14 de juny 2024

S’HA ACABAT LA FESTA
Resultats de les eleccions europees
Era de preveure, Europa continua escorant-se a la dreta. També era previsible però que el tomb no seria definitiu i que la nau encara no s’enfonsa. Poques sorpreses. L’abstenció previsible, França i Itàlia tocades, més fermesa europeista al nord (en especial atenció a Finlàndia) i davallada de l’independentisme català que una vegada més –en temps de temença- es llença als braços del PSOE nacional.

La premsa té material per dies. Cada xifra pot interpretar-se i no s’estaran de fer-ho encara que sigui una tasca innecessària. Quan la paella s’enganxa i socarrima tota, no cal buscar excuses. Ni el tipus d’arròs ni el sofregit expliquen la decepció. S’ha cremat i prou.

El mateix passa amb Europa. No cal analitzar el transvasament d’una colla de vots d’una formació a l’altre. Resulta banal buscar si el mal temps ha penalitzat més a uns que a altres. Perquè aquestes explicacions tenen cabuda en òrgans que funcionen en una lògica còsmica i els votants actuals no tenen res a veure amb un engranatge lògic.

Quan un agitador de xarxes és capaç d’arrossegar el cinc per cent de l’electorat, i entra a formar part de la nova legislatura europea, no es poden buscar ni explicacions ni excuses, senzillament l’arròs s’ha cremat.

Alvise Pérez té com a virtut saber insultar. Aquest és tot el seu bagatge polític i amb això aconsegueix més vots que Partits centenaris amb ideari, màrtirs i històries de compromís personal com pot ser per exemple Esquerra Republicana. Extrema dreta, joves desencantats, protestes marginals... res d’això pot explicar que Pérez sigui eurodiputat. Inútil analitzar-ho i estudiar estratègies per evitar-ho. L’elecció d’aquest agitador es troba en la sublim ignorància i menyspreu d’una bona part de societats malaltes. Ens estem convertint en màquines tancades a qualsevol sentiment que vagi més enllà de la nostra pell. Els votants de “S'ha acabat la festa”, probablement han tingut un petit orgasme en el moment de posar la papereta a l’urna. No han gaudit ni tan sols del resultat perquè ja no els interessa. Ells ja s’han manifestat, ja han fet la seva gamberrada anònima. Ja es senten collonuts perquè amagats darrera sonat, s’han cregut que van contra tot i tothom.
Que formen part d’una gran fauna que poc a poc està deixant la terra més eixuta que la pitjor de les sequeres.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
THIS IS AMERICA
Ciutadà amb el permís de conduir retirat, declara des del cotxe
Jo, Cedric Simpson jutge experimentat, pujo a la tarima del Jutjat de Michigan. A la sala, els quatre curiosos de sempre, algun estudiant i l’advocada defensora Natalie Pate. De l’acusat ni rastre.

La Natalie i jo ens coneixem de fa temps. Amb una mirada seva vaig entendre que l’acusat Corey Harris de 44 anys, ens portaria problemes. Quan anàvem a suspendre la vista, el Sr Harris es va posar en contacte amb la sala. Parlava per telèfon mentre conduïa. Delicte, sí, doble delicte si tenim en consideració que a l’home se l’acusava de conduir mentre tenia el permís caducat. Vaig trigar una mica a recuperar-me.

Senyor Harris, està conduint?

Sí senyor jutge, de fet estic arribant a la consulta del metge... (NO VENIA AL JUTJAT, ANAVA AL METGE). Doni’m un segon, estic aparcant... Estic parant ara mateix... Ja he parat.

La defensora va voler dir alguna cosa però aquesta vegada vaig ser jo qui amb la mirada va fer-li entendre que era millor callar. Amb la paciència que em caracteritza vaig intentar resumir la situació: Potser hi ha alguna cosa que no he entès, tenim un conductor amb el permís de conduir suspès que es posa en contacte per telèfon mentre maniobra el cotxe?... La defensora va afirmat a punt de posar-se a riure: és correcte senyoria.

