TRUMP VERSUS LLEÓ XIV
Menyspreu de Trump al Sant Pare en declaracions una mica atees

I digué el Trump: i tots aquells que em votin seran benaurats i aconseguiran el paradís que he construït per a ells i aquells que em portin la contraria seran consumits per flames de setanta metres en el regne de Satan (que també penso reclamar).

I el Papa Lleó XIV, conegut per tothom com el Papa Mut trencà el seu silenci i sentencià: que en Trump tenia temptacions colonials ben poc cristianes. I callà en Trump una estona mentre el curaven d’una greu reacció al·lèrgica, i després va imaginar un grandiós arc de triomf per a preservar la seva me-mòria i un búnquer sota la nova sala de ball de la Casa Blanca, per quan algun dels seus secretaris decideixi llençar una bomba atòmica al despatx oval. Més tard va prendre les pastilles, mentre el Papa Lleó es retirava a la seva cambra.

Hi ha qui es posa un barret de paper al cap, una mà al darrera i l’altra sobre la panxa, d’altres asseguren ser Déu o el mal reencarnat o l’àngel Gabriel, però ambicionar totes les personalitats alhora fins ara només ho ha fet el Donald, l’entremaliat.

En Trump, malgrat no ser sant de la seva devoció, va beneir el nomena-ment del nou Papa, tot assegurant que Robert Francis Prevost li devia el càrrec. A continuació, li va demanar que intervingués en diferents afers i que beneís la seva política. El Papa no contestava i en Trump es va posar nerviós. Al final, els nervis li han sortit per la boca i ha excomunicat el Pontífex.

L’home és l’amo del seu silenci i presoner de les seves paraules, diuen sovint. Doncs bé, podríem dir que Lleó ha callat potser massa, però això dona valor a les seves paraules. En Trump ha parlat massa i comença a patir-ne les conseqüències. Hi ha molt sonat pels EUA (uns cinquanta milions que van votar el president, per exemple), però no arriben a les seves dements al·lucinacions. A cada nova declaració presidencial, en Trump perd una part dels seus electors, fins i tot del seu govern. Amb una mica de sort, dient dues o tres parides més el foten fora.




JUTGE, EUTANÀSIA I YOUTUBER
Jutge diputat de Vox, defensa 'Youtuber' de Vox

Esto es una dictadura. Me vi obligado a subirme al estrado parlamentario por alusiones a mi persona. Imaginen, soy Juez ¡y me aluden! Y lo más sangrante fue que el Presidente en funciones de la mesa me negó la palabra y me expulsó de la sala.

¡Increíble! Estoy hasta las narices de esta dictadura izquierdosa y masona, ¡por Dios y por España que me la voy a cargar como me llamo José María Sánchez!

Sin ir más lejos, el otro día en Algeciras tuvo lugar la presentación de una feria taurina. Jornada de gozo, de señorío y españolidad. Un buen amigo, el ‘youtuber’ Antonini de Jiménez, que solo verle la cara se nota lo listo que es, enarboló de forma magnífica un duro alegato contra los miles y miles de asesinatos que se cometen en España bajo el amparo del maldito aborto y aún más, Jimenini habló de la chiquilla Noelia, la cobarde que se auto-eutanasió en Barcelona.

Dijo Jimeno de Antoninez, y con qué gracia lo dijo, que si la niña esa hubiera visto una corrida de toros o hubiera conseguido el noviazgo con un torero, hubiera conocido otra forma de soportar el dolor, lo hubiera ‘to-re-a-do’. ¡Qué imagen más bella, más refinada, más de Vox!

Pues van los comunistas y critican a este poeta de la tauromaquia y de la razón cristiana y todo. De verdad que no sé dónde va a parar España. Pero por mis cojones que yo la salvo, con la ayuda de Dios y de Vox y con el PP (aunque éstos últimos en la retaguardia, que también son unos putos cobardes).

¡Arriba España!

Nota del traductor absent: M’he vist incapaç de traduir tanta merda junta.


