21 de juny 2024

SISMISME A FRANÇA
Dreta versus esquerra a França com en els vells temps
A França s’ha produït un terratrèmol amb epicentre a Macron d’intensitat fins ara desconeguda. La geopolítica feia temps que anunciava la sacsejada però ni els més experts geòlegs podien imaginar la seva magnitud. El darrer senyal d’alarma va produir-se en les eleccions europees. La dreta va arrasar i a Macron se l’havia de buscar entre els grups extraparlamentaris. Una dimissió discreta hauria estat un bon epitafi però el President és molt President i malgrat saber que no té opcions ni per ser setena força parlamentaria, es compra un flotador i es llença al riu convocant eleccions.

Macron es pensa que és Sànchez, però no.

Arran del moviment macronià, França ha patit un segon sotrac. Històricament la dreta fa pinya per enderrocar a l’esquerra. No s’entenen però saben que es necessiten i s’ajeuen al mateix jaç. L’esquerra en canvi, més pura que la Verge Maria, prefereix dormir sola. Aquesta vegada i sense que serveixi de precedent, a França hi ha canvi de papers. La dreta, tot i saber-se guanyadora de les properes eleccions, es baralla entre ella. En tindrien prou amb un matrimoni de conveniència a dissoldre tres mesos després de culminar l’acte, però els costa l’entesa mentre que l’esquerra, amb l’aigua al coll, recupera l’ancestral símbol del Front Popular per unir forces electorals. A hores d’ara s’han apuntat al Front les antigues esquerres, les esquerres de sempre, els que pensen que algun dia seran d’esquerres i les esquerres desencisades. Moltes esquerres.

L’enemic comú per ambdues tendències és Macron. Com combatran al petit reietó? Si seguim la lògica històrica, la dreta, tres dies abans de les eleccions faran un sopar de germanor, donaran un missatge comú d’unitat i aconseguiran majoria. L’esquerra, afònica del soroll que faran durant la campanya, el dia abans de la votació agafaran una emprenyada monumental, es diran el nom del porc els uns als altres i per mantenir la seva puresa ideològica aconsellaran a la població la revolucionària abstenció. Resultat final, guanyaran les dretes, Macron pactarà amb la dividida esquerra i tornem a començar. Original no ho serà però divertit, sí.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
DEJADME SOLO EN EL CORRAL DE LA PACHECA
Jo, el Fiscal General
Considerant que Espanya és una puta merda jurídica, intel·lectual i social...

Considerant que els Fiscals de l’Estat són una merda jurídica, intel·lectual i social...

Considerant que els quatre fiscals de l’anomenat “procés” són la crème de la crème d’aquesta merda jurídica, intel·lectual i social...

I Considerant que responen únicament i exclusiva al crit de guerra de “quien pueda hacer algo que lo haga” de la merda extremista coneguda com Aznar...

Fallo que, tots els fiscals han de perdonar els delictes als encausats en el procés anomenat procés, que una vegada complida la sentència prenguin Forta-Sec per controlar-se la diarrea ideològica i que si volen seguir fent la guerra santa es desplacin a El Valle de los Caídos, on l’aura del gran dictador (no Charlotte, l’altre) segueix contaminant la basílica.

Dicto i mano. Amen.

I ara, entre nosaltres, els diré la veritat. Jo era un home normal. Jutge sí però normal. Creia en les normes i les lleis que poden afavorir una mica la convivència i evitar flagrants injustícies. Però vaig néixer a Lumbrales, província de Salamanca, és a dir, al rovell de l’ou d’Espanya on la justícia sempre està al fons a la dreta.

Reconec que el meu equilibri inicial, ponderat per família i amics ha anat donant pas a un procés al·lèrgic que m’altera força. Precisament en plena urticària dretana, vaig topar-me amb el President Sánchez i l’endemà em va proposar ser Fiscal General. Un regal enverinat. Una medecina que pot curar la malaltia però farcit d’efectes secundaris. Aquesta és la meva situació mèdica i jurídica actual. Em sento fort per enfrontar-me a la cova de les togues fosques, en realitat m’atrau enfrontar-m’hi i ho faig. Descanso millor a les nits quan aconsegueixo frenar la seva filia franquista però alhora, l’endemà, abans de sortir de casa, penso si serà el darrer matí camí de la feina.

