7 d'abril 2023

PROLEGÒMENS A LA SETMANA SANTA
Una Pastora evangèlica beneeix al P.P.
Davant unes eleccions tota ajuda és bona. El camí del P.P. en els darrers temps ha anat vorejant el pecat. Suports equivocats, coalicions, abstencions errades, que necessitaven una urgent absolució.

Així doncs el P.P. ha organitzat un aquelarre per aprofitar aquests dies de Setmana Santa. Ha tret al carrer els dimonis de les notícies falses amb més material, les Verges i Cristos del perdó (a les bruixes no les han tret perquè les tenen totes a casa) i han alliberat als sonats de l’exorcisme.

Trauran més o menys escons però s’ho han gruat aprofitant de manera molt significativa la mística de la política espanyola, pròpia, és clar, d’un país que encara no ha deixat enrere el “Primer Plan de Desarrollo” iniciat pels anys quaranta. Una terra capaç de cagar-se en Déu però alhora treure’l en processó quan necessitem que plogui.

La tradició és bonica però a vegades cal passar-hi una capa d’abrillantador. Llençar una somera des de d’alt d’un campanar ja no es porta.

Potser els polítics podrien anar polint algunes d’aquestes burrades via educació per exemple, però vista la festassa de la Pastora Yadira beneint la cúpula del P.P. sembla que la cosa va per llarg. Sobre tot si guanyen.

Només una recomanació als seguidors dels populars. Si al mig d’un míting, algun dels líders escumeja per la boca o té un atac histèric, que no es preocupi, són els de sempre però amb la sobrecarrega espiritual d’aquests dies.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
EL GRAN MASTURBADOR
Detenen al suposat pare de 550 fills
No sóc un abusador, mai no he forçat la botelleta on deposito el semen. Tampoc sóc masclista les ejaculacions me les faig sol, sense revista porca al costat ni mirant el cul de l’infermera quan tanca la porta. Jo sóc un professional de l’esperma, un científic.

Per voltes que li dono, encara no sé perquè estic en una cel·la enlloc de tenir-me mantingut pels ministeris de salut dels diferents països que he fecundat.

Com un rei haurien de tenir-me. Ben alimentat, netet, ben vestit i perfumat.

Mentre Europa no creix ni neix semblaria normal fomentar la natalitat, que és el que jo faig. Quina culpa en tinc de que els mascles tinguin dificultats d’erecció i un semen que sembla aigua-xurri?

Fa plorar veure a tantes noies amb vocació maternal frustrades per no trobar un bon fertilitzant, esllanguint al llit sense trobar una motivació per aixecar-se. Jo n’he fet aixecar gairebé a sis-centes i sense tocar-les, sense veure-les, no sé quí són però estan ben prenyades.

Quan em deixin sortir de la presó aniré al Vaticà a veure si allí em tenen en més consideració. Al cap i a la fi sóc el més semblant a l’Esperit Sant. Les meves són gestacions immaculades.

Espero en tot cas que els prelats aprofitant les meves donacions no comencin a follar com a salvatges i després diguin que la culpa és meva. I aleshores ves a saber quina descendència sortiria.

Apa, adéu, que ja em sento bollir la sang i un guàrdia m’ha demanat si podia fer alguna cosa per la seva dona.


LA GARSA PROSTÀTICA
HEM PERDUT LA BURGESIA
L’Eixample de Barcelona queda sense veïns
Poques coses més emotives que les velles imatges de ciutats i carrers com per exemple el Passeig de Gràcia amb els seus tramvies, els senyors amb barret i les distingides dames amb ombrel·les obertes. Era la burgesia catalana. Propietaris de fabriquetes, farmàcies, botigues de llenceria, advocats, notaris algun poca vergonya mal enriquit i també algun intel·lectual –oncle conco generalment– de bona família.

