26 de gener 2023

FALSIFICADORS DE LA HISTÒRIA
Operació Catalunya. Més dades
Tots sabem de fa temps, l’origen de l'Operació Catalunya, els seus responsables i el que pretenien. La dreta però ho ha negat sempre. A les sospites s’hi afegeixen ara papers i veus que confirmen la immoralitat. La dreta, ho segueix negant. Des dels temps de Fraga amb Aliança Popular, el P.P. és un abocador de residus tòxics, però a cada descoberta, els actuals dirigents se’n desmarquen. Ells no tenen res a veure amb el passat, ells estan nets de pols i palla. Potser sí que es va fer alguna cosa malament però els responsables ja no formen part del partit.

La relació de la dreta espanyola amb la veritat és d’allò més conflictiva. De la inicial amenaça de l’infern fins ahir mateix, no han parat de mentir. A vegades per omissió, a vegades a base del cinisme que els caracteritza i quan ja no queda res, amb la força. La qüestió bàsica per la dreta és falsificar la història. Negar-la, que ve a ser com negar-se a ells mateixos. La mentida no la va crear Déu, va ser la dreta. Ells són la mentida.

Aznar, Rajoy, Santamaria, Sánchez Camacho, Fernàndez Diaz, Castellón, Cospedal, la Cuca... tones de falsedats barroeres darrera de cada un dels seus somrients rostres.

A Espanya, la història no l’escriuen els vencedors, l’escriu la dreta, guanyi, perdi o desaparegui. Ells i tots els seus instruments que neguen la realitat més evident.

La permanència en el pecat és el que agreuja la pena, per això l’església demana l’acte de contrició i el propòsit de bona esmena. Aquesta colla de dirigents que hem citat i els que no hem citat, viuen en el pecat constant i és una veritable llàstima que no hi hagi infern, perquè ens podríem fer un far de riure.

Els nascuts en aquestes terres hauríem de tenir dret a una indemnització vitalícia. És molt dur aixecar-se cada matí envoltat de professionals de l’engany que encara neguen la seva participació en la cacera anomenada Operació Catalunya. Molt dur, de veritat.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
EN EL PAÍS DELS CECS...
Roger Español torna la Creu de Sant Jordi
Fa sis anys vaig perdre un ull. Un policia, probablement condecorat, es va encarregar de deixar-me guerxo en nom de la unitat d’Espanya. Jo defensava la unitat de Catalunya, però sense armes.

Quan vaig sortir de l’Hospital, els partits independentistes feien cua per demanar que m’adherís a la seva formació. En poc temps havia passat de ciutadà anònim a figura vital per Catalunya. Em vaig apuntar. Jo sabia que quedar-te sense ull no és cap mèrit especial, essencialment és una putada, però hem vaig deixar estimar. La carn és feble. Durant una bona temporada o sortia en un diari o m’entrevistaven a la radio perquè cada dos per tres m’anomenaven alguna cosa, em feien un homenatge o em donaven un càrrec. Com a cirereta em van donar la Creu de Sant Jordi. Va ser bonic. Una mena d’entrada triomfal a Jerusalem però jo, al contrari de Crist, no coneixia el final de la història.

Ara la sé. Vaig perdre un ull per res. Per un país que ha deixat de ser país, per uns polítics que han deixat de ser independentistes, per un procés que ens ha portat a la renúncia política i personal. Catalunya em fa basarda.

I un dia, mig endormiscat al sofà, vaig veure a la llibreria, la Creu de Sant Jordi. Senyor aparta de mi aquesta creu, vaig pensar angoixat.

Jo no puc compartir pis amb aquesta creu, ni amb els qui me la van concedir. La creu és el senyal de la derrota, del meu ull fosc, de la temença política del país. No la vull aquesta creu! I la vaig tornar.

