NO ÉS CAP REVENJA
Israel està acabant amb Gaza

El cost de la permanència del Netanyahu al poder és, de fa temps, un crim de guerra i de lesa humanitat. Tothom ho sabia, la diferència és que ara ja ho diuen fins i tot les institucions mundials i europees —per més que, amb tot, segueixen fent negocis amb Israel. Per tal de no aturar-se, el genocida Netanyahu s’atreveix inclús a portar la contrària al seu gran amic Trump. Mentre Israel segueixi arrasant Gaza i, en general, tota Palestina, el fragilíssim acord d’alto el foc entre els EUA i l’Iran serà paper mullat. Tot i així, en Netanyahu, en una fugida cap endavant, continua la seva guerra santa.

Pràcticament, no queda grup, país ni organització mundial que no condemni en termes absoluts (neteja ètnica, crim de guerra...) el comportament israelià, crítiques que augmenten de volum i indignació a partir de la nova tècnica utilitzada per l’exèrcit sionista: la matança d’infants. “Atacar els infants és atacar la capacitat del poble palestí d’existir i determinar el seu futur”, diu en Muralidhar, president de la comissió internacional enviada per l’ONU, per a afegir després que “Israel ha continuat cometen el crim de genocidi”. Si ets prou criminal per a dur-la a la pràctica, la tàctica de matar criatures pot resultar prou efectiva: sense nens que puguin créixer i desenvolupar-se en condicions, arribar a l’adultesa i, eventualment, animar-se a la procreació, no hi ha poble. No hi ha futur. Faves comptades.

El sorprenent, però, és que, des de Tel Aviv, reivindiquen encara el seu paper de víctimes de l’antisemitisme mundial. Fins quan? I després de què?

El món sencer, excepte la jovenalla feixista (que puja amb força renovada), reconeix i es plany dels camps d’extermini, les càmeres de gas, la indignitat d’una societat nazi que, en general, va jugar a la ignorància —per més que les atrocitats i els exterminis han continuat arreu des d’aleshores. Allà on eren els jueus, patien la persecució implacable, ben administrada i eficient, psicopàtica, per tot Europa. Bé, per més que l’antisemitisme segueix —ben— viu, almenys des del controvertit judici al malparit de l’Eichmann a Jerusalem (abans, la qüestió del genocidi no interessava pas gaire a la narrativa sionista), Israel ha instrumentalitzat descaradament la dolorosa memòria de la Xoà —amb la qual, per cert, el sionisme té una relació, com a mínim, complexa i plena d’ombres— i prospera, doncs, també gràcies al maltractament a les mateixes víctimes de la persecució nazi i als remordiments còmplices del món.

Així, Gaza, per més que el cabronàs Netanyahu ens ho vulgui fer creure, no és la nova Alemanya nazi; aquesta la té, més aviat, a l’altra banda del telèfon, quan truca al Despatx Oval —i ho sap perfectament. Bé, amb permís del merdes d’en Merz i l’escòria feixista d’Alternativa per Alemanya. Es vergonyós i indigne treure pit, tot afirmant que, amb la mort dels infants de Gaza, d’alguna manera estàs reparant una antiga injustícia —més aviat, sembla que fuges d’alguns fantasmes que t’assenyalen. Ara que, en ple mundial de futbol, són tan llamineres les metàfores futbolístiques, disculpeu la frivolitat: aquesta guerra realment no és cap revenja, ni un partit de tornada; ni tan sols Israel és l’equip dels bons. Els que avui guanyen amb el genocidi a Gaza —i a Palestina sencera— són els mateixos assassins que van guanyar a Auschwitz.




ELS FANTASMES DEL CASTELL DE BERÀ
De tribut a Franco, a tribut (per omissió) al Banc d’Espanya

Benvolguts/des,

Sóc el fantasma major del castell de Berà i soc l’encarregat de coordinar la “vida” post mortem dels altres vint-i-set companys. Ser fantasma no és dolent per si mateix, però depèn molt de la companyia. L’edifici inicial era una masia que es va convertir en hostal i, francament, no s’estava malament; però un dia... Va venir el Banc d’Espanya (no tots, una representació). No hi tenien cap dret, però eren fills del Franco; o sigui, que els tenien tots. Es van apropiar l’anomenat castell per la puta cara i a la merda pastoret. Ens hem quedat com un Pazo de Meirás qualsevol!

