6 de desembre 2024

EL DIA DE LES MARMOTES O TRES CAPS PER UN SOL BARRET
Eleccions a Esquerra Republicana per triar nova executiva
A Esquerra s’ha celebrat el primer round per escollir la direcció del partit. Ha guanyat per un estret marge de punts Junqueras però cal un segon combat. Una manera exquisida de perdre el temps perquè a la lluita s’hi presentaven Junqueras, Godàs i Solà, com si diguéssim una mateixa persona amb diversos alies.

De tant bellugar-se pels passadissos de la seu republicana, els tres tenen el mateix discurs, l’expressen igual, utilitzen les mateixes paraules, fan els mateixos silencis, s’escapoleixen de donar respostes amb el mateix driblin i el més surrealista de tot; tenen el mateix programa i els tres clamen per la unió dels republicans. Aleshores què fan convocant eleccions?

Esquerra probablement necessitaria un nou programa polític però ni uns ni altres saben trobar-lo. Tots es mouen en el mateix fangar i a base de voler fer-s’hi espai, ignoren la possibilitat de trobar un toll més net.

L’únic motiu que justifica aquestes eleccions és l’enfrontament estrictament personal entre els líders històrics del partit. Aquí sí que hi ha coses a dir i a discutir, no en el programa de govern. L’animadversió entre els diferents caps que han presentat candidatura i molts altres que han quedat a l’ombra és el millor distintiu de l’esquerra actual. No es poden veure, es repelen mútuament, i necessiten foragitar-se els uns als altres.

Les desavinences són molt lloables en qualsevol família rància, però han de quedar al menjador de casa, al voltant de la taula amb estovalles tacades i restes de postres escampades. No s’ha d’emprenyar als veïns, ni avisar a la Guàrdia Urbana. Godàs, Junqueras, Solà, la Rovira en voluntari exili a Suïssa, el Bosch que torna de les casernes d’hivern, tenen tot el dret del món a tirar-se la crema per la cara, però no a emmascarar les seves trifulgues d’egos donant-los-hi caràcter polític. A la militància no se la pot utilitzar en propi benefici.

Els líders republicans ni tenen ni volen un discurs diferent al que porten repetint des de la fundació. El que desitgen canviar és al contrincant i no al de dretes precisament, sinó al germà de partit. Una manera de fer-se tradicional com fer cagar el tió i com el tió també, un engany.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
ELS AVANTATGES DE LA JUBILACIÓ
Jutges i fiscals jubilats acusen al rei Joan Carles
Escenari, un vell cafè madrileny conegut per antigues tertúlies. Una taula ocupada per cinc venerables ciutadans (ex jutges i fiscals) al voltant d’un “cafelito y una copita”. Esporàdicament l'aparició d’un cambrer que retira les tasses de cafè buides i les reemplaça per d’altres de plenes. Idem amb les copetes. Dos o tres periodistes –tots de dretes– seuen al voltant de la taula gravant la declaració d’un dels fiscals jubilats.

Señores, con la Justicia no se juega. Ni que seas Rey ni que seas Papa. El derecho es el derecho y no hay estado sin derecho ni derecho sin estado. La justicia debe ser clara, transparente, igualitaria y rápida. Un buen Juez es balanza, equilibrio y ejemplaridad. Nosotros nunca quisimos más a nuestro padre que a nuestra madre porqué Dios nos concedió desde el principio la capacidad de discernir. Cincuenta por cien en la gestación, cincuenta por cien en el amor debido.

Hay algo que asemeja en gran manera la sotana con la toga y ese plus es nuestra sagrada misión en el mundanal ruido. Los sacerdotes representan el espíritu divino, nosotros somos el brazo armado de la Biblia. Lo que a ellos se les pasa, nosotros lo castigamos mediante sentencia. Y otra cosa nos une además al sacerdocio, la opción del martirio. ¿¡Cuantos curas no han sido asesinados por las hordas ateas?! ¿A cuantas monjitas no les sobaron los pechos?! ¡¿A cuanta magistratura no le han pintarrajeado las torres veraniegas?!

