10 de novembre 2023

EL RETORN A ESPANYA
Intenses negociacions per proclamar Sánchez president
Hem esperat fins el darrer moment per poder donar el resultat final de les negociacions entre el PSOE i Puigdemont. En segueixen parlant. Puigdemont vol primera pàgina sense anuncis i tal com van les coses, sempre té alguna notícia que li fa ombra. Tot indica que signaran, sobre tot la reacció de la dreta en totes les seves vessants.

Apart d’indigne, i colpista, la reacció de la dreta és absolutament estúpida. L’acord entre el PSOE i els independentistes, és la millor garantia per Espanya de que tot seguirà igual. Catalunya amb les seves negociacions no fa altra cosa que tornar a l’empara d’Espanya, amb dos trenets més potser i un descompte del deute, però a les seves ordres.

L’acord entre Esquerra i PSOE, va ser celebrat per una alta personalitat catalana com a fita històrica pel traspàs de rodalies. Fita històrica? I aleshores la Independència què era, una enganyifa?

Trist el final a tanta manifestació i clam per la independència. Lamentable la retirada dels polítics catalans. Vergonyós com ens conformem ara amb les engrunes d’un pa que no volíem.

D’aquí a no gaire, la Generalitat atorgarà una Creu de Sant Jordi a la Reial Ordre de catalanistes que seguiran reivindicant la independència en el seu sopar anual al Cercle del Liceu i amb sort també senyalarem el dia del pacte amb el PSOE com a festa nacional. Una derrota més sempre és bona de celebrar.

Sánchez és molt Sánchez pels polítics de casa. Se’ls passa per la dreta, per l’esquerra, els dóna un temps de descans perquè reposin i després els remata amb una manoletina. Sí senyor, així es fa.

I la dreta encara es queixa. Amb el seu sistema de “picador” mai no haurien aconseguit aquesta retirada de l’independentisme, ells espanten, Sánchez sedueix i Catalunya necessita sentir-se seduïda, així es creu important.
I tornem a començar.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
PAPA, EXCOMUNIÓ!
Crítiques ferotges de la dreta a la conducta papal
In nomine patris et filii et espiritus sancti.
Io sono il Papa Francesco. Reconec que un Papa argentí, o no és argentí o no és Papa, però la voluntat de Déu em va fer néixer a Flores, barri de Buenos Aires, seguidor del San Lorenzo (que com a mínim va ser fundat per un eclesiàstic) i les lluites vaticanes varen convertir-me en Papa. Quina culpa en tinc?

Vaig començar bé. Sacerdot humil, parròquia humil. Amb qui havia d’estar a Argentina si no amb els humils? Però massa aviat van començar a nomenar-me per càrrecs de més responsabilitat. A Argentina hi ha pocs capellans i mínimament preparats només hi ha els que han abandonat els hàbits i s’han fet psicoanalistes i un servidor. Tot i això mai no he amagat la meva debilitat a favor dels pobres i desvalguts.

Una vegada Papa, he intentat seguir igual. Missa diària, oració, però també l’ull posat en la societat que, dit en plata i Déu em perdoni, cada dia resulta més merdosa.

Potser els semblarà mentida però malgrat ser argentí, escolto, i aquesta virtut em va preparar pel Papat. Res de revolucionar les coses, res de fer massa soroll, visites ràpides, benediccions urbi et orbi i esperar la mort amb santa confiança. Ho tenia claríssim. No molestar. El que ignorava és que molestar per l’església és dir la veritat, denunciar el terrorisme d’estat, clamar per la pau, dir que la dona no és impura per naturalesa i que a Déu no li caurien els anell si una d’elles consagrés la hòstia... o coses encara més simples com, per exemple fer-me l’esmorzar jo mateix.

No faré demagògia, no parlaré del Crist revolucionari que fueteja als mercaders a la porta del temple, però rebre cada dia un fotimer de cartes dient-me Boludo o qué classe de pajarón sos vos, em sembla propi d’uns feligresos que no mereixen al seu Déu. Si és que Déu existeix.


LA GARSA PROSTÀTICA
CANVI DE CICLE?
General Motors guanya la vaga
Pots passar la vida estudiant història universal de la humanitat. No cal. Es pot resumir en una frase: rics guanyen a pobres. En les revolucions hi ha una petita variant inicial, els pobres guanyen als rics i al cap de quinze dies els pobres al poder es converteixen en rics i tornem a començar. La història de la marmota.

