23 d'abril 2021

HIROSHIMA, NAGASAKI, BIQUINI... BOOOOOM!
I gràcies a les bombes atòmiques es va acabar la guerra i es van salvar moltes vides. Ara Hiroshima i Nagasaki viuen del turisme i l’atoló de Bikini, com que encara no hi poden viure els humans, ha quedat convertit en un paradís verge, com el que Déu tenia preparat pels seus fills.

Chernòbil, Fukoshima, Vandellós, què?, què passa? Que Chernòbil va fer un pet?, val, i què? Tothom te dret a petar una vegada ha servit fidelment a la societat. I les centrals nuclears serveixen la societat com les que més. Tenen radioactivitat ara a Chernòbil?, gens ni mica. Un membre de la redacció, un cunyat del Cap, que hi va tot sovint a Chernòbil i segueix igual d’espavilat que abans.

I encara que a Fukushima no hi tinguem corresponsals ni cunyats, tot el món sap que la qualitat ambiental és tan gran que tornaran un munt de litres d’aigua al mar aportant així a la natura nova vida i nou nivell als oceans marítims. Quin és el problema?

Vandellós tanca per enèsima vegada. Quina millor conclusió es pot treure de que les centrals nuclears són segures i que tanquen aixetes tot just els regalima una mica de suquet? A qui no se li escapa un rajolí d’aigua per l’aixeta de la cuina? I anem corrent a l’electricista? O posem el tap i aprofitem l’aigua que goteja? A Vandellós quan veuen que la piscina d’aigües transparents es torna vermellosa, toquen el pito i l’alarma i paren màquines i després, solucionat el problema, tornen a donar servei segur i quasi gratuït als ciutadans.

Naturalment sempre sortirà el ciutadà autoanomenat conscienciat que posarà el crit al cel i dirà que el món s’encamina cap el desastre. Que recoi sap ell?

Els científics de carrera saben, com nosaltres, que gràcies a les nuclears, el món funciona d’allò més bé.

Nuclears? Sí, porfa.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
EN JACK I EN JOHN
En Jack és fill de grangers del sud encara que ell mai ha treballat al camp perquè des dels dos anys ha estat un nen mòrbid incapaç d’ajupir-se a recollir un enciam. Ara, a trenta dos, segueix sent mòrbid (140 kilos) però ja no és nen. Ara és policia de l’estat de Illinois.

En John és un fill de puta, en el sentit poètic de la paraula, perquè no coneix al seu pare ni als pares del seus set germans. La mare ha estat la mateixa per tota la manada, una dona prima i depressiva. A disset anys en John ja només tenia dos dels set germans (tots morts bé per sobredosis de droga bé per sobredosi de bales) i la seva mare que aleshores era amant del sheriff, el va fer entrar a la policia.

En Jack i en John patrullaven junts. S’estimaven com a germans segons manen les regles de la policia de Illinois. El teu company de patrulla és el teu germà i és sagrat. I així anaven. Patrullaven junts, menjaven dònuts junts, hamburgueses junts, bevien Coca-Cola junts, els divendres anaven de putes junts i dissabtes i diumenges, feien hot dogs junts amb les seves dones i una colla de fills que tenien, a la casa del Sheriff que els tenia molta confiança.

En John tenia un problema –tot s’ha de dir- odiava a la seva mare que era neta d’un negre (ara ja era bastant blanca) però el complex d’Edip feia la resta i quan anava de putes sempre escollia una negra a la que deixava morada.

Una nit, de divendres, en Jack i en John van passar pel bar –malgrat estar de servei- després de la sessió de putes i al sortir més torrats que una torradora, van veure a un nen negre que s’orinava a la cantonada del Saloon. En Jack i en John, van ensumar el perill. La carn se’ls va posar de pell de gallina. Un nen negre orinant és més perillós que un gat negre remenant la cua. Van desenfundar i van matar al nen.

Després li van posar coca a les butxaques i un trabuc de quan la invasió espanyola a les mans de la criatura. Van jurar davant el jutge que havien matat al nen en defensa pròpia perquè el nen, apart de ser negre era un mariconàs i un incívic que es pixava per les cantonades.

La setmana passada en Jack i en John van ser condecorats pel Sheriff de l’Estat com herois nacionals per salvaguardar la seguretat i la moral de la bonica ciutat de Illinois.


