LES ELECCIONS DE LA DESESPERACIÓ
L’extrema dreta guanya a Saxònia-Anhalt (Alemanya)

Avisen els experts meteorològics de l’arribada d’un Niño reforçat i dominant. És el que, en política, es coneix com l’extrema dreta, una força desbocada, incontenible i mortífera.

A mitja Europa, es por escoltar ja la remor del sinistre, mentre l’altra mitja es defensa rere murs ideològics cada vegada més febles. Alemanya i, en concret, al land de Saxònia-Anhalt, és la darrera fuita democràtica. Ulrich Siegmund, de l’emanació neonazi Alternativa per Alemanya (AfD), va aconseguir una contundent i democràtica victòria allà on, de fet, mai la dreta havia gaudit del suport popular —per més que, des de la caiguda del mur, els conservadors democristians de la CDU hi han governat gairebé sempre. Costa, no ja explicar, sinó simplement comprendre aquest gir cap a posicions cada vegada més dictatorials, feixistes, a través de les urnes. Les dictadures d’esquerres mai no s’han instaurat per mitjà d’eleccions lliures; en tot cas, han utilitzat les urnes d’aquella manera per a mantenir-se en el poder, però no per a conquerir-lo democràticament. A la dreta i al feixisme, sembla, s’hi va per lògica històrica o, el que és el mateix, per la insatisfacció dels pobles, ignorants del que els espera. No hi ha memòria, no hi ha educació i el més perillós de tot: aparentment, no hi ha res a perdre. La societat està cansada, desenganyada, emprenyada i sense saber on agafar-se... Ah, i potser també és una miqueta fatxa, així en general. Lògica conseqüència és abraçar al primer endimoniat que parli en el seu llenguatge, fet d’immaduresa, rancúnia i mentida. Trump, Milei, De la Espriella, Netanyahu, Putin i un llarg etcètera; aquest és el gran cartell de la dreta universal... Això sí que és una colla de fenòmens humans i no el circ de la dona barbuda! Es veu que un dels grans poders de seducció de Siegmund és desplaçar-se pel país en una moto Simson Schwalbe, símbol nostàlgic de la desapareguda RDA (recordeu quan Putin va recuperar l’himne soviètic?). Fantàstic! Aquesta sí que és una raó de pes per a ser escollit!

D’altra banda, potser us sonarà que, per si tot això falla, la dreta sempre ha disposat del frau electoral, així com sanguinolents cops d’estat i guerres civils —tots els camins porten a Roma, concretament al Palazzo Venezia.

Heiko Kempa, el mestre sindicalista autor de la frase que encapçala aquest article, avisa del perill que la dreta representa per al procés educatiu dels joves ciutadans alemanys. On hi ha dreta, no hi ha escola; o, en tot cas, es converteix en centre de reclutament ideològic. És el que volen: mantenir el poble a nivells intel·lectuals mínims, l’única manera que una i altra vegada els tornin a votar. Recordeu allò de Viva la muerte? Venia literalment acompanyat de Muera la inteligencia, que és com dir Visca la imbecil·litat.




EL PREU DE LA DEMOCRÀCIA
La nova vaga de mestres

Diu l’un: “La raó és seva i tenen la força. Fins i tot els pares hi estan d’acord. Pot ser una vaga sonada, transcendental. Si segueixen així, el govern caurà”.

I diu l’altre: “Si aprofitessin els dies de vaga per a estudiar alguna cosa...”

Hi ha un silenci. La majoria de la redacció té molts mestres a la família i el comentari no ha caigut bé.

Insisteix el primer: “El sistema educatiu està podrit, han deixat que es podrís. Ja és hora que els mestres es plantin”. És veritat: instal·lacions deficients, ràtios, alumnes amb necessitats específiques, sous baixos... O sigui que el segon està a punt de cedir, però abans afegeix: “I no podrien fer vaga sense emprenyar als altres? Tallar carreteres és l’única opció que troben els educadors dels bons costums? És culpa de la calor a les aules que els alumnes no entenguin el que llegeixen?”