Ara, els EEUU, un país tan innovador tècnicament com inútil socialment, ha donat un pas important. Les tres grans empreses automobilístiques, Ford, Stellantis i General Motors, han aconseguit donar un històric gir econòmic sense necessitar d’armes. Després de sis setmanes o més de vagues, patrocinades a vegades pel mateix president de la nació, els treballadors han aconseguit augmentar el seu sou en un vint i cinc per cent. Les empreses s’han apressat ha dir que això significarà la ruïna per les grans marques oblidant, això sí, que durant aquests darrers anys els directius han augmentat la seva nòmina un quaranta per cent. L’empresariat pot perdre però mantenint sempre la infàmia.

Curiosament el vint i cinc per cent és l’augment que Europa demana a països com Espanya per pagar a la seva massa laboral. Ni un cinc ni un seixanta per cent, un vint i cinc com a la industria automobilística d'Amèrica. Hi ha alguna connexió entre les dues pujades salarials? No en dubteu. El capital porta tota la vida dirigint les regnes del món i coneix perfectament que a vegades cal afluixar-les per poder seguir marcant el camí a seguir pel cavall.

Es parla d’un canvi de cicle econòmic, probablement. Potser durant una etapa l’empresa derivarà part del benefici cap el sector productiu, d’això se’n diu estratègia de mercat, però hi ha una constant que no variarà. Quan algú vulgui estudiar la història universal en tindrà prou amb una frase: rics guanyen a pobres.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
ELEONOR, FUTUTA REINA DE CATALUNYA
S’albira nova reina per estat republicà
Catalunya s’allibera del jou d’Espanya a través d’un règim monàrquic. Les dificultats històriques de que Catalunya fos acceptada i respectada com a poble sobirà dins d’Espanya han fracassat sempre fins ara. També han fracassat els intents per aconseguir una república independent, dirigits per uns polítics bocamolls i a la pràctica submisos amb l’Estat espanyol. Però malgrat tot, el problema de l’encaix persisteix també en el món internacional que s’ha mogut per solucionar el problema. Així, tant el Sant Pare de Roma, com el Rei del Regne Unit i la Commonwealth han aconsellat a la corona espanyola que Catalunya reobri la seva sobirania nacional mitjançant la designació d’Elionor com a reina de Catalunya, alhora que la seva germana Sofia esdevingui reina d’Espanya. S’ha tingut en compte la gran simpatia que desprèn en molts catalans, el domini de la llengua que parla tan deliciosament, la seva afició pel Barça i la devoció que manifesta per la sardana. Així és. L’abat de Montserrat l’acaba de coronar en presència dels Presidents de la Generalitat i del Barça, els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per la Reina i del CdR (Comité de defensa de la reina), dels Bisbes i arquebisbes catalans, i d’una amplia representació diplomàtica internacional i del món empresarial, mentre l’escolania, amb les seves veus angelicals entonen el nou virolai: ”Reina Elionor, de la catalana terra”... enmig de l’emoció desfermada del públic allí present. Poc després a Madrid, es produeixen grans aldarulls que culminen en una revolta contra aquesta coronació i de la partició de la corona en dos regnes de fet independents l’un de l’altre. La revolta encapçalada per polítics de totes les ideologies i amb un gran suport popular enderroca la monarquia borbònica i proclama amb gran entusiasme la tercera república espanyola, fet que provoca la fugida de la família reial cap a Catalunya, país que els acollirà com a nous exiliats.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
RETOR DE LA CANÇÓ DE PROTESTA
Dues cantants, dues singulars alegries en un món que va a pitjor
Björk, la cantant islandesa acaba de treure un disc conjuntament amb la nostra Rosalia, una altra que tampoc es talla un pèl quan cal fotre una plantofada als poderosos o als imbècils que els serveixen.

