29 de gener 2021

FER TRAMPES
Aquells sacs d’egoisme que coneixem com a nens, prefereixen discutir les regles de qualsevol joc abans que jugar-hi. Els sacs d’egoisme que coneixem per polítics, fan el mateix.

Els nens, abans d’exposar-se a perdre un joc, intenten adaptar-ne les regles que millor van als seus interessos. S’escridassen, s’enfaden, es neguen a jugar, tornen a jugar, tot per decidir si el que para ha de comptar fins a quinze o fins a divuit. Els nens necessiten les coses molt clares abans de posar el seu prestigi en joc. I una vegada han decidit les normes, fan trampa.

La suspensió – no suspensió, de les eleccions catalanes, te molt de joc infantil i de protagonistes infantils.

Cap, ni un dels partits per molt que diguin, han pensat ni un sol moment en el perill de contagi del Covid a l’hora de decidir la data de les eleccions. Se’ls enfot el mort i qui el vetlla. Qui creu estar en primera línia vol forçar l’escrutini, qui creu que necessita temps per apuntalar el que serà el seu líder, demana temps. I al final, sigui quan siguin les eleccions, faran trampa. Sense presses, tindran quatre anys per ensarronar-nos.

La única avantatge que tenen els nens sobre els polítics es que l’infant pateix la seva mentida, alguna cosa li diu que no ha jugat net i alguns acaben deixant al grup i van cap a casa a berenar amb el cap cot. Els polítics no tenen aquesta beneïda innocència. Ells es saben segurs i tenen prou aprenentatge per mostrar tot el seu cinisme. Si no fos així, com viuria el Partit Socialista de Catalunya, la permuta entre Illa i Iceta? La manera de negar-la tres hores abans, i la manera d’assumir-ho ara? Quina vergonya passarien els nens.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
EL PINGÜÍ ORFA
A França, passada la moda de matar cavalls, cabres i pastors, ara se’ls hi ha donat per deixar orfes i sense recursos econòmics als pingüins. Un tipus d’ecologia mal entesa.

Xavier Gorce és un dibuixant que ha parit una família de pingüins als que feia dir sentències força més interessants que moltes de les paraules sortides dels Parlaments Europeus. Al cap de de 19 anys treballant per “Le Monde”, ha dimitit, després que el diari publiqués el seu acudit sobre l’incest. Diuen que es pot considerar una relativització o una banalització d’un tema massa important. Per què?, perquè en parlen els pingüins?

A França està de moda l’incest. De sobte una colla de dones de lletres o actrius o fins ara anònimes víctimes han començat ha denunciar casos d’incest patits sovint per elles mateixes. L’escàndol però no arriba fins que un pingüí se’n fa ressò. Els llibres tenen poc ressò i qui els llegeix sap prou bé el pa que es dóna en aquesta societat tan patriarcal, obtusament heterosexual i tan moral com la nostra. “Le Monde” quan parla d’incest ho fa en pàgines interiors, en columnes espesses i llenguatge mesurat i reprimit, escrit i signat sempre per tècnics significats, doctors, jutges, cardenals. El problema comença quan un ninot i un ninotaire, parlen d’incest. Un pecat. Una aberració. I si el pingüí cau en mans d’un nen o d’una adolescent? Tràgic.

El pingüí diu: “Si he estat abusada pel germanastre adoptiu de la companya del meu pare transgènere que s’ha convertit en ma mare, és un incest?”. L'aberració del propòsit de la caricatura és tant gran, que segurament hauria de fer pensar. Però els mitjans volen fer pensar, o mantenir l’audiència? “Le Monde” ha publicat la caricatura, i davant de les critiques de les xarxes socials, el quotidià s’ha excusat (sense retirar el dibuix). Però mai ha donat la paraula a Gorce per explicar el seu propòsit. El diari ha publicat una caricatura en contra de la seva línia editorial i no se n’ha adonat?
Dies més tard, Gorce explica a la radio que utilitza l’humor per denunciar els defectes de la societat, en aquest cas, l’absurditat de discutir de l’incest tècnicament (depenent del grau de parentalitat amb la víctima).

