15 de juliol 2022

PER DOS DIES
Boris Johnson dimiteix... una mica
El Regne Unit, han inventat una pastilla (del dia després) però no per l’embaràs, sinó per la ressaca. Agafes una pítima de nassos, poses el despertador a les sis del matí, prens la pastilla i a les nou ja pots presidir un Consell de Ministres. Malauradament, pel Premier britànic la teràpia ha fallat. Quan la pastilla va arribar a Downing Street en bo d’en Boris es va empassar mig tub d’anti ressaques. L’endemà es sentia lleuger i serè, una sensació tan nova, que va anunciar la seva dimissió.

Molts han mantingut sempre que la trompa era el que mantenia a Boris al front del govern. Ni plans de govern ni punyetes, alcohol. Cal ser molt valent o estar molt torrat per aguantar una cadena interminable d’escàndols sense immutar-se. Es necessita molt d’equilibri per aguantar-se dret mentre quatre ministres et dimiteixen en dos dies i uns altres cinquanta membres governamentals et deixen sol però en Boris tenia aquesta fortalesa. Al cap i a la fi, ell sempre ha estat un home solitari. Mentre no li dimitís el visqui, ell no notava la diferència... Però tot ve dia que s’acaba. I tot per culpa de la pastilla.

El que no ha aconseguit la pastilla és refredar l’egocentrisme d’en Boris que segueix convençut de la seva superioritat respecte a la resta de britànics i no cal dir francesos i europeus en general. I no se n’està. Ho va dir ben clarament el dia de la dimissió. Plega per l’estupidesa d’un ramat de súbdits, polítics o ciutadans normals que són incapaços de reconèixer la seva superioritat.

És una sort ser com Boris Johnson, sobre tot per la resistència que té al visqui.


SEGONA PÀGINA


L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE
NÚMERO 1114
Augmenten les persones sense sostre
Emergeix entre els cartrons, dóna una ullada que acaba clavant en mi. Té un cigarret?... Fumar en dejú no és bo, contesto. Es posa a riure. M’hi apropo, li dono el cigarret. Xucla despreocupadament com si tingués un estanc per ell sol.

Quan temps fa que viu al carrer? Aprofito per preguntar... Uns vuit mesos... Sap quants n’hi ha com vostè?... Mil dos-cents trenta-ú. Ho miro cada dia al diari. Abans mirava les cotitzacions de borsa però ara. Jo sóc el Mil cent catorze... Com ho sap? L’home es regira i treu un carnet on consta el número 1114... Els tenen comptats?... I tant! Comptats, censats i al corrent de pagament... Ara sóc jo el que riu. L’home torna a regirar-se i treu una cartera plena de papers. Amb parsimònia –no li ve d’una estona– comença a treure papers i me’ls canta alhora que me’ls ensenya perquè no hi hagi dubte. Impost de mendicitat, tarja per urgències, impost d’ocupació de la via pública... No pot ser, dic indignat, vostè paga per ocupar aquests portal?... Sí senyor i encara no ha vist el millor, i treu un altre full on es pot llegir, aparcament i m’assenyala el carret de la compra del super on hi té les seves pertinences... I vostè no protesta? Només els dissabtes si fan futbol perquè quan em queixo m’envien a un allotjament per pobres que són una merda, però tenen tele. Últimament ens hem reunit uns quants, els més veterans, per muntar una mena de plataforma, però ens demanen no sé quants euros per legalitzar-la... Però és que això és de jutjat de guàrdia... Doncs vagi a protestar, jo ja estic bé aquí. Pago el que diuen i em deixen tranquil. De fet, sempre he fet el mateix, pagar i callar... i si hi pensa una mica, és el que fa vostè també, la única diferència és que vostè te nevera.
I te raó el molt cabró!


LA GARSA PROSTÀTICA
L’ART DEL MANTENIMENT DE LA MOTOCICLETA
Maten a l’ex primer ministre japonès Shinzo Abe
Tradició, cultura, respecte, jardins florits i llacs d’aigües termals. Bressol del Zen, de la meditació. Un país on anar a un prostíbul es converteix en ritual. Un país en el que s’escriuen llibres com L’art del tir amb arc on la fletxa i la persona es converteixen en una mateixa cosa, un mateix objectiu, una mateixa ànima.