Vaig enviar al Sr Harris a la garjola.

Ho reconec, una anècdota. Però saben vostès la quantitat d’anècdotes que tinc cada dia a la sala? Hem perdut el seny. Estem sonats. No es pot anar pel món amb aquesta descoordinació mental. El coi de Harris no em volia prendre el pèl i va quedar ben desconcertat en escoltar el meu veredicte. No s’ho podia imaginar. Què haurà imaginat Harris durant els 44 anys que porta foten nosa per aquí. Què pensen els milers d’imbècils que cada dia es converteixen en anècdota a la sala de justícia? On hem arribat senyores i senyors...? i ara Trump.

Cada nit penjo la toga i somio que sóc el hooker dels Miami Sharks.


LA GARSA PROSTÀTICA
EL TERCER ESTAT
La judicatura es presenta a les eleccions
Des de les darreres dictadures mai la justícia no s’havia aixecat les faldilles deixant a l’aire les seves pudentes vergonyes. El desvergonyiment ha arribat al límit. Ni aparences, ni prevaricacions els aturen. Duen massa temps covant memòria franquista.

Fins ara a Espanya eren de témer els salvadors de la pàtria i l’exercit, ara els jutges han assumit la doble amenaça en una sola imatge, la seva.

L’estriptis va començar a les sales clandestines de la història recent quan les disbauxes legals s’aplicaven en cassos singulars i passaven desapercebudes. Poc a poc però van anar conquerint escenaris públics i Oh sorpresa! La moral no es va escandalitzar i alguna premsa fins i tot afavoria l’espectacle. El salt definitiu el va fer els jutges quan el procés català. Allí ja es van treure el tanga i el nu era integral. Cap vergonya, ni una. La pàtria els reclamava.

La dreta i l’extrema també van agafar confiança convertint-se en els empresaris del nou espectacle. Des d’aleshores, els jutges han tingut els millors escenaris i ho han aprofitat.

I com succeeix sempre, l’afany de l’home va creixent i del fi espectacle de la nuesa s’ha passat al porno quan a la catalanofòbia s’hi ha afegit la Sanchezfòbia. Només calia donar un pas i l’han donat. Una vegada perdut el primer pudor, ja no ve d’una. És com la virginitat. Ningú no espera (excepte els molt religiosos) una mare de dotze fills verge. Es dóna per fet que allà ha passat alguna cosa.

Està clar que el tema mereix un altre to. Que la fallida d’un sistema judicial és l’avant sala a la orgia de la dictadura. Que a Espanya, fins que no es torni a la legalitat dels legalistes correm tots els riscos imaginables. Que és millor l’absència de llei que una llei manipulada... però si això t’ho prens seriosament, només queda fer el salt de l’àngel des de l’edifici més alt de la ciutat.

I la culta Europa?

“Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios de las togas”.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
MELONI ÉS TREU DEL DAMUNT ELS IMMIGRANTS
Noves presons albaneses esperen els immigrants capturats al mar

Meloni, la neofeixista italiana que governa el país, s’ha imposat a les eleccions europees amb el seu partit Fratelli d’Italia amb un 28,8% dels vots, acompanyada amb un prop del 20% dels ultradretans de la Lliga i de Forza Italia. Per combatre la immigració que arriba per mar a Itàlia, ha fet un pacte amb Albània perquè a partir de l’1 d’agost s’obrin centres de detenció a Albània per internar-hi els immigrants que siguin enxampats al mar, amb una capacitat per 36.000 persones a l’any i amb un cost de 800 milions.

Projecte que tira endavant amb el suport de quinze països de la UE, malgrat la denúncia dels Observadors de Drets Humans, de SOS Mediterrani i de l’oposició democràtica italiana. No n’hi ha prou amb què la Unió Europea subvencioni amb milers de milions als governs dels països del nord d’Àfrica i Turquia perquè allà hi retinguin en camps de concentració a milions d’immigrants que volen arribar a Europa, fins al punt que molts d’ells moren abandonats al desert, de set i de gana.