Reconec la inutilitat del meu gest. Molt pocs entendran el meu gest, com un senyal de protesta, d’honestedat personal. Alguns, pensaran que vull recuperar el protagonisme de les primeres setmanes sortint de l’Hospital i la gran majoria, pràcticament la Generalitat en ple, pensaran simplement que sóc un beneit, un poca cosa. Ens vàrem precipitar tractant-lo tant bé, al cap i a la fi és un pobre home, murmurejaran. I tenen raó, però mantinc la dignitat.


LA GARSA PROSTÀTICA
LA BELLA I LA BÈSTIA
De les desventures de Gerard Depardieu
Obélix, Cyrano, La famme d’a côté, Le dernier metro... Depardieu. Un geni de la interpretació. Un personatge que cau simpàtic només veure’l. Un cos lleig i una cara lletja que t’apropen a ell. Aquest és el personatge Depardieu. La persona Depardieu és deplorable. Un sexe cobert de greix.

Hi ha moltes figueres dins el món de les arts, escriptors, músics, pintors venerats per la seva sensibilitat artística extraordinària. Genis que a través de la seva obra aconsegueixen transportar-te al nirvana espiritual, però que en deixar de crear i començar a ser ells mateixos es converteixen en desfetes humanes. Malauradament la seva sensibilitat és només professional. Una tècnica apresa al marge absolutament dels seus sentiments personals. Gran decepció. Una més.

Quina és l’alquímia que fa possible aquest desdoblament entre el personatge públic i la persona de carn i ossos? En psiquiatria hi ha explicacions químiques que ho justifiquen però més enllà de la malaltia mental, no sabem a què agafar-nos per justificar dualitats semblants. No ho sabem i –posats a ser infantils– no és just que existeixen. Els bons han de ser bons i els dolents, dolents.

La Blancaneus, una vegada casada amb el príncep de torn, no pot tornar-se una mestressa despietada que maltracta als seus servents. Això seria una putada pels infants, com pels grans també és una putada haver plorat davant un poema escrit per un assassí o per una frase del personatge d’Obélix interpretat per Depardieu.

Les conductes morals se suposen innates en el conjunt de la humanitat (una suposició ben ximple d’altra banda però a la que ens hi aferrem) però del que no pot dubtar-se és de la recta dignitat de càrrecs rellevants. No podem dubtar de capellans ni jutges ni polítics, ni metges, ni prostitutes. Si dubtem d’ells, el món s’esfondra. Sense aquesta seguretat, no queda moral ni il·lusió ni dolços somnis.

I ara que parlem d’això, no serà que el món ja s’ha enfonsat?


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA UE NO ENS ESTIMA GENS
El President de Lituània s’oposa al català dins la UE
La oficialitat del català a la UE no tira endavant malgrat, ara sí, la bona voluntat del govern espanyol.

Ara els que s’oposen al català, són petits estats com Lituània, que en els darrers segles ha patit l’ocupació d’Alemanya i Rússia i que no accedí a la independència fins al 1990 després de patir una dura russificació per la Unió Soviètica.

És així com el president de Lituània Gitanas Nauséda, amb a penes 3 milions d’habitants, s’ha manifestat en contra de que el català pugui esdevenir idioma oficial a la UE, adduint que això facilitaria l’entrada d’unes cent llengües minoritàries.

Ell, president d’un país amb una llengua parlada per més de 3 milions de persones deixa sense veu al parlament europeu a més de 10 milions de catalanoparlants. És curiós la poca sensibilitat i solidaritat que el president Lituà manté envers d’altres nacions i llengües com la nostre.

Caldria recordar-li a Nauseda que durant la 1ª Guerra Mundial, quan Lituània va ser ocupada per Alemanya, a Catalunya es va crear un Comitè Català Pro Lituània amb un manifest de suport davant del terror i la destrucció del seu país. Com a resposta i agraïment a aquesta solidaritat, l’estiu del 1916 una delegació lituana va venir a Catalunya. En la tercera Conferència de Nacionalitat a Lausana, Lituània va expressar “el desig d’independitzar-se tant d’Alemanya com de Rússia” i Catalunya d’entrar com a membre de la Societat de Nacions. En un sopar, el representant lituà J Gabrys es va adreçar a les delegacions basques i catalanes: “Quan Lituània recobri la llibertat, els nostres fills aprendran a les escoles que existeixen dos pobles, Catalunya i Euskadi, que treballen per reconstruir la seva llibertat, i els noms dels vostres respectius països seran pronunciats d’ara en endavant amb respecte i fraternal estimació”.

