8 de març 2024

TIR AL POBRE
L’exèrcit israelià es diverteix matant palestins que buscaven menjar
En alguna pel·lícula es mostrava com un gran senyor es divertia jugant al tir al plat però no li llençaven plats sinó a gent pobra de la seva contrada que, satisfet, encanonava i matava.

Aproximadament és el que l’exèrcit israelià ha fet aquests últims dies metrallant a la població palestina que intentava aconseguir una mica de menjar. Els palestins a hores d’ara són com joguines en una parada de fira. Indefensos, davant els trets que els clients disparen des de la barrera.

No és la fi del món. El món seguirà orbitant al voltant del sol en forma de pedra o sorra, foc o gel. El que sembla aproximar-se és la fi del que alegrement havíem conegut com a civilització humana.

Els exemples comencen a ser aclaparadors. Del delinqüent comú estem passant (de fet hi hem estat sempre) a l’estat delinqüent. No calen explicacions, ni raons, n’hi ha prou amb tenir més força. La insensibilitat cada vegada major de l’home fa la resta. Aquests dies hem vist amb certa freqüència a soldats jueus celebrant massacres. Se suposa que són els mateixos que de tant en tant s’obren el cap contra el mur de les lamentacions, lamentant-se de no se sap què.

En alguna pel·lícula, el responsable d’un cap de concentració nazi, anava matant des de la finestra de la seva llar a diferents jueus a l’atzar. Era feliç i bon pare.

Se suposa que aquests mateixos soldats també són feliços i bons pares o fills i estudiants i enamorats i que mai no s’havien imaginat celebrant la mort (millor l’assassinat) de cents i mils de palestins, però l’ardor bèl·lic els ha portat a l’alienació humana.

No hi ha re com la impunitat. Aquests dies ho estem veient amb Putin. Només la força té un llenguatge universal.

Potser de la mateixa manera que Déu ens va fer uns castrats, qualsevol dictador pot convertir al seu poble en criminal. Cel i pàtria s’utilitzen com a sinònims i els dos converteixen a l’home en bestia.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
LA HISTÒRIA DE KOLDO
El cas Koldo
A mi em tracten bé i jo mossego pel meu amo. No tothom pot dir el mateix. Hi ha molt desagraït pel món. Jo no. Ábalos em va recollir fent de dòberman a la porta d’una, diguem discoteca, però jo no sóc un dòberman reeixit, jo tinc problemes, jo tinc por. Va ser la meva mare qui em va posar la por al cos perquè era vídua i d’altres s’aprofitaven d’ella.

Sempre he necessitat de confiança, sentir-me útil i l’Ábalos m’ho va donar. Potser massa i tot perquè com sempre passa, si et mores de fred, amb una manta passes i si et mores de gana amb un os també estàs content. Però el temps passa i si sense fer res de l’altre món, et donen dues mantes i tall al plat, t’hi vas acostumant. Al final creus que et mereixes el que et regalen, com els nens de dos anys es pensen especials perquè ja diuen pa-pa i ma-ma. L’Ábalos, no sé la raó, (potser perquè sempre havia volgut tenir un gos) em va anar mimant i engreixant i donant-me aquesta confiança que jo necessitava. I vàrem ser feliços. I tant que sí. Ens ho dèiem tot, ens ho explicàvem tot i, quan era necessari, jo mossegava per ell.

I arriba el dia que et diu, sense dir-ho: “Tu mateix”. No et mana, no et porta a passejar ni al cine ni a cap restaurant especial. Et dóna llibertat. Oh la llibertat! I sóc jo qui aleshores proposa un dia anar a sopar o a donar un vol i ell accepta. I jo em faig gran... i m’avorreixo una mica. És millor que et manin.

Un dia, ho recordo com si fos ara, vaig anar a una festa a l’antiga discoteca que abans guardava. Vaig retrobar amics i amigues, vaig beure més del que calia... L’Ábalos va tornar tard a casa i no va assabentar-se’n. Per primera vegada era l’amo de mi mateix.

Tenia un cert poder, unes coneixences i una ànima una mica enterbolida. Tres dies després arribava el Covid i quatre més tard, em feia ric. D’acord, no molt honestament però ric. L’Ábalos, el pobre, a la figuera... o això feia veure i jo covant un capital.

Ara amenacen Ábalos. No hi ha dret. És innocent... gairebé. Estic a punt de mossegar als que l’incriminen, però no ho faré, a vegades és millor callar.
Traducció de l’Enriqueta Casamitjana i Tedesco.