Un nou silenci i, al final, l’acord democràtic d’escriure el que sigui, fins i tot parlar de les discrepàncies de la redacció. El problema és que, amb tanta democràcia, no podem donar una guia única als nostres lectors, cosa que els pot afectar en el bon govern de les seves vides, i sobretot el problema és que no hi haurà paella després de la reunió. La redacció és molt sensible i la paella només es menja en temps de quòrum.


RUFIÁN, L’ALTRE CANVI CLIMÀTIC
Discurs polític trufat

Cal reconèixer que, en la seva llarga pròrroga d’estada al Congrés dels diputats, Rufián ha après a combinar idees polítiques amb la trista realitat d’un món en vertiginosa decadència. És una mica el mateix que passa amb el canvi climàtic: la majoria es limiten a assenyalar-lo i molt pocs en precisen raons i conseqüències.

Després d’escoltar una intervenció de Feijoó, per exemple, et surt de la boca el renec, la burla i el sarcasme, de la mateixa manera que, davant un incendi que provoca l’evacuació de la població, et surt la ràbia i la impotència.

Ni la dreta serà vençuda amb humiliacions ni els canvis de la naturalesa es poden combatre amb romeries. Sembla que Rufián ho entén i en les seves intervencions desplega, a meitats proporcionals, seriosos avisos sobre la pujada al poder de la dreta extrema, així com possibles alternatives per a evitar que ho aconsegueixin.

Afinar una mica amb les paraules té el seu avantatge i en tindria molt més encara si l’hemicicle de diputats l’ocupés gent mínimament preparada, capaç d’entendre, més enllà de l’ofensa personal, una frase completa. No abunden aquests tipus de diputats, disposats a escoltar (en lloc de cridar) mentre el ponent parla, però, si no perdem la paciència i a Rufián li dona per allargar una mica més la seva estada a Madrid, es pot aconseguir. Tinguem fe.




EUROPA FEDERAL O CONFEDERAL
La Unió necessita una reencarnació

Al continent europeu, les velles nacionalitats històriques continuen exigint la independència vis-a-vis dels estats que les (mal)administren i oprimeixen. A Catalunya, l’11 de setembre és una demostració palpable d’aquest sentiment compartit amb molts altres territoris de la UE. I és en aquesta qüestió on el govern de la UE —un govern dominat per les velles dretes— no s’atreveix a encetar el debat que, des de la creació de la unió, no ha deixat de palpitar subterràniament: una Europa federal o confederal?

Tot es mou al Vell Continent, però la Unió avança massa lentament. Per a actuar com una potència política real, haurà de triar entre prudència o revolució. Actualment, la guerra a Ucraïna està fent canviar la seva naturalesa d’origen, amb una defensa i una política exterior que s'estan imposant davant l'agressió russa, la incertesa que plana sobre el paraigua americà i el fet que el continent europeu s’escalfa més de pressa que la resta del món (per justícia divina). No li queda més remei que convertir-se en una potència política i no només econòmica, com fins ara, si vol sobreviure. I, per a sobreviure, ha de trobar l’encaix amb les velles aspiracions nacionals catalanes o corses, d’entre unes quantes dotzenes més.

La UE està augmentant la seva despesa militar. Ha impedit —almenys, de moment— que Donald Trump annexi Groenlàndia i que arribi a un acord amb Vladímir Putin a costa d'Ucraïna, la resistència de la qual està armant i finançant. Davant el dúmping xinès, fins i tot ha arribat a dessacralitzar el seu lliure comerç.

Tot es mou a Europa, la Unió té pressa, però tot es mou massa lentament, ja que és difícil per als seus vint-i-set estats saber què i com substituir les velles institucions dissenyades per a un mercat comú i no pas per a una potència política. En tot cas, aquest és el repte entre dos projectes oposats: conservar l’estructura obsoleta dels vells estats o donar ales noves a les nacionalitats, que són, en definitiva, els autèntics motors de la UE.

Bé, sempre hi ha una darrera opció (de fet, la més desitjable): que la Unió, així com la resta d’imperis, potències i reietons es rendeixin i entreguin les armes, per a que les gents i els pobles puguem viure tots una mica més tranquils.




