TAN DIFÍCIL D'EXPLICAR... I DE CREURE
Cimera a Nova Delhi del BRICS
Intentar explicar què és i què vol el grup polític‐financer anomenat amb l’acrònim BRICS resulta tan complicat com fer una demostració pràctica de la Santíssima Trinitat. Hi ha, en el plantejament, molta contradicció i probablement també molta contraindicació.

A manera de presentació, es diu que el BRICS està format per països econòmicament emergents. Entre els membres, però: Rússia o Xina o Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs... i qualsevol diria que la Xina o Rússia, d’emergents, en tenen ben poc —més aviat se’ls veu revinguts, amb la creixença ja feta. Posteriorment, es van anar incorporant estats, com Iran o Cuba, que, per diversos factors (casualment, la majoria acaben apuntant la Casa Blanca), precisament no mostren una estabilitat política ni social massa reeixida. Es diu també que els estats membres busquen la col∙laboració entre ells i mantenir certa distància amb el món occidental, quan, en la realitat, la majoria d’aquests països estan enfrontats directament, no solament per la dialèctica política, sinó per guerres tan reals com les del Golf. A la reunió de Nova Delhi, per exemple, ningú no va parlar dels houthis, però resulta que aquests senyors estan fent la punyeta a les exportacions saudites, alhora que afavoreixen Iran.

El més llaminer, però, del BRICS és que vol lluitar per la pau mundial, quan
pràcticament tots els membres estan involucrats en un o altre conflicte ar‐
mat actual i, sovint, l’enfrontament és directe. Què és, aleshores, el BRICS? El pare, el fill o el colom? Què o qui els va portar a aquesta unió abocada al fracàs des del dia de constituir‐se?

La quimera política internacional, tots la coneixem. No hi ha organisme
nacional, internacional o mundial lliure de dubtes envers els seus planteja‐
ments inicials, transparents, creïbles i lliures de sospita. No cal augmentar el dispendi econòmic i moral amb noves institucions que no aguanten ni la seva primera lectura fundacional.

El BRICS és una cortina més de fum, maldestre i inútil, com ho és la Trinitat
que ens van voler inculcar a l’escola del nacionalcatolicisme, malgrat els mateixos mestres no l’entenien; el mateix que els passa als diplomàtics que escalfen cadira, mentre els expliquen la religió de l’entesa humana.




PROGRAMA DE LA DRETA SOBRE MIGRACIÓ
Punts bàsics de la filosofia migratòria dretana
Cal anar a la caça de cada immigrant. Tots els invasors han de ser retornats ara mateix. La regularització d’immigrants és la derrota d’Espanya. L’entrada d’immigrants a Ceuta és un acte de guerra que el Govern coneixia. Pagaran per la seva traïció a les urnes i davant la justícia.

L’àtic que volia comprar era pels immigrants, però els socialistes m’ho han
prohibit... i a sobre em critiquen.

Ceuta, com tots els que traspassen
les nostres fronteres sense estar regulats, representen una nova arma de
destrucció massiva.

No hi ha llibertat sense ordre, no hi ha convivència sense llei.

Els agressors racistes i xenòfobs no van existir mai, eren de bona família.

És precís militaritzar encara més les fronteres espanyoles i donar a les nostres Forces Armades, a la Policia i a la Guàrdia Civil, la llibertat d’actuar amb tota la contundència necessària.

L’exemple de Ceuta és un atac brutal a la nostra sobirania, a la integritat
territorial d'Espanya. No es pot tenir un poble atemorit.

[D’això se’n diu un estudi en profunditat de les fluctuacions de població que implica tot el món. Desconeixem si queda prou clar, però juraríem que sí.]


MESURES CONTUNDENTS
Colòmbia disposada (novament) a fumigar el cultiu de coca
Ja ho van fer abans i van haver de suspendre el pla perquè, apart la coca, la fumigació matava mitja Colòmbia. El nou president, però, sembla disposat a tornar‐hi. Total, mitja Colòmbia no el va votar —de fet, sembla que l’Abelardito encara hauria obtingut menys suports i tot; el fantasma del frau electoral, denunciat pels mateixos Petro i Cepeda, segueix ben present— i la primera vegada sembla que va afectar, apart del medi ambient, la població camperola, o sigui que tampoc passa res si un tros de país se’n va a la merda.

