AMENAÇATS FINS AL DARRER SENTIT
Escalfament global

Es pot negar l’existència de Déu, és una qüestió de fe, però no es pot negar el canvi climàtic, el veus cada dia tan punt obres la finestra. Especialistes mundials porten anys i panys advertint del perill però qui mana avui sap que no manarà d’aquí a cent anys i vol aprofitar els beneficis actuals. No és doncs per manca de informació que els consells de la ONU de mantenir l’escalfament per sota dels 1’5 graus, han fet figa i es situen ja un punt per sobre a principis del segle XXI.

Les calorades estiuenques que han precipitat la mort de més de trenta dos mil ciutadans a Europa (1.587 només a la ciutat de Barcelona), ni els aiguats que han arrasat des de la costa mediterrània fins al Nepal terres i vides, ni les collites perdudes ni els incendis incontrolables han aconseguit que els Estats prenguessin les mesures recomanades per la ciència. I així seguim per un pedregar cada vegada més eixut.

Posats a morir però fem-ho dignament, com a representants del més pur romanticisme. Potser no morirem d’amor (la cosa no està per sensibleries) però segur que morirem sense olfacte. La ciència, que no s’atura diu que la crisi climàtica canvia la composició química de l’aire i augmenta l’alliberament de molècules olfactives alhora que en amenaçar la biodiversitat amenaça a les plantes que perfumen el medi ambient. Com exemple posen el sàndal, la vainilla, la lavanda. Us imagineu a la humanitat sense olor a lavanda? Us imagineu a la Índia sense sàndal? Us imagineu la cuina sense vainilla? Si el nas només ha de servir per ensumar pixums i suor d’aixella, serà millor tallar-se’l com en els temps bíblics.

Fins en les orgies més barates, cal ensumar encara que sigui colònia barata. Després de fer un cim, o arribar fins el llac de la plaça es bo aspirar a terra mullada. Quin mèrit tindran els nadons si perden la seva olor d’innocència? Se’ns en prepara una de bona, però els Estats habituats només a ensumar merda ni notaran la diferència i seguiran sense posar remei a la vaga de l’olfacte. Com a gent sensible que som, deixem caure una llàgrima per la desaparició de la vainilla.




PARLA UN BON HOME DE NEGOCIS
Europa estudia la reutilització de pesticides

Tinc seixanta set anys i cap ganes de jubilar-me. Sóc ric de l’hòstia. Milions a patades, set cases i no se quants cotxes. Dos iots que floten i accions en tot l’Ibex. A la meva dona la veig els diumenges a missa de dotze i en algun sopar oficial, no tinc fills, bé sí, quatre. El gran està en una presó d’alta seguretat, el segon en un convent de l’Opus, la tercera viu a Kansas casada amb un republicà i es dedica al tir al negre i l’últim va marxar de casa als setze anys. A veure si queda clar, a mi la collita m’importa un ou. Bé, la collita no però el que porti m’importa un ou. Si tenen mosques que en tinguin, si tenen insectes que en tinguin, si tenen fosfats d’acord, pesticides, d’acord, el que sigui. A mi m’importa el pes i la venda a l’engròs perquè els camps són meus i les collites també i tota la resta a mi me la bufa.

I ja està bé de fer soroll i dir que no tenim sentiments i que forcem als governs a abandonar l’agricultura ecològica. A la merda l’ecologia. Si jo treballo és perquè la gent pugui menjar. Jo dono menjar al poble, i si un dia tenen mal de panxa, que es fotin.

No sé si ha quedat clar però si em toquen més els ous, arraso els camps i faig hotels, collons.


PER ON HO AGAFEM?
Tornen els exiliats

Moltes preguntes i de molts tipus a l’hora de parlar del retorn dels primers polítics catalans amnistiats. Han guanyat o perdut? Ho enfoquem des d’un punt de vista estrictament polític o parlem de sentiments que és l’antònim més allunyat del terme polític?

Per una vegada guanya l’opció personal. Més enllà de les conseqüències socials de la tornada ja s’ha produït un efecte transcendent. L’exiliat, ha tornat a casa i això, per ell, està ple de victòria. Ni a Puig ni a Comín se’ls podrà tornar la vida robada, la llunyania forçada en el dol i l’alegria, però ja són, si volen, a casa.