VISA PER LA IMATGE A PERPINYÀ
L’eina crítica de la fotografia mundial

2026, dos-cents anys de la invenció de la fotografia. Fa trenta-vuit anys, Visa pour l'Image va ser creada per Jean-François Leroy amb la complicitat de Roger Thérond, el llegendari cap de Paris Match. El diari francès més antic, Le Figaro, també celebra el seu bicentenari. I, d’altra banda, és reconfortant saber que el New York Times mai no ha tingut tants subscriptors.

Visa celebra el dret a la informació i la llibertat d'informació en un món on cada cop menys països en disposen. És l'herència que deixa, en el moment de la mort, el seu fundador i director històric. El 2026 va començar amb una fotografia falsa: el president veneçolà Nicolás Maduro apareix envoltat de dos marines, emmanillat pels canells. Mitjans respectables, periodistes i ciutadans han estat enganyats. Alhora, la IA envaeix els mitjans, atrapats per imperatius de solvència i dificultats econòmiques. Un pacte amb el diable?

Les fotos reals de Maduro a Nova York, emmanillat pels canells, existeixen. Van ser preses per periodistes professionals i difoses per mitjans que obeeixen un rigor i unes normes que potser s'hagin quedat obsoletes, però són importants, precioses.

Aquest és el punt fort de Visa, el fet de “compartir” amb els millors mitjans del món, que, gràcies a la seva influència, la seva legitimitat, el seu poder, són les últimes muralles contra els sepulturers de la realitat que només somien amb una cosa: destruir-los o dominar-los. Les fusions o adquisicions mediàtiques que han tingut lloc aquest any, o les caceres de bruixes —disfressades de comissions d'investigació— a costa dels contribuents per a promoure una ideologia lliberticida, són testimoni d'aquest fenomen.


UN ALTRE GENI
De la Espriella, nou president de Colòmbia

Abelardo de la Espriella és, des de fa un mes, el nou president de Colombia (una bassa d'oli). Espriella era pràcticament un desconegut i tant de bo torni a ser-ho ben aviat, però —per si no havia estat prou clar en una campanya demencial— tot just fer-se amb el poder va ensenyar les urpes.

Tot repetint com un lloro l’eslògan electoral, les seves primeres paules després de jurar el càrrec foren: “Firme por la patria”. El jurament tingué lloc, insòlitament, ben lluny del Capitoli, seu i símbol de la representació popular, ja que, en una nova provocació, el Tigretón va fer traslladar tot el Congrés fins a l’auditori d’una universitat privada qualsevol de Cali, prop del departament del Cauca (epítom del conflicte social i armat al país). Aquest moviment, però, no respon exactament a un oportú impuls descentralitzador, ni d’acostar la política a la societat, ni a un sobtat suport al sistema educatiu: va ser un acte blindat, a porta tancada, en un entorn ben controladet, entre una audiència ridícula i molt més complaent —trufada de fatxes (com Milei o Kast) i amb la post-imperial presència de Felip VI— que la que podria trobar a la Plaça de Bolívar. Però, a més, a continuació, en lloc de fer el discurs inaugural del seu mandat a la mateixa universitat, per a evitar equívocs es dirigí a una caserna militar, a homenatjar els veritables herois de la pàtria. Aquí proferí un reguitzell d’estupideses, és clar: la seva devoció per la família unida, tradicional; la seva passió pel fracking; i finalment va anunciar —oh, sorpresa— la seva intenció d’estrènyer llaços d’amistat i follia amb Trump i Netanyahu, alhora que no vol res amb Cuba ni Nicaragua —clàssic.

Ho veieu? En un sol dia de presidència ja coneixem l'Abelardito; un nenonazi tenaz, amiguet dels paramilitars, amb tots els tics propis de la dreta: família, exèrcit i menyspreu pel medi ambient. Per a segellar aquesta magnífica imatge, el president no ha trigat en bombardejar diverses regions del país, només per a fer-se la foto (de fet, un xou mediàtic) amb els cadàvers de presumptes guerrillers —és a dir, més aviat pobres camperols, nous falsos positivos. La foto, d’allò més edificant, la penjarà al menjador de casa, al costat del Sant Sopar. (També per emmarcar, no cal ni esmentar la gestió del terratrèmol brutal del 10 d’agost.)