En cualquier caso asumimos el riesgo. Los aquí presentes denunciamos las faltas cometidas por nuestra realeza. Sí, en efecto, Juan Carlos era Rey pero Temis, la gran diosa de la justicia, dijo ya en tiempos griegos: “Tienen los mismos derechos justicieros un rey que un pastor de ovejas”. Y ahí entramos nosotros, los aquí presentes. Falló el Rey con Hacienda y nosotros lo denunciamos. Somos los aquí presentes los Quijotes de la España mediocre que dicta sentencias al son de sus amos. A nosotros no nos duelen prendas.

I de fons s’escolta la veu del cambrer: ¿Y no podían haber dicho todo eso mientras estaban de servicio?

Un silenci a la taula de magistrats i després la sentencia: Cierto que no juzgamos las faltas de su majestad estando él en activo y cierto también que la denuncia la pusimos una vez nosotros jubilados, pero eso es circunstancial y no empaña nuestro lustro judicial. Amén.


LA GARSA PROSTÀTICA
AL URUGAY VOY AUNQUE TEMA NAUFRAGAR
Victòria de l’esquerra a Uruguai
No és casual l'excepció política i social de l'Uruguai. Envoltat de potències territorials i humanes com Argentina o el Brasil, Uruguai amb poc menys de 200.000 quilòmetres quadrats i encara no tres milions i mig d’habitants, és un dels països llatinoamericans amb millors estadístiques en quan a potencial econòmic, democràtic, de seguretat, alfabetització i pacifisme. Un país, en definitiva que no sembla sud americà. Per això ha estat possible que després d’un període governat per la dreta de Lacalle, el poder passi a mans d'Orsí, representant de l’esquerra, sense esgarips ni amenaces, amb felicitacions al contrari enlloc de proclames colpistes.

Molts països haurien de seguir l’exemple de l’Uruguai, però malauradament és una nació petita, inofensiva, que no utilitza un llenguatge d’amenaça (tampoc no podria amenaçar gaire) ni entre els seus propis habitants. El que es coneix dins les Nacions Unides com a una merda de país.

Massa petit Uruguai per crear escola. Per fer entendre als poders d’altres nacions que la igualtat social evita moltes amenaces, que la cultura és antídot de la irracionalitat, que les armes no et fan més valent sinó més covard.

El retorn de l’esquerra d'Orsi representa d’altra banda una pausa en el populisme barat tan de moda. Quan les darreres victòries de les ultra dretes europees i de nacions benestants es justifiquen apel·lant al malestar de les classes treballadores, Uruguai torna a l’esquerra gràcies al sentit de l’obrer que per una vegada no es deixa enganyar pel feixisme d’ocasió i retorna a la idea bàsica de representació política. Al poble, l’esquerra, a la dreta, el poder.

L’esquerra com a tal no és cap assegurança de justícia com no ho és la dreta nacional de corrupció. Orsi pot esdevenir un mandatari parcial i inoperant però l’esperança no és la persona, és la idea. Temps al temps, però ara mateix, avui mateix, aprofitem per celebrar que un país sud americà sigui capaç d’alternar dreta i esquerra sense fer trontollar els fonaments de la llibertat.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
AU REVOIR LA FRANCE, BON VOYAGE MONSIEUR MACRON
Els francesos se’n van i els russos arriben

Fins ara, Macron no ha reconegut la massacre de l’exèrcit francès de centenars de soldats senegalesos que van lluitar amb França a la segona guerra mundial. Aquesta massacre va tenir lloc a Thiaroye l’1 de desembre del 1944, quan demanaven el pagament de sous endarrerits. Arriba massa tard i creix el malestar antifrancès per l’espoli continuat postcolonial. Tant és així, que el Senegal ha expulsat els militars francesos, igual que ha succeït al Chad, al trencar l’acord de defensa i seguretat amb París, amb l’expulsió de 1.000 soldats francesos i desenes d’avions de combat, seguint l’exemple dels règims de les juntes militars de Mali, Níger i Burkina Faso.