Una cosa sí està absolutament clara, la política espanyola i molt més concretament la justícia espanyola, ha perdut estrepitosament. Quan un Estat posa tots els seus recursos per mantenir viu el record d’una injustícia, quan es nega a reconèixer la legalitat europea, quan s’agafa a excuses inventades i al final ha de veure des de la finestra entreoberta el retorn dels seus enemics, han de sentir-se absolutament derrotats i avergonyits.

Tant de bo tinguessin vergonya.




EL LÍBAN, UN ALTRE POBLE SOTA LA BOTA SIONISTA
L’estrella de David fa desaparèixer les nits estelades libaneses

A l’Orient Mitjà, a l’antic territori de Palestina, sobresurt Israel com un gran portaavions nuclear armat fins a les dents, que reparteix a tort i a dret presents entre els seus veïns, que amb prou feines suren entremig d’aigües tèrboles i ennegrides.

En aquests darrers tres anys s’ha acarnissat amb els libanesos, els antics fenicis que tant van ensenyar a comerciar als catalans i als pobles de la Mediterrània. Dia i nit continuen caient les bombes dels avions, els projectils de l’artilleria i els vols baixos dels drons sobre els pobles del sud del Líban.

Tot va començar amb el llançament de coets d’Hezbollah a principis d’octubre de 2023, i la resposta de la màquina de guerra israeliana no es va fer esperar. Una franja fronterera amb el nord d’Israel, de 700 km2 ha estat ocupada i totalment arrasada. Les oliveres arrancades, els conreus devastats, 23.000 cases enderrocades, tots els pobles totalment esborrats del mapa, milers de persones expulsades cap al nord.
Malgrat l’alto el foc acordat el 26 de juny d’enguany, que comportava la retirada dels ocupants, els soldats de l’estrella de David continuen trinxant dia i nit el sud del territori libanès, sembrant la mort, el terror, la desesperació i la ruïna econòmica del país. Així, segons Amnistia Internacional, des d’octubre de 2023 fins avui, han estat assassinats 9.000 libanesos (entre els quals 800 infants) i hi ha més de 30.000 ferits (entre els quals milers d’infants).

També han rebut de valent els professionals del sector sanitari, amb centenars de morts i ferits en els bombardejos a ambulàncies, ambulatoris i hospitals. D’igual manera, els sanguinaris atacants utilitzen, sense treva, tant bombes convencionals com munició de fòsfor blanc i bombes de dispersió, prohibides internacionalment. Entre Beirut i sud del Líban hi ha hagut més d’1.000.000 de desplaçats (entre els quals 360.000 infants).

Correrà el Líban la mateixa sort de destrucció i mort com Gaza, davant la indiferència dels estats?




NETANYAHU, DROGA DURA PELS ISRAELIANS
Dinou anys al poder i en recerca i captura

Malgrat haver destrossat la imatge del seu país al món, el seu judici per corrupció, la seva aclaparadora responsabilitat pel desastre del 7 d'octubre i la manca d'entusiasme per alliberar els ostatges, una bona part dels israelians l’han votat.

Els àrabs de nacionalitat israeliana ho tenen clar: “Quan es tracta de nosaltres, es tornen feixistes i ens assassinen, però són demòcrates entre ells”. Més ben resumit és impossible. Netanyahu en què és diferent d'un Saddam Hussein o un Bashar al-Assad?

I ara ve l’inesperat; els palestins d’Israel s'han mobilitzat en massa per destituir-lo. I cap dels dos blocs guanya els 61 escons necessaris per tenir una majoria absoluta a la Knesset. Els dos partits àrabs, que tenen un rècord de 19 escons, poden fer rei al pretendent que més els ofereixi. Gadi Eisenkot no tindrà més remei que acostar-s’hi si vol governar. En serà capaç?

Enganxats a la droga guerrera del GRAN ISRAEL, després de dinou anys acumulats al poder, la por i pànic dels israelians envers l'Iran és la gran trampa, fins al punt que molts israelians estan convençuts que seran aniquilats en el moment que Netanyahu caigui. Una mena de religió que ha aconseguit inculcar a la societat. Tanmateix, Netanyahu no ha guanyat aquestes eleccions. Netanyahu només té un lleuger avantatge, però sense majoria. I ara què?


