11 de setembre 2020
EN TOT CAS, VERGONYA ALIENA
Ignorància contra intel·ligència, guanya ignorància.
Dogmatisme contra crítica. Guanya dogmatisme.
Armes contra idees. Guanyen les armes.
Charlie Hebdo tenia les de perdre i va perdre. Injust, desesperant, criminal, però normal.
El que ja no sembla tan normal és la lluita fratricida entre els catalanets nascuts a l’empara de l’ou de pasqua de Convergència. El que per a tothom era una crònica anunciada no pot sorprendre en quan finalment s’acompleix, però la virulència de l’enfrontament, la inoportunitat del moment i les motivacions de la massacre, han passat de ser ridícules a estigmatitzar per sempre més com a ineptes i indesitjables als seus protagonistes. A tots. Això sí, ningú no els pot negar que són independentistes. Llàstima que s’hagin confós de bàndol i vulguin independitzar-se dels seus propis companys.
Tal com van les coses, la propera festa nacional catalana (11 setembre) es pot convertir en un veritable holocaust. Als catalans que els quedi una mica de vergonya només tenen dues solucions; marxar del país o tirar-se al barranc. Els que sobrevisquin i es quedin a Catalunya (entre ells nosaltres), ens anomenarem a partir d’ara botiflers i així ens afegirem a la festa.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
ENTREVISTA SECRETA
La flor i nata de la classe política i sindical espanyola s’han reunit al tuguri subterrani habitual. Porten set hores de timba. Poker al descobert. Cinc-cents euros, aposta mínima. Guanyen els sindicalistes, després d’una llei de restriccions socials, els polítics deixen guanyar als sindicalistes. És com un pacte, però secret.
El contenidor de vidre (el verd) està a vessar.
Coño como bebe la clase obrera, diu somrient Aznar que no sap que fer amb la seva ampolla buida. Tots somriuen. El tuguri sembla un cau de hienes.
Caundo llegue Rodolfo no tendremos ni agua. Diu una altra hiena somrient.
¡Viva el padre de la democracia española! ¡Viva!, ¡Viva!
¡Viva el carnicerito de Santa María del Páramo! ¡Viva!, ¡Viva!
Els llums del tuguri parpalleigen. Sonen les primeres notes de Soldadito Español i tres goril·les amb ulleres fosques i armes blanques es planten davant els membres de la reunió.
Abre Gorilón, debe ser Rodolfo.
I ho és.
Mentre els sindicalistes progres es fiquen a la butxaca els diners guanyats, la resta va cap a Rodolfo que llueix un dels seus millors somriures... de hiena. Es donen cops de colze per seguir les ordenances del Covid.
He dejado a la Argentina peor que en las Malvinas. La frase es massa bonica per seguir picant-se els colzes. Tots l’abracen.
Y ojo con los titulares de mañana, señores. Diu cofoi el Rodolfo. He dejado dicho que: Me rebelo a tener que vivir en presunción de culpabilidad. ¡Toma castaña!
Que bueno eres tío.
¿Y de dónde has sacado una frase tan maja?
De Queipo de Llano después de arrasar Sevilla.
¿Quieres tomar algo?
¿Tenéis Bloody Mary?
A litros. Sabíamos que te gusta…
¡Por Vitoria! Crida en Rodolfo aixecant una copa vermella.
Que cachondo es el tío.
Un cop sec, fa callar al personal. Estès a terra, incapaç d’aguantar una gota més i tararejant Que viva España, en Zapatero. Este Pinochito nunca aguanta nada, diu el seu mestre Zen Felipe González.
¡Viva el Rey!... ¡Los dos! ¡Viva!, ¡Viva!
Un sindicalista s’esclama: deberíamos haber invitado a un enlace de la Nissan, así verían que no se vive tan mal…
I vosaltres us preguntareu. Com sé jo aquestes coses? Doncs perquè jo estava dins el contenidor verd.
LA KINTA FORKA
CALIFÒRNIA... AUSTRÀLIA... AMAZÒNIA...
NO ÉS EL CANVI CLIMÀTIC!!!
Als Estats Units, els incendis forestals semblen incontrolables. Han cremat més de tres milions d'hectàrees a Califòrnia, gairebé un milió a Oregon, i han destruït ciutats senceres a l'estat de Washington. A Oregon més de 500.000 persones han hagut d’abandonar les seves llars. Ciutats idíl·liques colpejades pel foc mentre les flames escopien un aire enfumat respirat per milions de persones. Un desastre.
Vincular els incendis que estan arrasant el planeta a l'escalfament global és un argument groller i sobretot una bona excusa per criticar els governs ja que les causes dels incendis són tan complexes com la seva recurrència és previsible.
