tot plegat? Esteu contents? Pregunta el primer.
Pel conjunt del país estic molt content. Els partits però em fan més por que una pedregada just abans de la collita. I tu que en penses li pregunta al seu torn el segon.
Digui’m mal pensat però no ho puc mirar diferent i fa dies que em faig la mateixa pregunta. Qui pactarà amb qui? I no ho sé però segur que pactaran l’últim dia i l’últim minut. Això els excita molt.

LA PREMSA ESPANYOLA QUEDA EN CALÇOTETS
Són tals els esgarips de la premsa madrilenya després de la majoria absoluta dels independentistes catalans a les darreres eleccions, que els grans magatzems han endegat una promoció especial pels periodistes perquè puguin restituir les vestidures esquinçades durant la nit electoral. Com a mínim aniran a la moda en els seus vestits. La seva ànima no hi ha qui la modernitzi.

RESPOSTA IRADA DEL SENYOR COMPTE
A fi d’equilibrar la influència malsana del senyor compte sobre la seva Vanguardia, Karlitus li va proposar d’integrar 50% dels treballadors al Consell d’Administració i que d’aquests 1/3 fossin periodistes.
En la seva resposta, l’amo del diari ens diu: Crec que això que proposeu és un atemptat a la llibertat d’expressió. Es veu clarament que sap de què parla, veritat?

GRIP AVIÀRIA, UNA ALTRA PANDÈMIA?
Mentre tothom es mobilitza perquè el Covid-19 no se li coli per la porta de casa seva, les autoritats sanitàries mundials alerten sobre el virus H5N8, que s’està infiltrant per la porta del darrere de moltes granges. Ja ha matat aviram a milions i ara ha trobat la manera d’infectar els humans. Sembla ser que encara ningú no coneix prou seriosament el risc que pot comportar aquest virus. Però aquest va ser el cas de la tràgica pandèmia de grip que fa 100 anys va assolar el món deixant al voltant de 50 milions de morts. En aquest cas es tractava de la soca de la grip aviària H1N1. Cal preocupar-se?