22 de novembre 2024

ARA SÍ QUE ANIREM BÉ
L’equip seleccionat per Trump
És la tercera portada consecutiva que dediquem a Trump. Prometem solemnement –si no ha declarat ja la tercera guerra mundial– que la propera setmana parlarem d’una altra cosa. Cal reconèixer però que la reiteració és justificada. Trump està escollint el seu govern que, entre altres coses és el govern dels Estats Units d’Amèrica.

Apuntin:
Elon Musk, el pirata informàtic, com a Cap del Departament d’Eficiència Governamental.
Robert Kennedy, negacionista. Contrari a vacunar-se contra la COVID, ministre de salut.
Matt Gaetz, investigat per tràfic sexual, corrupció i drogues, com a Fiscal General.
Tom Homan, si li veieu la cara ja sabeu tot el que cal i amb el nom que li han concedit “el Tzar de la frontera” ja sabeu més del que cal. Ex director de ICE i decidit a expulsar dels Estats Units a sa mare si cal.
Pete Hegseth, presentador de televisió, com a Secretari (o ministre) de Defensa. Informadíssim.
Kristi Noem, participant a concursos de bellesa, pagesa i escriptora serà l’encarrega de la seguretat nacional (no del bestiar, de tots els americans).

El bo i millor de cada casa com es pot veure i potser una mica escorat a les necessitats personals que no polítiques del nou President. Escollir a Gaetz investigat per diverses causes ajudaria força a mantenir la seva pròpia impunitat i especialment la del President.

El nou govern no es caracteritzarà precisament per la prudència ni la intel·ligència ni potser tampoc per la racionalitat. La Casa Blanca en dies de reunió pot semblar una gàbia de feres ferotges afamades disputant-se la propera víctima.

Ni Hitler amb el seu tupè havia començat ensenyant tant les cartes. Qui pugui que comenci a construir-se un bunker, si més no per amagar-se de la vergonya que fa tenir líders com Trump.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
UN OBSEQUI DIVÍ
IIham Aliyev, President de l’Azerbaiyan
Sóc Aliyev, President de l’Azerbaiyan però segur que a les vostres contrades no sabeu ni per on cau l’Azerbaiyan. Tot i així, us sentiu preparats per acusar-me a mi i al meu país. Hipòcrites.

Sí, presideixo la COP, una mena de Cimera sobre el clima. I què? He de demanar disculpes? No vaig ser jo qui va sol·licitar ser la seu d’aquest contuberni. Si el món econòmic i polític varen decidir reunir-se a Baku la miserable capital d’un país miserable governada per ideologies més properes al tsarisme que a la democràcia i que a més té la religió musulmana, és problema dels altres... o la seva coartada. Potser no volen donar un tomb al clima. Ja hi heu pensat en això?

Clar que no avançarà la lluita contra el canvi climàtic en un país com el meu que flota sobre petroli, de la mateixa manera que no avançaria una cimera anti taurina a la Comunitat madrilenya presidida per l'Ayuso. Són faves comptades.

Tothom sap que encara que passi per demòcrata sóc un dictador com la copa d’un pi. I visc de conya gràcies al petroli que m’enriqueix a mi i tapa la boca a la cúpula social del país que es banya cada matí en dòlars. Què he de fer? Carregar-me l’explotació petroliera? No construiré molins de vent per netejar-me la consciència. També sóc pare –em sembla– i he de protegir la meva família. Seré moltes coses però no pas suïcida.

Azerbaiyan i jo mateix, necessitem estabilitat econòmica i social. Sobre tot, econòmica i no penso tirar-me pedres al taulat. Si el món s’ofega no serà només culpa meva. Són les grans potències les que contaminen. Si volen reduir les emissions que comencin ells amb la Índia, Xina i els americans de Trump al capdavant, deixant de furgar la terra.

Sé que critiqueu les meves paraules qualificant el petroli com un regal de Déu. Si sabéssiu, rucs fariseus, jo sóc un agnòstic de collons, però no puc passejar-me per casa cagant-me en Alà i Crist i companyia. Anar amb els déus és bo pels dictadors encara que siguin d’aparença demòcrata.
Que els déus us facin bons.
Traducció d’Estanopolis Ping.


