CATALUNYA AMB CROSSES
Catàleg de desgràcies catalanes en la darrera setmana
No s’ho creuran però els trens de rodalies a Catalunya, segueixen aturats. No tots, alguns aconsegueixen avançar uns quilòmetres fins que s’aturen per una causa o altra. Els punts que calien revisar per presentar potencials perills han pujat d’aproximadament trenta a vuit-cents. RENFE o ADIF o alguna empresa d’aquestes té a peu de via a vigilants mirant que no caiguin pedres. Impossible informar als passatgers perquè les pantalles estan dessincronitzades i donen dades falses, a cop de megàfon una empleada avisa que no facin cas de les pantalles i que li facin cas a ella però queda sense veu i s’acaba el servei d’urgència vocal. Per acabar-ho d’arreglar nomenen cap de rodalies a un senyor que es diu Paya descendent probablement d’uns empresaris de joguines que van tenir fama i qui més qui menys ja fa conya comparant noms i responsabilitats.

Com dèiem la setmana passada, els trens han afectat les carreteres que trontollen. Ni les autopistes són segures. Cada pont és un potencial perill. Els aeroports no donen més de sí i els bitllets han augmentat sense control.

Catalunya està bloquejada. La indústria no pot moure els seus productes, al port no arriba ni la Guàrdia Civil que és qui el controla, exportacions i importacions descansen en magatzems cada vegada més plens. Els escorxadors ja no poden acceptar més bestiar perquè els frigorífics estan plens a rebentar.

L’aigua de la pluja arriba ja als principals de les cases. Els embassaments fins fa quatre dies ressecs amenacen ara en desbordar. Fa paüra imaginar que amb la ratxa que porta el país, aparegui una escletxa en una presa i l’hagin d’assegurar com es fa a rodalies.

La política segueix dividida. S’acusen els uns als altres. El sentiment de país no es respira per enlloc, prefereixen demanar-se dimissions creuades i votar contra qualsevol iniciativa d’altre. Malgrat la urgència, en una setmana el nivell humà del personal que omple el Parlament tampoc ha pujat gaire.

Només una bona notícia en tota la setmana, el President Illa ja ha tornat a casa, això sí, en crosses, com tot el país. Li desitgem una ràpida millora. No perquè hagi de solucionar res, per pura cortesia.





DICTADORS DE PREMSA
El Washington Post en perill
Quin perill? Perill de què? Al contrari. La desaparició d’un diari com aquest és una festa per la democràcia dictatorial de Trump. Els diaris, encara que no ho semblin són perillosos. Poden dir veritats, poden desmuntar mentides. A qui li interessa això?

El Post va ser el responsable de la caiguda de Nixon, un gran President, una mica massa demòcrata però prou mafiós com per presidir els Estats Units d’Amèrica i Canada i Groenlàndia. El Post es va mostrar partidari de la negra aquella demòcrata que volia ocupar el lloc de Trump. Tot això és un perill que no podem permetre.

Jo sóc Jeff Bezos, l’amo del Post i dels seus periodistes venuts al comunisme internacional que no estimen Amèrica. Trump i jo sí estimem Amèrica i per això ens carregarem el diari i el que calgui. No estem al poder per jugar a ser nens de la sagrada congregació, som aquí per governar el món. I el governarem.

Tinc cara d’imbècil, ho sé, la dona m’ho diu cada matí, però juro per Déu que el Washington Post no aconseguirà recuperar la llibertat de premsa que tant ens ha costat d’enfonsar.

Jeff Bezos, director i enterrador del penúltim diari independent d’Amèrica


LA FAULA DEL BRASILER I L’ICE
Migrant brasiler pro Trump detingut i deportat per l’ICE
Aquesta és una història bonica amb un punt de moralitat final i tot. El protagonista es diu Eustaquio de Silva Pena, pel que es veu un nano d’allò més espavilat. Immigrant a New Jersey que anava contra els altres migrants a qui considerava uns criminals, defensor de la política de Trump, de l’ICE i suposem que també dels plàtans. Com era d’esperar el tal Eustaquio venera igualment a Bolsonaro i detesta a Lula i aprofitava la seva condició d’influencer per influenciar via xarxes, a favor de l’ultra dreta brasilera.

I ara arriba l’ensenyança moral de la història. L’Eustaquio va ser arrestat per l’ICE detingut i posteriorment deportat a casa seua. Digueu-me infantil però m’agraden aquestes historietes, trobo que alegren l’esperit i conforta l’ànima comprovar que a vegades als fills de puta, encara que només sigui per burros, també els toca el rebre. De veritat que m’encantaria saber què pensa a hores d’ara l’Eustaquio i encara m’agradaria més que ho digués davant els membres de l’ICE.





