7 d'agost 2020

LA MALA SORT
Era el nostre any. L’any de la revolució definitiva. No més silenci. I arriba una pandèmia que ens obliga a tapar-nos la boca. Tot un símbol. Després de segles d’ignorància obligada, després de segles de por, després de petites victòries, quan semblava que les conjuncions astrals ens eren favorables, quan quedem enlluernades per l’esperit en forma de llengua que aparca sobre els nostres caps i pensem que ens donarà la força per expandir la paraula de la dona, arriba el Covid i ens aïlla l’una de l’altra i ens calla i ens deixa en el silenci de sempre. L’alegria dura poc a casa dels pobres. Mala sort.

Mala sort tenir els cabells llargs i que l’home te’ls pugui estirar i arrossegar-te per terra. Mala sort estar sota la pomera quan la puta serp et fa l’oferta de tres pomes a canvi d’una ànima que ningú t’ha dit que tens. Mala sort que s’inventi un cinturó de castedat enlloc d’una guillotina per polles braves. Fatal això de poder ser mare perquè et deixa a casa i si per una d’aquelles coses, a l’home li fa mal l’esquena i agafa l’atur i has de posar-te a treballar, et paguen menys, no sigui que tornis a quedar prenyada. Mala sort que el capellà del poble tot parlant-te del nen Jesús i les nenes de Fàtima, et foti mà i per descarregar-se la consciència, et faci monja.

A veure, a veure, a veure... Tanta mala sort és, només, una qüestió de sort?

Qui et deixa a casa i t’arrossega pel terra i et viola i et diu puta mentre et mira les cuixes? Qui hi ha darrera tanta mala sort? El poder. Un poder que, com els àngels, no te sexe. També hi ha dones que atonyinen a les seves serventes (des de reines fins a mestresses de casa), també hi ha empresàries que roben a les seves germanes, també hi ha polítiques que s’enriuen de la marginació femenina.

Aleshores, qui és el poder? El poder és els qui poden pagar-se un exèrcit, una policia, una religió que amansa més que totes les armes. El poder és qui té a sou a una filera d’homes decidits a vendre’s (i tornem a la Bíblia) per un plat de llenties.

El que no sabeu, homes cretins, és que aquests poder també juga amb vosaltres, i potser sí que us dóna una poma més que a nosaltres, però ell es queda l’arbre.

Ve potser de Déu (poder màxim segons expliquen) el rebuig a les dones? Per què va estalviar fang al crear-nos? Perquè, quan va voler ser pare, va decidir que la mare del seu fill no s’obrís de cames? Era necessària tanta puresa o senzillament aplanava el camí per convertir-nos en esclaves?

Noies, aquí les pecadores som nosaltres, nosaltres engendrem, amb dolor, els fills de puta que arribaran un dia al poder. Hi ha una solució.
SECTOR FEMENĺ DE LA REDACCIÓ. ELS HOMES ESTAN DE VACANCES.


SEGONA PÀGINA


LA DONA SALVATGE
Els camins que tots seguim són els del JO instintiu, inherent i salvatge: la dona salvatge.

Quan les dones escolten aquestes paraules, es desperten i es reuneix en elles un record remot. El record del nostre absolut, innegable i irrevocable parentesc amb el femení salvatge, una relació que pot haver-se convertit en fantasmagòrica com a conseqüència de l’oblit, per haver estat enterrada en un excés de domesticació i proscrita per la cultura de l’entorn.

Quan una dona s’allunya de la seva font original, queda esterilitzada, perd els seus instints i el seu cicle vital queda desplaçat per la cultura, ja sigui la seva pròpia, ja sigui la dels altres.

Fins i tot la dona més reprimida té una vida secreta amb pensaments i sentiments secrets, luxuriosos i salvatges, és a dir, naturals. Fins i tot la dona més empresonada conserva en el seu interior el JO salvatge perquè sap que algun dia trobarà l’escletxa, l'oportunitat que ella aprofitarà per fugir.

Sense nosaltres la dona salvatge està morta. Sense la dona salvatge, morirem nosaltres. Per la vida, per la veritable vida, les dues realitats han de seguir existint.
C. PINKOLA ESTÉS.
MUJERES QUE CORREN CON LOS LOBOS.


HUMANOTEKA
GRANS PENSADORS... HOMES LAMENTABLES...
La dona té una debilitat intrínseca en el seu raciocini. A. COMTE.

Les dones són l’astúcia de l’espècie perquè l’ésser humà real, que és l’home, es reprodueixi. A SCHOPENHAUER.

La dona ha de ser passiva i dèbil perquè estan fetes principalment per a complaure a l’home. J.J. ROSSEAU.

La virtut de la dona és la bellesa, la de l’home, la noblesa. I. KANT.

L’instint sexual femení és el més baix i repugnant que hi ha dins la naturalesa. P.J. PROUDHON.

