CAP A LA GUERRA TOTAL
La incorporació del houthis al conflicte irano-estatunidenc

Ja semblava prou complicat seguir el fil del conflicte, veure com, dia darrera dia, les treves promeses saltaven per l’aire i desxifrar les contradictòries declaracions d'en Trump... quan, ara, es presenten els houthis i intervenen sense complexes a la batalla, tot acompanyant els seus aliats iranians. De moment, van atacar l’Aràbia Saudita i tenen com a propòsit tancar un altre estret absolutament estratègic pel comerç mundial: l’estret de Bab el-Mamdeb —que, per cert, en àrab significa ‘La porta de les lamentacions’.

Poca broma: per aquest estret, fins ara, hi passava pràcticament un 15% del trànsit marítim. El tancament simultani d’Ormuz i de Bab el-Mamdeb, significaria un col·lapse mai imaginat. I poca broma, també, perquè els houthis, un moviment polític i religiós (secta xiïta zaidita) establert al Iemen, és probablement el grup més independent, en termes polítics, de la zona. La seva estratègia és la imprevisibilitat i la tossudesa. Van a la seva i hi van de cap.

Així, a la regió, han topat, de sobte, la incoherència del Trump amb la improvisació houthi. El resultat és impossible de preveure i no només el resultat del conflicte actual, sinó totes les conseqüències que, a nivell mundial, se’n poden derivar. De moment, la por al poder dels EUA manté una certa estabilitat política, però els països i els governs afectats comencen a mostrar el seu neguit. Quan aquest neguit arribi al poder econòmic, la disbauxa pot disparar-se.

Una cosa sembla prou clara: Teheran (amb o sense la col·laboració dels houthis) té un pla, un programa militar concret. Sap quina ha de ser la resposta a cada atac i, si cal, com provocar la desmesura americana. Vist el panorama, un govern ianqui que fos mínimament assenyat es centraria en aquesta guerra (i ja tindria prou feina); però en Trump, d’assenyat, no en té ni el pentinat. Per a amagar d’alguna manera les patacades bèl·liques rebudes recentment, el president segueix insultant a països fins ara amics, els amenaça i, l’endemà, promet que els donarà xocolata per ser bons minyons. Una mica el mateix que va fer en el darrer tractat de pau, de juny, on els EUA concedien a Iran privilegis que ni els iranians havien demanat.

Una de les decisions més surrealistes que han ocupat l’agenda presidencial, en lloc de centrar-se en Iran, ha estat la decisió de fer tests de nivell de testosterona als "heroics" soldats estatunidencs. La suposada finalitat de tan qüestionable prova és comprovar que aquests homenots estan en les seves màximes capacitats (no intel·lectuals, precisament).




ORACIÓ NOCTURNA DEL JUTGE MARCHENA
Reacció de la justícia espanyola a la sentència de la TJUE

Jesuset de ma vida, ets nen com jo, per això t’estimo tant i et demano suport. N’estic fins la pebrotera (disculpa l’expressió) que Europa discuteixi, critiqui i esmeni totes les meves decisions. Què saben ells d’Espanya?

De sempre, a Espanya, la justícia és una espasa, no és terra per anar amb contemplacions, i menys encara en la regió que anomenen catalana. Ho saps prou bé, de quan la teva santa mare i el cornut de ton pare demanaven asil per a tenir un part en condicions. Els que et van tancar la porta de llurs cases eren catalans, Jesuset; vivien a Betlem, però eren catalans, que en lloc d’oferir-te una clínica privada, et varen deixar en un estable.

Són aquests catalans els que van voler trencar Espanya! Nosaltres vàrem aturar-los, jutjar-los i castigar-los perquè era de justícia.

Jesuset de ma vida, cagundéu, feu alguna cosa. Impediu que el TJUE anul·li les meves sentències. No permeteu impugnacions, ni revisions, ni —encara menys— amnisties. Arraseu el Tribunal pecador, arraseu Europa! Torneu-nos el Franco!

Espanya s’està desfent com un bolado, perd múscul i sobretot perd les conviccions religioses profundes, que li són tan pròpies, com la del càstig i la penitència.

No permeteu aquest desgavell, Jesuset de ma vida, perquè, si continueu sense fotre mà al tema, m’emprenyaré de veritat i faré de Pilat. Au, i ara ves a dormir, que ja us he atabalat prou! Passis bona nit, Jesuset. Amén.

*Per a captar-ne el significat en total plenitud, aquesta oració ha estat traduïda al català —òbviament, el sant d’en Marchena no parla català, ni tan sols a la intimitat— amb l’ajuda dels més experts i doctes teòlegs de Montserrat.