Potser fora més viable que la nostra identitat lingüística fos respectada a la Unió Africana? Però per això caldrà abans independitzar-nos políticament.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
UN MUSEU DE LA VAGINA A LONDRES, EL PRIMER DEL MÓN
Un penjoll o unes arracades en forma de vulva. T'atreveixes a portar-les?
Al petit barri de Camden Town de la capital anglesa, un museu molt especial que segurament atraurà viatgeres catalanes i catalans donat les convulsions socials que la vagina provoca.

Aquí, les dones i els seus cossos són un homenatge avantguardista de la feminitat, gratuït, el museu s'atreveix a abordar el tema del sexe femení. Un projecte nascut per la voluntat de Florence Schechter, coneguda youtuber, de competir amb el Museu del Penis situat a Reykjavík. Un lloc educatiu contra els tabús, com ara: "les regles són brutícia", "perds la virginitat si utilitzes un tampó" o "no pots quedar-te embarassada en la primera relació sexual".

De forma lúdica s’exposa aquesta part de l'anatomia femenina per ajudar a vèncer l’aprensió al ginecòleg i, per exemple, evitar patir algunes malalties greus com el càncer de coll uterí o prendre consciència de l'endometriosi. Doncs sí, aquí la vagina, aquesta part del cos femení extremadament estigmatitzada, vol trencar la vergonya que la dona sent envers el seu cos. En definitiva, desdramatitzar i normalitzar les visites al metge, per una banda, i ensenyar a les dones a estimar els seus cossos, inclòs el seu sexe.

A l’entrada hi ha disponible un qüestionari perquè pugueu calibrar els vostres coneixements sobre la vagina donat que moltes dones –i no cal dir que els homes encara menys– coneixent molt malament la seva morfologia.

El museu exposa anatomia, menopausa, anticoncepció, sexualitat, i la cultura i les diferents representacions de la vagina arreu del món, sense oblidar l'aspecte social com l'excisió, la violació o la violència domèstica. I no podia mancar la història i la lluita de les dones contra el patriarcat.

L'objectiu és fer recuperar la confiança a les dones, fins i tot en la seva intimitat, que la societat dominada pels homes ha denigrat constantment durant segles, i, a poc a poc, transmetre'ls l'orgull i la benaurança de ser dona. L'entrada és gratuïta. L'adreça: Unit 17 & 18 Stables Market, Chalk Farm Rd, Londres NW1 8AH.

Bona visita catalanes i catalans, però no espereu que les dones canviïn les regles d'un sistema del qual són víctimes, d'un ordre mundial que no han ajudat a crear. I la meva part femenina es pregunta si la dona podria acceptar que les seves certeses i desitjos deixin de ser qüestionades com una excepcional manera d’actuar i prendre un relleu?

Saben les dones que el temps s'acaba en un món que escora cada vegada més a l’extrema dreta i a la repressió del cos femení? Quan somiem i desitgem, el meu desig és que deixin de celebrar la força i el coratge de les dones. Que es donin l'opció de no ser inqüestionables. L’opció de deixar de ser valentes. Deixem d’una puta vegada de glorificar la seva capacitat de resistència a aguantar-ho tot. Tant si són víctimes en primera persona com si donen suport a les que denuncien la violència sexual.

Moltes dones estan esgotades, desgastades de patir el pes dels discursos nauseabunds dels fills de puta, mundials i locals, com Trump, Putin, Abascal, Macron... que constantment arraconen la seva paraula, practicant la indiferència i la prosa vomitiva en els seus discursos.

Pregunteu a les vostres germanes, a les vostres amigues, a les vostres filles, a les vostres mares, on és el suport dels homes?

