TRUMP VERSUS LLEÓ XIV
Menyspreu de Trump al Sant Pare en declaracions una mica atees
I digué Trump: i tots aquells que em votin seran benaurats i aconseguiran el paradís que he construït per a ells i aquells que em portin la contraria seran consumits per flames de setanta metres en el regne de Satan (que també penso reclamar).

I el Papa Lleó, conegut per tothom com el Papa Mut trencà el seu silenci i sentencià: que Trump tenia temptacions colonials ben poc cristianes. I callà Trump una estona mentre el curaven d’una greu reacció al·lèrgica, i després va imaginar un gran arc de triomf per preservar la seva memòria i un bunker sota la nova sala de ball de la Casa Blanca per quan algun dels seus secretaris decideixi llençar una bomba atòmica al despatx oval. Més tard va prendre les pastilles mentre el Papa Lleó es retirava a la seva cambra.

Hi ha qui es posa un barret de paper al cap una ma al darrera i l’altra sobre la panxa, d’altres asseguren ser Déu o el mal reencarnat o l’àngel Gabriel, però ambicionar totes les personalitats alhora fins ara nomé ho ha fet el Donal, l’entremaliat.

Trump, malgrat no ser sant de la seva devoció va beneir el nomenament del nou Papa assegurant que Robert Francis Prevost li devia el càrrec. A continuació li va demanar que intervingués en diferents afers i que beneís la seva política. El Papa no contestava i Trump es va posar nerviós. Al final el nervis li han sortit per la boca i ha excomunicat al Pontífex.

L’home és l’amo del seu silenci i presoner de les seves paraules, diuen sovint. Doncs bé, podríem dir que Lleó ha callat potser massa però això dona valor a les seves paraules. Trump ha parlat massa i comença a patir-ne les conseqüències. Hi ha molt sonat per Amèrica (uns cinquanta milions que van votar a Trumps, per exemple) però no arriben a les seves dements al·lucinacions. A cada nova frase presidencial, Trump perd una part dels seus electors, fins i tot del seu govern. Amb una mica de sort dient dues o tres parides més el foten fora.





JUTGE, EUTANASIA I YOUTUBER
Jutge diputat de Vox, defensa Youtuber de Vox
Esto es una dictadura. Me vi obligado a subirme al estrado parlamentario por alusiones a mi persona. Imaginen, soy Juez y me aluden! Y lo más sangrante fue que el Presidente en funciones de la mesa me negó la palabra y me expulsó de la sala. Increíble! Estoy hasta las narices de esta dictadura izquierdosa y masona y por Dios y por España que me la voy a cargar como me llamo José María Sánchez!

Sin ir más lejos, el otro día en Algeciras tuvo lugar la presentación de una feria taurina. Jornada de gozo, de señorío y españolidad. Un buen amigo, el youtuber Antonini Jiménez, que solo verle la cara se nota lo listo que es, enarboló de forma magnífica un duro alegato contra los miles y miles de asesinatos que se cometen en España bajo el amparo del maldito aborto y aún más, Jiménez hablo de la chiquilla Noelia, la cobarde que se autoeutanasió en Barcelona. Dijo Jiménez y con que gracia lo dijo, que si la niña esa hubiera visto una corrida de toros o hubiera conseguido el noviazgo con un torero, hubiera conocido otra forma de soportar el dolor, lo hubiera to-re-a-do. Que imagen más bella, más refinada, más de Vox. Pues van los comunistas y critican a este poeta de la tauromaquia y de la razón cristiana y todo. De verdad que no sé dónde va a parar España. Pero por mis cojones que yo la salvo con la ayuda de Dios y de Vox y con el P.P. en la retaguardia porque esos también son unos putos cobardes.
Arriba España!
Nota del traductor absent: M’he vist incapaç de traduir tanta merda junta.


COM GERMANS DE LLET (CADUCADA)
Netanyahu també s’emprenya amb el President Sánchez
Una mica s’assemblen Trump i Netanyahu. Grassonets de cara i resta corporal, caiguts de llavis, ulls a la baixa, atributs petitons, vestuari formal i especialment com a assassins dements de llenguatge criminal. Per això no estranya que després de la encabronada de Trump amb Espanya, sigui ara el sionista qui dedica part de la seva atenció al govern de Sánchez.

Com a Trump, a Netanyahu no li agrada que li portin la contrària. No per res en especial, poc mal militar i comercial li farà Espanya a Israel, Netanyahu s’emprenya per principis, per demostrar que si el seu Deu tenia fúria i era capaç d’organitzar un diluvi universal, ell n’és un descendent per línea directe i pot arrasar tantes terres com vulgui, també Espanya.