Curiosament, l’ordre de reprendre la fumigació —aquest cop amb un pro‐
ducte teòricament menys letal que la merda del glifosat (pots comptar!)—
es va fer oficial l’endemà de la visita a Colòmbia de l’infame Marco Rubio, un dels sequaços, matons i secretaris més perillosos de Trump. Potser tindran alguna relació la presència estatunidenca i la fumigada colombiana? En tot cas, diuen que De la Espriella (el petit president) està encantat amb la nova llei, sobretot perquè el permetrà oblidar‐se del devastador terratrèmol que va patir el país i que ja començava a fer‐li
nosa.

La idea és boníssima, si bé de futur incert. Les forces aèries colombianes
no són precisament allò que es coneix com acròbates de l’aire —són més de bombardejar a tort i a dret, sense filar gaire prim... una mica com a tot arreu, de fet. Amb sort, aixequen el vol i aterren sense perdre cap peça, però no seria improbable que algun dels aviadors, potser amb una mica de coca a sobre —no oblidem les connexions entre les forces armades i el narco, a Colòmbia i per tot el món—, abandonés la zona marcada i passés a ras de les avingudes de les ciutats més concorregudes (potser, casualment, en el mateix moment que es produís alguna manifestació de l’oposició). És un potencial perill, però De la Espriella l’assumeix amb valentia i firme por la pasta!




UN ESTIU AMB MOLT DE CALIU
L’estiu que mai no oblidarem!
Aquest estiu ha estat molt productiu, engrescador i amb esclat de noves energies que han fet la felicitat de molta gent. El mes d’agost, la natura ens ha ofert un únic i extraordinari esdeveniment: Catalunya ha tingut el privilegi de viure en directe un eclipsi solar total. Oh, quina meravella! Durant uns breus minuts (o una mica menys), la lluna va tapar totalment el sol, tot regalant‐nos la visió d’uns colors i lluminositats mai vistes. “Que maco! Quina delícia! Que bonic tot això!” exclamaven, bocabadats, els milions de catalans mig atordits i entusiasmats, pendents de l’esdeveniment ja feia dies, gràcies al bombardeig continu dels mitjans de comunicació.

A l’estiu, tota cuca viu (perquè les bestioletes són realment resistents),
però el cert és que la calor ha estat intensa com mai i la Generalitat i els
nostres governs municipals, ja ho sabem, són pobres en recursos i no han
creat refugis climàtics com calia, per a resistir tan altes temperatures... i és
així que milers de la nostra gent gran ens han deixat per sempre i ja descansen en pau en el seu refugi etern, per a gran joia dels buròcrates que administren sanitat i hisenda —pel que s’estalvien en pensions, despesa sanitària i geriàtrica.

Per altra banda, el país, a partir d’ara, gaudirà de més pau i tranquil∙litat i menys conflictes amb Espanya, ja que el nostre president Salvador Illa, que se les pensa totes, ha nomenat Alfredo González Gómez, exrepresentant de l’estat en la Comissió Bilateral, com a nou representant de la Generalitat en la mateixa comissió; per tant, ja no existiran més estires i arronses ni conflictes competencials entre la Generalitat i l’amo estat. Cal obeir per no prendre mal.

Però els catalans en volem més i, ara que ens acostem a la tardor, esperem joiosos que ben aviat acabin les noves pistes de l’aeroport, que ens han de portar encara més milions de turistes per a alegrar‐nos la vida ara que ja s’acaben les festes majors. I també esperem amb delit la tornada de les vagues, ja anunciades, d’ensenyants, metges, bibliotecaris, bombers, pagesos, pescadors, pensionistes i obrers (segur que encara em deixo alguna, que la cosa està molt fumuda en general). Tots ells pencaires que malviuen i que protestaran amb l’esperança d’assolir un món digne i millor, tot aguaitant l’adveniment de la independència de Catalunya el 2029 —tal com va predir Alexandre Deulofeu en La matemàtica de la història—, o almenys amb la intenció d'arribar a final de mes en condicions.



