6 de març 2020

ENTRE LA PESTA I LA CÒLERA DEL POBLE
Pesta bubònica, còlera, la grip espanyola... i ara el CoViD19. Aquests noms evoquen milions de morts brutals en el decurs de la història quan esdevenen pandèmies intercontinentals.
A Catalunya cavalquen de nou els quatre genets de l’apocalipsi, el primer és l’epidèmia coronavirus però els soferts ciutadans també hem de patir "la plaga Mas-el-ressuscitat” per una banda i per l’altra la plaga de les Sres. Inés Arrimadas, i Cayetana Álvarez que van assolar el país del 2017 al 2020 i es creu que van causar la mort de desenes de milers de persones, incloent-hi el mateix estratega Albert Rivera. Tenim aquesta informació gràcies a l'historiador Tusídedides qui reconeix que l’epidèmia segueix sent un misteri per als científics que continuen buscant la causa. Inicialment es pensava que era la ràbia-als-llavis-menors però la investigació recent s'ha inclinar cap a la febre constitucionalista...

Una cosa és certa: la història d’aquesta EPIDÈMIA...continua escrivint-se...

La més antiga i més terrible de les pandèmies segueix sent la pesta-político-policial-judicial, que ha assolat Catalunya durant gairebé 10 anys i ha causat més víctimes que el pitjor dels conqueridors espanyols a les Amèriques. Aquesta pesta va ser vista per primera vegada a la conca mediterrània el dia 7 de març del 2011, acompanyant els Reis borbònics i l'emperador MarianoR. Per la seva devastació brutal, especialment en els barcelonins i a les Terres de l’Ebre, va arruïnar els esforços de Convergència per restablir la grandesa catalana. Sort que a Perpinyà, el paradís perdut, ha aparegut un nou profeta que des del Puig-del-Món convida als ciutadans al martiri mentre a Madrid estrenen la faula ERC-va-a-Madrid i no li ofereixen ni el pa, ni la sal.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
ARRIBAR DE NOU A CATALUNYA DES DE MÈXIC
Fa pocs dies que he aterrat a l’aeroport de Barcelona procedent de la ciutat de Mèxic i m’he trobat un ambient enrarit i preocupant a l’hora que també confús i paradoxal; no és només l’alarma i preocupació per la nova epidèmia d’origen xinès, anomenada coronavirus, sinó també la continuació de gent gran desnonada violentament per la policia. També la situació política actual en que el president i govern espanyol han canviat el seu discurs, ara amigable i de respecte vers Catalunya reconeixent que hi ha un conflicte polític quan fa poques setmanes tot eren retrets, insults i incomprensió.

Ara, tot just quan necessiten el suport d’ERC per governar i aprovar els pressupostos tot són bones paraules i s’ha encetat una taula de diàleg entre tots dos governs. Quin diàleg es pot esperar entre l’amo i l’esclau o entre el propietari i el llogater? Quin nou engany d’opereta ens volen fer passar per bo quan l’estat espanyol des de la seva força dominant i opressora mai, històricament, ha complert els seus pactes? Què es pot esperar d’un diàleg o negociació en que a Catalunya no se la reconeix com a tal, és a dir, com un subjecte polític nacional?

Per altre banda em trobo amb el gran míting i manifestació de Perpinyà que reuneix a més de 150.000 persones amb la continuació de discursos èpics i retòrics sense concrecions de lluita real de resistència. També continua la repressió descarnada de l’estat espanyol, que per cert, dóna vida i justificacions a aquesta classe dirigent política independentista sotmesa a les estructures opressives espanyoles i que es barallen entre elles per l’hegemonia del govern de la Generalitat defensant els seus interessos partidistes i electoralistes, quina vergonya!! Seran capaços de reaccionar els votants que els hi donen suport davant de tant frau i presa de pèl?

El respecte i la llibertat s’aconseguiran quan, de debò, la lluita sigui ferma i conseqüent i obligui a l’estat a cedir. El refrany popular català diu: “qui no arrisca no pisca”.

De moment no sé si esperar un poc més o bé entornar-me cap a Michoacán, a Mèxic, on la nació Purepetxa ha aconseguit alliberar-se del jou neocolonial del narcoestat mexicà per mitjà d’una perllongada i aferrissada lluita organitzada i coordinada des de totes les seves comunitats.


