ELS REIS I LA GRANOTA
Visita de Trump a Anglaterra
Ni Blancaneus ni la Ventafocs juntes, gaudien tant d’anar amb carrossa com Trump si bé les cares semblen dir el contrari. Elles noietes joves, innocents, ja se sap, descobrint la bellesa del món, ell, la granota, calculant la quantitat de món que li queda per conquerir.

De moment la pompa i cerimònia ha estat a l’alçada de qualsevol musical de Broadway. Uniformes, condecoracions, cavalls, plomes, daurats i seguici... L’orgullosíssima, honorabilíssima i ridiculíssima casa reial anglesa s’ha postrat als peus de Trump oferint-li tot i més però Trump fingeix no tenir-ne prou. La joia oculta de veure’s dins una carrossa de princeseta l’expressa a través d’un gest seriós, gairebé despectiu. Trump exigeix que el món sàpiga que es mereixedor de la carrossa i els cavalls i tot el que vingui. D’haver nascut Cèsar a la Roma Imperial, sobre el cap portaria una olivera sencera.

Darrera tanta ostentació però hi ha molta mesquinesa. La visita en sí mateixa és mesquina i els temes a tractar entre la colla d’amics d’Epstein també. En aquest sentit molta mesquinesa en el paper de comparses que s’han atorgat a ells mateixos els reis d’Anglaterra. La pleitesia empallegosa dels monarques davant el ianqui ha fet més mal a la corona que tots els escàndols amorosos de la cort. L’anglès destaca per l’amor als seus defectes convertint-los en virtuts. Déu és anglès, naturalment i Déu no es mostraria tant servil davant Trump.

De fet, la corona britànica ha representat la mateixa submissió que mostra l’Europa política davant Trump. I comença a ser perillós que un boig no només es cregui Napoleó sinó que els altres li facin el joc i li permetin el que li passa per l’entrecuix. Els bojos no dominen el poder perquè no es dominen a sí mateixos. Caldrà anar-hi pensant abans els Estats no treguin totes les carrosses de l’estable i els hi treguin la pols.

Capítol apart mereix la fantasmal Melania, amagada sota les ales d’un preciós barret. Rígida com el bàcul del patriarca Donald, assumint per mandat de càrrec el seu paper de consol sexual del gran mascle universal. Potser una de les imatges més humanes de la visita.





EL REI DEL TOP MANTA
Detingut a l’Alpicat un falsificador a gran escala
Diguin el que diguin, sóc un patriota espanyol del Senegal. Tot just donar-me la nacionalitat espanyola, vaig sentir dintre meu com un raig de llum que m’asserenava i m’enfortia alhora. Ser espanyol és molt fort. No tothom pot ser espanyol i jo, ho sóc. I vaig començar a lluitar per la meva nova pàtria.

Crear una xarxa de top manta, és molt beneficiós pel país. D’entrada ja segregues a un bon grapat d’indesitjables als que es pot identificar i detenir en quan vulguis. Mentre no els expulses, els fas passar una vida ben puta, sense papers, ni vivenda, pura il·legalitat que els frena a l’hora de delinquir. Pagar-los menys del que els pertoca segons un contracte mai signat ajuda també a mantenir-los en la inestabilitat emocional que sovint els fa fer coses lletges. O sigui, tot avantatges. I ara em detenen.

No és just. Jo treballo per Espanya. I si em quedo uns diners del negoci és perquè tots hem de viure, no? En tot cas cobro menys del que podria guanyar fent-me policia, per exemple però la meva sensibilitat m’impedeix entrar en unes forces armades. Ni vull ni puc anar armat. Només imaginar que en qualsevol moment podria ferir a algun manter, que podria fer mal a alguna persona, em fa patir. En aquest sentit sóc molt estricte. Viva España!
Traducció, Joan Amades i Papasseit


AI LA FRANÇA
Vaga general a França
La França, la nostra França, la de l’antifranquisme, la de Camus i Beauvoir, l’existencialisme, el maig... aquesta França s’està desfent com un bolado. Ni Mitterrand no els queda. En aquests moments els cau o se’ls hi crema la torre i desapareixen.

Apart de ser governats per una colla d’ineptes no sabem que li passa a França. Indefinició política, extrems massa excitats, crisi social, veïnatge amb Espanya... Tantes coses poden fer mal! I passen tantes coses a França.

Fa quatre dies vaga general que en general va ser més cridòria que participació, una vaga contra tot, que no servirà per a res. Masses interessos diferents, excessiu malestar popular. Els uns es miren de reüll als altres sense mirar mai cap endavant. Més ganes de fotre a l’altre que superar-se a un mateix. La dona del President n’és un bon exemple. Se’ns enfot el seu sexe o les seves virtuts eròtiques, les notícies falses són merda encara que a la fi esdevinguin certes. Un President no ha de presentar al món la matriu de la seva dona. Què li passa a França?

