MÉS “TRUMPADES”
Trump a la ONU
Després de seguir fent el ridícul parlant de l’autisme, amenaçant els mitjans de comunicació que el critiquen, menyspreant a Biden en una nova galeria fotogràfica i armant l’escàndol en unes escales mecàniques, el President Trump es va presentar orgullós de sí mateix davant les Nacions Unides. Va criticar a tothom, va esbroncar als que havien reconegut l’estat de Palestina, va deixar a Europa com un drap brut i finalment es va postular pel Nobel de la Pau. Impossible més estupidesa en tan poc temps. O no, potser els més estúpids van ser els que van aplaudir-lo.

Hem parlat molt de Trump, de la seva patologia mental, carència intel·lectual, inflamació genital, aferrissament ideològic... i la conclusió és sempre la mateixa. L’agafis per on l’agafis, el personatge és un perill públic. Però no només ell. Trump va ser escollit a través de les urnes (més o menys manipulades però urnes a la fi) i a hores d’ara, una vegada mostrades totes les seves mancances, Trump continua tenint a mig país al seu costat. La qual cosa vol dir ras i curt que la meitat dels americans del nord són malalts, rucs, agressius i autoritaris; com Trump però sense títol presidencial.

Els Estats Units poden ser un greu problema per a la humanitat i no per Trump, pel mateix poble americà. I si voleu, encara ho podem complicar més perquè probablement a la majoria de països d’un o altre hemisferi, els individus com Trump siguin els més valorats per la societat. De la mateixa manera que hem contaminat l’atmosfera se’ns ha embrutit la ment. El gran valor és la força i la capacitat d’aplicar-la. És el que vol fer l’home sobre la dona, els mestres sobre els nens, l’església sobre els creients. L’amenaça i el càstig exciten. Hem entrat en una època de sadisme polític on el pitjor de tot resulta ser el masoquisme de la víctima, el mateix poble. Potser acabarem en una gran orgia, però les orgies de veritat acostumen a tenir la mort com a final. Clar que tal com van les coses deixar-se matar per qualsevol gínjol sigui més fàcil que viure amb la vergonya de saber que a aquest impresentable, l’has votat tu.





EL FORAT NEGRE
Extractes de les lamentacions de Begoña, (la de Sánchez)
Vale, que sí, que le quiero un montón pero empiezo a estar harta de servirle de paraguas. Ok, si todo lo que le echan le cayera encima estaría más húmedo que una lapa, pero yo tampoco soy de piedra y hace rato que tengo los pies mojados.

La bronca del P.P. es muy lista (por decir, algo) y como no pueden con Pedro me joden a mí (por decir algo) y a los que estamos más cerca. A mí me gustaría decirles algo a esa peña pepera pero Pedro no me deja y el Presidente es él (en casa también).

La cuestión es que no me levando un día sin una nueva acusación que me tengo que tragar y francamente, ya parezco un agujero negro que se lo traga todo sin hacer ruido.

Los domingos en que Pedro sólo me permite leer los Suplementos comprendo que es una tontería inquietarse por lo que dice el P.P. Hasta puede que sea un honor. Por lo que no paso ni domingos ni fiestas de guardar es lo del juez. Está enfermo, palabra. Me mira y babea como el perro de Pavlov. Da como asquito. Lleva un cabreo tal que a veces me llama don Pedro. Yo le corrijo pero él sigue con la suya “sí, sí, pero en confianza dígame usted la verdad don Pedro” y así hasta que se cansa y me cita para otro día. ¿Le dará gusto algo raro?


JOC DE DRONS
Els russos visiten Europa
Els russos són molt juganers. La seva literatura és una mostra del poble divertit, despreocupat, de caràcter caribeny com tots els països on fa calor. Ara mateix, aprofitant que totes els hi ponen, han posat de moda l’exploració del planeta però com que els pols gelats ja els coneixem i Amèrica ja l’ha descobert Trump, ells han inventat una nova modalitat d’escorcollar misteris. Ho fan de nit ajudats per silenciosos drons. Un joc innocent on el Kremlin s’assabenta de coses dels veïns. No és mala fe, és un joc a dos nivells, la popular on els russos veuen el que sopen els ucraïnesos, polacs o dinamarquesos i la Super a l’abast només de les autoritats militars que mesuren la reacció de les terres espiades, la seva capacitat de resposta o les possibles aliances.

Naturalment les autoritats russes neguen tota relació amb els drons fantasma. A ells els interessa Gógol i Dostoyevski i altres retratistes de l’alegre vida russa. Això sí, aprofiten l’avinentesa per advertir que no permetran cap intromissió en el seu territori, el seu govern ni la seva ànima russa.

