6 d'octubre 2023

L’ESGLÉSIA NO PERDONA
Els bisbes no volen l’amnistia
L’Empresa que té en exclusiva els drets mundials del perdó, allí on corren tots els que durant la vida han matat, robat, estafat, maltractat, extorsionat, quan se’ls apropa la mort, resulta que nega el seu dret a una amnistia pels independentistes catalans. Ho ha dit clar i castellà el Bisbe Francisco César García Magán, secretari general i portant veu de la Conferència Episcopal Espanyola. Un nou misteri de la fe.

Fets d’aquests en passen constantment (Franco, Pinochet, Hitler... tots tenien el clero de la seva banda). No haurien d’estranyar-nos doncs les paraules del Magán. De fet no ens sorprenen ni mica, però serveixen d’excusa per denunciar una vegada més a la Institució del Perdó.

S’ho haurien de fer mirar. El poble ja no és el que era i per això les esglésies semblen museus d’art antic. Poca gent i murmuris. No es pot seguir enganyant amb teories de la por, del misteri i la voluntat divina.

Han de buscar un discurs nou, igual que l’esquerra. S’han quedat sense paraules i ara només ensenyen la dependència malaltissa cap el poder.

L’església oficial, va renegar dels capellans obrers que intentaven portar una vida més d’acord, segons ells, a la doctrina de Crist. Cada vegada que alguna cosa no els agrada es comuniquen amb el ministeri corresponent, quan els fan pagar impostos fan vaga al seminari. El seu lema curiosament és que el poder polític no es barregi amb l’eclesial però sembla que la regla és unidireccional. Ells, sí es poden posar i opinar sobre la política. Clar tenen una avantatge, ells ho fan en nom de Déu i això els permet tenir màniga ample.

El que no ha perdut l’església son les formes. Gest contingut, to suau, paraules properes... No és el mateix negar una amnistia com ho fa Vox amenaçant a tort i a dret que com ho fa el Bisbe Magán. Ell assegura el perdó de l’església i en conseqüència el retrobament celestial amb els fugits si fan un bon repetiment i una bona penitència. I a més, es compromet a resar per ells. Doncs mira, encara se’n sortiran força bé.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
DES DE LA GÀBIA
Les carícies de Daniel Viondi a Almeida
No hay derecho, me tienen dentro de una jaula como al tío aquel de los corderos mudos, suerte que se han olvidado de la mordaza.

Y todo por nada, por ser más sincero y expansivo que los otros. Yo siempre voy con la verdad por delante. Almeida me cae bien… Es un inútil y un cagón pero es buen tío. Se equivoca muchas veces, eso está claro, pero de buena fe, siguiendo las órdenes de la Faraona Ayuso y yo que soy así de espontáneo y juguetón me le acerco y les doy tres cachecitos, nada como de caricia, mientas le digo en plan simpático, te has equivocado otra vez, mamón. Y de ahí el lío.

Me sorprendió la reacción de Almeida, oye, de verdad. Tan manso él y como se agarró al micro que casi lo hace añicos, pero lo que de verdad me dejó perplejo fue la reacción de los míos. ¡No te jode! Vamos a las reuniones de partido y para saludarles vas diciendo a tus compañeros, qué tal maricón, que hijo puta está hecho cabrón. Hola macarra… y ahora se ponen educados me llaman la atención. La política es un asco, hace tiempo que lo voy denunciando a mi mujer.

Yo, según el tiempo que me tengan en la jaula, estoy como para dejarlo todo o apuntarme a Vox que tienen menos remilgos. Ellos hablan con las pistolas y eso se agradece. Las cosas entre compañeros han de estar claras y con los enemigos también.

El que se la va a cargar, y lo siento por él, es el mariconazo de Almeida. La cabeza voy a arrancarle y a ese de verdad no como al Borja aquel que lo dejé todo en amenaza.

Lo digo de verdad, creo que la política en España necesita mano dura y no andarse con pactos. Cuatro hostias bien dadas y el panorama cambia a mejor. Al menos es lo que decía mi padre, que me daba con la punta de la bota a la punta de mi polla y así he quedado. Pero honesto, coño, de una pieza.


LA GARSA PROSTÀTICA
COL·LOCATS
Droga fins per les ovelles
Tarragona era terra de vi i eremites. Dues realitats inclinades a col·locar al personal. Ara també. Tarragona és terra fèrtil per qualsevol tipus de droga. Allí arrela tot, La Maria, la Pepa, la Josefina... tot. I el personal havent deixat el vi i la mística per perilloses, es dediquen a l’herba.

