PUNT I COMA ORGÀNIC
Ayuso, la descosida

La presidenta madrilenya —no el Florentino, l’altra— ha trencat amarres o aigües o alguna cosa que fins ara l’havia mantingut dins l’espectre de personatges esperpèntics per a passar, directament, a protagonista sonada, delirant i socialment perillosa d’una mala novel·la de terror.

Sembla que, a l’Ayuso, no li agrada fer camping i, des que ha vist la “puerta” del Sol plena de tendes, no surt del moble bar. Els íntims confirmen que està en una voràgine etílic-sexual-polititzada. De fet, és la seva millor versió. Sense estimulants, l’Ayuso no es ningú. Al principi, en tenia prou amb fer-se del PP. Quan va necessitar una dosi superior, la varen fer presidenta de Madrid, però no ha estat suficient i ara desbarra per lliure.

Històriques les frases i els conceptes que ha vomitat els darrers dies. En resum i per a no provocar sobredosi als lectors, la presi ha vingut ha dir que els manifestants de Sol, són o bé pijos o bé comunistes subvencionats. En tot cas, gent que no necessita habitatge, ni treball ni una mare que els hagi parit. Són autònoms del sistema mafiós de l’esquerra de Sánchez. Diu, també, l’ínclita drogada d’amor que, a la Plaça del Sol, només es poden manifestar els espanyols com ella, de dretes, de bé, de borratxera ideològica. I, acompanyada per un individu que fa d’alcalde de la ciutat, ha donat l’alerta nacional per a defensar-se dels manifestants, perquè resulta que van armats, tenen molta mala llet i que són de l’Atlètic.

El que no fa, en cap cas, la gran presidenta és buscar les raons que poden tenir els que acampen en una plaça pública, la situació real del mercat de treball, els sous que cobra el treballador i comparar-ho amb els lloguers que paga; el que no fa —probablement perquè el nivell d’al·lucinògens ha format una barrera infranquejable amb les cèl·lules cerebrals vives— és considerar el dret dels que no pensen com ella a reunir-se al voltant d’un sindicat que fa anys que lluita per a donar a conèixer la seva veritat i manifestar el seu malestar. És el gran mèrit de la dreta, la incapacitat absoluta de pensar ni a dos centímetres més enllà dels seus interessos. Tot comença i acaba amb ells. Els problema és que duren molt (en actiu, naturalment).




ORRIOLS, LA FUTURA PRESIDENTA?!
Orriols denuncia patir assetjament al Parlament de Catalunya

Si he de ser sincera, us diré que no tinc ni punyetera idea de qui sóc, què sóc i què faig aquí. Això no és una confessió sinó un exercici recomanat pel meu psiquiatra; diu que, com més avall comences, més amunt arribes... i jo vull ser molt amunt. Començo: de nena em deien rara, d’adolescent rebel, ara bipolar (de tant en tant, també em diuen fatxa). Ni puta idea. A veure, contradiccions les tinc, jo mateixa me’n adono. Jo em declaro d’esquerres, em sento d’esquerres, però els meus ídols són el Trump, la Meloni i el Netanyahu. Aquí reconec un problema que s’agreuja quan no puc veure els immigrants, de manera que qualsevol de la meva família que vingui de tocar la Franja, la veig com estrangera. Sóc catalanista, molt catalanista, i parlo el català tan acuradament que em faig enveja a mi mateixa, però reso en castellà. Detesto el poder de la força que va demostrar la policia quan el referèndum sobre la independència, però tinc una parella mosso i una filla de la Guàrdia Urbana. La porra, millor en català. Ah! Tinc una mala llet innata, però no puc suportar que em qüestionin. M’encanta criticar, però no ser criticada. Amén, Jesús.

Sr. psiquiatre, tinc solució? Vull dir, arribaré a presidenta de la Generalitat o encara he de ser més feixista?

Nota de la redacció: Karlitus vol traslladar tot el seu suport a les persones afectades pel trastorn bipolar; només algú tan summament malparida com l’Orriols podria amagar les seves suposades contradiccions i els seus rampells feixistes darrera aquesta condició.