I per arreglar-ho tot, nomenen un Primer Ministre de cognom Lecornu que com el seu nom indica (Sébastien) s’ofereix al martiri que li ha preparat Macron.

La grandeur de França fa temps que ha quedat esquifida, falta per saber si el país també s’encongirà.





EL, PAPA LLEÓ XIV, UN LLEÓ QUE NO MOSSEGA
El nou sant pare tanca l’aixeta a les reformes
Robert Francis Prevost, nascut el 1955 a la ciutat de Chicago, ha esdevingut Sant Pare de Roma el maig d’enguany, després d’una llarga trajectòria, primer com a bisbe al Perú i a primers de 2023 com a prefecte del dicasteri per als bisbes, una de les posicions més influents dins la cúria romana i acabant com cardenal el setembre del mateix any.

L’obertura iniciada pel papa Francesc que va significar l’aixecament del secret pontifici i l’obligació de denunciar els casos d’abús sexual, han estat ignorades pel papa actual per acontentar els fidels més tradicionalistes. En canvi, diu que la violència sexual no és una prioritat de l’església i que s’ha de confortar a les víctimes amb profunda compassió alhora que s’ha de protegir als sacerdots acusats.

Igualment, el nou sant pare manté una equidistància tant entre els enfrontaments dins l’Església catòlica com en els conflictes mundials, al contrari del seu predecessor. Així aquesta posició neutral, emulant a Ponç Pilat, amaga el seu ferm posicionament a favor del sector més reaccionari i immobilista de l’església, enfrontat al més progressista i transformador.

En l’entrevista feta al juliol es reafirma en el manteniment de la doctrina catòlica de sempre, barrant el pas als corrents més oberts e innovadors i tancant definitivament les portes al nomenament de dones sacerdot i al casament entre persones del mateix sexe.

Malgrat tot, en el seu curt mandat ha santificat un jove de 15 anys que després de mort, per intercessió, va fer dues curacions miraculoses. És per això que esperem joiosos que faci ben aviat sant a Antoni Gaudí, un cop acabada la seva beatificació. Fet que propiciarà, de segur, que vinguin més turistes i feligresos a la basílica de la Sagrada Família, amb l’aparició de nous miracles que es podran seguir en viu i en directe fent una dura competència a la Moreneta.

Finalment, el nou sant pare ha pres la iniciativa d’enviar un requeriment al president de la generalitat i a l’arquebisbe de Barcelona, exigint el canvi de nom de la població Cardedeu per Pregadéu, per considerar-lo una blasfèmia intolerable.


: EL CAT NEGRE


GOVERNS DE CATALUNYA, GAL·LES, ESCÒCIA, FLANDES...
Promoveu la llengua amb incentius
Dit així sembla molt fàcil, no? Només cal tenir un govern que ho vulgui; seleccions nacionals, moviment independentista massiu i el català estarà salvat així com la identitat dels ciutadans.

Clar que tots aquests governs tenen davant uns altres governs que els manen, que els estomaquen si cal i que no estan en absolut disposats a que això tan fàcil pugui passar.

Arran de la desfeta catalana del 2019 es va crear l’ICEC o Intenational Comission of European Citizens per tenir contacte directe amb els moviments socials de les altres nacions sense estat d’Europa, i tothom si va apuntar.

A continuació calia inventar una nova manera de definir la necessitat de parlar la llengua pròpia de cada nacionalitat. I és aquí on les coses es van torçar.

Per una banda sempre s’ha dit que cal que els mateixos ciutadans defensin la seva llengua. Un principi que se’n va en orris quan les múltiples capes d’immigració posen en minoria la població autòctona. El següent remei és fa via els governs autònoms de cada nacionalitat. Ells haurien de ser la punta de llança per aconseguir que la societat no es decanti cap el castellà, o l’anglès, o el francès. Però per cada llei que puguin arribar a fer hi ha cent lleis dels contraris perquè sigui inoperant. Per cada euro gastat en defensa de la llengua ni hi ha cent gastats en contra. En definitiva, tot és un galimaties i un cul de sac.

Clar que nosaltres tenim també idees... per exemple... si l’immigrat que aprèn i parla bé el català se li donessin incentius econòmics per part del govern, que passaria? Cent euros cada mes posem per cas... O bé, si als empresaris se’ls fes un descompte en concepte de treball social cap els seus treballadors, un 1% per exemple... O si el nostre govern fes una consulta nacional sobre com promoure la llengua entre els ciutadans potser que tindrien idees noves per aplicar. Però això és com pensar que algun dia ens tocarà la loteria... val més deixar-ho estar.