L’incest, a la França de “Le Monde”, és un pecat secret com la masturbació clerical, o la pedofília molt propera també al clergat i a altres branques de la societat més refinada.

Amb Covid o sense Covid, la vida de l’artista està condemnada irremeiablement per la moral burgeseta i neoliberal, la de si te he visto no me acuerdo. El dibuix d’humor mai ha est del gust de tothom, en Xavier Gorce ho sabia se l’ha jugat i ha perdut. La llibertat no es negocia ha dit. Felicitats. Però i els pingüins? Què se’n farà d’ells? Qui ens dirà les veritats ara?
Amb Covid o sense Covid, la vida de l’artista està condemnada irremeiablement per la moral burgeseta i neoliberal, la de si te he visto no me acuerdo. El dibuix d’humor mai ha est del gust de tothom, en Xavier Gorce ho sabia se l’ha jugat i ha perdut. La llibertat no es negocia ha dit. Felicitats. Però i els pingüins? Què se’n farà d’ells? Qui ens dirà les veritats ara?


HUMANOTECA
ENVOLTAT DE TEMPESTES
ILLA (geografia).- Porció de terra envoltada d’aigua per totes parts.

ILLA (Salvador).- Polític, ex ministre de sanitat, dimissionari del càrrec per convertir-se en candidat a la presidència de la Generalitat. Porció de persona envoltat de crítiques per totes parts. Se l’acusa de desertor, oportunista, mal gestor, tebi i lleig. Encara no s’ha vacunat perquè és tan prim que les infermeres sempre punxen os.

El seu salconduit, haver augmentat, malgrat tot, les expectatives de vot dels Socialistes la qual cosa demostra el personal amb que compten els socialistes catalans. És allò que a Madrid es considera un català simpàtic, que traduït vol dir poqueta cosa i acollonit.

La cara de màrtir li ve de quan a l’escola el van suspendre de gimnàstica i els companys xalaven. Deia que no veia el plinton i se la fotia contra la part de fusta. Des d’aleshores porta ulleres com potser algú ha pogut observar. La seva darrera ordre com a Ministre de Sanitat ha estat prohibir que es vacuni a cap dels seus ex companys.

Com tots els candidats socialistes arriba per unir. El que no se sap és què punyetes vol unir. El seu partit, potser?

A poc que li vagin bé les coses, després de presidir la Generalitat té pensat presentar-se com a Sant Patró de la Cofaria d’Asseguradors de Vida.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
HASTA EL MOÑO
Segons una amiga del Karlitus, el mascle alfa és qui ocupa la posició més alta dins de la jerarquia d’un grup i en lidera les activitats servit per la resta però on sovint hi ha conxorxes per substituir-lo. Aquest és el cas de Pablo Iglesias, ex professor de la Complutense de Madrid que afirmava als seus deixebles, que ell arribaria a ser el Fidel Castro d’Espanya.

El Pablo va militar a les joventuts del PCE, i va aprofitar-se del 15 M i del desencís de les esquerres amb el desgast del PSOE i del PCE per presentar-se com l’autèntica alternativa d’esquerra- revolucionària. Predicava una nova política, amb el protagonisme de les bases, de la gent, de les assemblees, i criticant durament La CASTA espanyola.

Però com a bon mascle alfa, ell el que volia era el poder i prou, i va haver d’aconseguir-lo. De primer era molt crític, un revolucionari transformador però a mida que anava guanyant es va apaivagar i convertir en reformista socialdemòcrata. Llavors es va veure el seu dissimulat autoritarisme i pseudo-Stalinisme, eliminant tot veí discrepant i alhora manifestant amabilitat a la monarquia i a l’església amb ofrenes i regals.

Com a bon mascle alfa, el Pablo Iglesias és un megalòman intransigent i autoritari. Això feu que anés perdent partidaris en múltiples escissions que l’han deixat sense presencia a Galícia, a bona part d’Andalusia, a Euskalerria, al País Valencià, etc. tot i que a Catalunya en manté gràcies a la mantellina política de la Colau. És arrogant i un pitjor estratega ja que en lloc de quedar-se fora del govern del PSOE i poder així criticar-lo, i quan calgués deixar de donar-li suport i poder provocar eleccions en les que Podemos podria augmentar la seva força en vots i diputats, ha preferit entrar al govern del PSOE, que l’ha engolit i gairebé fer desaparèixer.