COM GERMANS DE LLET (CADUCADA)
Netanyahu també s’emprenya amb el President Sánchez

Una mica s’assemblen, en Trump i en Netanyahu. Grassonets de cara i resta corporal, caiguts de llavis, ulls a la bai-xa, atributs petitons, vestuari formal i, sobretot, com a assassins dements de llenguatge criminal. Per això no és estrany que, després de l'encabronada d'en Trump amb Espanya, sigui ara el sionista qui dedica part de la seva atenció al govern de Sánchez. Igual que en Trump, al Netanyahu no li agrada que li portin la contrària. No per res en especial (poc mal militar i comercial li farà Espanya a Israel), en Netanyahu s’emprenya per principis, per demostrar que si el seu Déu tenia fúria i era capaç d’organitzar un diluvi universal, ell n’és un descendent per línia directa i pot arrasar tantes terres com vulgui, també Espanya.

Netanyahu però, com tots els dictadors, es caga a les calces. Crida i amenaça però contra el desert, no contra un país on hi hagi una fàbrica i una pistola per replicar a la seva força atòmica. Moltes paraules, moltes amenaces però tot el que fa el bo de Netanyahu en el seu enfrontament amb Espanya és retenir-ne un soldat un parell d’hores i expulsar uns tècnics enviats per a la reconstrucció de Gaza. No s’atreveix a més.

Poca cosa, nano, sobretot si et trobes a un Sánchez a l’altre part de la taula. Per cert, arribarà un dia que ens sentirem contents de Sánchez (en la intimitat). Segur que sí...




TRUMP I PUTIN S’ESTIMBEN A HONGRIA
Els hongaresos, alleugerits. Els facciosos, espaordits

A les darreres eleccions al Parlament hongarès del passat 12 d’abril ha estat estrepitosament derrotat, tot i comptar amb el suport de Trump i Putin, el president Viktor Orbán. El guanyador, el conservador demòcrata Péter Magyar, ha aconseguit una aclaparadora majoria absoluta en els comicis amb més participació de la història d’Hongria.

Finalment, després de 16 anys de govern autòcrata, antidemòcrata i pro-rús, repressor de les llibertats, de les minories i dels drets humans, el poble hongarès, amb el seu jovent al capdavant, ha posat fi al govern d’un avançat aprenent de dictador. Una gran notícia per Europa i Ucraïna; un malson per a en Trump, en Putin i l’extrema dreta internacional.

Ja era hora que un país com Hongria reaccionés! Un país lluitador, que el 1919 va fer la revolució dels consells obrers amb en Bela Kun i que el 1956 s’aixecà amb valentia i fermesa contra la invasió dels tancs soviètics —a més, arran d'aquells fets, el Barça es veié reforçat amb l’arribada dels jugadors hongaresos exiliats: Kubala, Kocsis i Czibor, que tants trofeus van aconseguir pel club culer.

Evidentment, a Brussel·les i a Kíiv estan força contents perquè el nou president ha promès: retornar a Europa, restaurar el malmès estat de dret i la separació de poders, alliberar els presos polítics i deixar de perseguir tota dissidència. També facilitarà que la UE pugui fer efectiu als ucraïnesos el crèdit de 90 mil milions d'euros, bloquejat fins ara per Viktor Orbán, i indispensable per a fer front amb èxit els atacs russos, alhora que reiniciarà les exportacions de gas a Ucraïna. Anirà de debò aquest canvi de retorn a la Unió Europea i als drets democràtics? Complirà les seves promeses Péter Magyar, quan només fa 4 anys estava al costat d’Orbán? No es tornarà enrere sota la pressió i el xantatge de l’emperador de Moscou i el sàtrapa de Mar-a-Lago? Deixarà de ser Hongria un punxó a la sabata europea? En fi, confiem que l’escarmentat poble hongarès el vigilarà de prop. Però a-questa història encara no s’ha acabat, ja que sembla que en Trump i en Putin s’inicien en sessions intensives de vudú per liquidar l’eufòria existent.

Anirà de debò aquest canvi de retorn a la Unió Europea i als drets democràtics? Complirà les seves promeses Péter Magyar, quan només fa 4 anys estava al costat d’Orbán? No es tornarà enrere sota la pressió i el xantatge de l’emperador de Moscou i el sàtrapa de Mar-a-Lago? Deixarà de ser Hongria un punxó a la sabata europea?

En fi, confiem que l’escarmentat poble hongarès el vigilarà de prop. Però a-questa història encara no s’ha acabat, ja que sembla que en Trump i en Putin s’inicien en sessions intensives de vudú per liquidar l’eufòria existent.