LA GARSA PROSTÀTICA
CATALUNYA ALARMADA
Allau de trucades d’emergències als ciutadans
Demostra ser bon ciutadà arrelat, el que cada matí et trobis a la xarxa una colleta d’amics que et desitgen bon dia. Fa goig sentir-te acompanyat. Ara però t’avisen d’una possible desgràcia. Alerta!

Des que València naufraga entre dues aigües (la de les riuades i la inoperància autonòmica), no hi ha polític que no dispari com a mínim una vegada al dia, una alarma. Perquè sí, perquè plou o amenaça pluja, perquè fa vent o fresca o arriba una calorada. Ningú no vol ser desprevingut com València. Un tinent d’alcalde, l’altre dia va obrir la finestra i en veure la llum del dia va avisar als conciutadans que anessin en compte, que començava un altre dia. No hi ha qui dormi tranquil. Els japonesos retraten el sobtat bot de la burgesia catalana quan a mig tallat a la terrassa del bar, els sona l’alarma. Tant és així que ara als bars es paga per avençat abans la clientela no fugi desordenada. Les senyores de classe alta surten amb tres paraigües i el servei, al seu darrera, carrega una piragua. Només els hi falta muntar un elefant per anar més altes com a les colònies asiàtiques.

Si es mira fredament, les autoritats tenen la seva raó. El primer espanyol que perdi la bici per una fuita d’aigua, costarà el càrrec a mig govern (autonòmic, nacional o supra nacional), la gent ja ha tragat prou aigua.

La DANA ha portat junt amb l’aigua un renovat amor del polític pel poble? No senyor. No ens estimen més ara que fa dues setmanes, ara el que tenen és por de perdre el càrrec. Si ens estimessin de debò, enlloc de martiritzar-nos a cop d’alarma, estudiarien l'orografia dels seus municipis, planificarien rambles per on pugués corre l’aigua, tindrien els desaigües nets, traurien les cases edificades dins la llera, les naus industrials tindrien patrons de conducta, i regalarien a cada president autonòmic un telèfon amb cobertura.

No és senzill ni barat, però ens estalviaríem víctimes i subvencions a dojo cada vegada que cau un ram d’aigua. I sobre tot, sobre tot, ens donaria una sensació de país civilitzat que ens està fent molta falta. Només cal trobar tècnics preparats. La idea de Mazon de construir una nova muralla al voltant del centre de València per evitar la riuada, no cola.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
L'ÚLTIM MAQUI ENS VISITA
En Joan Busquets demana justícia i reparació

En aquests dies ha arribat al país un guerriller supervivent per reclamar a l’Estat justícia i reparació. Ha fet rodes de premsa, entrevistes pels mitjans de comunicació i ha presentat un documental en el que ell explica la seva lluita. Talment, ha estat com una aparició d’una altra galàxia, com si es tractés gairebé d’un extraterrestre per molts periodistes estorats que no se’n sabien avenir ni situar a un home en carn i ossos dels anys 40. Un maqui! D’on sortia? Qui era? Es tracta de Joan Busquets, un guerriller anarquista i antifranquista de 96 anys en plena forma física i mental anomenat “el Senzill”, que va actuar al final dels anys 40 en les partides guerrilleres de Marcel·lí Massana i d’en Pep Sabaté, en molts sabotatges i accions guerrilleres contra la dictadura.

Condemnat a mort a l’octubre del 1949 i commutada la pena, es passà 20 anys i 6 dies a les presons, fins el 1969, que sortí en llibertat, i en poc temps s’exilià a França a causa de la persecució policial. Refugiat polític a França, encara va ser detingut durant set dies, en motiu de l’estada oficial del rei Joan Carles a París. En els darrers anys, ha dedicat els seus esforços a demanar justícia i reconeixement a les autoritats espanyoles pels combatents antifranquistes. Així, el 2007, intentà inútilment un reconeixement pel memorial democràtic i igualment va escriure cartes al president del Regne d’Espanya, Felipe González, i el president de la Generalitat, José Montilla, sense obtenir cap resposta.