LA KINTA FORKA
I NO ESTAVA MORT?… LERE… LERE…
Qui és Artur MAS ? Un polític a exaltar a la glòria dels caiguts per la independència de Catalunya? Un hàbil manobra de comunicació que opta a ser de nou president de la Generalitat? Un fal·laç adoctrinador com diu l'espanyolisme?

En tot cas el referèndum d’autodeterminació del 2014 va ser la primera gran victòria del « sí  » a la independència i Mas el mestre d’obra. El febrer del 2017 va ser jutjat juntament amb dos ex-consellers del seu govern. Acusats d’haver organitzat el referèndum declarat il·legal pel govern de Mariano Rajoy i condemnats a dos anys d’inhabilitació a exercir un càrrec a la funció publica i electiva i a una multa de 36.500 euros.

Ara ja es pot tornar a presentar i a optar a un càrrec d’elegit però malgrat multiplicar les aparicions a la Catalunya del 2020, què queda de l’adveniment d’una independència encapçalada pel polític socialment més injust que hem tingut mai si exceptuem els que es declaren del “Viva España” i “Todo para Espanya”. Per altra banda, des del seu exili a Brucel·les, el President Puigdemont ha travessat tots el deserts, des de la impossible unitat i reconciliació entre les forces independentistes fins a les múltiples postes en escena judicials per ficar-lo entre reixes. Al seu favor també té la mort política de Mariano Rajoy i l’adveniment de Pedro Sánchez.

Per això, amb el cap ben alt pot visitar Perpinyà i fer un discurs dels més combatius de la seva trajectòria. I que va fer MAS durant el discurs? Va plorar per primera vegada. Va comprendre que mentre Puigdemont existeixi li barra el pas cap al retorn a la política. També va comprendre que la gent, la que lluita cada dia, la que es mobilitza a cada ocasió, amb una paciència indestructible, no li perdonaran mai les retallades a la sanitat, a l’educació, a la cultura i l’ús continu de la repressió contra els dissidents socials.

El Sr. MAS ho podria haver fet molt millor de cara als ciutadans però va voler enfrontar-se al poder de Madrid i a la societat d’aquí. Tan els uns com els altres no li perdonaran mai sobretot perquè ell és incapaç de donar cap explicació.


EL CONVIDAT
L’ESPIA DOLENT
L’espia, apart de fer una feina menyspreable, és un individu amb glamur a qui se li atribueix valentia, sang freda, audàcia... i això agrada molt.

Si treballa bé, l’espia pot beneficiar a un país tot perjudicant-ne a un altre però a la llarga, ambdós bàndols respecten la figura del mercenari perquè forma part de les essències polítiques. Poden perseguir-lo, torturar-lo, fins i tot matar-lo, però amb respecte. És un d’ells.

Julian Assange, no. Julian Assange no mereix cap respecte. Per què? Quina és la diferència entre Mata Hari, els Rosenberg, Joan Pujol o Philby i Assange?

L’espia professional treballa (a sou generalment) a favor d’un poder polític. Assange denuncia al poder. Assange treu la merda amagada a les coves del poder i l’estén al terrat perquè el ciutadà sàpiga en mans de quins monstres està. Assange és el Robin Hood de l’espionatge. Imperdonable.

Per això, les millors democràcies s’enfonsen de merda fins la cintura utilitzant les tècniques més mesquines per intentar callar-lo. I ho faran.

Una altra raó de l’assetjament a Assange podria ser la defensa que va fer de la situació catalana, però això ja seria paranoia independentista.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL VINT-I-DOS... DE LA SÈRIE
VÁYASE SEÑOR GONZÁLEZ
Cumpleaños feliz, cumpleaños feliz, te deseamos todos, cumpleaños feliz.

Emocionada, la Madame apaga les dues espelmes entre els aplaudiments del dos assistents a la festa, el senyor González i el senyor Aznar. La cuina més neta i ordenada que de costum i unes banderetes espanyoles de paper, penjant d’una a l’altra banda donen fe de que allò, és una festa.

Que detalle, poner dos velitas con el número cero. Comenta satisfeta la dona. Els dos ex Presidents, l’acaronen. No semblen ells, somriuen sense forçar massa la cara, amb una laxitud més pròpia d’un avi tirolès que d’un polític espanyol.

Una dama no tiene edad, querida... farfalleja Aznar.