En tot cas, em dic, millor ser víctima que hereu de la dictadura.


LA GARSA PROSTÀTICA
... PERO SIGO SIENDO EL REY
Milei té bons padrins
La tossuda realitat de cada dia permetria considerar l’etapa presidencial de Milei com un dels set desastres naturals de la història. Per molt que vulgui simbolitzar la joventut, la rebel·lió i la modernitat, Milei és un caducat tanguista de taverna.

Per un sol vot Milei ha aconseguit aprovar una llei (llei òmnibus) que deixa en bragues el sector públic d’Argentina. La idea bàsica de Milei és: que campi qui pugui... i com tothom sap, els que poden campar són els de sempre. Dins el Senat, abans de la votació durs enfrontaments, al carrer després de la votació (aprovada gràcies al vot de qualitat de la presidenta del Senal i vicepresidenta argentina) durs enfrontaments, però Milei guanya. Aquesta gent sempre guanya, fins que un dia han d’escapar-se del país. Tampoc en aquests cas Milei tindrà problemes. La seva manera de ser, de parlar, de manar, encaixa perfectament amb molts líders mundials que de ben segur li facilitaran un helicòpter per la fugida. Són els típics xulos que cauen simpàtics.

Sense anar més lluny, una societat tan reduïda i selecte com el G7, ha invitat a Milei a les seves reunions. No s’espera d’ell que aporti grans solucions, ni petites, però al G7 segur que els farà gràcia tenir-lo per allà. L’amfitriona és la Sra Meloni, una altra diva del tango enlluernada per la personalitat del President argentí. La invitació, més enllà de surrealista, té una avantatge, durant uns dies Milei no farà política perquè està aprenent a menjar amb coberts com és habitual en els sopars del G7.

Les escoles lacanianes, freudianes i kantianes de Rosario i Buenos Aires, van embogides buscant la relació Milei, G7. Ni la interpretació dels somnis els dóna una pista. És molt senzill. El que cal és no buscar en el conscient ni en l’inconscient. Quan es tracta d’esbrinar les raons dels aparellaments de les dretes només cal buscar el grau de primitivisme per explicar les aliances.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA FÓRMULA 1 REVOLUCIONA BARCELONA
Els veïns celebren per avançat la revetlla de Sant Joan
Barcelona avança cada cop més sense aturador cap al progrés i l’alegria dels diners, encapçalada pels seus dirigents com el seu gran emprenedor alcalde, i Barcelona Oberta.

Ara protagonitzen esdeveniments com la Copa Amèrica d’aquest estiu i la Fórmula 1 pels carrers de Barcelona. Són partidaris de què arribin cada cop més turistes per terra, mar i aire, contraris al decreixement i a una Barcelona peatonal, pel gran goig de comerciants, hotelers i especuladors. El negoci és el negoci.

Però, tanmateix, molts dels barcelonins que encara resten als barris de la ciutat sembla que no entenen les bones intencions progressistes dels nostres governants. Així, en aquests dies tot s’ha trasbalsat en motiu de la cursa dels bòlits pels carrers de la ciutat.

La revetlla de Sant Joan ha començat abans d’hora: milers de veïns encenen fogueres arreu per carrers i cruïlles per on han de circular els cotxes de la Fórmula 1, animats per les colles de diables que persegueixen als turistes amb el seu foc.

Els bòlits, confusos, no arriben al seu objectiu, un s’estavella a la botiga de Luis Vuitton del Passeig de Gràcia i una altre se surt del trajecte traçat, atropellant una colla de turistes, alhora que la policia no és efectiva, en ser obstaculitzada pels nombrosos tractors de la Revolta Pagesa.

Al Tibidabo i a Montjuïc s’hi han refugiat molts turistes, espantats pels esdeveniments, des d’on contemplen bocabadats i sorpresos una Barcelona rogenca on progressen cada cop més les flames i el fum.