EL MÓN JA NO TÉ EN TRUMP COM A GENDARME?
Cimera internacional de París: 50 països

Serà la por a la misèria o Ormuz és la prova que la Unió Europea existeix a l'escena internacional. El 17 d'abril, la reunió a París de cinquanta països ha permès a la UE impulsar una nova xarxa d'estats capaços de reinventar l'estabilitat internacional davant la deserció americana.

Darrere de micròfons acuradament alineats, el canceller alemany, el president francès i els caps dels governs italià i britànic van explicar el significat de la seva "iniciativa" per a l'estret d'Ormuz. Era com si el Regne Unit mai no hagués marxat de la Unió, com si Alemanya i França haguessin esborrat tot desacord, com si Itàlia hagués deixat de jugar la seva carta americana. Amb tot, també han desautoritzat la posició d'en Pedro Sánchez i la conferència de Barcelona, però tant se val.

No només les quatre principals eco-nomies europees s'afirmaven en la direcció política d'Europa, sinó que Indonèsia i el Japó, Ucraïna i l'Aràbia Saudita, Singapur, l'Índia i Austràlia, una quarta part de tots els estats del món i, no dels menys prominents, es van comprometre a garantir la llibertat de moviment (sobretot de petroli) en l'essencial estret d'Ormuz.

Han definit una "tercera via" entre els Estats Units i l'Iran? És clar que això no era per ara. La confusió persistent ho hauria transformat en un gest inútil. Això serà per a més endavant, quan les armes callin, però la cimera va ser significativa perquè el que els euro-peus estaven dibuixant era, de fet, l'ordre internacional —una cosa una micona més arregladeta— que voldrien que substituís el desordre mundial creat pel Trump. Perquè aquest home ha desacreditat tant el poder dels Es-tats Units que ni el Golf Pèrsic, ni tota Àsia, ni Europa confien ja en aquesta superpotència i el món ja no té policia, ni bo ni dolent... Tant de bo!


MINI ALTO EL FOC AL LÍBAN
Després de setmanes de negociacions, s’acorda un alto el foc al Líban

Ha costat molt. En Trump i en Netanyahu han parlat dia i nit. Els americans necessiten que s’obri l’estret d’Ormuz, però els iranians no ho permetran fins que els sionistes deixin d’atacar el Líban... i els israelians el volen deixar arrasadet del tot. Un problema que ha fet que els dos amics assassins s’hagin barallat, amb amenaces i coaccions en conferències secretes. Al final, en Netanyahu ha acceptat i ha anunciat una treva. La negociació hauria estat tot un èxit i en Trump se l’ha apuntat com a miracle propi.

Quinze dies era el termini de l’acord. En realitat, l’alto al foc ha durat quatre hores. Just el temps que ha necessitat l’exèrcit sionista per tornar a posar a punt els avions i proveir-los de combustible i bombes.

El fiasco ha arribat en ple retorn dels libanesos a casa seva. Altra cosa no seran, però tossuts ho són una estona. Saben que segurament no trobaran ni rastre de casa seva, que la ciutat sen-cera ara és només un munt de runes, però, tot i així, a cada ocasió que es presenta, agafen ni que sigui la mula, el carro, un matalàs que potser encara els queda i enfilen cap a casa. Però és que no n’aprendran mai? Des d'aquí els fem arribar una súplica:

Libanesos, per 'la mort' de Déu, no torneu a casa. Són ganes de prendre mal. Per si no ho heu notat, el Líban, després de Gaza, és el nou camp d’entrenament de les forces genocides d'Israel. Ni cas de treves ni altos el foc! Quedeu-vos entre les pedres anònimes de les muntanyes, a l'ombra d'algun cedre majestuós, i no us fieu ni una mica de res que pugui dir aquest criminal, ni tampoc el seu germà estatunidenc. No creueu la nova 'línia groga' —mania curiosa i històrica dels israelians de pintar línies de colorins arreu. Per favor, a veure si algú de vosaltres pot quedar viu.

LLUFA




NO ET POTS FIAR NI DEL TEU PARE
L’esquerra europea deixa sol al Sánchez

Equivocat o no, com a defensa de la seva política nacional o no, amb vocació de liderar la Europa d’esquerres o no. Sigui com sigui, el President del Govern espanyol, s’ha enfrontat a les mesquines manipulacions d'en Trump i en Netanyahu. Insistim que les finalitats poden ser de dubtosa sinceritat però una frase tan simple com el “no a la guerra” d’entrada fa goig d’escoltar. I potser encara fa més goig comprovar com en Sánchez no ha retornat en cap moment a l’amenaça o l’insult als que l’ataquen. D’acord que Espanya pot insultar i amenaçar poc, però tampoc poden fer-ho dignataris d’altres petits països i no donen treva amb els seus exabruptes.