Doncs ni així, dos trets i a prendre pel cul. Mort. A l’ex primer ministre japonès l’han matat amb dos trets. Cap bellesa en l’acte, cap meditació anterior. Només la puta ràbia que envaeix mica en mica als homes que habiten la terra i a la mateixa terra tipa ja de mals tractes que deixa anar les seves neus i les seves aigües i la seva calor sense mesura.

El Japó mai no ha estat el paradís, però com a postal s’hi assemblava. No és Chicago, no és la barraca recolzada en una muntanya de brossa... o això ens havien dit.

Com arreu, també allí maten però la mort nipona tenia alguna cosa de solemne, des del samurai al kamikaze hi havia una presa de consciència, una decisió assumida, mai una retirada com la de l’assassí que després de matar a Shinzo Abe, fugia embogit, negant-se a assumir el seu propi acte. Aquest home ha atemptat contra un polític però també contra la pausa, el ritual i el silenci de tot el seu país.

Més enllà de les conseqüències polítiques que pugui tenir, la mort de Shinzo Abe, (de qui en desconec pràcticament la seva biografia humana i política) és un símbol tan clar com el del canvi climàtic de que les coses s’estan transformant... i no precisament per bé.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA SANITAT PÚBLICA CATALANA MOLT A PROP DEL COL·LAPSE

La nostra sanitat que fa pocs anys era considerada exemplar al món, hores d’ara fa aigües per tots costats fins a quedar negada del tot. Què ha passat? A partir de les retallades de 2010, per l’aleshores president de la Generalitat Artur Mas i Boi Ruiz com a conseller de Sanitat, tot ha canviat amb l’èxode de milers de professionals sanitaris cap a d’altres països on són millor pagats i considerats. Catalunya és a la cua europea del finançament de la sanitat, àmbit en que només destina el 5,3 % del seu PIB. Caldrien 5.000 milions d’euros per equiparar-nos a països veïns, i la malaltia que pateix Catalunya s’anomena infrafinançament.

És escandalós i simptomàtic que a dia d’avui es tanquin sales d’oncologia amb 24 llits o que un trasplantament de fetge no s’hagi pogut realitzar a un hospital com el Clínic per manca de personal. Sorprèn que ja fa anys les nombroses places vacants per jubilacions s’intentin tapar amb contractes precaris i eventuals que no arriben a cobrir les necessitats de tots els pacients.

És vergonyós que la manca de noves inversions i renovació d’equipament hagi de ser compensada amb el sacrifici dels professionals. Malgrat aquesta situació, aquest col·lectiu segueix despuntant en qualitat en moltes especialitats.

La realitat de tanta precarietat recau en l’atomització de la sanitat pública en benefici d’empreses privades. La pandèmia, lluny de resoldre els problemes estructurals dels últims dotze anys, els ha agreujat. Quantes persones han mort en no ser ateses des d’aleshores fins ara, d’altres malalties que no eren COVID? I quantes més moriran patint inútilment per aquesta sanitat que agonitza lentament?

Què passarà quan tot peti malgrat l’immens esforç humanitari del nostre personal sanitari, actualment explotat i menystingut? Qui cuidarà de nosaltres quan això passi?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA KINTA FORKA
AIXÒ ÉS UN FRACÀS PER A EUROPA
Davant el canvi climàtic, va sorgir el concepte d'una transició energètica necessària que ara s’ha convertit, en mans dels diputats europeus, en una negació pura i simple davant d’aquest enorme desafiament.

Potser és el moment de revisar el nostre passat i aprofundir en els informes d'experts nord-americans que daten del xoc petrolier de 1973 i posar llum sobre un concepte menys consensuat del que sembla. Des de sempre la transició energètica ha estat presonera entre el lobby nuclear i una visió distorsionada de la història de les energies.

Això explica que la transició energètica ens impedeixi fer-nos l'altra pregunta clau per evitar l'escalfament global: la de reduir el nostre consum energètic. I si la historia d'aquest concepte de transició energètica ens fa clarividents, potser ens adonarem que comporta una ideologia sobre la que només podem ser climato-escèptics.