LA GARSA PROSTÀTICA
DEL ROMÀNIC AL PLÀSTIC
El Hard Rock centre del pressupost de Catalunya
Més enllà d’avantatges i inconvenients econòmics, laborals, tècnics i medi ambientals, convindrem que el Hard Rock, com a maqueta, és una merda. L’erupció d’un Hotel Casino amb forma de guitarra de més de vint pisos a tocar d’una plana banyada pel mar, recorda massa al toro d’Osborne que ens trobàvem a cada corba de la carretera en els llargs temps de la dictadura franquista. Un monument al mal gust hispà.

Catalunya fa deu anys que discuteix sobre la conveniència de construir una mamarratxada semblant. I seguim. Seguim fins el punt que els actuals pressupostos de la Generalitat depenen de la puta guitarra. Inversions importants, aportacions a sanitat, educació, transports, agricultura o sequera, aportacions de la Comunitat Europea per impulsar noves tecnologies, tot, tot, ha quedat aturat pel Hard Rock.

No serà que a l’últim pis de la guitarreta, els americans volen instal·lar un observatori nuclear, o Putin una plataforma de míssils o Netanyahu una terrassa des d’on vigilar els moviments del darrer palestí?

Sembla difícil d’entendre la importància que s’està atorgant a una zona d’esbarjo per a burgesies europees ensopides, oblidant-se de les necessitats del propi país. Els pressupostos poden ser bons o dolents, doctors té l’església però en tot cas són molt més necessaris que un hotel i un casino. A quatre metres del projecte de la discòrdia tenim un parc temàtic, a sis un mar immens, a un parell de quilòmetres monestirs del Cister i a mig camí tres mil restaurants on assaborir marisc i calçotades. Què més necessitem per atraure al turisme?

No cal anar massa lluny per rebutjar el Hard Rock. No calen excuses. Els turistes –amb o sense Hard Rock– seguiran gastant aigua, embrutant platges, anant amb calces per les avingudes i deixant divises. L’Europa del funcionariat seguirà venint a les costes tarragonines i s’allotjaran, si cal en búnquers de la guerra civil. Ells el que volen és sol. Nosaltres pressupostos.

Per sobre del perill climàtic, molt més enllà del consumisme desenfrenat i de qüestions ètiques i morals, hi ha l’estètica.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
IRAN: SOTA EL TERROR QUE NO CESSA
Unes eleccions velades, boicotejades pel poble
Darrerament a causa de les guerres d’Ucraïna i Gaza, les notícies provinents del règim dictatorial dels aiatol·làs de l’Iran han quedat soterrades. En canvi, en els darrers mesos, s’ha aguditzat brutalment la repressió sobre la seva població dissident, i sobre tot contra la llibertat de les dones, en una nova campanya persecutòria a les que no porten vel castigades amb deu anys de presó.

Així, al 2023, van ser assassinades pel règim 834 persones, entre les quals hi ha 22 dones, una d’elles per adulteri, dues persones per blasfèmia i milers d’empresonats. Centenars de noies estudiants han estat enverinades en diverses ciutats iranianes. I també la dona Premi Nobel de la Pau, Narges Mohammadi, lluitadora pels drets de les dones, empresonada els últims anys, segueix en l’actualitat privada de llibertat.

Tanmateix el règim islàmic iranià ha celebrat el passat 1 de març unes eleccions dirigides i controlades pel Consell dels Guardians, que malgrat la propaganda i les amenaces governamentals, un 60% de la població no ha acudit a les urnes orquestrades pel règim. Del total de 245 diputats, només 11 són dones.

El govern iranià, en guerra declarada i amb massacres contra el seu poble i les minories nacionals balutxis i kurdes, últimament ha accelerat la seva producció bèl·lica i molt especialment la d’urani, per aconseguir armes atòmiques, proporcionant a Rússia drons i altres armes. Així mateix, ha aprofitat la guerra d’Israel contra Hamàs per intensificar els seus atacs contra bases i objectius dels Estats Units i Israel, en suport de la jihad islàmica.

Aliada d’un dels dos blocs que lluiten per l’hegemonia mundial, l’Iran malda per erigir-se en la potència hegemònica a l’Orient Mitjà confrontada a Aràbia Saudita. Mentrestant, les dones i els homes oblidats de l’Iran continuen malvivint i patint l’opressió dels aiatol·làs.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
LA REVOLTA DELS TRACTORISTES
A Catalunya les revoltes pagesos han deixat petjada històrica
Enfrontaments i debats crispats a les carreteres han esvaït les últimes il·lusions pageses. La modernització i el creixement de les explotacions agràries sota l’ègida de grans quantitats d'endeutament per augmentar els rendiments i inserir-se en els mercats mundials haurà estat una ganga insensata. Només una minoria d'agricultors s'han beneficiat d'aquest sistema, mentre que la majoria s'han empobrit.