També el tabac és molt perillós. La nicotina ho provoca tot. Fins les dents corcades. Normal doncs que els càrtels de la marihuana treballin en favor de la salut i utilitzin les màquines expandidores de tabac per incorporar com a elecció els paquets de droga. Més sana, més natural i més cara.

La invasió del cultiu de Maria, s’assembla molt a la de les espècies invasores que desertitzen els rius de peixets autòctons. A Tarragona a hores d’ara pràcticament no hi ha ni ametllers ni avellanés ni oliveres i, excepte al mateix Priorat, ni ceps. Ara es cultiva amb gran èxit la Maria.

Els que abans eren els mestres forners o vinaters famosos a tota la contrada, ara són albanesos repartits per masies abandonades que abans havien estat referents comarcals.

Hi ha gent, que està en contra d’aquesta invasió de la droga. Els molesta respirar tot el dia a porro i veure com els nens arriben de l’escola de tort i amb els ulls desorbitats. Però la droga té la seva part positiva, no ho oblidem. Si t’estàs morint per exemple i et droguen una miqueta ni te n’adones i t’estalvies de demanar perdó a la família. Si treballes dotze hores a la Caixa posem per cas i a la sortida enlloc d’una cervesa et fots quatre calades, la tornada a casa és una altra cosa. I no només la droga afavoreix a l’home, també a la natura. Primer perquè fa treballar la terra que de tan àrida ja no sap que fer, també dóna refugi als ramats de cabres, ovelles i altres mamífers fugitius dels incendis –com ha passat a Grècia– i que troben acollida i menjar a les naus de Maria i que se l'acaben tota i que ho passen de puta mare fins que no torna el pastor amb el ranxo de merda.

Som una revista amb consciència burgesa i no direm mai que visqui la droga, però pregunteu a les ovelles de Grècia.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
AL BRASIL ELS BLANCS FAN D’INDIS
Es tornen les terres del indis amazònics per dret històric
Amb els quatre anys de govern de Bolsonaro, es va incomplir la Constitució i els pobles originaris de Brasil van tornar a partir de valent: ocupació de les seves terres per colons per a l’explotació hidràulica, fustera, minera, ramadera i agrària, la crema de boscos i conseqüent desforestació de l’Amazònia i l’assassinat dels seus líders per part dels pistolers dels terratinents i de les grans empreses. Amb la nova victòria de Lula, s’ha aturat l’extermini de les nacions índies que si l’any 1.500 eren uns 11 milions amb més de mil llengües, el 1.850 només en quedaven 52.000. De les mil llengües indígenes, només en queden 170.

Finalment ara, aquest passat 22 de setembre, el Tribunal Suprem del Brasil ha declarat constitucional el dret dels indígenes a les terres que havien ocupat “històricament, tradicional i de forma permanent”.

Si aquesta notícia, molt celebrada pels dos milions de població indígena que encara viu a Brasil, es porta a la pràctica, significarà la recuperació de moltes terres espoliades il·legalment i el 14% del territori que actualment ocupen es veurà incrementat en més d’un 20%.

Tanmateix la ultradreta, els grans empresaris i terratinents han reaccionat una setmana després amb l’aprovació al Senat d’un projecte de llei que limita de nou el dret dels pobles indígenes a la seva pròpia terra. Es podran vèncer finalment aquests obstacles del Senat?

La recuperació, conservació i protecció de les seves terres i estil de vida respectuós amb la natura dels pobles originaris, fa que siguin un referent i una esperança davant de la barbàrie destructiva de l’home blanc i del capitalisme depredador actual. El seu exemple i la seva manera de viure són fonamentals per al manteniment de la vida a la terra, tan humana com de la flora i la fauna, i més tenint en compte que la meitat dels pobles originaris són a l’Amazònia amenaçada.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
MALA NOTICIA PEL PLANETA: CRISI ECONÒMICA A LA XINA
Evergrande un imperi dintre de l’imperi comunista
La suspensió de la multinacional xinesa Evergrande a la borsa de Hong Kong és un pas de gegant cap a una gran crisi econòmica i una mostra de la incapacitat del règim per reactivar el creixement i inspirar confiança a la població i als inversors.