És la gran coartada que ens han inculcat per permetre’ns continuar com abans, com si no passés res de res. Des de les grans lluites, ara fa mig segle, contra la industria nuclear amb falses promeses de moratòries mai mantingudes pels poders europeus fins a la reconversió dels antinuclears en partits verds, estem parlant que durant mig segle tots hem esperat una transició que mai ha començat i la prova és que la proporció de fòssils en el mix energètic global s’ha mantingut intacta. És el joc dels trileros, passo el problema d’un lloc a un altre però mai el resolc, la pela és la pela.

I com sempre, quan els lobbys ja ho tenen tot dat i beneit corren a fer la llei que els protegirà i en aquest cas són els eurodiputats els qui validen l'esborrany de l'"etiqueta verda" per al gas i l'energia nuclear.

La reversió del Parlament Europeu, dominat pels PP,s, és esperpèntica aprovant que a la ràtio verda, destinada a dirigir millor el finançament de les activitats que contribueixen a la reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, ara hi podran incloure gas i nuclear.

Malgrat que els grups ecologistes estiguin furiosos amb la sorpresa, que ja era mig sabuda per altra banda, no deixa de ser una sorpresa. La setmana passada, en sessió plenària, els eurodiputats van votar en contra de l'objecció d'incloure gas i nuclear en la taxonomia verda europea: és a dir, aquestes dues fonts d'energia, considerades per Brussel·les com a necessàries per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle, ara quedaran segellades amb l'etiqueta de "verd" fins al 2030 per al gas i el 2045 per a la nuclear.

En la pràctica, per tant, els lobbys podran presentar una llicència de construcció de centrals nuclears fins al 2045. Pel que fa al gas, les plantes que emetin menys de 270 grams de CO2 per quilowatt-hora –les més eficients, però que segueixen sent molt emissores– podran beneficiar-se d'aquesta etiqueta fins al 2030. I no s'aturaran després d'aquesta data... Continuaran funcionant perquè, un cop construïda, la seva vida útil és de l'ordre de vint o trenta anys.

El puto text forma part del famós Green Deal -Pacte verd-, que té com a objectiu reduir les emissions dels gasos d'efecte hivernacle i aconseguir la neutralitat climàtica per a l'any 2050.
En definitiva, el canvi climàtic seguirà enverinant les nostres vides.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
MAGIA BOYE
El Tribunal Europeu tomba una nova petició de Puigdemont i Comin
Eurodiputats amb totes les de la llei, amb immunitat, sou, vacances i dietes. Que no, que no, que Espanya diu que no. Retirada provisional pendent del Tribunal de ON SIGUI. Que sí que són immunitaris i parlamentaris, però pendents del Tribunal UN ALTRE. Recurs d’Espanya que retarda la decisió, recurs de Puigdemont que la vol accelerar. Els Tribunals ja no saben si decideixen un recurs o un altre i alguns reclamen temps, que en llenguatge judicial vol dir: fora de termini, caducat, prescrit.

I al final, tots emprenyats. Ni jutges ni advocats ni acusats saben l’estat del seu cas. Si són lliures o condemnats. Puigdemont per exemple, fa temps que té la maleta preparada per anar a Andorra, però qui li diu que entre tanta recusació, no se’l queden allí fins els propers jocs olímpics?

Només es veu content al Sr Boye, una eminència en el món del dret, que com més malament van les coses, més optimista es mostra i potser amb raó perquè molts casos no els ha guanyat però ell està consideradíssim. Després d’aquesta darrera i incomprensible resolució del Tribunal Europeu on especialistes en jeroglífics creuen entendre que Puigdemont i Comin tornen a quedar-se sense feina europea, el Sr Boye ha saltat a les pantalles anunciant que el got està a punt de vessar que la cosa està madura i que molt aviat ell i els seus defensats hauran guanyat. I si és al revés serà per culpa d’una trampa espanyola que molt aviat Europa descobrirà i tot tornarà a començar amb grans perspectives pels polítics catalans. I si no te’l creus, posa mala cara.