Diuen que si el van comprar, que si deutes, que si naps o cols; res, un espoli. Pura maquinària franquista. Des de llavors, només venen per aquí alts funcionaris del banc —majoritàriament, senyors cigales-revellides i faldillers—, que hi deixen uns dies la família per a que es remulli i faci el pijo, mentre ells se’n van de negocis, per exemple, a Holanda (és a dir, amb la fulana o el fulano). Gent seca, estirada, que, com la majoria dels monstres, només donen senyals de vida cap el vespre, després de sopar, que ja porten molt de sol i molta beguda a les espatlles.

Nosaltres no som d’espantar —potser alguna vegada, si és festa (però poca cosa). Amb tot, ara, amb els inquilins aquests, ens agafen unes ganes de fer merder...! Ens n’estem en honor al poble, però, francament, no sé si s’ho mereix, perquè porta seixanta anys amb el castell espoliat i encara és hora que piulin. Els vius, aquí, fan com nosaltres, els fantasmes: ho donem tot per fet. “Ens ha tocat, ves què hi farem...” Titelles, això és el que som!

No podrien els senyors del Banc d’Espanya anar-se'n a lluir franquisme a l’infern i deixar-nos la casa per a nosaltr... vull dir: al poble?

Cal aclarir que cap de nosaltres es va distingir, en vida, per tenir un ideal polític massa clar: als més senyorets, ja els anava bé; els més pencaires ens queixàvem una mica, però era més per distingir-nos dels altres que no pas per vocació política com a tal —sí, ja érem bastant fantasmagòrics aleshores. El cas és que anàvem fent, com a hostal, amb visitants de tota mena, amants de tota mena i fleumes de tota mena; o sigui, un lloc amb moviment, que és el que ens agrada als fantasmes... Fins que, de sobte, es van tancar les portes, van fer obres i ens varem quedar en silenci. Un avorriment. Vàrem saber després que el castell va ser colonitzat pel maleït Banc d’Espanya, quan el cabró d’en Franco, per més que el generalet no va visitar mai el nostre castell (és a Tarragona i no li venia de pas); però, amb tot, podem sentir la presència del seu espectre... Compte, que aquest, a més de ser un pesat, sí que espanta de collons!


EL CRACK DE LA BORSA EDUCATIVA
Problemes, per ordre cronològic, de l’educació a Catalunya

Falten mestres. Sobren nens. Falten escoles, sobren barracons. Falten obres, sobren esquerdes. Falten llibres, sobren ordinadors. Falta interès, sobren mòbils.

I sobretot, sobretot, falta una política educativa contrastada, flexible alhora que permanent, consensuada i pràctica, comuna entre pública i privada (que déu-n’hi-do també com xucla de la mamella), global, capaç d’acollir qualsevol diferència i la diversitat de la nostra societat. Falten famílies que també eduquin i que no utilitzin l’escola com a aparcament de criatures i refugi de la seva manca de perícia i de caràcter. Falten famílies que utilitzin la paraula NO, també quan parlen amb els seus fills.

Falten bons mestres, educadors més enllà del programa i la xarxa. Falta un magisteri culturalment exigent, al marge de l’assignatura a ensenyar. Falta perspectiva més enllà de l’aula.

Falten alumnes interessats, amb ganes de ser, no de cobrar. Falta pensament i sobra activitat. Falta treball (que dignifica... per més que també mortifica una mica) i sobren queixes planyívoles. Falta un miracle... i encara més difícil: una millor partida dels pressupostos! Mentre tot això no passi, passa el que passa. Crack matemàtic i molts d’altres.