PORUCS
Restriccions educatives oficials
La por és qui dóna ales al totalitarisme de Trump, Netanyahu o Putin i malauradament a Catalunya la por és tan coneguda i popular com la crema catalana. No fos cas...

Passen els anys, els segles s’escolen però la societat catalana segueix vivint en i per la por.

Els pares, per origen i circumstàncies són els més porucs de tots, especialment des que s’ha consolidat la idea que els fills són intocables. Mai un “no” al nen. Mai portar-li la contrària, mai ensenyar-li la veritat del món. Els nens s’afarten de maltractar a companys però segons els pares mai han de visualitzar una agressió.

La Conselleria d’Educació de la Generalitat és molt conscient d’aquesta estranya sensibilitat catalana i per això treballa. El problema no és el número de mestres, ni la ubicació i condicions de les escoles, s’obvien deficiències, minimitzen mancances però, això sí, és vetlla i alimenta la covardia dels pares.

Si algun fet destaca actualment entre les injustícies mundials, és el genocidi semita sobre el poble palestí, però aquesta injustícia va acompanyada de imatges massa agressives pels nens. Segons la Conselleria no podem destorbar als nens parlant o mostrant el genocidi jueu. De l’holocaust sí que en podem parlar, han passat molts anys. Quina diferència hi ha entre una matança i l’altra? Només la por dels pares i les institucions.
LLUFA a famílies i Institucions


: EL CAT NEGRE


MILIONS PER LA TOTXANA
Inversió d’AENA al Prat
Qualsevol diria en veure la inversió de tres mil milions d’Aena al Prat que Catalunya ha solucionat el seu problema amb l’aeroport. Tres mil milions donen per molt. Una tercera pista, uns aiguamolls nous amb jacuzzi, habitacles per totes les aus de la creació, pensió pels ànecs i les cigonyes... Doncs no. Els tres mil milions serviran només per augmentar els beneficis de les empreses constructores (cimenteres, bòbiles, construccions metàl·liques i posteriorment dissenyadors, aparadoristes, gent que treballa el detall).

AENA ha matat tres pardals d’un sol tret. Desmenteix la manca d’inversió al primer aeroport català, el manté com a sucursal de vols baix cost alhora que no afavoreix les connexions intercontinentals i afavoreix als seus amics donant-los feina. Renovarà la terminal dos, incrementarà l’espai per duty free, plantarà tres arbres i construirà una càmping per pal·liar les hores d’espera abans d’agafar un vol. Bona pensada.

No és la primera vegada que els organismes estatals donen peixet a Catalunya. L’Estat fa una mica allò de regalar un peix enlloc d’ensenyar-nos a pescar, una tècnica molt bona pel tarannà de l’empresa catalana que interpreta la situació d’un país segons sigui el seu balanç anual. Molta gent sucarà d’aquests tres mil milions, molta empresa alliberarà excedents i tornaran a tenir balances positives. Moltes pubilles es posaran de llarg sense haver d’aprofitar el xal de l’àvia. Els usuaris seguiran esperant i fent escala a Madrid però els usuaris no compten.

Algun dia, el bon Déu en forma de justícia social, revisarà els comptes de les aportacions estatals a Catalunya i es farà el silenci. La casa reial romandrà callada i la Moncloa i els Ministeris. L’Espanya que segueix aferrada a la mamella catalana malgrat ser major d’edat, aguantarà la respiració fins que el bon Déu, tanqui la carpeta i amb rostre satisfet conclogui amb un rotund: nihil obstat. Mig segle després, Catalunya tornarà a manifestar-se a favor de la independència.


: EL CAT NEGRE


TOCAT I ENFONSAT
Trump ara, enfonsa vaixells
La hiperactivitat de Trump és un problema. Diàriament declara la guerra o la pau a algun país, dona classes a la universitat da Yale sobre dictadura democràtica, amenaça la llibertat de premsa del seu país i s’inventa algun nou sistema sanitari. Sortosament, a vegades es troba cansat i aleshores juga amb l’ordinador. Els darrers dies s’ha aficionat al vell joc de tocat i enfonsat. Els serveis tècnics de la Casa Blanca han fet hores extres dissenyant grans pergamins amb el quadrades i els barquets de simulen l’entreteniment però a la tercera partida, Trump es va avorrir. Ara els vaixells que enfonsa son reals. Generalment de bandera veneçolana. Generalment perquè li passa per sota el tupè i sempre amb el raonament oficial de que els vaixells enfonsats pertanyen al noble ofici del narcotràfic. Els americans estan encantats. Aquest noi està en tot, diuen.