El buit deixat per la presència militar i econòmica francesa és cada cop més ocupat per Rússia, la que ja anomena la seva Àfrica Corps, amb presència militar a Burkina Faso, Líbia, República Centreafricana, Mali i Níger, amb l’objectiu d’obtenir els seus recursos naturals -petroli, or, diamants i urani- per sostenir la seva economia en temps de sancions, mantenir bases militars estratègiques i aconseguir el suport diplomàtic d’aquests països. Aquest retrocés occidental de França i Estats Units l’estan omplint abastament Rússia i també Xina, a través de la penetració econòmica i diplomàtica. Moscou ha sabut capitalitzar el ressentiment dels pobles africans, posicionant-se com un aliat militar i polític dels nous règims africans, davant les potències occidentals. Au revoir la France, monsieur Macron, i benvinguts els russos de Putin!

Àfrica esdevé cada cop més un nou espai de lluita i confrontació per l’hegemonia mundial entre el bloc occidental i el russo-xinès. Quan probablement l’any vinent s’acabi la guerra russo-ucraïnesa, la guerra pel control de l’Àfrica s’incrementarà entre els dos imperis hegemònics. Una guerra que de fet ja és present de moltes maneres a tots cinc continents.

Els antics i simpàtics colonialistes occidentals són substituïts pels nous simpàtics amos orientals. Seran capaços de revoltar-se els nous esclaus del s. XXI? L’Àfrica ens és cada cop més a prop.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
DE LA LLEI MORDASSA A L’ESTAT POLICIAL
La in-justificació del govern espanyol
Els catalans estem acostumats a pensar que malgrat tot gaudim de llibertats i no com els xinesos, els russos o altres habitants del planeta. Però potser toca començar a mirar de prop el món en el qual estem entrant. Controls facials, càmeres de vigilància, diners en metàl·lic en via de desaparició. Tot per aconseguir el CONTROL TOTAL dels ciutadans.

Ara mateix, entrar a un hotel vol dir facilitar dades com el lloc de residència, el telèfon mòbil i fix i el parentesc amb els menors que s'allotgin a l'establiment, també les dades de pagament i, fins i tot, la caducitat de la targeta. El Ministeri de l’Interior ho justifica en pro a l’èxit policial i ens diu que el nou registre de viatgers li ha permès localitzar 18.500 persones buscades per la policia.

Un argument més de la fachoesfera que s’està implementant a nivell planetari. Clar que la Stasi alemanya tenia milers d’èxits –llegir milers de presoners–, clar que la policia franquista tenia milers de condemnats, clar que... allà on es miri una policia feixistoide omple les presons i mortifica els ciutadans amb lleis repressives i satura el sistema judicial que mai ha funcionat sinó és en la defensa dels interessos dels més poderosos.

Per entendre-ho de més a prop me’n vaig a un hotel. Em demanen de facilitar una quarantena de dades amb el nou sistema, que avui ja és obligatori. El nou Registre de Viatgers, és com una fitxa ampliada de la policia franquista. Fonts del ministeri han explicat que, de moment, estan rebent dades aportades per 61.540 hotels, 1.094 agències de viatges, 222 plataformes digitals i 1.720 empreses de lloguer de vehicles. Totes aquestes empreses han aportat 4,77 milions de dades d'usuaris en aquests darrers dos anys.

Tot plegat és un despropòsit, les persones localitzades sobre les quals constava alguna requisitòria policial espanyola o internacional, han pogut ser localitzades. A Madrid, la policia ho ha celebrat a base de xampany francès. Sembla ser que inclús han practicat l’intercanvi entre parelles... En tot cas fora bo recordar que els nazis ja ho van fer amb les primeres fitxes perforades d’una incipient informàtica, i així es van poder dedicar a assassinar uns quants milions de jueus, resistents antifeixistes, gitanos, homosexuals i una llarga llista de persones no desitjades en la Europa del seu Reich mil·lenari.