EL BOIG
Darreres activitats trumpistes i trumpianes

La jugada és bona. Després de mesos de política esbojarrada, fins i tots els mateixos votants d’en Trump dubten d’ell. En previsió, doncs, el president dels EUA recupera el fantasma de la potinejada (imaginària) en les eleccions presidencials de 2020, que va perdre contra en Biden. En Trump clama, als ianquis armats de pistola i mòbil: “Germans, els dolents ja em van negar la victòria una vegada i ara ho volen tornar a fer. No ho permetrem! Oi, que no? Si Déu és el primer en votar-me, com poden els demòcrates negar-me la victòria? Dit d’altra manera: jo no puc perdre mai, el que pot passar és que em robin la presidència, amb trampes. Germans, afileu les armes!”

Per a assegurar-se la lleialtat d’aquesta massa de feixistes, en paral·lel a la denúncia preventiva de frau electoral, en Trump els va donant carnassa: promou lleis de dubtosa legalitat, tot dificultant el vot dels que no li són afectes; endureix les lleis de migració o beneeix sense pudor els assassinats —sempre justos i necessaris— d’emigrants. Que bonic que és veure com rematen a una persona desarmada! Que segur que et sents quan una dotzena de membres de la nova Gestapo arrosseguen una dona per terra, mentre li fan moixaines. Espectacles bonics, brillants, molt en la línia del nou Despatx Oval.

És molt probable que tantes amenaces i tantes detencions irregulars donin el seu fruit per a que en Trump sobrevisqui a les properes eleccions de meitat de legislatura. Tot depèn de si els iranians no envaeixen el Parc Disney una tarda d’aquestes. Tal com estan les coses... tot podria ser.




CAVALCA CAP A LA VICTÒRIA COM JOANA D’ARC
Els jutges faciliten l’entrada al palau de l’Elisi a la Marine Le Pen

Finalment, l’abril vinent, la maleïda Marine Le Pen podrà presentar-se, com a candidata de Reagrupament Nacional (RN), a les eleccions presidencials de França. L’any passat va ser condemnada pel Tribunal de París a 4 anys de presó, a 5 d’inhabilitació immediata i a pagar 100.000 € de multa, per malversació de fons europeus. Però, tot just ara, el Tribunal d’Apel·lació de París, tot contravenint la condemna del tribunal anterior —que deixava ben clar que estava del tot inhabilitada a presentar-se a càrrecs públics, per saltar-se les lleis democràtiques—, li ha rebaixat la condemna a 2 anys de presó i 15 mesos d’inhabilitació, tot invocant la llibertat d’expressió, garantida per l’article 10; fet que li permetrà presentar-se a les pròximes presidencials. Així, la Le Pen ja no farà pena perquè no anirà a la trena. Com veiem, no només Espanya és diferent, quant al bon fer dels jutges. També a França, el país de la liberté, la fraternité i l’égalité, quan convé, fan de les seves i reinterpreten les lleis.

Aquest no és l’únic cas de corrupteles a Reagrupament Nacional, que, de fet, en l’actualitat està essent investigat per corrupció i finançament il·legal. També l’actual alcalde de Perpinyà, el Louis Aliot, ex-parella de la mateixa Le Pen, ha estat condemnat. Com és sabut, l’ascens de RN —abans Front Nacional— ha estat meteòric en els darrers anys, tot passant de 2 escons el 2012 a 123 el 2024; a més, en les eleccions presidencials del 2022, la Marine Le Pen va obtenir el 23,15 % dels vots a la primera volta i el 41,5 % a la segona. Cal no oblidar que és un partit d’extrema dreta (d’orígens filo-nazis), ultranacionalista, racista, xenòfob, islamòfob, anti-immigració, etc., que ha anat creixent i s’ha fet fort davant la crisi socioeconòmica i de l’estat francès, així com la inoperància i decadència dels partits polítics francesos. Arribarà la feixista Le Pen a presidir el govern de França properament, tal com ja ha aconseguit la Meloni a Itàlia? És força provable.

Així, la cosa està ben fumuda arreu. També aquí, a casa nostra, on hi ha una força creixent, liderada per una altra Joana d’Arc salvadora de la pàtria, admiradora de la Le Pen, defensora de la civilització occidental-judeocristiana, —que, com era d'esperar, és “en perill” (com sempre)—, també islamòfoba, etc., que culpa de tots els mals del país als immigrants. De ben segur que no és l'única similitud i no seria gens estrany que, properament, també enxampin aquesta mala peça, ben embolicada amb la senyera, amb una mà a la caixa; mentre, amb l'altra... demana un taxi, és clar.