Pels carrers i places barcelonines els veïns criden “ni fum, ni soroll, ni turistes!”, “ja n’hi ha prou de parc temàtic!”, “fotem a mar a tots els depredadors econòmics i colonitzadors!”, “fora especuladors!”, mentre les autoritats atemorides i tremoloses abandonen la Generalitat i l’Ajuntament en helicòpter.

Barcelona de nou sorprèn al món, no estava dormida, i després de tants anys, pel juny torna la falç al puny.

CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
OBRES D’ART REQUISADES I RETORNADES
La guerra mai acaba, confiscacions a dojo i robatoris dels guanyadors
La restitució d'obres d'art robades a Espanya és un tema que requereix una estreta col·laboració entre les autoritats locals i internacionals, així com experts en art i patrimoni cultural. Dit això tan bonic anem al gra! Cultura obre la porta a retornar 5.126 obres d'art que el govern de la República va confiscar per protegir els béns artístics i que la dictadura mai va retornar. El govern narco-marxista de Sánchez ha publicat un inventari amb les peces confiscades que es troben en museus estatals perquè els seus hereus puguin reclamar la devolució.

Ja tenim un bon començament per aquesta pel·li de tresors! Estimat Lector, si estàs interessat en un cas concret d’obres d'art robades, et recomanaria que consultessis fonts com arxius de notícies i informes oficials per obtenir informació detallada. Però si desitges explorar més a fons com es treballa en la recuperació d'obres d'art des d'una perspectiva ètica, demana una visita al banc d’Espanya. Allà hi ha un fons de centenars i centenars de mobles antics, cadires, coberteria, vaixelles, ceràmiques i joies dels quals mai s’han preocupat de buscar el propietari.

Has tingut sort! Fas la visita! Mentre tafaneges segurament que coincidiràs amb altres visites. Veuràs que els funcionaris quasi es trenquen l’espina dorsal fent reverències –a elles i no a tu- i llavors comença l’espectacle. Una de les visites són dos marquesos i l’altra són una duquessa i una comtessa. En definitiva, Grandes de España. Porten, com si fossin gossets, a algun polític del PP o del PSOE que saben lladrar com cal si algú posés impediments als seu amos.

Entrem al segon acte! El marquès s’enamora d’una coberteria massissa de plata i or de cent jocs. En total 700 coberts, deuen pesar entre sis i vuit quilos. La reclama dient que com es pot veure tenen incrustades les armes d’un avantpassat i que els maleïts rojos els hi van robar. El funcionari li fa una reverència. El polític aprova amb el cap i ganyota de dòberman. Llavor se sent la veu de la duquessa: Dios mío, esto es mío!!! Segons ella la coberteria pertany a la seva família i el marquès deu ser un farsant arruïnat que vol restablir la seva fortuna robant aquella coberteria vinguda d’Amèrica. Que sí, que llavors Espanya era un imperi i els seus avantpassats explotaven les mines d’or i plata fent treballar de gratis als indis. Que sí! Que la coberteria va ser robada pels anarquistes de la FAI amb l’excusa de protegir el patrimoni artístic. Que no! Que no van matar a aquell pobre avantpassat. Que sí! Que es va salvar gracies a un anarquista. Que no! Que l’anarquista no es va salvar de l’afusellament. Pobrecito! Potser Déu l’hagi perdonat.

En aquest punt de la discussió els dos polítics estan a punt de boxa, punys tancats, cara de conquistadores, l’ambient s’omple d’un polsim que enrareix l’atmosfera de la sala dels tresors.

Llavors intervé el segon marquès, té una veu dolça, acostumada a manar i ser obeït. Un accent de Castilla la Vieja tallant com les navalles. Mi querida duquesa, con todos los respetos, está equivocada. El segon marquès reclama calma i serenitat. Explica que tots bàndols tenen dret a reclamar la coberteria. Pues sí! Que no veuen que la història de les famílies els fa a tots propietaris de la coberteria. I durant vint minuts els fa una exposició que deixa a tothom convençut de dividir en quatre parts aquell tresor familiar. L’atmosfera de la sala es carrega de bons auspicis. Els funcionaris reparteixen la coberteria en quatre maletins. Els polítics s’encaixen la mà. Pues sí! De Buena nos hemos librado.