INFORME PISA
Com podem donar als joves un gust per la lectura?
Aquesta és la història d'una recessió. En l'enquesta de PISA publicada aquest setembre, que classifica els països de l'OCDE, Catalunya ha aconseguit no ser-hi. En canvi, Espanya mai no havia aconseguit resultats tan dolents. Per a aturar aquesta caiguda dramàtica, l’estat espanyol pot inspirar‐se en les polítiques i pràctiques d'altres països... Però per on comences? Com t’ho fas, en un país que ja ha passat per les múl‐ti‐
ples reformes educatives del PP, del PSOE, dels tribunals i de les agressions de l’extrema‐dreta?

I fa falta parlar dels pares. Tothom viu en el seu propi món, en una infinita i preocupant desinversió parental davant l'educació dels fills. Els pares ja no governen, o no es governen, per l'economia de l'atenció que modela la nostra relació amb la informació i el coneixement. L'economia, sempre fastidiant...

Mestres i metges denuncien un total desinterès de les famílies, atrapa‐
des en un desbordament digital. En definitiva, cal assenyalar el paper dels
pares en el constant descens dels estàndards educatius revelat per PISA,
especialment en la lectura.

A Catalunya, no ens cal enquesta per a evidenciar aquesta manca d'inversió, que ha provocat aquesta caiguda lenta des de fa anys... i cada cop empitjora més. Els pares tampoc es mobilitzen per anar a les reunions de pares a l'escola. Sovint no hi ha ni tan sols un pare o mare solter/separat disponible per a acompanyar el fill a l'escola. En qualsevol cas, els últims resultats de PISA demostren un abandó espectacular. Els pares han dimitit?

Amb tot, la caiguda dels resultats escolars no és inevitable. Molts professors i mestres malden per a revertir la tendència i es barallen per a que la Generalitat resolgui el problema de manca d’inversió i emprengui la transformació necessària, urgent, del sistema educatiu català.

Karlitus ofereix una idea per aconseguir que infants i adolescents s'apuntin al plaer de la lectura: Trenta segons. No gaire més. A l'inici del curs escolar, cal oferir als fills i als alumnes un moment de lectura silenciosa i, a continuació, un minut de lectura en veu alta (a poder ser, d'algun article nostre).

No sabem si funcionarà, però en tot cas Catalunya podrà constar al següent informe PISA i quedarà, segur, en una millor posició. Aquesta és la nostra vareta màgica a la catalana!


AYUSO I LA SANITAT
“Bulos del culo”, diu la presidenta
Critiquen l’Ayuso pel govern (corrupte) que fa de la sanitat a Madrid. “Chao pescao”, diria ella. Hospitals buits, hospitals saturats: Chao pescao. Foment i patrocini a entitats sanitaris privades, retallada de pressupostos i personal de les entitats públiques: Chao pescao. Contractes irregulars, sous desproporcionats, baixes forçades: Chao pescao. Llistes d’espera inacabables en casos greus, llistes d’espera àgils en casos lleus, alteració de les llistes al marge dels diagnòstics, denunciats per membres de l’equip mèdic i, darrerament, acceptat a mitges pels seus superiors: “Bulos del culo”, sentència la presidenta madrilenya, la presidenta madrilenya. Una resposta un pèl grollera potser, però és que la pobra dona ja està tipa de tantes mentides.

Diu Ayuso: “la salut va bé”. I té raó. L’Ayuso té una salut de ferro. Aguanta el que calgui. Té un fetge que és l’enveja de tots els carreters espanyols, una veu poderosa que no es cansa mai, un sistema gàstric que accepta els plats típics del món sencer, una manca absoluta de vergonya que afavoreix nits plàcides de son profund. Pell fina per on
llisca la merda que li llencen a sobre. Potser l’únic que li falla és el cap... però no penseu malament: potser li falla la closca, l’exterior capil∙lar i, a vegades, sembla que li caigui el cabell. Per dintre, el cap de l’Ayuso és salut pura, tot un exemple.

LLUFA per a tots els que critiquen la presidenta Ayuso,
tot criticant un estat sanitari que no pot ser millor.