D’on pot deduir-se que un bon novel·lista pot ser un perfecte sàdic, un gran pintor un depravat, un músic excels un depredador i un filòsof reverenciat, un gran fill de puta.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA MALA DONA. (UN FET REAL)
Tener lista la cena, lucir hermosa, ser dulce e interesante, arreglar bien la casa, cuidar de los hijos, mostrarte siempre feliz. No molestar al marido con tus pequeños problemas...

Aquesta era la guia de la bona esposa fa uns anys. No parlaven de donar-li gust al llit perquè el llit era pecat, però “hacerle sentir en el paraíso” podia interpretar-se com una indicació semblant.

I això és el que feia la mala dona, o per donar-li un nom, la Palmi. Reescalfava el sopar fins que l’home es dignava arribar a casa amb algunes copes de més, lluïa tot lo maca que podia amb una brusa comprada al mercadillo, tenía el pis de seixanta metres el més net que podia i cuidava dels tres fills. Per descomptat mai no molestava al seu marit amb els seus petits problemes.

El que no podia era “mostrarse siempre feliz” perquè no ho era i tampoc es veia amb cor de portar a la bèstia del seu marit, (alcohòlic, ignorant i agressiu), al paradís.

Cert que l’home es buscava el paradís per compte seva i un parell de vegades a la setmana se’l veia a la porta d’una casa dedicada a vendre gomes y lavages a l’espera d’alguna dona comprensiva. Però aquesta és una altra història i l’home no parava de queixar-se del poc disposada que estava la Palmi a acompanyar-lo al paradís.

L’home es va queixar a la seva mare i a les germanes i als cunyats i ells es van cuidar d’anar escampant pel barri, que la Palmi era una mala dona que no complia amb les necessitats bàsiques i lògiques del seu marit.

Tres mesos després no podia comprar mig quilo de sardina sense sentir-se dir alguna inconveniència.

Desesperada, la dona va anar al metge. Volia una pastilla per tenir ganes de follar amb el seu marit. El metge, era dona, i feminista, i més llesta que la fam, i va anar estirant de la llengua a l'avergonyida i culpabilitzada Palmi.

En acabar la visita, la doctora sabia que a part de sortir a pallissa setmanal, i d’aguantar les diàries borratxeres del seu príncep blau, el molt cabró, quan li donava per escarmentar-la, la treia del llit i tal com estava, amb camisó o calces, la deixava al balcó. Si se’n recordava, l'anava a buscar al cap d’unes hores i aleshores se la follava.

Ja ho deia la Palmi, él es un buen hombre, la culpa es mía porque no tengo ganas...

La doctora no va donar-li cap pastilla però li va regalar unes tisores afilades. S’ignora si la Palmi va usar-les alguna vegada.


PUC
Jo tinc un llop a dintre. El vaig parir una nit, quan la meva mare va entrar a l’habitació i em va resoldre uns problemes de matemàtiques. Abans de sopar li havia demanat al pare però no se’n va sortir. La mare no va dir res però després mentre mon pare veia la tele, va entrar i silenciosament, gairebé d’amagat, em va explicar la lliçó. Ella sabia resoldre els problemes i explicar-me’ls però no havia dit res. No pas davant el marit. La mare no podia saber més que el pare. Llei de vida.

Al matí següent, el llop ja em burxava la panxa.

És fàcil alimentar un llop. A cada putada que et fan, alguna cosa surt de tu que l’alimenta. Hi ha tantes putades que la majoria de llops tenen sobrepès. Però també es fàcil oblidar-te d’ell i donar-li cada vegada una llet més desnatada, sense substància. La família, els amics, el noiet que t’enamora i et pessiga el mugró i et posa la pell de gallina. L’afalac... Jo valc molt sabeu? Ho diu tothom. Sóc llesta, sóc divertida i, sobre tot, sóc maca, molt maca. I un dia el llop es va adormir. I ara, estic com la mare.

Molt de tant en tant, sento com el llop respira. Segueix viu. Però atontat com jo i la família i el noi que em grata el mugró i que ja no em posa la pell de gallina... Som una colla d’atontats, un país d’atontats, una humanitat atontada.

Queden dues opcions. Gaudir del món tal com és i l’hem fet o revelar-se, tornar a alimentar al pobre i famèlic llop que porto dintre i convertir-me en una salvatge. La comoditat o el que sóc realment. Una tipa mal educada, provocadora, insociable, que seria capaç de tallar-l’hi els collons a un admirador mentre li ric la gràcia, agressiva i dolça alhora, filla i mare i àvia i persona. No és tan difícil, caram, només cal mantenir-se a l’aguait i no deixar-se entabanar per les rebaixes.

M’acompanya algú? Perquè decididament, de gran, vull ser una salvatge i m’agradaria tenir una petita manada.