LA FI DEL MÓN
El rellotge de l’Apocalipsi es situa a 85 segons del final
Per a mi no ha estat cap novetat. Sempre he tingut per fet que el món va començar just el dia del meu naixement i que s’acabarà el dia que em mori. Els científics atòmics però sembla que ho diuen en un sentit més general a través del rellotge de l’Apocalipsi que avança o retarda segons la situació global del planeta. Ells són atòmics i jo sóc de lletres o sigui que no discutirem. Sí, cal dir que el grup científic no el formen venedors de fira. Són grups de ments preclares, algunes premiades amb el Nobel (aquell que volia Trump).

A veure, si tu ets un home/dona normal, una mica refractari a la situació mundial, la notícia, d’entrada, t’alarma. Per tranquil·litzar-los podríem dir que els segons d’aquest rellotge tenen un valor diferent a la del nostre. Cada segon que ells anuncien és un fotimer de temps, però sigui com sigui, els segons passen.

Superat el primer ensurt, potser fora bo fixar-nos en el que veritablement representa la fi del món. En què hi perdem i en què guanyem. Com a molt i tenint certa mala sort, perdem el troçet de vida que ens queda de natural. Ok. I què més? Poca cosa, en una ullada ràpida podria gairebé assegurar-se que hi sortim guanyant.

Cap govern cobrant-nos impostos. Cap Hipoteca pendent. Cap Empresa estafant. Cap retard per arribar on no desitgem. Cap preocupació monetària, cap desengany, cap por a tot i a res, a morir, a ser estimats, a ser valorats. La elit plorarà per la natura que desapareix, la lluita que no continua, de la justícia que volíem aconseguir. Potser sí, però la vida està feta de trampes, no de floretes.

Si fos veritat la previsió dels científics còsmics potser el que hauríem de fer és deixar una mena de testament d’intencions, unes darreres voluntats escrites al vent (com ja es va intentar una vegada) perquè la reiniciació del planeta (que hi serà perquè si no Déu s’avorriria com una ostra) potenciés altres mèrits, altres belleses i altres interessos. Potser aleshores sí que sabria greu l’anunci del final de la vida, però per trobar-la a faltar cal haver-la gaudit.





LA VICTÒRIA MORAL
Concerts per Palestina, misèria per Palestina
Jo sóc palestina. Malgrat tenir un nom ben comú entre la meva gent no el puc dir perquè el sistema va més enllà de la Intel·ligència Artificial i l’endemà mateix de fer públiques aquestes paraules podria penjar d’una corda en qualsevol presó jueva. Volia dir-vos en tot cas, abans de ser descoberta i torturada que el protagonisme de Palestina és una fal·làcia. Si llegiu les pàgines de cultura de qualsevol diari mundial, imaginareu que Palestina és recolzada i estimada per la resta de mόn. Mentida. Cert que moltes nacions organitzen, concerts i manifestacions a favor de Palestina. Certa la bona voluntat dels assistents a aquests actes que acaben la jornada prenen una copa a algun bar. Només volia dir que a Palestina no anem al bar, que Israel ens bombardeja emparant-se en la nit, en la foscor dels seus sentiments. De veritat que Palestina agraeix la vostra solidaritat però tanmateix cert la inutilitat d’aquesta gestualitat. Els diners que recapteu no arriben o són insuficients, la calor humana que ens transmeteu es refreda durant el camí, un mòbil encès en ple recital no ens aporta ni un gra d’arròs. He perdut els pares, dues germanes i un fill. Si voleu ajudar de veritat agafeu una arma i veniu. Aleshores em creuré la vostra estima i el vostre suport.


LA RECALCITRANT INJUSTÍCIA ESPANYOLA
El Tribunal Constitucional (els progres) ajorna l’amnistia a Puigdemont
Quina pena divina, humana o prostàtica paguen els membres del Tribunal Constitucional enfront cada pecat comés? Quan confessen que han mentit, o han caigut en la temptació carnal o bancària, quan davant el seu Déu es despullen i imploren la gràcia divina del perdó, quins atenuants supliquen que se’ls tingui en compte?

Mentre exerceixen la seva professió (o poder) no sembla que tinguin la mateixa capacitat pel perdó que imploren al seu Déu. Potser creuen que els infal·libles són ells i no el seu creador, potser creuen que els pecats capitals siguin només una llista per tenir a ratlla als pobres ignorants però que el veritable pecat està en la desobediència cap a ells: el comandament, l’autoritat.