La gràcia (paradoxal) de tot plegat: als infants, què els pot ensenyar la societat, en la què sobren tantes merdes i manquen les coses més elementals? Més els val que fugin d’estudi i calin foc a la barraca! (Millor abans del proper període d’exàmens).




VENEÇUELA, EN ESTAT DE XOC
Un poble castigat per la repressió

A més de la desigualtat i la pobresa, Veneçuela viu ara sota el terror i el caos provocats pels tremolors de la terra.

Malgrat la solidaritat internacional, els terratrèmols del 24 de juny, a les regions de Caracas i La Guaira, han deixat un país —ja abans col·lapsat econòmicament i amb nou milions d’emigrats a l’estranger— en una situació realment dramàtica i desesperant, amb més de 50.000 morts, milers i milers de ferits i famílies sense casa, vivint al carrer, amb greus mancances d’aigua, energètiques, sanitàries i de queviures. Un país que porta anys patint el setge gringo i que, com és sabut, viu en una profunda crisi institucional, agreujada brutalment després de l’agressió militar imperialista —per no dir cop d’estat sui generis— dels EUA, que culminà amb el rapte del seu president, ara segrestat en una presó federal de Nova York. Des d’aleshores, Washington, infestat de feixistes (i ara també d’algues), s’ha apoderat de l’explotació del petroli i la controla a canvi de deixar governar el règim chavista, corrupte i fortament autoritari, presidit per la Delcy Rodríguez, que encara manté una forta repressió contra tota dissidència. Sembla que s’avenen prou bé.

Es fa difícil d’entendre que un dels països més rics del planeta, amb les reserves més grans de gas i petroli del món, amb minerals estratègics com el coltan, l’or, el ferro i la bauxita, amb grans reserves d’aigua i amb terres d’allò més fèrtils —productor i exportador mundial de cacau, cafè, canya de sucre, blat de moro i fruites tropicals—, que tingui un deute extern de més de 240.000 milions de dòlars i més del 80% de la població en l’extrema pobresa... Bé, realment es faria difícil d’entendre si no fos perquè la majoria de països i contextos geogràfics que compten amb aquesta mena de riqueses es troben, de fet, en una situació ben similar; recordem, per exemple, el cas de la —només aparentment— paradoxal “maledicció” del Congo de la què parlàvem la setmana passada. Casualitat? Segueix els diners, o les taques de petroli, i trobaràs la veritat. Així, és cert que Veneçuela ha acusat l’excessiva dependència del petroli, que darrerament a reduït l’extracció de 2,5 milions de barrils a 0,5 milions al dia. I també —no és poca cosa— la manca d’inversions i les sancions econòmiques imposades pel règim teocràtic ianqui a partir del 2017.

No és gens d’estranyar, en tot cas, la terrible i desesperant situació humanitària que els terratrèmols han posat al descobert en una zona altament sísmica, sacsejada des de sempre —no només en termes geològics. Ni tampoc no és d’estranyar l’excessiva burocràcia i la imperdonable passivitat de les forces militars i policials que sustenten Miraflores, per tal d’obstaculitzar els treballs de rescat, i sense participar en cap tasca d’ajut a la població. Tampoc no ho és que la gent no gosi criticar les autoritats per la seva manca de suport, per por a les represàlies.

Què serà del poble veneçolà? De moment, torna l’espoli dels seus recursos pel capitalisme més depredador i voraç. La Casa Blanca, sempre emmerdada fins dalt.




LA DRETA DIU QUE ÉS CULPA DELS ECÒLEGS
La canícula és una violència de classe: compartim la frescor!

Dormir en una hamaca, en una terrassa, a la feina, en un hotel: estratègies per a dormir a la fresca. Molts catalans que malden per a dormir en aquestes temperatures tan altes recorren a alternatives sorprenents.

Dies insuportables, nits tropicals i manca d’idees del govern, que està apunt de culpar els defensors del medi ambient, que critiquen l'aire condicionat i l'energia nuclear, en lloc de donar una oportunitat a l'ecologisme.