La burgesia ha fugit del Passeig de Gràcia i de tot l’eixample. Uns amb menys fortuna han anat fingint un estatus que ja no tenien fins que la força del turisme els ha trucat a casa i els ha ofert una petita fortuna pel vell pis. Un pis rònec, d’instal·lacions deteriorades, però el qui compra no li interessa el pis, vol l’espai i el lloc. Quin català no vendrà el seu pis per una quantitat inesperada? La burgesia, no. I s’han traslladat tots a Sant Cugat i rodalies.

El gran quadrat que era una part de l’Eixample i una part de l’encant de Barcelona, ha quedat buit de ciutadania. No es veuen veïns ni famílies duen els nens a l’escola ni dones tornant del mercat amb la cistella plena. Ja ningú passeja a pas de passarel·la per deixar-se veure i admirar. L’Eixample ara és un brogit d’abelles anònimes parlant pel mòbil, agitats, neguitosos, per poder pagar els lloguers i les hipoteques que han pagat pels pisos –ara oficines– de l’Eixample.

Una ciutat té valor quan s’hi viu, no quan s’hi treballa. Un país és digne quan acull als seus ciutadans, no quan permet que l’especulació els allunyi.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA PLUJA QUE NO ENS ARRIBA
Catalunya, com tots els països del món, pateix una extrema i alarmant sequera que afecta un 40% de la població mundial produïda per l’escalfament global degut al col·lapse climàtic, conseqüència del maltractament de la natura per part dels humans. Així la manca continuada de pluja fa que es malmetin les collites i augmentin desmesuradament els preus dels aliments, que es produeixin incendis i catàstrofes, i una desertització que fa que uns 700 milions de persones estiguin malnodrides a causa de la fam.

Davant d’aquesta situació han tornat a aparèixer les celebracions d’antigues cerimònies que daten del segle IX promogudes per pagesos. Així el 26 de març, el bisbe de Solsona, juntament amb 250 feligresos, presidí una processó i una missa al santuari de la Mare de Déu dels torrents, al terme d’Espunyola, dient: “Tota creació és un do de Déu i per això ens adrecem al Pare de cel i demanem l’aigua per als nostres camps”.

També a iniciativa dels vinyataires nord-catalans s’ha celebrat a la catedral de Perpinyà un acte religiós en demanda de pluja amb presencia de les autoritats religioses recolzades pels polítics d’extrema dreta que governen la ciutat.

Aquesta demanda de miracles no és gens nova. Ja era practicada per civilitzacions més respectuoses amb la natura i considerades profanes pels nous inquisidors monoteistes, com és el cas de pobles indígenes com el Nàhuatl, a Mèxic, que demanava aigua al seu déu de la pluja Tlàtloc. Aquest poble ara fa pocs anys que es va rebel·lar contra el trasllat del monòlit al museu antropològic queixant-se que no plovia fins que els hi van fer una copia exacta.

A hores d’ara són també molts els druides i xamans que persisteixen en cerimònies ancestrals en demanda de la pluja, però tanmateix, encara sense resultats. Serà que els déus, les deesses i el déu omnipotent està força descontent amb el comportament dels seus creients?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
QUANT ELS MONSTRES TENEN EL PODER
Binyamin Netanyahu, un polític de la pitjor espècie
A ningú li importa, Europa té altres misèries amb la crisi energètica i la guerra a Ucraïna. Espanya té un munt de sinamais que poden fer caure el PSOE en una data no massa llunyana i mentrestant la situació a Israel s’ha anat degradant de dia a dia fins el punt que ningú sap si hi ha una sortida possible.

A les xarxes socials, a més, l'anunci del que passa a Israel tampoc interessa fora del habituals comentaris conspiranoics dels antisemites. Per altra banda l’immens cansament de la població palestina doblement oprimida i cada vegada menys polititzada ha portat als grups armats palestins a una onada d’atemptats tan contra civils com militars per adonar-se, una vegada més, de com s'ha despolititzat la lluita fins al punt de fer-la inaudible al món.

