25 d'octubre 2024

REFUGIATS “A LA MELONI”
Itàlia envia als refugiats a Albània
S’agafen els refugiats en plena mar, se’ls envia a Albània, es deixen marinar en un camp de refugiats que el lirisme italià batejarà probablement com a “la segona residència dels desgraciats”, controlats per càmeres i forces de seguretat italianes. Se’ls reserva en habitacles prefabricats de 12 metres quadrats mentre justifiquen el seu viatge. Passada la quarantena se’ls retorna al seu país d’origen i se’n fa servir únicament la salsa. Es coneix com a salsa Meloni i contra tot pronòstic, té el segell de qualitat de la Unió Europea. Úrsula von der Leyen (amb l’extrema dreta darrera l’orella) va dir que combinava bé amb molts plats típics europeus i alguns d’aquests països li han donat la raó. L'operació costarà uns 160 milions d’euros anuals a Itàlia, una despesa insignificant.

Europa retorna a l’antropofàgia.

La mesura de Meloni supera filosòficament i econòmica l’estratègia sueca. El país escandinau, eterna enveja de la població llatina, va decidir treure’s de sobre als immigrants amb un xec de trenta mil euros per intrús. Una manera tan freda com la mateixa temperatura nòrdica i cara perquè als suecs no els retornarà ni una moneda gastada mentre que entre Itàlia i Albània de ben segur s’iniciarà una relació amorosa-monetària d’allò més interessant.

En tot cas, sigui a la italiana o a la sueca, Europa recrea el seu afany d’esclavitzar. Abans portava mà d’obra africana lligada en les bodegues de les galeres per aprofitar-los com a força de treball, ara els vol fora de casa però, això sí, produint també pel continent de la civilització. Europa s’està convertint cada vegada més en aquella pobra, bruta, trista i dissortada terra que el poeta Espriu dedicava a la seva pàtria.

De moment, el quixot contra la Europa antropòfaga i esclavista és el govern espanyol acompanyat per tímides adhesions de països petitons i sense massa pes específic. Ho tenen difícil però sembla que un Laboratori Judicial romà ha trobat microbis a la salsa i de moment n’aturarà la venda. Serà complicat aconseguir quelcom de positiu contra la vella Europa famolenca però només el gest, encara que sigui interessat, paga la pena.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
PARLA YAHYA SINWAR
Israel mata a Sinwar, presumpte cervell de l’atac del 7 d’octubre
Vaig néixer en un camp de refugiats, els meus pares eren refugiats. Jo sóc fill de l’odi. L’odi que es perpetuarà en tots i cada un dels fills dels actuals palestins i en cada un dels nets dels palestins actuals i així de generació en generació mentre el món sigui món.

Jo ja no sóc món. M’adreço a vosaltres des del paradís musulmà, envoltat com deien els profetes d’onze mil verges –que jo no crec ni que siguin verges ni que siguin tantes– entre la verdor dels prats que em provoquen reuma i la fina pluja divina. Francament aquest paradís és una enganyifa.

Jo no he lluitat mai pel paradís. El meu premi ha estat la meva terra i la mort d’Israel. No ho he aconseguit del tot, però a fe que ho he intentat.

Sé, perquè aquí les notícies arriben abans de produir-se, que han sortit unes imatges on agafo a un nen i li poso una arma al coll. Sé que per a molta gent han estat imatges reprovables. Fariseus! Vosaltres armeu a les vostres criatures amb fusells de plàstic i els hi carregueu l’arma real quan aprenen a matar.

Això és la vida, la meva i la vostra, la vostra dissimulada, la meva a cara descoberta. Des moment que vaig néixer en aquell camp desolat, aquesta ha estat la realitat i jo sempre he estimat més la veritat que un paradís carregat de verges. Israel mata, jo he matat tant com he pogut, així van les coses.

