20 de desembre 2019


COM US ATREVIU?
Durant la seva carrera, Greta Garbo, una sueca, va dominar als homes. On posava els ulls, feia un esclau. Es va retirar, o la van retirar, i els darrers cinquanta anys els va passar sola a casa, amb ulleres fosques.

Greta Thumberg, una altra sueca, amb setze anys domina els polítics del món. On deixa una paraula, mostra una vergonya. Diu a la cara del poder que són uns lladres, uns inútils, uns malvats, que maten el futur dels seus propis fills. I el més bonic de tot és que els polítics, li obren les portes dels fòrums internacionals, que l’escolten i l’aplaudeixen emocionats i eufòrics.
Sap la Greta el perill que corre? Sap que cada govern del món, mentre fa creure que l’escolta, està fabricant un dossier sobre ella tot esperant el moment oportú per apartar-la de qualsevol reivindicació activa i deixar-la per la resta de la seva vida sola, a casa, amb ulleres fosques?

Els polítics, com els bons boxejadors, tenen resistència i pegada. Ara aguanten els cops de Greta, deixen que s’esbravi, però quan comenci a defallir, la cosiran a cops. I, malauradament, a diferència dels boxejadors, els polítics tenen memòria.


SEGONA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
UN 18 DE DESEMBRE QUE FARÀ HISTÒRIA
Dimecres 18 de desembre d’enguany, milers i milers de ciutadans arribats de de diverses contrades de Catalunya, envolten el Camp Nou a primeres hores de la tarda, enarborant pancartes i cantant cançons patriòtiques i revolucionàries.

Hi ha una gran expectació que es trenca quan una gran bandera negre, és col·locada i penja per la façana exterior del camp. Alhora que els mitjans de comunicació donen a conèixer una sorprenent noticia que és rebuda amb grans aplaudiments, crits i visques per la multitud que exclama joiosa: “ja era hora que algú fes alguna cosa de debò!”

Què ha passat perquè tanta gent passi de la incertesa i decepció a l’entusiasme desenfrenat? El partit ha estat suspès i les portes de l’estadi tancades. La noticia traspassa fronteres i arriba a tots els racons del món. Tot ha succeït aquesta matinada, abans de l’Alba a l’hotel Sofia. Un comando anomenat “Gent de la ceba d’all”, compost per un col·lectiu d’homes i dones disfressades de cambrers i d’altres treballadors de l’hotel, sigil·losament, han entrat a les habitacions on dormien els jugadors del Real Madrid i s’han emportat a tres significats futbolistes, al seu entrenador Zinédine Zidane i al seu president Florentino Pérez; i baixant-los pel muntacàrregues els han fet sortir per la porta de servei i els han fet pujar a una camioneta protegida per motoristes i cotxes que s’han fet fonedissos cap a les 5 de la matinada.

No ha estat fins a quarts de 5 de la tarda, quan encara no s’havia difós la noticia, quan els segrestadors han emès un curt però contundent comunicat que deia: ”ja n’hi prou de comèdia i submissió!! Lluitem de valent per les nostres llibertats i independència. La llibertat del nostre poble no es negocia, s’exerceix. Les cinc persones segrestades no seran alliberades fins que TOTS els nostres presoners polítics i el nostre poble siguin lliures. Demanem que ens respectin, tant l’Espanya que ens escanya, com tots els pobles del món, com a nació sobirana que som”.

Es radicalitzaran a partir d’ara les lluites per l’emancipació nacional i l’assoliment de drets i llibertats socials? Se’ls hi ha acabat ja viure del “cuento” als polítics i el seu fals patriotisme? Caldrà estar alerta en els propers dies....

La policia, com és natural, no para de buscar per tot arreu i no sap que els segrestats són, hores d’ara, ja presoners en un vaixell, en aigües internacionals.


LA KINTA FORKA
KARLITUS NO CREU EN LES ENQUESTES DELS DIARIS
Ho comprova al carrer on cada acció té la simpatia d'una bona part de la població.

La posada en escena és impagable, el vodevil gairebé perfecte, i el públic a l'altura del suspens: Què farà Emmanuel Macron davant una contestació social sense precedents des de la revolució de maig del 1968? Aquesta és la qüestió que es posen els Sindicats...