UN TANGO LAMENTABLE
Visita amb nocturnitat de Milei, un addicte a la grolleria

Poques vegades una llufa ha estat més cantada. Després, a la segona nota, en veure’l entrar a plano amb els braços estirats i amb la parella (de ball) esperant-lo somrient, ja es veia que allò seria un “fiasco, la concha de tu madre, con lo ensayado que lo teníamos”. Les cares eren el que menys desentonaven, els dos semblaven estar en un altre món com mana el tango de Buenos Aires.

Sense música, per difícil que sembli, la festa va anar a pitjor. Milei “agarró” el micro i no el va deixar fins haver insultat als zurdos espanyols, al President espanyol i a la “puta madre que parió a la Argentina” (espanyola). Edificant no ho va ser però l’Ayuso semblava encantada. Els altres del P.P. no tant. Feijóo es va improvitzar un viatge de l’INSERSO, la Cayetana va anar a la sauna i la resta de “voceros parlamentarios”, es van quedar a casa a complir amb la dona. El grup de VOX va anar de cacera per entrenar-se.

Els més contents els de l’esquerra (los zurdos) que ja tenen mitja campanya feta. Argentina faria bé d’aprovar una llei que prohibís la sortida del país a tots aquells que tinguin malalties contagioses i ments contaminades.
LLUUUUUFA




UNA MIRADA INNOCENT A LA PRE CAMPANYA
Els partits es llencen a la pre campanya com a lleons

Pedro Sánchez anunciava dia per les properes eleccions i tres minuts després els partits es llençaven a l’arena com a lleons famèlics, ple de cristians i màrtirs. En tenien ganes. Feia molt de temps que excepte els socialistes, tots esperaven eleccions. Per desgràcia els partits no van aprofitar el temps d’espera electoral per confeccionar programes, marcar preferències, atacar seriosament problemes com el de l’habitatge. No. Els partits durant aquests temps s’havien limitat a crear un discurs histèric, fals, en contra de, enlloc de, a favor de, buscant l’atac personal, la mossegada per darrera... És a dir, els partits van fer allò que saben fer, l’únic que saben fer. Una llàstima.

Escoltar els pre mittings resulta obscè però malauradament propi del país en el que la cigonya ens va deixar caure. Els discursos són grollers, matussers, primitius. Sent com és evident que els polítics no s’escriuen els seus discursos perquè la majoria no saben ni fer la O amb un canut, qui pot ser el xava que els fa la feina, don els han tret, han rastrejat pels penals per trobar els voluntaris com a “Doce del patibulo”? I encara pitjor perquè amplia la massa d’imbècils, qui és aquesta gent que els escolta i els aclama, que riuen les frases més vils i es posen dempeus a cada provada infàmia?

En aquest temps de pre campanya la dreta ja ha guanyat un parell d’escons. Els alts tribunals hispànics han decidit impedir el vot de fills i nets d’emigrants. Una petita victòria legalista però un gran pas pel P.P. i Vox. Aquí cal rascar el moll de la merda.

La victòria no està clara. La dreta surt amb avantatge, o sortia. Però lapsus habituals en els seus líders com (menos democracia), excessos d’orgull patri com (cazar emigrantes) o viatges a la bogeria (com el de Milei), més la demostrada habilitat de Sánchez en els moments en que ho té més magra, poden variar el resultat previst. Naturalment l’esquerra amb la seva desunió habitual donarà uns escons extra a les dretes, però amb això ja hi comptem sempre.

Ciutadans, si això és la pre campanya, que els bons déus ens ajudin per afrontar les dues darreres setmanes.





BRASIL GUANYA EL MUNDIAL
Lula guanya a Bolsonaro fill de Bolsonaro

De tenir una humanitat mínimament civilitzada, la notícia no seria notícia. Se suposa que un país vol el millor per a ell i a l’hora de votar ho farà pel que cregui més honest. Entre Lula i Bolsonaro, la honestedat no té color. Apart representar a l’extrema dreta, Bolsonaro té una biografia (començant pel seu propi pare) digna de novel·la negra. Acumula totes les xacres possibles tan personals com socials i ja no diguem polítiques. Lula no és un sant, els sants no es dediquen a la política, els sants, quan guanyen una revolució tornen a casa. En tot cas només la seva presència física ja dóna més confiança que la del fill de Bolsonaro.

La victòria de Lula ha estat tant sorprenent com ajustada. Gairebé la meitat dels votants s’han decantat per un candidat emmerdat fins el coll de corrupció, lligat a organitzacions criminals, obertament oposat a tot allò que s’apropa als drets humans... un bandarra. La meitat gairebé de la població brasilera ha votat a un bandarra. Déu n’hi do.

