1 de maig 2020

NO US EN REFIEU
El món femení està trasbalsat. Sembla que les dones no només són més boniques, més rosses i porten les cames depilades. Ara, segons diuen, les dones desfilen amb la mateixa seguretat en una passarel·la de moda que davant les forces armades. I tot per què? Perquè a Alemanya, Taiwan, Nova Zelanda, Islàndia, Finlàndia, Noruega i Dinamarca (països manats per dones, això sí) l’evolució del COVID és més favorable que a la resta de països. Potser sí, però no us en fieu. Les Dominatrix i les monges també són dones i ja veieu...
A nosaltres, encara que ens costin uns milers més de morts, ens agrada més el líder mascle. Poden cagar-la, poden dir algunes ximpleries, però ho fan perquè són creatius i saben embolicar la troca d’allò més bé. On hi hagi Trump, aconsellant punxar-se llegiu en vena, o Bolsonaro, animant a la població a les platges, o el mateix Sánchez, teixint i desteixint plans de confinament i desconfinament, que s’apartin les senyores prudents i protectores. Hi ha molts nens traumatitzats per culpa de les mares protectores. Nosaltres preferim les hosties que ens donava el pare, perquè imprimeixen caràcter. No volem pàtries plenes de ciutadans tarats.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
HA ARRIBAT EL MOMENT DE L’ESPERANTO?
L’actual crisi sanitària del coronavirus és també una fortíssima crisi social, econòmica i de valors que manté en la incertesa i en la inseguretat totes les societats. Quines seran les conseqüències d’aquesta crisi per a la gent? De moment és una incògnita, però si les estructures econòmiques i de poder actuals es mantenen, l’empobriment i el sotmetiment de les classes treballadores pot empitjorar encara molt més. Ara seria el moment d’intentar construir unes societats més equilibrades i més justes, on els homes i les dones gaudissin d’una veritable llibertat i solidaritat.

Aquesta crisi ens recorda una altra època al nostre país en la que es va produir una cruenta crisi social i política, que molt poc temps després va desencadenar la segona guerra mundial. Durant la segona República, moviments transformadors com l’esperantisme, estaven profundament arrelats a Catalunya. Era una època d’incertesa, però també d’esperança en que la llengua internacional era molt present entre les classes populars i obreres i s’ensenyava en ateneus i escoles.

L’esperanto era, en aquells temps, un mitjà de comunicació entre els pobles, alhora que també servia per a impedir els imperialismes culturals i lingüístics de les grans potencies del moment. Servia, també, de vehicle de comunicació d’una revolució a escala planetària en que els protagonistes fossin les classes treballadores. Malauradament, no va ser possible a Catalunya a causa del triomf del feixisme i a nivell mundial per totes les ideologies autoritàries i els interessos capitalistes i imperialistes que els van succeir.

En l’actual dilema que es troba la humanitat, els valors humanístics i solidaris que porta implícits l’esperantisme ajudarien a anar cap un món, després del confinament, més conscient de que formem, tots, part de la mateixa espècie i per tant, les relacions entre els diversos pobles i col·lectius haurien de ser d’igual a igual, de cooperació i ajuda mútua i no com fins ara, de dominació d’uns pocs sobre els altres.

L’esperanto encara és una llengua viva i utilitzada per moltíssimes persones. Segueix sent un instrument força útil per portar a la pràctica aquests valors i, a hores d’ara, que ja hi ha una bona part de la població mundial confinada, es podria aprofitar aquesta circumstància pel seu aprenentatge arreu del món. No oblidem que essent una llengua racional i sense excepcions, és més fàcil d’aprendre que els altres idiomes.


LA KINTA FORKA
COVID-19: L’ALTRA «DERROTA»
El mot "crisi" no defineix prou la situació actual. Catalunya ho viu amb una desil·lusió tan profunda com la que va viure l’octubre del 2018. Pensàvem tenir el millor sistema sanitari del món, com llavors estàvem convençuts de tenir la independència a la mà.

Tot es va ensorrar a una velocitat inimaginable. Ens preguntàvem per què Catalunya no tenia recolzament internacional, per què no tenia un pla concret per assolir la independència, per què els polítics fugien o anaven a la presó sense lluitar.