Quan tens una idea clara, vas darrera d’ella sense aturar-te. Tenia un fill que només menjava ous ferrats, era l´únic que li agradava. Quan la dona li va deixar de comprar ous, el xaval va fugir de casa i no va tornar fins haver matat sis gallines i robat tots els ous de la ponedora. El fill es va morir del fetge però va morir tip d’ous! N’estic molt orgullós d’aquest fill.

Que ningú no es faci il·lusions. Israel no guanyarà aquesta guerra. Pot arrasar la terra palestina, pot assassinar a la seva gent però ni que sigui un cuc de terra sobreviurà entre les runes i d’ell en sortirà l’odi que engendrarà més lluitadors i més mort per Israel. I de penediment ni un, això ho deixo pels cristians.


LA GARSA PROSTÀTICA
COSSOS FREDS
La policia passa a Interpol els casos no resolts de desaparicions i morts
En quaranta anys s’han recollit quaranta sis cossos de dones que segueixen sense identificar-se. Ningú, ni família ni amics ni enemics s’han interessat per elles, han preguntat per elles o les han buscades. En tot aquest temps només una dona anglesa ha estat finalment reconeguda i pot descansar en pau. Una bona mostra d’anonimat vivencial.

La policia, teòrica encarrega de resoldre els casos, no dóna l’abast i ha passat les mortes a la Interpol que tampoc dóna l’abast però sona millor. Cal assenyalar que la Interpol no té res a veure amb la imatge que tenim de les pel·lícules americanes. La Interpol és un despatx en alguna ciutat de cada país ple d’arxivadors i dos o tres policies que van fent. En tot cas, ara els hi ha caigut 46 mortes anònimes. El primer que ha fet la Interpol ha estat posar nom a l’afer. No es pot treballar sense donar un nom a cada cas. Aquest se’l coneix per “Casos Freds” tot un exemple de delicadesa. Després la Interpol ha demanat el suport de la població civil i mitjançant els serveis d’informació pública va mostrant efectes personals, tatuatges i dades de les víctimes per si algú els pot donar una pista. Feta la feina se suposa que seguiran esperant notícies.

Com ja hem dit, totes les morts ignorades corresponen a dones. Totes. Ni un punyeter mascle descansa en els dipòsit policial després de quaranta anys.

Cal buscar explicacions a aquesta desproporció estadística? Si ets de la Interpol carregats de feina com van, millor deixar-ho, però si ets cronista amb ínfules de filòsof existencialista, marxista i una mica populista, és important donar-hi quatre voltes.

Ja els hi hem donat (les quatre voltes) i seguim com la Interpol, esperant. Un company però ens va donar una pista. Els homes, quan desapareixen, van a comprar tabac. És clar! Per això els troben a tots! Només cal anar a l’estanc de la cantonada, preguntar i ja el tens localitzat. Altra raó no la sabem trobar perquè ningú no vol pensar que la desaparició de les dones no té importància.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
BARCELONA, CIUTAT D’ESPIES
Els espies russos irrompen a Catalunya
Barcelona continua sent una ciutat d’espies avui, com ho va ser durant les dues guerres mundials i la postguerra.

Així, els serveis secrets de molts països, actuen sovint sens treva. Tal és el cas de l’espionatge rus, que ja durant la nostra guerra va segrestar i assassinar Andreu Nin sota les ordres del cap de la policia soviètica a Barcelona, Leonid Eitingon.

Seguint aquesta tradició, pel febrer d’enguany, va ser assassinat, a Vilajoiosa, l’aviador rus Maxim Kuzmínov, considerat “traïdor a la pàtria”, el qual va fugir en un helicòpter cap a Ucraïna, per refugiar-se finalment a l’estat espanyol.

Aquí, de nou, els espies russos van acabar bé la feina encomanada pel màxim responsable de l’espionatge rus, Serguéi Narishkin. En l’actualitat, els espies russos són cada cop més actius arreu del món, influint en molts països en les eleccions, en la difusió de propaganda, atacs cibernètics i sabotatges.

A Catalunya, també hi són ben presents, ja que fa uns dies s’hi ha descobert una xarxa d’espionatge rus que pretenia enviar a Rússia 13.000 quilos de productes químics, com a precursors d’armes químiques.