A Austràlia els incendis actuals van començar a finals del 2019, han causat la mort de més de 20 australians, inclosos bombers que intentaven salvar vides.
Les partícules aerotransportades del fum d’aquests incendis estan donant la volta al món. Onze milions d'hectàrees cremades... Amb una economia dominada per la mineria, Austràlia ha estat reticent durant dècades a prendre mesures contra els gasos d'efecte hivernacle. Ara és la primera víctima d'aquesta política. Austràlia ha entrat en l'era de la catàstrofe climàtica i està cometent un veritable suïcidi climàtic. El seu magnífic escull de corall s'està morint, els seus boscos primaris estan cremant, els seus boscos submarins d'algues gegants ja han desaparegut, moltes ciutats no tenen aigua o aviat no en tindran i el vast continent està cremant a una escala desconeguda fins avui.
L'aire a Canberra, la capital australiana, el dia d'Any Nou va ser el més contaminat del planeta, amb un plomall de fum tan vast com Europa. Sydney s'enfronta a un enorme núvol de fum que està asfixiant la ciutat. La contaminació atmosfèrica ja és tres vegades pitjor del que ha estat en els últims cinc anys - i no hi ha esperança de millora.
Algunes de les temperatures rècord d'estiu a l'est d'Austràlia és probable que es converteixi en la norma en poques dècades. Preparem-nos per conèixer l'acrònim IQA - l'Índex de Qualitat de l'Aire.
L'Amazònia crema i el fum aixeca partícules fines de carbó que cauen lentament a terra. L'últim peatge va ser de 93.000 incendis només a la part brasilera de l'Amazònia i representa un augment de més del 60% respecte a l'any passat.
Les capes de carbó enterrades sota la superfície de la selva tropical indiquen que, durant milers d'anys, els antics habitants de l'Amazònia han estat utilitzant foc per netejar el sòl forestal amb fins agrícoles. No obstant això, a diferència de la majoria dels incendis actuals, les antigues pràctiques natives van deixar els arbres intactes. El foc era una part essencial de la seva estratègia de planificació de l'ús del sòl.
Els paleoecòlegs prenen mostres de sòls i llits de llac i després examinen els petits fragments de carbó que s'acumulen després d'un incendi. La primera conclusió obtinguda des d'aquest punt de vista mil·lenari és que gairebé no hi ha incendis naturals a l'Amazònia.
A l'Amazònia, el foc és obra de l'home. Tot i que l'actual president brasiler Jair Bolsonaro ha estat criticat per encoratjar les cremades d'enguany, les polítiques governamentals han abolit generalment l'ús del foc. Els humans han cremat parts de l'Amazònia durant milers d'anys, però les anàlisis d'aquests incendis indiquen que el bosc mai ha estat tant pertorbat com al segle XXI.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
11 DE SETEMBRE DE 2020: DIA DE LA REVOLTA I LA DIGNITAT D’UN POBLE
Ningú ho esperava ni ho preveia, els periodistes no ho sabien i la seva feina els darrers dies era com sempre: anar repetint les noticies oficioses. Malgrat la pandèmia, a Barcelona i a moltes ciutats i pobles del país han aparegut grans pancartes en edificis emblemàtics alhora que els barris i places han estat okupades per milers de persones.
Què passa!? Qui són!? Què volen!?
A dalt de les torres de La Sagrada Família ha aparegut una pancarta que diu: “Sense lluita no hi ha independència”; dalt del monument de Colón una altra amb: “Polítics vividors toqueu el dos!”; a la torre Agbar: ”Independència amb decència”; a la Pedrera:
“Prou mentides i manipulacions, n’estem fins els collons!”; a la Catedral: “Capellans, deixeu esglésies i propietats per a tots els ciutadans!”; a les Torres Mafre: “No hi ha independència sense desobediència!” i “Polítics la vostra feina és al teatre”. A la façana de la Generalitat s’hi pot llegir: ”Govern dimissió, vosaltres sou el pitjor virus” i a la de l’Ajuntament: “Habitatge, feina i menjar per a tothom!” i al Parlament, també pintat: “Ciutadans, ja és l’hora!”.
Des del matí s’han concentrat multitud de veïns i veïnes organitzades en les coordinadores dels seus barris en assemblees per a decidir les accions del dia. S’hi han afegit, entre d’altres: les putes indignades i llibertàries, els del top manta, els iaio flautes i gent gran en revolta, feministes en lluita, gent sense llar, col·lectius contra l’especulació immobiliària, col·lectius en suport als presos... és lloable l’acció dels pagesos i pescadors que ja fa temps que porten menjar per cobrir les necessitats dels molts que passen gana, i que són presents en els actes.
