ATEUS
Viatge del Papa a Barcelona

Si, per un hipotètic viatge del Trump —o del Putin, del Netanyahu o, a saber, del mateix Dalai-lama— a Espanya, la seva visita tingués un pressupost com el que s’espera pel viatge papal, si les ciutats que els líders visitessin haguessin de tancar els carrers per motius de seguretat i mantenir enclaustrats els seus habitants, si els preus d’hotels, hostals, restaurants, prostíbuls i balcons augmentessin en més d’un cent per cent del seu preu habitual... és possible, molt possible, que els detractors del líder visitant protestessin. És el que fan, en aquesta ocasió, els ateus de Catalunya. Tal com diu el seu lema: ells no esperen l’arribada del Papa; per a ells, el Papa és un turista o empresari qualsevol. Potser una mica més molest, però només una mica. I els toca el voraviu que aquesta visita posi de cul enlaire la ciutat de Barcelona i rodalies. Normal, no?

Pel ateus, la visita del Papa de Roma no té cap significat perquè representa quelcom en el que ells no creuen: el Regne de Déu. Podem estar en contra de la política russa o xinesa o americana, però, com a mínim, se suposa que representen un “poble”. Pels ateus, el Papa no representa absolutament res. A veure si ho entenem.

Els que es confessen (joc de paraules) ateus representen, a Catalunya, el 55% de la població total del país, que no és poca cosa. Més de las meitat dels que habiten el Principat no creuen en Déu, ni van a missa, ni resen el rosari cada dia.

Pel que sigui, potser per la imatge mateixa que dona el món, els ateus no creuen en una entitat benefactora sobrenatural, la qual cosa els porta, per pura lògica, a no creure en el seu suposat representant a la Terra, i menys encara quan el Vaticà —diguem-ne, la (santa) seu central— encara qüestiona temes tan bàsics com el paper de la dona, l’avortament, el divorci... Els ateus de Catalunya no fan cap retret als creients; que facin, que segueixin la seva via... Però, si volen veure el Papa, que viatgin a Roma o li paguin el viatge a Barcelona i organitzin el trànsit d’una ciutat paralitzada en nom d’una creença minoritària. I que no utilitzin els creients la idea de la modernització social vaticana. Van a anys lluny de la societat —per no esmentar els intensos vincles, actuals i històrics (de fet, des de la seva creació), amb bona part de les mogudes més xungues que han tingut lloc en aquest món.




TRUCADA ENTRE AMICS
En Trump i en Netanyahu parlen per telèfon

N.— Ho sento, amic, no podem aturar-nos ara, estem en ratxa! Bomba que llancem, moro que cremem!

T.— Doncs deixa de disparar perquè jo he de fer les paus amb els iranians i, si tu segueixes matant a morets, ells seguiran bombardejant les meves finques d’Aràbia. Que som a l’oest, paio; tant costa d’entendre?

N.— Impossible, tenim el sant de cara!

T.— Tu el que tens és el cap ple de pardals, ets boig rematat! Benjaminiet, si no fos per mi, series més mort que el teu Déu...

N.— No et fiquis amb el meu Déu, papagai!

T.— Mira que premo el botó i et quedes sense ni un puto colon.

N.— Doncs, si pitjo el meu, et quedes sense un puto negre.

T.— Tan de bo! hahaha... Vinga, tonto, para una miqueta, cony.

N.— D’acord, però demà hi torno. Au, marieta!

Manifestacions oficials després de la trucada:

N.— Entre amics sempre hi ha discussions sense importància.

T.— Entre nosaltres, l’alto el foc vol dir bombardejar una mica menys. És un bon nano, segur que em farà cas. Ja ho veureu.


PECAT D’OMISSIÓ
94 grans de l’Església espanyola amaguen pecats de pederàstia

El pecat d’omissió sempre ha estat el menys valorat entre el clergat; a ells, el que els esgarrifa és el pensament i l’acció, o sigui, el sexe. Per això han estat tan tranquils a l’espera del Papa. Han pecat, sí, però per omissió, que, dit d’altra manera, és —bastant literalment— com no voler acusar els companys de classe... que han abusat de menors, d’acord, però és que es coneixen de petits; només han tingut un mal moment, una debilitat de la carn que és obra del dimoni. I anem tirant amb el perdó i el silenci. Resarem per a ells.