Els vostres companys, aquells que es mantenen en segon pla tot dient que asseguren a les dones el seu suport, voldria preguntar-los això: Per què sou tan mesurats, per no dir inexistents?

S’adonen que en aquest camp de batalla les dones no tenen ningú? No hi ha éssers estimats i preocupats per elles?

És una negació dir que créixer en la pell d'una dona és, en el millor dels casos, haver escapat del pitjor? Doncs no ho és. És, des de la infància, desconfiar, témer aquells a qui se'ls educa a estimar.

Viure significa tenir l'opció de triar entre renunciar a ser lliure o arriscar la vida? O és perdre una quantitat infinita de temps desenvolupant cada dia estratègies de vigilància. I anar vestida amb una armadura que acaba semblant a una gàbia.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
CERVELLS CONGELATS
Victòria de Trump a Iowa
En qualsevol lloc del món si arriba un veí nou a la teva escala amb cara de Trump, l’endemà te’n vas a viure al camp. La cara, el cos, la gesticulació, tot indica que tanquis la porta amb dos panys. A Amèrica a aquest individu amb més càrrecs penals que Villarejo, el volen com a President. Més o menys una decisió tan assenyada com ferir a un os i endur-te’l al menjador de casa. Barres i estrelles i camises de força és la bandera d’Iowa.

La única esperança en la victòria de Trump és el lloc on s’ha produït. Iowa és un territori fred, molt fred i els cervells humans com la resta de vísceres corren el risc de congelar-se. Aquest any probablement ha passat això i els esforçats habitants de la ciutat han votat amb el congelador posat.

Aviat però els “caucus” s’endinsaran per terres més confortables on l’absència de calor no serà l’excusa d’una preferència tan alarmant com la que tenen els Estats Units cap a Trump. Tot i així, tornarà a guanyar.

Malgrat pesi, s’ha de reconèixer que Trump representa al típic triomfador americà. Ho té tot per agradar. Físic, intel·ligència, egocentrisme, menyspreu pels altres (especialment per les dones), histriònic i paranoic. Un currículum brillant. L’americà mig veu a Trump i se sent protegit. Intueix que abans no el toquin a ell, els dolents hauran d’enfrontar-se a Trump l’invencible. Trump té el poder de totes les famílies mafioses juntes, i també les seves virtuts i defectes, generositat pels amics i violència pels altres. Algú encara recordarà a un tal Gil i Gil, alcalde de Marbella. Gil i Gil era la copia a la espanyola de Trump. Fatxenda, perillós però sempre amb cinc mil duros a la butxaca que anava repartint als conciutadans. Això és un governant!

No només Gil i Gil recorda a Trump. Espanya, en petit, també és un reflex d’EEUU. Un espai habitat per pobra gent que necessita amagar-se darrera les opulentes i armades espatlles d’un poderós. No cal que sigui honest, en que tingui força n’hi ha prou. Això és el que van pensar a Iowa quan van depositar el seu glaçó a les urnes.
LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
DE LA FAMÍLIA GENTELMAN
El Regne Unit planifica l’expulsió d’immigrants
Cal ser molt anglès, per defenestrar al darrer criat que et queda. Les illes necessiten mà d’obra com el pa que mengen. Els gentelmans no s’embruten ni les dents. Necessiten carn fresca, en el seu argot, però Anglaterra va néixer bipolar i quan més carn necessiten, més en llencen. Això sí, d’una manera elegant.

Les illes sempre han estat un pou d’intel·ligència, creativitat i cultura per això s’obliguen a donar respostes enginyoses als seus problemes. No n’hi ha prou en fer un decret, o posar un numerus clausus d’immigrants, no. Des de Downing Street, una colla de cervells omplen el menjador barrotant una solució original a l’expulsió d’immigrants. Un toc anglès per perfumar el maltracta a gent procedent de les terres més devastades del món. Albanesos, iranians, iraquians, aquest és el personal que Anglaterra es vol treure de sobre. Immigrants de tota solvència com es pot veure.