Ara vejam què diu sobre el problema nacional català. El mascle alfa Pablo ha mantingut una posició d’Estat intel·ligent a fi i efecte de mantenir Catalunya dins d’Espanya quan va entreveure la possibilitat de la seva pèrdua. El dret a la autodeterminació de Pablo recorda molt a la que van practicar el PCUS i els partits comunistes afins; una promesa teòrica que mai es va complir en nom de la unitat del poble soviètic, o bé en el cas espanyol, en nom de la unitat i solidaritat entre els pobles d’Espanya.

En un principi, ell preconitzava que Catalunya com a Nació tenia dret a exercir plenament la seva autodeterminació, per després posar-hi pegues i dir que només podia ser si era pactada o amb el vist i plau de l’estat.

Pel que fa a les seves declaracions sobre el president Puigdemont, els exiliats i els presos polítics com també contra la monarquia espanyola, s’han d’entendre com un resultat del seu aïllament en el sí del govern PSOE-PODEMOS i la gran pèrdua d’influència en els seus votants. Amb tot el mascle Pablo mai posa en perill el govern del qual forma part ni la seva posició dins un estat espanyol monàrquic, reaccionari i opressor.


QUARTA PÀGINA


ÚLTIMA HORA
NAVALNY, EL SALMÓ
Els russos són com els salmons. Neixen, els emigren i tornen a casa a procrear. El camí de mar a aigua dolça és complicat i ple de perills, fortes corrents, ossos afamats que ja els esperen, però ells, amunt que fa pujada.

L’Alexei Navalny és rus. Amb això ja estaria gairebé tot dit però és que a més a més, el Navalny és masoquista.

Després de mesos recuperant-se del darrer intent d’enverinar-lo, torna cap a la gran pàtria Russa. Com és lògic, els ossos –o la policia- ja l’esperen i l’enxampen, però passats tres dies l’amic rus Navalny, veu que encara no l’han torturat gairebé gens ni l’han cremat a la foguer i això és imperdonable. Des de la presó, pensa i rumia i finalment EUREKA!, recorda unes precioses imatges que té amagades a la calaixera del dormitori i les fa públiques. Són, de la caseta de repòs que té el papaito Putin, en un raconet del país. Un escàndol en una altre democràcia, però una normal normalitat a Rússia.

Ara sí, l’hi foten una bona castanya. I els seus partidaris surten al carrer a protestar i s’enduen més castanyes i molts seran empresonats i torturats i, finalment, l’amic Alexei, es sent feliç. Ara sap que ha tornat a la veritables Russia.

Encara no és notícia però ben aviat ho serà la desaparició de l’Alexei. Normal, Rússia és molt gran i qualsevol es por perdre, especialment cap el nord, una zona fresqueta i sana, amb experiència de rebre forasters, una mica díscols però que tornen a la Plaça Roja –si és que tornen- fets uns cadellets.

Ànims per l’Alexei Navalny, li falta poc per ser el prototip de rus perfecte.


LA KINTA FORKA
COMPTADORS A ZERO
Bones! En els llargs dies d’aquest gener gelat un raig de sol ha entrat als esperits dels okupes però també a moltes altres llars catalanes. Els d’ARRAN s’han instal·lat al saló de casa mentre els convido a un cafè. Quina fascinació! Fa un any, amb quines feines hauria pogut okupar un pis, connectar-me gratuïtament al llum, al gas o a l’aigua? Els Mossos, via la justícia-injusta, ho haurien impedit multiplicant els desnonaments, les denuncies i altres eines de les que disposen. Però avui, res de res, no sé que li han fet al comptador que sense marcar consum, tot el saló està Il·luminat fins el punt que es poden veure els meus cabells perduts i enganxats a la catifa. L'espectacle és irreal, hipnòtic. T'acostes, t’ajups o et deixes caure, i pots fer una neteja quan només fa cinc minuts no es podia veure el terra.