FALTA VERTEBRACIÓ
L’Ateneu busca socis

Mentre el llenguatge busca bones paraules, que potenciïn la germanor humana (assertivitat, empatia, etc.), la realitat social s’inclina, cada dia més, per la desafecció o el que abans se’n deia tant-se-m’enfotisme.

La tradició catalana s’ha alimentat sempre de l'associacionisme, de grups musicals, culturals, teatrals, sardanístics, etc. (dos en cada poble, per escissió de l’original).

L’Ateneu Barcelonès ha estat un far d’aquesta tradició. Ser de l’Ateneu significava rellevància social, educació refinada, cultura (malgrat no haver llegit a la vida) i una mica de catalanisme. Ser de l’Ateneu era com anar al Liceu encara que Wagner et fotés tres puntades al fetge.

Però la desafecció guanya a l’empatia, la gent ja no busca clubs en els què barrejar-se amb d’altres. Estem tips de tertúlies, trobades i passejades en comú. Ens fa por estar sols —i tant si ens fa por!— però la soledat pot amagar-se amb una sortida furtiva, una trobada casual o dues copes de bourbon. Aguantar l’altre se’ns fa una tasca dura, inquietant, gairebé insuportable. Per això ja no anem al Casal, ni fem la partida, no discutim sobre Pla ni Dalí ni tots aquells personatges més estudiats que la bíblia jueva. Estem tips d’escoltar les bajanades de l’altre i ens quedem a casa... i si volem gent, anem a Can Barça.




MACRON, AMB LA CUA ENTRE LES CAMES
Els negocis francoespanyols no s’aturen

El dimarts 29 de setembre al migdia, el president Emmanuel Macron va ser rebut al Palau Reial pel rei Borbó, Felip VI, i Pedro Sánchez, entre d’altres, amb grans honors militars, tal com es mereix pels seus grans mèrits en l’exercici de nou Napoleó de França. En acabar, i abans de celebrar una primera sessió de treball, els reis van oferir-los un lleuger dinar vegetarià, regat amb aigua de Vichy i xampany francès, que els seus estómacs van agrair al final, amb discrets rotets i pets sorollosos.

La raó del seu viatge —llevat, com sempre, d'afers econòmics— era coincidir amb l’aprovació d’un nou tractat d’amistat entre Espanya i França, pendent d’aprovació des del 2023. El Senat l’havia d’aprovar aquella mateixa nit en què la Casa Reial oferia un fastuós sopar de gala, en honor del president francès i la seva dona Brigitte, al qual van assistir unes dues-centes personalitats, inclòs Pedro Sánchez. Al contrari del dinar del matí, al sopar no hi va faltar res, va ser exquisit i amb els millors productes i begudes de la cuina de Joan Roca —cuiner empordanès, cridat expressament per a l’ocasió per la mateixa reina Letícia.

Va sorprendre moltíssim l’absència al convit d’Alberto Núñez Feijóo i d’Isabel Díaz Ayuso. Però, a les postres, es va saber el perquè: va ser quan el president Macron, mentre sonava de fons La Marsellesa, va fer un bot del seient i, enrogit i amb els ulls desorbitats, va vomitar damunt de Felip VI tota la teca, l’ampolla de xampany i les copetes d’armanyac que just abans havia engolit. Efectivament, li havia arribat la notícia que, en aquells moments, el Senat espanyol havia rebutjat el Tractat d’Amistat i Cooperació entre França i Espanya, amb 142 vots en contra, enfront dels 106 vots a favor, per la votació desfavorable de PP i Vox.

Com es pot ser tant desagraït i malintencionat! Amb aquest país, que va empresonar els rojos republicans en camps de concentració! Amb els gendarmes francesos, que, durant la dictadura, van col·laborar tant amb la policia de Franco! Es veu que, al lema dels nous franquistes Tot per la pasta, ara s’hi afegeix: Tot (absolutament tot) s’hi val contra Pedro Sánchez.