Una mica innocents sí ho semblen però de fet és la mateixa tècnica de Netanyahu, Trump i altres tirans. Negar l’evidència i fer pagar al seu poble els jocs que ells s’inventen.





LA FLOTILLA: LA CONSCIENCIA DE LA HUMANITAT CONTRA LA BARBÀRIE
La vergonya dels estats democràtics al descobert
La Flotilla Global Sumud, composta per 43 embarcacions i unes 500 persones de 46 nacionalitats, té per objectiu trencar el setge il·legal que Israel manté sobre Gaza i obrir un corredor humanitari per a fer arribar aliments i medicaments als Sindicats Independents Palestins.

A l’estol inicial que va salpar del port de Barcelona, se li van anar afegint embarcacions des d’altres ports del mediterrani durant la seva llarga trajectòria. Al llarg de la travessia han patit diversos atacs de drons, amb explosions, llançament d’objectes i substàncies no identificades que els ha causat averies i desperfectes a diverses naus.

Malgrat les crides dels governs perquè els vaixells de la Flotilla fessin marxa enrere quan encara es trobaven en aigües internacionals, els navegants van seguir endavant.

Les fragatilles italianes Virgilio Fasan i Alpino i l’espanyola El furor de los mares, enviades pels respectius governs amb la missió de rescat, assistència i protecció a la Flotilla es van fer escàpols incomplint la Llei Internacional, tot just quan encara les naus de la Flotilla estaven en aigües internacionals, però ja hi havia l’amenaça d’intervenció de la marina de guerra israeliana.

Així abandonades a la seva sort, han estat abordades pels vaixells israelians des de les darreries de l’1 i fins ben entrada la matinada del 2 d’octubre, i han estat detinguts tots els seus tripulants i traslladats a Israel per després deportar-los als seus països d’origen.

Aquest salvatge acte perpetrat per l’estat d’Israel, saltant-se el dret internacional, ha estat dirigit pel gran capità pirata Netanyahu, demandat per la justícia del seu país per frau, abús de confiança i suborn durant l’exercici del seu anterior mandat. I actualment per la Cort Penal Internacional per crims de guerra i de lesa humanitat i per l’ONU per genocidi. Aquest gran home de bé té la ferma amistat i suport total de Trump, l’altre gran corsari ianqui del Carib.

Encara que l’objectiu de la Flotilla no s’hagi assolit sí que retrata amb tots els colors als polítics governamentals, cretins, covards, hipòcrites, orfes de tota dignitat.

Quan s’aturarà aquest genocidi del poble palestí de Gaza?


: EL CAT NEGRE


Kinta kolumna
POLICIA COMUNITÀRIA A L’ESTAT DE GUERRERO
“Qui no viu per servir no serveix per viure"
La memòria de prop de 10.000 combatents de la resistència morts i desapareguts al sud de Guerrero, un dels estats més pobres de Mèxic i bressol de la guerra de guerrilles mexicana de la dècada de 1960 liderada pels habitants i els sindicats agrícoles assetjats i criminalitzats per l'exèrcit mexicà, amb el suport de la CIA en el seu desig d'extingir al continent americà qualsevol moviment social batejat “comunista”.

Ara s'han armat de bell nou, obligats a auto protegir-se davant els càrtels mexicans per l’absència i la manca de confiança en el govern central. Els habitants, la majoria dels quals són indígenes, s’han transformat en eficaços cossos policials organitzats en grups d'autodefensa per protegir els seus pobles dels narcotraficants. En definitiva han reprès les armes.

A la carretera que serpenteja des de les muntanyes de Guerrero, els núvols cotonosos s'esvaeixen, les coníferes donen pas als cafetals abans que apareguin els mangos. A l'entrada dels poblats constituïts per petites cases de maó, un cartell adverteix: "Aquest poble està gestionat per la Coordinació Regional d'Autoritats Comunitàries".

Al fons d’una vall, sis vilatans camuflats enmig de l'herba alta vigilen les muntanyes boscoses dels voltants. Verd fins on arriba la vista, de sobte el comandant Juancho mira pel visor del seu rifle semiautomàtic. A la llunyania, al turó, un pagès seguit pel seu fill i un ruc puja pel vessant. No passa res, falsa alarma i calma la resta del dia. La ronda de vigilants acaba al vespre, el petit contingent torna al poblat de Totomixtlahuaca, habitat per la comunitat indígena Me'phaa.

El seu poble està construït al voltant de dos edificis principals, una església totalment blanca i un imponent edifici amb columnes gregues davant de la plaça central on es pot llegir: "Comandància de la policia comunitària: qui no viu per servir no serveix per viure".