Els d’ARRAN em regalen el manual que estan distribuint. Tot hi està ben explicat. Com entrar en una casa. Com connectar l’electricitat. Com tenir gas i aigua. Que respondre en cas de visita policial i cinquanta coses útils que hauré de llegir més tard en la reunió de veïns que he convocat per presentar-me i alhora ajudar als que estan passant fred i penúries. Queda lluny aquella societat del benestar on una gran majoria creia que el sistema capitalista funcionava, que la democràcia també i que ells en formaven part.

Una estona més tard tinc els veïns reunits a l’escala de l’edifici. Hem presento com okupa i els explico com desitjaria ajudar-los. En un silenci total on sento només els sorollets de les sabates fregant el marbre de les escales em deixen parlar amb un respecte total.

Acabo i me’ls miro. Però... Què és això? He sentit el que he sentit? Un veí interpel·la l’assemblea. La seva veu sembla voler comunicar als altres un rebuig total al meu parlament. No, no és una al·lucinació, és la seva resposta mentre ell ja està trucant a algú i li xiuxiueja el meu nom. Intueixo que aquest algú és algú del districte ja que una veïna em diu que és sociata i funcionari. És un dels privilegiats del barri i la reunió s’acaba en un tres i no res.

Amb tot la veïna hem convida a fer una visita a casa seva. Es tracta de traficar el seu comptador de llum i després fer una passejada pel barri. A Trinitat Vella, em diu, pocs veïns et faran cas. De fet la majoria, des de sempre, han traficat els seus comptadors però d’aquí a considerar que participen de les lluites socials seria un suïcidi. Des de Trinitat Vella es veuen les coses de manera diferent... Anar als barris de l’Eixample és una odissea per aquests que celebren festes clandestines diàries en un hangar, suant i udolant i amb els ventres plens de cervesa. Per anar lluitant –diuen ells- contra l’existència mateixa del virus tal i com els ho expliquen els nois d’extrema dreta del barri. Demano a la veïna que mi porti. Vull anar a parlar de prop amb ells de política. La veïna, alçant la veu, respon que el millor es que em convidi a casa seva a menjar una pizza. Afegeix que és diu Camèlia. I que per anar a nadar a les aigües tèrboles dels nois del barri és millor seure al sofà, menjar i mirar videoclips a la tele. De debò?
Què dirien els meus amics d’ARRAN si ens veiessin?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
DIA UNIVERSAL DE LA BONA SORT
Calia. Els dies mundials acostumen a recordar coses tristes. La Sida, els maltractaments, la fam, el càncer... i ha estat com un cop d’aire fresc, commemorar a partir d’ara el dia mundial de la bona sort.

Espanya, com sempre una de les nacions més avançades, ja va celebrar la primera diada, amb èxit esclatant.

La canalla, ha deixat finalment de portar la contrària als papes i mestres i ara es dediquen a estomacar als guàrdies (locals, nacionals, civils... el que calgui) cada vegada que els intenten prohibir una festa. No és que nosaltres recolzem la violència, això mai, però repartir les hòsties proporcionalment és un mandat ben cristià.

El mateix dia, més o menys, els jutges espanyols van decidir inhabilitar al Conseller Bernat Solé. D’entrada la notícia no és bona però quan escoltes les paraules del tal ex alcalde, no hi ha més remei que aplaudir la decisió d’apartar-lo de la política. Cert que el personal de Karlitus es mou entre la màxima elit de la intel·lectualitat mundial però costa trobar una persona amb un discurs més pobre que el pobre Bernat. És més, sabem que la seva senyora (si es que en té) vol que l’inhabilitin també com a marit.

L’afany de salut ha provocat que alts càrrecs civils i militars hagin cisat unes quantes vacunes per ells i les seves estimades famílies. Lògic. Si abans han fotut mà a les arques públiques per ajudar a la parentela, ara no la deixaran morir sense gaudir del diners. La bona notícia, molt celebrada, és que alguns han estat obligats a dimitir. Una colla de pencos menys.

Per acabar, i consti que de molt bon rotllo, hem d’anunciar que el matrimoni Pujol-Ferrusola tenen el Covid. És una bona notícia? Per descomptat que no, però tal i com els hi van les coses darrerament, potser ells serien els primers en voler fer els mutis definitius i que els jutgi Déu, que com a mínim és bon català.
I la llufa? Ah sí, Per tots, per tots...