AMNISTIA: LA PEDRA ANGULAR DE SÁNCHEZ
Els límits del sistema judicial espanyol

Segons la premsa estatal, Sánchez convoca eleccions amb tres asos a la màniga: amnistia, llei de nets i els decrets sobre l’habitatge.

L’amnistia arriba ara perquè, d’una banda, més maniobres de jutges i tribunals ja són impossibles —legalment o no— després d’haver tocat els pebrots tant com podien. De l’altra, perquè políticament li treu un problema al PP i a Vox, i a Sánchez li aportarà alguns vots a favor. A més, en Puigdemont tornarà a un país que no té res a veure amb el que hi havia durant el procés per a la independència. El retorn serà sonat, però només per a uns quants... per a la resta, ni fred ni calor. Caldrà veure si li fan rebuda triomfal o funerals.

Quant als nets, la pedra a la sabata sobre el dret a votar dels 400.000 descendents d’espanyols, majoritàriament de l’exili republicà del 1939, està resolt de facto amb la convocatòria malgrat que PP i Vox intentin mobilitzar jutges i fiscals còmplices...

I queda el problema de l’habitatge, amb places i carrers ocupats... El Sánchez pretén resoldre’l màgicament, tot dient: “Apa, noies i nois, torneu a casa i voteu-me, que sóc del PSOE!” Per contra, al PP i a Vox, el tema els interessa ben poc; per a ells, és un incident menor d’ordre públic a resoldre a cops de porra. Malgrat tot, i per si de cas, continuaran bramant com els rucs contra la Diputació Permanent.

Aquests fatxes ja tenen el pla de ruta ben esmolat: congelar salaris, rebaixar pensions, fer més rics els rics i reprimir durament tota contestació social. Ells tenen clar que poden ocupar els carrers quan volen, però que els altres no hi tenen cap dret. Vist el panorama, entre els uns i els altres, acabaran tornant-nos gossos mesells. O potser peti tot?


CHRISTA PIKE
Néixer amb la injustícia com a motxilla

Quedi clar que una adolescent que tortura i mata una companya és una filla de la gran puta. Quedi clar també, però, que ni la IA és capaç d’accedir, llegir i comprendre les raons d’una ment adolescent —i menys encara quan, entre les raons de l’assassinat, es parla de gelosia. Hauria de quedar sobretot molt clar l’historial de Christa Pike, maltractada per la família i violada per amics de la seva mare. I potser, com a conseqüència lògica, s’haurien de tenir ben presents els trastorns físics i psíquics de la noia. El gran Estat de Tennessee, però, amb el seu governador al capdavant, no està per petiteses i van decidir que Pike havia de ser executada, perquè l’Estat i el seu governador el que mai no dubtaran és de la bondat de la pena de mort. Qui la fa, la paga és una llegenda molt americana, quan no es tracta dels cabdills de la societat.

Doncs ni això van saber fer. Ells maten a trets, a bombes, a ganivetades, però no tenen clar que algú hagi de preparar-se per a injectar una càrrega química letal. Gairebé podria aventurar-se que alguns dels encarregats de clavar l’agulla es senten d’allò més contents per ajudar Amèrica a desfer-se d’una mala persona. La història de Pike, ara inconscient en un hospital, a l’espera de ser novament executada, és fastigosa d’inici a fi. Fa pudor de Far West, de religiosos il·luminats, de l’Amèrica d’allò més profunda. De Trump.

LLUFA




3 D'OCTUBRE: MANIFESTACIÓ PER L'HABITATGE
Dades numèriques: 234 l/m2 a Barcelona

Poca gent; no hi eren ni els acampats a la Plaça Catalunya, la majoria dels quals es van trobar a la platja aferrats a un pal de bandera. A l’Espanya seca, però, va ser una altra cosa. A Madrid, per exemple, les autoritats del PP en van comptabilitzat un parell de dotzenes, però, ai, per error: eren els que sortien d’un cine porno. En realitat, van ser més de mig milió. I molts més si comptem els grups d’extrema dreta, que tenien moltes ganes d’organitzar una batalla nacional (entre bons i dolents, és clar).