De moment, hi ha hagut detencions a Sant Feliu de Guíxols, Cerdanyola del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda, i segueix la recerca policial. Molt recentment, el 17 d’octubre, va ser segrestat a Barcelona per quatre encaputxats, Hichem Aboud, escriptor i periodista amazigh de 69 anys, dissident del règim dictatorial militar d’Algèria, autor entre d’altres del llibre “La màfia dels generals”.

Per sort i per atzar, va ser localitzat i alliberat per la Guàrdia Civil el 21 a Lebrija, prop de Sevilla, quan estaven a punt d’embarcar-lo cap a Algèria. El règim algerià tampoc no perdona i persegueix els seus ciutadans desafectes i crítics amb la manca de llibertats.

Amb l’actual clima prebèl·lic que es respira, es multipliquen les activitats d’espionatge dels diversos bàndols en lluita per l’hegemonia mundial i pel manteniment del poder. Barcelona ja no és només una ciutat de fires i congressos, sinó sobre tot de mil espies i màfies. N’hi haurà prou en ser obedients súbdits i ciutadans per sobreviure?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
A LES ILLES: O TREURE SAMARRETA O TREURE PIT
Gabriel Le Senne sempre contra la llei de memòria democràtica
La nova no és notícia, el president del parlament balear, Gabriel Le Senne, ha obligat les vice-presidentes socialistes, Mercedes Garrido i Pilar Costa, a treure’s la samarreta amb les cares de les Roges del Molinar, tal com havia demanat Vox.

La portaveu d’extrema dreta, Manuela Cañadas, ha fet la petició abans de començar el debat de l’esmena a la totalitat que l’oposició havia presentat per mirar d’impedir la derogació de la llei de memòria democràtica. De fet és l'oposició qui no entén la bona voluntat de VOX. Tot el problema rau en que la Manuela Cañadas és al·lèrgica a les cares –encara que siguin de víctimes afusellades pels franquistes– a les samarretes. Amb un toc, poc femení, ha aixecat la polseguera i els crits dins la sala on els portaveus dels grups discutien la decisió de Le Senne contra les dues implicades.

No és la primera polèmica amb Le Senne i Vox: el 18 de juny el president va arrabassar del portàtil de Garrido la foto d’Aurora Picornell –encara una víctima dels feixistes–. I, arran d’això, és investigat per un jutge, però ell ni fu, i continua fent el que li rota.

I clar, el dia se’ls ha tornat de festa major per als de VOX ja que amb el veto i les expulsions, els diputats de l’oposició s’han alçat i han abandonat el ple com a protesta. Els de VOX sembla ser que han trempat de valent amb aquesta victòria sobre las ROJAS tot i que alguns es lamentaven de que les dues “sociates” NO S’HAN TRET LES SAMARRETES COM ELLS DESITJAVEN –ves a saber perquè–. Arribats aquí, anem a veure què ha fet el PP. Aquest partit tan significat en la defensa dels valors democràtics hispans, sobretot quan es tracta d'Hispano-Amèrica. D’una banda sempre claudica davant Vox i permet que Le Senne continuï com a president del Parlament. De l’altra, és normal podríem dir, ja que VOX els permet manar a les illes.

Llavors venen les seves justificacions dient que ja existeix una llei de Fosses, que sí, que és de memòria. Clar que només són paraules buides, només cal veure la simbologia franquista als carrers per entendre el matrimoni PP-VOX i la interpretació arbitrària de Le Senne.

Potser el millor de tot això ha estat al carrer amb la concentració contra VOX a les portes del Parlament per protestar contra les intencions de derogació de la llei, cridant a grito pelao i assegurant que el PP ha posat a la venda la memòria de les víctimes.

La inefable Maria Antonia Oliver ho ha explicat diàfan dient que “Usen la memòria com un cromo que canvien a canvi de no sabem què”. “Derogar una llei no és qualsevol cosa. Trauran el certificat de víctimes a centenars de famílies”.
Podem assegurar als lectors que aquest tema continuara...


