12 de juny 2020

DUES CRISIS I UNA ABERRACIÓ
Els pobres, tenen una gran avantatge sobre la resta d’humans, saben que sempre seran, pobres i pollosos. L’únic que poden és empitjorar la seva situació, com ara amb el virus, per això es conformen amb la manta, els cartrons i el gos de llanes brut i no emprenyen. Rient, rient, el COVID s’ha polit a la meitat de vells i pobres del país. El Govern ja ha donat ordres als laboratoris perquè busquin la manera, no de trobar una vacuna, sinó per assegurar el retorn estacional del virus.

El que sí és una crisi seriosa és la pèrdua de turistes en un país on, si li poses un núvol a sobre, mates el setanta per cent de la seva indústria. Espanya sense turistes és com el desert de Rub al-Jali sense escorpins, una merda. El consell de ministres estudia la possibilitat d’importar ramats de turistes gratis i infectats. El que importa, diuen, és la imatge del país.

I una aberració: la proposta reial dirigida a la noblesa del país perquè ajudin amb oli i llet als més desgraciats, quan amb la meitat del que han robat reis i nobles, tot el país podria viure en un àtic a Torremolinos.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
SOM A L’ANY 1 DE LA NOVA ERA TECNO-BACTERIOLÒGICA
El terrabastall que ha causat la pandèmia del nou virus juntament amb la crisi climàtica i l’escalfament global ho capgira tot. Realment a partir d’ara entrem de ple en el primer any d’una nova era desconeguda, virològica, digitalització total, robòtica i d’intel·ligència artificial, amb tots els perills que comporta per al control i la submissió de la població mundial. Queden enrere els calendaris, ja obsolets, cristià, musulmà i xinès.

El G-8 i companyia, els poderosos que dominen i controlen el planeta ja es preparen per guanyar més poder en aquesta nova era que tot just comença, tot fregant-se les mans. La Xina augmenta el seu control totalitari sobre el seu territori i amenaça com mai Hong-Kong i Taipei, mentre amb sotilesa i somriure amable va perpetrant la seva influència en el món.

El trio de Calafoc integrat per Trump, López Obrador i Bolsonaro amb la seva actitud i actes delirants fa que als seus països s’estengui cada cop més el COVID-19 i la seva letalitat. Esperem, malgrat tot, que les estampetes religioses que llueix amb vehemència el president de Mèxic serveixin, com ell diu, per acabar amb el virus al seu país. Alhora Putin, d’una manera silenciosa però efectiva, elimina tota dissidència interior.

A Espanya el seu president, don Pedro el Charlatán, multiplica escenes de circ i d’estira i arronsa per a mantenir-se al poder, en tant que el govern independentista és manté obedient i submís a l’estat espanyol tot manipulant i enganyant els seus electors. L’extrema dreta, el nou feixisme, cavalca de nou i arremet contra les conquestes feministes degut, en bona part, a les polítiques complaents de l’esquerra institucional que des de la transició mai els ha barrat el pas.

Amb tot, no cal desesperar perquè tot no està perdut i en un futur pot haver-hi alguna sorpresa si persevera la fermesa d’una pràctica col·lectiva arreu del món de les dones i els homes lliures ja que, com diu el poeta de Roda de Ter: “Encara tot està per fer i tot és possible”.


LA KINTA FORKA
UN TAL ERNEST!
Recordeu Sartre, "Tenim dret a la revolta", o Brecht, "Si la injustícia està en la llei hem de transgredir la llei", o Camus, “Vaig aprendre que no és suficient denunciar la injustícia, s'ha de donar la vida per combatre-la".

Enfront de la revolta hi ha els governs, les classes dirigents, l’església i les forces repressives.

L’Ernest començà a lluitar el 1974 a Barcelona. Gràcies a la seva intel·ligència, els seus recursos il·legals, la crítica, els atacs perillosos, explosius, incontrolables va seguir lluitant fins que tot va canviar quan la policia el va detenir.

Era, eren rebels, activistes, de cap manera militants d’extrema-esquerra. Aquests els provocaven més aviat nàusees, pressentint que la seva estructura jeràrquica difícilment permetria construir el món del demà. Bàsicament, als seus ulls els militants tenien dos defectes majors: el primer és que eren militants precisament, és a dir, paramilitars; el segon és que volien sobretot denunciar els escàndols, i no buscar ni trobar solucions.

Era, eren antiautoritaris, antidogmàtics, autogestionaris, rebels, purs. La fàbrica LIP estava ocupada pels treballadors que venien la seva pròpia producció donant idees a tot el món. Ell va visitar-la, va aprendre. Els situacionistes semblaven estar a punt de despertar l'anarquisme, l'ecologia proposava un món més equilibrat i autèntic; les estructures de poder es debilitaven més i més, i una banda de joves podia esperar ajudar a canviar el món! Home de trenta anys en aquell moment, casat i pare tranquil, semblava autèntic. Realment creia en el que estava fent.