Estem en el moment clau d’una dramatúrgia consagrada. Als Sindicats els cal “recuperar” el control i la direcció dels moviments de protesta. Però en són capaços? Ja fa quasi una dècada que en els conflictes socials no són respectats per ningú. La reforma de les pensions és l’ocasió esperada?
En tot cas van començar per dir: “Per enderrocar Macron, per fer que el seu govern sigui incapaç de governar cal...” Ho deien xiuxiuejant durant les reivindicacions dels hospitals, dels educadors i estudiants, del transport, del desastre ecològic... i ara per la reforma de les pensions. Cada vegada les centrals sindicals es veien abocades a cridar a la vaga perquè les seves "bases" tenien més confiança en si mateixes que en la seva "direcció". I aquesta vegada també els han indicat la direcció a seguir. Per ara no aconsegueixen resoldre la complexitat d'una situació potencialment incontrolable i el retorn a l’ordre deprimit i depressiu de la política convencional.

Que han fet? Estan intentant reduir les lluites a una confrontació -entre govern i sindicats- i reagrupar totes les revoltes en un únic tema -el de les pensions- on els sindicats transformen el problema de les pensions en un únic punt: “l'edat de jubilació”.

Molts sindicalistes sincers es van entusiasmat amb el mite d’una esquerra novament “honesta” i d’un govern que obeiria a les masses. Però no ha estat així... Es pot, tant com es vulgui, practicar la protesta clàssica on no passa res. Es poden confondre en les negociacions més increïbles i les denegacions més espectaculars fins el punt de preguntar-se si el govern Macron no serà qui felicitarà els sindicats pel seu bon comportament en les manifestacions com a millor mètode per ignorar disturbis, sabotatges i ocupacions sense autorització com ignora les salvatges actuacions policials amb ulls perduts i cranis oberts per la policia.

Però a Karlitus continuem tossuts amb la qüestió bàsica: "L'estat del benestar del segle XXI" per què no "progressa"?

La nostra època és la de les revoltes contra l'aberració dels governs i la impostura; és la de la incredulitat amb les polítiques electorals i les mentides oficials. És la època de l'odi de la policia; la de la reticència a les organitzacions sindicals i polítiques; la de petits grups que s'organitzen per Telegram, la dels armilles grogues sense armilles i la de les manifestacions salvatges... i les accions de bloqueig.

De cara al Cap d'Any: Quin millor regal per a nenes i nens?


EL CONVIDAT
LA NENA QUE FA POR
No és fàcil parlar amb la Greta Thumberg. O està envoltada de personal, empentes, suors i crits, o en una puta barca o en un globus aerostàtic. Clar que la noia s’ho val. És el personatge de l’any.

El més interessant de la Greta, però, no és la seva militància ecològica, ni els viatges que fa sense motor, ni tan sols les meravelloses paraules que dedica als poderosos del món. El gran mèrit de la Greta i pel que serà recordada, és que ha fet pols les definicions que fins ara es donaven del síndrome d’Asperger.

Diuen els experts que els afectats per aquesta síndrome mostren un dèficit en la seva interacció socials (no es relaciona prou?), en la comunicació verbal i no verbal (no diu coses?) i a una gran resistència per acceptar els canvis (no lluita per canviar alguna cosa?).

N’encerten una, això sí. Els afectats es mostren inflexibles i mostren interessos fixes.

En realitat la síndrome d’Asperger és el manual de les virtuts d’un autèntic revolucionari. Potser si tinguéssim un percentatge més alt d’Asperger, molts polítics haurien de treballar, el planeta estaria més net i el bon Déu no caldria que tornés a carregar-se de feina creant un nou món.

Diuen que fas por... li vaig preguntar a tres cents metres d’alçada agafat als sacs de sorra del globus. Ella, treien el caparró per sobre la cistella va somriure i va contestar. La veritat sempre fa por. Chapeau.


TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CA LA MEUCA
CAPÍTOL ONZÈ... DE LA SÈRIE
NEGOCIACIONS
S’introdueix al lavabo del Diputat més vell del Congrés (els degans de les cambres tenen lavabo propi, per si de cas). Obra l’aixeta d’aigua freda, i obra i tanca alternativament la calenta tres vegades alhora que amb el cap colpeja suaument el mirall. Un forat s’obre sota el lavabo i el Diputat hi entra a quatre potes. Camina ajupit els set-cents metres de túnel que el separen del seu destí. Força l’accés de la trampa. Veu unes calces al final de l’entrecuix de la Madame. El Diputat que és un bromista consumat, pregunta: ¿A cuanto va hoy el lametón, señora?