El que fa pensar és: per què Europa no fa cap pas per apropar-se al Sánchez? Els líders europeus mantenen una distància tan significativa com estranya vers la posició espanyola, a favor de les no-agressions internacionals. Com a exemple: fa quatre dies, en Sánchez va convocar una reunió internacional a Barcelona per mirar de trobar iniciatives favorables a la pau. Cap president de cap país europeu s’hi va presentar. Per què?

Es diu que Europa, després de la Segona Guerra Mundial està lligada, en una mena de pacte "respectuós", amb Israel. Uns per agressió directa —ço és, sobretot per la seva participació en l'Holocaust— i d’altres per precaució diplomàtica, gran part d’Europa està en deute (sens dubte ho està) amb els jueus. Aquest és el punt en què, d'una manera gens casual, es produeix una perversa confusió entre judaisme i sionisme, com si ambdós coincidissin perfectament i gairebé fossin sinònims absoluts. En base a aquest fet, per exemple, a moltes nacions europees fins i tot hi ha lleis que prohibeixen la bandera palestina només pel simple fet de representar l'oposició a l'ocupació israeliana. Quina és, però, realment la raó de tot això? En nom de les víctimes de la Xoà, Europa emmudeix quan toca denunciar les agressions i la matança sionistes? Hem de permetre que Israel cometi una còpia de l’Holocaust?

L’aïllament diplomàtic al que s’està sotmetent al Sánchez no és rellevant, el que sí pot resultar perillós i preocupant és el silenci d’Europa, a més, davant l’agressió continuada d’Israel vers tota la regió. La impunitat total que se’ls concedeix. El motiu d’aquesta complicitat potser sigui una lectura malintencionada de la història, però cada cop és més evident que el silenci no té cap motivació moral, sinó simplement de naturalesa econòmica i d’aliances entre potències —geostratègica, neocolonial. Que en Trump és boig, se sap a totes les cancelleries, però és el President d’un país que encara té molta força i diner... i, davant d’això, Europa calla —i calla, a més, perquè també té molt bons negocis amb Israel.

Tantes esperances que, en el seu dia, la vella Europa prometia i ara, nova-ment, es revela com una comunitat poruga i sobretot egoista.




LA VERGE DEL GÒTIC CATALÀ
El PSC de Ripoll dona suport al pressupost d'Orriols

Qualsevol diria que la senyora Orriols, alcaldessa de Ripoll és com un furóncol en la plàcida pàtria catalana. Costa una mica d’imaginar com un sol personatge porta tanta irritació a tot un parlament i a un grapat d'executives de partits nacionals i nacionalistes catalans. D’on li ve tant de poder? De Déu! L'Orriols, en realitat és una Verge del gòtic català en altre temps esculpida a la portalada romànica del Monestir, posteriorment restaurada en època gòtica i finalment incorporada de carn i ossos com a ciutadana aparentment normal. Miracle! Doncs sí, però només que li mireu la cara amb deteniment us n’adonareu...

Una vegada ets verge, la cosa és fàcil, d’aquí el merder que s’escampa pel voltant de l'Orriols amb fidels partidaris catalans i castellans, d’esquerres i dretes, apostòlics i agnòstics, comerciants i compradors, pagesos i industrials. A tots els pot convèncer. Els últims convertits, el PSC de Ripoll, que, com sempre passa en les guerres religioses, han estat expulsats, torturats i esquarterats pels seus companys de partit, malgrat haver-se penedit de fer cas al cant de sirena de la verge.

Les línies vermelles són línies vermelles i qui les traspassa, sempre que no sigui del PP o de VOX, es crema. Això ho té clar fins i tot el PSC.

Seria bo, però, que les excitades executives dels partits, pensessin una estona en el secret que té l'Orriols, apart de ser la verge del gòtic, per endur-se tantes adhesions i d’origen tan divers. Més encara, seria molt bo, que algunes executives en particular comprovessin si el seu ideari està tant lluny del de l'Orriols; si els vots que donen o treuen a Madrid, per exemple, no els donaria i negaria també la Verge del gòtic.