I com en una processó, els quatre Grandes de España travessen el Banc d’Espanya, quatre funcionaris carregats amb quatre maletins els acompanyen fins al carrer. Dos Mercedes últim model els esperen. Els xofers obren les portes i els cofres. En 30 segons l’afer està conclòs. Una restitució aconseguida que figurarà a l’Excel de les restitucions d’obres d’art del Ministerio de Cultura.

Doncs sí! Avui heu pogut aprendre molt sobre la devolució d’obres d’art als seus legítims propietaris.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
MÉS LLEIG QUE PEGAR UN PARE
Ministre, RENFE i ADIF, solucionen els retards
La picaresca és a Espanya el que Napoleó a França. Tot. Potser algun dia els francesos puguin deslligar-se de l’emperador, Espanya durà sobre les espatlles el murri de torn fins el darrer judici.

El murri, necessita un entorn. Espanya és l’entorn. El murri necessita de gent estúpida i cretina. Espanya n’està plena.

I amb aquestes estan... la RENFE fa de murri.

Els problemes, averies, incomoditats i retards a les línies ferroviàries al seu pas per Catalunya, formen part de l’espectacle turístic del país. S’expliquen experiències, es fan apostes, estadístiques, protestes i fins i tot s’aprofiten de manera voluntària per arribar tard a la feina. Com que entre el Ministeri i la Empresa es veien absolutament incapaços d’arranjar les deficiències, un dia, abans una manifestació no ocupés la sala on es reunien, les autoritats varen decidir donar peixet al poble. Renfe, Adif, el Ministeri i la Mare de Déu dels Dolors, pagarien els teòrics retards que pugues tenir la línia fèrria. Per cada quart d’hora de retard, l’import del bitllet seria abonat a l’usuari. S’han arruïnat.

Quedaven dos solucions per evitar la fallida de l’empresa. O els seus trens arribaven a l’hora (tasca impossible en una casa com la nostra) o es rebaixaven els requisits de devolució. És el que han fet. Si abans et tornaven part de l’import per quinze minuts de retard, ara t’hauràs d’esperar una hora a l’andana abans no et donin ni les gràcies per no haver aprofitat el temps robant coure. Les diferencies temporals de 15 a 60 minuts són prou explícites per entendre la confiança que RENFE ADIF i el Ministeri tenen en la seva pròpia empresa. A qualssevol país això s’interpretaria com una bufetada als usuaris però aquí forma part de la picaresca i la gent s’ho pren com si estes llegint el “Lazarillo de Tormes”
El que realment fa mal als ulls i a la intel·ligència és que les devolucions es faran a través de “RENFECITOS”, Una mena de “Cupón del Hogar” dels anys seixanta per a mestresses de casa estressades. El criteri d’anomenar “RENFECITOS” a les devolucions per retards, ja no formen part de la picaresca, son pura i senzilla imbecil·litat. LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
JA ERA HORA
Dimiteix el Ministre de Guerra d’Israel
Benny Gantz, ministre de guerra d’Israel ha donat un pas potser inútil cara al final de la guerra però extraordinàriament clarificador. Gantz parla del que representa una “veritable victòria” i aquest és un concepte poc visualitzat entre els exèrcits del món que semblen confondre victòria amb devastació. La guerra permet imposar-se a l’enemic, no exterminar-lo. El domini és una conseqüència salvatge de l’enfrontament però a la llarga revisable. El genocidi és el fracàs absolut de la humanitat, sobre tot dels victoriosos.

Per això és bo que un ministre de la guerra, entengui aquests precepte. Probablement Gantz ha trigat massa a aixecar la veu però ho ha fet menystenin la fàcil defensa de qui obeeix ordres.