La Madame, mira sota la taula. Somriu, el coneix.

Que susto me ha dado, José Luis…

La Madame, aparta la taula de la cuina i el Diputat, esbufegant, surt del forat.

Le están esperando.

¿Ya ha llegado? Se nota que tienen prisa para llegar a un acuerdo.

Está aquí desde las diez... y como se aburría ha ido un rato con Sónsoles.

Republicano debía de ser. Con todos los respetos señora, pero esa Sónsoles desmerece el local. Es una plancha.

Pues no sabe usted lo solicitadas que van las planchas…

Será la izquierda. Yo sin tetas, resbalo.

José Luis, ¿pasa algo? Porqué usted llega por el túnel y don Gabriel ha venido disfrazado de Caballero ruso.

Porque en el fondo es un puto señorito.

Ya pero ¿por qué no entran por la Puerta? ¿Ya vuelve a mandar VOX?

No, lo que pasa es que estamos en plena negociación y en el Congreso no hay quien se reúna. Allí no se puede trabajar en paz.

La Madame dóna un got de vi a José Luis que se l’empassa d’un glop.

Sabe si va ha tardar mucho?

S’obre la porta i apareix un rufián, un senyor, somrient.

Por fin... No sabes lo bueno que resulta ser puntual.

Ya, pero yo me traigo tres propuestas nuevas, salidas del horno y tu seguro que no aportas nada.

Frio, frio... tengo una nueva exigencia. Aquí no hay pacto si aparte del rollo de los presos, no se aumenta el sueldo a las señoras de compañía... Al menos a Sónsoles.

Joder, eso se lo tendré que preguntar a Pedro.

Vayan ustedes a la sala de maso si desean, es muy acogedora. ¿Quieren alguna señorita?

Hombre no sé... No es serio... Como oyentes quizá...

Bueno vale.

I així comença una nova reunió per aconseguir el pacte de legislatura entre el PSOE i ERC.
Estem en bones mans.
TO BE CONTINUED

HUMANOTECA
GRETA THUMBERG ALS POLÍTICS...
Desitjo que sentiu el pànic que jo sento. Volem que actueu. Com us atreviu a mirar cap a un altre costat?

Si enteneu la situació i us negueu a actuar, vol dir que sou males persones.
Heu robat la meva infantesa i els meus somnis amb les vostres paraules buides. Els nostres pares discuteixen el final de Joc de Trons mentre el planeta s’està cremant.

No sou prou madurs per dir les coses tal com són. Aquesta feina també l’heu deixat per a nosaltres, els nens.
Els elogis no ens salvaran de res. No volem els vostres elogis.
AMEN.


LA LLUFA
EL MIRATGE ANGLÈS
Per l’Espanya àrida del segle XX, països com França o el Regne Unit, eren la imatge refrescant de la cultura i la convivència. Era un miratge.

Els anglesos acaben de votar com a Primer Ministre a un lamentable doble de Trump, un tal Boris Johnson, que va insultant al personal amb frases tan enginyoses com: “em sembla ridícul que se’ls permeti anar pel carrer disfressades de bústia” (referint-se a les dones que porten burca) o “té cara d’infermera sàdica d’un hospital mental” (Hillary Clinton). Un personatge i uns resultats que diuen molt poc en favor d’una nació farcida de noblesa, protocol, escàndols reials i caceres de guineus.

Cada país te dret a una quota d’idiotes irredemptes. Lògic. Què seria si no d’Institucions com la banca, l’exèrcit o la mateixa església? Però quan el 45% de la població vota a un pallasso és que el país s’ha convertit en un circ.
La vella Anglaterra va deixar penjats als rebedors els bombins i els barrets d’Astor i se’ls ha congelat el cap i les idees. Ni tan sols recorden que tenen una reina centenària que pot entrar en coma només veure a l’espantaocells Boris.

El Regne Unit no està fet per ser modern. Amb el Beatles ja van cobrir la quota pels propers tres segles. Ara haurien de tornar al te de les cinc, els púdings i els canvis de guàrdia. Si volen trencar amb la tradició acabaran votant a Aznar i es veurà que són tan rucs com la resta de països. I no ho podran aguantar. Llufa per la “pèrfida albión”.