Tot comença quant el govern de Binyamin Netanyahu dóna llocs estratègics a l'extrema dreta. Els israelians es comencen a manifestar. A continuació la reforma de la constitució per blindar la seva figura i les instal·lacions de colons en terres palestines. Les tensions augmenten a Israel amb manifestacions multitudinàries. Lògicament la policia israeliana, coneguda per la seva brutalitat, intervé i això encara porta més gent als carrers d’Israel. Els palestins també mouen peça... l'últim episodi fins ara: la violenta intervenció de la policia al cor de la mesquita d'Al-Aqsa a Jerusalem. De fet el govern prova de distreure als israelians amb l’anunci del llop palestí que torna...

Era molt probable que la crisi que travessa l'estat jueu tornés a posar en primer pla la qüestió palestina, amagada sota la catifa en els últims anys, i soscavi els Acords d'Abraham, que van formalitzar la cooperació de seguretat entre els països de la regió contra l'Iran.

Ara l’estat israelià ha de jugular nuclis insurgents armats a Cisjordània, a Jenin i Nablus, i recentment a Jericó i Tulkarem.

A Netanyahu és molt probable que les properes eleccions no el perdonin. Massa llepaculs cap a la coalició de dretes extremes. A més, té el seu judici per corrupció en curs des del 2021. Segurament, aquesta vegada és una de massa però ell no se n’adona i segueix fent com sempre ha fet.

Netanyahu, fa una defensa aferrissada ajudat per l’extrema dreta, i després de 15 anys al poder ara mateix perdria les eleccions ja que la seva base de fidels s’ha fos com els glaçons. Per ara no porta a terme la seva reforma i no pot abandonar-la. L’ha ajornat fins el maig però mentrestant ha desfermat els llops del mig-orient. En definitiva és un mort vivent que encara pot fer molta por i molts desastres.

Els atemptats a civils per part de palestins radicalitzats i la creació d’una guàrdia cívica composta per militants d’extrema dreta poden ser el detonant de la seva fi o el començament d’un estat neofascista?


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
UNA ABSTINÈNCIA MAL ENTESA
Dimissió forçada d’una mestra a EEUU per immoral
La immoralitat en concret va ser mostrar unes fotos del David de Miquel Àngel en una classe d’art. I això va passar a Florida, una de les zones més progres dels EEUU. Ara ja només falta que Trump torni a la presidència i ja podem organitzar un suïcidi col·lectiu.

Imagineu per un moment a la professora de l’escola davant una d’aquelles juntes de pel·lícula, amb la mormona de sempre presidint la taula, mentre l’acusen de provocar orgies sexuals dins la classe per haver mostrat la pilula de marbre del David.

O et mores de vergonya aliena, o de riure, o t’agafa una depressió americana (que és molt més contagiosa que les altres). A la mestra en qüestió encara que només fos per solidaritat gremial, li va donar per la depre.

La Junta, ben al contrari, està eufòrica. Han rebut la felicitació de molts pares i és possible que tornin a sortir escollits però sobre tot xalen per haver impedit la proliferació d’una sexualitat malaltissa.

Els alumnes callen. Molts ni saben encara la notícia perquè estan enredats en les xarxes o netejant l’escopeta de dos canons que els va regalar el pare.

La qüestió és que la mestra s’ha quedat sense feina, amb fama de pervertida i amb la depre per motxilla.

UN detall bonic és el de l’Alcalde de Florència que ha convidat a la professora a visitar la ciutat i el Museu on David ensenya les seves vergonyes.

Esperem que a la profe no li agafi el síndrome d ’Stendhal. Depre i síndrome seria massa.
LLUFA per la junta de la moral americana


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
COMISSIONS VINGUEREN QUE DE CASA ENS TRAGUEREN
Es creen Comissions a dojo per tota Espanya
Hi ha tres jocs on les trampes estan permeses, el “Remigiu”, el futbol i les comissions. El més divertit és l’últim i el més llarg també. A més pel joc de les comissions no cal una habilitat especial, n’hi ha prou amb tenir cara dura.

