VIOLADORS SENSE FRONTERES
Metges Sense Fronteres abusen de dones i nenes

Com matar l’últim alè d’esperança, com el certificat de defunció de la raça humana, com esperar en la mort l’única sortida a la depravació. Això és el que han fet una vintena de col·laboradors de Metges Sense Fronteres (MSF), que han violat dones del Sudan que fugien al Chad, tot buscant la supervivència. Allà, a canvi d’atenció mèdica o de donar-los-hi una mica d’aigua, un crostó de pa o la promesa d’una feina, aquests individus (colla de malparits) van abusar d’elles. La vergonya s’abat de nou sobre la comunitat humana —si és que tal cosa existeix realment.

Les autoritats i l’entitat denunciada s’ha afanyat a donar explicacions ben raonables: és difícil tenir el control dels camps de “refugi” si no es té prou personal per a fer-ho, la selecció de personal en aquestes condicions no pot filar massa prim, un parell de pomes podrides no poden invalidar tota una organització... Cert, cert, cert. És clar.

El problema no rau en detectar a temps conductes criminals —en aquest cas, agressions contra la llibertat sexual de les dones. Per entendre’ns: si els nazis haguessin acomiadat un dels seus assassins, per —diguem-ne— “mala praxi”, no haurien aturat pas l’Holocaust. El problema és que, al partit nazi i a tot el Reich, hi havia molts assassins i, entre la humanitat, hi ha molts criminals també. El veritable problema està en el caràcter depredador d’aquests personatges tan mediocres com malignes vers persones especialment vulnerables; com serps demoníaques, es filtren, acampen i s’emmascaren dins una bona obra, com se suposa hauria de ser qualsevol ONG, per a aprofitar-se’n —i, si convé, destrossar-la— per tal de satisfer el seu desig malaltís.

Cal ser molt bandarra i retorçat per a integrar-se en una organització o col·lectiu defensor d’allò que, en el fons, es detesta, només per a intentar tenir més a l’abast una possible víctima. Una mica com els bombers incendiaris; una mica com els pares suposadament amatents que acaben, però, fent tocaments a les filles; una mica com els polítics, que diuen treballar per a la societat i, en realitat, se n’aprofiten. Massa miques i massa exemples que van embrutant la vida i omplint-la de víctimes.

El que està clar és que haver descobert i castigar aquest personal mèdic no millorarà veritablement la situació de gaires dones i nenes refugiades. A ells segurament els acomiadaran, però tindran el relleu apunt, a la mateixa entrada de la seu de l’organització benefactora, en espera de tenir contracte i coartada. Aquests fets no són, d’altra banda, una novetat, en absolut: això ja ha passat abans, en altres ONG i entitats d’ajuda humanitària —fins i tot missions de la mateixa ONU— arreu del món. Realment, la profusió de casos aïllats és espaterrant! A partir de quin nombre de casos, aquests deixen de ser merament aïllats?

Ep! Un moment... I si això, de fet, ens mostrés que, al capdavall, no ens trobem només davant d’un exèrcit de criminals malaltissos i monstres demoníacs, infiltrats entre nosaltres i que, senzillament, hauríem de tancar dins d’una masmorra? I si som, més aviat, davant de generacions de sans fills del patriarcat, produïts en massa per la nostra societat, que es passegen, sobirans, per un món que els ha estat promès, dalt de tot de la piràmide dels privilegis?




LLIÇÓ PRÀCTICA
Karlitus reconeix i fa públics els seus errors

Comunicat Oficial:

Fa unes setmanes, parlàvem de la victòria del Roberto Sánchez en les eleccions peruanes. Amb el 99,9% de l’escrutini és ja segur que la presidència anirà a les mans de la maleïda Keiko Fujimori. Més ultradreta per a l’Amèrica Llatina i una nova bufetada a la pretesa (per nosaltres) infal·libilitat de Karlitus. Ho reconeixem i demanen disculpes a tots els peruans que es van gastar una pasta celebrant la victòria del candidat derrotat. Els responsables de l’error som els anònims XX, VJ, HA i l’estudiant en pràctiques FG.

I ja està, a cara descoberta anem nosaltres. I, tot pensant en nosaltres, hem pensat també en els altres, en els que, de fet, ens donen de menjar: els polítics. Quina diferència de tarannàs! Ni un punyeter polític accepta els seus errors. Ni els que encara campen lliures ni els que ja estan engarjolats es reconeixen protagonistes d’una malifeta, ni que fos benintencionada. La capacitat moral dels polítics per a mantenir-se en els seus tretze són tretze és un exemple del que NO hauria de ser la vida humana. És més: sense error, no hi ha vida humana; menys la política, segons sembla (que realment no és vida).