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
PERSONALITATS VACUNADES
S’estén per Espanya una nova epidèmia; la dels vacunats il·legals. Era d’esperar. És urgent trobar una vacuna que ens lliuri dels individus que encara es creuen tenir dret de cuixa.

EL DOCTORAT DE LA CIFUENTES
Ho ha dit per activa i per passiva i al final ha resultat que tenia raó, la senyora Cifuentes te un màster cum laude en fal·laç, hipòcrita i farsant. I tot això mentre havia de canviar dues vegades de pis i quatre de despatx. També té el Premi Francis de cosmètica.

LA MARIN ESTIMA L’ESPORT
Per la veu qualsevol diria que els diners presumptament desviats per l’Alcaldessa de l’Hospitalet, havien anat a parar al conservatori de sons varis, però no. La senyora Marin estima l’esport... o als qui el representen a la ciutat i els ha ajudat en tot el que ha pogut. Mereix la Medalla Samaranch. A més, s’hi assembla.

VOX DEMANA EL NOBEL DE LA PAU PER TRUMP
A primer cop d’ull, aquesta és una notícia que fa somriure. Una parida més dels nois de VOX que ja no saben què fer per cridar l’atenció. Però si et pares a pensar un moment, la notícia fa por. Algú s’imagina per un moment i seriosament la possibilitat de que gent com aquesta mani alguna vegada al país? Esfereïdor.

A ACENTO LI CAUEN ELS MILIONS D’EUROPA
Una gran part dels 140.000 milions del fons europeu per aixecar la economia espanyola seran “controlats” per ACENTO una empresa de consulting molt ben connectada amb la classe política estatal. Està en mans de quatre persones, dos són del PSOE i els altres dos són del PP i en la seva publicitat ens informen que a la seva agenda hi tenen tota la classe dirigent. Maluuuu ja que amb la llei aprovada pel govern el 31 de desembre de 2020 sobre les normes pel repartiment del pastís per part de la CEOE i altres grups, ACENTO en surt privilegiada alhora que es veu que aquest diners aniran en la seva totalitat cap al sector privat. Ho sigui, l’economia dels que ja tenen l’economia assegurada.

AMNISTIA LEGAL
Més d’un centenar de juristes defensen que l’amnistia és legal i jurídicament viable i avalen que el govern espanyol aprovi la llei que ho faci possible de cara als presos polítics, exiliats i 2.700 represaliats. Convocats per OMNIUM CULTURAL, una amplia representació del món del dret a Catalunya en les seves diverses disciplines ha escenificat el seu suport davant del Col·legi d’Advocats de Barcelona. En que quedem senyors del dret? A la política espanyola no hi ha drets, només hi ha lleis i jutges que les apliquen segons vol el govern de torn. Kafkià potser?

VOX RECOLZA SALVADOR ILLA
El secretari general de VOX a Catalunya, Javier Ortega Smith, els fatxes en llenguatge popular, ha declarat que l’extrema dreta donarà suport al candidat a la presidència del la Generalitat i ministre actual de sanitat, Salvador Illa del PSC. Vist els resultats obtinguts pel ministre, amb més morts que mai, més desorganització que mai i més infectats que mai el veiem com el millor futur president dels catalans per aconseguir que els 2,5 milions d’independentistes fotin el camp cap a França com al 1939 i siguin desposseïts de bens i nacionalitat. Així el problema català estarà resolt d’una puta vegada i alhora també l’espanyol. Pregunta: qui seran els següents a eliminar?

LLIBERTINS EN TEMPS DE PANDÈMIA
Festa privada o abstinència? És el dilema dels llibertins catalans en temps de pandèmia i de clubs tancats. El món discret del llibertinatge es pregunta què fer. Una infermera ens explica que ara no toca ja que ella el practica ocasionalment dintre d’una vida professional plena. Per la majoria la solució està a Internet on la producció i el visionat de vídeos a literalment explotat. Com es pot deduir hi ha qui li agrada el futbol, la caça o la pesca i hi ha aquells que el lleure passa pel sexe. Una cosa els uneix a tots: la prudència.