L’exemple semblarà tonto però és igual. Jo mateix pispo 300 milions i al sortir m’enxampa la Policia. “Caballero usted ha bebido aceite” però jo enlloc de demanar un advocat, responc: “Alto ahí señor Agente, me pido una Comisión”. Al punt, el Policia es retira et saluda i s’acomiada: “A sus órdenes Caballero” i vaig a casa amb els 300 milions. Anys després trobo altre cop al Policia i em pregunta per la Comissió... “Estamos en ello, agente” i torna a marxar.

Igual, igual va passar en destapar-se l’operació Catalunya o el Pegasus. Quan es va comprovar la merda els implicats van demanar una Comissió. I aquí estem.

Sí, ja tenen nominats els membres, però no els testimonis, ni la regulació de temes transversals... La trampa que dèiem, fer allargar el joc fins que quan la Comissió comença a discutir, la causa ja està caducada com les galetes.

Un dia comença finalment una Comissió, com la Pegasus, però aleshores resulta que Espanya està ocupada en una Moció de Censura i no pot atendre als europeus comissionats i quan tornen a intentar-ho per mòbil, els falten traductors i aquí s’ha acabat la conya. Només cal tenir la cara prou dura per passar la primera vergonya, després tot segueix com sempre que és just el que pretenen els jugadors de Comissions, que no s’acabin mai.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
INCONTINÈNCIA HORÀRIA
La Kings League omple el Camp Nou
La humanitat va a preu fet. No ens podem permetre ni un minut en blanc. No sigui que encara acabem pensant! Necessitem per anar tirant una imatge que es bellugui davant els ulls, un crit a cau d’orella, una esnifada nasal. Coses, coses, coses.

Fins no fa gaire el futbol era el tub d’escapament de totes les tensions acumulades pels ciutadans. Un partit tenia tantes coses… Això s’ha acabat. Un partir ara, avorreix. Dura noranta minuts, un desert per la ment humana, massa.

Aquest mateix individu però va omplir un camp de gairebé cent mil localitats per veure una cosa que no sabia ni com funcionava i que durava SET HORES, SET. Alguna explicació? Sí allò era un espectacle.

La guerra és una merda però si n’agafen les imatges més impactants i te l’expliquen de manera entretinguda, pot passar. Els fenòmens migratoris són un malson però uns negrets flotant a les aigües del Mediterrani, té la seva gràcia.

Tot funciona si ho convertim en espectacle i la Kings League és un interminable espectacle de crits, música, hamburgueses, sorpreses, futbolistes dolents… el bo i millor de la vida concentrat per oferir-ho a la gent d’escasses pretensions, o sigui, nosaltres.

Naturalment ningú no s’ha aturat a pensar (què és precisament del què fugim) però si un dia ens trenquéssim les dues cames i quedéssim immobilitzats al llit potser arribaria a pensar que aquesta fugida descontrolada no porta enlloc, apart d’una mort plena d’estupor. Què hem fet fins ara? Distreure'ns. Com? Amb alguna cosa que ens escupi a la cara.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
JUSTÍCIA RUSSA
Dos anys de presó pel dibuix de la filla
En una escola russa, una nena petita fa un dibuix demanant el final de la guerra i al seu pare li cauen dos anys de presó. Apart de cagar-se en la mare que va parir a la puta nena, què fa aquest pare? Pensar en els professors que van xivar-se, en el director de l’escola, la Policia, els jutges, anar directament al Kremlin i demanar per Putin o exiliar-se voluntàriament a Sibèria, emborratxar-se de neu i oblidar que es fill de la gran Pàtria Russa?
Quan Sibèria pot semblar una solució és que Rússia no té solució.