A l'imperi de Xi Jinping quan un ministre s’esfuma és mal senyal. Però quan són dos, la ministra d'Afers Exteriors i la ministra de Defensa, és senyal d’infecció al més alt nivell. Ara, si és una figura com el multimilionari Hui Ka Yan, fundador en cap de l’imperi Evergrande, i més important que qualsevol ministre, el que està detingut, el contagi amenaça a tots els mandarins del país.

Invertint duran anys en construcció per donar suport al seu creixement, ara la Xina pateix una aturada brutal amb l'esclat de la bombolla immobiliària i el gran nombre d'habitatges buits que no se sap que fer-ne.

En realitat, Evergrande s'ha ofegat per un deute de 307.000 milions d'euros i no hi ha cap solució ràpida en un moment en que la població frena les seves ànsies de consum i prefereix estalviar. Això tampoc anima a invertir als socis estrangers que amb angoixa escolten les sirenes dels vaixells de guerra envoltant Taiwan.

En definitiva, la segona potència més gran del món està en crisi i això no és una bona notícia per a la resta del planeta, que ja està lluitant amb una crisi energètica i climàtica. Com que ser autoritari no paga, a la Xina les mesures del règim han provocat el col·lapse de la demografia que combinat amb una gestió calamitosa de la pandèmia, per a la població i les empreses, han encallat la demanda.

Durant molt de temps el motor del creixement mundial, la Xina s'ha convertit en una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar. Al creixement lent, al deute rècord, amb el país en l'espiral de la crisi econòmica, la suspensió de la cotització en borsa del malabarista immobiliari Evergrande, il·lustra les dificultats estructurals de l'economia xinesa i qüestionen el poder de Xi Jinping.

Encara no és el moment del pànic generalitzat sinó el de la intranquil·litat i de posar en qüestió a Xi Jinping. El dirigent no troba cap missatge contundent per tranquil·litzar la població quan la bombolla immobiliària s'estima que representa entre el 14 i el 30 per cent del PIB de la Xina. Un immens llastre per un deute de més de 307.000 milions d'euros.

El gran repte del dirigent comunista és reestructurar la economia en un país on hi ha massa cases buides disponibles per a tan pocs xinesos, tot i ser 1.400 milions.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
DE VALLE DE LOS CAIDOS A CUELGAMUROS, TOT UN AVENÇ
Anul·len el permís per fer exhumacions a Cuelgamuros
Millor desconèixer el temps utilitzat pels tècnics interdisciplinaris per canviar el nom de El Valle de los CaÍdos pel de Cuelgamuros. Pel mateix preu podien posar-li la Vall del Conte Dràcula. En tot cas allà ells buscant-se un gentilici.

Es diguin com es diguin, alguna cosa fa pudor de podrit a Cuelgamuros, que no queda tan elegant com la frase de Shakespeare, però té un significat equivalent.

Resulta que, després dels trasllat de Franco es va obrir la veda per anar treien cadàvers de la Vall. Que la llei de memòria històrica, permet aquest progressiu reconeixement de les víctimes (moltes republicanes) que s’han manifestat absolutament contraris a compartir ossera amb Franco. I que, quan les obres estaven a punt d’iniciar-se...

Resulta que, un jutge ha denegat el permís.

Resulta que des que en consagrar-se a la vida monàstica, els monjos del Valle de los Caídos no feien vot de castedat ni pobresa ni punyetes d’aquestes, el que ells juraven era que Franco seguiria estant al centre de l’altar major, passés el que passés.

Fracassada la seva creuada, es podria imaginar que als monjos ja se’ls enfot un mort de més o de menys, però no. Els monjos es neguen a desprendre’s dels seus morts, encara que siguin republicans.

Resultant, que alguna cosa fa pudor al Valle i més concretament al Monestir o com vulguin dir-ne. Per què aquesta dèria dels monjos amb els morts? S’han fet a l’olor de podrit? Han inventat algun joc amb tíbies i peronés dels que en altre temps foren?

