NADALA DE CAN PUJOL
Comença el judici contra la família Pujol Ferrusola
Pels que volen acabar aviat i no capficar-se massa, la culpa del judici a Jordi Pujol és de l’avi Florenci (versió nacional-comprensiva) o del matrimoni Pujol-Ferrusola com a caps d’una família nombrosa i mafiosa (versió castellano parlant). Hi ha catalans però que portem milers d’hores pensant, analitzant, sospesant i avaluant la vida i miracles dels Trapp catalans. Som els que no tenim ni punyetera idea del cas.

Només d’una cosa podem estar-ne segurs, la justícia espanyola no estima als Pujol i no precisament per les possibles malifetes comeses, sinó per origen i gairebé trenta anys de mandat. Diríem encara més, a Jordi Pujol més enllà de l’Ebre no l’estima ni Déu. Ni l’església l’ha suportat amb la caritat que la seva feina els obliga malgrat l’estreta relació amb la Ferrusola. Aquí, com a mínim hi ha divisió d’opinions.

Dit això potser seria més honest per part dels seus defensors (siguin advocats o poble base) no recolzar-se en la desafecció espanyola com a única causa del judici. Ni tampoc, encara que ja costa una mica més, centrar-ho tot en les operacions anticatalanes orquestrades des de les cloaques espanyoles. Quan va començar la seva presidència a Espanya al Pujol ja no se l’estimava i el país ja tenia cloaques. La persecució com a exclusiu justificant de la cacera a la que s’està enfrontant la família no és creïble. Segur que influeix però segur també que des d’Andorra s’ha fet més d’una potinejada.

Punt i apart mereix la resta de la família. Que tots ells ocupin el banc d’acusats només es pot deure a que sigui una estirp molt unida o que tots han sucat el pa amb el mateix tomàquet. També pot ser mala sort, perquè la inclusió entre els imputats d’antics membres de la nissaga no resulta normal. Sembla que siguin contagiosos i que qui s’hi apropa en surt contaminat.

Un pecat sí que han comés els fills del President, l’altivesa i l’orgull mal dissimulat. Potser els vingui de part de mare, d’aquella dama que creia que els havien tret de casa quan van haver d’abandonar la Generalitat.





LA NOVA MÀRTIR
Designada la nova Fiscal General de l’Estat
Me llamo Teresa pero para no parecerme a la otra en mi vida he tomado un chupito. Ahora la vida me ha presentado nueva tesitura que ha de separarme definitivamente de la abulense, yo seré mártir. De echo ya lo soy aunque aún resuenen los acuerdos y apoyos de mis ilustres colegas. Durará poco. Ya verán ustedes. Ser fiscal es difícil. Ser mujer, aunque sea de la limpieza, más todavía, ser mujer fiscal en la judicatura española, es tormento (en eso sí me parezco a la otra Teresa). Tras el elogio protocolario general, la derecha ya está preparando su batería antiaérea; radical y sectaria es lo primero que me han dicho y esperen ustedes a ver. En cualquier caso, antes que me juzguen y condenen por cualquier cosa como comer carne por ejemplo, puedo prometer y prometo que nunca he caído en el perjuro, ni en el cohecho, ni en la trata de blancas. También prometo no actuar en contra de la justicia, bastante pachucha está la pobre, pero y de ahí lo difícil de ser santo, si sigo la senda de la actual Jurisprudencia vivo en eterno pecado y de torcer su mal proceder me cargo a mis distinguidos colegas. O sea, que me parece que me busco motivo de cese por enfermedad, o me hago monja, como la otra.
Traducción al catalán de Javier de las Casas bajo supervisión de Juan de la Cruz.


TRES PICS I REPICÓ
Guinea Bissau en tres dies eleccions, frau i cop d’Estat
Són com una família mal avinguda. No arriben al milió i mig d’habitants i el país té la mida d’un petit “cortijo” andalús, però té la seva idiosincràsia, o sigui el seu temperament o sigui els seus costums tribals que consisteixen bàsicament en matar-se entre ells, com qualsevol família occidental durant les entranyables festivitats nadalenques.

No se sap per quins set sous, a aquesta Guinea els hi van dir que havien de fer eleccions. Promoure eleccions a Àfrica és com aixecar la veda de caça. I així ha estat. A Guinea Bissau varen fer unes eleccions “democràtiques”. Encara no es coneixien els resultats (un milió escàs de vots costen de comptar) quan els dos candidats “demòcrates” ja es donaven per vencedors, però aleshores l’exèrcit “demòcrata” va decidir no esperar més, fotre fora al teòric President Sissoco Embaló, i quedar-se manant la família. De fet a la família Guinea Bissau, hi ha més militars que habitants normals. Ara els militars donaran un temps per acollir properament unes noves eleccions que donaran un vencedor que no serà acceptat per una part de la família i els militars tornaran a fer un cop d’Estat. Meravelles de l’Àfrica.