Voldríem que les nostres humils paraules de disculpa arribessin al camp parlamentari i que servís de saó, que provoqués una catarsi d’honestedat, l’inici d’una collita ecològica en l’aspecte mental i espiritual; però, és clar, si això passa, qui ens governarà?

Signa: La Redacció en ple de Karlitus, per unanimitat, excepte un vot —el de LS, l’únic membre del grup que pertany a les Joventuts d’un Partit molt particular.


MIGUEL ÁNGEL RODRÍGUEZ BAJÓN: UN VAMPIR
El cap de 'ganivet' de l’Ayuso diu que Hisenda hauria de ser dinamitada

Tots els països tenen el seus personatges sinistres: Dràcula, Ivan el Terrible, Nosferatu, Voldermort, Ted Bundy, Queipo de Llano, etcètera. Són individus que acompanyen la seva ànima corcada amb un físic repel·lent, abjecte, premonitori de calamitats i malaurança. A l’Espanya actual i per ordre de demèrits, llueixen en horror propi: l’Aznar, un desconegut que passeja per terres castellanes, i el bo d'en Miguel Ángel Rodríguez (també conegut com MAR), íntim col·laborador de l’Ayuso.

La ment d’aquests personatges és tan retorçada com el seu físic: ulls de brillantor apagada, boca fina (finíssima), frontispici arrugat de tanta mala llet, macabre somriure, esquena corbada de tan llepar culs i comptar diners. La idea, per a ells, i menys encara la paraula, no és una manera de relacionar-se, sinó d’escopir. Per arribar a merèixer la Creu de Isabel la Catòlica amb només el títol de batxiller cal escopir molt. I el Miguel Ángel esputa des de petit. Per això és capaç de veure les trampes socialistes com a crims de guerra i de lesa humanitat, mentre les comeses pels seus amics populars les entén com a maniobres familiars, fora de tota jurisprudència. En MAR és unidireccional, o millor encara: unicel·lular, unineuronal...

Darrerament, la defensa dels seus ha fet declarar al Miguel Ángel que caldria dinamitar l’Agència Tributària espanyola. El motiu de tan violent enderroc, apart de poc democràtic, és que els funcionaris de l’estament acusen l’Ayuso i parella de moviments financers poc clars. Serà possible?!

I ara, imagineu per un moment que Hisenda li reclami a la MAR salada, en persona, revisar la seva declaració. Quin bajón... Faltarien bombes per a arrasar la institució.




UN NOU PLA CÒNDOR
La guerra bruta s’intensifica a l’Amèrica Llatina

Ha esclatat un gran escàndol en l’àmbit internacional, anomenat Hondurasgate, a causa de la filtració d’uns àudios que posen al descobert la posada en marxa d’un Pla Còndor 2.0 a la geopolítica llatinoamericana, coordinat entre els governs d’Hondures, Estats Units, Israel i Argentina. L’objectiu: mitjançant l’ús de la força i la desinformació, acabar amb l’oposició d’esquerres confrontada a les polítiques neoliberals i neofeixistes al continent, promogudes, en primer terme, pels EUA.

El domini de l’imperi ianqui ja fa temps que fa aigües a l’Amèrica Llatina, abans que res, per la resistència i pel rebuig social; així com, en un altre pla, especialment per la intervenció i penetració xinesa a l’economia de la regió. El govern trumpista reacciona sense embuts ni miraments davant la pèrdua constant del domini hegemònic, tot actuant tant a través del control dels mitjans de comunicació com, directament, de la compra de vots, d’amenaces, xantatges i altres formes de frau electoral. Tot s’hi val —també, si cal, sempre es pot recórrer a la força bruta, fins i tot l’assassinat— per tal de col·locar els seus polítics titella al capdavant dels governs, com recentment ha succeït a les eleccions del Perú i de Colòmbia.

La ultradreta està decidida a eliminar, per tots els mitjans possibles, tota mena d’oposició d’esquerres, tal com s’explicita en les converses, publicades en aquesta filtració, entre l’expresident hondureny Juan Orlando Hernández —condemnat a 45 anys per narcotràfic i indultat pel Trump— i en Romeo Vásquez, un alt comandament militar directament implicat en el cop d’estat de 2009 a Hondures:

JOH: Si hay que matar a la gente para poder governar, se hace... De todas las muertes, asesinatos y secuestros que hagamos, debemos culpar a los comunistas…

RV: Yo tengo un grupo, en las fuerzas armadas, ya alineado para la cacería. Yo ya tengo un listado de personas para darles matraca, jabón, desaparecerlos de alguna manera.