Recentment, el 5 de març d’enguany va ser llegit un escrit seu davant de la comissaria de Via Laietana, en què explicava la seva detenció i tortures durant 18 dies en aquesta Jefatura de Policia, exhortant a que esdevingués un centre de recuperació de la memòria, en la campanya de la Comissió de la Dignitat.

En Joan Busquets, digne representant dels milers de guerrillers que van lluitar durant més de 20 anys a Catalunya, ha vingut de nou per tornar a demanar justícia i reparació jurídica i econòmica a uns demòcrates que segueixen sense reconèixer els lluitadors abnegats per la llibertat.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
TRUMP: EL BEVEDOR DE PIXATS
Un home amb un desig de poder insaciable
Per a milions d’americans que l’han votat Trump és genial. Trump, ell mateix, també si considera i per això pràctica una cosa marginal, secreta... descoberta el 2017, quan el portal de notícies Buzzfeed va publicar que els russos haurien filmat el futur president mentre estava al Ritz-Carlton de Moscou amb prostitutes, durant un joc sexual destinat a contaminar amb pixum el llit on havia dormit Barack Obama. No es va proporcionar cap prova però ajuda a donar a conèixer una fantasia de Trump fins ara clandestina.

Segons els especialistes la urofília no té diagnòstic. Els investigadors no hi estan interessats tot i que la història de la urofília comença amb Richard von Krafft-Ebing (1840-1902), que diu que són actes impurs comesos amb l'objectiu d'humiliar-se a un mateix. La urofília de Trump sembla inseparable d'una emoció mixta, contradictòria, coquetejant amb el desig d'aniquilació del món.

El psiquiatra David Muhlmann, insisteix en l'aspecte irresistible d'aquesta temptació que barreja el plaer i la mort. L'orina, ambivalent, afavoreix els jocs d'inversió. No és estrany que les pixades s'anomenin “pluja daurada” però Trump creu en ferm que l'orina té propietats miraculoses. Per a aquest gran nen mimat, milionari fill de milionaris, tot i que es tracti de residus, aquesta aigua de desguàs té el color de l'or, un material inalterable associat a lo diví que es transforma en una "pluja daurada" que l’impregna.

L'orina, per a Trump, simbòlicament, té el valor d'un fluid seminal sagrat o d'un fertilitzant miracle. El producte de la micció és l'equivalent d'una aigua de joventut, un nèctar capaç de donar la vida als impotents. Exactament com ho fa en política però en la intimitat confessa que ell mateix havia tingut la seva primera erecció en veure una dona orinar.

Les persones que es dediquen als jocs de fluids vesicals poden traduir així el desig secret de trencar? En tot cas Trump torna cap enrere, a una etapa inacabada... amb la voluntat de sembrar destrucció. Entre els seus seguidors, qui no ha somiat amb això?

En els seus jocs usa màscares de gas reconvertides per empassar-se l'orina. Un artilugi o producte comú dels productes comuns en els sex-shops especialitzats. Estan proveïts d'una cúpula o d'un embut connectat a un tub que permet la presa en boca. De vegades els ullots de la màscara són grocs perquè la persona s’immergeixi visualment en el color de l'orina i només vegi el món a través d'aquest filtre. Ell però té les més perfeccionades, té les màscares dissenyades per respirar l’olor, en ple nas com una fantasia de re-entrar a la mare, un desig d'auto-anihilació per immersió -com representació- en la materna cavitat.

En definitiva, no és un pixa-pins, com molts catalans. És un home potencialment destructor, potencialment dictador, potencialment guerrer... un bon primer pas cap a una tercera guerra mundial.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
LA GUINEU A CAN GALLINA
Cap de la delinqüència econòmica resulta ser delinqüent econòmic
Nom, Óscar Sánchez Gil. Estat civil, casat (amb una policia). Professió, policia. Càrrec, Cap de la delinqüència econòmica i fiscal. Vocació, pintor-empaperador de parets. Personalitat, tímida i modesta.