ELS ANDES CREMEN
El poble maputxe segueix resistint!
Els maputxes, que viuen compenetrats amb la natura, continuen lluitant per a la seva supervivència i per a la de la humanitat.

Els focs que ja fa un mes que cremen davant la indiferència governamental, continuen avançant per la Patagònia andina amb flames de 60 m d’alçada, destruint al seu pas comunitats senceres, malgrat l’esforç de milers de voluntàries maputxes per apagar-los. Són ja gairebé 300.000 Ha cremades de boscos ancestrals, flora i fauna autòctona, bestiar, conreus i pobles sencers. Condemnant a la misèria i la fam als supervivents.

Molts d’aquests incendis són provocats per l’ambició de les grans empreses extractivistes, argentines i estrangeres, per desposseir i foragitar els maputxes dels seus territoris, per tal d’espoliar les riqueses mineres, petrolieres, forestals i explotar els interessos turístics i immobiliaris. És per això que el govern de Milei ha aprovat una llei per a què els territoris cremats, com és el cas dels parcs nacionals desbastats, puguin ser venuts.

De l’aigua, escassa per la sequera i fonamental per a la supervivència, n’exerceix el monopoli l’empresa israeliana Mekorot, denunciada per l’ONU de practicar l’apartheid a Palestina. S’ocupa de privatitzar l’aigua per a les empreses mineres i l’estat, privant-ne l’accés a les comunitats maputxe.

El poble maputxe que habita aquests territoris andins (gairebé mig milió d’individus), forma part dels 35 pobles originaris que fins al segle XIX habitaven la major part dels territoris que avui formen l’actual Argentina. Pobles que han patit un constant racisme, persecució i genocidi per part dels colonitzadors argentins fins a arraconar-los en els confins de les seves fronteres.

A hores d’ara, estem assistint com al segle XIX en la conquesta del Far West, a la colonització i extermini dels pobles originaris que encara subsisteixen a l’Amazònia, i ara de la Patagònia andina.

Tal com diuen els homes poderosos, la civilització i el progrés no té aturador. Mentre desapareixen pobles i cultures arrelades a la terra i a la vida, creixen desfermades la barbàrie i la deshumanització.





L’ILLA DELS FAISANS O DE LES FRONTERES CANVIANTS
El condomini més petit del món, alternativament francès i espanyol
Des de l’Edat Mitjana les fronteres entre el que avui coneixem com a França i Espanya s’han modificat centenars de vegades i en l’actualitat se continuen modificant. A tall d’exemple l’illa dels Faisans (en català, popularment dels estafadors) és un cas. Aquesta illa està administrada sis mesos per França i els altres sis per Espanya.

El Bidasoa, un riu al País Basc, actua com a frontera entre França i Espanya i separa els bascos. No gaire lluny de la seva desembocadura, entre Irun del costat espanyol i Hendaia al costat francès, hi ha un petit illot deshabitat de 200 metres de llarg i 40 metres d'ample, és l’illa dels Faisans.

Allà si va fer la signatura del Tractat dels Pirineus, entre altres, que va significar l’amputació a Catalunya dels territoris de la Catalunya Nord. Però en tot cas potser no sabeu que cada any els gendarmes, els guàrdies civils de frontera, els alcaldes i els governadors transfronterers s’ho passen d’allà més bé rectificant trossets de frontera en funció de si els propietaris dels terrenys tenen els seus camps dividits per la ratlla delimitadora. És divertit de veure com en ple segle XXI la cinta mètrica va fent passar uns quants metres de territori d’un estat a l’altre. Al coll de Panissars, al costat de la Jonquera, encara avui van rectificant aquesta frontera artificial sempre en litigi. Però en acabada la feina els cal veure com es foten un dinar pantagruèlic que paguem entre tots. Allà, en plena festa, es pot veure tot el més salat de l’administració francesa i espanyola fins al punt que de vegades els indígenes -llegir alcaldes de poblacions frontereres de banda i banda- acaben ballant pels seus colonitzadors manats des de Madrid o París.

Per acabar val a dir que van caldre més de vint-i-quatre reunions, celebrades a l'illa dels Faisans, per trobar un consens entre les dues potències, però que el tractat dels Pirineus també es va signar a Ceret, a la Catalunya Nord i concretament a l’antic convent dels caputxins per allà l’any 1659. I així estem de dividits encara!


SOL O MAL ACOMPANYAT
Catorze mil milions d’euros per atendre els efectes de la soledat no desitjada
Com no podia ser d’altra manera en la era dels mòbils, les xarxes i les cents de cadenes televisives, l’augment de persones que es senten soles ha augmentat exponencialment. Anar pel carrer mirant una pantalleta com si en això t’anés la vida, no serveix per a res. Tenir tot el dia la radio encesa perquè fa companyia, tampoc. Veure totes les series de la tele, menys encara. La gent es sent sola. Quina sorpresa oi? Cap ni una. El món viu sol.