Sense embuts denuncien que el cultiu intensiu de salmó està arrasant els fiords d'Islàndia. La islandesa i la catalana donaran els beneficis del disc com feien en els vells temps de la revolta contracultural del 1970-1990 la majoria de cantant i d’artistes. L’objectiu de les dues cantants es de dotar econòmicament a una associació ecologista i alhora denunciar la piscicultura industrial que amenaça els ecosistemes. Björk, aquesta dona impertinent que sap trepitjar quan cal, engeganteix el seu compromís i denuncia la necessitat de canviar o reforçar la legislació per regular millor aquesta pràctica.

Els cants de la fada nòrdica, fidel a la seva imatge de cercadora de nous territoris musicals, no pertanyen a cap capella. Al llarg dels anys, la cantant, compositora i actriu islandesa ha construït un univers musical i escenogràfic que juga amb múltiples codis que ara barreja amb el flamenc de palmes i ritmes hip-hop de Rosalia, una altra virtuosa que destaca per la seva música meticulosa i els seus polits vídeos.

Però tornem al seu missatge! És un missatge d'alarma sobre la crisi ecològica; una cançó inèdita de només quatre minuts que Björk va compondre fa uns vint anys. La islandesa la tret dels seu arxiu per gravar-la amb Rosalía, possiblement la veu més escoltada del món hispànic i més enllà si exceptuem que a l’Espanya de parla castellana se la considera com la bruixa que emmerda a Vox o la dreta dura i pura. Anomenada Oral, aquest caramel, com elles l'anomenen, té tanmateix un gran regust àcid, ja que no en va les dues cantants denuncien, mitjançant les seves veus, el cultiu industrial de salmó, que amenaça el fràgil equilibri d'Islàndia.

Tots els fons recaptats per la cançó han de servir per poder menar de front el combat per la salvaguarda de la vida, en aquets cas de la ma de l'associació ecologista Aegis –el mar en islandès– que Björk va crear juntament amb altres activistes islandesos per aturar la piscicultura intensiva que està destruint els fiords.

La gota que va fer vessar el got va ser el pla per instal·lar corrals marins a Seyðisfjörður, a la costa est de l'illa, que contindrien fins a quatre milions de salmons cultivats (en comparació, la població total de salmó salvatge d'Islàndia és d'uns 60.000 individus).

En tot cas, Björk també denuncia i pren partit en contra de l'establiment de fàbriques d'alumini a Islàndia o trenca la norma amb la cancel·lació d'un concert per protestar contra la construcció de preses hidroelèctriques. S’atreveix a qüestionar, a través de la premsa, la primera ministra islandesa, Katrín Jakobsdóttir, que passa de tot sobre la urgència de la qüestió climàtica.

A la cançó Oral, l'estrella de l'extrem nord europeu va de parella amb l’estrella de l’extrem sud, una nova constel·lació en definitiva.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EL CID CAMPEADOR TÉ UNA PENYA
El SEMAF (sindicat ferroviari) contra els traspassos a la Generalitat
Si conduir un miserable utilitari et dona sensació de poder i ganes d’atropellar a velletes, imagineu el que ha de significar ser el conductor d’un tren, arrossegar aquells milers de tones de ferro ple de vedelles o de passatgers. Segur que et creus Déu.

El SEMAF (sindicat de ferroviaris espanyols) respectuosos amb la religió, no es creuen Déu, però abans de cada reunió, brinden pel Cid (el Campeador). Ells admiren al Cid, són els seus hereus i per això tenen una penya on els dies de festa veuen la pel·lícula del Cid.

Aquests nois, l’endemà d’anunciar-se el possible traspàs de Govern Espanyol a Generalitat dels trens de rodalies, ja van anunciar vaga. Van ràpids, més que conduint els combois.

Reconeixen que no tenen idea del text de l’acord, però ja saben que d’aprovar-se, ells faran vaga. Estan segurs que la llei atemptarà els seus drets i no diuen però deixen entendre que el ritme d’averies diàries ja els convé. Ni punyetera idea del contracte que uneix el SEMAF amb l’Estat espanyol, però sembla una mica exagerat anunciar una vaga abans de saber el nou contracte que podrien signar amb la Generalitat. De què tenen por, de que els canviïn el nom de les estacions? És absurd i això ens fa pensar una altra vegada amb el Cid (el Campeador).