Dels molts alts càrrecs que s’han disputat una invitació per a sortir a la foto al costat del Papa, noranta set (97) —entre ells, set (7) cardenals i seixanta-un (61) bisbes— han comés pecat d’omissió. “Ni má ni menos”, que dirien Los Chichos. Com si diguéssim el bo i millor de cada casa.

Caldria saber si el Papa arrossega la mateixa rèmora, però, sigui com sigui, es fa una miqueta difícil que se’t posi la pell de gallina davant una cerimònia amb tant de pecador oficiant en nom de l’amor. Sortosament, la humanitat està acostumada a aquests excessos i ja ni se’n queixa. Els que més reclamen una moral estricta pel poble són els que es concedeixen la màniga més ampla per a ells mateixos. Coses del poder i també força de la poca vergonya de molts professionals de la litúrgia. En nom de què es pot donar empara a un individu que amb la força “moral” que li donen els hàbits assetja una criatura? Què se n’ha fet de la Inquisició? Podria ara fer-se un paral·lelisme amb la política actual, però ja tenim prou merda a sobre.




EL POBLE DE BOLÍVIA DIU PROU!
Els fills de Túpac Katari, en peu de guerra contra el govern oligarca de Rodrigo Paz

Fa 5 setmanes que es manté una revolta popular a Bolívia, encapçalada per les nacions originàries indígenes, majoritàries al país. Amb un gran protagonisme de les dones, amb la participació dels obrers de la COB, miners, les Confederacions de Camperols Indígenes, com Túpac Katari, Juntes Veïnals, metges, professors, transportistes i un llarg etcètera, han bloquejat fins a 150 carreteres i camins, tot mantenint un setge a les principals ciutats com La Paz, Oruro i El Alto; igual que han fet, recurrentment, almenys des del 1795, any de la revolta indígena encapçalada per Túpac Katari contra el domini colonial espanyol.

Els bloquejadors, doncs, es planten contra el govern de Rodrigo Paz, del partit demòcrata cristià i titella d’en Trump; com no, lligat als interessos del capitalisme ianqui, partidari de la privatització de la terra i dels recursos, com el gas natural, el liti o l’aigua dolça (les reserves més grans del món), així com la seva riquesa forestal, entre d’altres.

La revolta —cada cop més estesa, malgrat la repressió— ha sorgit d’assemblees autoconvocades i demanen la dimissió del president i del seu govern, que ha eliminat l’impost a les grans fortunes, ha incomplert la promesa electoral de l’augment del 30% de tots els salaris (en canvi, ha apujat un 40% els sous dels legisladors), ha eliminat la subvenció dels combustibles i ha promogut una llei agrària que afavoreix la concentració de terres pels latifundistes. Bolívia fa temps que pateix una forta crisi socioeconòmica, ara més aguditzada, i que empobreix cada cop més les classes populars i enriqueix les elits.

El govern, acorralat, està a punt de decretar l’estat d’excepció amb la intervenció de l’exèrcit. Com dèiem, el president Paz rep el suport incondicional d’en Trump i dels seus lacais a la regió —especialment, dels presidents de Xile i l’Argentina, els feixistes d’en Kast i en Milei—, amb l’enviament d’avions militars. Felicitem, des d’aquí, el president brasiler, el progre d’en Lula, que, com a bon demòcrata, ha donat suport... al govern. Que diplomàtic! Ep, però també fa una crida a evitar la violència —es deu estar referint als assassinats perpetrats per la policia, oi? Safado...

La revolta indígena i popular es radicalitza i no té atura en contra del model neoliberal de l’estat neocolonial. Una flama de dignitat i llibertat recorre tots els racons de Bolívia. Esperem que no s’apagui per l’avarícia insaciable d’en Trump.




L’ESPANYA DELS RICS S’ESGOTA
Aquest juny ja s’ha menjat els recursos naturals de l'any

A partir d’ara, la resta de l’any viurem de prestat pel que fa a recursos ecològics, ja que els habitants (bé, uns pocs molt més que la majoria) ja hem esgotat, de la natura, tot el que els ecosistemes poden regenerar en un any.