I altrament, diuen, sembla, es rumoreja, que la comunitat benedictina, té contracte com a guardià de l’ossamenta però que en quedar el Convent o com vulguin dir-ne sense morts, els monjos han d’abandonar les cel·les i guanyar-se el pa de cada dia per les terres castellanes. I això fa mal. Jo, en un cas així, mato al meu germà monjo i em quedo allí vetllant-lo el que faci falta. LLUFA PEL NOM DE CUELGAMUROS


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
IAIUS HIE HIE
Bilden i Trump a favor dels vaguistes
Que Bilden és un progre de tota la vida, ho sap tothom. Portar texans als noranta anys n’és la prova definitiva. No fa gaire, Bilden es va apropar amb pas trontollant per la emoció a un piquet de treballadors del sector de l’automòbil. Va agafar el megàfon del cap de colla i arengà als vaguistes com no havia fet mai ni amb les tropes que te escampades per aquests mons de deu. Es va confondre una mica entre els que són treballadors i la classe mitjana, però comparat amb darreres compareixences, se’n va sortir prou bé. Quan es va quedar en blanca mirant l’horitzó americà sense parpellejar, li van treure el megàfon i la xeringa que portava clavada a l’esquena i va tornar a l’estat catatònic que el caracteritza. La feina ja estava feta.

El que ja va ser més sorprenent és que a Trump li agafés la mateixa dèria sindicalista just al dia següent de la intervenció de Bilden. A Trump, en general se’l coneix per la seva tasca empresarial, l’enfonsament de vàries empreses rivals, l’ofec econòmic en el que manté als seus treballadors i un aire amenaçador que, de lluir-lo un treballador- ja estaria al corredor de la mort. Costa d’entendre aquest gir de Trump, costa de pair... A no ser que, a Trump els treballadors se li repampinfia com fins ara, que de ser per a ell encara anirien amb cadenes (especialment els negres) i que, de poder els enviaria a tots a San Quintin.

Nosaltres suggerim que Trump va anar a manifestar-se amb els treballadors perquè feia tres dies que no sortia a les notícies i estava en ple atac d’angoixa. I a més volia mostrar el seu estat de forma física enfront la decadència romànica de Bilden. Per això va fer un saltironet abans de marxar i els treballadors negres van començar una dansa tribal.

Raons tant les de Bilden com les de Trump, de pes. Pensades per guanyar més eleccions, utilitzant la massa gris menys massa i enredant al sindicat de l’automòbil i al que faci falta com un gran mac, que ensenya les cartes.

No més gesticulació per favor. A canvi s’acceptarien lleis favorables a vaguistes i no vaguistes. Gràcies.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
LLAVORS
Sis joves portuguesos denuncien al Tribunal Europeu
Gretta Thunberg, ha abandonat les primeres pàgines dels diaris. Què se’n ha fet de la petita Thunberg? Des del gener del 23, després de ser retinguda per la policia alemanya, desconeixem la seva trajectòria. Segur que els negacionistes climàtics han estat de festa des d’aleshores. Una boja més enfonsada pel poder del poder. Error.

Personatges com la Greta, no desapareixen. Deixen llavor. Ara es diuen Claudia, Martim, Marina, Sofia, André i Catarina, són joves portuguesos i acaben d'asseure's al banc dels acusats al Tribunal Europeu de Drets Humans.

No se’n sortiran, naturalment que no. Sis joves acusen a trenta-dos estats amb els seus corresponents organismes d’autodefensa i corrupció. Mai no poden guanyar, però hi són.

Com sempre el paternalisme –igual va passar amb la Greta– s’ha manifestat amb llàgrimes de cocodril. Oh sí, què macos, Oh sí, que bons... però...

El però de fons és el menyspreu que el poder sent per mitja dotzena de joves. Què hi foten aquí? Per què hem d’anar a declarar en un judici forçat per uns nens?

La més espectacular però d’aquestes justificacions del poder, ve del mateix Portugal, el bressol dels demandants. Ricardo Matos fa un gran elogi de les criatures portugueses, és clar, però immediatament explica els motius pels que no poden ser escoltats seriosament. Diu el tipus: “No han demostrat cap dany que els impliqui directament”. Genial! El Top Ten del cinisme, la manca de sensibilitat, l’egocentrisme i la ignorància política.

O sigui, que si no et mores de set no pots protestar contra la sequera, si no et mores al quiròfan no pots demanar millores a la sanitat o que cap habitant d’Hiroshima, que segueixi viu després del primer esclat atòmic, no pot protestar per la caiguda de la bomba. Una veritable orgia de sensibilitat social. M’encantaria conèixer al tal Ricardo.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
DOS EX ES MONTEN UN PRE
Iniciativa per un nou partit: 3ª España
Francesc de Carreres, ex de Ciutadans i Nicolás Redondo, ex socialista, s’han trobat en un bar. Els dos estaven fotuts perquè veuen com llurs perspectives polítiques són, més aviat minses. A la tercera cervesa van decidir formar un partit. Ells dos sols, no fos cas que els expulsessin abans d’inaugurar-lo. Encara no hi ha programa, de ideologia ni se’n parla però tenen una cosa clara. Volen guanyar. A veure si d’una vegada Espanya sap el que és bo. El pre projecte promet sobre tot després de decidir el nom de la formació. La tercera España. Una manera de solucionar el problema de les dues Espanyes per sempre. Hi ha gent collonuda.