A Espanya hi ha hagut zero resistència, per tan, el ministeri descarta aturar la posada en marxa del registre, que ha estat criticat pel sector, sobretot agències de viatges i hotelers. Segons la policia, el sistema només requereix dades que els agents de viatges han de facilitar als cossos de seguretat i Policia, i no els suposa una gran feina de burocràcia afegida, malgrat que els viatgers hauran de notificar una quarantena de dades, en comparació amb les 14 actuals.

El govern espanyol justifica que és un instrument policial i afirma que és una eina per lluitar contra el crim organitzat i el terrorisme. Diu que no vulnera la llei de protecció de dades, i emfatitza que Espanya és un dels països més segurs del món, un fet que valora el gruix de turistes que visiten l'estat cada any. Cada dia estic més convençut que els espanyols i els polítics que els representen són una colla de mesells.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
TREVA DE CIRCUMSTÀNCIES
Precari acord d’alto el foc entre Israel i el Líban
Israel justifica la inestable treva amb el Líban parlant d’estratègia militar i humanitària. Apel·la al descans DE les seves tropes, a millorar-ne els abastiments... El Líban reacciona interpretant la treva com una victòria nacional i definitiva sobre Israel. Cap dels dos països celebren el precari alto el foc. Cap fa una lloança al parèntesi de la mort com si deixar de matar i ser mort fos una vergonya.

La treva, certament és una estratègia política a tres o quatre bandes amb final de taules per tots els contrincants. Israel no en traurà cap profit i encara menys el seu líder. El Líban viurà mal que ve una aturada per refer-se mínimament de la devastació soferta i intentarà ordenar una mica el seu sistema polític. Bilden tampoc no passarà a la història política per haver participat en converses per aconseguir aquests dies d’aturada militar. No només tot seguirà igual sinó que a poques hores de declarar-se l’alto el foc ja tot segueix igual. Continua la lluita i els dos països s’acusen de no respectar la treva.

En el fons no hi ha cap voluntat de solucionar el problema, tan sols interessa posicionar-se millor i això ho saben tant els uns com els altres. Només la població amb la ingenuïtat que caracteritza sempre al poble, omple els seus cotxes fets ferralla de matalassos i olles i fan quilòmetres de perill per tornar a estar prop de casa. I quan ho aconsegueixen ploren de tristor perquè res queda de la casa però també d’alegria perquè han tornat a la seva vora, a la seva vida enyorada.

Permetre i d’alguna manera fomentar la decepció d’aquesta gent és un acte tant criminal com les mateixes bombes que se’ls llença a sobre. Les autoritats del món, amb Hezbol-là i Israel al capdavant, sobreviuen limitant la llibertat de la seva gent però callen quan veuen com el seu poble s’encamina innocent cap el desengany o la mort. És ara quan Hezbol-là hauria de prohibir el retorn de la gent als seus pobles convertits en runes, és ara quan Netanyahu hauria de parlar clar i esborrar l’esperança dels jueus. No hi haurà pau, tindria que confessar i no n’hi haurà perquè jo no vull, perquè vosaltres sou l’excusa per mantenir-me al poder i la guerra el meu gran aliat.

LLUFA per la comèdia de la treva


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
EL GRAN LLIBRE DE L’AUTOAJUDA
Mazón segueix manant “a destajo”
Un mes després de les inundacions, Mazón segueix al front de la Comunitat Valenciana. Sembla mentida oi? No. Té una explicació. Per començar la Comunitat Valenciana forma part d’Espanya i això afavoreix molt la seva continuïtat. Si aquí substituíssim a cada polític pocavergonya, ens manarien encara els fenicis. Segon, per molt que costi d’imaginar, Mazón és un lector voraç. El seu fort són les obres de Kierkegaard (que no ha entès perquè estan en alemany) i un llibre d’autoajuda polonès (traduït). Diu el llibre que cal insistir, diu el llibre que cal tenir el fetge com una mula per no defallir, diu el llibre que cal assolir un alt grau de cinisme per el bon govern personal... Mazón no va entendre aquesta part però un col·lega li va explicar ras i senzill: “haz como tus jefes” i ell s’hi va posar.

I aquí el tenim, seguint el Manual d’Autoajuda fil per randa.