Les successives onades de calor que van colpejant Catalunya haurien d'empènyer els partits i els candidats a proposar solucions concretes. En canvi, enmig d'una onada de calor, els Verds s'han convertit en caps de turc per als partits d'extrema dreta, que s’han passat tres pobles i culpen als ecologistes de les dificultats que pateix la població.

Pobrets Verds, no només ningú no els escolta quan exposen les seves propostes i els seus resultats, sinó que també porten penjada la llufa de ser responsables de les conseqüències de l'escalfament global —per ocells de mal averany, malastrucs. Mentre Catalunya pateix una calor rècord que amenaça la salut de milers d'habitants, el funcionament de les infraestructures, els ecosistemes i els recursos agrícoles, la dreta i l'extrema dreta —cada cop més indistingibles— han trobat aquest curiós flanc d'atac per a posicionar-se en el debat.

Els karlitus ho tenim clar: volem l’accés total a aliments i beguda frescos. Això ha de convertir-se en un dret fonamental. Volem l’accès, per exemple, a tots els jardins dels rics, a les piscines dels particulars i, de pas, a les seves neveres. Visca el comunisme de la fresca! És més que just de reclamar, quan els catalans patim temperatures comparables a les de Dubai, Nova Delhi o Teheran...

Així, avui Catalunya s’està asfixiant; tanmateix, darrere d'aquesta dura realitat climàtica, hi ha profundes desigualtats socials. El 59% dels residents de barris obrers diuen que pateixen calor a casa seva —segur que som més i tot. Les llars més pobres estan el doble d'exposades a la calor intensa que les més riques. I aquest 2026, la mortalitat a alça dels anomenats barris populars és superior a la resta del país.

En definitiva: l’onada de calor també és una violència de classe. I, si no, que li diguin al pobre que li tocava ventar el faraó amb el flabell!


ALCALDE ES VEN POBLE
Burguillos, en mans d’un fons voltor

Burguillos, un poble que cau prop de Sevilla, té un deute i l’alcalde, per a eixugar-lo, se’l ven a un fons voltor. Es necessiten nassos, però l’alcalde és ex-policia i els nassos se li suposen. Per a més inri, també és del PP.

Hom podria pensar que Burguillos són quatre cases mig en runes i un riu sec, però no, Burguillos no és poca cosa; té una mica més de sis mil habitants i el que a hores d’ara no sabem és si la població també ha estat venuda al fons.

Segons l’alcalde, naturalment la cosa no és tan grossa. L’Ajuntament tenia un deute que no podia assumir i, en lloc d’un crèdit bancari, va acudir a un fons voltor. OK. El problema ara és que el fons compra el deute i demana la seva execució. Segons les previsions més optimistes, la jugada costarà al poble la pèrdua de centenars de terres de regadiu i de secà, algunes vivendes i solars (els fanals que il·luminen els carrers, de moment, es salvaran). Això sí, tota la culpa la té l’antic equip municipal, és clar, que va deixar el poble a la puta misèria.

Més enllà de la conya puntual, l’exemple de Burguillos pot resultar un perillós precedent per a molts pobles espanyols. Estàs sense ni cinc, et fas alcalde i als dos dies et vens el poble, agafes la bici i desapareixes amb una petita fortuna. A la realitat, això ja passa. El personal de molts Ajuntaments augmenten de manera significativa el seu patrimoni gràcies a treballar a la casa del poble... Però, fins ara, cap s’havia endut tot el poble. Temps al temps.

LLUFA




MAREGASSA EN EL MÓN EDITORIAL
Compres, vendes i noves empreses sacsegen la vida de la lletra impresa

Entre certeses i sospites, una cosa està clara: l’aparent placidesa del món editorial es veu cada dia més agitada per un fort mar de fons. En una indústria on la tradició i el pas de generació en generació havia estat una de les seves característiques principals, en poc temps s’ha convertit en un mercat convuls, amb compres i vendes sorprenents i impensades. Planeta, per exemple, canvia de localització. Per què? Què s’amaga darrera un trasllat aparentment innecessari, quan l’imperi Planeta es crea a Barcelona? Per què ara ha de canviar de seu? A Enciclopèdia Catalana corren rumors de canvis d’estratègia i potser també d’amo. Què passa amb Enciclopèdia, apart d’una manca sistemàtica de diners que fins ara han anat trampejant? El Grup Prisa, un dels grans poderosos de la comunicació, té en el seu accionariat el fons d’inversió pro-israelià Amber Capital, la qual cosa explica, per a molts, la retallada —per no dir apagada— que han patit els mitjans del grup, respecte a la guerra i el genocidi a Gaza.