Més enllà de xifres, però, la manifestació per l’habitatge té un valor emocional inqüestionable. L’enfrontament entre una població (essencialment jove) maltractada pel dia a dia usurer, gent si més no aparentment pacífica, educada, defensant el seu parer així com les seves pertinències i, d’altra banda, la d’una colla amb totes les característiques del feixisme més ranci, que criden, amenacen i, quan són molts contra pocs, ataquen.

Aquest ha estat —i és— el retrat típic de la típica Espanya. Els cops contra la raó, la mentida, tot negant el sentit popular. I així ha estat la manifestació del 3 d’octubre i ho seran les que vinguin més endavant.

El gran mèrit de la dreta és que, una vegada se’ls ha vist el joc, ha variat el discurs. Ara és l’esquerra la que provoca, amb ganivets de cuina per a tallar vedells en canal; ara és l’esquerra la que trasbalsa la pau social de la minyona que passeja el nen de la senyora per Sol, amb el soldadet al costat; ara és l’esquerra la que fa política amb les desgràcies dels altres, com, per exemple, amb la DANA valenciana. Aquests és el mèrit de la dreta. Atribuir als altres el que fan ells, tot queixant-se’n molt vehementment. En canvi, l’esquerra (si és que queda esquerra) no desprèn flaire de colònia infantil, però, com a mínim, tenen el seu discurs, les seves idees i prioritats. No han de copiar-les a la dreta, entre altres coses perquè la dreta no té discurs, només té armes i el suport incondicional del diner.

Doncs així va anar la protesta, aparentment com qualsevol altra, darrerament. Queden les urnes. Només cal aprofitar-les.




CADA DIA MILLOR
Catalunya, cap a una narcosocietat?

Trets pels carrers, segrestos en carreteres, venjances entre grups mafiosos, detencions de capos, intervenció de carregaments. La llista delictiva augmenta diàriament. No sempre és una baralla, no sempre són uns trets, el tràfic il·legal treu el cap per molts i diversos racons.

En pocs dies, un home jove —sense ofici conegut— que vivia ben plàcidament a un dels millors i més cars hotels de Barcelona, va ser ferit de gravetat a l’habitació on residia. Res a veure, aquesta agressió, amb la detenció del Cap Antidroga de la Guàrdia Civil, arrestat al sud d’Espanya. Res a veure, naturalment, amb la nova llei que s’ha tret Illa de la butxaca, tot augmentant les penes per tinència d’armes de foc, possessió i/o exhibició d’armes blanques, abastiment de material d’atac... Però vas lligant...

A poc que observem fets tan diferents com aïllats, és fàcil deduir el progressiu establiment del món del narcotràfic a casa nostra. Vàrem començar important paquets de coca en vaixells, ara ja tenim xarxes del tot ben organitzadetes.

Què s’hi pot fer? Probablement res. Per ubicació geogràfica, carències socials, desorganització política i inoperància policial, quan no directament connivència i complicitat, hem estat escollits per la cúpula del gangsterisme com a centre capital. Doncs apa, com a mínim serem capital d’alguna cosa.

El problema —una vegada superat el pudor nacional de ser claveguera internacional— pot presentar-se si Catalunya, o Espanya (que, en aquestes coses, ve a ser el mateix), no arriba a la primera divisió delictiva. Quan, tot pensant que ja hem arribat al nivell del Chicago del Capone, amb mafiosos de primera plana, algú ens descobreixi que no, que, de Chicago, ni el clima; que en prou feines lluitem en la segona divisió, que no arribem a la sola de la sabata de Colòmbia o Mèxic, o algunes ciutats africanes de mal pronunciar per a les llengües acartronades dels europeus. Llavors tindrem un disgust perquè vendre l’ànima al diable es pot negociar, però hipotecar el bon nom de la família per quatre rals no ens agrada. Per a fer això, ja tenim la construcció i el lloguer de pisos a l’engròs o, senzillament, escatimar cinc grams d’embotit a cada client que en demana cent. En això ja som mestres i no necessitem mafiosos que ens n’ensenyin.