JOH: Hay que extirpar al cáncer de la izquierda en Honduras y toda latinoamerica, Israel nos apoya.

Això diuen els homenots d’en Trump a Hondures, país on ja porten una pràctica de fraus electorals, segrestos i assassinats; com el de l’opositora indígena Berta Cáceres, assassinada l'any 2016. Mentrestant, a les Amèriques, es desborda l’entusiasme i l’alegria pel Mundial de futbol als EUA.




ELS BANCS S’HAN PASSAT DE LLESTOS?
Qui xerra, paga (o no)

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha incoat un procediment sancionador contra Banc Santander, CaixaBank, BBVA, Sabadell, Bankinter i Unicaja, per una possible pràctica contrària a la competència recollida en l'article 1 de la Llei de Defensa de la Competència i en l'article 101 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (S/0009/26). Concretament, els acusen de política comercial enganyosa, mitjançant declaracions públiques fetes per alguns directius d'aquestes entitats, especialment en relació amb els tipus d'interès aplicats a les hipoteques a tipus fix.

Els bancs? Ells tranquils! Investigats? Estan acostumats a fer trampes, a mentir, a presentar recurs contra sentències condemnatòries, etc., ja que ells són els dipositaris dels diners de la gent. En un passat pròxim, tots ells han estat condemnats per contractes d’hipoteques enganyosos. I, si han de pagar, ho acaben fent, però deu anys més tard (de mitjana) i, mentrestant, inverteixen en armament, en negocis bruts o en el que calgui que els permeti continuar fent beneficis que van a la contra del ciutadà normal i de la vida mateixa.

Les conjuntures del mercat són sempre l’excusa que donen per a atorgar-se el dret de crear inferns als pobres que cauen entre les seves mans. Afirmen que el preu de les hipoteques a Espanya se situa entre els més baixos d'Europa, al mateix temps que han atribuït l'increment registrat en els últims mesos a l'evolució de l'entorn econòmic i financer. En definitiva, si la gent no té un habitatge és perquè o és estúpida o no vol treballar.

Per a la CNMC, l'obertura de l'expedient dona pas a una fase d'instrucció que podrà prolongar-se durant un període màxim de 24 mesos. Tindrem paciència per saber si realment són tan innocents com ens volen fer creure.

Mentrestant, els bancs repliquen que l'evolució dels preus de les hipoteques ha estat condicionada pel comportament de l'euribor i pels canvis en la política monetària del Banc Central Europeu (BCE). O sigui, que l'augment dels tipus d'interès aplicats en els últims anys ha respost a l'enduriment de la política monetària impulsat pel BCE per a fer front a les pressions inflacionistes. Per tant, els portaveus dels bancs afirmen que les entitats afectades afronten la investigació amb tranquil·litat. Seguirem prudentment a l’expectativa, mentre afilem la destral.


MORTS PLENES DE VIDA
Gairebé cinc mil avis moren esperant que els donin l’ajuda de dependència

Mentre l’empresariat s’exclama per la impossibilitat d’assumir els dies de baixa dels seus treballadors, una colla de vells moren en silenci, tot esperant la carta que els hauria de comunicar una petita ajuda anomenada de dependència. Una misèria: tenir algú que els ajudi al seu domicili, una plaça en una residència, uns diners... Una misèria absolutament necessària per a ells. Aparentment, sembla que ni l’Estat espanyol ni el Govern català poden assumir aquestes despeses. I, ben mirat, per què haurien de fer-ho si, total, són vells i la majoria ja no té ja ni esma per anar a votar?

D’altra banda, aquesta notícia no és del tot negativa. Ho seria si els vells no haguessin omplert el formulari, si només poguessin confiar en els fills que, com se sap, van sempre massa enfeinats; però no, als nostres vells l’Administració els ha promès una ajuda. No és bonic, això?

Els avis moren, això sí, però amb esperança; tot comptant els dies que els falten per a percebre el suport oficial que els ha de fer la vida més fàcil i això és molt important entre la gent d’edat avançada. En general, a la vellesa li manquen projectes (n’hi ha un de segur, però no fa gaire gràcia) i la majoria són més aviat a curt termini, perquè són realment urgents i essencials: la visita d’aquests, la trucada de l’altre, poder anar de ventre, no caure en tot el cap de setmana, etc. En definitiva, viure! La Llei de la Dependència no funciona ben bé a curt termini, aquesta és, senzillament, com la loteria: generalment no toca, però si ho fa, això sí, et canvia la vida. Així, amb aquesta esperança renovada cada dia, arriba l’amiga mort amb descans assegurat.