EL PAPER DEL PP
Feijóo busca programa
Com a bon gallec, Feijóo hauria de trobar-se còmode dirigint el P.P. Ni pujo ni baixo és el lema del bon gallec i és la feina en la que està immers Feijóo, però sembla que no se’n surt.

A Feijóo li passa com als primers cristians, si diu el que pensa se’l foten els lleons, si es fa passar per romà de tota la vida l’ignoren. I el fotut és que no troba la drecera.

El partit tampoc l’ajuda gaire. Masses ments preclares no se’n troba entre els populars. A ells els va més la gresca. Pensar i analitzar els agafa lluny. Per això Feijóo ha d’enfrontar-se amb una societat una mica farta d’insults i un partit d’ideologia tan àmplia que hi mal conviuen instints primitius com els de Vox amb aprenents de dreta civilitzada. Difícil. Més o menys com dir que el tabac no és tan dolent com diu Vox ni tan reconfortant coms asseguren els socialistes però callant-se el que ell pensa del tabac.

Fins ara Feijóo ha sortit del pas tirant d’insults però el diccionari de sinònims s’acaba i no troba la paraula definitiva perquè “zafio” no serveix i “zo penco” tampoc.

Aquests dubtes han fet envellir Feijóo, ha perdut reflexes i a cada resposta parlamentària la Cuca ha de mullar-li la cara per fer-lo reaccionar a temps.

Feijóo està tocat i el P.P. gairebé. El futur sembla de Vox.
LLUFA pel futur


: EL CAT NEGRE


EL DIA DELS MORTS VIVENTS
Torna Mazón
Mazón s’ha recuperat. Onze mesos estès al terrat de la Generalitat exposat a vents, pluges i crítiques i ja el tornem a tenir aquí. Està sec, planxat i engominat. Li falta encara una mica de seguretat. Ni ell mateix s’acaba de creure que tothom –excepte els afectats per la riuada– hagi passat pàgina i que la DANA sigui només un mal record. O sigui que Mazón torna a l’arena política i passa al contraatac.

La manca de seguretat plena l’ha fet iniciar la reconquista amb el tema de la llengua catalana-valenciana, és clar. No hi ha argument que uneixi tantes ideologies diferents. D’un extrem a l’altre de l’arc parlamentari, anar contra el català facilita qualsevol aliança. El rebuig a la llengua del Principat és visceral i a València, encara més.

Què fa doncs Mazón per reincorporar-se a la vida política? Agafa qualsevol Institució que adjunti “català” al seu nom i ho canvia per “valencià”. Amb això, Mazón ha tornat a ser admès a la comunitat espanyola de ben pensants. Fàcil.

Falta per veure si la incorporació de Mazón a la vida política espanyola serà integral o condicionada. Potser repudiant la llengua catalana en tindrà prou però és possible també que des de Gènova li demanin algun altre gest com per exemple donar pas per la porta de servei a una comitiva de Vox sense que es noti gaire. O potser obligar-lo a netejar els carrers dels pobles afectats per la DANA ara farà un any, utilitzant serveis d’empreses que no tinguin res a veure amb el President. Qualsevol cosa.

El que importa de veritat és que un personatge pel qui no se’n donava ni cinc cèntims fa uns mesos ha ressorgit del fang i torna a cavalcar com un CID qualsevol.

Ni parlar de si la nova i immaculada carrera política de Mazón va acompanyada d’una neteja espiritual en profunditat. Si realment es sent lliure de culpa. Naturalment que sí. Mazón venia perdonat des del bressol i la posterior aliança amb els populars li va donar immunitat absoluta.

L’únic que podria fer naufragar la renascuda vida política de Mazón seria una altra riuada que se l’endugués aigües avall directe al mar.


: EL CAT NEGRE


BATENT RÈCORDS
Sarkozy
Dins el procés evolutiu de les espècies, s’ignora l’instant exacte en que un mono/a, va passar a ser home/dona. El moment en que un polític torna a convertir-se en mico, tampoc se sap. El sorprenent és que mentre han quedat micos sense mutar i segueixen tan feliçment pels arbres, tots els polítics fan el canvi.

Sarkozy, per exemple. Ex President de França, ben casat, orgullós de sí mateix, amb una bona carrera política subalterna fins arribar a la presidència, tot un francès de cap a peus. I de sobte per por a no guanyar unes eleccions negocia amb el Gadafi, un dels individus més retorçats, enemic de mig occident. Alè! Ara és clar a Sarkozy li toca garjola. Els jutges l’han acusat de corrupció, tràfic d’influències, finançament il·legal. El currículum de qualsevol bandarra marginal absorbit en aquests cas per un home d’estat. O sigui, que anirà a la presó amb el cap ben alt, només faltaria, però hi anirà.