Per a produir tots els aliments, fusta i fibres que consumim, absorbir els residus corresponents (especialment, el CO₂ de l'energia fòssil) i albergar les ciutats, carreteres i pobles (que sovint ocupen els sòls més fèrtils), els països d'Europa Occidental utilitzen unes 4 hectàrees per persona. Mentre que Suïssa, Senegal o Itàlia requereix al voltant d'una hectàrea per persona, Espanya empra 1,3 hectàrees; però, realment, la petjada ecològica per persona (el que es consumeix) és de 3,6 hectàrees. És a dir, el dèficit de biocapacitat és de 2,1 hectàrees per persona i es necessitaria l'equivalent a 2,41 planetes Terra per a poder sobreviure. Tot i així, si es compara amb fa unes dècades, Espanya ha reduït considerablement la seva petjada ecològica, ja que el 2007 va arribar fins a les 6,1.

En el cas de la Unió Europea, el dia que marcarà l’inici del seu dèficit serà l'1 de juliol, mentre que el dels Estats Units serà just un dia abans. És important diferenciar el dia d’inici del dèficit d'un país amb el dia que el planeta, en el seu conjunt, arriba al seu límit de recursos per a la resta de l'any.

El 2026 serà l’any que aquest dia arribi més aviat. Si tota la població mundial utilitzés recursos naturals al nivell d'Espanya, el dia de la sobrecapacitat seria el 23 de maig. El 1972, el dia de la sobrecapacitat es va produir el 31 de desembre, últim dia de l'any. Alguna cosa no va bé.

Som bojos, estem arribant al límit dels danys ecològics que podem tolerar. Transcorregut un quart del segle XXI, li devem al planeta almenys 22 anys de regeneració ecològica. Autoextinció, en definitiva, i amen.


CATALUNYA DEMANA HÒSTIES CATALANES
Les capelletes dels país pidolen al Papa

Des que el viatge papal va fer-se oficial, no hem deixat de pensar: “que parli en català”, és clar; “que defensi la independència”, faltaria més; “que balli una sardana a Montserrat, si us plau”, seria un detall; “que, per dinar, mengi botifarra amb mongetes”, li donarà forces i ampliarà el mercat. Quin ressò mundial hagués tingut el viatge del Papa si hagués fet totes aquestes collonades. De tota manera, diuen les capelletes (que tenen moltes botigues) que ha vingut i ha fet el que havia de fer, que alguna cosa quedarà, sobretot un bon romanent econòmic (per alguns). És clar, la de productes de marxandatge que haurem venut (i això també és fer pàtria), la de cendrers amb el nom de Catalunya (potser, però, acompanyat del toro d’Osborne) que s’hauran despatxat a les Rambles, la d’hotels que haurem omplert i, això, sense comptar amb el lloguer dels balcons, que és en negre i no cotitza.

Fa de mal dir-ho, però som molt petits i encara ens en fem més quan les circumstàncies ens donen ocasió de participar en un esdeveniment important. Es pot ser creient o ateu, es pot participar en tota la parafernàlia papal o quedar-se a casa, pots llençar-te als peus del Papa o girar-te d’esquena... Fins i tot pots muntar un bon merder i que ressoni fins la columnata de Sant Pere. El que no es pot fer és el ridícul de demanar una gesticulació forçada, unes paraules per misericòrdia, una sotana quadribarrada, unes espardenyes de betes en trepitjar terra catalana. Home, siguem seriosos com si fóssim una nació de veritat!

LLUFA




LIMOS, LA DEITAT GREGA, CANVIA DE SEXE
En Trump va per Cuba i Colòmbia

Hi havia una vegada, a l’antiga Hèl·lade, una filla de sa mare (la deessa de la Discòrdia), anomenada Limos, que es va convertir en la personificació (divinitzada) de la fam extrema. Era extremadament prima, pura pell i os, mandíbules caigudes i mirada atroç. Representa la inanició i la manca d’aliments, però no actua com una divinitat que ajuda els que pateixen fam sinó com el seu botxí. En llenguatge col·loquial, una boja de gana. Amb la modernor, Limos, tipa d’estar prima, s’ha canviat de sexe (per això té l’Olimp al seu darrera) i ha arribat a la societat humana en la forma d’en Trump. Era l’ésser humà que més s’hi assemblava (per més que, d'altra banda, sigui un trànsfob rematat).