EL CATALÀ RECULA COM ELS CRANCS
Noves iniciatives a l’horitzó per reviscolar el català
L’Andreu, l’espia català, uns dies després d’una intensa activitat a Ucraïna passa uns dies a Barcelona, i s’ha quedat molt sorprès del resultat de l’enquesta d’usos lingüístics que ha publicat la Conselleria de Política Lingüística i l’Idescat i que mostra un gran retrocés de l’ús habitual del català, que ha passat en els darrers 20 anys a ser d’un 46% el 2003 a un 32% el 2023.

La pèrdua més gran de l’ús social del català es produeix a l’Àrea Metropolitana on només és llengua habitual per a un 24,7% de la població. Tan sols se supera el 50% en els conjunts de les poblacions de les Terres de l’Ebre, comarques lleidatanes i pirinenques i de la Catalunya Central.

L’Andreu, en demanar un cafè en llet, al primer bar li han servit un cafè amb gel, en un altre li han respost “No entiendo catalán”. Indignat s’ha trobat amb en Ramon, el seu amic de l’ONCE, i li diu emprenyat “Tants anys de governs catalanistes i independentistes, i tants polítics bocamolls bramant per la República i la independència, i no han sabut defensar com cal la llengua del país, com volen que els immigrants parlin en català si aquesta llengua no és ni necessària ni indispensable per viure i treballar a Catalunya i els mateixos catalanoparlants s’adrecen gairebé sempre a ells i als desconeguts en castellà?”

Tot, però, aviat canviarà per la iniciativa de l’actual govern català. Així, a totes les mesquites s’introduirà l’Alcorà en català i a les escoles es promocionarà jocs didàctics en català i cançons de l’escolania de Montserrat, alhora que, campanyes de “fem l’amor en català i follem sense parar”.

També es premiaran amb un cotxe o un pis, als finalistes immigrants que parlin millor el català i s’instal·laran milers de robots catalanoparlants a tots els llocs oberts al públic, i finalment la Renfe també i col·labora ensenyant català als parisencs que fan el trajecte París-Barcelona.

Amics de la terra, tranquils, no patiu, el procés de substitució lingüística s’ha aturat. El català tornarà a revifar i passarà de llengua residual a llengua nacional.





LA TRIPLE TRAÏCIÓ I LES APOSTES POLYMARKET
Polymarket, un lloc web d'apostes de criptomoneda en línia
Un mapa falsificat del front rus a Ucraïna publicat per un important grup d'experts nord-americans ha servit per manipular apostes per valor de centenars de milers de dòlars.

Aquest és el quid d'un escàndol que sacseja el petit món d’apostes clandestines sobre una guerra mortal. Polymarket és una plataforma creada el 2020 que permet apostar en tot tipus d'esdeveniments del món, des de resultats electorals fins a bèl·lics. Això és un efecte col·lateral de la triple traïció americana proposant la fi a la guerra entre Moscou i Kíev que il·lustra l'abdicació dels Estats Units del seu paper com a policia del món i indica que els països petits han de valer-se per si mateixos.

El pla americà, dictat pels russos, l’han presentat just en el moment en que la presidència ucraïnesa està sacsejada per un escàndol de corrupció en les compres d’armament, just també quan Ucraïna celebra l'aniversari del Maidan. Fa dotze anys, els participants en la Revolució de la Dignitat i la Llibertat van defensar el dret del país a avançar cap a Europa, a la qual cosa Rússia va respondre amb l’agressió militar. El 2025, aquests mateixos dies, Kíev passa per un període molt fosc: constants talls de corrent, un escàndol de corrupció que implica funcionaris del govern i l'avanç de les tropes russes al front.

És aquest moment de gran vulnerabilitat que els Estats Units han escollit per presentar un pla de pau de 28 punts que exigeix que Rússia tingui permís per menjar-se el seu veí.

Dies de turbulència confusa i indignació provocada per Trump que s’estén des de Washington fins a Kíiv, des de Moscou fins a les capitals europees en una dansa diplomàtica que envolta la guerra a Ucraïna —i els esforços per posar-hi fi— amb una triple traïció.


YO HE VENIDO A HABLAR DE MI LIBRO
L’Emèrit presenta les seves memòries
El millor de les Memòries de Joan Carles I és que no les ha escrites ell. Els negres literaris però no poden fer miracles i d’un personatge que no veu raó per penedir-se de res durant la seva vida, no pots fer-ne ni unes Memòries ni una tarja de visita. Joan Carles I, hauria de ser la vida d’un penediment per herència, per fratricida, per franquisme, per pendó i per lladre.