El Rodrigo Díaz de Vivar (el Cid) va néixer en terra castellana, molt castellana, a Burgos, concretament en un poblet al costat de Burgos. De professió va fer-se conqueridor i mitja Espanya és ara Espanya perquè el Cid junt amb el seu cavall també molt conegut, per on passava no deixava moro en vida. Pot ser que el SEMAF tingui una mica aquesta esperit conqueridor? Igual pensen que mentre siguin ells els que cavalquen en els seus trens, no quedarà català puntual, ni catenàries, ni estacions... Podria ser. Però també podrien dissimular i tenir una mica de paciència.
LLUFA pel SEMAF


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
JUNTAS OFENSIVAS PATRIÓTICAS
La dreta s’uneix com un sol home per anar contra l’amnistia
P.P., VOX, jutges, advocats, església, toreros, policia, guàrdia civil, associacions pro-vida seva, defraudadors, violadors... pràcticament tot el sector a la dreta de Finisterre, s’han injectat adrenalina a la vena. Estan enfurismats, desesperats, ofesos i rabiosos. Com si diguéssim, estan en la seva salsa.

El que fins ara havien estat les amnisties i que va servir perquè molta dreta sortís de conflictes amb la justícia, ara s’ha convertit en un frau i una traïció i la ruptura definitiva d’Espanya. Amnistiar a gent que ha defraudat milions d’euros és normal, als que han convocat un referèndum consultiu per preguntar a un poble si volen la independència, és una vergonya nacional. Mira tu quines coses passen.

Els desfibril·ladors en despatxos, tribunals i casernes no donen l’abast. En la majoria dels estaments s’ha fet obligatòria la presència a missa de vuit abans de començar a escopir desinformacions i mala llet. Les figures més cutres i impresentables de la dreta tornen a tenir protagonisme gràcies a la col·laboració de la premsa. Espanya passa una passa... de còlera, d’odi, de memòria franquista o visigoda.

Què els fa tanta por? O potser no és por, potser només és rancúnia, llei del Talió, primitivisme atàvic? És impossible –racionalment parlant– que una amnistia provoqui aquests desfici. Pots estar-hi en desacord, pots protestar, però dins les lleis de la cordura. S’han tornat bojos!

Si alguna cosa necessita la dreta és demanar perdó. Han matat, violat, sacrificat a milions de persones en nom de Déu, com s’atreveixen ara a no perdonar un moviment polític absolutament pacífic que només consultava una qüestió política. Com és pot ser tan cínic... o tan imbècil. Doncs sí, la meitat d’Espanya són així.
La dreta no perdona.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
A QUI SE LI VA ACUDIR DIR-NE TERRA SANTA?
Israel i Hamàs, un exemple de guerra bruta
En un fangar, a vegades pots albirar una papallona. Massa poètic i cursi potser però cert. En aquella zona del món que ja no saps ni quin nom donar-li, dins el fangar només hi ha merda. No només pels atacs dels soldats ni per les seves salvatjades, al cap i a la fi ells són així i aquesta és la seva feina, matar i sentir-se’n orgullosos. És tot l’escenari que envolta aquesta carnisseria el que se’ns mostra igualment impúdic, repulsiu, interessat.

Dos comandaments embogits, sords a qualsevol mesura de gràcia o justícia. Atacs directes contra la població indefensa. Censura de premsa. Desinformació. Mentides, mentides, mentides. Apologia de la sang derramada. Utilització d’hostatges. Crims de guerra tan clars com negats. Linxaments de colons a palestins indefensos. Atacs a ciutadans israelians sense prèvia provocació...

I per si volem fer més aberrant la salvatjada, sumem-hi la incapacitat o falta de voluntat de la resta del món per obligar a aturar aquests assassinats en massa. Cada suport nacional depèn de les seves finances igual que cada denuncia a un dels dos bàndols. Sense raonar, sense sentiment de justícia, només per l’interès econòmic i polític. La geoestratègia en diuen alguns a aquesta passivitat de les grans potències. Això sí, sempre que es reuneixen, riuen molt. Uns somriures odiosos.