Netanyahu però, com tots els dictadors, es caga a les calces. Crida i amenaça però contra el desert, no contra un país on hi hagi una fàbrica i una pistola per replicar a la seva força atòmica. Moltes paraules, moltes amenaces però tot el que fa el bo de Netanyahu en el seu enfrontament amb Espanya és retenir-ne un soldat un parell d’hores i expulsar uns tècnics enviats per la reconstrucció de Gaza. No s’atreveix a més. Poca cosa, nano, sobretot si et trobes a un Sánchez a l’altre part de la taula. Per cert, arribarà un dia que ens sentirem contents de Sánchez (en la intimitat).





TRUMP I PUTIN S’ESTIMBEN A HONGRIA
Els hongaresos, alleugerits. Els facciosos, espaordits

A les darreres eleccions al Parlament hongarès del proppassat 12 d’abril ha estat estrepitosament derrotat, malgrat comptar amb el suport de Trump i Putin, el president Viktor Orbán. El guanyador, el conservador demòcrata Péter Magyar, ha aconseguit una aclaparadora majoria absoluta en els comicis amb més participació de la història d’Hongria.

Finalment, després de 16 anys de govern autòcrata, antidemòcrata i prorús, repressor de les llibertats, de les minories i dels drets humans, el poble hongarès, amb el seu jovent al capdavant, ha posat fi al govern d’un avançat aprenent de dictador. Una gran notícia per Europa i Ucraïna i un malson per a Trump, Putin i l’extrema dreta internacional.

Ja era hora que un país com Hongria reacciones! Un país lluitador que va fer la revolució dels consells obrers amb Bela Kun el 1919, i que el 1956 s’aixecà amb valentia i fermesa contra la invasió dels tancs soviètics. Arran aquests fets, el Barça es veié reforçat amb l’arribada dels jugadors hongaresos exiliats Kubala, Kocsis i Czibor, que tants trofeus van aconseguir pel club culer.

Evidentment, a Brussel·les i a Kíev estan força contents perquè el nou president ha promès: retornar a Europa, restaurar el malmès estat de dret i la separació de poders, alliberar els presos polítics i deixar de perseguir tota dissidència. També facilitarà que la UE pugui fer efectiu als ucraïnesos el crèdit de 90.000.000.000 €, bloquejat fins ara per Viktor Orbán, i indispensable per a fer front amb èxit als atacs russos, alhora que reiniciarà les exportacions de gas a Ucraïna.

Anirà de debò aquest canvi de retorn a Europa i als drets democràtics? Complirà les seves promeses Péter Magyar quan només fa 4 anys estava al costat d’Orbán? No es tornarà enrere sota la pressió i el xantatge de l’emperador de Moscou i el sàtrapa de Miami? Deixarà de ser Hongria un punxó a la sabata europea?

Confiem que l’escarmentat poble hongarès el vigilarà de prop. Però aquesta història encara no s’ha acabat, ja que sembla que Trump i Putin s’inicien en sessions intensives de vudú per liquidar l’eufòria existent.





EL MÓN JA NO TÉ TRUMP COM A GENDARME?
Cimera internacional de París: 50 països
Serà la por a la misèria o Ormuz és la prova que l'Europa política existeix a l'escena internacional. La reunió de cinquanta països del 17 d'abril a París a permès a la UE impulsar l'aparició d'una nova xarxa d'estats capaços de reinventar l'estabilitat internacional davant la deserció americana.

Darrere de micròfons acuradament alineats, el canceller alemany, el president francès i els caps dels governs italià i britànic van explicar el significat de la seva "iniciativa" per a l'estret d'Ormuz. Era com si Gran Bretanya mai hagués sortit de la Unió, com si Alemanya i França haguessin esborrat tot desacord, com si Itàlia hagués deixat de jugar la seva carta americana. Amb tot també han desautoritzat la posició de Pedro Sánchez i la conferència de Barcelona, però tan si val.

No només les quatre principals economies europees s'afirmaven en la direcció política d'Europa, sinó que Indonèsia i el Japó, Ucraïna i l'Aràbia Saudita, Singapur, l'Índia i Austràlia, una quarta part de tots els estats del món i, no dels menys important, es van unir per comprometre's a garantir la llibertat de moviment en aquest essencial estret d'Ormuz.

Han definit una "tercera via" entre els Estats Units i l'Iran? És clar que no era per ara.

La confusió persistent ho hauria transformat en un gest inútil. Això serà per a més endavant, quan les armes quedin en silenci, però la Cimera va ser significativa perquè el que els europeus estaven dibuixant era, de fet, l'ordre internacional que voldrien que substituís el desordre mundial creat per Donald Trump.

Perquè aquest home ha desacreditat tant el poder americà que ni el Golf, ni Àsia, ni Europa confien ja en els Estats Units i el món ja no té policia, ni bo ni dolent.