Fa anys, molts anys que Puigdemont –a punt de creuar la frontera– va dir amb la boca petita que, per a ell, Catalunya era independent. Cal tenir-lo gaire temps més menjant musclos a la humida Bèlgica només per la pecaminosa satisfacció personal dels jutges? Naturalment es van cobrir les espatlles i van acusar al President català dels pitjors crims (crims oficials) com la sedició, la voluntat de trencat la unitat espanyola. Tots sabem que les acusacions són falses o en tot cas agafades pels pèls. Puigdemont en un país seriós fa dies que estaria a casa seva però la justícia espanyola insisteix en el seu error, sense por, sense vergonya, amb l’orgull dels justiciers. Mal anem quan la justícia es torna venjativa.





UNA NOVA “CRUZADA” AMENAÇA VALLCARCA
La parròquia de Sant Jordi denunciada per Som Barri
L’església de Sant Jordi amb el seu rector al capdavant, Antonio Gómez Mir, irradia una nova llum evangelitzadora per dur al bon camí el barri esgarriat i pecador de Vallcarca.

Un barri rebel, lluitador, comunitari i defensor a ultrança dels embats pacificadors de Collboni, l’alcalde obstinat a crear un barri com déu mana, sense pobres i per a gent benestant, fins al punt que no dubta a cremar solars i enderrocar els edificis lletjos i ronyosos.

Molts veïns d’aquest barri insubmís, com les associacions Som Barri o Heura Negra, no entenen les bones intencions i obra alliberadora del rector de la parròquia i han denunciat que “l’església de Sant Jordi és una plataforma de difusió i normalització de l’extrema dreta i ha esdevingut un niu de protecció i expansió del feixisme, promotor de l’odi racial i ideològic”, fet pel qual exigeixen al Bisbat de Barcelona que talli d’arrel aquesta deriva que menysprea la diversitat humana.

La veritat, però, és que el mossèn, il·luminat per la Santíssima Trinitat, ha obert de bat a bat les portes a tota aquella bona gent que busca refugi i comprensió, com el col·lectiu patriòtic Núcleo Nacional, orfe de local a la ciutat, o l’incomprès i il·luminat exministre d’interior espanyol Jorge Fernández Díaz, que hi ha presentat el seu llibre i fet la conferència sobre les aparicions marianes, per a gran goig i gaudir del públic assistent.

També, el mateix rector, ha creat “Palestra Cristiana” i el manual "Nosotros. Palestra ascética para hombres", inspirat pel Senyor a fi que elles es mantinguin fidels al servei dels senyors. Una gran obra que enalteix i sobrepuja la virilitat masculina. A fi de millorar la capacitat de lluita i de defensa dels seus joves seguidors, don Antonio organitza a la sagristia, a hores convingudes, combats de boxa, activitat que es practica a varis indrets de Catalunya, com La Llagosta, Palafrugell, Vallvidrera i Barcelona mateix, i on participen activament Reconquista España, Vox, Estudiants pel Canvi, S’ha acabat i Revuelta.

Davant de la creixent força bruta feixista, els estaments veïnals com Som Barri i Heura Negra cal que més enllà de les denúncies, es preparin físicament per a no rebre.





XINA: ENIGMA I ONA DE XOC
La purga de Xi Jinping contra alts càrrecs militars
De fet no serveix de res que sigui un país petit o un de molt gran. Els militars sόn una part del desordre dels estats i la Xina ho demostra cada cinc anys.

Detenció de Zhang Youxia, vicepresident de la Comissió Militar Central. Així ha començat una nova purga de "neteja" del president xinès dins de l'Exèrcit Popular d'Alliberament.

Els analistes militars, d'on vinguin, estan perplexos. En tres anys, el segon exèrcit més poderós del planeta, primer en nombre d'homes i naus, ha perdut gairebé tots els seus oficials superiors. A la Comissió Militar Central, un òrgan de presa de decisions, només en queden dos de set: el president, Xi Jinping, i el comissionat disciplinari, Zhang Shengmin.

Les detencions d'oficials i alts càrrecs, no fan, ni fu ni fa, a uns xinesos acostumats a la desaparició de funcionaris. Només el 2025, 983.000 oficials han estat subjectes a sancions disciplinàries.

Amb tot, aquesta vegada és un terratrèmol, ja que fins ara Zhang Youxia liderava l'exèrcit darrere de Xi Jinping i combinava funcions equivalents a les d'un cap d'estat major i un ministre de defensa. Però no cal preocupar-se, ja que la “pedrera” de caps que genera el Partit Comunista assegura que puguin anar tallant caps quan molestin. Així, des de les últimes designacions del 2022 al congrés nacional del Partit Comunista, diversos caps destacats han passat a la Comissió Militar Central, l'òrgan que supervisa l'estat major general dels exèrcits de la República Popular de la Xina.