Si, de sempre, ha estat un fet acceptat que el poder controla la informació que es dona al ciutadà, sembla que, en aquests moments de convulsió mundial, la pressió econòmica es fa més forta i més descaradament pública. El problema en tot cas, comença a ser molt greu. Si afegim, al control que el capital exerceix sobre el món de la impremta, el descontrol voluntari de les xarxes socials, ben aviat la gent del poble tornarà a la inòpia de l’Edat Mitjana... Bé, és cert que aquest és un lloc comú força suadet —almenys, ja des de l’època del Petrarca— però què voleu? Preferiu que us digui que mai no hem estat tan fotuts com ara? En fi, nosaltres seguirem tenint notícies, segur, massa notícies, però seran tan falses que, a la fi, viurem en la ignorància més absoluta... Si és que, per ventura, les creiem —ja ho diu la paremiologia, de tota la vida, que és difícil “dir més mentides que el diari”.

Mira que en tenen de camps, per córrer, els poderosos milionaris; mira que cada dia se’ls obren noves possibilitats de negoci: ja poden vendre bitllets per anar a la lluna, estafar a la gent amb la intel·ligència artificial... Mira que tenen illes per a comprar, fins a convertir-les en parcs temàtics, etcètera. Doncs no, han de fotre les seves mans brutes en el control i la manipulació de tot allò que passa a casa dels pobres. De veritat que no necessitem tanta atenció ni tant auxili, senyors; gràcies.




PERILL: CULTURA
El PP de Rivas-Vaciamadrid, vol suspendre un festival cultural

elDiario.es organitza un Festival de las Ideas y la Cultura a Rivas-Vaciamadrid, un poble dins l’àrea metropolitana de la capital espanyola. El programa parla de debats, teatre, periodisme, humor, podcasts i gastronomia. Tota una declaració d’intencions revolucionàries, com es pot veure, patrocinades per l’alcaldessa socialista del poble. Si més no, això és el que va pensar el PP, que, a través d’una consellera municipal, va intentar suspendre el festival. Les justificacions que dona el PP cada vegada que intenta suspendre qualsevol activitat (fins i tot extraescolar) són, en primer lloc, de caràcter formal: terminis per a demanar permisos, ocupació de l’espai públic, manca de sistemes de seguretat, etc. Només quan ja estan molt desesperats apel·len al que realment els preocupa: que l’acte proposat pugui significar la ruptura de la unitat racial espanyola o alguna ximpleria per l’estil.

Al final, la festa proposada per elDiario.es ha obtingut el permís pertinent. Fa basarda el rebuig que provoca a la dreta nocions com debat, humor, cultura, etc. No hi poden fer més. Només d’escoltar paraules com aquestes, a la dreta ja se li posa la pell de gallina. L’enveja forma part del graner humà: desitgem allò que no tenim i, en aquest sentit, és lògic que el PP es passi la vida amb complexe de ruc. Anar al teatre i no entendre l’obra, deprimeix. No tenir sentit de l’humor, amarga. Intentar debatre quan tens la raó absoluta és una pèrdua de temps. En l’únic acte que el PP podria participar al festival de Rivas-Vaciamadrid és a l’hora de menjar. Gastronòmicament, no se’ls nota tant les carències; excepte pel fet de menjar com lladres.

