15 de novembre 2019

CANIBALISME POLÍTIC
Imagineu el segle XIX. Un barri marginal de cases velles i carrers plens de tolls d’aigua bruta. Els homes vomitant les seves borratxeres i colpejant les seves dones, les vagasses tocant-se la figa, i els nens, bruts i amb els mocs penjant, s’han dividit en dos grups irreconciliables que s’insulten i s’apedreguen. De lluny, des d’una casa perfumada, l’usurer, observa. Va ben vestit, sense exagerar i sap mantenir formes educades encara que sigui el pitjor de tot el carrer. Gaudeix de l’espectacle, li agrada veure aquella misèria perquè és la seva fortuna. Sap que tard o d’hora tota aquella caterva el necessitarà.

Aquesta és la foto de la darrera campanya electoral espanyola. Els partits unionistes increpant als independentistes, els independentistes increpant-se entre ells i l’usurer, VOX, mirant-s’ho de lluny. Sap que arribarà el seu moment.

S’han perdut les formes, ja no hi ha línies vermelles. Tot plegat és un fangar on els líders es rebolquen, a l’espera de VOX.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
SOMNI I EVASIÓ A LLEDONERS
En Junqui, de Sant Vicenç, es manifesta a la seva cel.la irat i força preocupat. Medita constantment i pensa: “Com és possible, tant bé que m’he portat amb l’estat, i amb els meus tripijocs amagats i ben dissimulats i enganys envers els meus votants i que, a sobre em fiquin tants anys de garjola”.
A en Junqui no li ha sortit bé la jugada i ja té preparada la evasió. A finals d’octubre rep la visita de sor María, una monja jove predisposada a facilitar-li la fuga. Ella es desvesteix i, en Junqui, abans de vestir-se de monja, vol premiar el seu sacrifici amb un acte de profund amor, que en principi ella defuig avergonyida, exclamant "Ah no!  Això no és pecat?” però en Junqui fa efectiva la copulació tot guarnint-la amb paraules evangèliques: "és un acte de gran estimació".


En Junqui ha aconseguit sortir de Lledoners, vestit de monja i s’ha fet fonedís dins les ombres de la nit. S’amaga en un casalot abandonat, a prop d’on uns joves celebren una festa. Cap a les dues de la matinada, és descobert: “Osti, tio, una monja!”. “Què dius, Pitus, quantes te n’has pres???” “Doncs és veritat!" Per què no ens la tirem?” Ben aviat, tanmateix, descobreixen que és un home. “Me cago en Déu! Ja m’ho deia el meu avi que de cures i de monges no te’n pots fiar, són tots uns hipòcrites i vividors del poble”. La reacció del jovent festiu i col·locat, és de fotre-li una pallissa...
L’endemà a la nit, el fugat arriba a Montserrat. L’abat l’atén amb bones paraules però li dóna tres hores per què abandoni el monestir, ja que no vol problemes amb la justícia.
Ara, això sí, vestit ja de paisà, va travessant el país, sovint com a excursionista, fins arribar al monestir de Ripoll; allà rep la mateixa resposta que a Montserrat i ell, que vol passar la frontera, resta desolat. Veus ací que és reconegut per uns excursionistes veterans, anarquistes, que finalment acorden de passar-lo a França, com la millor solució pel país per deslliurar-se d’un personatge tant funest.
En Junqui, després de molts dies i nits entre caravanes de gitanos rodamóns i refugis "antros" de tota mena, aconsegueix entrar a Itàlia per la muntanya i en una setmana es presenta al Vaticà, entrant-hi com a turista.
El rep el Papa amb tots els honors i ell entusiasmat, li parla de crear un diari i una ràdio “Catalunya cristiana independent" i d’exercir des d’allà el seu lideratge indiscutible. El Papa però, després d’abraçar-lo fortament i petonejar-lo, li diu: “Estic amb tu, Oriol, però com bé saps, no podem permetre'ns tenir problemes diplomàtic amb Espanya. Pots viure aquí com a refugiat, però clandestinament, sense que ho sàpiga ningú. Viuràs permanentment en els subterranis del Vaticà, netejant-los cada dia i els diumenges podràs ajudar a missa.