La coincidència de barca enfonsada, barca veneçolana, no ha passat desapercebuda a l’agut mandatari sud americà una vegada li han explicat què és una barca, què és el mar i que significa un drap de colors onejant al vent. “Este tio va a por nosotros” va concloure Nicolas Maduro, després de reunir-se amb els experts. “Vamos a invadirlos” va afegir després. Els tres primers experts que li van recomanar quedar-se a casa estan empresonats però al final va acceptar que la idea no era del tot encertada i encara no ha declarat la guerra als ianquis. Això sí, ha decidit armar al poble. Primer que passa per la casa Presidencial, primer que s’endú com a regal una fusell, unes quantes bales i un discurs patriòtic de dues hores i mitja.

La idea és que els veneçolans patriotes a prova de bomba aprofitin els dies d’esbarjo per atacar als Estrats Units d’Amèrica i després tornin a casa.

De tot aquest aquelarre entre dos dels mandataris més sonats del món passat i present, destaca un fet; el silenci de les cancelleries. Ni un sol país ha aixecat la veu condemnant el joc de Trump. Tots fan veure que creuen la versió dels narcotraficants i tots es mantenen es un pecaminós silenci.

L’especialista d’internacional de Karlitus, assegura que Trump és molt bèstia i que algú hauria de dir alguna vegada, alguna cosa, com per exemple: prou cabrit!


: EL CAT NEGRE


LA PEDRA AL GALINDÓ
Primers símptomes d’inflació a la gran Amèrica de Trump
Mentre arregla el món sencer, a Trump se li complica la vida a casa seva. L’IPC americà, puja per segon mes consecutiu. No és que l’IPC de l’Amèrica de Trump sigui molt significatiu, tenint en compte que mesura valors com cultura o sanitat, les oscil·lacions mai no seran gaire representatives. Tot i això ha aparegut la primera esquerda de caràcter econòmic, l’únic tema que podria fer trontollar al President.
Els cowboys fanàtics de Trump aplaudiran qualsevol intervenció militar, moral o política del seu President, tot menys perdre poder adquisitiu per poder comprar fusells de tota mida i les bales que li corresponguin. Pensi el President que si la seva particular armada civil, no pot emborratxar-se les nits del cap de setmana (l’alcohol també puntua en l’IPC) la darrera bala que els quedi, serà per a ell.

MADRID, PROVÍNCIA DE SARAJEVO
Ayuso compara Madrid amb Sarajevo
De domini públic les protestes populars per la presència d’un equip israelià durant la Volta a Espanya. A la darrera etapa (amb final a Madrid capital) la gresca va pujar de to i es va haver de suspendre.
Ayuso que havia preparat pastes salades per celebrar l’esdeveniment, es va cabrejar com acostuma a fer-ho, amb un micròfon a la mà. Sabia i volia dir una bona parida, una de les que s’escampen per les xarxes demostrant la seva agudíssima estupidesa. Dit i fet. Va comparar els aldarulls del final de la volta ciclista amb Sarajevo, un dels mites del salvatgisme bèl·lic. Una vegada més l’Ayuso es va passar però una vegada més ha sortit a les xarxes i ella es sent feliç. Què més podem esperar els espanyols que la felicitat de la presidenta autonòmica?

TIK TOK SEGUEIX FUNCIONANT
Trump ha llençat la tovallola per ara
Trump segueix tocant els pebrots a tothom però quan va voler que el president xinès s’agenollés com ha fet la meitat del món, aquest va dir-li: TARONGES DE LA XINA!
L’Americà no el va entendre però com que en aquell moment va tenir una altra de les seves idees genials, va abraçar al xinès dient-li què era un tipus estupend i aixecant el braç el va acomiadar amb un: Et perdono i TiK toK no es toca per ara.
A cap dels dos els importa una merda el poder alienant de l’aplicació entre els menors i els més joves. Déu salvi Amèrica! Déu salvi Xina!

LES DELEGACIONS CATALANES A L’ESTRANGER
Xina, Canadà i Jordània : tres de noves
Això de les delegacions agrada molt a tothom, als indepes ja que així creuen tenir ambaixades nacionals catalanes; als empresaris perquè el govern els fa la feina d’obrir portes i, a més amés, els paga els viatges amunt i avall del planeta en consecució de mercats.
Bé, anem al gra. La de Jordània hauria de servir per promoure les relacions entre mediterranis però té un petit hic: Jordània no té mar. Com que som malpensats, pensem que el que els empresaris volen és fer negocis a Gaza quan el genocidi sobre els palestins sigui recordat com un segon holocaust.


: EL CAT NEGRE


TRACTAT GLOBAL DELS OCEANS
UNA ZONA GRISA ENVOLTA LA SEVA APLICACIÓ
AIGÜES TERRITORIALS = APROPIAR-SE ELS OCEANS
BALENES, TONYINA O SALMÓ NO CONEIXEN FRONTERES