9 d'abril 2021

E PUR NO SI MUOVE
Pedro Sánchez és com una criatura asseguda al sofà de casa manipulant una Tablet on tot és moviment, lluites, explosions i ninots saltant pels aires. Això sí, ell estat quietet, sense bellugar més que els dos ditets que provoquen tot el terrabastall que apareix a la pantalla.

Sánchez va arribar a la Moncloa amb un llarg llistat de promeses. La nova llei del lloguers, la llei mordassa, la laboral... entre mig se li va colar un virus que ens ha tingut a tots a casa sense poder sortir i el senyor Sánchez el va afegir a les promeses i plans que ens havia fet. El Covid també era cosa seva i, no passéssim pas pena, ell es cuidaria d'erradicar-la.

Dos anys després del seu ascens a la presidència del govern, Sánchez no ha posat en marxa ni una d’aquestes renovacions, o sí, les ha posat en marxa però totes segueixen misteriosament aturades. Serà que com la teoria heliocèntrica, no és Sánchez qui gira al voltant del món sinó el món qui gira al voltant de Sánchez? No serà ell, el President Sol com hi hagué en altra temps el Rei Sol?

Com el sol, el President Sánchez apareix gairebé cada dia en una tele o en una roda de premsa per explicar-nos la realitat del país. Cada dia diu el mateix perquè la realitat és la mateixa però sense saber com, aconsegueix entre els seu fidels una sensació de moviment que no correspon en absolut a la realitat. Sabem que el poder és, per definició, immobilista. Res pitjor que fer coses pels que tenen una mica de poder, encara que sigui només el poder del pito i la gorra però Sánchez ha aconseguit convertir-se en la immobilitat personificada. Molt poca gent ha aconseguit fer tant poc utilitzant tantes paraules. Un mèrit, sí, però també una presa de pèl que comença a provocar urticària.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
LA BELLA I LA BÈSTIA
Turquia, la joia robada de la civilització lliure, ha demostrat una vegada més, el menyspreu que els seus governants senten per la religió que diuen protegir.

Musulmà per voluntat pròpia, el President del país, un tipus anomenat Erdogan, es desentén de les mínimes lleis de protecció de la dona reconegudes pel món en teoria civilitzat i, per sentir-se més important, ho escenifica en una trobada amb la Presidenta de la Comissió Europea fent-li ocupar un lloc secundari a la reunió.

El tal Erdogan, un bon marit i pare de família probablement, que obeeix les decisions de la seva dona perquè sinó, no folla aquella nit, una vegada arriba el matí i es trasllada al despatx del govern, es converteix en el flagell de les dones per guanyar-se el respecte de la massa masclista musulmana.

Perdoni, diu una tal Fàtima.

I vostè qui és? Pregunta Erdogan, amb el membre erecte com cada vegada que veu una dona.

Sóc Fàtima, la filla del Profeta, la que brilla, segons com m’anomenen els seguidors del meu pare. I només volia dir-li que ni Ell, ni els seus seguidors creuen que la dona sigui esclava del mascle.

Mira nena... diu Erdogan mentre signa una llei per ocupar alguna zona propera.

No sóc cap nena, President. Com ja he dit sóc filla de Mahoma. Si vulgués ara mateix, vostè faria un pet com un gla. I a fe que ho tindria ben merescut per utilitzar l’esperit del meu pare per mantenir-se en el poder utilitzant una ideologia tan grollera. Però jo, com a filla del Profeta, sé el que és la bondat i no utilitzaré les armes que vostè fa servir contra les dones. Només volia dir-li que el meu pare mai no va parlar d’atonyinar a les femelles, ni maltractar-les ni menystenir-les. Ell fou el Profeta. Vos sou un pobre gos faldiller. Teniu el poder però el poder és breu i la història llarga. Massa llarga per poder-la suportar la gent que es refia de les armes, dels suports polítics i de la benedicció de les cúpules religioses. Sr Erdogan, sincerament, vostè és un pobre desgraciat... i que Mahoma em perdoni.