LA KINTA FORKA
LLUNY DE LES REPÚBLIQUES?
"La sang estava calenta, s'escampava formant quatre rius de sang”. Pere Aragonès plorava i cridava alhora. Això passava en una cerimònia secreta del partit commemorativa del 90è aniversari de les proclamacions de la República Catalana i Espanyola el 1931. Per a ell ha estat dur! “A dama República l'he hagut d'apunyalar diverses vegades, després l’he penjada en una creu amb una daga clavada al cor. Només així puc aconseguir que Madrid em doni l’absolució i el PSOE la benedicció”.

Una mica més tard, a la sortida del cinquè episodi de les negociacions per formar un govern al seu gust i poder manar, aquest veterà d’Esquerra Republicana de Catalunya relatava l'execució d'un militant del partit Junts*Cat que demanava noves eleccions.

Ha estat el darrer dels seus múltiples assassinats. La víctima? Un home, un gironí de cinquanta-nou anys anomenat Carles Puigdemont què ara mateix és un dels protagonistes centrals d'una sèrie d'èxit televisiu i radiofònic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals dirigida pel periodista estrella quatre vegades guanyador del premi “Més Puta què bonic”. La víctima, Carles Puigdemont, s’havia inventat un Consell per la República Catalana i un carnet d’identitat Digital Republicà fora del control del cens espanyol. Insuportable, no?


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
FRANÇA RECONEIX LES ALTRES LLENGÜES
El 8 d’abril el govern francès ha aprovat una llei per la promoció de les llengües regionals, però realment hi ha a França alguna altre llengua que no sigui el francès? Es parlen altres llengües? Ja que a tots els mitjans de comunicació i arreu del territori només se sent parlar el francès...

Però en canvi en el cens oficial del 1806, el francès era parlat per un 58,5% de la població i les altres llengües per un 41,5%, és a dir que prop de la meitat de la població parlava una llengua diferent al francès.

Recordo que al 1939 el català era ben viu i parlat com les altres llengües de França: l’occità, el bretó, el basc, l’alsacià i el cors. Va ser després de la segona guerra mundial quan l’estat francès va reprendre amb més força la repressió i persecució de les llengües anomenades despectivament “patois” al considerar que parlaven malament i, fins i tot, un parlar d’animals. Ja Lluis XIV va promulgar una llei obligant a les dones catalanes a parlar en francès als seus fills.

En la postguerra s’enforteix la repressió psicològica, afectiva i física a través de cartells amb la inscripció: “soyez prope, parlez français”, i castigant a l’escola als alumnes que no parlaven francès, i així van aconseguir que es tallés la transmissió lingüística de pares a fills fins al punt que les llengües anessin desapareixent com a llengües vives. D’això no se’n diu genocidi lingüístic o cultural?

Aquesta nova llei de promoció i reconeixement de les llengües que permet l’ensenyament públic – fins ara en la clandestinitat –, la retolació bilingüe dels carrers i escriure el nom amb la llengua pròpia; podrà fer que recuperin la vitalitat perduda? Podran renéixer de les cendres focs nous sense que siguin apagats per París en defensa de la “fratenité, egalité et liberté” de la France éternelle?


QUARTA PÀGINA


HUMANOTECA
VISIONARI
En el futur serà qüestió de trobar la forma de reduir la població. Començarem pels vells perquè superats els seixanta, seixanta cinc anys, l’home viu més del que produeix i això surt car. Després haurem de seguir amb els inútils que no aporten res a la societat i finalment als estúpids.

L’eutanàsia haurà de ser un instrument essencial de les nostres societats. Evidentment no podem executar a persones ni organitzar campaments. Ens hem de desempallegar d’ells, fent-los creure que és un bé per ells.

Trobarem alguna cosa o la provocarem, una pandèmia que apunti a certes persones, una crisi econòmica real o no, un virus que afectarà als vells... Els vells, els dèbils i els porucs sucumbiran.

L’estúpid s’ho creurà i demanarà que el tractem... Ens haurem preocupat de tenir un tractament que serà la solució...

La selecció dels idiotes es farà pe si mateixa. Aniran sols a l’escorxador.