Avui, ens preguntem per què no hi ha prou màscares, per què no hi ha suficients respiradors artificials, per què Catalunya es veu impossibilitada d’importar productes reactius per fer proves de detecció.

Els responsables de la sanitat perdent el temps discutint qüestions d'intendència que no existirien si el sistema sanitari català fos el millor del món. Però no ho és. Ni Catalunya és un gran país, sinó una petita nació, plena d'orgull i pretensió. I davant un virus microscòpic, l'orgull i la pretensió, són inútils.

La pregunta que fem és per què un tal desastre. No deixem de pensar en la derrota del Procés, i preguntar-nos com va ser possible. I la catàstrofe actual ens dóna la resposta: incompetència, desorganització, manca de visió a llarg termini, improvisació. En resum: nul·litat dels nostres dirigents, i en particular dels responsables del sistema sanitari català.

Aquests responsables entraran a la història com hi van entrar els polítics de l’avortada República Catalana del 2018: Com una casta de tècnics impregnats d’orgull que, davant el coronavirus, porten anys d’endarreriment, el mateix que portaven els polítics del 2018 oferint un Procés inexistent.

Però els que paguen el preu són els nostres nombrosos morts com també els metges i sanitaris que s'hi han deixat la pell obligats a cometre errors per manca de material sanitari.

La necessitat de Justícia és el sentiment que vertebra una societat. Quan es viola, no és només un sistema sanitari que col·lapsa, sinó tot l'edifici social català.


EL CONVIDAT
ÀCRATES AL PODER
Ens trobem al “metro”. No som essencials però treballem. La seva mascareta és de color vermell i negre. Perdoni, vostè és anarquista, oi?
Cony que n’ets de llest, company. A través de la mascareta s’endevina una cara de vell murri.
I vostès no haurien d’estar cremant esglésies a hores d’ara?
Les esglésies ja cremen soles.
O afusellant gent pel carrer... No sé, alguna cosa típicament anarquista.
A alguns ja m’agradaria ja, però no és el moment.
Jo, és que estic molt decebut amb els anarquistes perquè dedicar-se a fer recol·lectes i tómboles per comprar material sanitari, em sembla molt poc revolucionari.
Menys revolucionari és regalar a cada donant una estampeta del “Cristu de Lepantu”, i funciona.
Com canvien els temps, eh iaio?
No t’ho pensis, company. És el de sempre. El poder, aplaudeix als sanitaris des dels balcons però els deixa en pilotes i nosaltres els comprem el material que necessiten per no morir com a polls.
Li diré al meu papa. Pensi que quan sent parlar de vostès, li agafa un cobriment de cor.
Doncs digui-li que has parlat amb mi, a veure si s’hi queda d’una vegada. Per tenir un pare així, és millor sortir de la inclusa després d’haver-se follat les set monges del convent.
Ara, ara surt la seva veritable essència àcrata.
Company, ves a fer punyetes. I que Déu et guardi.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL TRENTA... DE LA SÈRIE
L’agent està assegut en una cadira lluny de la taula de cuina que, com sempre, està bruta i enganxifosa. A manera de taula, l’agent té, sobre els genolls a la Sónsoles i sobre el cul d’ella els certificats oficials que va omplint.

Ventiladas sí están las habitaciones, ¿no?

Muy ventiladas, contesta la Sónsoles que sembla encantada en el seu paper d’escriptori.

Y las camas serán anchas...

Para lo que sirve...

Bueno pero anchas son... Es que si no, he de ponerlo en el informe…

¿Mascarillas?

Algunas, las utilizamos como condones.

L’agent es fa un tip de riure i un tip de donar copets al cul de la Sónsoles.

¿Don Alejandro? Soy Puri, es que si quiere le puedo reservar hora para el martes, como nos van a desconfinar... Bueno si prefiere ir a la Barbería allà usted... Ya me extrañaba a mi... Así que le apunto. Gracias, le espero con impaciència... La Puri penja el mòbil i consulta una llarga llista.

¿Respiradores? No claro, ¿para qué? Y lavabos, para limpiarse las manos, digo.

Bidets, sobre todo bidets.