HI HA CONTRABAN I CONTRABAN
46.000 tones de residus il·legals a Catalunya

Una xarxa criminal les va introduir de contraban i les va enterrar en terres agrícoles. Així, aquesta organització ha transportat il·legalment, durant anys, milers de tones de residus gavatxos a Catalunya. La Guàrdia Civil, sempre vetllant pel bé de la humanitat, va detenir quatre individus en una operació en què van participar també l’Europol i la Gendarmeria francesa. Sembla que algun guripa no cobrava prou.

La xaxa utilizava documents falsificats per a disfressar residus municipals i industrials, alguns perillosos i tòxics, com a producte o sòl, cosa que els va permetre eludir els controls internacionals de transferència de residus i les regulacions ambientals espanyoles. En evitar els procediments d'eliminació adequats, van evadir impostos en ambdós països i van estalviar-se costos d'eliminació que haurien estat considerablement més alts a França, degut a uns impostos ambientals més estrictes.

La investigació va començar el 2022, quan la benemèrita —que, de tant en tant, fa alguna cosa bé, ni que sigui de casualitat— va inspeccionar una planta de tractament de residus a Barcelona que resulta que abocava i enterrava materials contaminats en terres agrícoles; principalment, al bell municipi de Sant Esteve Sesrovires (o, per als tricornuts, Sant Esteve de les Roures), arxiconegut mundialment pel grandiós mèrit de ser el bressol de la Rosalia (els veïns, per cert, encara esperen que un dia torni de Miami i reparteixi alguns feixos a la plaça de la seva monstruosa església). Altres remeses de merda s’enviaven a quatre abocadors de residus inerts i tres abocadors de residus no-perillosos, on es van barrejar amb terra diversos materials, com plàstics, fusta i envasos.

D’acord, prou de copiar la premsa... El que realment volem dir: com és possible enterrar milers de tones en un poble i que ningú digui res? Ni els propietaris de les terres, ni l’ajuntament, ni els veïns... i ara tothom farà semblants de córrer! Quines penques... És clar que és un poble molt trafolla.

En fi, l'Agència Catalana de Residus i l'Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires han estat degudament alertats i se suposa que s'estan duent a terme esforços per a controlar, segellar o descontaminar les zones afectades. Bé, això és com un mal acudit... El problema és que tot és veritat!


SAFAREIG JUDICIAL
Què fem amb el Peinado?

El jutge Peinado és un franctirador decidit, abans no el jubilin, a acabar amb el “socialisme” espanyol i família. Sobretot li agrada la família i, com és sabut, de fa ja un temps, ha centrat la seva atenció en la Begoña Gómez. Certament, ha de resultar engrescador (quan no excitant) perseguir la parella de tot un president; en especial, si el caçador té una paranoia de cavall.

La biografia professional del Peinado està farcida d’errors, no sempre involuntaris (gairebé mai involuntaris). Si la judicatura mundial atorgués un premi al més ximple de la classe, aquest jutge tindria la medalla assegurada... però el cabró del Peinado és més que ruc: té mala llet. La persecució a la Gómez, al límit no ja de la legalitat sinó del pudor, n’és una excepcional mostra. Tot i això, el poder judicial encara no té clar si caldria arxivar o no les queixes contra el jutge. Més o menys com si, en un simpòsium de psiquiatres, els professionals dubtessin de la salut o malaltia mental d’en Trump (tot i que també déu-n’hi-do, la psiquiatria...).

D’aquest dubte existencial del poder judicial, se’n pot deduir, sense marge d’error, la situació de la justícia en la soferta Espanya. Cert que una part dels jutges van fent la seva feina amb bona voluntat; poden errar, perquè són humans, però —perdoneu que se m’escapi el riure— no ho fan de mala fe... En tot cas, és innegable que la cúpula és un cau de memòria i tradició franquista, un niu de salvadors de la pàtria, tan egòlatres com impunes.

Com han arribat fins aquí? Per casta. Més enllà del govern franquista, ha mutat una espècie, genèticament alterada (probablement, a causa de Palomares), que produeix exemplars com en Peinado. És igual que es jubili, és igual que abandoni aquest món, tot havent rebut els sants sagraments; en sortirà un altre i un altre després. És, de ben segur, la pols de l’àrida Espanya.