INTEL·LIGÈNCIA?... LA QUE SIGUI
A debat la intel·ligència artificial
A cada nou invent, un pas més de distància entre les persones. L’electricitat va acabar amb les reunions a la vora del foc, el telèfon va substituir la carta, el mòbil ens ha tancat a casa, les xarxes hi han posat la balda. Cada invent et fa més hostatge del poder i més possible víctima de ser estafat.
Els invents segueixen. Ja podem escriure un llibre sense saber de lletra. Un desastre. Cada vegada més a prop el final de la identitat… Però tal i com van les coses, amb la ignorància col·lectiva que ens ofega, una mica d’intel·ligència, encara que sigui artificial, no em sembla del tot malament.(Llàstima que sigui de propietat privada).

QUAN NO ÉS UN ALL ÉS UNA CEBA
Els secretaris judicials abandonen la vaga
Aparentment no s’ha notat gaire però els secretaries judicials feien vaga. Recuperats de l’estrès que duien, ja l’han acabat.
Com en tot a la vida la treva ha tingut efectes positius I negatius. Per exemple, en aquest temps hem evitat molts casaments que a la curta haurien acabat en divorci. Molts hereus segueixen amb la llengua fora pendents del testament de l’avi i veure aquesta angoixa, sempre fa gràcia. Però hi ha la part negativa. Tornarà la normalitat, la gent es casarà i heretarà. Això sí, amb la vaga, la Justícia ha tingut pèrdues milionàries, una altra bona noticia.

ARMES DE GUERRA CONTRA MANIFESTANTS
El govern Macron utilitza la violència policial indiscriminada
Dos manifestants entre la vida i la mort, molts ferits greus a la cara, un dels quals s’ha quedat borni, desenes de ferits amb greus cremades... La manifestació prohibida del 25 de març, en oposició al projecte de construcció d'una megabassa a Sainte-Soline (Deux-Sèvres), ha estat marcada per una violència poc vista en els últims anys a França.
Davant de centenars d'activistes organitzats i equipats per enfrontar-se a la policia, però també a milers d'altres, pacífics, l'Estat no va dubtar a desplegar més de 2.000 gendarmes mòbils. Les ordres ? Recórrer a l’ús massiu de les anomenades armes intermèdies però capaces de matar... En poques hores, van disparar més de 5.000 granades de gasos lacrimògens però també milers de granades GM2L, que contenen una perillosa càrrega pirotècnica.
Macron morirà matant?

ELS DARRERS 5 PRESOS D’ETA TRASLLADATS A EUSKALERRIA
Els han portat a presons dels País Basc i Navarra
Per fi ja no en queda cap fora podran dir-se les famílies del presos que durant anys i panys han hagut de fer milers de kilòmetres setmanals per poder visitar als seus fills, marits o germans. Aquesta era una de les reivindicacions més antigues dels familiars i que els diversos governs espanyols han anat concedint amb comptagotes durant els cinquanta anys en que presos etarres han pagat penes de reclusió per haver gosat desafiar l’estat patri.
Això no canviarà les coses però per a les famílies és com un manà de Madrid.

L’ANTIC IMPERI BRITÀNIC HA MORT DEFINITIVAMENT
Els temps estan canviant i ja era hora
Vejam, el nou Primer Ministre d’Escòcia, del Partit Nacional Escocès, substituint a Nikola Sturgeon és Humza Yousaf, de religió musulmana, com també ho son el Primer Ministre del Regne Unit i l’alcalde de Londres.
Són descendents de famílies immigrades provinents dels quatre confins de l’immens imperi. Van fer ho han fet fortuna però sense renunciar als seus orígens. Ara van ocupant llocs de poder fins ara copats pels anglesos de pell blanca.
Això havia de ser així, és veritat i és just, però hi haurà qui no hi estarà d’acord. Sobretot els supremacistes de tot tipus. A cada segle els seus grans canvis i aquest és un dels primers. A Catalunya veurem aviat les mateixes coses. No en va hi ha un milió i mig de catalans provinents de totes les parts del món.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
IMPRESSIONANT
UN SIMPLE TROS DE PAPER, UNA SIMPLE FOTO
DE VEGADES DELATA TANT DE SENTIMENT