En confiança, Boye serà un bon animador, un bon terapeuta del riure, un sagaç interlocutor, un fi estilista, però una mica estrany, ho és.
LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
NACIONALITZACIÓ DEL CAVA
Almendralejo i Requena al Consell Regulador del Cava
Si vas a un Restaurant francès i demanes un conyac de marca espanyola, és possible que acabis a la guillotina. Conyac és el producte propi d’una regió francesa, no un brandi andalús per exemple. La diferència? El procés de producció, la terra, les característiques climàtiques... Aquesta és la raó per la qual una cosa és vi del Priorat i l’altre vi del Montsant, encara que estiguin a tocar geogràficament.

Almendralejo, província d’Extremadura. A 893 Km de Catalunya. Requena, província de València a 357 Km. Vins collonuts els que fan a un lloc i l’altre, però alguna diferència hi haurà (a favor o en contra, això va a gustos) entre els escumosos d’Extremadura i els catalans, no? Per què hem de posar-ho tot en el mateix cistell?

Sabem que a Espanya, hi ha molta pressa en unificar coses però potser no cal precipitar-se. El porc ibèric és extremeny, el Xerès és andalús, l’ós i el l’arboç (el oso y el madroño) és madrileny. Quina necessitat hi ha en considerar la sidra asturiana, com cava català?

Ignoro si aquesta germanor vinícola farà més estreta la col·laboració entre extremenys i catalans i si a uns i altres ens farà sentir-nos més d’una sola Espanya. Ho dubto força, bastant, molt.

De tot el procés, absolutament democràtic com tot el que es fa a Espanya, el que més sorprèn és que les bodegues catalanes, tan caracteritzades per mossegar-se les unes amb les altres, s’hagin abstingut a l’hora d’anar a votar els nous membres del Consell Regulador, mentre la resta d’Espanya s’unia a la prèvia unió de valencians i extremenys per aconseguir un vocal.

Catalunya, inclús el sector del Cava que tan es queixa, va sobrada i el dia de votar es queda a casa perquè un net els hi fa la primera comunió. A la llarga ens quedarem amb cara d’hòstia.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
FUTUR
Catalunya, potència mundial en narcotràfic
Com tothom sap, després de l’intent independentista, Espanya es va endur les Caixes cap a casa i unes quantes empreses, les més importants i de capital més cagat. Què fa un país com Catalunya sense les Caixes?

Doncs dedicar-se a fumar porros. I aquí va començar tot.

En poc temps, cal reconèixer-ho, Catalunya s’ha posat al capdavant de la porreria mundial. Com a país importador (encara que sigui d’amagat), com a hectàrees dedicades al cultiu (ecològic naturalment) de drogues varies, com a potenciador de la immigració, (cap aquí han vingut els armaris més desenvolupats d’Albània i altres capitals culturals). Un èxit.

Ja en plena expansió industrial, les màfies de torn estan construint o reutilitzant velles naus, enormes naus, degudament reformades i condicionades per la cria a l’engròs de tot tipus de droga, amb la llum degudament punxada del poble més proper que han de celebrar la festa major amb espelmes i pintades de camuflatge. Algunes empreses tenen senyalitzat a la carretera el desviament cap a la industria fantasma, però per allí els Mossos no hi passen.

La gran sort que té Catalunya en aquests cas és que tenim el mercat assegurat. A l’estranger es parla de l’herba catalana millor que del Cava i a sobre, tenim la potra d’un enorme mercat interior.

Gràcies a la superpoblació de concerts estiuencs a quin de més durada, el narcotràfic aviat no haurà ni de desplaçar-se per vendre el seu material. Dos o tres festivals més de música la propera temporada i tota la producció ens la fotrem nosaltres. No hi ha cap altra manera d’aguantar tanta marxa.

D’això se’n diu tenir el futur assegurat.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
AMB NOCTURNITAT
Part de la família reial a Cornellà
De nit, en un vagó cisterna de les Forces Ferroviàries Espanyoles, va arribar una representació de la família reial espanyola a Cornellà. La reina i la princesa Leonor, atorgaven el premi Princesa de Girona (on se’ls ha retirat el passaport). Una gran gala. La princesa va parlar –a estones– amb un català envejable. La pífia reial, normal en aquests casos, es que va utilitzar el català en una població d’emigrants espanyols que després de quaranta anys a Catalunya no tenen punyetera idea de l’idioma, però els hi van traduir i tothom va quedar encantat. De nit la família va tornar a pujar al tren direcció Atocha.