Entendre la gravetat d’aquesta situació necessita de números perquè ja no entenem els sentiments. Aquí estan les dades: catorze mil milions gastats en la gent que se sent sola, en atendre les seves crisis mentals, les seves depressions, els seus intents de suïcidi, en compensar la seva falta de competitivitat laboral. Déu n’hi do, oi?

A poc que observis el funcionament de la vida actual, el sentiment de soledat no et pot sorprendre. Vivim penjats de soroll i el momentani silenci d’una nit ens fa pànic, les xifres ho diuen.

Pensem però per un moment quines serien les xifres de despeses sanitàries i econòmiques si es mesuressin els trastorns que ens provoca la vida en companyia. Pràcticament tot el pressupost sanitari es gasta en gent acompanyada per individus que no suporten ni un minut més la família que l’envolta, els amics que l’envolten, la feina que l’envolta i les notícies que l’envolten. En el fons, estar sol és menys perillós.
LLUFA DE VIDA





DE FORA VINGUEREN QUE DE CASA ENS TRAGUEREN
Trump no considera americans al sioux
Donald Trump, descendent per part materna de la humida Escòcia i Bavarès per branca paterna, ha decidit que els sioux, iroquesa, cherokees o arapahoes, no són americans i vol expulsar-los via ICE. No hi ha res millor que ser estúpid i ignorant. Dόna impunitat absoluta per presidir a una nació estúpida i ignorant. Estem tips de veure a mestresses de casa foragitant a ciutadans que han aparcat prop de les seves casetes barbi amenaçant-los, gravant-los i exigint-los certificats d’americanisme. Definitivament la societat americana està cada dia més malalta.

Hi ha esperança, sempre hi ha esperança i una part d’aquesta societat comença a mostrar la seva disconformitat. Al principi eren les grans ments pensants, professors, escriptor, músics... de mica en mica es van incorporant ciutadans normals, famílies normals, fins i tot sacerdots normals que defensen creu en mà, la seva feligresia.

Darrerament a través de xarxes hem vist sovint a sioux, cherokees, blancs i negres oposar-se per la força a la colla de covards que formen l’ICE. Homes, la majoria també migrants al seu dia, que volen emular a la Gestapo nazi però que a la primera bufetada que reben reculen davant la que havia de ser la seva víctima. Cada dia són més freqüents manifestacions massives contra la bogeria de Trump, més polítics, demòcrates però també republicans que es desmarquen de l’actual caça de bruixes, inclús la llei comença a recuperar dignitat. Imatges i fets tots ells refrescants, que ajuden a esperar amb més confiança el final de la era Trump.

Ningú no podia esperar la capacitat destructora de l’immigrant Trump ni la quantitat d’americans forassenyats que omplen un país geogràficament magnífic mentre l’habitaven els seus fills, els que ara volen expulsar. Si Trump aconsegueix burlar una vegada més la llei i opta i guanya un tercer mandat, els Estats Units acabaran en la més absoluta misèria comercial i moral. -Depèn d’ells-. Esperarem un temps per saber si la normalitat té prou força però recordem sempre que l’estupidesa és infinita i sobre tot agressiva. A veure qui guanya.





PAS A PAS
La dreta segueix avançant a Aragó
Ho sabem però no deixa de fer por. Lentament, les ales bategant, Vox esgarrapa poder després de cada elecció i ho aconsegueix gairebé sense fer soroll, que encara fa més por. Feijóo ha perdut lideratge (si mai l’ha tingut), doctrina (si alguna vegada l’ha tingut), facilitat de paraula (?) i el diccionari d’insults. Sánchez prou feina té en aguantar de peu dret els atacs de l’Ayuso, la premsa madrilenya i Trump. La banqueta de reserves entre investigats i ocupats posant vies a rodalies està mig buida i encara que li agradaria no pot ser President d’Espanya i de la resta d’Autonomies. La resta d’esquerra va tan separada que ni es coneixen. Rufian ho ha vist i voldrà posar-hi remei apel·lant a una nova aliança que la mateixa esquerra boicotejarà. Rufian es precipitarà si es precipita a buscar el seu lideratge. Només Vox pas a pas, cop a cop i no pas vers a vers segueix caminant cap el cim. L’aconseguirà i a la roca més alta plantarà la bandera pirata.