El problema migratori és cada cop més gran arreu del món, i les poblacions fugen per sobreviure de les guerres, de la pobresa i de les sequeres produïdes per l’emergència climàtica. Talment, sembla la venjança dels vells colonitzats per les potències europees, invasores dels seus països, espoliadores dels seus recursos, i repressores dels seus pobles.

Europa s’envelleix i li cal per sobreviure gent jove; però alhora, ben aviat, els nous pirates de la marina italiana aniran a la cacera de pasteres per portar-los a Albània, en un mar on cada any moren milers de persones. La Meloni, una dona simpàtica, atractiva i decidida, mostra el camí que a casa nostra podrien abraçar personatges com Sílvia Orriols i companyia i amants de la puresa de la pàtria, d’igual manera que Mussolini va enlluernar als germans Badia i a en Dencàs als anys 30.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
D-DAY, UN ANIVERSARI AMB LA GUERRA D’UCRAÏNA CONVIDADA
La guerra, és també, sempre, una qüestió de símbols
Enguany, la celebració del desembarcament a les platges de Normandia ha tingut connotacions ben diferents de les que ens tenien acostumats aquest tipus de cerimònies. I tot perquè les eleccions Europees estaven obrint rius de neguit abans del tsunami provocat per l’extrema dreta europea a les eleccions. Preocupat, el director va decidir enviar-me a mi.

Imagineu una platja plena de gent ben vestida. Avions, enginys militars, soldats vestits de gala i paracaigudistes aterrant a pocs metres del públic. I llavors veure com un Macron napoleònic puja a l’estrada. Mon dieu! Exclamo. Sembla un guinyol pantagruèlic. Amb tot l’escolto religiosament... qui sap...

"Tots som fills del desembarcament del Dia D", segons Emmanuel Macron. Un discurs per arribar a fer entrar en els nostres cervells que l’absència dels russos i la presència del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, és el més judiciós. "Davant d'aquells que volen canviar fronteres per la força o reescriure la història, siguem dignes dels que van desembarcar aquí. La seva presència avui, aquí, senyor president d'Ucraïna, diu tot això". Hi eren presents una vintena de caps d'Estat, però no Vladímir Putin.

Així que, Putin, una mica o molt enfadat, va enviar als americans un missatge d’aquells de “mama por”. Missatge entregat a Cuba, a 160 km de les costes de Florida, consistint en una petita però, consistent flota de guerra però, seguin amb el dia D, quan Macron convida Zelensky a sopar, a París i li promet un augment del suport militar francès i l’enviament d'instructors militars. De fet està anunciant al món que Europa es rearma per a la guerra: "Davant el retorn de la guerra al nostre continent, davant de la manca de respecte a tots aquells que van lluitar aquí, siguem dignes d’ells. Senyor president d'Ucraïna: Gràcies al poble ucraïnès, per la seva lluita i valentia".

Ni cal dir que el president nord-americà, Joe Biden també s’havia de lluir: "Tenien por, tots, però sabien que lluitaven en una guerra justa. Sabien que podien morir-hi però anaven al combat perquè cada pas que feien apropava una mica més la llibertat al món". I evidentment no podia deixar de banda Ucraïna i encara que no va citar a Putin directament, va deixar caure: “Un tirà que només pensa a dominar”. Poc després va donar a Zelensky un gran feix de diners perquè continuï la guerra.

La nostra enviada especial ja havia fet la feina i llavors es va empassar (cosa que ningú li va demanar) els discursos de 24 caps d’estat o de govern. Va escoltar Charles Michel, president del Consell d’Europa, Sergio Mattarella, president de la República italiana. El príncep Albert de Monaco, el rei dels belgues, el dels Països Baixos, el de Noruega, de Dinamarca... sempre esperant amb candeletes poder escoltar Pedro Sánchez com a líder mundial (ara estem segurs que és una de les seves fans, una incondicional també?). Però sorpresa, no hi estava convidat! Ell, pobre, que quan va aconseguir entrar a la Moncloa va decretar immediatament que el final de la guerra d’Espanya, la Retirada de Catalunya, l’exili republicà i la deportació s’havia de celebrar el dia 8 de maig. De fet, Alemanya va capitular oficialment el 8 de mai de 1945; és la fi de la segona guerra mundial a Europa. La jugada de Sánchez era un intent per situar Espanya dins el conflicte mundial però a la banda dels bons, dels guanyadors i maquillar el feixisme franquista, la guerra i la dictadura.