RES DE POLÍTICA, JA ME N’ENCARREGO JO
Sandro Rosell vol presentar-se per alcalde de Barcelona
El Sandro és un bon nano, ex president del Barça daurat, català sentimental, molt lligat a la família i la tenora (que és un instrument, no una senyora que canta) i amb ganes d’elevar el país com a mínim a nivell de la Diagonal barcelonina. Una mica bocamoll, això sí, les seves expressions el van portar a la presó per un delicte que la justícia, dos anys després, va dir que no havia comés (deu n’hi do).
Ara, lliure i sense una presidència que presidir ha decidit muntar-se a la política. Com a gran novetat, pregona per una alcaldia no polititzada, només de gestors. Com si diguéssim on només mani ell, que encara que ho ignori, també té la seva ideologia. Bon començament.
La gran sort és que quan l’incriminin per qualsevol cosa, ja tindrà pràctica.

LA TERRA FERMA
Demanen seixanta anys per posar una senyera
L’estreta i fructífera relació entre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil, ha aconseguit que es demani condemna de seixanta anys a onze lleidatans. La raó s’ho val, col·locar una senyera i un número indeterminat de llaços grocs. Si repassem les darreres sentències imposades a lladres, corruptes, espies, i falsos testimoniadors, la sentència d’aquests fills de la terra ferma, ens sembla un pelet exagerada, però vaja, tampoc passa res.

ENÈSIM CONFLICTE AL Sĺ DEL GOBIERNO
1. 000 milions sense control al pressupost de defensa
Sembla estrany que en aquestes alçades els socis de govern de Pedro Sánchez no vegin que les raons d’estat són més poderoses que les raons de la ciutadania.
Amb l’excusa de la guerra a Ucraïna, de la OTAN i de la mare que els va parir, l’exèrcit espanyol podrà malbaratar els diners atorgats graciosament per reforçar el front sud d’Europa.
Ja fa anys que els militars maldaven per convèncer als polítics de que el perill d’una guerra amb el Nord d’Àfrica és real i demanaven més tancs i armament.
Bé, ha calgut que el gobierno más progrssita de la historia arribi a la Moncloa per donar encara més poder fàctic als militars espanyols.

UNA TORNADA CALENTA A ENSENYAMENT
Escoles i instituts, la revolta dels ensenyants
No cal dir que quan acaben el curs escolar, mestres i professors, estan esgotats fins al moll de l’os. No cal dir que hi ha remor de lluita a les sales del professorat català. No cal dir que la sensació de fracàs davant el món polític és total.
L’altra cara de la moneda és que mestres i professors se senten desemparats davant les lleis espanyoles sobre el 25% de castellà en l’ensenyament quan el seu problema és mantenir un 25% de català.
Però la cirereta és el Conseller d’Ensenyament,... ai no, ara es diu... Departament d’Educació i en Josep González Cambray, el Conseller, ha aconseguit que ni un profe se’l cregui o li doni suport.
En tot cas la primera setmana del nou curs seguirà sent calenta amb vagues generals a escoles i instituts.

UNA EUTANÀSIA AVALADA
La justícia avala l'eutanàsia del pistoler de Tarragona
Ja tenim un cas salomònic: preval el dret a una mort digna o abans cal fer un judici pendent?
L'exvigilant de seguretat que va ser abatut pels Mossos i té una lesió medul·lar irreversible, és l'home que va ferir tres companys de feina i un mosso amb una arma de foc i després es va atrinxerar en un mas.
Les víctimes volien aturar el procediment de mort assistida perquè pagui pels seus delictes, però la jutgessa ha desestimat la petició.
La jutgessa de Tarragona "entén el neguit de les víctimes", però té clara la seva posició: "Té prioritat el dret de morir dignament".
Cas resolt dignament per a qui?


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
LES DONES GAUDEIXEN, ABANS DE TOT? PER L’ORELLA
Marguerite Duras