La reialesa dόna per normals privilegis que la resta d’humans pagarien amb la vida però fins i tot la seva immunitat judicial hauria de tenir el contrapès de la consciència individual. Quan no hi ha ni rastre de contrició, no hi ha rastre tampoc d’humanitat.

Joan Carles I està convençut de ser un tipus trempat, divertit, amant dels petits plaers com una plat d’ous ferrats o d’alguna princesa esgarriada. I posat a delirar, pensa també que políticament ha estat el salvador de la Pàtria –un més– promovent la democràcia d’Espanya. Masses pensaments fora realitat, massa ciència ficció. Si aquesta és la memòria que té dels seu pas per la terra, no cal llegir el llibre.
LLUFA REIAL





EX LIBRO MAGNITUDINIS FEMININAE
Dia de la dona maltractada
Oh Déus, concediu-me per una estona el do virtuós de la paraula i l’enteniment obert. A fe que és lliscós l’encàrrec que el meu senyor m’ha donat per explicar al món la darrera celebració planetària. De la dona he de parlar, de l’ésser més magnífic, ric, misteriós i diví. De ma mare i ma dona, de mes filles i cunyades, de ma sogra i ses germanes. M’he quedat sense mots ni paraules, només un so m’omple pensament i boca AGGGGGGGGGGGGGGGGHHHHHHHHHHH.

No vull però mentir i una cosa és la glosa i l’altra deixar de dir que, per començar, la dona, la primera de totes ja ens va pispar una costella. Que la costella no és apèndix cerebral ni absolutament determinant ho sabem, però que ens en va pispar una sόn faves comptades.

Encarat el tema, seguim confiant en els Déus per seguir donant informació vera (de veraç). Han arribar a orelles del clergat (que també en tenim tot i ser antics) paraules i laments femenins des de les colònies hispanes, africanes, bielorusses i americanes. Allí (que són salvatges com tothom sap) pareix (de semblar, no de parir) rara costum, o no tan rara, de supremacia masculina sobre les ninfes. Per investigar tan mal us de la força, foren enviats missatgers que de tornada han certificant els mals tractes però justificats pels homes esclaus que diuen: de ninfes parlem-ne perquè hi ha dones que semblen foques, per esclavitud la nostra que hem de pencar des de trenc d’alba mentre elles fan justa la bogada del dilluns i cuinen en fred, de descans del guerrer ni parlar-ne perquè nosaltres no tenim armes, el dret de cuixa el tenim hipotecat als caps autonòmics regionals i la tendresa femenina és pura utopia sent els homes els que han de fer-se les carícies. Accepten els esclaus que algunes dones pensen però només per enganyar al mascle i confondre’ls amb paraules de les que no en tenen notícia i n’ignoren el significat com: respecte, igualtat, drets i rentar plats. Alguns homes s’aventuren a dir que un dia les dones encara faran un dia de vaga reivindicant aquestes paraules. Total, que el poder no castigarà als esclaus perquè no hi veuen causa.

Mon amo m’ha ordenat, escriure sobre la femella i jo he exposat el que hi ha. Espero que cap mascle s’hagi sentit ofès pel referit.

Liber Homo Anastasius Equitativus, dedica la crònica a les dones de la redacció per llunyanes que es trobin sigui a Roma o a la Gàl·lia tot esperant comprensió i bones maneres.





TROMPETES DE GUERRA
Fins i tot Bèlgica compra avions de guerra
La guerra està de moda, si més no parlar-ne. Qualsevol país per petit i pacifista que sigui, parla de rearmar-se, fortificar fronteres, augmentar exèrcits i comprar roba de camuflatge. França i sembla que també Alemanya volen fer del seus joves estudiants soldats de lleva. El Vaticà compra un dron per capella i Sant Marino un casc per habitant. A Andorra tots els bancs s’han amagat en coves profundes i Gibraltar ha tapat la roca per no donar pistes. El país més aguerrit però ha estat Bèlgica que sense encomanar-se a Déu ni al diable, paga als Estats Units 5.600 milions d’euros per tenir una quarantena escassa d’avions. Uns avions de conya però que tenen un problema, no els hi caben. Terra per aparcar-los encara que justeta en tenen però no poden aixecar el vol perquè tan bon punt s’enlairen, ja s’han quedat sense espai aeri belga on poder-se desfogar.