En fi, tot apunta que serà un gran president.

LLUFA




EL XUMET DE MILEI
Milei vol les Malvines... i una Barbie

Al repassar els temes de la setmana, pot fer l’efecte que Karlitus ha passat de ser una revista satírica a un butlletí de psiquiatria, però no (Déu nos en guard!). Seguim parlant de política; aquesta vegada, del president argentí Javier Milei.

Milei, malgrat el que pugui pensar-se, és un nen. Un nen amb el cap gros, però un nen —que ens perdonin els infants. Complicat explicar com una criatureta arriba a presidir un país... Vaja, complicat no, però diu molt poc dels que el van votar (de la seva intel·ligència cronològica, per exemple) i és millor deixar-ho córrer. La qüestió és que El Loco mana a Argentina. Encara no ha trencat el país del tot, però hi treballa seriosament.

El pitjor que li podia passar a Milei era compartir mandat envoltat de personatges com Trump o Netanyahu, perquè el president argentí, d’entrada, no tenia ni idea de què fer amb el poder. Primer va demanar que li pintessin la Casa Rosada de color blau cel, després va demanar les col·leccions senceres de tots els àlbums amb els cromos dels futbolistes de la selecció argentina, també es va fer portar a casa una maqueta de trens elèctrics... Però, aleshores, li van llegir un diari i va conèixer Trump i Netanyahu i, poc a poc, va anar augmentat la seva audàcia en demanar coses més grans i ha acabat demanant les Malvines. Al principi, Milei es va penedir de la nova petició, perquè pensava que les Malvines era un grup de rock femení i es va disgustar molt en saber que les illes no li cabien al menjador. Després, Trump li va explicar i ha quedat més conformadet. Tot i així, per a Milei, les Malvines no eren una bona joguina i va arrasar amb els magatzems de Buenos Aires per a tenir tots els models de Barbies que hi ha al mercat i una motoserra per a tallar-les-hi el cap.

De moment s’entreté amb això. En Trump —que també li agrada jugar amb Milei a tallar caps— l’ajuda molt i quan veu que el pibe està deprimit, li ofereix noves propostes més o menys criminals, o idees esbojarrades que li fan la presidència més agradable.

El que quedi d’Argentina al final del mandat de Milei, podrà tornar a votar. Si surt reelegit, serà millor que de debò se vayan todos —però todos, todos— i que no quede ni uno solo de veritat, d’una vegada per totes.




COSAS VEREDES
Els socialistes, a la defensa aferrissada del català a Europa

La família encausada, els amics condemnats, el Marroc desembarcant a Ceuta, la dreta (extrema) mundial fent-li mal d’ull... i en Sánchez defensant el català a Europa. ¿Qué ha pasao?

Ni els catalans recordaven ja que, als organismes europeus, no es pot parlar català perquè (suposadament) surt massa car, però el president espanyol, fidel als seus principis fonamentals, posa en risc la incorporació de Montenegro a la Unió Europea si abans no es dona llum verda a la contractació d’intèrprets catalans, bascos i gallecs.

De sempre, el socialisme espanyol ha mostrat una gran comprensió pel tema del català, només cal recordar, per exemple, l’actitud de l’expresident d’Extremadura o els càntics als pobles d’Andalusia a favor de l’independentisme, però no deixa de sorprendre i emocionar aquesta recent fidelitat mostrada per Sánchez. Digueu-nos ingenus, però, en parlar de la notícia a la redacció, més d’un va plorar. Una cosa és definir-se com a republicà i l’altra, no tenir sentiments. I ara, parlant seriosament: A quan haurà de pagar Junts el quilo d’adhesió socialista a la llengua catalana? Compraran, o com sempre li trobaran tres peus al gat? Entre Rufián i el PSOE, a Míriam Nogueras, portaveu de Junts al Congrés espanyol, li queden dos telenotícies per a perdre el darrer somriure. Ja no pot estirar més la pell. Què farà la Nogueras, apart posar-se en contacte immediat amb Brussel·les i demanar instruccions? En quantes hores de converses es traduirà l’esforç socialista europeu per a convertir-lo en una nova estratègia anticatalana? Junts no es pot permetre rebutjar l’interès del govern espanyol a favor del català, si s’ha emmerdat fins el coll, ha considerat el dret a parlar en català a Europa com la base del ressorgiment almogàver. Què diran ara? Ho consideraran la xocolata del lloro?