Fragment del llibre “Breu història del futur” publicat a França al 2006 sota l’autoria de Jacques Attali, assessor de François Mitterrand. Fundador ANG contra la fam. Instigador del programa Eureka. Primer President del Banc per la reconstrucció i el desenvolupament.

El text està escrit al 1981.


ÚLTIMA HORA
EL CONSORT HA MORT, VISCA LA REINA
No era rei. Anava a sis passes darrera la reina. Era grec, pronazi i orgullós. A Anglaterra el consideren un gran consort. A Anglaterra també els agraden els púdings. Ni cas.

Sembla que els mèrits més valorats del Príncep Felip, Duc d’Edimburg, han estat, no perdre’s mai pels passadissos dels sis castells que tenia com a llar habitual, saber portar amb el mateix glamur un vestidet de mariner que un d’alta cerimònia i saber tenir una distesa conversa amb els nens que recullen les pilotes al torneig de Wimbledon una vegada acaba la final. Diuen les cròniques que set de cada deu nens que van tenir ocasió de parlar amb el Príncep Felip, ara són de les forces aèries britàniques.

També es considera com a mèrit especial del Príncep, saber de bon començament que el seu fill Carles és una barreja de bacó i rat penat i que malgrat tot, se’l va estimar força (sobre tot quan s’allunyava de Palau i anava amb la Camila).

D’aquí a uns anys, la seva figura augmentarà de valor com el Xerés que es fotía abans d’esmorzar, ja que el món sabrà valorar, gràcies a les memòries secretes de la reina Isabel, la felicitat que va deixar en les cambres reials la seva absència. Ja a hores d’ara, es diu que la reina ha rejovenit una pila d’anys, que se la veu més alteta i que fins i tot torna a tenir sentit de l’humor, encara que sigui britànic.

P.D. Agraïm als creadors de la sèrie “The Crown” el seu treball sense el qual aquesta notícia hauria estat impossible d’escriure ja que no teníem ni idea del Príncep Felip. Per dir la veritat, ignoràvem que Anglaterra fos una Monarquia.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
B.N.E. – P.P. MASSES LLETRES PER NO RES
Generalment identifiquem un llibre en mans d’un nen com a aprenentatge. Quan al menjador d’una casa hi ha cent volums creiem perplexos que els propietaris d’aquell pis són, com a mínim, petits genis i quan entres –encara que sigui per descuit- en una Biblioteca Nacional, penses que estàs al Vaticà de la cultura d’un país i t’agafen ganes d’agenollar-te.

Però no sempre els pensaments coincideixen amb la realitat. És possible, que el nen faci veure que estudia el llibre quan entre els seus fulls hi té amagada una revista porno. Més d’una família que llueix els cents volums, els ha comprat a pes, a mida i escollint els colors del llom. El que necessitaven era omplir aquella paret amb un toc de digna austeritat. I també és molt possible que darrera cada estanteria d’una Biblioteca Nacional, s’hi pugui trobar un ruc o un covard o un diputat del Partit Popular.

És curiosa i significativa l’estratègia lingüística de la dreta espanyola i en especial del P.P. Defensen el que ells anomenen llengua valenciana per anar en contra de la catalana. I com és habitual en ells, ho fan per la via gamberra i judicial (la via inculta se’ls hi suposa inclús mentre devoren una paella). És lamentable, provoca vergonya aliena, però ells són així.

El paperot en el darrer cas de l’exposició “la llum de l’edat mitjana a la literatura catalana”, no l’ha fet el P.P. sinó la Biblioteca.Nacional Española que tot i saber que estan recolzats pel coneixement acadèmic, s’encongeixen, es desdiuen i demanen disculpes als tifosi de la dreta.

La gent de lletres mai no s’ha caracteritzat per la seva valentia però tampoc caldria mostrar-se tan poruc.

Us imagineu a un mexicà defensant la independència de la seva llengua respecte al castellà? Què diria la culta dreta hispana? I la BNE, rectificaria també si fessin una exposició considerant que els autors mexicans escriuen en castellà. Demanaria perdó als mexicans que s’hagin pogut sentir ofesos?

