8 de maig 2020

ELS BENS DEL MAL
No tot és dolent. Cal trobar la part positiva de les coses. Jo tenia una tieta que quan a una amiga li van haver de tallar les dues cames, va dir, “caram quina sort que no t’hagin tallat els braços”. Doncs amb el COVID 19, passa el mateix.

Hem revaloritzat els somnis. Els somnis fins ara vistos com a cursilades romàntiques o marranades freudianes, han adquirit un gran valor científic. Se’n parla se’n twitteja... perquè demostra que l’individu no és tan primari com sembla, que pot elaborar ficcions tan bones com a Hollywood.

El COVID ha aconseguit també un dels somnis de tot bon empresari, que els sindicats hagin fet vaga general el primer de maig. No s’han manifestat ni per telèfon i això, segons la patronal mitigarà força la crisi que se’ns ve a sobre.

Amb la única força tradicional que no ha pogut el COVID, és amb Espanya o, si més no, amb la innata capacitat intel·lectual dels seus polítics. Des de l’orgia desfermada a peus d’un Hospital de campanya, fins la neteja de la sorra a les platges de Cadis amb llegiu, en són una bona mostra.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA DESESPERACIÓ COLPEJA CADA COP MÉS LA POBLACIÓ
La situació provocada per aquest nou virus ho trastoca i canvia tot com mai havia succeït fins ara. Els mitjans de comunicació, ràdios i televisions, no paren de castigar i torturar contínuament la ciutadania parlat obsessivament sobre el mateix amb ajut de polítics de tota mena, metges especialistes, epidemiòlegs, savis i tertulians de tot tipus. Ens diuen que mai més tornarà la normalitat que teníem, que quan d’aquí un temps llarg puguem sortir de casa, haurem de mantenir les distàncies i no podrem tocar-nos, abraçar-nos, petonejar-nos ni estrènyer les mans.

Davant d’aquest panorama gris i tancats ja fa un mes i mig a casa, no és estrany que comencin a surar els primers símptomes de follia i desesperació; ens ha arribat que alguns psicòlegs i psiquiatres, atabalats per les consultes continues de gent que no aguanta més, han arribat a llençar-se per les finestres. També haurem d’agrair, una altra vegada, als bombers la seva tasca de salvament diària en ajut de gent que no suporta més el patiment i vol posar fi a la seva existència.

També ens han silenciat els milers de persones que han embogit i que estan saturant els centres de salut mental que ja no donen a l’abast. Darrerament s’ha pensat en utilitzar instal·lacions de camps de futbol per atendre’ls, com el de l’Europa, el Martinenc, o el Júpiter a la ciutat de Barcelona. Podran els afeccionats als esports i concretament al futbol suportar la possibilitat certa de que trigaran o de que fins i tot mai més podran anar als estadis a veure jugar el seu equip? Quin nou món tenebrós i miserable encetem a partir d’ara? Si us plau, disminuïm el terror que planeja sobre les nostres vides: deixem, pel bé de la nostra salut mental, d’escoltar la majoria de les nostres ràdios i fruïm a les nostres llars del dia a dia sense obsessionar-nos en un futur col·lectiu que a hores d’ara desconeixem del tot.

Però no tot són males noticies. Un bon psiquiatre que havia pujat al terrat del tot desesperat i decidit a acabar amb la seva existència ha estat salvat per una teràpia col·lectiva: s’ha trobat el terrat cobert per un toldo a fi de que els helicòpters policials no poguessin descobrir una gran arrossada veïnal amenitzada amb acudits, música i ball.


LA KINTA FORKA
MALSONS DE CONFINATS
Actualment les nits es fan llargues i els somnis especialment vius com a bons gestors de l'estrès i les emocions. Alguns són el reflex de les nostres pors com les dificultats per respirar, la impressió d’estar coberts d'insectes fastigosos, d’estar atrapats... amb tot el Coronavirus quasi mai ocupa el primer pla.

Mentre hi ha persones amb somnis angoixants, d’altres constaten que els seus somnis són més fantasmagòrics. Curiosa ironia del destí, mentre que la vida diürna és molt més monòtona, la nocturna és més rica.

Des d’un punt de vista científic la raó d'uns somnis més punyents segueix sent un misteri. Només se sap que com més sintonitzem amb els nostres sentiments en estat de vetlla, més els somnis seran acolorits i memorables. Aquesta pertorbació és un símptoma associat a qualsevol tipus d’estrès.