Certament batejar a aquest tros de terra com a Santa, resulta gairebé una provocació. La mateixa guerra d’Ucraïna, sembla més civilitzada, més professional. Igual d’indigne i injusta però potser una mica menys bastarda. La terra santa és ara per ara la imatge més salvatge de la humanitat. Allí on segons diuen va començar la religió de la pau i l’amor és ara el bressol dels instints més criminals de l’home.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
EL PROBLEMA DELS FUNCIONARIS
Antifrau investiga sous desmesurats en antics funcionaris
Des de l’anomenat bienni progressista alternativament comandat per Cànovas i Sagasta, va quedar clar que el problema d’Espanya eren els funcionaris. Masses funcionaris i massa mal pagats. Per superar l’ancestral error, la Generalitat ha posat fil a l’agulla. Té més funcionaris que mai però els paga a pes d’or. Tan a pes d’or que Antifrau investiga sous superiors a vegades als dels ministres. Malauradament la Generalitat va atacar pel flanc equivocat. Calen menys funcionaris i consellers, no pagar-los més i en negre.

PREPARANT EL TERRENY
Amenaça de bomba a la seu de VOX
Ignacio Garriga havia de parlar amb els seus. Sembla que el tema era: tècniques de guerrilles urbanes i desembarcament a les riberes fluvials. Interessant. I aleshores va un fill mal nascut i amenaça amb una bomba i la reunió s’ha de dissoldre. Un tema més important del que sembla, primer perquè potser mai no va existir ni la bomba ni la amenaça i VOX ho utilitza per fer caliu i segon, quan calgui, hauran recuperat la classe i sabran desembarcar a lloc?

ENHORABONA
Torna de l’exili Valtònyc
Amb permís de la dreta, les coses comencen a normalitzar-se. El raper Valtònyc després de cinc anys d’exili ha pogut tornar a casa. Una gran notícia. Més enllà del significat polític del seu retorn, ens fa feliços especialment el procés maduratiu que Valtònyc diu haver viscut, una mostra del qual és la decisió de no tornar a cantar. Ens en alegrem molt.

DESPERTA FERRO A IGUALADA
Els ciutadans okupen els carrers en protesta per la pujada d’impostos
Junts per Igualada i els socialistes van pactar un augment de l'IBI del 7% i centenars de ciutadans, molt emprenyats, van intentar okupar l’ajuntament en protesta contra la pujada d'impostos prevista per l'equip de govern (Junts per Igualada).
Clar que l’equip de govern, els molt putes, ja havien rebaixat en 4 punts la pujada de l'IBI i finalment serà del 7% i no de l'11% com es preveia inicialment. Però a les portes del consistori s'han viscut moments de tensió amb els manifestants que volien entrar i ho van aconseguir.

OMELLA S’IL·LUMINA PERÒ NO RECTIFICA
Home vestit de gris però de llenguatge negre i opac
Si per una banda el president de la Conferència Episcopal demana perdó a les víctimes i anuncia que està disposat a arribar "fins on calgui" en la investigació de la pederàstia al clergat espanyol, per l’altra afirma que no ni hi ha per tant i deixa caure que és a l’interior de les famílies que cal buscar els culpables.
A Espanya, això és el més habitual. És allò de, els culpables són sempre els altres i la raó és una paraula que no existeix al diccionari, afegeix: nosaltres hem presentat el nostre camí i els nostres protocols són els millors a condició de no haver de pagar indemnitzacions.
Un bon epitafi pels 400.000 casos referenciats d’abusos sexuals al sí dels feligresos.

3CAT.CAT UNA ALTRA FORMA DE VEURE LA TELE CATALANA
Ho sentim molt pels que només tenen sintonitzada TV3, rèquiem
Havia de passar un dia o altre. A Europa, la tele ja fa anys que és mira a base d´haver de triar que es vol veure i que no. És molt pesat, cansino dirien els pijorros. La comoditat dels catalans era el no haver de triar cadena, ni programes, ni pelis. Només calia encendre la tele i sortia, en exclusiva, la Tele3.
Ara, per carrers i cantonades s’escolta allò de: ja no miraré més la tele. Només miraré pelis sense càrrega de violència, només comèdies romàntiques...
Ai, ai, pobrets! La invasió de la pantalla a les llars és un fet constant, permanent, i cada dia més intrusiu. I TV3 no podia mancar a la cita!!!


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
SEDUIR EL MÓN
PEQUĺN VOL IMPOSAR EL SEU PODER
SER EL MODEL A TOT EL PLANETA
SEGUINT LES EMANACIONS DEL PARTIT COMUNISTA