Llufa




A L’AIGÜERA
El futur anunciat del català i de Catalunya

Catalunya deambula amb els seus problemes. El mapa de desgràcies nacionals és un avís general i urgent de crisi global. Trens, carreteres, pressupostos, habitatge, màfies (sobretot a Sant Jaume), cultura, llengua, sanitat, docència, desigualtats socials, auge del feixisme i un llarguíssim etcètera. El que queda ja és només paciència... i s’acaba. La perspectiva, a mig termini, no millora i, a la llarga, esgarrifa.

La Generalitat treballa (o això diu), però tampoc no se sap en quina direcció. Mentre vol potenciar la llengua, renuncia una i altra vegada a drets ja conquerits. Per exemple, alhora que fa gala del seu afany lingüístic, flexibilitza el requisit del català per a dirigir els centres culturals del país. Ja no cal que el director d’un museu entengui el català, amb l’anglès ja farem. El que té nassos és que, alhora que aplica aquesta mesura, el govern envia un missatge a la ciutadania: “la Generalitat garantirà que l’aprenentatge del català tingui el paper cohesionador que correspon en el procés de regularització”. Frase aclaridora a fe. En tot cas, com a resposta a aquesta colla de galifardeus, sempre va bé recordar els bons clàssics: la Llei d’Estrangeria, per a la reina —ara emèrita— Sofía.

La cultura es veurà també molt reforçada si els mestres compleixen la vaga anunciada pel primer dia de curs escolar —que és com dir: si el Departament d’Educació no es posa les piles i abaixa la persiana per unes merescudíssimes vacances, sobretot després del nou i espaterrant fiasco (aquest cop, “tècnic”) de Pisa. Començar les classes amb les aules tancades resulta tota una promesa pedagògica aplicada. Ni mestres ni govern aprofitaran els tres mesos de vacances, de manera que el ball començarà sense l’orquestra preparada. Clar que tenim pressupostos aprovats i això, a la llarga, millorarà l’ensenyament: arreglaran el pati, plantaran tres geranis i invitaran al mossèn de la parròquia perquè els beneeixi a tots.

En aquest engrescador “paper cohesionador” de l’entitat cultural catalana, no parlarem d’una RENFE castellana, ni d’una retolació catalana. Per a reclamar aquests luxes, primer hauríem de tenir un servei ferroviari o una circulació mínimament com cal. Primer el primer, que diuen els que no tenen pressa.

I tampoc parlem del catalanet que arriba a Urgències i, entre el dolor i l’idioma, no s’explica prou bé al metge que es troba emmerdat en el procés de “regularització” i acaba sortint de l’hospital amb la cama amputada.

Parlar d’aquestes coses potser no estigui bé, potser sigui provocar, la crítica per la crítica, promoure inquietud i mal estar als bons ciutadans d’un país que, poc a poc, van oblidant el nom de la seva terra.

De veritat, veritat, no en saben més o treballen a favor de la Imperial Espanya?




SABEN AQUELL QUE DIU...
A Gibraltar, la tanca ja no tanca

La política té aquestes coses. Mig món —també nosaltres— amb el cul a l’aire, guerres a totes bandes, dirigents cada vegada més infames i, al marge de tot, la diplomàcia preocupada per una reixa que no tanca. D’altra banda, què seria un estiu sense notícies de Gibraltar? Sense previ avís, la tanca de Gibraltar ha quedat oberta, tot deixant, a banda i banda, dos símbols nacionals: la gràcia andalusa i l’afectació britànica.

Obrir i tancar reixa, horaris d’entrada i sortida, guàrdies amb diferents uniformes, corrues de cotxes, de contrabandistes... Un espectacle desperdigolat!

Trobarem a faltar la tanca, la resistència hispana enfront la pèrfida Albió, el crit emocionat de la Legió, amb allò de “¡Gibraltar espanyol!”, el ridícul dels polítics franquistes, quan amenaçaven amb sancions el Regne Unit. No serà fàcil creuar d’un costat a l’altre sense passar controls, amb la tranquil·litat de qui va a comprar el pa un diumenge al matí.

Sense la reixa, Espanya ha perdut molt del seu caràcter de sang calenta. Creix la vergonya i l’enveja contra l’Argentina, que encara reclama les Malvines. Reclamar una terra, encara que sigui una roca, sempre és bona cosa.

I per què han obert la porta? Què s’amaga darrera la fatal decisió? El grinyolar de les portes despertava els micos de la roca? Convé agilitzar el comerç contrabandista? A la Guàrdia britànica se’ls infla els peus de tanta vigilància?