Mai la guerra no pot ser eterna, cal, com diu Gantz, desmilitaritzar el territori i normalitzar relacions amb la gent que viu al territori. Feia bastant de temps que no escoltàvem paraules com aquestes en un militar.
Més enllà d’això però, hi ha una frase en el comiat de Gantz absolutament revolucionària. Demana que el servei militar al país s’ampliï tots els israelians. Ja era hora!

L’acorralament d’Israel a Gaza ha deixat milers d’imatges impúdiques, però una de les que fan més mal, és la dels estudiosos de la Tora. Aquests erudits fanàtics majorment que empenyen al poble palestí més enllà de casa seva, que formen el gruix de colons agressius, que llueixen rinxols i aptituds gimnàstiques davant el mur però que a l’hora de defensar les seves exigències es queden a casa repetint salms. Aquests personatges que Benny Gantz demana que participen en la lluita del seu poble -justa o injusta- enlloc de quedar-se amagats entre rotllos de paper, simbolitzen la injúria i la covardia dels agressors de la humanitat. N’hi ha molts com ells arreu del món, gent que incita i s’amaga que provoca i fuig però en general son més anònims, com a mínim no tenen el cinisme de posar-se un uniforme (civil, això sí) que clama per la guerra.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
SETANTENA TEMPORADA DE LA SÈRIE, ESQUERRA REPUBLICANA
Esquerra no troba un local on poder barallar-se
Un dia va sortir un avi al balcó de la Generalitat i va proclamar la República Catalana. Això passava aproximadament cap el 14 d’abril de 1931. Des d’aleshores, apart del també avi Tarradellas, ningú més d’Esquerra Republicana ha tornat a sortir al balcó. I en tenen ganes.

Poques idees, pocs historials polítics i personals semblen tan coherents i nets com els d’Esquerra. Pocs partits han tingut seguidors més fidels i convençuts com Esquerra. I malgrat tot, Esquerra segueix encallada.

A vegades podria pensar-se que Esquerra és tan de casa, tan de masia i barriada, tan d’horta i sardana, tan de geografia i literatura catalana, que els ha faltat volada. Catalunya és la hòstia, però -agradi o no- comparada amb el món, és petitona. Costa fer un projecte universal dins d’una capsa.

Els dirigents d’Esquerra, surten de la franja i es perden. Es queden sense projecte, sense revolució ni esperança. Caldria albirar un horitzó més ampli. Tal com va el món, les ideologies han de ser més generoses. No n’hi ha prou en construir una escola, es necessita organitzar un sistema educatiu global. Catalunya mereix millorar però també les altres terres. No farem res aïllant una zona si el que l’envolta és la misèria. Resulta magnífic tenir un partit Republicà català, sempre que la seva ambició vagi més enllà de la Plaça de Sant Jaume.

Darrerament, les forces vives esquerranes viuen entre possible pactes amb uns i altres. Com va fer la CUP en els seus dies de gloria, l’esquerra va tan dividida que fins i tot les votacions acaben en empat. Set mil vuit-cents trenta-tres a favor, set mil vuit-cents trenta-tres en contra. Molta divisió... o igualtat segons es vulgui veure. Esquerra Republicana no ha de protegir-se d’Esquerra republicana però malauradament, quan algú ensuma una flaire contrària a la direcció, la votació s’endarrereix per falta d’espai.

Esquerra ha de traspassar la barrera catalana, ha d’aspirar a més i els seus líders a menys. El que importa no és presidir una Generalitat, el que ens convé a tots és millorar la nostra qualitat de vida siguem catalans o de la quinta forca. Anar a més, a més humanitat.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
ELS TIFFOSSI ARRIBEN AL PARLAMENT ITALIÀ
Bronca de carrer al Parlament italià
Es discutia sobre l'Autonomia Diferenciada, però no importa. Del que s’hauria de parlar d’una vegada és de les personalitats que ocupen un Parlament i que com a arguments només saben utilitzar el cop de puny i les puntades de peu. Energúmens que, de pertànyer a una barriada marginal, estarien a hores d’ara en una comissaria. Si la democràcia consisteix en votar a elements com aquests haurem d’abolir la democràcia que, precisament és el que volen aquests pinxos. Mal futur.