En Trump, des de la seva elecció, s’ha menjat moltes coses —entre elles la dignitat, la llibertat, la democràcia— i algunes altres encara les té fent bola a mig camí entre esòfag i estómac. Està a punt de l’ofec, el pobre Trump, però el consell de beure aigua no funciona i creu que, si menja més, podrà respirar millor. Per això, abans de solucionar les guerres que ja ha iniciat, abans de lligar curt Israel, abans d’aconseguir que l’estret d’Ormuz obri les portes, abans de quedar-se amb Groenlàndia, abans de donar un cop de mà —o, millor dit, d’estat— a Veneçuela, després de cagar-se en Europa i d’amenaçar a Espanya... en Trump ha decidit cruspir-se també Cuba i Colòmbia. No es pot dir que no hagi avisat (amb suma tranparència) de les seves intencions.

Amb Cuba, ho té fàcil. N’hi ha prou en mantenir el bloqueig, deixar que els seus habitants es morin de gana i forçar empreses de tot el món —també espanyoles, com Iberostar i Melià— que tanquin els hotels de l’illa, de manera que qualsevol turista que vulgui anar a Cuba es trobi sense sostre. Amb Colòmbia, està una mica més complicat. Necessiten un canvi de president; però, en tot cas, els gringos tenen molta pràctica en defenestrar presidents i imposar-ne d’altres... i és justament el que ara estan fent en les noves eleccions presidencials: donar suport, i no precisament moral, a la extrema dreta.

El desig d’en Trump es mostra una vegada més insaciable, pantagruèlic. Sense oblidar en cap moment els seus negocis, rosega amb la mateixa vehemència les terres alienes. No hi ha qui l’aturi... a no ser que Limos, en un atac de vergonya, entengui que una cosa es fer la punyeta als déus de l’Olimp i una altra, tocar allò que no sona als pobres habitants d’aquesta maleïda terra.




MINI TOP MANTA
Desmantellats a Terrassa magatzems del top manta

Magatzem, garatges, pisos i trasters amagaven, a Terrassa, productes falsos que havien de ser utilitzats en les vendes dels top manta. El valor aproximat: uns dos milions i escaig d’euros. Guàrdia Civil i Policia Municipal van unir esforços —pots comptar, tan esforçats que són... pel que volen!— per a descobrir un material que, com no, els veïns ja tenien controlats de feia temps. Tot un èxit, però també una pena per als pobres venedors ambulants il·lícits, és clar, sense permís de treball i sense una punyetera condició de vida digne, naturalment. Una llàstima també perquè, amb la visita del Papa, podien folrar-se. La de ciutadans que haurien comprat records papals per a regalar als parents llunyans, tot fent veure que ho havien comprat als grans magatzems de la ciutat. Està bé això de perseguir negocis il·lícits. N’hi ha tants!

Imagineu, per exemple, unes naus amb llicència, ignífugues, amb alarma i vigilants, aire condicionat, gual pagat i electricitat sense punxar. El paradís de la legalitat. En aquestes naus també hi ha milers de productes. Molts s’han fabricat en el tercer món en condicions laborals d’esclavatge, molts no compleixen les mesures de seguretat establertes per la Unió Europea, molts poden ser un perill per a les criatures o una estafa per als grans, alguns fan passar fibres al·lergògenes per fines llanes d’origen animal, però vaja...

Els camions aparquen davant aquestes naus, tot lluint la firma d’empreses respectables, on transporten el material que després ompliran les seves prestatgeries. És lògic que, aquí, les famílies comprin tranquil·les i que acceptin pagar un preu molt superior al que podrien trobar en un top manta, a la vorera del carrer. Les coses bones es fan pagar.

Certament, hi ha tanta diferència entre una venda al carrer i una a la planta sisena d’un gran magatzem? Sí, els productes que llueixen a cor que vols, han pagat el pas per la duana i els seus propietàries són gent de pela. Gent de fiar, no gent negra.

Després, aquests blancs no cotitzen els guanys igual que els senegalesos retinguts a Terrassa, però aquest ja és un altre tema.