MINI ALTO EL FOC AL LIBAN.
Després de setmanes de negociacions s’acorda un alto el foc al Líban
Ha costat molt. Trump i Netanyahu han parlat dia i nit. Els americans necessiten que s’obri l’estret d’Ormuz però els iranians no obriran les portes fins que els sionistes deixin d’atacar el Líban i els israelians volen deixar el Líban arrasadet del tot. Un problema que ha fet que els dos amics assassins s’hagin barallat amenaçat i coaccionat en conferències secretes. Al final Netanyahu ha acceptat i ha anunciat una treva. La negociació ha estat tot un èxit i Trump se l’ha apuntat com a miracle propi. Quinze dies era el límit de l’acord. En realitat l’alto al foc ha durat quatre hores. Just el temps que ha necessitat l’exèrcit sionista per portar a casa els avions i proveir-los de combustible i bombes.
El fiasco ha arribat en ple retorn del libanesos a casa seva. Altra cosa no seran, però tossuts una estona. Saben que no trobaran ni rastre de casa seva, que la ciutat és un munt de runes, però a cada anuncia d’alto el foc, agafen la mula, el carro i un matalàs que encara els hi queda i tornen cap a casa. No n’aprendran mai?
Libanesos, per la mort de Déu, no torneu a casa. Son ganes de prendre mal, el Líban és el camp d’entrenament de les forces comandades per Netanyahu. Ni cas de treves ni altos el foc, quedeu-vos entre les pedres anònimes del desert però no feu cas d’aquest criminal ni del seu germà americà. Per favor, a veure si algun de vosaltres pot quedar viu.
LLUFA.





NO ET POTS FIAR NI DEL TEU PARE
L’esquerra europea deixa sol a Sánchez
Equivocat o no, com a defensa de la seva política nacional o no, amb vocació de liderar la Europa d’esquerres o no. Sigui com sigui, el President del Govern espanyol, s’ha posat enfront les mesquines manipulacions de Trump i Netanyahu. Insistim en que les finalitats poden ser de dubtosa sinceritat però una frase tan simple com el “no a la guerra” d’entrada fa goig d’escoltar. I potser encara fa més goig comprovar com Sánchez no ha passat en cap moment a l’amenaça o l’insult als que l’ataquen. D’acord que Espanya pot insultar i amenaçar poc, però tampoc poden fer-ho dignataris d’altres petits països i no donen treva al seus exabruptes.

El que fa pensar és per què Europa no fa cap pas per apropar-se a Sánchez. Els líders europeus mantenen una distància tan significativa com estranya amb la posició espanyola a favor de les no agressions nacionals. Fa quatre dies Sánchez va convocar una reunió internacional a Barcelona per trobar iniciatives favorables a la pau. Cap President europeu s’hi va presentar. Per què? Es diu que Europa, després de la segona guerra mundial està lligada a una mena de pacte respectuós amb Israel. Uns per agressió directe d’altres per precaució diplomàtica, gran part d’Europa està en deute amb els jueus. Fins i tot hi ha lleis que prohibeixen la bandera palestina a moltes nacions europees pel sol fet d’oposar-se a la presència israeliana. És aquesta la raó? En nom de l’holocaust Europa emmudeix quan toca parlar de les agressions sionistes? Hem de permetre que la resposta d’Israel sigui una copia de l’holocaust?

L’aïllament diplomàtic al que s’està sotmeten a Sánchez no és rellevant, el que sí pot resultar perillós i preocupant és el silenci d’Europa davant l’agressió d’Israel cap els seus veïns. La impunitat que se’ls concedeix. Potser sigui la història el motiu d’aquesta complicitat però també podem pensar que el silenci no te una motivació moral sinó simplement econòmica i d’aliances entre potencies. Que Trump està boig, se sap a totes les cancelleries però Trump és el President d’un país que encara te força i diner i davant d’això Europa calla.

Tantes esperances que havíem dipositat en la vella Europa i ara se’ns revela com una comunitat poruga i egoista.





LA VERGE DEL GÒTIC CATALÀ
El PSC de Ripoll dona suport al pressupost de Orriols
Qualsevol diria que la senyora Orriols, alcaldessa de Ripoll és com un furóncol en la plàcida pàtria catalana. Costa una mica d’imaginar com un sol personatge porta tanta irritació a tot un parlament i a un grapat de executives de partits nacionals i nacionalistes catalans. D’on li ve tant de poder? De Déu! La Orriols, en realitat és una Verge del gòtic català en altre temps esculpida a la portalada romànica del Monestir, posteriorment restaurada en època gòtica i finalment incorporada de carn i ossos com a ciutadana aparentment normal. Miracle! Doncs sí però només que li mireu la cara amb deteniment us n’adonareu.