VISIÓ DE FUTUR
Illa organitza Catalunya per allà els anys trenta

Te raó, no es poden solucionar tots els problemes en un sol dia. Deixant a banda que ell en porta més al cap de la Generalitat i que alguna cosa hauria pogut començar, te raó. Però sona una mica a insult pensar que totes les millores són futures, molt futures. I els que quedaran pel camí? No els podrien fer alguna coseta (què se jo, plantar un arbre) pels avis? Des de la perspectiva històrica, quatre anys són una coma, però, pels que estan ja a la residència, una fita impensable. Va, facin alguna cosa abans del trenta. Posin aire condicionat als geriàtrics per a que els vells no se’ns torrin o calefacció a les escoles per a que els infants no se’ns congelin. No sé... Faci, faci, senyor Illa. Pot començar ara mateix.


J U N T S... O SOLS?
Compromesa decisió de la dreta catalana

Junts ha bloquejat un parell de decrets imperfectes que podien haver solucionat de manera temporal i imperfecta el tema de l’habitatge. I, amb tot, quelcom arreglava. Tenen valor. Cal valor per a votar al costat de PP i Vox. Has d’estar molt penjat ideològicament per a no trobar com a resposta ni l’abstenció. El partit ha d’estar amb un cul molt premut, tot evitant infiltracions d’accions catalanes... Gairebé sempre que tenen un problema, i en tenen un fotimer, Junts viatja a Brussel·les. Potser comença a ser hora de conèixer altres zones d’Europa o d’Amèrica o, ja posats, de la mateixa Àfrica, que s’està espavilant molt.


JUNTS: AMUNT O AVALL?
El segon referèndum de Junts

Demanar que Ceuta i Melilla votin un referèndum d’autodeterminació és com demanar peras al olmo, per part de Junts. Si a Espanya hi ha dues ciutats que volen ser més España que les altres, justament són aquestes. Suposem que Junts tenia un dia graciós i que, si no fos per la convocatòria d’eleccions genitals, potser el PP o Vox hauria recollit la tovallola per a distreure el seu personal amb allò de l’espanyolitat, que és el més important —abans de l’habitatge o dels salaris de misèria i la pobresa generalitzada.


UNA MÉS DE L’EXTREMA DRETA ISRAELIANA
Resposta al discurs del rei a l’ONU

“El rei d’Espanya ja no és amic dels jueus. I nosaltres, jueus que estimem Israel, mai més el reconeixerem com a tal. Ha triat lligar el seu futur i la seva reputació al destí d'un govern corrupte, traïdor i miserablement antisemita. És amb ell que compartirà el seu judici en la història.”

Ni el Talmud podria ser més clar. Potser és un comunicat contra els Reis Catòlics per l’expulsió dels sefardites? Si fos així, encara es quedaria curt i tot. Però no, és només un comunicat de merda del lobby sionista de torn, en resposta al discurs de Felip VI a l’Assemblea General de l’ONU —en el què, per cert, no emprà el terme genocidi.

A veure, que la monarquia espanyola no és precisament amiga dels jueus (ni de cap altra “minoria”), per més que mai no està de més recordar-ho, no és més que una obvietat. Així, cal assenyalar que, en el judici de la història, al reietó d’Espanya se’l condemnarà més aviat per còmplice del sionisme i, en tot cas, són sens dubte els mateixos sionistes (no pas els jueus) els que seran condemnats pel genocidi a Gaza i la solució final a Palestina. Amb tot, no és cap consol per als palestins ni per a la resta de la humanitat.




ELECCIONS ANTICIPADES
UN CONFLICTE D’INTERESSOS
DISFRESSAT DE CONFLICTE DE PRINCIPIS