L’amic Óscar ha estat detingut per acumular uns vint milions d’euros a casa seva. A partir d’aquí s’ha muntat un Cristo. Per què? A veure, qui no té vint milions d’euros a casa seva amagats a les parets?

Estudiem la seva vida: l’Oscar fou un noi senzill. De petit volia ser primer ministre però la seva humil família no va poder pagar-li els estudis. Aleshores va dirigir la seva afició a pintar parets però tampoc la família podia comprar-li pintura per fer les pràctiques necessàries a F.P. i al final va decidir –com abans feien els quarts fills de les famílies pobres que entraven al seminari– fer-se policia perquè l’ingrés era gratis. A l’Acadèmia (o on sigui que estudien els policies, si es que estudien) destacava per la bona conducta, saludava a qualsevol que veia amb uniforme (encara que fossin del personal de neteja) i sempre donava la raó al superior. A més, el seu caràcter retingut va fer pensar als mestres que era de confiança... i així passat un temps, el van posar a l‘equip de males praxis econòmiques i més endavant el van anomenar cap.

Funcionari model era fins que un dia va rebre una trucada. Complidor com sempre va anar al lloc on el citaven i va trobar-hi un parell de mafiosos (un amb uniforme probablement per despistar-lo) que li van oferir uns dinerons si els avisava de que la seva carga de marihuana seria controlada. Era per una raó humanitària, li van assegurar i ell va parar la mà.

Amb el temps, l’Óscar tenia la calaixera plena a vessar d’euros i la dona, ordenada com bona policia ja començava a remugar dient que a veure on posava ella la roba blanca. I aleshores l’Oscar va recuperar la seva vocació de pintor empaperador i va anar posant els bitllets a la paret i els tapava amb paper d’empaperar.

La casa va quedar una monada i ells vivien tan tranquils. No gastaven una pela, no fos cas i de sobte, quan tot anava tant bé, venen uns companys i li foraden la casa.

Sincerament, això no està bé i menys entre companys. Què no és bonic tenir la casa endreçada?

I és que les coses si no s’expliquen no s’entenen. En tot cas, LLUFA pels companys.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
CON LA IGLESIA HEMOS TOPADO
Dimiteix l’arquebisbe de Canterbury
Assistia a una conferència ecumènica d’aquelles on la presidència l’ocupa gent disfressada que tenia per finalitat promoure la unitat entre les diferents esglésies. Un jove professor va agafar la paraula i no la va deixar fins creure que ens havia convertit a tots. El seu missatge era: el protestantisme i les seves esglésies derivades són les úniques que segueixen el llegat de Jesús de Natzaret. Un moment després, el conferenciant va patir un atac epilèptic. Mai no podré oblidar la cara de felicitat dels cristians romans.

A hores d’ara, no sóc ni dels uns ni dels altres però he de confessar que la trobada em va fer molt de bé. Tinc claríssim que totes les esglésies malgrat segueixin separades, són una mateixa cosa. El poder sobre els homes i les dones pobres d’esperit.

Tenim la Cúria Romana farcida de pecadors de pensament i obra, de sexualitat depravada. La tenim també plena de còmplices en el silenci o la mentida. De la humil parròquia al Vaticà la vergonya s’escampa. Però el pobre epilèptic no tenia raó. Era tan pobre d’esperit com qualsevol altre.

Després de molts anys i imperis, l’església anglicana anglesa s’ha vist obligada a entonar el seu particular “mea culpa”. La ofensa al bon déu va de la metròpoli fins les colònies com una taca fosca de vi del Priorat que no es neteja si no és retallant la roba mullada. No hi ha detergents que valguin i al final, l’arquebisbe de Canterbury “Primus inter pares” s’ha vist obligat a dimitir pel seu silenci davant la turmentosa vida sexual de John Smytt advocat molt religiós, això sí i gens racista segons l’historial de les seves víctimes però alhora abusador de més de cent trenta infants. L’arquebisbe coneixia la història però va callar com calla el Vaticà i cada una de les parròquies farcides d’abusadors.