Els compromisos, sobre tot de caràcter moral, obliguen poc a Feijóo. Vendrà bou i esquelles per aconseguir la col·laboració de Vox i aleshores, quan torni a tenir una comunitat autònoma presidida per un P.P. s’adonarà que el seu representant mana amb el programa de Vox. Ja els hi ha passat altres vegades.

Només el poble podria evitar el desastre, però el poble exerceix de tal, de massa borreguera que es queda a casa amb la papereta a la mà, o que en una lliçó absoluta d’irresponsabilitat vota contra tots votant a Vox. Com més pobre, més Vox, com més jove, més Vox, com més feminista, més Vox perquè sí, perquè fa gràcia, per tocar els nassos als altres que duen molt de temps a la cadira folrada.

Veure la proximitat del precipici i no aturar-se i girar cua es propi d’un poble mogut per l’estímul fàcil, els vals de descompte i la ràbia gratuïta contra l’altre. Un país que no és de fiar, com no ho són els que recolliran el fruit de la immaduresa.

En un context de merda només pot sortir merda.





AGRESSIÓ SEXUAL A UNA BOMBA CENTENÀRIA
Desactivada una bomba de ma encastada al cul d’un amant de les armes
No seré jo qui dubti de les seves qualitats eròtiques, però em sembla perillós. Introduir-se una bomba de ma al cul té els seus riscos, però així va arribar WJH a l’Hospital. La desactivació de la granada va obligar a desallotjar els tres quiròfans adjacents al de la intervenció i la sala d’urgències. A l’arribada de la patrulla de desactivació d’explosius el personal sanitari va arraulir-se discretament a la farmàcia fins esperar el desenllaç final que, va resultar tot un èxit. El portador de l’artefacte va col·laborar en tot moment mostrant una sang freda digna de menció. Sortosament la bomba no s’havia girat i el detonador es podia distingir a primer cop d’ull. L’extracció va ser ràpida i l’únic moment de certa tensió va ser davant el dubte de l’artificier que no sabia si tallar el fil vermell o el blau. Sigui quin fos, ho va encertar.

PREMI EIVISSA AL CAMBRER MÉS AGOSARAT
Els treballadors d’Eivissa dormen en càmpings
Fa anys que l’habitatge a Eivissa es difícil de trobar, sobre tot per la gent d’Eivissa. Pocs pisos, petits i cars. A principis de l’actual segle i com a solució provisional va decidir-se que els empleats d’hostaleria especialment utilitzessin els pàrquings dels hotels per muntar-hi unes tendes de campanya on poder dormir. Els pàrquings van omplir-se i ara els han traslladat als càmpings més propers, al costat de les dutxes i els lavabos on no emprenyen si arriben tard de la feina. Un cap de sala, finalment ha trobat el que podria ser una solució definitiva. Una vegada el seu fill va saber nadar, l’home li va agafar els flotadors de braç i cada nit se’ls posa i es fica al mar on descansa fent el mort. Va tenir un ensurt un dia que es va girar cap a la dreta i un altre que va despertar a la costa de Mallorca però assegura que té espai sobrat i està tranquil. En reconeixement a la idea, l’empresariat li ha regalat un paquet de pegats per si li peta un flotador.

TRUMP ÉS UN TRAMPÓS DE COLLONS
Tement una desfeta vol canviar les regles
La maledicció històrica als EUA es mantindrà i els republicans perdran les eleccions de ”mig mandat” ? Per si de cas, el president multiplica les trampes per controlar els escrutinis als estats acusant-los de què falsifiquen els recomptes de vots i exigint que ho faci l’estat.
Actualment, el camp republicà és incapaç de convèncer els americans de què ho estan fent bé i es juguen perdre un terç dels escons al Senat i tots els escons de la Cambra de Representants.

LES GALERIES D’ART CONTRA L’IVA
No tot és bonic en l’art
La primera setmana de febrer ha vist com centenars de galeries d'art de tot l'Estat han fet una vaga per reclamar la rebaixa de l'IVA en la venda d'obres d'art, que actualment se situa al 21%. La iniciativa l'ha impulsat el Consorci de Galeries d'Art Contemporani.
Espanya és el país d'Europa que més alt té l'IVA en les vendes d'obres d'art, fet que el situa en un "desavantatge clar" davant països que el tenen per sota del 10%, com Alemanya (7%) o França (5,5%). Els galeristes s'ho troben a les fires d'art, on la mateixa obra comprada des d'un país o un altre pot tenir una diferència substancial de preu per aquest impost. Grècia i Polònia són, juntament amb Espanya, alguns dels països que s'han mantingut al marge de les rebaixes.





LLEGIR
UN PROBLEMA SENSE SOLUCIONS?
EL GEST MÉS SENZILL AL NOSTRE ABAST
PRACTICA'L