Heus ací com el Junqui de Sant Vicens ha reeixit en el seu objectiu de refugiar-se al Vaticà, tot esperant temps millors. Al Vaticà!!! Que ha estat, en el decurs dels segles, un enemic hostil i declarat de Catalunya i les seves llibertats!!!


LA KINTA FORKA
"CATALUNYA: LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL MÉS NECESSÀRIA QUE MAI EN DEMOCRÀCIA"
Esperem que abans dels judicis previstos de dotzenes de militants independentistes detinguts durant les jornades organitzades pel Tsunami català durant les dues primeres setmanes de novembre, comenci aviat la campanya de penjar cap avall els retrats del rei espanyol Felip VI.

El penjament del Rei caldria considerar-lo com el substitut necessari del diàleg impracticable entre Felip VI i el poble de Catalunya.

Amb les seves actuacions el Rei avala el fet que l’Audiència Nacional no és independent ni sorda als designis de la monarquia regnant actualment. El Rei garanteix també les irresponsables declaracions –polítiques- sobre les accions de mobilització generalitzada a tot el territori català. Davant això, les desobediències no-violentes que alerten sobre el risc d’una extrema dreta capaç de desestabilitzar l’estat espanyol en la seva totalitat ajuden a conscienciar-nos i exerceixen una critica per la qual no haurien de ser sancionats sinó reconeguts per la seva utilitat social.

En una època, en que les polítiques repressives de les grans puixances econòmiques mundials amenacen les nostres llibertats de manera creixent, la demanda i exigència d’una més gran llibertat d’expressió del poble és molt més forta.

A Espanya la repressió més forta organitzada per l’estat és concentra sobre Catalunya. Diversos factors ho expliquen, en primer lloc pel fet que els partits polítics han mantingut, durant dècades, una relació tempestuosa amb la mateixa democràcia que proclamen defensar.

Democràcia imposada als ciutadans catalans i espanyols, singularitzada per la seva opacitat i secretisme en les decisions polítiques i afers econòmics fins el punt que avui podem parlar d’una “omerta institucional”.


EL CONVIDAT
JA SÓN AQUÍ
Volverán las oscuras golondrinas, en tu balcón sus nidos a colgar, y otra vez con el ala a sus cristales, jugando llamarán.
Doncs ja han tornar.

La joventut, aquella espècie rara i envejada per tothom, aquell grup al que els estudiosos han analitzat i qualificat fins a l’extenuació. Aquella generació tan perduda que semblava no existir, ha tornar. S’han fet visibles i ho han fet de la única manera que pot fer-ho un jove, manifestant la repulsa per la feina feta pels seus antecessors. El normal, el que ha de ser. I ho han fet just a temps.

Quan la burgesia catalana començava a veure que les seves vindicacions independentistes els podien costar un parell de garrotades o una detenció improcedent o –vagi a saber- la pèrdua d’un punt en la seva renda anual, quan la burgesia es replegava a casa, han sortit ells, els joves.

Els que encara no han tingut temps d’habituar-se a la còmoda supervivència humana, els que encara creuen en la justícia i la necessitat de defensar-la. Els que no tenen res a perdre perquè no tenen res, ni res del que poden tenir els interessa, han sortit a protestar. I ho fan a la seva manera. Sense complexos. Garrotada per garrotada.
Ens feia falta.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL SETÈ... DE LA SÈRIE
Pues nos hemos quedado sin cliente...

Y sin coca...

Com de costum les dues meuques lliures i la Madame, gandulegen per la cuina mentre van picant patates fregides del dia anterior. Sobre el microones, una petita tele amb la pantalla plena de grassa. Les tres dones posen tota l’atenció de les que són capaç, en les notícies de la tela, concretament en els resultats electorals. No és una novetat perquè les senyoretes de companyia gairebé sempre fan cara d’ensopides quan no estan en acció (cosa que les diferència i força de la resta de treballadors, que es queixen precisament a l’hora de pencar), però avui apart d’ensopides, se les veu preocupades. Han perdut un bon client.

Mira que se lo dije la última vez que vino... Cuidado con esa boquita, cuidado con esa boquita, diu la Purita.

Por la boca muere el pez, assegura la Madame. Mirad lo que os digo, por muy de derechas que fuera, nunca me gustó este chico.

Pues era mono, defensa la Encarna.