A un mes de la catàstrofe, Mazón no només segueix al capdavant del govern, Mazón s’hi sent més fort i legitimitat que mai per mantenir-s’hi el temps que faci falta.

El full de ruta el té clar. La recuperació de València depèn d’ell i de les empreses amigues. El diner es repartirà entre els damnificats però sense presses. La prevenció sanitària s’iniciarà quan la meitat dels pobles estiguin contaminats. El manteniment de l’ordre públic es garantirà a costa del que costi i a les properes eleccions els valencians hauran de votar-lo si no volen passar per mals valencians. Tot això, com ja hem dit abans, ho ha tret del llibre.

De collita pròpia Mazón ha afegit al dietari, fer com a mínim tres cagades al dia. Per Mazón el treball és risc i amb les tres cagades demostra que treballa, com ell mateix confirma, “a destajo”. Per això precisament s’augmentarà el sou properament.

El concepte de treballar a destajo (ell anava a dir com un negre però el conseller d’esports li va fotre un cop a la ronyonada) li va venir a Mazón per justificar que el seu govern no hagi fet un sol homenatge a les víctimes de l’aiguat. Amb una sang freda més pròpia dels personatges de Capote, Mazón va assegurar que el millor reconeixement que es pot fer a les víctimes és treballar “a destajo”. Com fa ell.

I que bonico que n’és aquest home.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
ARA SÍ... QUE NO
El Congrés socialista a Sevilla, consolida la posició de Sánchez
Diària denuncia per malversació, corrupció, falsedats, abús de poder... Begoña, Ábalos, Koldo, ara Lobato... El Congrés dels Socialistes a Sevilla era l’escenari esperat i desitjat per tota la dreta (inclosa Vox malgrat el seu sobtat silenci) per enderrocar definitivament la figura del President Sánchez. Per si algun detall pogués faltar, barons que capitanegen autonomies espanyoles es mostraven fa quatre dies en contra de la seva política, especialment en el que fa referència a Catalunya. Les previsions eren unànimes, Sevilla seria la caiguda definitiva de Sánchez.

Després del primer dia de Congrés els titulars dels diaris han de tornar a la realitat. Sánchez surt reforçat de la reunió amb la militància que en teoria havia de defenestrar-lo. Només Page, el President de Castilla-la Mancha ha mantingut d’alguna manera el seu pols amb el President. La resta, muts i a la gàbia. Una bassa d’oli la platea, aplaudiments fins i tot per Illa el culpable català de cada greuge, petons i llàgrimes per la dona del President i per les filles si cal.

La qual cosa ens fa pensar en la personalitat de la majoria de polítics que ens governen. Personatges decidits a denunciar el que sigui, envalentits davant un micròfon amic, imprudents després d’un sopar de gala, volubles a l’adulació del cunyat però què una vegada sols i serens noten com s’encongeix la peça i el que creien orgia esdevé manipulació secreta i culpabilitzada.

La minuta política nacional està farcida de personatges de còmic disfressats amb capa i espasa però en el fons, temorosos com a conills. A aquests herois de cartró pedra, el cara a cara no els funciona. Necessiten distància. Distància i l’estupidesa de pensar que les paraules no tenen conseqüències. Per això, quan arriba el dia d’assentar-se davant al que han criticat, es caguen a les calces. És el gran mèrit de Sánchez. Encaixa, espera i després mira a la cara.

La vergonya –de tenir-la– és el preu que han de pagar els mediocres per mantenir-se en quota de poder. Empassar-se les paraules, negar-les, abraçar al que volien enderrocar i com més aviat millor, tornar a l’amagatall des d’on tornen a creure’s poderosos.

Si aquests són els seus rivals, hi ha Sánchez per dies.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
SÍ PERÒ NO, PERÒ DEPÈN
Geòrgia atura les negociacions per entrar a la UE
A principis del 2022, Geòrgia va presentar sol·licitud per entrar a la Unió Europea. Li van dir que sí però que havia de complir un reguitzell de condicionants democràtics. Les darreres eleccions a Geòrgia han estat qualsevol cosa menys democràtiques. Intimidació a votants, manipulació de vots i inclús de les màquines electròniques de votació. Europa va protestar. El Primer Ministre georgià, Kobakhidze ha trobar la solució. A partir d’ara, Geòrgia retarda el procés d’entrada a Europa. Ja no els interessa Europa. Com podríem interpretar aquest canvi d’interessos georgians? No us hi trenqueu el cap, la resposta és Rússia. A Kobakhidze, com a qualsevol aprenent de dictador, li va Rússia.