Mentre, el país estalvia uns diners i, d’aquesta manera, la Generalitat potser no “es veurà forçada” a reduir encara més la despesa anual de 174 euros que dedica en salut a cada habitant de Catalunya. La lentitud funcionaria a vegades resulta útil.

LLUFA




TORNANT ALS AQÜEDUCTES
La set desperta l’enginy francès

Espanya és una sequera. La majoria d’espanyols, si han vist algun ruixadet o qualsevol rajolí d’aigua dolça, ha estat només un moment just abans que la Casa d’Alba se’l trinqués d’un sol glop. De fet, hi ha molts espanyols i també catalans que realment han mort sense haver vist ploure en sa vida. També en això érem diferents respecte els nostres veïns del nord; per contra, compartíem aquesta característica més aviat amb el Sàhara —que, de fet, fins fa quatre dies també era possessió espanyola. Però el canvi climàtic amenaça ja als nostres veïns: la verda i democràtica França va rebutjar, durant dècades, les peticions espanyoles per a fer arribar l’excedent hidrogràfic francès a les àrides terres espanyoles. França s’hi negava, tot adduint que era un projecte costós, complex, parcial i sobretot innecessari.

Els darrers anys, els gavatxos porten un dèficit de precipitació d’un seixanta i un setanta per cent i ara s’han adonat que l’aigua és necessària i faran el que sigui —malgrat el pla sigui costós, complex i parcial— perquè, per a ells, sí és necessari humitejar la terra (ves per on!). Encara no està clar com es farà aquest repartiment d’aigua, però el que és segur és la bona pasta que s’enduran les empreses que es dedicaran a construir les infraestructures i els estris que facin falta. Si cal, tornaran a construir aqüeductes romans, però l’aigua se la repartiran.

Com sempre, però, les previsions concerneixen un tipus de terres o, per a ser exactes, un tipus de propietari de les terres. Transportar aigueta (encara que sigui de baixada) no és feina fàcil i els pressupostos es disparen. No tota la pagesia ni tota la ramaderia podrà assumir la construcció d’aqüeductes... En el millor dels casos, pagesos i ramaders en podran treure un sobresou, tot carregant pedres amunt i avall; però l’aigua civilitzada —encara més: romanitzada— que passi per canonades ben dissenyades, serà només patrimoni de la gran pagesia, dels de sempre, vaja. La resta de camperols francesos quedaran com els seus veïns espanyols, en la puta misèria i amb l’angoixada mirada clavada al cel, en espera d’alguna gota de pluja.

Dins el panorama desolador, una bona notícia per als que viuen a l’altra banda de la maleïda frontera: la Catalunya Nord podrà regar i aneu a saber si la germanor nacional construirà, en secret, una riereta clandestina que abocarà uns litres d’aigua en terres del Principat.

Sigui com sigui, el que importa de la notícia hidràulica és que fins i tot les humitats apareixen només del costat dels potentats.




PUTIN S’AMAGA AL FONS D’UNES NINES RUSSES
Resposta ucraïnesa al bombardeig rus del Monestir de les Coves

Per falta de punteria o per excés de mala llet, l’exèrcit rus va bombardejar l’històric Monestir de les Coves, Patrimoni de la UNESCO, situat a Kíiv. Ucraïna va neutralitzar, només aquella nit, 50 míssils i 580 drons, o sigui que un petit error no va ser; ni tampoc una operació de falsa bandera, un atac premeditat dels mateixos ucraïnesos contra la seva catedral, com volen fer creure els russos.

El gegant està desesperat. Aquell passeig militar que es van prometre en posar en marxa l’agressió contra Ucraïna, s’ha convertit en un coll d’ampolla del què els russos no saben com sortir-se’n. La victòria no arriba i molts comencen a témer que no arribi mai. En Putin ja no sap què fer. Ha reemplaçat, destituït, engarjolat i assassinat a la meitat de la tribu que formava el seu grup de confiança. Com qualsevol dictador, cada vegada té més por de la seva pròpia gent i, malgrat posar-se alces, és evident que està deixant centímetres d’estatura pel camí.

Ucraïna, per la seva banda, va fent el paper del dèbil agredit. Demana suports morals, econòmics i sobretot armamentístics amb la timidesa, però també la constància i la determinació dels nens apallissats. Al Zelenski, no li importa que el menystinguin, que el facin anar per passadissos i cancelleries de segona categoria, que en Trump l’esbronqui. A Cada reunió, en treu un míssil i, amb això, va fent... de moment. Ja arribarà la venjança.