El gener d’enguany, la Unió Europea va veure, amb sorpresa, l'erupció d'una nova revolta i per primer cop no era exclusivament alemanya o francesa, sinó també holandesa, catalana, espanyola... L’Ira dels agricultors iniciada a Alemanya a causa del brutal rebaixament de les ajudes públiques al preu del gasoil agrícola es va estendre i tota Europa es va omplir de tractorades a les autopistes i manifestacions pageses.

Al final d'una modernització imposada, Catalunya ha perdut milers i milers de granges en 70 anys. El 2024 a la Conselleria d’Agricultura continuen considerant els pagesos com els INDIS catalans. Amb prou feines hi ha un agricultor per cada cent cinquanta jornals.

Tot i que el treball de la terra continua sent molt exigent, la situació material dels agricultors catalans sembla ser satisfactòria en general. Els productors de cereals beneficien d'unes condicions materials confortables. La majoria dels altres agricultors, especialment els ramaders, gaudeixen de condicions properes a les dels empleats del sector terciari, cosa que no és tan dolenta tenint en compte el seu passat. Però a canvi d'aquest relatiu benestar, han hagut de sacrificar la seva independència a l'agroindústria, la distribució massiva i l'administració, que és una distribuïdora insaciable d'ajudes i regulacions.

La fi dels camperols, anunciada el 1967 pel sociòleg Henri Mendras, s’ha fet realitat. Una civilització mil·lenària ha mort substituïda per una d’urbanites. És allò de: els pagesos d’ara viuen en cases de cinc pisos amb ascensor. Mentre, els espais encara verds es van transformant en parcs d'oci, autopistes, etc.

La paradoxa és que mentre que el nombre d'agricultors continua disminuint i envellint, el nombre de funcionaris a la Conselleria d'Agricultura continua creixent i el sector agrícola està cada vegada més immers en la globalització del comerç sota l'ègida de la Unió Europea. L'agricultura familiar pateix una inseguretat permanent a causa de la sobreabundància de normes i regulacions, i dels canvis permanents en el comerç internacional.

Així, la neteja d'una rasa o la retallada de bardisses poden donar lloc a controls i sancions sota normes confuses que van sortir d'una oficina de Barcelona en anys anteriors. Aquesta inseguretat jurídica és la negació de la democràcia i recorda la fórmula atribuïda al cardenal Richelieu: "Doneu-me sis línies escrites per la mà de l'home més honest, hi trobaré prou per penjar-lo".

Molts agricultors semblen empesos a la desesperació quan en les manifestacions proclamen patir més que res per les decisions administratives o polítiques preses a Madrid, París, Brussel·les, Berlín o altres llocs que poden posar brutalment en dubte el seu equilibri i viabilitat financera (despatx duaner d'importacions, preus disparats del dièsel, etc.).

Constat en aquest febrer de 2024. La supressió de fronteres ha sumit l'agricultura europea en una crisi irremeiable, i alhora ha compromès la sobirania alimentària dels europeus i la qualitat dels seus aliments. La majoria dels pagesos són incapaços de generar ingressos suficients per cobrir les necessitats de les seves famílies i retornar els préstecs als quals han recorregut per equipar massivament les seves explotacions. Les ajudes de la política agrícola comuna, condicionades al compliment de les normes ambientals i sanitàries, sovint són pèssimes, i ja no aconsegueixen proporcionar-los uns ingressos dignes.

I això ajuda a comprendre per què els agricultors tenen un 43% més de risc de suïcidi que els assegurats en els altres règims de la seguretat social.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
ELS LLOGUERS SERAN UNA GANGA
Moltes lleis per rebaixar preus de lloguers
Fa anys i panys que ens en queixem. L’habitatge s’ha convertit en un luxe inassolible per bona part de la població. Comprar és impossible i llogar aprima el pressupost familiar i als seus membres que en prou feines poden comprar una mica de carn o peix.

I de sobte, la política es fa ressò del problema, el viu com a seu, s’identifica amb el jove de trenta anys que ha d’anar fornicant per les cantonades perquè no té espai per endur-se al company a casa.

La Generalitat, amb la urgència d’una riuada sobtada, fa una llei, en desmunta d’altres, consulta experts i escriu una llei per abaratir lloguers.

La Generalitat –tontets però avançadets– elabora un índex a partir del qual girarà tota la nova llei. Ningú s’ho creurà però aquest índex se’l va carregar el Tribunal Constitucional que en això de lloguers en sap un ou.