Justin Welby, el prestigiós i venerat Arquebisbe, figura anglesa entre les més angleses, noble entre les més nobles, honesta entre les més honestes ha actuat més enllà dels hàbits que el vesteixen com qualsevol magnat superb. La seva dimissió ja no serveix i el seu penediment menys encara.

Germans, no us feu il·lusions, no hi ha diferència entre esglésies.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
ELS HI VE DE FAMÍLIA
El nebot del President de Guinea Equatorial, posa les banyes als ministres
Breu història del President Teodoro Obiang Nguema: el 1979 derroca al seu oncle i President del país, Francisco Macías Nguema a qui posteriorment executa. Després va seguir matant a la majoria de l'oposició. Amnistia Internacional l’acusa de tortures. El seu partit l’ha designat candidat a la presidència per un sisè mandat.

Breu relat de Baltasar Ebang Enonga anomenat “el bello”: Nebot del President Obiang i possible successor. Dirigia l’Agència Nacional d’investigació financera però va ser detingut perquè investigava malament i s’enduia una part de la pasta a les Illes Caiman. Actualment viu a la presó de Black Beach (un nom de nassos). Just el tanquen i surt al mercat una col·lecció de vídeos amb el Bello tenint relacions sexuals amb les dones més importants del país (esposes de ministres, funcionàries, amigues de prestigi...).

Breu relat de Teodoro Nguema Obiang “Teodorín”: Fill del President Teodor i candidat també a substituir-lo en la presidència (si algun dia Teodoro traspassa). Vol posar ordre al país i ha prohibit les relacions sexuals dins els despatxos oficials. Se sospita que Teodorín és qui mitjançant l’ajuda de la policia va fer corre els vídeos del cosinet Bello.

Un exemple de país i de família. Guinea ocupa en el rànquing de corrupció el 172 lloc dels 180 països censats. La família Obiang s’ha despenjat de qualsevol llista fa anys.

La violació a la família Obiang sembla que ve de lluny i forma part del seu ADN. El President actual amb més de vuitanta anys ha arrasat pel Palau i rodalies i el nano, el Bello, de pura admiració cap a l’oncle ha intentat emular-lo. I això és el que no trobem just. El que ha fet caure al Bello en la cursa pel poder no és matar poc o no saber torturar prou bé, no, l’han trincat per fer sexe quan tota Guinea Equatorial fa pudor a sexe per culpa dels Obiang. Injust!

El gruix de la humanitat, una vegada vistos els vídeos, s’oblidarà de Guinea com porta segles oblidant-se d’ella. El iaio Teodoro pot seguir matant i torturant tranquil·lament, però d’aquesta tradició corrupta-sexual si se’n deriva un fet important: Imagineu per un moment que Trump decideix crear la monarquia hereditària. Vosaltres sabeu quin és l’ADN dels Trump?


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
ATEMPTAT REIAL
Voluntaris valencians passen pel jardí de Maria de Borbó
València té el fang al coll i el poble –ja que no les autoritats– van anar a auxiliar a la població. Les comunicacions també estaven negades i per això els voluntaris anaven pel dret. Tant pel dret que varen passar per unes terres propietat de Maria Borbó, cosineta del rei. Coneixeu la rondalla d’una princeseta que no podia dormir perquè sota el llit l’hi havien posat un cigró? Doncs és el que va passar-li a la cosineta. Va agafar una basca i ha passat dos matins sense poder beure martinis del fàstic que va sentir i l'olor que van deixar els voluntaris al pas per la finca. Lògicament la princeseta ha denunciat el fet. Una cosa és que llencin fang al Rei i l’altre que embrutin el seu caminet ple de floretes i herbetes. Maria de Borbó, demòcrata de tota la vida, presidirà en un futur no molt llunyà una subhasta a favor dels damnificats. Mira tu.