La tàctica d’Ucraïna s’assembla bastant aquella de Teheran: aparentment quiets i callats, però de resposta molt ràpida, com si ja estès pensada, a qualsevol atac enemic. A dos o tres dies de la sacrílega profanació del Monestir de les Coves, a Rússia va saltar pels aires una instal·lació petroliera que té el parc automobilístic rus aparcat en doble fila. I aquesta vegada sí que va ser Ucraïna. De sobte, Moscou no té petroli ni per a escalfar el dinar i en Putin ha de menjar congelat.

Mala peça al teler tenen els creguts russos enfront els tossuts ucraïnesos. Una guerra molt pròpia d’una zona geogràfica plena de petites nacions, que han aprés a defensar-se malgrat —o gràcies a— la seva petitesa.

I en Putin, sense treure el nas de sota la nina.




QUI LI POSA EL CASCABELL AL GAT?
Bombes a l'estret d'Ormuz

En una de les curtes treves de pau entre Iran i el sonat americà, algú va proposar de retirar les mines que infesten el pas marítim. De res serveix obrir l’estret si la meitat dels vaixells peten per culpa d’alguna de les bombes amagades al fons del mar. Com acostuma a passar, però, és més fàcil emmerdar una cosa que netejar-la i això és el que passa amb les mines. Vas llençant, llençant, i, quan te n’adones, el mar sencer és una bomba a punt d’explotar. Treure tot el material explosiu d’Ormuz costarà, en temps, sis mesos; en despeses, una milionada; i en vides, més d’una. Es necessiten sonars, drons i molta finesa. Els exèrcits tenen sonars i drons; de finesa, en tenen poca. I veient com estan les coses, en Trump, el màxim responsable de la plantació de mines al mar, ara demana als seus “aliats” europeus que es dediquin a netejar-lo. Un tipus genial, el bon amic Trump.


BRICOMANIA
Més Trump

No sabem què seria de nosaltres sense en Trump. S’ha fet públic que el President, ensopidot els dies que no té gue-rra, s’ha dedicat a la decoració. Concretament, està redecorant el Despatx Oval. Ho fa sobretot utilitzant el daurat. Com més matusser, més daurats, sempre. Figuretes daurades, escuts daurats, estrelles daurades, cortines daurades, com un Nadal permanent.
Juro, per allò d’afavorir una mica l’amor al pròxim, que donaria un bon grapat de diners a qui trobi un atribut, conducta, frase o gest del Trump que no resulti ridícul, criminal o ego-cèntric. Ho juro.


LA SABATA, A LA MIDA DEL SEU PEU
Cobren per reserves falses a restaurants de luxe

D’estafa en estafa, els ciberdelinqüents clonen pàgines web d'empreses de renom —sigui del sector de la restauració, banca o turístic, entre d'altres— per a cometre estafes i embutxacar-se uns bons calerons.

Al Celler de Can Roca o al Disfrutar, és molt difícil aconseguir taula per a dinar o sopar, ja se sap. L'objectiu dels lladres, més llestos que la gana, és, doncs, enganyar les “pobres” víctimes, tot prometent la reserva d'una taula, de manera senzilla, còmoda i ràpida. Això sí, fent un pagament previ. Aquest tràmit, però, òbviament no s'efectua mai al restaurant i la persona estafada perd els diners i l’estofat.

I si deixessin d’obligar-nos a reservar a la força? Millor encara: i si, en lloc de tant luxe i tanta croqueta esferificada, munten entre tots uns quants hotels gastronòmics com el que es va obrir al Ritz l’estiu del 36?


EL CATALÀ, LLENGUA OFICIAL A ZÚRIC
L’obra d’una parella pencaire

El Ministeri d'Educació de Zúric ha decidit incorporar el català com a llengua oficial al seu currículum de Llengua i Cultura del Patrimoni (HSK, en alemany) a partir de l'any vinent.

El reconeixement permetrà als infants catalans estudiar la seva llengua dins del sistema d'educació pública, en igualtat de condicions amb les altres 33 llengües que ja formen part del programa HSK, adreçat a infants i joves amb una llengua familiar diferent de l'alemany —entre aquestes, hi ha, per exemple, l'anglès, el francès, l'italià, l'espanyol i el xinès. A més, l'aprenentatge adquirit pot ser reconegut i integrat oficialment. Vejam si el PP i Vox declararan Suïssa com a estat terrorista i anti-espanyol.




LA NIT MÉS CURTA DE L’ANY!!!
QUE LA LLUM DE LES FOGUERES ENS PORTI CLAROR
I POLÍTICS DE PROXIMITAT
SINÓ AMIGUES I AMICS PER ECARNIR-LOS!!!