No cal dir que els mortals sense història no entenem res de res, però ho havíem d’explicar.


EL MÓN AL REVÉS
El “noviu” denuncia a García Ortiz
En general els jutges i fiscals acusen als delinqüents. A l’Espanya pre Vox, els delinqüents acusen al fiscal general de l’Estat. Perquè ens anem acostumant a com aniran les coses.

En general també, després de l’espectacle ratllant la pornografia com el del judici contra García Ortiz, els guanyadors es retiren discretament a un segon pla, no sigui que saltin a la palestra les barrabassades fetes. Aquí no. Aquí som massa pinxos, en especial el “noviu” d’Espanya.

Gonzalo Amador el “noviu”, enlloc de callar i anar de vacances ben lluny, ha decidit primer, reclamar a l’ex Fiscal General, els costos processals de la pantomima judicial i després demana (podria dir-se perfectament que exigeix) al Tribunal Suprem que mantingui la condemna de la vergonya. És qüestió de nassos i de contactes. I el “noviu” té les dues coses.

És com quan l’abusador de la classe és enganxat maltractant a un altre nen i el primer que fa és anar a veure al Director de l’escola i acusar al que l’ha descobert abusant d’un company. Un joc pervers que cada dia es practica més.

Al marge de tota aquesta merda, us recomanen un exercici que no reforça la musculatura però que és relaxant. Imagineu durant una estona al “noviu” i la nuvia a casa. Us divertireu i comprendreu moltes coses.
LLUFA





A LA RENFE HI HA NOVETATS
Després de la setmana negra a rodalies, cauen dos caps
Probablement sigui una notícia d’abast internacional, un responsable de RENFE i l’altre d’ADIF, han estat cessats. Ho podem certificar. Cal fer-la molt grossa per ser cessat de RENFE. L’empresa per ella mateixa ja és el refugi de diverses autoritats ineptes que van passant d’un càrrec a l’altre a mesura que la seva incapacitat va quedant demostrada. RENFE és dels darrers llocs on col·locar a aquest tipus de funcionari, per això els van deixant allà i nosaltres ens hi anem acostumant.

En aquest cas, grossa l’han fet i l’abdicació dels càrrecs fins i tot es veu natural a la mateixa Empresa. Durant una setmana Catalunya s’ha quedat sense rodalies, el que vol dir que quatre-centes mil persones han quedat immobilitzades a les estacions cada dia. Que després de mil alternatives, han arribat tard a la feina i algun empresari ho ha utilitzat per acomiadar-los, que el temps per desplaçar-se s’ha multiplicat per quatre, que la mala llet acumulada ha debilitat el rendiment laboral, a augmentat les crisis familiars i ha disparat el consum del tabac. Poca conya!

El més espectacular però ha estat la carambola d’afectacions de manera que el tren com qui diu ha xocat amb les carreteres, no només saturant-les de trànsit sinó també mostrant les seves deficiències. Ara resulta que les carreteres també són un fàstic, que amb l’augment de trànsit els ponts i viaductes corren perill d’esfondrament i que des que son gratuïtes, no tapen un forat fins que no s’hi enfonsa un camió.

La situació és tal que als catalans els surt més fàcil traslladar-se per mar al Carib que anar a una ciutat a cinquanta quilòmetres de la seva. I al final això es paga amb dos cessaments que ja deuen tenir plaça a una altra institució oficial.

La bona notícia de tot el merder és que a Espanya es parla molt més el català. Sense adonar-se’n Madrid i la seva colonial Castella ha deixat de parlar de Cercanias, ara quan tenen un problema per anar a Carabanchel, es queixen de les rodalies.





EUROPA ES POSA EN MANS DE LA ÍNDIA
Acords comercials entre Europa i la Índia després de 18 anys negociant
La majoria d’empresaris pioners en el mercat xinès gaudeixen d’una prematura i merescuda jubilació en cases de salut per l’estrès sofert durant el seu període de negociació en la terra de la seda. Massa lents els xinesos, posava dels nervis fins i tot als andalusos. Ara imagineu en quins centres deuen estar els que fa divuit anys van començar a negociar amb la Índia. La quantitat de vaques que se’ls hauran creuat pel camí retardant una i altra reunió. Són, aquests comerciants avançats les víctimes i els herois de l’acord signat ara entre Europa i la Índia. La majoria d’ells ja no en podran gaudir del fruit. Molts han mort i els que queden es passen tot el dia preparant verdures pel sopar. No veuen res més enllà dels raves, el cardamom i els pebres.