LA KINTA FORKA
POSTAL DEL CANAL
És desballesta o es desencalla? Un vaixell, l’Ever Given i la absurda pugna... Una setmana de baralles i controvèrsies. Dramàtic, simbòlic o anecdòtic. En anunciar la reobertura del canal de Suez hi ha hagut un repunt de tensió a mesura que la llarga cua de vaixells bloquejats durant dies començava a alleugerir-se. De camí al Mediterrani, tres petrolers iranians d'un milió de barrils esperen una escorta naval russa per arribar a la costa siriana sense incidents. Síria, un modest productor de petroli que no té accés a la majoria de les seves reserves ja que han quedat a la zona ocupada pels Estats Units i les milícies kurdes, que les exploten.

Mentrestant l’Iran acusa Israel d'estar darrere de l'explosió de la seva central nuclear de Natanz i del misteriós assassinat del fundador del seu programa atòmic, Mohsen Fakhrizadeh. El període convuls i pandèmic no ha desarmat els interessos dels empresaris, ni dels estats però ha deixat al descobert la fragilitat de les estructures que possibiliten els seus interessos.

Els conspiracionistes que dirigeixen els serveis secrets del planeta ja estan ordint possibles escenaris catastròfics pels interessos dels poders. I si els obrers fessin vaga? Tota la economia mundial entraria en crisi. I si un petit grup sabotegés el canal? Quedarien en el ridícul més vergonyós.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
BIRMANIA O MYANMAR SOTA EL TERROR MILITAR
Me’n recordo, de quan era un nano, de la pel·lícula “El Puente sobre el río Kwai” i de l’àlbum i de com jugàvem a la guerra entre japonesos i anglesos. Ara torna a ser d’actualitat Birmània, estat independitzat del Regne Unit el 1948, que comprèn la nació de Birmània i altres com els Karen, els Arakans, els Txin, els Mông... amb un llarg passat d’independència nacional.

En els darrers anys el país ha estat governat per una sanguinària dictadura militar que ha exercit una brutal repressió de les formes més cruels com és la tortura i assassinat dels seus opositors, i fins i tot, creant batallons que esclavitzen, violen i assassinen nenes, noies i dones dels diversos pobles de Birmània exercint un gran terror sobre poblacions camperoles i reprimint i expulsant del seu país a la minoria musulmana Rohingya.

El darrer cop d’estat orquestrat pels militars aquest febrer amb el suport de Rússia i la Xina, va acabar amb el govern democràtic encapçalat per Aung San Suu Kyi, dirigent de la Lliga Nacional per la Democràcia i premi Nobel de la Pau al 1991 i empresonada durant 21 anys, actualment sota presó domiciliaria. En les darreres setmanes s’han produït múltiples manifestacions pacífiques multitudinàries arreu del país reclamant el retorn de la democràcia que han estat contestades per part de la policia i militars disparant amb foc real al cap i l’esquena dels manifestants causant més de 1.000 morts hores d’ara entre els que hi ha nombrosos nens i nenes. Tal ha estat l’angoixa i desesperança dels manifestants que han demanat l’ajut de les guerrilles de les nacions en lluita.

Aquest és un exemple brutal de com la força, a través de la policia i l’exèrcit, s’utilitza per reprimir el poble, més tard o més d’hora gaire bé sempre, ja que forma part integrant i servil de l’elit autoritària i opressora.


QUARTA PÀGINA


ÚLTIMA HORA
VIVA LA PEPA
França tanca fronteres, Alemanya també, Espanya les obre, Grècia les deixa entreobertes pel que pugui passar, Itàlia ni se sap, la resta fa el que vol. La Unió Europea segueix, com es pot veure, una política comuna contra el COVID.

Si us plau, algun dels tres mil especialistes en virus, pandèmies i altres mals de caps ens podria explicar aquests desgavell de normes i prohibicions?

Se suposa que un virus, per petit i emprenyador que sigui, segueix unes normes de conducta predeterminades. Provoca caguerrines, afecta als galindons, afavoreix ceguera intel·lectual, el que sigui, però segur que segueix unes normes. Per això és un virus i no un humà bipolar.

El COVID està estudiat. Sabem què provoca i, d’alguna manera, com pot aturar-se. Ok. Ara, es pot saber per què després de tenir en vetlla a tots els investigadors mundials, cada Estat fa amb les seves conclusions el que els hi passa per l’entrecuix?