A París, li van presentar a la bella i poètica amiga Carole de qui estava enamorat, va néixer una passió... mai corresposta.

Quan lluitaven contra l’energia nuclear, viatjaven amb el seient del darrere del cotxe ple de dinamita destinada a fer caure les torres de la MAT de Malville.

El grup autònom de Zurich, dividit sobre el tema de la violència i alguns flirtejant amb terroristes com Carlos o les Brigades Roges. Amb un NO rotund van aconseguir que ho deixessin estar.

Ell, els altres, d'altra banda, volien lluitar, per alliberar-se, no per podrir-se a la presó. No volien imposar la seva filosofia. Proposaven la seva visió.

Ell, els altres, en la clandestinitat, actuaven per salvar la humanitat i també les balenes. No totes les accions tenien èxit, això és normal però actuaven per amor –també per orgull- malgrat això el consens general en els mitjans de comunicació els era bastant hostil. Els periodistes presentaven les seves accions com terrorisme, això els feia riure. El que els neguitejava era com els benpensants d’esquerra, en lloc d’atacar la gangrena del sistema, els atacaven a aquells que, com ells, transgredien la llei.

En els moments més durs de la repressió, l’Ernest afirmava que l'única actitud correcta des d'un punt de vista revolucionari era la de lluitar sense creure-s’ho, sense creure que podien guanyar. Perquè creure és fanatisme, és una actitud catòlica, són els terroristes islàmics qui s’ho creuen, no ells, no els àcrates.

El 31 d’agost del 1984 els diaris van publicar: Un artista barceloní de 34 anys, en detenció preventiva a la presó de Carabanchel acusat de formar part d'un grup anarquista, no podrà assistir a l’ inauguració d'una exposició de pintures i dibuixos dels quals n’és autor. Se li ha negat la sol·licitud. L'exposició es compon de 30 teles elaborades amb tècnica mixta i una sèrie anomenada Carabanchel Peau Blanche, composta per 16 dibuixos realitzats a la presó.

Va lluitar amb el nom d’Ernest, era l’Armand Garcia Pons, morí el 5 de juny de 2020.

"Mai dubteu que un petit grup de persones conscients i compromeses puguin canviar el món. Històricament, sempre ha estat així...”. Margareth Mead


EL CONVIDAT
VISC A CATALUNYA
El Sr J Montilla, EX de tots els càrrecs polítics del PSOE i d’Espanya, és, per sobre de qualsevol altra consideració, un CONFLICTE D’INTERESSOS.

Montilla és un home gris, trist, d’aspecte afligit que sembla demanar perdó per ocupar lloc a la terra però alhora, ha estat dels homes que ha assistit a més festes, còctels, dinars, sopars, inauguracions i decessos.

Malgrat ser prou conegut, no en sabem res. Ni Wikipedia! No sabem ni els estudis que ha cursat però ell solet va portar el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme... que alguna preparació necessitarà.

Sense pràcticament parlar català, ha estat alcalde de Cornellà i diputat al Parlament i !OJU! va arribar a ser President de Catalunya.

Com d’amagat va aconseguir ser primer secretari dels Socialistes catalans, càrrec que, per aconseguir-lo, cal haver matat a la meitat del secretariat.

Acusat de catalanista, es converteix en Diputat a les Corts de Madrid... i després senador...

Montilla no és ni simpàtic, però obté el càrrec de President de la Diputació de Barcelona, que només requereix, precisament, la virtut de ser simpàtic.

I ara, que el Sr Montilla ha patit una flebitis per inactivitat COVID, li donen una feina a una empresa de Gas. I què sabrà ell de gasos? Probablement res, però comptarà amb els serveis de tres assessors (pagats per la Generalitat com a ex President) que l’informaran del que calgui.

Conflicte d’interessos en estat pur... o no.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL TRENTA-SIS... DE LA SÈRIE
NOBLES DISPENDIS
La cuina bull d’activitat. La Madame i Sónsoles, amb un dietari cada una, responen al telèfon que no para de sonar. La Madame penja el seu telèfon.- El sábado por la mañana tenemos a los lacayos del Marqués de Camposanto la Mayor. Serán tres y preferirían a una rubia.

¿Todavía hay lacayos? Pregunta Sónsoles mentre deixa el mòbil i apunta a l’agenda... Siete para mañana de la servidumbre del Duque de Cetrina la Real. Dos son chicas.

Entra la Puri, el Servicio de chóferes, de los Montilla de Yuste, hechos.