Hay flores que no marchitan, assevera González.

Fan el primer mos del pastís i diuen allò de delicioso, delicioso... Després un silenci.

Que tiempos aquellos... sospira la Madame.

Y que lo diga. Y que jolgorio.

Si la gente supiera... Con lo enemigos que parecían y lo bien que se llevaban. Hasta compartían chica.

¡La Paca!, exclamen els dos ex alhora demostrant la seva sintonia. Que mujer, La Paca. ¿Sabe algo de ella?

El Conde de Hoyuelos le puso una dirección general de Aduanas.

La de cosas que podría contar la Paca si supiera escribir... o hablar simplemente. Tenía el coño más democrático de España. Ni un no tenía para nadie. Hasta a un bedel se folló a mitad de precio. Siempre dispuesta, sin prisas...

Coño, de ahí salió mi famosa frase... somriu amb cara de fura l’Aznar.

La Madame coneix l’anècdota de memòria però sap que als dos vells polítics els encanta repetir-la sempre, i amb cara d’innocent pregunta...

¿Qué frase, don José María?

Pues la mejor frase de mi carrera política... i mirant a un nostàlgic González, diu amb la seva veu de discurs indignat. Váyase señor González.

Ah sí, aquella frase...

Pues aquella frase salió de esta casa, señora. Un día que Felipe se entretenía más de la cuenta con la Paca y yo que venía de una comisión de control estaba muy necesitado, y él que no salia y yo que me subo al piso y comienzo a aporrear la Puerta de Paca gritando: Váyase señor González, por su honor, váyase señor González.

I tots riuen.
La de jugo que le sacaste a la frasecita, cabrón, sanglota entre rialles González.

Mi mejor frase salió de una casa de putas. Lo que tiene la vida...

Y que majos que son, diu emocionada la Madame besant-los-hi les mans.


HUMANOTECA
APOCALIPSIS NOW
El llibre de la vida comença amb un home i una dona en un jardí i acaba amb l’Apocalipsi. OSCAR WILDE.

Entre aquest inici i aquests final, un sol factor: l’home amb la seva maldat, cobdícia, egoisme, agressivitat i venjança. L’home, sobre tot, en la seva ignorància del que és ser home.

No ens enganyem, les riuades, els incendis, els virus, les guerres, tenen en el seu origen, a l’home... i alguna vegada a la dona que el mima i s’obre de cames enlloc de tancar-les a pany i forrellat com hauria de fer per acabar definitivament amb una espècie massa salvatge per a l’univers.

Fins i tot en l’Apocalipsi, són més nobles i bells els cavalls que els cavallers.


LA LLUFA
EL CRISOL DE LA IMPUDICIA
Espanya, en èpoques franquistes, va convertir-se per gràcia de Déu, en un gresol de virtuts morals i espirituals sense precedents. El millor de l’imaginari cristià es concentrava en aquesta pàtria que caminava al pas de l’oca coixa.

La mort de Franco, va fer caure en desús la figura literària del gresol i Espanya, naturalment se’n va ressentir. Tan maco que era ser un gresol.
Sortosament, Ciutadans, ha ressuscitat el mot. De fet, Ciutadans, és el gresol on s’uneixen sense por de contagi, la mentida, el cinisme, la mala fe, la manca d’escrúpols, l’acarnissament... La barreja, és clar, fa mala olor. Tota la plana de Vic no aconsegueix traspuar la pudor a purins que envolta el gresol de C’s, sense ni tan sols haver d’obrir la tapa.

La darrera prova es diu, Andrés Betancor. Catedràtic de dret administratiu, vocal de la Junta Electoral i assalariat de Ciutadans, tot d’una sola peça, com l’espasa i la creu. Per si algú no ho ha entès, us posarem un exemple. Imagineu que el Sr Betancor és un àrbitre de futbol i que alhora cobra –posem per exemple del Reial Madrid- i que s’autodesigna per xiular tots els partits d’aquest equip. Imagineu qui guanyarà la lliga? Doncs aquest és el xollo que es tenia muntat aquest senyor amb el partit regeneracionista de Ciutadans. I el millor de tot és que n’estan contents. No els cau la cara de vergonya, al contrari, ho reivindiquen.

Ciutadans s’ha convertit en la diarreica cagadora de la democràcia espanyola i per això li cal una interminable llufa feta amb paper higiènic.