Obrir la porta de Gibraltar és un acte contra natura. Són temps de guerra, de tensió i amenaces; obrir una porta és com renunciar a la possible batalla, rendir-se, onejar la bandera blanca directament. I, això, ha de fer-ho Espanya?! Espanya mai no es rendeix! Les guerres les perd totes, però amb la cara ben alta. Segur que això d’obrir Gibraltar és cosa dels socialistes, que són uns cagats.

A la humiliada Espanya només li queda una esperança: el retorn triomfant de la dreta. Aleshores tornarem a veure riure la primavera, en una Espanya on comenci a clarejar —o amanecer, diguem-ne. El retorn del PP, de la maneta de Vox, de la Conferència Episcopal, del Tribunal Superior de Justícia i tota la pesca, tornarà a posar pany i forrellat a la maleïda tanca. La dreta arreglarà les coses, cagun l’ou! Tot just despertar de la borratxera que agafaran el dia de la victòria —l’electoral, volem dir— tots els patriotes ompliran els camins d’Espanya fins a plantar-se davant la tanca, tot reclamant la roca i els micos i tot i tot. Els anglesos els tancaran la porta al nas i es quedaran les claus i tota la dreta, unida, tornarà cap a casa amb la moral molt alta i l’orgull a petar. Serà un gran dia. Una mena de “Arriba” general que ens donarà més raons per riure.




PARLANT DE JUSTÍCIA
El germà del President

Pena, penita, pena. No tant; potser, més aviat, pel pobre noi —que també— com per constatar, una vegada més, com, a la justícia espanyola, li ha caigut la bena dels ulls i ja només li queda l’espasa. No cal repetir, ni comparar, casos ni resolucions penals. De fet, no cal ni parlar-ne. N’hi ha prou en guardar-ho tot a la memòria, per a poder morir amb la consciència tranquil·la. Mai no hem actuat amb tanta rancúnia com tenen aquests jutges, les nostres possibles mentides han estat venials, no pas mortals com les seves. I tot recordant això, pots morir tranquil.


GOL
Espanya guanya el Mundial de Futbol

“Diez extrangeros y un español”, fent referència al Kubala. Així parlava, fa un temps, un diari espanyol d’un partit de la selecció espanyola, en què tots eren bascos i catalans... més l'hongarès Kubala.

Una mica ha passat el mateix ara. Molts jugadors del Barça o fets a la Masia, cap del Reial Madrid.

Espanya està contenta amb el títol, però menys del que es voldria (hahaha). Ha estat una victòria sense èpica hispana, sense puntades al turmell de l’adversari, una victòria tèbia. Ni la dreta ha tret gaire pit ni ha fet la salutació franquista (bé, tot i que sempre hi ha algun malparit que no se’n pot estar). Tot plegat, una mica massa català.


SOBREVIURÀ LA CORT PENAL INTERNACIONAL?
Els caps d’estat volen dinamitar la justícia

L'article 27 de l'Estatut de Roma, que estableix la Cort Penal Internacional, estipula que: «la condició oficial de cap d'Estat o de govern, membre d'un govern o d'un Parlament [...] no eximirà en cap cas ningú de la responsabilitat penal». A més, especifica que les immunitats associades a la condició oficial d'una persona no impedeixen que la Cort exerceixi la seva jurisdicció. Arreu del món, 125 estats el reconeixen; endevineu qui NO...

Un somni humanitari de llarga durada finalment s'estava convertint en realitat (hahaha) fins que els Putin, Trump, Netahiau i altres dictadors d’extrema dreta s’hagin —com aquell que diu— associat per ensorrar-lo, de por que siguin algun dia detinguts i jutjats pels seus crims.


PRES DES DE FA 15 ANYS: EL MARROC OPRIMEIX
El presoner sahrauí Asfari suspèn la seva vaga de fam

Lluitador per la independència del Sàhara Occidental, el 8 de juny de 2026, Naâma Asfari va iniciar una vaga de fam indefinida per a exigir l'aplicació de l'Opinió 23/2023 emesa pel Grup de Treball de l'ONU sobre la Detenció Arbitrària. El 27 de març de 2023, aquest Grup de Treball va considerar la seva condemna "arbitrària", tot demanant al Regne del Marroc que l’alliberés immediatament.

Asfari continua denunciant les condicions inhumanes i degradants de detenció, així com la negligència mèdica i les represàlies sistemàtiques contra els presos sahrauís a les presons marroquines. També exigeix el seu trasllat al Sàhara Occidental, per a apropar-los a les seves famílies. La justícia marroquina no diu ni fu ni fa!




BONES VACANCES
BON ESTIU AMB LO CALORET
SENSE COMENTARIS
MADE IN SPAIN