Solucions n’han sortit per tots els gustos. Crear una illa artificial i deixar allà als irregulars, posar-los en un vaixell en aigües internacionals, conquerir un tros de desert o de selva (tan fa) i ficar-hi a la gent que no necessiten. Alguns han proposat l’afusellament selectiu però resulta poc elegant. De moment la idea que sembla prosperar és traslladar als immigrants a Ruanda que ve a ser com portar-los al zoològic.

És cert que el flux d’immigrants a l’Europa pròspera, esdevé un problema cada vegada més seriós, però potser i precisament per això, caldria enfrontar-lo de cara i amb valentia. Per molt ocurrents que siguem a l’hora d’expulsar, l’immigrant tornarà a la teva platja, perquè no hi ha res amb tanta força com la gana.

Apart d’acollir la quota d’immigrants que necessitem perquè facin les feines que els senyors no volem fer, alguna dia haurem de pensar en la manera d’evitar les misèries que obliguen a tanta gent a jugar-se la vida i la dignitat emigrant. Més car, segur, més complicat, segur, menys enginyós, probablement, però tots ens estalviaríem molta vergonya pròpia i aliena. Menys els anglesos que no en tenen.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
COM UNA TACA D’OLI
El conflicte palestí israelià, s’estén per tota la zona
La guerra és com el futbol. Tothom vol jugar-hi menys els professionals. L’espectador posa l’ànima en cada jugada i si té la sort de que una pilota surti del camp prop d’ell, estira els braços per blocar-la. Fins i tot el seguidor televisiu, des del sofà, allarga la cama per intentar que la pilota entri a la porteria contrària.

És el mateix contagi que es produeix entre els països veïns a dos que estan en guerra. L’esperit bèl·lic s’encomana i no tarda a saltar al camp de batalla algun aficionat iranià o pakistanès o d’on sigui, per venjar-se de la última derrota.

El que va començar a Gaza, arriba ja al Mar Roig i afecta pràcticament tot el veïnatge d’Israel, un veïnatge històricament hostil al territori jueu incrementat alhora per grups armats islàmics com Hezbolllah o el Jihadistes.

Cada vegada que es tira un tret en aquesta zona, l’Orient Mitja corre perill d’explotar davant la impotència de tot l’Occident. És cert que manca voluntat política. Els EEUU per exemple estan lligats de mans i peus pel poder sionista a casa seva, però també és cert que la zona està farcida de venjances pendents, de crueltats i flagrants delictes humanitaris.

Les característiques culturals d’aquests pobles, tampoc ajuden a la pacificació. Quan la mort és la recompensa a una vida miserable i els déus –sempre els déus– et reclamen venjança, el pacte esdevé gairebé impossible. Pots arribar a acords territorials o econòmics però la recança segueix enquistada a flor de pell.

Ningú no sap probablement l’origen d’aquesta darrera crisi. Potser ni tan sols estava prevista, però una vegada més es va disparar el tret i l’Orient Mitjà s’ha convertit en un escenari inhumà.

Pot ser que a alguns aquesta guerra –com totes les altres– els pugui beneficiar? Molt probable. Pot ser que renunciïn a aquests beneficis? Segur que no. Doncs apa, seguim matant.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
POQUET A POQUET
Grifols es va recuperant
A poc a poc i bona lletra. Així van créixer i així, segons sembla aconseguiran recuperar-se. A la catalana, sense estridències, potser amb una mica de trampa, però com uns senyors de Sarrià. Diuen que Grifols tenia més d'un problema amb la Xina. És normal, Catalunya cap dins la butxaca d’un xinès. No es pot jugar allí, sempre et guanyen. Estem segurs que els propers projectes de Grifols per remuntar es faran en països a la seva mida com Andorra, Liechtenstein o el Vaticà encara que aquesta seu és certament perillosa.