L’enunciat que s’ha fet del tractat és certament com unes taules de la llei gravades en or. Les avantatges per ambdós blocs són espectaculars. Passar d’un cent i escaig d’aranzels al zero no ha de ser fàcil. Donar-se confiança mútua en mercats que es desconeixen i fins ara aixecaven tota mena de sospites, demana un gran esforç. Preparar que els acords actuals tinguin continuïtat en terminis relativament llargs demostra confiança mútua.

Què ha passat per fer possible el tractat? Les cartes de Trump, de Putin i de Xi Jinping. La partida que estan preparant aquests tres tramposos de fa temps per desplomar Europa. Potser sí que per una vegada part del vell continent s’ha avançat a la jugada i no deixarà treure l’as de la màniga d’aquests thrillers. Potser sí que, malgrat la desconfiança que inspira una gent tan espiritual que no menja carn, la potència de la Índia servirà com aliat polític i honest comerciant. Només falta ara, recordar que quan la Índia s’aixeca en armes, l’espiritualitat els passa per l’espasa i que tenen una memòria de marbre per recordar als aliats que els hi han fallat.

El context té aquestes coses, afavoreix inicis i finals que no esperaves malgrat tenir-los davant el nas.





CÀSTIG?
Un llamp fereix a gent que es manifestava a favor de Bolsonaro
Déu em guardi de caure en una provocació poc elegant ni blasfema. Explicaré només els fets. Sense interpretacions, sense dir una paraula més forta que l’altra, neutre de to, neutre de sentit, neutre d’ànima. Així sigui.
Fets; Bolsonaro és un ex president brasiler. Ex Militar. Extrema dreta. Defensa la tortura i ataca totes les altres llibertats. La derrota electoral li va caure fatal i va fer bastants bestieses, entre elles intentar un cop d’estat.
Fets; està reclòs a casa seva i no a la presó per no sé quin privilegi. Sovint partidaris seus es manifesten davant la casa on viu. Fet; l’altre dia va caure un llamp sobre els manifestants i en va ferir a uns quants. Fets; Déu és Déu. S’encarrega de tot el món i va encomanar a Sant Pere atendre la qüestió de les aigües potables.
Doncs això. A mi que no em preguntin de quin partit és Déu.

ELS OCEANS SÓN UN NO PARAR
El portaavions Lincoln en línia discrecional arriba a les costes d’Iran
Des que Trump va ascendir al cel de la Casa Blanca, la Marina Americana no para quieta. Costes d’Israel, “costas las de Levante playas las de Lloret”, costes de Groenlàndia i ara, Iran. Feina no en fan gaire, però cada dia tenen dues sessions de fotografia per les notícies televisives americanes. Els diumenges i dies de guardar, deixen disparar a la tropa uns coets a l’atzar. Els altres dies només amenacen però amenacen molt. Sempre que passa una barca pel costat, els mariners ianquis es posen en formació i fan botifarres airades a la tripulació contraria.
Trump està encantat. Sap que el Lincoln és molt gros i impressiona. Esperem que segueixi així, satisfet amb l’amenaça i sense necessitar de foc real. Déu salvi als americans.

AYUSO, L’IRPF I LA UNIVERSITAT
Aquesta dona és una bruixa
Una bruixa a saber si benigna o maligna. A qui beneficia la rebaixa de mig punt de l’IRPF del tram autonòmic? A quasi tres milions de madrilenys! Afecta el 71% dels contribuents que tenen ingressos inferiors a 35.000 euros bruts anuals. Cost de la rebaixa: 500 milions.
Per altra banda, Ayuso pretén que 30% dels recursos de les universitats madrilenyes vinguin d’empreses privades. Ha obligat que tinguin préstecs, deutes milionaris que no poden pagar i que les asfixia. Així en pocs anys tindrà l’excusa per intervenir oficialment en el govern universitari i imposar el desmantellament de la universitat pública. Diners que no els donarà: 500 milions.

500.000 IMMIGRANTS REGULARITZATS
Èpica batalla entre PSOE I PP
Pobres immigrants sense papers, aquests dies les esbroncades polítiques entre sociates i PPeros han pujat molt de to. Hi ha molts nervis, ja que les eleccions regionals a Aragó i altres llocs auguren mals resultats pels dos. Així que han entrat en una espiral d’insults, mentides i cops baixos. Llavors, ells seran la punta de llança per clavar-la a l’adversari, però mentrestant continuaran treballant per guanyar-se les garrofes, enviant diners als seus llocs d’origen i callant. No fos cas que les coses, per a ells, anessin a pitjor.





DEL NIVELL PREINDUSTRIAL AL CANVI CLIMÀTIC
A NIVELL PLANETARI +1’4 GRAUS
A EUROPA +2’3 GRAUS
ÉS EL CONTINENT QUE S’ESCALFA MÉS