¿Antes o después del trasplante?, pregunta tota cínica la Purita.

Muy chulito, demasiado chulito, corrobora la Madame. Y muy mal hablao.

A lo mejor, sigue.

¿No sigue casi ninguno de su grupo y va a seguir él?... A éste le echan a patadas. Y bien merecido que lo tiene, por chulo piscinas. I remata la Purita... Y ojo que no sea una de sus amiguitas la primera en darle la coz.

La Madame s’aixeca a buscar una ampolla de mistela. Uy esa, los pies hinchados tiene de tanto patear. Y la boca no te digo, hecha una llaga debe tener.

Yo siempre lo tuve claro que no llegaría a nada. No tenia proyecto, llegaba y, aparte de esnifar, no sabía que hacer. Bueno chato, le decía yo al rato, ¿qué hacemos hoy? Y él, así de sopetón decía, desnúdate... pero antes de poder sacarme la blusa ya estaba rectificando, no sólo la falda y las bragas. Y al rato, no, no, quédate vestida y me haces unas poses mientras acabo con la raya. Mira, lo siento, pero así no se puede trabajar.

A ese chico le hizo mucho mal el del caballo.

¿Otro drogao? Pregunta la Encarna que va de sorpresa en sorpresa.

No, explica pacient la Madame, el que monta a caballo. Él ya tenía sus maneras aprendidas pero luego llega el del caballo y el que se creía el terror del barrio, queda como un niño mal criado. ¿Dónde se va a comparar? Mientras él se calentaba la boca diciendo estupideces, el otro ya tenia la artillería preparada.

¿El del caballo ese no ha venido nunca verdad? Torna a preguntar la Encarna.

Ni vendrá, assegura la Purita, aquí somos cuatro y ese necesita una cuadra.

¿Y de dónde sacaremos ahora la coca?

No seas niña, Encarnita. Si todos van hasta las cejas... Lo que pasa es que a este le gustaba fardar.

Así vamos.
TO BE CONTINUED


HUMANOTECA
DEMOCRÀCIA ESPANYOLA
B. MARLEY.- La democràcia només és una dictadura escollida pel poble.

H.L. MENCHEN.- La democràcia és l’art de dirigir el circ des de la gàbia dels simis.

O. WILDE.- La democràcia significa simplement l’apallissament del poble, pel poble i per el poble.

LENIN.- La Democràcia és una forma de govern en el que cada quatre anys es canvia de tirà.

J.F. KENNEDY.- La ignorància d’un votant en una democràcia, perjudica la seguretat de tots.

... Pongamos que hablo de Madrid.


LA LLUFA
RÈCORD DE MENTIDES DE TRUMP
El Washington Post és un diari. Res a veure amb la premsa espanyola. Ells enlloc d’escampar blasfèmies, procuren informar als ciutadans de la corrupció del poder i ensumant-se el que els venia al damunt amb Trump, van tenir una idea. Comptar les mentides que el President dels EEUU, deia als seus conciutadans.
Després de mil dies de mandat del President, els periodistes del Post, han computat les dades: TRETZE MIL MENTIDES, en mil dies. Magnífica mitjana. De rècord.

Imaginar-se tal quantitat de fal·làcies a un ritme tan vertiginós, demostra o bé una intel·ligència creativa fabulosa (que no és el cas) o una absència absoluta de moral (que s’apropa força més a la realitat). Tot i així, cal reconèixer el mèrit de saber calumniar a aquesta velocitat. Una persona normal, no troba ni els temes. Cert que Trump pot falsejar notícies del món sencer del qual es considera amo i senyor, mentre que el ciutadà de peu, una vegada ha mentit sobre ell mateix, la feina i la dona, es queda sense arguments... però TRETZE MIL MENTIDES... són moltes MENTIDES.

Com s’ho fa el ruc de Trump per pensar tantes coses alhora? Te un ganivet tan preparat? No. Trump ha aconseguit el seu record , sota els efectes anabolitzants de les FAES. En Trump va fer un curset d’estiu de la Fundació presidida pel Sr. Aznar. A partir d’aquí, tot s'entén. En Trump va drogat, en realitat, en Trump és un supervivent d’una sobredosi de frau.
Llufa pel vergonyant Trump, Llufa per l’escola de la infàmia, la FAES.