El confinament el percebem com una injustícia social o un desastre natural que pesa en el nostre inconscient. Però és intrigant que tanta gent tingui somnis tan realistes com espectaculars durant aquesta crisi viscuda com un trauma nacional que afecta la qualitat del son.
Entenem poc el son i encara menys la ciència dels somnis. Quan alguna cosa és complicada d’estudiar en humans, els neurocientífics tenen el costum de recórrer als ratolins i demostren que l’impacte de l’estrès en el son paradoxal depèn de l’amígdala - una petita estructura profundament amagada al fons del cervell-, que gestiona la resposta emocional al món exterior. L’amígdala està farcida de receptors d’hormones de l’estrès.

El coronavirus és la causa de dificultats financeres, d'aïllament social, de pèrdua del rol social habitual i, per a alguns, de persones estimades. Són fonts d’estrès reals i actuals afegides a altres pors existencials ja que la incertesa i l’imprevisible dominen la nostra experiència de vida. El que és nou en la crisi que estem travessant és l'estrès afegit del distanciament social i els malsons són la punta de l’iceberg psicològic. Ens agradi o no, avui participem en un gegantí experiment sobre els efectes de l’augment de l’estrès, associat a una reducció dràstica del contacte social. Però l’estrès i l’aïllament social ja eren problemes abans que els coronavirus ens ataqués. Aquesta crisi podrà crear la manera d’ajudar a aquells que seguiran aïllats després del confinament?

Pel que fa a aquests somnis de confinament, tan vius, acabaran desapareixen per la majoria aplicant les regles normals d’higiene del son. Com per exemple no mirar les notícies sobre la pandèmia abans d’anar a dormir. Admetem però que és molt difícil.

L'altre factor en confinament és la interrupció de la rutina i que ens prenem una mica més de temps per veure les coses de color negre abans de saltar del llit i començar el teletreball interminable de vuit hores a casa.


EL CONVIDAT
TEMPS DE PSICÒLEG
És una entrevista periodística o sigui que enlloc de fer-me jeure al sofà, s’hi estira ell. Jo quedo a dos metres justos. Una llum s’encén i apaga rítmicament. Primer penso que és una bombeta mal caragolada però és ell qui manipula l’interruptor. S’adona de la meva estranyesa. Em diu… És un tic. En tinc més. Els que deixen els pacients me’ls quedo jo. És collonut.

-Els diaris diuen que els somnis de la gent confinada són més rics...

-Efectivament -diu deixant els ulls en blanc i mirant-se els punys de la camisa- els somnis són el fruit de la interacció entre el sistema immunitari, el cervell, les conductes de l’individu i la química que s’empassa a través de la medicació.

Ara sóc jo qui deixa els ulls en blanc.

-Imagini -continua- un nen normal amb les defenses necessàries. De sobte, el treuen de l’escola, de guitarra, de judo, dels amics i el tanquen a casa on veu tot el dia als seus pares fent el ruc per distreure’l, parlant amb ell quan abans ni se l’escoltaven. El nen aterrit resant perquè als pares no se’ls acudeixi fer un vídeo amb les ximpleries que fan i, sobre tot, que no ho vegi cap amic. Es passa el dia passadís amunt i avall i es posa neguitós i potser agressiu i li donen pastilles per tranquil·litzar-lo. Després de dos mesos què queda d’aquell nen normal? No res, una merda de nen i per recuperar la seva llibertat es posa a somiar per exemple, com matar als pares, com dinamitar la casa, com construir-se una guillotina... El Psicòleg es mira els punys de la camisa, els estira lleugerament. Per això els somnis són més rics... i més reals si em permet l’expressió.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL TRENTA-UNÉ... DE LA SÈRIE
LA NOVA NORMALITAT
El dormitori principal de Ca La Meuca, és el de la Madame. Mai no ha treballat en aquest dormitori, excepte quan rebia a don Agustín, primer client i prohom del negoci. Un cavaller diputat de les Corts franquistes. Don Agustín ha mort, res de virus, de puto vell. Que en pau descansi.

Com que el confinament ha suspès cerimonials fúnebres, per ordres expresses de la Madame, el seu dormitori s’ha convertit en una mena de capella ardent, sense mort però amb una foto emmarcada del difunt sobre el llit i unes espelmetes que l’envolten.

Puri, Sónsoles i Encarnita, de negre rigorós, ocupen un segon pla mentre el fill del difunt ensenya a la seva mare i recent vídua, el memorial.

-¿Ves mama? Esta ha sido la segunda casa de papa. La de horas que pasó en esta habitación estudiando.