Seguro que les dejan abrir, está saliendo un informe estupendo…

Entra un segon agent. Enlloc de mascareta, porta unes bragues vermelles tapant-li la boca i el nas. Arriba todo conforme. Anda la mesa que te has montao, cabrón.

José, te has confundido de mascarilla.

L’home ho comprova. Anda la hostia, pues ha sido sin darme cuenta. Es posa les calces a la butxaca. Lo que te decía, que todo fenomenal, muy limpio y todo, pero hay un cambio de reglas. Están prohibidos los columpios... Ah no espera, eso es en los jardines... Repassa la llista. Así, que hasta el mes que viene, los viejos no pueden venir... para no augmentar la lista de difuntos, será.

Pero si ayer dijeron... Bueno ni me acuerdo de lo que ayer dijeron…

La Puri segueix telefonant. ¿Cómo que tiene pleno? Ah, del partido… Moción de censura ¿eh? Pues ala, mocionen, sí señor pero no le puedo dar otra hora, don Antonio, lo siento... Todo ocupado, todo... Sense que li faci cap gràcia però dissimulant. Uy sí, las chicas lo pasaremos estupendamente con tanto entrar y salir…

La que s’incorpora ara a la cuina és la Encarnita. Porta un ull morat. El muy hijo de puta. Ahora va y me dice que no tenemos dinero y que mejor será morir del Virus que de hambre.

¿Así que vuelves?

Vamos, es que me quedo. No quiero verle nunca más.

La Madame siempre dijo que no era un novio para ti.

¿Cómo está?

Bien, reclutando chicas.

Sona un mòbil. L’agent escolta un moment. Penja entristit.

Lo siento chicas pero no podréis abrir. Dicen que debéis el IBI del último año y eso sí que es sagrao.



HUMANOTECA
ELS MESTRES
Les malalties no ens arriben del no res. Es desenvolupen a partir dels petits pecats que fem diàriament contra la Natura. Quan s’han acumulat prou pecats, apareix sobtadament la malaltia. HIPÒCRATES (460 a C)

Els metges saben que la salut d’una població no s’aconsegueix amb medicaments; que és molt millor, fàcil i prudent adoptar mesures preventives per evitar malalties. R. OWEN (1771-1858)

On s’estima l’art i la medecina, s’estima a la humanitat. PLATÓ (427-347 a C)

Tres frases que demostren la absoluta inutilitat de donar consells i de comunicar coneixements. Els savis, ho tenen pelut.


LA LLUFA
EL VEÍ DEL SEGON SEGONA
El meu carrer és tan estret, que durant el confinament, hem estat incomplint la distància de dos metres amb els veïns de l’edifici del davant. Tot i això, a les vuit en punt. Mig barri surt als balcons per aplaudir al personal sanitari. Entre ells, un tipus que hivern i estiu va per casa amb samarreta imperi i calça curta. És, naturalment, un ciutadà compromès.

Vostè no surt a donar suport als nostres sanitaris, eh? Va preguntar-me un dia.

No senyor, sóc molt tímida i els del primer em veurien les calces.

Així va el país, sense consciència comunitària no anirem enlloc, va sentenciar mentre es girava d’esquena.

Fa tres dies al anar a treballar –jo sóc infermera- vaig trobar el veí al pàrquing, picant sobre el capó d’un cotxe a l’interior del qual hi havia un noiet prim i cansat.

Busca’t un altra plaça i si no la trobes et vens el cotxe, o el cremes que és més segur. I una altra cosa, si et torno a veure pel barri, et denuncio. No tens cap dret de viure entre gent honrada. Okupa! Al teu país hauries de tornar, mal parit i no venir aquí a infectar-nos tota la ciutat.

L’home va deixar de picar sobre el cotxe, però sense deixar d’amenaçar. I no surtis d’aquesta merda de cotxe que tens, fins que jo sigui fora.

Finalment va desaparèixer.

El noi va sortir del cotxe. Ens vàrem somriure. Treballem al mateix Hospital. Hola Tahar, el boig de sempre, eh? Per què li vas dir que treballaves al Clínic?

Una pista, la LLUFA no va pel Tahar.