Després arriba Espanya, que puja a la tarima i dóna la seva classe magistral. Índex sí, però índex espanyol, no pas català. On aniríem a parar! Ja hi som. Llei aturada. Retrets dels uns als altres i els llogaters pagant una pasta. Catalunya es lamenta de que l’índex no s’adapta a la realitat de les Comunitats Autònomes. I doncs, què es pensaven? Dins el Congrés espanyol els diputats segueixen parlant de “provincias y comarcas” que és el que els van ensenyar a l’escola.

L’únic acord entre els dos governs ha estat lingüístic. Ara a les zones cares se’ls hi diu “zones tensionades” que sona molt més fi.

Mentre la política es baralla, advocats, llogaters i tenedors gremis rics i pobres ja han posat el crit al cel. Ningú no està d’acord. La queixa és unànime. Tots perden diners i veuen en la llei no aprovada, tot de forats negres que permetran a la llarga, esquivar-la. En realitat són aquests grups els que ja busquen la drecera per afavorir al grup que representen. Una pràctica que perpetua la llegenda negra de l'Espanya picaresca que a tots ens fa tanta gràcia. Menys als que segueixen pagant lloguers inversemblants.
LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
DE CAP AL CUP
Noves idees de la CUP
Qui ho havia de dir. Un part tan natural, una criatura tan espavilada, una família tan maca i unida. I en quatre legislatures, l’espatllen. Fa temps que la Cup va de cap. La seva puresa els ha fet, entre altres coses, anar deixant pel camí als seus líders naturals. Ja sabem que un grup compacte i alternatiu no ha de tenir líders, però ells també haurien de saber que en política es viu del lideratge. No en tenen. Per no tenir pràcticament no els queda ningú que sàpiga parlar en públic. S’ennueguen.

Per fer-s’ho fàcil el jovent de la CUP i les dues tietes que sempre els acompanyen han reduït la seva acció parlamentaria a dir que NO. Al que sigui, NO. Estratègia revolucionària on n’hi hagi, però una mica patillera.

Ajudats pels resultats electorals, s’han adonat que el NO a vegades cal acompanyar-lo d’alguna cosa, una amanideta potser, qualsevol detall que faci més alegre el plat. Els més antics del grup jubilats ja o tertulians, els han ajudat. I si tinguéssiu alguna idea? Els van proposar, i els nanos de la CUP s’han llençat a buscar idees.

La copa menstrual n’és una de ben original i malgrat el que pugui pensar-se amb un cert futur. Després n’han vingut d’altres. No són tan innovadores però, això sí, es presenten sota noms prou captivadors. Sobirania alimentària (que és com creure’s un rei mentre et fots el plat de mongeta tendra), pobresa menstrual (regles escasses?), residu zero, institucionalització alternativa... Una bona revolució del llenguatge polític sí que l’han fet.

Malauradament com que no es parlen amb ningú, cap d’aquestes propostes tan maques tenen ni l'opció de ser presentades en societat.

És, segur, per això, que han fet una nova proposta més sonada: Pagar un sou als delinqüents. Toma! Com que la delinqüència és fruit de la marginació social, donant un sou als delinqüents s’acaba amb l’estirada de bosses pels carrers. Genial! Tan que segons sigui el sou a cobrar el gremi de delinqüents augmentarà enormement. Et confesses lladre i a final de mes passes a cobrar per la Caixa. Potser amb lletra petita obligaran a afiliar-se al partit, però així i tot paga la pena. Ignorem a hores d’ara si la idea serà aprovada, però esperem amb delit la propera idea de la CUP.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
CARAMBOLES A CINC BANDES
Clima bèl·lic
Com qui no fa la cosa, la cosa es va emmerdant. La darrera onada bèl·lica a Europa va començar amb la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. El que segons els experts (què faria el món sense experts?) havia de ser una acció ràpida de pocs dies, fa dos anys que dura i mica en mica s’ha anat estenent com taca d’oli. Putin volia evitar l’amenaça d’un occident cada vegada més proper a les seves fronteres però de moment està aconseguint tot el contrari. Els països veïns de Rússia que es balancejaven entre l’enteniment tàcit i la neutralitat, busquen ara descaradament, la companyia d’Europa. A partir d’aquí, es desencadenen tot de fets que, un dia d’aquests faran un pet com un gla amb nosaltres al mig.