Si durant la pesta negra o la verda o la grip espanyola cada país s’agafava a les prediccions dels seus bruixots particulars, cap problema. Era normal. No tenien ni puta idea del que feien els altres i el més agosarat decidia les normes a seguir. Ara però la interconnexió mundial ens permet seguir al segon, el desenvolupament de cada infectat. I hom es pregunta si això no ens serviria per tenir unes normes comunes.

No, no ens serveix. Cada poder té els seus interessos. El turisme, la industria, l’agricultura. I el poder preserva el seu interès encara que sigui a costa dels habitants del seu país. Una bona manera d’estimar el país.


HUMANOTECA
PAGÈS. BON COP DE FALÇ
Pagès, segons diccionari tradicional.- Home o dona del camps que es dedica al conreu de la terra. Dit d’un home rústic de maneres poc corteses. Fer com aquell qui no entén les coses.

Pagès segons realitat actual.- Home o dona muntat sobre un tractor que utilitza per tallar carreteres i reivindicar un mínim de justícia social. Grup social permanentment maltractat per governs, empreses i mercat. Apart de cols i tomàquets, tenen nassos.

Pagès segons el meu pare.- La mare que els va parir a tots. Ni Déu sap el que significa ser pagès. Puta mare. Quan no és una sequera és una inundació i quan no, els intermediaris dels ous. El que hauríem de fer és una vaga general i que tothom es mori de gana, apa a pastar fang!

Pagès segons un servidor, fill de pagès.- Una putada. Una vida condemnada per una cultura que es complau en tenir un grup que puguin considerar inferior. Si inventessin la vacuna del Covid els laboratoris els foterien la patent i ells seguirien pendents del temps. Els pagesos no compten ni com a malalts. Quan tenen una depressió, la Seguretat Social, no els deriva cap a un psiquiatre sinó al Dipòsit de Cadàvers perquè ja s’han suïcidat. Penjats tots. Masses pous i masses oliveres als camps.

Pagès, segons un pagès.- Els pobres de ciutat sí que estan fotuts, collons. N’antros aquí, si no fos pel puto govern...


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EL MILLOR JAPONÈS ÉS EL MORT
Si algú vol saber el que és la tradició, que vagi de putes o passi pel Japó. La primera alternativa és com un cant a la vida, la segona és l’amor pel passat i com a passats, qui més entranyable que els nostres difunts?

El Japó estima als seus morts. Es veu que els hi troben alguna cosa especial. Entenguem-nos, no és que estimin al papa o a la mama difunta, no, estimen als morts en general precisament per això, perquè estan morts. Un tipus de necrofília com una altra.

Hi ha però un però. S’entén? Volem dir que, una vegada acceptada la veneració nipona cap els seus morts, caldria preguntar-se per què no senten el mateix amor pels conciutadans que encara resten vius. Perquè n’hi ha de japonesos vius, encara.

Sembla que cada vegada hi ha més japonesos que viuen en la soledat més profunda i angoixant. Fins a tal punt la situació és greu que el govern ha decidit crear un Ministeri de la Soledat. Toma!

La pregunta és què fa un Ministeri de la Soledat. Es difícil imaginar-se un organisme així. Quina intenció tenen, quina estratègia? Què o qui hi ha en aquell Ministeri? Són un Ministre i un Secretari els que fan tota la feina en soledat? Surten al carrer, agafen una dotzena de ciutadans i els porten a menjar un Frankfurt plegats?

El nostre corresponsal a Tokio, no té ni punyetera idea del nou Ministeri, però ens ha aventurat que potser la raó de l’invent està en la quantitat de morts que es troben pels carrers o en les estacions de metro o en els pisos veïns. La cosa va així, primer senten una mala olor, després rebusquen i al final es troben amb algú que porta setmanes difunt. Aleshores avisen a la família, que agafa les restes i comença a santificar al seu difunt i a omplir-lo de sàndal. Les autòpsies diuen que la majoria d’aquests japonesos han mort en soledat, deprimits i sense una orella que escolti les seves darreres paraules.