PARA YA BOLUDO
Tanquen el micro al President Milei en ple discurs etílic
En realitat passa cada dia. El Milei s’aixeca, comença a xerrar i la dona desactiva les orelles i es tanca a les estances. A la casa Rosada només veure’l provoquen una apagada general i als Restaurants on de nit es desfoga de la feina feta, fan servir només espelmes per no haver d’engegar el micro. Ell encara no ho sap però ja és tradició argentina. No hi ha qui l’aguanti. La notícia aquesta vegada és que li van tallar el micro en plena reunió amb Trump. Imagineu les bogeries que diria que ni un egocèntric de psiquiàtric no va poder suportar les lloances i va ordenar tancar el sistema d’àudio. Milei, tampoc se’n va adonar.

LLEPAFILS
Mitjans de premsa es deslliguen d’X
Després del pulcre seguiment que X va fer del procés electoral americà, alguns mitjans de comunicació han decidit apartar-se de l’imperi Musk. Potser no n’hi havia per tant. Les mentides omplen les portades de tots els diaris i ja no ve d’una. De la manera que van les coses seria més prudent tancar directament les rotatives. Musk d’aquí a tres dies, amb l’aval presidencial de Trump, comprarà, prohibirà o bombardejarà el que li passi pel cap i per aquell cap passen moltes coses. Si la premsa vol tornar a una mínima fiabilitat li queden dos camins, vendre’s clandestinament o ser ella qui bombardegi a Musk i companyia.

PINTOR RETRATAT
Troba una obra que havia donat a una parròquia a Wallapop
El seu nom, Aleix Albareda, el seu pecat, donar generosament una de les seves pintures als Caputxins de la seva ciutat. La seva penitència, veure l’obra penjada a les pàgines de Wallapop. Una manera molt ofensiva de dir a un creador que el seu treball no interessa. Ser artista provoca aquestes coses. Qualsevol ignorant i mal educat té el dret d’opinar sobre el seu treball. Algunes de les pàgines més humorístiques universals versen sobre les opinions d’alguns d’aquests imbècils ignorants carregant-se l’obra dels genis. Caldrà incorporar als Caputxins entre aquests imbècils i donar a Albareda el suport de la gent de bé.

LA FESTA CONTINUA
Es mantenen secrets molts documents del 23 F
La Ministra de Defensa Robles diu ser una ferma partidària de la derogació de la Llei que manté en secret més d’un i de mil documents secrets sobre les vergonyes de l’Estat Espanyol, entre ells els del 23 F. Després d’aquesta enlluernadora declaració, s’ha negat ha mostrar-ne cap ni un. L’excusa la de sempre, que cal esperar a una adaptació en el marc europeu combinant-la amb la seguretat de l’Estat i bla, bla, bla.
La seguretat de l’Estat és mantenir als ciutadans en la ignorància? Els quatre desgraciats que ens manen tenen capacitat per decidir què podem i què no podem saber? La defensa de l’Estat –sigui del color que sigui– és una vergonya comparable al dret de cuixa, de tortura i d’assassinat oficial. Però seguirem permetent que ens prenguin per imbècils. Potser ho som.

LA UE TREBALLA PEL FUTUR
El somni d’Europa
Tots somniem en una fragata europea conjunta. Ho ha dit Hugues d’Argentré director d'Euronaval. Doncs miri, jo no. El projecte de la maxi fragata que per les seves proporcions en prou feines podrà maniobrar pel petit mediterrani, costarà un ull de la cara i donades les circumstàncies podrien dedicar-se a ajudar al mig món que passa gana. No és populisme, és estar fart de preparar-se per la guerra mentre no fem res per proporcionar una vida digne als pobles que després seran arrossegats per algun sonat –aquest sí populista– i provocarà la guerra. Per què no construir, un graner de les mateixes proporcions que la fragata i omplir-lo d’aliments, Sr. Argentré?


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
“Una dona sense home és com un peix sense bicicleta”
Encunyat l'any 1970 per una estudiant australiana,
Un dels eslògans feministes més coneguts del món
un missatge revolucionari
de la inventiva de les feministes