Però sembla ser que aquesta jugada de pòquer no ha funcionat prou bé per ara. De moment encara no ha estat convidat a cap acte un representant d’una Espanya combatent al costat dels aliats. Clar que ja estem acostumats a que als espanyols se’ls falsifica sistemàticament la seva historia fins el punt de no saber mai qui són... i per tant tampoc és tan difícil.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
POSTALS ANTIGUES
La dreta resa davant la seu del PSOE
La processó surt de l’Església. Primer el capellà amb dos escolanets al costat, immediatament quatre escollits (dos, Guàrdia Civils) duen sobre les espatlles la Mare de Déu de la Vila. Al darrera, el poble. Tots vesteixen de negre. Les dones de cap a peus –excepte les bragues que han de ser blanques– els homes de fosc marengo. De blanc només els escolanets amb unes camisoles blanques amb taques de semen ranci. La comitiva avança Carrer Major amunt. Demanen pluja, la fi de la plaga de l’escarabat i que el dimoni no deixi embarassada a cap filla de Maria. La comitiva deixa al seu pas, el xiuxiueig del primer misteri del rosari de dolor. L’escena transcorre a Espanya a finals dels quaranta.

Han passat vuitanta anys. Els feligresos es concentren al carrer Ferraz, davant de la seu del PSOE a Madrid. Resen el rosari. Demanen pluja, la fi de la plaga dels socialistes i que cap immigrant deixi embarassada a les nenes blanques. Vesteixen de negre com gairebé un segle enrere.

No se’n sortiran. El rosari no evitarà ni la sequera, ni la plaga socialista, ni els embarassos. Serà com els escapularis demanant que les bales s’aturessin i que van deixar una considerable quantitat de Caballeros Mutilados por la Pátria. (els republicans eren jodidos cojos).

No se’n sortiran però una escena com aquesta fa maco. La reincidència sempre oculta un punt de tendresa. Potser sí que la concentració sembla una mica arcaica però el que val és la fe i la dreta espanyola té molta fe. Sobre tot en la força... de l'oració.

Diuen fonts fidedignes que el PSOE està que no caga i no és d’estranyar. Els companys més veterans poden recordar encara com la guerra civil també va començar a cops de rosari i sermons. I després, una vegada aconseguida la gràcia de Déu, van seguir les armes.

No és obligatori que les tradicions es segueixin fil per randa però estem a Espanya i aquí pot passar qualsevol cosa, sobre tot si és dolenta.

Amb la butlla que em concedeix l’escepticisme, LLUFA.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
DESATENCIÓ PRIMÀRIA
Festes a Nou Barris
Si portes tres setmanes esperant aquell diumenge per anar a la platja i plou, ets pobre. A Nou Barris la gent és pobre i espera les Festes i els cau una pluja de garrotades.

Es dirà que en qualsevol barri poden lliurar-se baralles, que les bandes celebren les festivitats a base d’hòsties, que la droga s’escampa més que la Coca-Cola. Sí, potser sí, però Nou Barris té les seves característiques pròpies. Una mena de llegenda negra que arrossega igual que el barri de la Mina com a zones depravades i perilloses.

Si més no, és el que creuen totes les institucions ciutadanes, públiques i privades, que es resisteixen a entrar al barri com si fos un camp de batalla. Un exemple: a plena festa, un grup d’ultra dreta –molt actius darrerament perquè es senten protegits per grups parlamentaris– ataquen en plena festa. A qui? A qui sigui. Tan se’n fot l’un com l’altre, el que volen és fer servir la navalla i tornar desfogats cap a casa. Ho van fer. I aquí va començar la notícia.