CANVI, CAMBIO, CHANGE, CHANGEMENT...
Europa respon a Trump
Si alguna cosa es pot agrair a Trump és l’empenta que ha donat a les empreses de la indústria de la retolació. Al que es coneixia com el Centre John F. Kennedy per a les Arts Escèniques (de Washington) ara el president estatunidenc vol afegir el seu nom; el que abans era el Golf de Mèxic ara és d’Amèrica; igual que el llac Ontàrio, que també ha passat a dir‐se Amèrica; o l’estat de Nou Mèxic, que podria passar a ser Nova Amèrica; o el pic Denali (nom indígena del cim més alt de l'Amèrica del
Nord), que ha tornat a ser McKinley, molt més americà —és clar, així es deia l’històric president estatunidenc que més complau el mateix Trump... un ésser execrable (ves, quines coincidències) que, per cert, el 1901 va ser enviat a l'infern per l’anarquista Leon Czolgosz. Canvis, de moment casolans, que no omplen ni la meitat de l’egocentrisme del mandatari, perquè ja té en cartera no només canviar el nom sinó fer‐se seu l’estret d’Ormuz, o Mèxic o Grenlàndia o el Canadà... No hi ha com tenir un president amb iniciativa.

Com a antipsicòtic, els canvis de nomenclatura poden servir, sempre que
se’n prengui una dosis diària important, però tanta variació també té els
seus riscos. En primer lloc, podria ser que els països amenaçats d’haver de
canviar el seu nom no els agradi —és una possibilitat. No és el mateix dir-te Pep que Pepa. Penso, per exemple, en un espanyol al què li diuen que ha passat de ser andalús a bostonià ¡Para ná, tío!

Hi ha també un problema educatiu. Prou ha costat als mestres fer distingir
els continents als seus alumnes per a que ara els posin excepcions a la regla. I les coloraines. Tots sabem que Amèrica és de color taronja i Mèxic verd, ara imagineu que tot allò ho pinten del mateix color. I què faria Islàndia, penjada allà dalt, de color taronja? Un desgavell.

El pitjor de tot és que Europa, penjada del cul de Trump, comença a imi‐
tar el president ianqui. I, posats a fer‐ho, s’hi posa ferm i no es limita a canviar de colors sinó de continents: “A partir d’ara —diuen els europeus cofois— el Canadà serà Europa... o gairebé. El tindrem com a soci preferent, amic incondicional i aliat rearmat”. Per què? Quines ganes d’embolicar la troca. Si Trump un dia no es pren les pastilles, pot acabar amb Europa, Canadà... i, amb el que li sobra de bombes, la part africana que no té petroli. Plis, plas.

Mentre Trump mani, l’únic que pot fer Europa és jugar a la petanca.




EUROPA COMENÇA A ÀFRICA
El merder de Ceuta
Es deia —aparentment, des de temps de Napoleó— que Àfrica començava
als Pirineus. Ara resulta que Europa comença a Àfrica. Ceuta és Àfrica? Què és Ceuta? Què és Àfrica? Doncs totes aquestes preguntes tan serioses han tingut resposta en les darreres setmanes.

Àfrica és un continent esclavitzat, governat primer a cop de terror i ara, a
cop de petroli. Governadors blancs abans i titelles negres ara eren i són els
seus botxins. Bona part de població africana —recordem que, en total, són
unes 1.400 milions de persones (més del triple que la UE)— és pobra, malalta, fins i tot esquelètica. Per això, de tant en tant, els botxins els llencen un tros de pa o, senzillament, obren una mica el calabós per a que es facin la il·lusió d’escapar... Aleshores arriben a Ceuta.

Ceuta és una població africana a la què les armes blanques hi van posar
una balla de filferro espinós i concertina —parlant en plata, fulles d’acer ben afiladetes—, separant‐los dels seus germans. Ja no són esclaus, ara són europeus miserables, però africans afortunats.

Ceuta o Melilla, com el mateix Gibraltar, serveixen sobretot de símbol,
però, a manca d’altres realitats, cadascú utilitza aquest símbol segons el seu interès. A vegades, més per estratègia que per convicció, el símbol reviu i ambdues bandes l’utilitzen. Marroc reivindica Ceuta, Espanya també. Per què? Per fer bullir l’olla del poder. Ceuta no interessa ni als uns ni als altres, però serveix per a barallar‐se i això sí que és útil. Pregunteu si no a la dreta espanyola. L’únic que la dreta espanyola ha fet per les gents de Ceuta i de Melilla ha estat portar‐los una verge i la maleïda Legió (déu‐n’hi‐do quins regalets), la resta s’ho han fet elles soles, però ara els fatxes reivindiquen les dues ciutats com si fos la mare segrestada. D'altra banda, el rei de Marroc s’ha mostrat davant el seu poble com un homenet (cosa que no sempre pot dir) i la dreta ha ensenyat la seva espanyolitat amb la raça, la ràbia i la ignorància de sempre. Ceuta segueix i seguirà igual passades les eleccions. No patiu per això.