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
DISCURS PARANORMAL
Pren possessió del càrrec la nova Presidenta de Mèxic
Vestida de blanc, esvelta, veu calma amb cantarella de mestra de parvulari, la Sra Claudia Sheinbaum va fer el seu discurs d’investidura, (aquell al que no van anar els espanyols).

Sheinbaum des de d’alt de la tribuna semblava l’àngel anunciador presentant el seu programa celestial, una fada amb la vareta màgica que convertia en or totes les misèries. D’aquí a no gaire, la gent que es mori renunciarà al cel per anar a Mèxic.

Sheinbaum va parlar de tots els temes i va prometre arreglar-los tots. Una mica massa potser. Va parlar tant i de tants temes que ella sola es va condemnar. És materialment impossible complir amb tot el que es va obligar. Te sis anys de mandat, no l'eternitat. Ho sabia que estava donant carnassa a la oposició, que d’aquí a quatre dies li tiraran en cara cada promesa no complerta, que la responsabilitzaran de cada revés econòmic i de cada vaga?

Qualsevol que surti una mica del guió internacional i que ho faci sense insultar, espanta als Estats Units d’Amèrica i la Claudia ja els ha espantat. Massa esquerra, massa igualtat, ecologisme, educació. Pels americans això no és un discurs de possessió, és una revolució i com a bons gegants que són, tenen por.

No els hi caldria. La bona fe de la Presidenta toparà cada dia amb un entrebanc que minvarà la seva força i la seva esperança. Dies després del discurs, a Chilpancingo (Guerrero) els narcos van matar a tres representants de l’Estat. Alejandro Marcos l’alcalde fou degollat una setmana després de ser escollit i el secretari de l’Ajuntament Francisco Tapia havia estat assassinat feia tres dies. No només la mort sinó la forma de representar-la (amb el cos de l’alcalde esquarterat dins el cotxe i el seu cap sobre el capó) retraten prou significativament el terror que es viu a Mèxic. És de témer que el discurs de les benaurances de la Presidenta no aturarà les properes morts. Entre la bona fe (potser l’engany?) i una arma sempre guanya l’arma.
Així anem, plens de LLUFES per totes bandes.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
GENEROSITAT CATALANA
Amposta perd un 60% d’aigua en fuites
Qualsevol poca-solta en llegir aquest titular consideraria que Amposta té la mà foradada en qüestions de l’aigua, que és intolerable que un municipi perdi en temps de sequera, més del cinquanta per cent del líquid generador de vida en fuites i aixetes mal tancades. Error.

Les fuites de les canonades, els desbordaments dels dipòsits, les males connexions amb les xarxes no es perden. El que fa Amposta, és liderar la solidaritat hidràulica catalana donant al riu, el que el riu no aporta. Ni una gota no es perd a Amposta. Tota la humitat desemboca en lo riu que alhora alimenta lo Delta. Els veïns fan guàrdia a les cunetes netejant-les d’herbes seques, afavorint així l’arribada del rajolí a la canalització pertinent. Un dia que va ploure, la ciutat sencera va sortir al carrer amb garrafes, olles i galledes per recollir l’aigua caiguda que posteriorment van dur en processó fins la ribera de l’Ebre abocant-ne el contingut.

Els ampostins i ampostines, conscients com cap altre poble, han renunciat a la vida moderna. Ni dutxes, ni glaçons, ni escudella barrejada. Mengen sec, sense sucs, es renten les mans una vegada al dia, cada quinze peus i parts oloroses i només cada primer de mes fan una neteja completa.

L’esforç d’Amposta ha arribat a orelles de la Generalitat que ja ha proposat concedir-los-hi la propera Creu de Sant Jordi. És probable també que amb la Creu se’ls faci entrega d’un càntir amb aigua fresca.