OE, OE, OE, OE
Dimiteix una consellera del P.P.
Es diu Paula García i algun dia tindrà un monument al mig d’una rotonda. La consellera d’Aldana ha penjat els trastos de matar i ha abandonat l’Ajuntament. “És una vergonya, no hi ha hagut cap tipus de gestió durant l'emergència” ha dit. Quants regidors, consellers, tècnics i alcaldes acumula el P.P. a la Comunitat Valenciana i als seus Ajuntaments? De moment només la Paula ha mostrat el seu rebuig a la indigna conducta de les autoritats. Molta alegria per la seva valentia molta tristor pel silenci de la majoria.

ILLA ES POSTULA COM A GRAN PROPIETARI
L’Ajuntament comprarà 450 pisos a la Caixa
Després de la manifestació contra l’encariment dels lloguers a Barcelona, el President Illa, un expert en donar bones notícies a falta de saber si es compliran o no, ha manat comprar 450 habitatges a La Caixa. Ja té nassos que en plena crisis del sector, La Caixa tingui tancats a pany i forrellat un nombre indeterminat de pisos enlloc d’oferir-los en condicions a la gent que necessita casa. Els mateixos nassos que té la Generalitat per no abordar un tema que amenaça de fa temps a la població catalana. La decisió d’Illa, apart apaivagar potser una mica el malestar social, no deixa de ser un pedaç. Un pedaç que pot convertir-se en escàndol si d’aquí a un temps ens assabentem del destí final d’aquests habitatges. Quedarà tot com una gran farsa i Illa com un gran tenedor?

LA PAGESIA CATALANA CONTRA L’ECOLOGIA?
Unió de Pagesos denuncia 11 parcs eòlics
Ja sé saps que no sempre els pagesos tenen la vista afinada i és deixen corrompre pels beneficis suposats de l’agricultura intensiva que els tortura tota la vida. Però aquí segurament tenen raó. És de sentit comú que destinar camps productius situats en zones de cultiu per clavar-hi panells fotovoltaics, ciment i altres contaminants és una bestiesa.
Segur però que els poderosos industrial de les eòliques no canviaran els seus plans quan seria prudent muntar els parcs en llocs improductius. Fàcil però improbable d’aconseguir.

VAGA DELS CONDUCTOR DELS BUSOS
Un despropòsit la seva petició?
La recent vaga dels conductor té com a base essencial aconseguir la jubilació als 60 anys. La veritat és que aquesta reivindicació secular haurien d’aconseguir-la. La responsabilitat de conduir busos amb 40 persones a dins és molt gran i no sempre –diuen– conserven les seves aptituds més enllà d’aquesta edat. Si més no les empreses haurien de destinar els d’edat avançada a feines empresarials d’organització i alliberar els conductors de l’estrès. Se’ls escoltaran?

EL FILL DE MIA FARROW I WOODY ALLEN I EL CATALANGATE
De fora vingueren i ens destaparen els ulls
Ronan Farrow va molt més enllà de la seva família i des del 2017 ha investigat sobre el ciberespionatge orwellià massiu a desenes de polítics i activistes independentistes catalans.
Des de Catalunya Ràdio ens vas dir que estaves perplex davant el fet que alguns diaris no n’haguessin fet ressò en portada de la teva investigació. Estem d’acord amb tu Roman però Spanish is different i els que ens manen així volen que continuï.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
FOTOLIT
INTERPRETACIÓ DIGITAL DEL ROSTRE D’UNA DONA
CONCEPTE DE D’IMATGE MÚLTIPLE
REPETINT LA FIGURA EN POSTURES DIFERENTS