A primera hora de la tarda comencen les mobilitzacions arreu del país. A Barcelona s’han okupat dotzenes de blocs d’habitatges dels fons voltor per famílies desnonades i s’han fet diverses pintades per tots els edificis de l’administració pública en demanda de llibertat i justícia. I per fi s’ha pogut okupar el Parlament de Catalunya. Paral·lelament centenars de cotxes han bloquejat les entrades a la ciutat i les casernes de la policia nacional i els mossos, tot impedint la seva sortida.
Finalment, cap el tard, diverses columnes s’han dirigit a la Plaça de Sant Jaume onejant banderes negres i portant dues grans pancartes: “Polítics independentistes aneu a cagar a la via” i “Volem una terra lliure amb homes i dones lliures”. Tot superant uns cordons policials una escaladora s’enfila a dalt de tot del Palau de la Generalitat, crema la bandera espanyola i canvia la senyera per una altre que, en comptes d’un estel, hi du un cagarro. Al mig de la plaça, quan ja fosqueja, s’organitza una foguera amb els llibres que han estat escrits en els darrers mesos pels diversos líders independentistes i els seus assessors i analistes polítics a fi de blanquejar les seves actuacions, enganys i mentides, alhora que la gent crida: “Govern i polítics dimissió per mentides i traïcions!”.
El president de Catalunya, superat per la situació, des de la ràdio i la televisió s’adreça al poble tot dient que s’ha d’anar a poc a poc i, com a demòcrata, diu que això no toca i apel·la a la llei i l’ordre institucional, demanant als revoltats que tornin a casa seva. Amb la policia bloquejada a les seves casernes i sense poder demanar reforços, el Govern català, aïllat i acorralat per la gent, finalment demana ajut a Madrid.
No sabem si l’endemà, com gaire bé sempre, aquesta revolta acabarà amb una brutal repressió o serà aprofitada per alguns oportunistes polítics però el cert és que, a dia d’avui, Catalunya ha escrit en la història, un dia de glòria i dignitat.
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL PRIMER
CRÒNICA DE L’ALBA
El carrer és buidor, foscor i silenci. De matinada, de tant en tant passa un ciclista repartidor de pizzes amb la caixa de tela groga penjada a l’esquena. Els cotxes patrulla de la Urbana, dels mossos i dels polis de la secreta generen la por pintant les parets amb la llum blava de les sirenes. En una finestra es pot percebre l’ombra d’un rostre femení amb ulls de mussol amorrat al vidre. La Kahlo no participa però ho vigila per si les mosques o els polis... els agafen...
- A aquest pas encara ens agafarà aquí el desconfinament, s’exclama el Soutine, un hipocondríac amb clars símptomes d’apnea i la màscara antiCOVID al cap.
- Doncs pica tu! Replica ofès Picasso. Mentre es grata la part adolorida. Se m’ha desencaixat l’espatlla.
Kandinski –li diem Kandinski perquè crida molt i és mig cec però àgil com un esquirol- passa a quatre potes sobre la colla, agafa el mall i el clava al terra fent trontollar els vidres de mig edifici.
Un bon cop, però el martell ha picat força lluny del forat que feia hores que havíem començat a treballar. Ara tenim dos forats i el temor d’haver despertat mig barri.
- A veure, no pot ser tan difícil, és un edifici Nuñez y Navarro. Diu Tàpies. Tots se’l miren amb ganes d’insultar-lo una mica, però és el capo, avui mana ell.
Kandinski torna ha aixecar el mall.
- Ho torno a provar?
- No! Diuen tots prenent-li el mall de les mans.
- Si voleu ho intento jo, diu Miró, tot foteta. Us agrada que els altres us planyin.
- Me’n vaig a casa. Aquí no hi ha prou tècnica. Enceta el Soutine... tallat en sec pel Tàpies.
- Però si estem al lavabo de ton àvia...
Soutine va per marxar però el cap l’agafa pel coll de la camisa.
- Quiet! I va, tranquil... Són dos copets de merda, companys, dos copets. Us recordo que el nostre objectiu és reunir una muntanya d’euros i hem d’acabar la feina. I em de fotre als de La Caixa!
La feina consisteix en foradar el terra del lavabo de l’àvia que dona exactament damunt de la caixa forta d’una sucursal de La Caixa. Entrar, pispar els diners, tornar al pis de l’àvia i emportar-nos-la amb taxi a l’hospital alhora que peta la bombona de butà que em posat al forat... per innocentar-la. Al taxi han previst fer veure que està moribunda i l’estan vetllant. Està tant blanca degut al confinament, que d’aspecte ho sembla.