La mamá, paralítica del cap, observa emocionada. –Que bonita está la capilla... Lástima que esté tan vacía... Tu padre ya habría prohibido el virus ese del demonio. Mirant la foto... –Mira, si se parece a papá…

-Es papá, te lo estaba diciendo. Hasta en pleno confinamiento le levantan recuerdos. Para que veas si la gente le quería.

-Franco también le quería mucho, y doña Carmen. La velleta es gira... Y todas esas monjitas? Han rezado mucho por mi Agustín, verdad?

A todo trapo, deixa anar la Sónsoles.
La velleta. –Ay Ramoncín que feliz hubiera sido tu padre de verte congresista.

-Pero si murió ayer, mamá. Toda la vida que me ha visto siguiendo sus pasos y su ideología y con sus armas al cinto.

Un soroll i varis renecs pugen per l’escala. És la Madame. –Jesús, parecía la verbena de la Paloma... I entra a l’habitació-monument. Fa una genuflexió i el senyal de la creu.

Sónsoles, aclareix la situació. –Es la madre superiora.

-Mira mamá, diu tendre Ramoncín, esta es la señora que tanto cuidó a papá cuando era joven... y luego me dió unas clases a mi también.

Madame s’abalança sobre la velleta. –Señora qué alegría tenerla aquí. Con lo que me había hablado su marido de usted, de lo santa que es y lo moral que es... y de lo que les costó tener a Ramoncín.

-Suerte tuvimos del espítu santo.

-Ya, ya... La Madame es treu la mascareta, els guants, la bata de plàstic.

La velleta la queda mirant. –¿Por qué se quita el hábito?

Con la de besos, abrazos y achuchones que me han dado a la salida del Hospital, se me habrá vuelto a contaminar hasta el chocho.

Un gran momento patrio, diu Ramoncín.

Eso sí, pero apretujao. Cuando estaba dentro me lanzaban las pastillas al vuelo para mantener las distancias y solo salir, se me echan todos encima.

¿Y cuando empieza el rosario? Pregunta la velleta.

¡Anda! diuen les monges que ocupen un segon pla.
TO BE CONTINUED


HUMANOTECA
DE LA MENT I ALTRES ENTELÈQUIES
Quan el pensament calla, les revolucions parlen. E. CASTELAR

Qualsevol somni és la realització disfressada d’un desig reprimit. S FREUD

En la vida, solo unos pocos sueños se cumplen, la mayoría de los sueños se roncan. J. PONCELA

Si els nostres somnis es complissin seria quan veuríem la riquesa de la nostra imaginació i la pobresa de la realitat. N de LENCLOS

Sestà fent evident que els somnis són molt més rics entre la gent confinada que entre els aparentment lliures. Un consol puntual que aviat tornarà al desconsol de la pobre i trista realitat. En tot cas, aprofitem la oportunitat.


LA LLUFA
L’ESTRANYA PARELLA
Els van donar una oportunitat i la van cagar. Com sempre.

Segons el Gobierno de España, el país necessitava en plena pandèmia del COVID 19, una injecció de moral i de confiança. I van avisar a la parella de sempre, la policia i la guàrdia civil (que també van de parella en parella).

La parella, contenta per tornar a l’actualitat (des del referèndum català que només anaven a judicis per explicar els seus DISPOSITIVOS), van portar l’uniforme a la tintoreria, van fer netejar a la dona medalles i galons i van presentar-se amb els millors dels ànims i propòsits a explicar com anava el món.

Vàrem saber que tots érem soldats, que el virus es combatia amb valor i disciplina, que els especialistes havien netejat mig país amb una barreja de llegiu i fayri i que qui es contaminava era perquè volia. Ells, havien netejat el país igual que van fer net amb l’independentisme i altres forces del mal.

Va ser bonic però va durar poc. En uns dies, la parella va estar de baixa. Malgrat estar nets com la patena, havien agafat el virus. Cap problema. El Gobierno de España, va portar una altra parella. Més soldats, més disciplina i alguna cagada de conceptes com dir que escombraven a favor de casa, va obligar a un nou relleu. Fins i tot van aportar un membre femení. Però ja no era el mateix. Cada vegada parlaven menys, cada vegada anaven més insegurs i al final els van tornar cap a casa.

Dónde están los militares? Los militares dónde estan? No ho sabem però en veritat en veritat us diem, que van fer molt bona feina. I després de la seva presència, Espanya ha guanyat molt en disciplina. Ja ni sortim de casa.

Encara que els sobrin medalles, segur que els agrada una LLUFA més.