Una vegada ets verge, la cosa és fàcil, d’aquí el merder que s’escampa pel voltant de la Orriols amb fidels partidaris catalans i castellans, d’esquerres i dretes, apostòlics i agnòstics, comerciants i compradors, pagesos i industrials. A tots els pot convèncer. Els últims convertits, el PSC de Ripoll que, com sempre passa en les guerres religioses, han estat expulsats, torturats i esquarterats pels seus companys de partit malgrat haver-se penedit de fer cas al cant de sirena de la verge.

Les línies vermelles són línies vermelles i qui les traspassa, sempre que no sigui del P.P. o de VOX, es crema. Això ho te clar fins i tot el P.S.C.

Seria bo però que les excitades executives dels partits, pensessin una estona en el secret que te la Orriols apart de ser la verge del gòtic, per endur-se tantes adhesions i d’origen tan divers. Més encara, seria molt bo, que algunes executives en particular comprovessin si el seu ideari està tant lluny del de la Orriols. Si els vots que donen o treuen a Madrid per exemple no els donaria i negaria també la Verge del gòtic. Posats a filar prim, convindria repassar els programes escrits o no de molts partits que juguen a una cosa mentre preguen per la contrària. Catalunya és terra d’acollida fardem sempre, sí però la paraula xarnego no la van inventar els fenicis. Catalunya no és racista, no però al voltant de la taula de diumenge, mentre menges les engrunes del pastí, sents algunes afirmacions que s’hi assemblen força.

Si la verge gòtica te els seus partidaris no serà només a base de miracles.





UN PETIT PAS, UN GRAN PAS
Espanya regularitza mig milió d’emigrants
Espanya ha decidit regularitzar la situació de mig milió d’emigrants. Pocs en comparació amb els que hi ha (només a la meva escala ja en son set-cents) però tot un detall. Altra cosa és com aconseguiran els papers. La llei ve precedida per un fotimer d’esborranys i un dia abans de fer-se vigent l’ordre, les diferents delegacions encara anaven reben indicacions i contraindicacions de com obtenir els papers. Tot depèn d’un paper que per aconseguir-se has de tenir vigents tots els altres cosa impossible perquè no es poden aconseguir sense el paper bàsic. En aquestrs sentit els emigrants no es poden queixar, el govern els tracte amb la mateixa coherència que als natius peninsulars. Apart de dreta i extrema que no estan contents ni després de follar (ells sabran) la resta del país ha acollit força bé la iniciativa governamental. Qui més qui menys pensa que així podran cobrar pensió.

MEIRÁS
El Govern esquila a la família Franco
En una merda de país on el setanta per cent ignora el nom del seu President, és molt possible que ja ningú menor de vuitanta anys recordi a Franco. Tampoc cal parlar-ne gaire, era un dictador feixista baixet que va manar Espanya quaranta anys. Durant aquest temps, els llepaculs van regalar a Franco mitja Espanya en nom del poble que passava gana i ara quan els nets del dictador ja van en taca-taca, el govern ( “revanchistas de izquierda” segons Carmen Franco) dins d’una ordenança més general, ha decidit anar tornant al poble els obsequis que s’havien fet a punta de pistola al petit dictador. Cal explicar quina ha estat la reacció de la resta de la família Franco? El mateix menyspreu i odi que van demostrar sempre pels espanyols. Només una diferència, abans la seva cobdícia feia por, ara fa riure.

TRUMP TORNA A AMENAÇAR XINA
Els vaixells xinesos naveguen amb vent de popa
Hi calia que succeís. Trump toca els pebrots a tothom, però als xinesos els te tírria. Aquests, tips d’ell sembla que envien els seus míssils a Iran i les informacions dels seus satèl·lits també. A canvi, Iran els diu que per a ells que no quedi. Que carreguin petroli i naveguin cap a casa. Els americans no s’atreveixen a capturar un vaixell xinès... no fos el cas que un incident encengui la pólvora.
Llavors, Trump deixa de jugar al golf i els amenaça amb aranzels al 50%. L’espectre de Fu-Man-Chu encara riu. Trump ja no és ni l’ombra del que era fa només un mes.

LA LLEI DE MULTIREINCIDÈNCIA APROBADA
Els mòbils ja no interessen als lladres?
Com sempre que s’aprova una llei o es reforma una d’existent, els poders públics ens volen fer creure que tot s’arreglarà per art de màgia. També ens castiguen les orelles parlant de delinqüents que han estat detinguts dues-centes vegades. Redeu, l’eficàcia policial és un miracle quotidià.
De fet si els mòbils deixen de ser robats és per una simple raó. Al mercat d’Ali Baba o al d’Àfrica els mòbils robats es paguen tan malament que ja no son negoci pera ningú. La llei arriba tard des d’aquest punt de vista i enviar més gent a presó és inútil. Que els rics paguin bé el treball dels pobres i la criminalitat baixarà en picat.





TRUMP MOLT OCUPAT A ORMUZ
PERÒ ÉS UN GRAN HOME INCOMPRÈS