Es produeix un terrabastall. Picasso, mentre intentava passar a la rereguarda del grup, ha donat un cop de cul –que és la única part sencera que li queda- a la paret i ha arrencat la pica del lavabo que s’ha quedat penjant damunt el forat.
- Aquí, a tocar, teniu el primer gran cop dels GOMES.
- Els Gomes! GRUP D’OPERACIONS MOLT ESPECIALS! Quina colla de rucs, nosaltres, no? Però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara acabem de foradar i arribar a la caixa forta!
- Socorro! Socorro!
Al grup revolucionari se li posa la pell de gallina.
- No us preocupeu, diu Soutine, és l’àvia. Cada matinada a aquesta hora es pensa que s’està morint.
Havien pensat en tot, inclús amb l’alarma de la sucursal. Era qüestió de saltar a dins, buscar el quadre de control elèctric i tallar la llum.
Abocat al forat mentre el subjecten, Picasso s’exclama: I on és la caixa dels ploms? I els fot la festa enlaire. No hi ha cap armari... ni sucursal... és un magatzem de fruites.
Instintivament mirem al capo, en Tàpies, que mai perd la calma.
A prendre pel sac! Tots a córrer.
Espereu, diu el Kandisnki, ja baixo jo. Els hi tinc ganes a aquests capitalistes. Diguem de passada que el Kandinski és el més anarquista del grup amb la qual cosa ja res pot sorprendre.
Al final la cosa no va anar tan malament. L’assegurança de l’àvia va pagar la reparació del terra del lavabo i el va enrajolar de nou i el Director de la Sucursal, va pujar a saludar-la i li va regalar un calendari. Ella va haver de pagar una pica nova.
La única nota negativa va ser que al Kandisnki li van fotre una multa de mil euros per saltar-se la quarantena i insultar a l’autoritat. Va voler tornar sol a casa i... els mossos el van enxampar. La vam pagar entre tots.
Els del GOMES, després de cotitzar-se van decidir continuar els cops econòmics amb l’objectiu de recuperar prou diners per muntar una residència per a antics lluitadors antifranquistes, sindicalistes, maquis i grups revolucionaris que a hores d’ara malden per sobreviure amb sis cents euros al mes després de molts anys de lluitar per un món millor.
CONTINUARÀ
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HUMANOTECA
EL DRET SAGRAT DEL VOT
Votar segons les definicions acadèmiques, significa una cosa així com la manifestació dels drets dels ciutadans a escollir lliurament als seus representants. I és cert. Però hi ha altres maneres d’entendre el vot o un procés electoral qualsevol. Per exemple, votar també vol dir:
L’assaig general d’una revolta popular (veure Bielorússia)
La millor mesura per calcular el nivell d’estupidesa d’una nació (veure Brasil)
Sinònim de tupinada, engany... (veure Rússia)
El malson de Trump (veure EEUU)
Englantina d’or d’un procés electoral (veure Catalunya)
Sistema pel que la dreta arriba al poder i anul·la la democràcia (veure mig món)
Coartada del poder per mantenir-se en el poder (veieu tot el món)
O sigui que, com va dir aquell, la democràcia és el pitjor sistema polític... exceptuant tots els altres.
LA LLUFA
Algú sap per on para Cambodja? Algú recorda a un tal Pol Pot? Algú podria dir qui és Kaing Guek?
Algú recorda la imatge de mils de cranis perfectament arrenglerats en sàdica exposició? Ah Sí!! Doncs aquests cranis corresponen a les víctimes cambotjanes ordenades per la paranoia de Pol Pot i executades per K. Guek també conegut com a Camarada Duch. Crani amunt, crani avall, els Khmers rojos, van aconseguir la heroica xifra de dos milions de morts entre els seus conciutadans.
Ara, el fill de puta Camarada Duck, ha mort. Abans però, va tenir temps d’escapar-se amb tota la família, donar classes de matemàtiques sota nom fals, convertir-se en home religiós, confessar-se com l’executor de la massacre i demanar perdó a les víctimes. Durant els anys de presó, no va ser torturat i segons sembla va morir per falla pulmonar. En qualsevol cas no li van tallar el coll com a les gallines que era la manera de fer executar als seu compatriotes.
El Camarada Duch, va acabar la seva brillant trajectòria fa gairebé cinquanta anys. Durant aquests temps, quantes condemnes heu escoltat de la seva vida assassina per part de les nacions democràtiques? Poquetes.
La diplomàcia política i religiosa internacional és com el Mar Mort. Aparentment tranquil, pla, sense tempestes... però mata i sobre tot, deixa matar. Un mar traïdor.
Descarregar en Pdf 