Posats a filar prim, convindria repassar els programes escrits o no de molts partits que juguen a una cosa mentre preguen per la contrària. Catalunya és terra d’acollida —fardem sempre—, sí, però la paraula xarnego no la van inventar els fenicis.

Catalunya no és racista, no (i ara!), però al voltant de la taula de diumenge, mentre menges les últimes engrunes del pastís, sents algunes afirmacions que s’hi acosten força.

Si la verge gòtica té els seus partidaris, no serà només a base de miracles.




UN PETIT PAS, UN GRAN PAS
Espanya regularitza mig milió d’emigrants

Espanya ha decidit regularitzar la situació de mig milió d’emigrants. Pocs, en comparació amb els que hi ha (només a la meva escala ja en són set-cents), però tot un detall. Altra cosa és com aconseguiran els papers. La llei ve precedida per un fotimer d’esborranys i, un dia abans de fer-se vigent l’ordre, les diferents delegacions encara anaven rebent indicacions i contraindicacions de com obtenir els papers. Tot depèn d’un paperet que, per aconseguir-lo, has de tenir vigents tots els altres; cosa impossible perquè no es poden aconseguir sense el paper bàsic. En aquest sentit, els emigrants no es poden queixar, el govern els tracta gairebé amb la mateixa coherència que als natius peninsulars —més enllà del racisme institucional i altres minúcies. Apart de dreta i extrema, que no estan contents ni després de follar (ells sabran), la resta del país ha acollit força bé la iniciativa governamental. Qui més qui menys pensa que així podran cobrar pensió.


MEIRÁS
El Govern esquila la família Franco

En una merda de país on el setanta per cent ignora el nom del seu President, és molt possible que ja ningú menor de vuitanta anys recordi el Franco. Tampoc no cal parlar-ne gaire, només era un dictador feixista i baixet que, després d'infligir una guerra civil brutal, va manar Espanya amb mà de ferro durant quaranta anys. En aquest temps, els llepaculs van regalar al Franco mitja Espanya en nom del poble, que passava gana, i ara, quan els nets del dictador ja van en taca-taca, el govern (“revanchistas de izquierda”, segons la Carmen Franco) dins d’una ordenança més general, ha decidit anar tornant al poble els obsequis que s’havien fet a punta de pistola, al petit dictador. Cal explicar quina ha estat la reacció de la resta de la família Franco? El mateix menyspreu i odi que sempre demostraren pels espanyols. Només una diferència: abans la seva cobdícia feia por, ara fa riure. Però també segueix fent ràbia.


EN TRUMP TORNA A AMENAÇAR XINA
Els vaixells xinesos naveguen amb vent de popa

Hi calia que succeís. En Trump toca els pebrots a tothom, però als xinesos els té veritable tírria. Aquests, tips d’ell, sembla que envien els seus míssils a Iran i les informacions dels seus satèl·lits tam-bé. A canvi, Iran els diu que, per ells, que no quedi; que ca-rreguin petroli i naveguin cap a casa. Els americans no s’atreveixen pas a capturar cap vaixell xinès... no fos cas que un incident encengui la pólvora. Llavors, en Trump deixa de jugar al golf i amenaça amb aranzels al 50 %. L’espectre de Fu Manxú encara riu. El presi-dent dels EUA ja no és ni l’ombra del que era fa només un mes.


LA LLEI DE MULTIREINCIDÈNCIA APROBADA
Els mòbils ja no interessen als lladres?

Com sempre que s’aprova una llei o es reforma una d’existent, els poders públics ens volen fer creure que tot s’arreglarà per art de màgia. Ens castiguen també les orelles parlant dels maldestres delinqüents que han estat detinguts dos-cents cops (que can-viïn d'ofici). Redéu, l’eficàcia policial és un miracle quotidià!

De fet, si els mòbils deixen de ser robats és per una simple raó: al mercat d’Ali Baba o al d’Àfrica, els mòbils robats es paguen tan malament que ja no són negoci per a ningú.

La llei, doncs, arriba tard, des d’aquest punt de vista, i en-viar encara més gent a presó és inútil i del tot lamentable. Que els rics (en general, delinqüents de força més envergadura) afluixin la mosca i, ales-hores, ja veureu com la criminalitat baixarà en picat.




TRUMP MOLT OCUPAT AMB ORMUZ
ÉS UN GRAN HOME INCOMPRÈS