“ZENYO, LA BANDERA NO PUJA”
Brutal caiguda de la rojigualda en un acte importantíssim

Des que un paracaigudista es va estampar contra un fanal, fa ja una pila d’anys, que no hi ha manera que la bandera espanyola sigui hissada sense incidències grotesques. Canvia la manera en què la bandera cau, canvia la reacció del públic i, especialment, canvia la reacció del rei, que ha passat de la sorpresa i el renec entre dents de la primera vegada a la fatalitat irreversible. El rei sap que la bandera caurà (per això és rei) i només li queda esperar el moment. Enmig de tota la pantomima, sempre hi ha, però, actes heroics que és just recordar. Quan l’home del paracaigudes va anar a parar al fanal, va tenir la valentia de quedar-se en posició de ferms, pit fora i barbeta alta. Aquesta vegada, li ha tocat a un bon membre de la guàrdia reial, que ha quedat igual de ferm mentre la bandera li queia a sobre i el cobria com si fos una estàtua per inaugurar. Així va restar fins acabades les salves d’honor i després va deixar-se destapar sense moure un dit. És el que diem, la tècnica potser ens pot fallar, però els nostres homes són de pedra picada.


LA NENA HA TINGUT UN CAPRICI
La filla del Trump es compra una illa d’Albània

Feia dies que estava empiocada per culpa d’unes dècimes. Veient-la tan baixeta, el seu marit va trucar el sogre, per si podia animar-la, tot organitzant alguna guerra o així. En Trump, que és molt sensible a les tristeses de la nena, la va visitar i li va preguntar què volia; i la nena, més animadeta, va contestar que una illa. L’endemà, el pare, sol·lícit, ja havia comprat una illa a Albània. A la nena li va passar la febre i ha començat a planificar el futur de l’illa. En farà un parc temàtic, que els bons americans podran gaudir a preus moderats. L’illa, ara una reserva natural verge, demà serà un gran prostíbul ianqui i tots serem molt feliços. És el que té la família Trump, tot el que fan és pel bé dels seus compatriotes. El President d’Albània també està molt content. El poble, no tant. Quan van dir-li a la nena, aquesta, estranyada, va preguntar amb candidesa: "i què és el poble?" El pare tampoc no va saber què respondre...


ELS DOCENTS SEGUIXEN LA LLUITA
El Papa, el rei, els presidents... no han parlat d’ells

“Niubò, dimissió!” exigeixen els manifestatnts. La premsa, sempre al servei de qui mana, proclama que el moviment dels docents està en fase terminal. Sembla ser que les negociacions entre Generalitat i ensenyants han esquerdat el bloc compacte que eren fins ara.

A deu dies d’acabar el curs escolar, tot està per decidir. La consellera Niubò podrà anar pensant com serà la rentrée. Els docents, segurament, ho aprofitaran per a decidir amb calma quines són les properes passes de cara al curs vinent. I, en tot cas, la seva vaga ha estat modèlica, raó per la qual seria bo per a totes i tots que realment guanyin. Catalunya els necessita!


UNA INDECÈNCIA MÉS DEL PP EUROPEU
La dreta i l’extrema dreta pacten deportar immigrants

Fins i tot el Papa els ha hagut d’esmenar la plana, tot i que no li fan cap cas. Una cosa és tenir un Papa com a símbol de la seva incivilització i l’altra és que se l’escoltin, com fem els pobres.

Els veurem algun dia —tan de bo— processats per haver concebut, votat, decretat i participat en la deportació de milers d’emigrants. Vejam, bé es va jutjar certs nazis de renom, que, entre altres galanies, van deportar russos, xecs, polonesos, gitanos, jueus, també catalans i molts més... És cert, però, que altres nazis van tenir millor sort —amb l’ajuda de l’Operació Paperclip, les vaticanes ratlines, etc.— i la majoria ni tan sols van haver de marxar de casa, tot continuant a les regnes del poder... fins i tot al capdavant de l’OTAN. Ah, la dolça desnazificació. En fi, vejam si hi ha sort... Ves, que un dia no els doni per fer tomb per la plaça de Loreto de Milà.




IRAN
L’ULTIM TRAÇ DE MARJANE SATRAPI
PER LES DONES, PER LA LLIBERTAT
HA DIT MERDA A LA VIDA
HA LLUITAT CONTRA L’OPRESSIÓ RELIGIOSA