Quin és el misteri que el va fer perdre el nord a Sarkozy? El poder. El poder és la poma d’Adam. Irresistible per a qualsevol mono/a.

L’ínclit Felix Millet, un altre exemple. De petit ja feia rebequeries per aconseguir més caramels que els seus germans, demanava que n’hi donessin més i després venia les llaminadures als companys de classe. Un nen així lògicament d’adult acaba tenint poder. I quan era l’amo del Palau de la Música i moltes altres coses va hipotecar la sala de concerts.

La Presidenta Ayuso, sense anar més lluny. Va començar amenaçant als mestres de l’escola quan la suspenien i ara amenaça a un president autonòmic amb una mentida més gran que la catedral de Burgos.

Sarkozy, Millet, Ayuso, què tenen en comú? El poder. El tipus de poder que reclama a crits el Secretari de Guerra dels Estats Units Peter Hegseth als seus generals. El poder que explota a les dues terceres parts del món amb condicions econòmiques indignes. El poder del mascle sobre la femella. El poder de Déu sobre els seus fills. El poder que ha evolucionat cap enrere.


: EL CAT NEGRE


NO CONSUMAT
El “Ratilla” detingut després de casar-se
Va tenir temps de casar-se per l’església, que els seus companys llencessin l’arròs protocol·lari, fer el banquet i amenitzar-lo amb càntics nazis, però no va poder consumar el sant matrimoni. La policia el va enxampar junt a una vintena més d’invitats. L’estratègia policial, perfecta i molt respectuosa. S’estalvien de detenir-los anant casa per casa, els permeten gaudir del dinar i tots just a l’hora de tornar a la normalitat, els detenen. La única damnificada, la núvia. Amb les ganes que tenia que el “ratilla” l’entrés en braços a casa i resulta que la va haver de portar a la presó emmanillat la qual cosa sempre representa una dificultat. Diuen que el capellà se’n va salvar pels pèls.

DONAR LA TALLA
Dades biomèdiques a les fronteres
Ho fan passar per un sistema de seguretat però de bell antuvi qualsevol diria que sόn ganes de fer safareig. Què l’importa al senyor de la frontera les teves dades biomèdiques. La llibertat de frontera és per a tots; alts baixos, calbs barbuts, vells i joves d’esquena ample o encongida i ja no parlem d’altres mides igualment personals. El que hauria de controlar la policia fronterera és al personal que va amb una metralleta sota el braç o arrossegant un sac de droga o el que porta les butxaques de la gavardina plenes de peces de cotxe. Per controlar una frontera calen estris contundents i com més senzills millor. El món del gangsterisme no està per la sofisticació. Un bon garrot és el que cal i no espiar les teves mides íntimes.

PODEMOS VOTA AMB EL PP I VOX
Viure per veure
Quan l’extrema esquerra juga a ser extrema dreta és prou fastigós. I això no s’oblida ni amb un Cagu’n-Déu. Quan l’odi que PODEMOS té cap a SUMAR li fa fer una aliança de falsos interessos amb VOX i PP això fa olor a cadàver en descomposició.
Quan Podemos va votar amb el PP i Vox contra la delegació de competències a Catalunya en immigració, a mi em van agafar ganes de donar un parell de bufetades sonades als responsables del descosit. Políticament parlant és un senyal inequívoc que PODEMOS no té res a fotre i abandona electoralment Catalunya.

RECONEIXEMENT DE L’ESTAT PALESTÍ
Macron pren el relleu a Sánchez
Cal reconèixer que Pedro Sánchez va ser el primer en trencar una llança a favor dels palestins i que d’alguna manera va crear una onada de llarg abast, llàstima que Macron li ha reblat la glòria d’aquell gest que a tothom li va semblar molt inoportú.
En tot cas, això va permetre l’eclosió de la solidaritat cap a les víctimes palestines i la seva expansió en una Europa que prohibia les banderes de Palestina fins gairebé el mateix dia del seu reconeixement. Potser no servirà de res aquest reconeixement, qui ho sap, però en tot cas un brindis per tots aquells que s’han manifestat, de la manera que sigui, i poc importa si serà o no un èxit. Com deia no sé qui: Algú ho havia de fer.


: EL CAT NEGRE


INDOMABLE PERÒ NO IMMORTAL
BELLESA SALVATGE DE VEU RONCA
ACTRIU A MÉS DE 150 PEL·LÍCULES
SOMRIURES I SILENCIS QUE ENS ACOMPANYEN