No som ningú per criticar als japonesos i menys des que la Nissan va fotre el camp de Catalunya però gosaríem presentar una proposta. Enlloc d’estimar tant als morts, no podrien les famílies dels vius trucar de tant en tant a casa dels seus vells per preguntar si segueixen vius i, posats a fer, donar-los una estona de conversa? S’estalviarien molta pasta amb un nou Ministeri.
LLUFA PELS VIUS NIPONS.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
TURISME AMB TRAMPA
En el moment que Portugal ha estat declarat com a "millor destinació turística" per a l'any 2021, el president de l'Associació d'Empreses Hoteleres i Turístiques de l'Algarve ha parlat i fet l'efecte d'una bomba en el mitjà. Va haver de dimitir, després de revelar que moltes de les distincions que rep el país són negociades a preu d’or per estructures privades que tenen el benefici com a objectiu i venen rànquings en funció de les quantitats pagades.

DE MADRID AL CEL
Mai millor dit. L’estratègia de la Sra Ayuso d’obrir al turisme internacional la Plaza Mayor de la capital, farà que la delirant frase es converteixi molt aviat en realitat. Per matemàtica pura, l’augment de defuncions per Covid a Madrid arribarà a xifres rècord. A falta de Jocs Olímpics, bones són les marques en altres especialitats.

JA ESTEM VACUNATS
Frase lapidària de la família Roura i Trullols. Tres germans i una germana habitants del Port de la Fondaleta (Catalunya), de noranta tres a noranta nou anys d’edat respectivament. Al poble els van fer una festa per commemorar l’efemèrides, però un dels germans va haver d’assistir de cos present perquè tot just vacunat va fer llufa... per una coça de la mula. Malgrat la desgràcia, la resta del poble segueix esperant l’arribada de més vacunes amb ànsia. L’alcalde aconsella de moment, no apropar-se a les mules.

ESPANYA JUGA CONTRA... UNS ALTRES
L’esport és esport i no s’hi ha de ficar la política. Això ens han dit sempre des d’Espanya als catalans. Fa uns dies, la selecció espanyola va jugar un partit de futbol contra Kosovo, però com que el Ministeri d’Exteriors espanyol no reconeix a Kosovo, representa, segons els locutors de ràdio i televisió, que Espanya va jugar contra uns altres, una selecció, un grup, ves a saber contra qui va jugar Espanya. Edificant, enginyós i, sobre tot ronyós.

SEGUIM ESPERANT GODOT
A Catalunya, ni hi ha nou govern ni se l’espera. El nacionalisme català s’està superant a sí mateix i actualment els tres partits que podien formar majoria fa unes setmanes, ja s’han convertit en disset tendències ideològiques diferents. La dreta, contenta. Els ciutadans, fent cursets accelerats de ioga.

UNA ALTRA REVOLUCIÓ?
Les xarxes socials són els nous pilars de l'educació sexual, o fins i tot la propera revolució sexual? La multiplicació de comptes, mig pedagògics mig militants, dedicats a la sexualitat ho podria fer pensar. Aplicacions per compartir fotos i vídeos amb poc de misteri i molt sobre l'orgasme, odes al clítoris, a la cultura dels plaers tant femenina com masculina. Però també desentranyen preguntes sobre el vaginisme o l'ejaculació precoç, assessoren sobre el sexe anal i evoquen l'educació sexual i la llibertat amb il·lustracions artístiques de la vulva i afirmacions feministes. Els seus creadors pretenen omplir el buit en l'educació sexual dins de les famílies.

ASTRAZENECA? A MI, NO!
Una sèrie negra digna d'una novel·la policíaca. La multiplicació de faltes i errors acumulats per la farmacèutica anglo-sueca AstraZeneca amb controvèrsies sobre els efectes secundaris de les seves vacunes que podrien ser mortals, continua. Malgrat les crítiques aclaparadores i la desconfiança dels ciutadans europeus, el laboratori, un principiant del club molt tancat d'empreses de vacunes, es manté i vol continuar en aquest àmbit. Per això guarden un silenci que ens fa pensar en el pitjor.

L’ART EN PANDÈMIA
Ho sabies? En un moment en què les exposicions estan tancades als amants de l'art, la majoria romanen accessibles als professionals, als crítics, als comissaris, als galeristes, als directors de centres d'art... Aquesta aposta -obert a uns però no a tots- podria explicar les poques queixes de la comunitat artística davant les mesures governamentals de tancar llocs culturals. Lluny d'estar farts, com ho expressen amb vehemència ocupant teatres i promovent manifestacions, continuen vivint com si tot fos normal en aquest antinatural període. Contraproduent o art de l’engany?