AIXÒ DEL LLIURE COMERÇ
La Xina i els aranzels
El lliure comerç és com la rondalla de la Ventafocs. Fa bonic d’explicar però ningú no se la creu. No hi ha una punyetera compra entre països que no estigui farcida de trampes, secrets i impostura. Europa renya ara a la Xina perquè els seus cotxes elèctrics estan subvencionats pel partit (o el govern en llenguatge més modern). Què fa Europa? El mateix i els EUA el mateix i Okambubu sur mer, també. La trampa és la llei del negoci. La rebequeria europea quedarà en res, les represàlies de la Xina quedaran en res i la població europea i xinesa seguiran pagant el soroll.

UN ALTRE ESPÈCIMEN
Vito Quiles fuig del Congrés buscat per la justícia
Es multipliquen com les rates. Vito Quiles és una de les darreres en sortir de l’amagatall. Es passeja pel Congrés, crea fake news a dojo en nom del seu amo Alvise Pérez (Se Acabó La Fiesta) un xulet de barri que, això sí, té molts seguidors menys xulets però igual d’imbècils, a les xarxes. El més divertit de tot és que el nen va sortit per cames quan algú el va avisar de que la Policia anava a buscar-lo. Segur que serà per error com ja ha manifestat una jutgessa, als xulets d’ulls blaus i extrema dreta quan la justícia els reclama, sempre és per error.
Es fa cada dia més difícil viure en aquest país.

FINANÇAMENT SINGULAR PER CATALUNYA
Ara sí, ara no... i tot depèn del suport de Madrid a Barcelona
Ostres tu, quan de temps sense parlar de diners per Catalunya. Era un tema tabú des de l’aplicació de l’estat de setge econòmic-policial via l’article 155. Després van venir els governs de Torra, de Pere Aragonés i tampoc se sentia parlar de diners.
La clau és: si anem a unes segones eleccions catalanes, que l’Illa tingui arguments que valguin milions d’Euros. Clar que fàcil no ho té. Junqueras està disposat a deixar-se comprar. Però les bases d’ERC segurament el fotran fora.
A Junts els interessa que passin els dies per anar empenyent una dura recuperació electoral. Bé que potencialment possible, a la pràctica la gent no els acaba de perdonar allò de la DUI de 8 segons i les seves posicions mini-socials de centre dreta.

LA FEIXISTA LE PEN AMENAÇA A PUIGDEMONT
Si guanyem serem implacables, ell humilia a França!  
Val a dir que la Marina Le Pen no es mossega la llengua quan per complaure els seus amics de VOX denuncia Puigdemont com els fariseus ho van fer amb el pobre Jesús al temple de Jerusalem.
Des de París, Puigdemont li ha respòs que és una titella dels feixistes de VOX i que pensa continuar anant i venint per França quan li convingui i plantant cara a qui convingui.
Esperem que aquesta història no acabi com la de Jesús... ai, ai.

MANCA DE VOCACIONS PER CONDUIR TANCS LLEOPARD
Alemanya fa un cents de reservistes per si els russos ataquen
La veritat acollona! I a Europa els governs fan sonar, amb timidesa per ara, les trompetes de guerra contra Rússia i els seus aliats.
Ara toca a Alemanya de buscar soldadesca mentre prepara la mili per a joves dels dos sexes. I clar, els reservistes podrien ser una solució provisional si la guerra arriba a la UE i això voldria dir que Ucraïna s'hauria enfonsat per manca d’armament i municions. Estaria ocupada per l’exercit de Putin i seria la base idònia des d’on atacar la Unió Europea.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
ELS MACRONISTES DESERTANT MACRON
L’ EXTREMA DRETA A PEU DE GOVERN
PERILL IMMINENT!!
I UN NOU FRONT POPULAR AGRUPANT TOTA L’ESQUERRA
ÉS PROU SEXI PELS VOTANTS?