La OTAN s’està convertint en una ONG que acull pel brot gros, països de tota mena, des de la refinada Suècia a qualsevol terra bàltica de nom i maneres russes però teòricament independents. Putin amenaça amb armament nuclear. Macron contesta napoleònic que si cal enviarà els seus exèrcits (i els de la resta d’Europa a la guerra). Els altres països, prudents no li fan ressò però la ONU parla de possible guerra i aleshores Europa perd la vergonya i set països ja diuen que ells aniran amb Macron, que per això és francès. Em fet ja les cinc bandes? El desembolicador que desemboliqui l’embolic serà un bon desembolicador.

Potser ha passat sempre però darrerament la política va per aquí perillosament. Es comença per un “aquesta joguina és meva” i s’acaba amb centenars de morts innocents pels carrers. Trump no accepta els resultats electorals i als tres dies una colla de cornuts entren al Capitoli. El P.P. tampoc no els accepta i a la setmana obren el manual de la guerra civil. Putin vol expulsar el malèfic occident i qualsevol dia d’aquests se’l trobarà dinant al Kremlin. Netanyahu necessita fer-se un hort i passa per les armes al poble palestí. Moltes organitzacions però cap cas a la paraula.

Potser és el canvi climàtic el que està canviant als homes. Pels carrers es senten més clàxons, la gent està visiblement neguitosa, es riu menys, les parelles enlloc de divorciar-se s’estomaquen i els països, per no ser menys, es declaren la guerra amb una fredor que fa fretat.

Juraria que no anem bé.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
LA MÀFIA VA DE VACANCES
Enfrontaments entre xinesos i albanesos a la costa catalana
Consti que els albanesos no en tenen cap culpa. Ells estaven a Tarragona delinquint tan feliçment i han estat els xinesos els que han vingut a emprenyar. La proliferació d’albanesos per Catalunya és normal. El seu país és petit fot un fred que pela i estan molt vigilats. Per ells això de Tarragona és xauxa. Altra cosa són els xinesos, amb un país que no se l’acaben amb espais i climes per tots els gustos on cultivar les drogues més variades i sofisticades. Quedi doncs clara la nostra posició. Xinesos al Super i albanesos al cultiu de medicinals plantes i ens estalviarem bronques.

MOLS PASSOS PER LA HUMANITAT
Funcionaris sense cotxe
Bravo per Indonèsia. Qui sigui que mani allí, ha decidit quelcom de conseqüències personals i mediambientals revolucionari. Ha tret els cotxes oficials als funcionaris de manera que han d’utilitzar el servei de transport públic per desplaçar-se. Una de les millors idees dels darrers segles. La salut que tindran per Indonèsia. Llàstima que els funcionaris pràcticament no trepitgen les seves oficines però si fossin treballadors normals, seria una gran notícia.

DELICATESSEN CONCEPTUAL
Quan no hi han diners per comprar compreses
Passem amb sorprenent facilitat del llenguatge pobre, escàs i anglo africà del jovent a la sofisticació esplendorosa dels polítics quan no s’insulten. Així de sobte, a les dones amb pocs recursos econòmics per atendre la seva higiene personal se’n diu que pateixen pobresa menstrual. Ja. I peixeterial i carnal (en el sentit de filets no d’altra cosa) i paternal (en sentit de forn i no de parentesc) i sanital (perquè han d’esperar sis mesos per rebre la visita d’un metge). O sigui, que són pobres. La pobresa sectorial per molt poètica que sembli no existeix. Hi ha pobres, o llindars de la pobresa. La resta són punyetes.

UN EXEMPLE A NO SEGUIR
Capellans de Toledo resen perquè el Papa es mori
Molt exemplar no ho és però sí molt cristià. Un grupet del clergat passa el que abans era la becaina del canonge, comunicant-se per les xarxes. És bonic de veure’ls, rosadets, grassonets, riallers, desbordant salut i resant per la propera mort del Papa. El clergat li té moltes ganes a aquest Papa i el clergat és perillós. Déu em guardi de criticar als seus emissaris toledans, però són una colla de fills de sa mare.

ARSENAL PARTICULAR
Alain Delon acumulava setanta armes de foc a casa seva
Segur hi estava. Amb setanta armes, encara que alguna estigui una mica passada d’anys, es pot defensar força bé una casa. Això no vol dir però que Delon sigui dolent, la raó de l’armament són els seus fills i no se sap quants embolics més. Uns el volen tancar, altres se’l volen quedar i tots el volen veure mort d’una vegada. Les definicions que fan d’ell els fills, no són per estar tranquil. Xenòfob, masclista, agressiu... qualsevol no es militaritza. És el preu de la fama.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
VINTAGE
L’ENCANT DEL DÉJÀ VU
NO TÉ VALOR COM ANTIGUITAT
SINÓ LA PRESENCIA DEL PASSAT AL PRESENT