I consti que no els sortirà de franc. El socialisme espanyol necessita molt de Junts, però Junts necessita absolutament el PSOE per a sobreviure, encara que sigui miserablement, a pa i aigua. Emocionant la conclusió de l’afer.




EL GARATGE MUNDIAL
Xina envaeix Europa amb més d’un milió de vehicles

Abans tots els grans mestres mundials eren xinesos. Ara també. Vegeu:

Aconseguir jugar al capitalisme més ferotge, tot mantenint-se en el “comunisme” (hahaha) més rígid, té mèrit; i mantenir l’equilibri entre el boig nord-americà i el nord-coreà és de nota.

Ara toca els cotxes. Europa i Amèrica, les dues grans fàbriques de l’automòbil, estan quedant limitades al que vulgui donar-los la Xina.

Mentre la Seat i el seu amo alemany tanquen naus i redueixen personal, el gegant asiàtic els envia més d’un milió de cotxes per a que puguin cobrir aparences i misèries.

Grans mestres els xinesos... Però, de fet, més que els escacs, prefereixen el seu estimat go, que és més panoràmic.


NEGOCIS TRUMP SL
Trump es queda el petroli veneçolà

Si voleu fer negocis seriosos, heu de començar per buscar un país en la misèria (n'hi ha un bon grapat), segrestar el seu president i beneir unes eleccions ben preparades a favor d’un candidat amic. A continuació ja podeu començar a comprar i vendre al preu que us convingui.

N'hi ha prou amb un exemple: en Donald Trump s’ha quedat amb el petroli de Veneçuela. Una merda de petroli, però petroli al capdavall.

Els Estats Units s’encarregaran de l’extracció, de la puresa del producte i del trasllat final dels bidons a terres ianquis.

Veneçuela cobrarà el litre de cru a tres dòlars amb cinquanta (les pipes costen dos amb set). La sipaia presidenta veneçolana, Delcy Rodríguez, està encantada i Trump també. Què més voleu??? Animeu-vos a fer el vostre negoci!


CASAR-SE A TEHERAN ÉS LA MORT
Almenys quatre morts, més de 50 ferits

Poble de Kuhestak, província de Hormozgan. Cerimonia d’un casori i festa gansa, fins que un míssil americà ho arrasa tot. L'Iran culpa immediatament els Estats Units.

Els militars ianquis no diuen ni sí, ni no. Ni ase, ni bèstia! Poc més tard, diuen que durien a terme una investigació exhaustiva. Mentre, el vicepresident nord-americà, en J. D. Vance, es mostra ben escèptic sobre l’autoria de l’assassinat de civils (quelcom del tot impropi dels EUA, oi?).

Per a ell, es tracta d’una operació de falsa bandera: van ser els mateixos iranians, en un acte de difamació dels Estats Units. Apa!

Es pot ser més ruc? Més mal informat?? O més malparit???Podeu triar!!!


VIVA LA PATRIA
Una mala llei es pot carregar un mal govern?

En aquesta suposada guerra híbrida (on ningú sap qui és qui, ni què és què), la jutgessa María Tardón, de l’Audiencia Nacional espanyola, de primer, va acceptar una denúncia de l’organització Iustitia Europa, d'extrema dreta, i així impedir a la policia de compartir informació amb els seus superiors polítics sobre les investigacions de l'arribada massiva de persones migrants a Ceuta. (Per a les veritables invasions, de guiris i expatarrats, les autoritats no mostren tant de zel.)

En definitiva: els jutges també dirigeixen les relacions diplomàtiques, polítiques, de vigilància fronterera o d'intel·ligència que depenen especialment de l'executiu i del president del Govern? Però quina judicialització de la política és aquesta? I fins a quin nivell estem arribant??




CADA DIA ÉS L’11 DE SETEMBRE