ELS VELLS PETEN MASSA
Cal controlar les emissions de CO2 que emeten els culs dels vells
La ciència té aquestes coses, a vegades és fatxa. Acusar a hores d’ara als pobres vells petaners del canvi climàtic, és exagerat. Fan pudor, d’acord, es deixen les llums obertes, sí, mengen tot el que arrepleguen, també i sobre tot, emprenyen. Sobre tot. Si la investigació anés per aquí i vista la relació qualitat preu, no m’oposaria a una neteja ètnica-cronològica. Francament no m’aniria malament desempallegar-me d’uns quants parents, però d’això a prohibir que es petin, em sembla un acte dictatorial. El primer és la llibertat, encara que sigui de pets.

MISSIONS PAPALS
Visita del Papa a Marsella
Una setmana després del rècord d’immigrants en pastera, el Papa va anar a Marsella (????).
El Menú va consistir en uns entrants de peix, la típica bullabessa, i un plat argentí de nom impronunciable (per no ferir sensibilitats).
Al dinar hi va assistir el tot Marsella (excepte els pobres) i representants de les màfies internacionals. Els carabinieri van menjar a la cuina però també van quedar molt contents. Després el Papa va tornar a Roma.

LA FI DEL SOMNI INDEPENDENTISTA ARMENI A L’ALT KARABAKH
Stepanakert, una ciutat simplement buida
Stepanakert, coneguda popularment com a Stepa, sembla haver estat víctima d’una catàstrofe invisible, tot està intacte, sense rastres de combats ni bombardejos. Les fàbriques d'estil soviètic, les urbanitzacions en construcció per a la classe mitjana, els horts de les cases petites, les papereres i fins i tot el bestiar arrosseguen aquest aire de buidor.
Qui hi viu encara en aquesta ciutat de 55.000 habitants? Cap resposta del costat azerbaidjanès, els guanyadors mentre un helicòpter militar rus apareix del no-res, empolsegant tot abans d'aterrar, inaccessible darrere d'un filferro espinós envoltant la pista de l'antic aeroport armeni.
Els únics habitants són els soldats russos del contingent de manteniment de la pau desplegats des del 2020. Resguardats dins la seva immensa base coronada per una església ortodoxa. A Stepanakert estan com a casa.

MACRON S’HA BAIXAT ELS PANTALONS?
El president de França proposa una autonomia als corsos
Autonomia! Emmanuel Macron ha proposat una autonomia dins la República amb l’advertiment que aquest moment històric no es farà "sense" ni "en contra" de l'Estat francès.
Sabies paraules? No ho sabem, de moment són contundents afegides a que ha donat sis mesos als càrrecs electes de l'illa per arribar a un acord entre ells i amb el govern.
Els corsos ho han rebut entre l'esperança i la desconfiança ja que es tracta d’un discurs polític i que de moment el primer que tindran són més policies amb una brigada fixa i tres brigades mòbils.

ELS CANACS MÉS DIVIDITS QUE ELS CATALANS
Quan no es té res a dir val més callar
Els dos partits de la Unió Caledoniana suspenen les reunions amb l'Estat francès fins poder celebrar el congrés anual del moviment amb l’excusa que el mètode utilitzat pel govern per definir un nou marc institucional no els agrada.
De fet estan més dividits que els propis catalans a l’hora de definir un marc relacional amb l’estat. I per anar fent manetes fan una crida a les seves tropes a mobilitzar-se sobre la memòria colonial i donar suport a Robert Xowie, el seu candidat al Senat de França.
Estem assabentats que a Catalunya hi viu una parella canac enamorada del Procés, d’acord, però d’aquí a copiar-lo: paga la pena?


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
LA LEGALITAT DE L'AMNISTIA
ÉS UN TECNICISME DE LES LLEIS
SI UN GOVERN L'APROVA
ÉS LEGAL