Has de ir más rápida cariño. En mi dormitorio esperan los limpiabotas de la Santa Hermandad Pelaya.

No, imposible, para el lunes no queda nada... ¿su único día de asueto? Pues tendrán que esperar a la otra semana. ¿Cuantos son? A Bueno si sólo son dos... podrían venir por la noche, a última hora, pero tendrá que ser una cosa rapidita…

Que buena es la nobleza. Y que obediente. Su majestad les dice que hay que animar a los pobres y ala, todos pagando a sus criados un jolgorio.

Puri es posa al telèfon mentre la Madame es grata el sota pit.

Ya le recuerdo ya, un buen chicarrón está hecho usted, no se preocupe me encargo yo personalmente. Una cosa fina, desde luego... Yo tengo un hueco hacia las tres, si me traen un bocata, me arreglo. A usted... Penja – El Conde de Matamorosque nos manda a su profesor de dibujo y al de griego…

Siempre tan culto el Conde.

¿Y no podría la nobleza esa repartir algo en metálico, en vez de llevar de putas a su personal? Pregunta la Encarnita. Se la nota cansada. Me he tirao a media servidumbre real, joder.

Eso, ahora quéjate. Con lo mal que iban las cosas y ahora que podemos remontar...

Pero es que yo no veo que un polvo les vaya a arreglar nada a esas pobres criaturas. Que les aumenten el sueldo y se puedan comprar unos buenos filetes…

Lo que hay que valorar es el gesto. Que saben ellos de sueldos ni cosa parecida.

Sona el timbre. Consulten el dietari. Deben ser los de Villaverde. Son cinco. Sonso, ocupate de dos y tu Encarnita del resto. Y tu Puri, rápido que te vas a encontrar a los pendones de la Hermandad escurrida.

Soli surt a obrir. Y después dicen que la corte no sirve y que es un gasto. Dónde vamos a parar.

Señora, usted porque vive en la época de los cosacos, pero esto es una chorizada. Esa nobleza tan noble se vende un balcón de sus fincas y come media España.

La Sonso torna a entrar. Una mica espantada.

¡Señora, es el rey!, dice que se lo paga el Conde Duque.
TO BE CONTINUED


HUMANOTECA
LA CARITAT, L’OPI DELS RICS
Dels milers de frases que fan referència a la caritat, el noranta per cent surten de boques o plomes religioses i gairebé sempre, resulten impúdiques. Un exemple, la Santa Madre Teresa diu que no s’ha de tenir por d’embrutar-se les mans per ajudar als més necessitats. Frases com aquestes, expliquen la soledat en la que viuen les esglésies.

Isabel Allende, ho entén d’una altra manera: la caritat, diu, serveix per tranquil·litzar consciències, no per ajudar als pobres; el que necessiten és justícia. I un anònim molt conegut afegia: La caritat és el darrer pas abans de caure en la més innoble de les ignomínies.

Caritat és, per exemple, el que fa la noblesa espanyola seguint els consells del rei Felip. Algú es capaç d’empassar-se aquella let que els regalen?


LA LLUFA
LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DELS POLÍTICS CATALANS
Pandèmia, ridícul sanitari, crisi econòmica, resorgimento feixista, recentralització, judicatures putrefactes, comandaments en perjuri... Aquesta és, a grans trets, la situació actual d’Espanya si no fem menció de les vergonyes atàviques que la caracteritzen.

I en mig del femer, la política catalana, amb Junts per Catalunya i Esquerra Republicana al capdavant, van mostrant tossuda, reiterada, nèciament, la seva insuportable lleugeresa.

Cada matí, els uns i els altres diuen una Ave Maria per la unió dels catalans, cada matí repeteixen per una radio local diferent, els seus desitjos de germanor, però encara no han posat un peu al carrer, pateixen una coïssor a l’entrecuix (ells i elles) que, de no ser pels guardaespatlles, acabarien incendiant la seu del partit contrari. No hi poden fer més. Ho necessiten com el pa que mengen. Són tant petits, tan poca cosa, tan egoistes i tan rancuniosos, que necessiten enfrontar-se a l’enemic i el seu enemic, és, des dels segles dels segles, un altre partit català. Fot fàstic, fot vergonya, fot pena... i naturalment castiga al ciutadà de bona fe que havia posat les seves esperances en un país lliure.

Recapaciteu ciutadans. Què es pot esperar d’una independència, governada per una colla de criatures cruels i traumatitzades que només volen el seu caramel a la sortida d’escola? Què podem esperar d’ells? Quin país ens donarien aquesta gent feta de mediocritat i avarícia? No és millor veure el Parlament espanyol convertit en un circ romà i consolar-nos pensant que no és el nostre? Us imagineu quina vergonya de ser independents?
LLUFA QUATRIBARRADA PER A ELLS.