Algú avisa a la policia, algú avisa a una ambulància, algú pregunta si hi ha un metge a la plaça... cap servei sanitari ni policial es presenta. Tenen por. Nou Barris és territori comanxe. Finalment un policia fora de servei agafa al ferit i se l’endú. El policia és anònim, no tindrà medalla, no encaixa.

Si el succés el coneixem nosaltres tot vivint a l’eixample, barri senyor per antonomàsia, el coneix lògicament tot Nou Barris. Una gamberrada assassina aprofundeix la ferida, remarcant una vegada més la inseguretat del barri, estigmatitzant-lo i, en conseqüència donant més força i impunitat als agressors i més temor a la resta del veïnat i a les seves forces anomenades de seguretat.

Un dia les autoritats tipes de rebre queixes, decidiran la rehabilitació de Nou Barris. Estudiaran una estratègia, faran una plaça, plantaran tres arbres i augmentaran la vigilància policial que seguirà sense traspassar els límits de la ciutat prohibida.

Un dia, un grup d’extrema dreta o esquerra o de traficants tenyirà la festa de sang. I tornem a començar.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
EL PODER DELS PODERS
De com l'especulació controla els preus dels habitatges a Barcelona
A Catalunya i molt especialment a la seva capital, els poders s’havien repartit sempre entre un petit grup de famílies. Uns representaven el monopoli polític, d’altres l’econòmic o el cultural... Alguna vegada (els Maragall per exemple), simbolitzaven dues branques alhora però en general s’imposava l'especialització.

Aquests nuclis familiars funcionen com a petites monarquies i com a tals han d’esforçar-se per continuar el llinatge. Assegurar descendència (ho fan amb escreix) contactes, aliances i posar-se al dia en economia.

Ara que el pastís s’ha fet gran, les famílies també s’han multiplicat i sobre tot, han diversificat les seves activitats. Qui té diners, manipula també la política, escriu un verset i si cal té un germà monjo a Montserrat. La nova elit catalana fa hores extres i estenen els seus tentacles. En pocs anys han passat de ser un parell o tres de dotzenes fins a comptabilitzar dues centes noranta nou “famílies”. En falta una pels tres-cents. El dia que arribin al número rodó faran una festa al Liceu.

Les matemàtiques evidencien que per acollir a tanta gent nova, calen noves perspectives, més món per manipular, més diners, més diversificació. I és el que fan. Una sola família, la Sanahuja per exemple sortida d’un constructor català dedicat a fer cases populars durant el franquisme, s’ha diversificat en tres branques. Una reproducció de conilla per entendre’ns que ocupa cada vegada més i més gàbies (cases en aquests cas).

Les dues-centes noranta nou “famílies” dominen en aquests moment el mercat immobiliari català amb gairebé 48.000 pisos de lloguer. A ningú s’escapa que el botí dóna força com per manipular bastant fàcilment el mercat, un mercat per cert que augmenta de valor a cada minut. Un seixanta per cent en els darrers deu anys sense anar més lluny.

Amb aquesta força és poc probable que ni Ajuntaments ni Governs puguin arreglar el problema de l’habitatge. Entre altres coses perquè aquests “famílies” estan cuirassades contra la justícia social. Si volen que el lloguer pugi, pujarà. Si cal desnonar, desnonaran. Si cal convertir Barcelona en un parc temàtic, ens vestirem tots de Mickey Mouse.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
VOCACIÓ
Dos milions de musulmans a la Meca
Com cada any, el Hach es converteix en la manifestació religiosa més impressionant del món. Quan les esglésies catòliques, apostòliques i romanes romanen en el silenci no de pietat sinó de buidor, costa de creure que dos milions de feligresos es posin en marxa en nom de la seva fe. Què haurà fet Alà que es dóna un bany de masses anual? Què no ha fet el Déu del Vaticà que s’està quedant sense públic? Serà potser que els musulmans tenen una vida prou agre com per creure en un futur ple de coses bones mentre els cristians viuen massa bé com per esperar millorar l’estatus?