El mateix dia de la festa de lliurament dels primers avions, diada plena d’honors i orgull patriòtic i presidida pel rei dels belgues (que ja no és el Balduino) es va notar que alguna cosa fallava. En lloc de la demostració dels nous avions, van haver de fer uns exercicis amb helicòpters que pugen més en vertical i no envaeixen el cel dels altres països. El rei ni se’n va adonar.

Una mica ridícul va quedar, però a Bèlgica ja no els ve d’aquí i com diuen ells, també Espanya té submarins que no floten.

Direu que és jugar amb avantatge però hom pensa la de coses que podria fer Bèlgica amb cinc mil milions i mig d’euros. D’entrada netejar-la que ja costa una pasta però també llogar a un arquitecte per planificar tota la part nova del país que és lletja de solemnitat o fer alguna escola o comprar-se tramvies nous. Clar que quedarien desarmats, però tan li fa. Quan es conquereix Bèlgica és només per no haver de donar la volta abans d’envair el país que realment t’interessa.

Els més tocats per aquesta compra, són els membres de l’exèrcit de l’aire que, com fins ara, si volen atacar terra enemiga, hauran de fer-ho en vol regular.





SERÀ QUE EN EL FONS ELS AGRADA?
Israel segueix matant malgrat l’acord
No passa dia sense unes quantes víctimes. I sempre tenen una excusa que els justifica davant la Casa Blanca. Ara busquen a una autoritat terrorista i de pas es carreguen tres famílies, ara algú s’ha saltat la ratlla fronterera, o ha disparat contra una patrulla. A vegades costa de trobar la causa i aleshores inventen o callen. Amb la teòrica pau Israel ha refinat algunes de les matances. El món va veure com a uns palestins els feien sortir d’una mena de garatge i després els obligaven a entrar altra vegada. Aleshores els disparaven i mataven com d’amagat. La màquina de matar sionista no s’atura i hom comença a pensar si no serà que a aquests fidels devots bíblics, els agrada matar. Com qui dόna “alegría al cuerpo”.

JUNTS I TAN SOLS
I un dia es veurà caminar a JUNTS i ALIANÇA agafats de bracet
Ja es noten els primers símptomes. Parlen sols pel carrer, tenen una mirada perduda, pugen al transport públic per sentir el contacte d’altres humans, van al cinema a veure una pel·lícula en versió original. Coses que només fas quan et sents desesperat. A JUNTS la llunyania amb el President Emigrant els ha fet molt mal. No se’ls ha de criticar per això, és lògic l’enyor i el dolor quan perds un pare, el desconcert, fins el desacord amb la resta de la família però potser n’estan fent un gra massa.
A vegades quan la gent està desesperada fa coses que després lamenta. JUNTS està a punt de cometre errors garrafals. Tenen tanta por a la solitud que en dies de festa ja ronden per Ripoll com qui va a visitar el portal de l’església. Què els pot fer buscar a Aliança? Les urnes i una por “de miedo” (avantatges del bilingüisme).

LES ENQUESTES QUE TOQUEN LA PERA
El 2027, preveuen que el RN guanyi a la segona volta
Jordan Bardella, aquest petit Stalin d’extrema dreta a la francesa, és possible que esdevingui el president de la república?
L’enquesta, molt o poc discutible, duta a terme per Odoxa, prediu que el candidat del Rassemblement Nacional guanyarà la segona volta de les eleccions presidencials.
En els quatre escenaris considerats, Jordan Bardella va obtenir el 74% contra Jean-Luc Mélenchon, el 58% contra Raphaël Glucksmann, el 56% contra Gabriel Attal i el 53% contra Edouard Philippe.
Davant d’un Macron i una dreta responsables del desordre, la decadència i l'abandonament social, l'alternativa defensada pel RN té el suport de la majoria dels francesos. Un bon merder, oui oui!

PETROLI AL NOSTRE MENJAR
Acabarem tornant a criar porcs al balcó de casa?
Primera alarma: Dissolvents industrials com l'hexà fan sonar l'alarma sobre els perills dels nitrits en les carns processades.
Segona alarma: Aquest dissolvent derivat del petroli, ha estat infiltrat en els nostres aliments des dels anys cinquanta.
Tercera alarma: Ens va fer veure d’un altre color el pernil i els embotits curats però contaminats per nitrits –conservants amb efectes cancerígens subestimats–.
En definitiva val més menjar la carn de porc de les nostres àvies, menys bonica però molt millor per la nostra salut que la carn fluorescent tractada per la indústria agroalimentària.





MADRID EN ESTAT CRÍTIC
50 ANYS DE GOVERNS CORRUPTES
EN MANS DE POLÍTICS INEPTES
SENSE MÉS PROJECTE QUE LA CORRUPCIÓ