De moment, el Brasil podrà conservar part de la seva terra, part de la seva natura i part de la justícia que qualsevol país necessita per tirar endavant. El país és gran, la feina a fer descomunal i Lula és un home de vuitanta anys, però alguna cosa es farà a no ser que Bolsonaro seguint el seu instint i recolzat per la seva banda i la ignorància de bona part del seu poble, tregui els gossos al carrer i, o bé força unes noves eleccions (aquestes ja les ha considerat il·legals) o mitjançat un cop d’Estat.

La dreta mundial ha tornat amb tots els seus tics, vicis i estratègies. No s’ha deixat ni una coma del seu missal que tanta força li va donar fa encara no un segle. Seria desitjable que l’esquerra no fes el mateix, que variés el discurs, que aprengués a unir-se, a utilitzar les xarxes, que mentís no només a la dona sinó a la societat. En el món actual només la mentida té raó i triomfa.

Hi ha una altre solució que els d’esquerres protagonitzessin un suïcidi col·lectiu. Segur que seria molt comentat durant dos o tres dies.




VOX, PRESENTA...
Vox imposa una nova llei pel cinema a Castella i Lleó

Vigilants a les llibertats individuals, no deixant escapar ni una coma del seu discurs redemptor de l’espanyolitat, Vox ha considerat oportú regular el món del cinema. El cinema com tots sabem és molt perillós per les ànimes càndides, les pot portar al pecat i la depravació i a més coses que ara no ens surten. Sobre tot però, els missioners de Vox avisen que estaran molt atents a la possible manipulació ideològica que el cinema vulgui fer sobre la innocent població. Com a primer pas (abans no decideixi prohibir el cinema definitivament) Vox ha comunicat que no subvencionarà pel·lícules que portin implícit un adoctrinament ideològic. Genial!
Algú recorda el cinema dels anys quaranta i cinquanta a la cristiana Espanya?

NO ÉS LA MILLOR MANERA D’AJUDAR
Ciberatac a supermercats francesos

Uns hackers van accedir als sistemes de control remot de més de cent cinquanta supermercats a França provocant augments de cinquanta graus en les temperatures de neveres i congeladors. Com a resultat de l’atac tones d’aliments frescos i congelats van quedar inservibles pel consum humà. Ignorem quines van ser les causes reals dels atemptats però sembla força clar que apart la mesquinesa dels autors, no és moment de destruir aliments. Amb el seu enginy, aquests individus podrien aconseguir protestes molt més constructives. Intervenir els comptes d’un banc pot tenir ressonàncies èpiques, malbaratar menjar quan mig món pateix una manca alimentària, és una immoralitat.

VENT DE PÀNIC I PROHIBICIÓ DE L'AfD?
Els nazis mai van desaparèixer

L'extrema dreta a Alemanya es va reorganitzar des del 1945, just quan els Nazis van ser derrotats i prohibits, però ha calgut esperar el 2017 perquè l'AfD, el més gran dels partits neonazis tingués una presència massiva al Bundestag.
El 2026  l'AfD mana en dos estats federals i ataca sense repòs les instàncies de la UE. Fins quan? Fins a on? En tot cas desenes de milers d'alemanys van manifestar-se contra l'extrema dreta en una vintena de ciutats en una campanya nacional que demana la prohibició d’aquest partit. Crec que a Alemanya aniran mal dades ben aviat.
 
ACAMPADES A BARCELONA, LISBOA I MADRID
Socialistes catalans, PePeros i VOXeros en peu de guerra

Nervis als diferents governs, municipals i autònoms, contra les acampades a Madrid i Barcelona. S’aguanten només perquè a Pedro Sánchez li convé. A JUNTS també perquè així pot fer semblant de defensar els petits propietaris. A Lisboa el govern els ha fotut fora...
Falsa democràcia és la que la lluita contra l’adversari és més important que els interessos de les diferents capes socials. Només si baixa Déu i ho arregla, fulminant-los a tots, la gent tindrà llar i benestar. Mentrestant caldrà lluitar molt i molt. Acampades doncs? Doncs SÍ!!!




LA FI DEL MÓN?
PER QUÈ M’HO DIUS?
PER QUÈ M’HO DIUS?
QUÈ HAURIA DE DIR?