I NO ERA GOYA NO, NO
Verge del Carme atribuïda a Goya no és de Goya
Ho han descobert a la Universitat de Lleida. Una Verge del Carme fins ara considerada obra de Goya és un simple frau. Per certificar-ne la falsedat han analitzat pigments, tela, text i han passat el quadre per llums ultraviolats i contrastos varis. No calia. Goya mai no s’hauria atrevit a fer una Verge tan poc bufona amb cara de pa tou i somriure d’anunci a detergent. En el fons, la constatació de l’engany ha fet un gran favor al pintor a qui porten anys atribuint gargots de tota mena sota la marca de Fuendetodos.

PROU SEXE
El govern decidit a protegir als infants
No els donaran millors escoles ni sanitat ni futur. Tampoc reciclaran als pares. La defensa als infants està en no permetre que mirin coses marranes a les xarxes. Està bé la idea. És inaplicable però té bona intenció. En tot cas, podria ser de major utilitat donar eines perquè els nens no s’enganxin a les pantalles. De la pornografia te’n pots sortir, de la infantesa àrida és més complicat.

ELS AGRICULTORS TALLEN LA FRONTERA
D’una i altra banda s’han posat d’acord contra els productes marroquins
Feia temps que la frontera del Pertús estava avorrida. Sense controls policials, sense independentistes a qui atonyinar... i llavors els tractors entren en acció. Els camioners cagant-se en tot en una pinya compacta composta per uns 12.000. La festa pot començar.
I a la fi sembla que no ha passat res de res... els governs de banda i banda els tornen a concedir alguna coseta i els prometen l’oro però sense el moro. I ja està! Colorin, colorado, i a cagar a la via mentre la producció de productes biològics baixa i ens posa la pell de gallina a base de pesticides autoritzats en nom d’una agricultura que mata a mort lenta.

OMNIUM ES DESPERTA D’UNA LLARGA MIGDIADA
Una aplicació per ajudar els represaliats
Espanya està immersa en la histèria esquerra-dreta gràcies a la llei d’amnistia que ha de servir per acabar, d’una vegada per totes, amb les aspiracions independentistes dels catalans. I en aquest merder, què passarà amb els més de 4.000 represàliats, reus d’una justícia que va perdre els papers fa molt de temps.
Llavors Omnium, que no estava mort sinó de vacances, té la idea de crear una aplicació pel mòbil. No es tracta de vendre res, sinó d’ajudar a la defensa de la gent perseguida... Ningú sap, per ara, si serà de gran ajuda però ens alegrem molt del naixement d’aquesta aplicació que com a mínim demostra que els dirigents d’Omnium són uns moderniquis.

HA COSTAT PERÒ HO HEM POGUT LLEGIR
La banda de la Moncloa publica en el BOE la llei sobre l’amnistia
Bé, és allò del pasito a pasito, allò tan espanyol de mañana veremos. I ho hem vist. I estàvem farts dels incrèduls que deien que no ho veuríem mai. I sí, ja sabem que encara hi ha molts altres pasitos a fer però som creients. Sabem que ho veurem! Clar que el que no sabem és el que veurem però la nostra fe en l’amnistia és incommensurable. Forma part del nostre ADN.
Potser veurem Puigdemont passant la frontera sota els aplaudiments. Potser el veurem emmanillat i escarnit per uns policies o guàrdies civils. Qui pot saber com anirà el món demà passat... Doncs apa, ara és a vosaltres a qui toca llegir el BOE! Banda d’incrèduls impenitents.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
UN PRESIDENT PIRÒMAN
UNA EXTREMA DRETA A PUNT DE GUANYAR
PORTADORA DE L’ODI I LA DISCRIMINACIÓ
ELS FRANCESOS SE’LS TRAURAN DEL DAMUNT?