EL MÓN DE LA PIJADA
Gel de Groenlàndia per Aràbia
No es podia arribar més baix. En temps de crisi climàtica es planteja seriosament la possibilitat d’enviar el gel que queda a Groenlàndia per fer glaçons als bars de la rica Aràbia. Reis, xeics, emèrits i capos, els grans estafadors del món, podran gaudir de beguda refrescant en el seu dur itinerari per la vida. Sabem que el món està boig però tan gilipolles no ens ho pensàvem. Quin serà el proper pas de la societat star?

CHIAPAS EN ESTAT DE GUERRA ZAPATISTA
L’EZLN s’enfrenta als narcotraficants pacíficament, per ara
La nova estructura zapatista, en un context en què grups de crim organitzat intenten controlar Chiapas, ha estat acollida per milers de joves i un milers d’internacionalistes de cara a enfocar el que falta i el que cal organitzar per defensar la vida de les comunitats indígenes sense haver de disparar ni matar.
El Subcomandant Insurgent Moisés, l’actual líder polític militar i portaveu de l’EZLN diu que: “Qui treballa menja, qui no treballa, que es mengi el seus dòlars a veure si amb això satisfà la necessitat de gana. No necessitem matar”.
Per ara el camí pacífic cap a l’autodeterminació dels pobles maies de Chiapas, practicat des del desembre de 1994, s’ha saldat amb ben pocs tirotejos amb els zapatistes malgrat les agressions de l'exercit mexicà, els paramilitars, les guerres de baixa intensitat i finalment la nova onada del crim organitzat.

ENCICLOPÈDIA CATALANA DEIXA D’EXISTIR
Un gegant amb peus de fang
Molts coneixem l’obra que volia ser la referència destacada de la situació cultural, social i econòmica dels Països Catalans i portal de coneixement de referència en català.
Però l’ambició els ha fet caure del pedestal. L'any 1965 un grup d’entusiastes van començar a fer realitat la divulgació del coneixement en català. Durant més de cinquanta anys ho han provat, però el socis capitalistes, Editorial Planeta, La Caixa i el grup Enciclopèdia Catalana han sumat anys i panys de mala gestió. Ja l'any 2008, el grup va tenir unes pèrdues de 500.000 euros amb una facturació de 22 milions i va fotre fora el 25% de la plantilla, després tot ha anat a pitjor.
Ara ha caigut en mans d’Abacus i del Jaume Roures, la cultura catalana està en hores més baixes que mai?

TAIWAN O L’ EFÍMERA NOVA VICTÒRIA DEL KOUMINTANG
A Pequin estan molt i molt emprenyats
William Lai, ha guanyat les eleccions presidencials a Taiwan amb 41,6% dels vots. Aquest home, odiat per Pequin, desplaça Tsai Ing-Wen del qual era el Num 2 i embarca el Partit Demòcrata Progressista en una nova aventura per resistir a la cada vegada més agressiva actitud xino-comunista que reclama incorporar l’illa a la Xina.
Al cap de poques hores Xina ha obert les hostilitats contra William Lai, contra els seus aliats els EUA, i aconseguit que un petit país anomenat república de Nauru trenqui les relacions diplomàtiques i reconegui Pequin com a únic representant de la Xina i ha multiplicat les maniobres navals al voltant de l’illa. Mama, això comença a fer por.

A DINAMARCA CANVI DE REINA PER REI
Margrethe II abdica després d’un regnat en Tecnicolor
Aquest gener hem assistit a la cessió de la corona danesa de la reina mare al seu fill. Un fill que porta darrere seu el tuf de tímid i bona persona. Amb tot hereta una situació favorable. En cinquanta-dos anys de regnat, la reina a redreçat la popularitat de la monarquia sense abandonar una carrera artística gens dolenta.
En tot cas, i una vegada no és costum, Margrethe s’ha acomiadat dient que el temps fa destrosses i el nombre de mals augmenta, llavors hom no pot emprendre tantes coses com havia fet en el passat. I així ha acabat els seus 52 anys de reina.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
OPERACIÓ CATALUNYA
LA GUERRA BRUTA
LLÀSTIMA PER TU, LECTOR!
NO HO PODRÀS EXPLICAR A NINGÚ