Per això, la Sra. Janet Novo va oferir, com a contraproposta al festival cultural, una corrida de toros i una missa solemne, en record al Generalíssim i a Fulgencio Batista (que per això és mig cubana). Olé! No és per furgar en la ferida, però la Sra. cubana-espanyola és molt amiga de la Sra. Díaz-Ayuso. Sembla que coincideixen força en les seves preferències culturals.




NO SABEM NI COM ENS DIEM
Catalunya Nord busca nom

Com que França viu moments d’esplendor napoleònic i no té altra cosa a fer, ha decidit organitzar un referèndum per a buscar nou nom al que els catalans de la ceba coneixen com a Catalunya Nord, i els catalans del calçot, el Nord de Catalunya o la Catalunya sota Ocupació Francesa. Les opcions són tan diàfanes que gairebé no caldria ni consultar: una és mantenir el nom actual de Pirineus Orientals (el votaran, sens dubte, els gavatxos); l’altra, Pirineus Catalans (que votaran els catalanistes); i la tercera proposta és Pirineus Mediterranis (que votaran els caracollons dels hotelers i gent dedicada al turisme). Una vegada coneguts els resultats oficials, els francesos parlaran del Departament Oriental, els catalans de Catalunya Nord i els hotelers es queixaran de la mala temporada. D’això se’n diu avançar en política social.


DEPENDÈNCIA VA, DEPENDÈNCIA VE
Torna per uns dies la Llei de Dependència

M. Rajoy, el més agosarat defensor del poble espanyol (segons declaracions dels populars), va engegar la Llei de la Dependència a fer punyetes. Massa diners per a una gent, els espanyols, que no se’ls han treballat ni se’ls mereixen —no senyor. Ignorem si, per convicció social o simplement per tocar allò que no sona als populars, Pedro Sánchez retorna la llei al Parlament. Torna la justícia social, torna la flaire socialista, torna la sensibilitat del poder. Segons el rumb de les coses que passen a Madrid, està previst que la nova llei, a la pràctica, tingui una aplicació d’entre tres i set mesos. La tornada dels populars (popularíssims) al govern, amb el suport de Vox, variarà substancialment el decret. A partir d’aquell precís moment, l’ajuda als vells serà un afusellament ràpid, per a que no pateixin.

LA GANGA DEL PSC, JUNTS I ERC A LA CORPO
26 milions l'any per a més de 300 alts càrrecs

El comitè d’empresa ha convocat aturades parcials per la multiplicació de càrrecs de lliure designació, a dit, en els últims anys. Visca la vaga contra aquests processos de selecció i perfils professionals, la majoria sense cap experiència ni en ràdio ni en televisió. A més, tenen greus mancances en gestió d'equips i, així, posen en risc la salut laboral de companyes i companys dels departaments afectats per aquests nomenaments... En definitiva: una estructura tancada, al servei d'uns pocs, i que no respon a criteris objectius, professionals i de qualitat del servei. TV3 és la nostra o la d’ells?

UNA ALTRA RELLISCADA DEL PSOE
Aquesta vegada, a Sòria

Al partit, li crien puces allà on regna. Sis delictes, set detinguts i la redada a l'Ajuntament de Soria sembren la inquietud al PSOE de Carlos Martínez.

La regidora de Turisme, ara detinguda, Yolanda Santos, es va desfer del 33% de participacions d'una empresa d'educació ambiental i se les va vendre a una alcaldessa, també socialista, d'un petit municipi de la província, a la què apunten com a testaferro. Pobreta, l’han dimitit dels seus càrrecs i abandona el PSOE.

En plena ressaca de la condemna de l'exministre José Luis Ábalos i la seva mà dreta Koldo García, ara tenen un nou cas de delictes de tràfic d'influències, prevaricació administrativa, negociacions i activitats prohibides a funcionaris públics, falsedat documental, blanqueig de capitals i organització criminal. Apa, a tapar més esquerdes!




PER LA DRETA EXTREMA I L’EXTREMA DRETA
ELS VIOLENTS ESDEVENENT ELS AGREDITS
I LA POLICIA L’AGRESSOR
PER FI HO HAN ENTÈS!!!