Serà una bona data aquella en la què, a Ceuta, li caigui la reixa de vella i
que els africans no moguin ni un peu per a entrar‐hi perquè, a casa seva, podran viure amb dignitat. Serà una bon dia, però malauradament molt llunyà.




ODA A LA JUSTÍCIA ESPANYOLA
Tribunal de Comptes i Tribunal de Penques s’uneixen
Aquesta vegada ho han aconseguit sense necessitat d’utilitzar l’exèrcit. La Justícia, tota soleta, ha posat en escac i mat la petita democràcia espanyola. Llarena rebutja la petició europea d’amnistiar Puigdemont i companyia, Peinado porta a judici popular la Begoña Gómez (només perquè és la parella de Sánchez), Calama reclama a Zapatero el preu exacte de les seves joies... “El que pueda hacer, que haga” (Aznar dixit) i els fidels jutges fan el que poden. És clar, oi? Fins i tot lògic, oi? A totes llums evident, oi? La dreta togada fa tot el que pot i una mica més per tornar a l’Espanya feixista. Però aquesta realitat, clara i immaculada, ha de seguir pretesament en l’anonimat i l’especulació. Els jutges s’enfaden si se’ls critica, ho veuen com una interferència a la seva honorable tasca de colpistes. O sigui, que és millor callar. No fos el cas...

UN ESTEL CAU SOBRE LA SORRA
A Suècia, guanya l’esquerra
En el desèrtic món de la política, una gota d’aigua o d’esperança o de somni. Tan li fa. Quan ja havíem oblidat llegir en portada el triomf d’una força esquerrana, Suècia va i dóna la sorpresa. Són suecs, d’acord, no tenen força ni transcendència, ni una dieta mínimament equilibrada, però existeixen i, amb la de dies foscos que tenen, a més de dissenyar mobles, fins i tot pensen alguna vegada. I han pensat i han aturat l’expansió ultradretana mundial i han donat un bri d’esperança a la silenciosa majoria esquerrana, que no vota ni a Déu fins que no es veu amb Hitler a la balconada. Suècia mereix que la Unió Europea l’hi atorgui una subvenció per preservació del medi ambient!

L’IPC PELS NÚVOLS, AL 4,3%
Un agost ruïnós i penitent
Canvi climàtic, calors extremes, mosquits, polls, puces, escarabats a dojo... i la benzina i queviures més cars que mai (i ni només). Aquest és l’estiu que ens ha tocat viure als pobres que no hem pogut abandonar la ciutat.
Sense parlar del pressupost que cal gastar en l’aigua de beure, les quatre dutxes diàries obligades per a sobreviure i la pèrdua de molts amics, que van desafiar la calor i ara han traspassat al món dels refredats eterns. A la merda l'IPC! Permeteu‐me un petit consell de res: feu economies i, per
a l'any que ve, feu un viatge ben lluny, ben lluny, encara que a hores d’ara us sembli un objectiu del tot impossible. Au, doncs... que hi hagi molta sort per a tothom!

METGES: CAP A LA VAGA GENERAL INDEFINIDA
Els sindicats espanyols s’enfronten als governs
És un moment de glòria a l’espanyola: hi ha generals que fan proclames incendiàries, hi ha una dreta extrema amb la pallassa Ayuso, una extrema dreta desfermada en pro de fer caure un PSOE agonitzant i acorralat per la magistratura. I llavors, les antigues classes mitjanes, avui assalariades
i mal pagades —com els metges, els mestres, els professors i altres professions socials— proclamen que la lluita final ha començat. La resta dels mortals, adolescents, jubilats i desclassats, ens ho mirem, acollonits i sense saber què pensar de tot aquest brogit. I el sexe, en tot això, on està?




CADA DIA ÉS L’11 DE SETEMBRE?
DEPÈN DE CADASCÚ