A aquest pas, aviat seran més frondoses les terres tarragonines que el Pirineu lleidatà i no és just que per una notícia mal explicada els catalans acusin a les terres del delta de malbaratament de l’aigua. El que haurien de fer els catalans de pro –vinguin del nord, de l’est o l’oest– és viatjar fins a Amposta amb una cantimplora i després d’agrair l’esforç dels ampostins i ampostines llençar el contingut de la cantimplora al riu. Això seria solidaritat.

També és cert que si alguna vegada l'autoritat o qui sigui, reparés les fuites, comprés canonades noves i evités el mullader, podria considerar-se una solució, però això ja són figues d’un altre paner.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
KOREA DEL NORD: LA INDEPENDÈNCIA BEN ENTESA
Corea del Nord es separa una mica més de la de Sud
Kim Jong Un, és l’extravagant President d’un país tan extravagant que ha decidit iniciar la seva història humana a partir de la dinastia Jong Un, els mandataris actuals. En total viuen per allà l’any 190. Abans, el món era terra erma.

La imatge de l’actual President i la seva política estalvien de fer qualsevol altre comentari. Poses a Kim Jong Un en un zoològic i ningú s’adona de la barreja. Encara que sembli mentida, Jong Un, supera en bestialitat, indignitat i incapacitat a qualsevol Putin, Netanyahu o Trump que pugnen per les regnes del món animal. Això sí, el seu poble el venera amb elegants exercicis de gimnàstica rítmica, perquè si no ho fa acaba penjat en una gàbia de jonc amb l’aigua fins els genolls. Aquest líder fa temps que amenaça amb trencar l’estabilitat del món. Quina estabilitat es preguntarà el personal? El nirvana de Kim Jong seria fer petar el món amb un parell de bombes nuclears i seguir vivint com un rei entre la misèria del seu poble. Com a molt i provisionalment podria compartir esfera amb Xina o Rússia o alguna altra nació democràtica de tota la vida.

Des de la seva entronització, Kim Jong s’ha espremut el cervell per aconseguir el seu ideal de món i només la seva estultícia mental ens ha estalviat formar part de la pols còsmica.

Amb tot, el mòrbid líder, va insistint. Ara, per exemple, ha decidit bombardejar els camins que unien les dues Corees. Per què? Ni els més sonats dels coreans del sud tenen cap intenció de passar una setmana de turisme a la del Nord, cap empresa voldria tenir lligams de comerç exterior amb ells. Aleshores per què dificulta les comunicacions? Primer per imbècil i segons per si a algun ciutadà del seu imperi nord coreà li passa pel cap abandonar el seu infern i passar-se al purgatori.

Corea del Nord té uns 26 milions d’habitants. Deu milions són reservistes i més de dos formen part activa de l’exèrcit. Molt ranxo per Kim Jong que ha decidit lliurar-se d’una part d’aquest personal militar per ajudar a Rússia (país escàs de personal com tothom sap) en la seva guerra contra Ucraïna. Es pot ser més mal parit?


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
PER UN QUE FA EL QUE DIU
Zaplana a la presó
Va dir Zaplana en temps d’impunitat dretana que ell havia arribat a la política per guanyar diners. I ho va fer. Va deixar la Comunitat Valenciana com una era amb rates i tot. Han passat els anys, ha perdut amistats els seus suports ja no aguanten i al final el condemnen a presó. Deu anys. No és per queixar-se. Fins a cert punt sembla lògic que qui s’embutxaca una milionada, acabi entre reixes però per una vegada que un polític ens diu la veritat i enlloc de parlar de vocació social, parla d’avarícia personal també sap greu que sigui el que vagi a presidi. A aquest pas els polítics no diran mai la veritat.