LLUFA PERMANENT PER LA IGNORÀNCIA DEL P.P. I LLUFETA PER UNS RESPONSABLES DE LA B.N.E. SENSE TRONS PER DEFENSAR LA RAÓ.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
IMPOSSIBLES D’ESPANYA
L’any 1982, Felipe González va dir que crearia 800.000 llocs de treball. Creus que ho va fer? Ca home ca! Anys més tard J.M. Aznar va dir que crearia 1.500.000 llocs de treball. Creus que ho va fer? Ca home ca! Pedro Sánchez es destapa dient que crearà 800.000 llocs de treball. Creus que ho farà en un país on l’empresariat viu de la mamella de l’estat i els consells de direcció són la mamella pels jubilats de la política? Ca home ca!

MAI EN TINDRAN PROU!
Avui dia hi ha tantes coses que els valors i els punts de referència es giren a l'inrevés, cosa que és bastant gratificant però fins a cert punt. El BBVA i el Santander resulta que han finançat les compres d’armament d’Aràbia Saudí i dels Emirats Àrabs Units per que puguin matar amb total impunitat al Iemen. Però per exemple, perquè no financen la lluita contra el canvi climàtic ja que són els reis del món? Ja ja ja!

MERIDIANA, LA GOTA MALAIA
Més que un carrer, una carretera. Poca burgesia, molts problemes. Atur, males infraestructures, contaminació, cap diputat com a veí. Compromís, això sí. Molt compromís i molta ràbia pel que està passat. Porten 400 dies manifestant-se. S’han enfrontat amb la Policia Nacional, la Municipal i els Mossos. Detinguts, expedientats... Ells segueixen manifestant cada nit el seu rebuig a l’empresonament dels polítics independentistes catalans.
Si Catalunya fos com la Meridiana faria temps que seriem independents i, sobre tot honestos.

BANCA GUANYA
Imagineu un poble desnodrit, pobre fins el moll de l’os, menystingut. A aquest poble li donen una única oportunitat per sortir de la misèria i els inviten al Casino Nacional, per jugar a la ruleta. El Casino Nacional el mana la màfia que vol governar el país. El poble aposta: parell, negre. Surt sanar, vermell. Un banquer dirigirà el país. Equador seguirà amb la mateixa temperatura durant tot l’any i amb la seva misèria. Doncs què es pensaven?

VIDES PARAL·LELES
I comparà Plutarc la vida de l’alcalde de Roquetes amb la del Rei Emèrit d’Espanya. Lo primer condemnat per recolzar un referèndum i lo altre defensat pels tribunals després d’un desfalc. En avançar la seua investigació, Plutarc va saber que es ficae en camisa d’onze vares. S’esmunyí del recopilatori i començar una manual sobre Música. Les dues obres són una merda. I és natural. Pura propaganda.

ON ÉS EL TEU LÍMIT?
On són els autèntics polítics? On és l’art de bon govern? Els francesos s’interroguen sobre la llei “Per una seguretat global preservant les llibertats” que els ha caigut al damunt autoritzant drons policies, fent delicte la identificació de policies encara que obrin contra la llei, més poders a les policies municipals... Emmanuel Macron se n’ha sortit amb la seva dèria autoritària emparat en el silenci dels confinats ciutadans. Ara, la divisa “Llibertat, igualtat, fraternitat” és només un record.

ESPOSES DE DÉU
Segons sembla, els capellans no s’han limitat a abusar dels joves escolars. També ho han fet amb les ingènues monges. A mitja confessió demanaven a les germanetes que els hi ensenyessin els pits i que es deixessin tocat el cony. Voluntat de Déu, deien els capelles. I elles es deixaven fer. Potser alguna germaneta es confessava més del compte perquè coneixia la penitència i l’hi sortia a compte. La majoria però, segur que anaven de bona fe a servir al senyor (el seu espòs). Pot una religió tenir uns mestres amb un nivell d’ignorància tan vergonyants com la de les mongetes?

AFGANISTAN QUASI RITMA AMB VIETNAM
Se’n van! L’Imperi nord-americà abandona l’Afganistan fart dels repetits fracassos guerrers. Segons Joe Biden ha arribat l’hora de posar fi a una guerra sense fi que van començar ara fa vint anys amb la seguretat que mai torni a servir de base per atacar el seu país. En definitiva se’n van amb la cua entre cames ja que mai aconseguirien una victòria contra els Talibans. Alà és gran i Joe Biden profeta?