POR EL HUMO SE SABE DÓNDE ESTÁ EL FUEGO
Plantació de marihuana al centre de Barcelona
No importa el lloc ni les circumstàncies. Hi ha una plantació a cada cantonada i el que s’ha descobert ara és pura anècdota. El problema és que la ciutadania comença a tenir símptomes rars, en especial la tercera edat va cada dia més volada. Abans la olor de la maria desvetllava les sospites però ens hi hem fet tant que quan l’ensumem ja anem col·locats. Hi ha escales de veïns on només entrar ja et mareges, on ningú fa servir l’ascensor perquè pugen de pet fins l’àtic i en els que els repartidors de coses es queden una estona entre pis i pis per fer unes quantes esnifades. Molt temps després arriba una denúncia i es descobreix la producció. És aleshores quan ens assabentem que la companyia elèctrica cobrava de llum per un pis, el que no cobra per il·luminar un estadi, però clar, fins que no es descobreix el pastís, ells callen com unes putes.

ELECTRODOMÈSTICS MAL PARITS
Aspiradors robot insulten i persegueixen als amos de la casa
L’invent, naturalment havia de ser americà i és més que possible que hagi estat inspirat quan no fabricat pel candidat Trump. La cosa és que aquestes esferes assassines estan dotades de càmera i micro, per una controlen la posició dels amos de la casa i per l’altra els insulten tot perseguint-los. Especialitat americana també el caràcter racista dels insults. Certament és una putada veure’t insultat i perseguit per una aspiradora però encara és pitjor saber-te envoltant d’imbècils que es dediquen a fabricar estris semblants. La ciència avança que és una barbaritat però els humans estem cada dia més a prop de tornar a pujar als arbres.

L’ESTADI DEL BARÇA, AVANÇA
Baralles entre treballadors de Can Barça
No sabem quan s’inaugurarà el nou Camp Nou però ja deuen escalfar motors perquè els obrers que hi treballen es barallen entre ells a cops de pic i pala. Tot es començar, encara que sigui promocionant els enfrontaments de la grada jove. Com que els treballadors de l’estadi han arribat de les quatre parts del món, a hores d’ara no se sap si la batussa té orígens nacionals, ètnics, religiosos o simplement alcohòlics. També es rumoreja que engrescats per la rivalitat entre empreses i degut a que vesteixen armilles de colors diferents, per un moment els treballadors s’hagin cregut els protagonistes d’un derbi i a falta de pilota s’hagin tirat els maons pel cap. Serà un gran estadi.

ROBATS DE FÀBRICA
Una banda espavilada robava cotxes des de la mateixa fàbrica
Com qui diu, sortien robats. Quilòmetre zero i sense matricular. Una ganga. Algú, alguns, treien el cotxe de la nau de fabricació i enlloc de deixar-lo als aparcaments en espera de ser traslladats als concessionaris o a la Xina, agafaven una variant de terra i se’ls emportava a casa. La idea és bona. La seguretat de la fàbrica, no tant. Però ve dia que tot s’acaba. La primera maionesa que aconsegueixes lligar resulta una festa. Després, a base d’experiència la fas cada dia més bona. Quan ja tots els amics fan lloances a la teva maionesa i fan quilòmetres per venir a provar-la, un dia, sobrat com anem tots als que en surt la salsa, ens deixem de posar l’ou i traiem per amanir les gambes, un suc groguenc que espanta. El mateix els va passar a aquests lladres de cotxes de fàbrica. Anaven passats de confiança i van voler vendre un dels seus cotxes al director de fàbrica.

QÜESTIÓ DE NASSOS
S’apropen les eleccions americanes
S’acaba la cursa electoral americana i Trump ja ha tret tot l’arsenal. Ha insultat a la rival, ha mentit al món sencer, ha creat tribus de menjadors de gats i gossos i, segons ell, ja ha guanyat. L’estratègia és tan perfecte que si malgrat tot perdés les eleccions Trumps ja ha denunciat un possible frau. “Don’t leave loose ends” (anglès) “no dejar cabos sueltos” (castellà) “no .......“ (català) és la premissa de Trump. I encara en té una altra: a les armes!


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
ELS MOTS SÓN ECOS, RECORDS, LLIGAMS
PASSEGEN PELS LLAVIS, LES CASES, ELS CAMPS
DURANT SEGLES
SÓN TEUS