Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : Jordi Cuixart. Audiència Nacional de Madrid. Celso Rodriguez Padron. Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Revolució Zapatista. Chiapas. Erasme de Rotterdam. Petroquímica de Tarragona. Accidents laborals.
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
24 de gener 2020
OUS ENVERINATS
Hi ha ous bons i ous dolents. Els ous bons, te’ls menges. Els ous dolents, se’t mengen. Els ous dolents són dinàstics, es reprodueixen cada pocs anys i tots duen el mateix ADN, el de la mala llet.
Són ous carnívors, tocats de la closca que surten escardats i amb merda enganxada. Quan s’obren, a l’escalfor d’alguna energia contaminant, apareixen una mena de criatures que s’incuben. El capital, els dona l’escalfor necessària per anar creixent i l’església els ensenya el catecisme. De grans són animals polítics.
N’hi ha de diferents colors, formes i ideologies però tots tenen una mateixa idea: JO ABANS QUE NINGÚ.
Com els bolets verinosos, hi ha una manera de distingir-los. Mantenen les idees dels seus progenitors històrics, fan pudor a dinastia rància i a semen agre i quan te’ls mires d’aprop notes que es fan més ufanosos com pitjor és el temps que els envolta.
Es reprodueixen sistemàticament perquè no necessiten de cap mare per ser parits.
Formen part, senzillament d’una evolució natural que va començar fabricant bojos i que ja està arribant a categoria de monstres.
Mentrestant, des de Catalunya el President Torra fa tremolar l'Espanya dels polítics.
SEGONA PÀGINA
LA KINTA FORKA
QUI MANA A QUI A ESPANYA
Polititzada la justícia? Més enllà de la crisi catalana, el sistema Judicial espanyol, sempre ha tingut una mala imatge, i ara pateix un desgast demolidor.
En un estudi del 2017 de la Comissió Europea, Espanya és el número 26 de 28 Estats membres de la UE sobre la percepció de la independència dels jutges i tribunals. Només Bulgària i Eslovàquia van pitjor.
"Això em fa molt mal", va dir Celso Rodriguez Padron, un jutge de Madrid i portaveu de l'Associació Professional de magistrats.
"Et puc garantir que un polític és jutjat amb exactament els mateixos criteris que qualsevol". “I mentre que la jutgessa Lamela va decidir empresonar als polítics independentistes catalans, altres magistrats no van dubtar a detenir els membres del Partit Popular, mentre governava, per casos de corrupció.
Per Celso Rodriguez, la percepció errònia del públic en general prové del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), un poderós òrgan encarregat de nomenar els jutges del Tribunal Suprem i els presidents dels tribunals superiors i els tribunals regionals.
Del 1980 al 1985, 12 dels 20 jutges del CGPJ van ser escollits pels seus companys, però ara tots són elegits pels polítics.
"Els jutges sempre han demanat tornar al sistema original per evitar que la gent pensi que si l'òrgan de govern de la judicatura és designat pels grups polítics, per descomptat, els grups polítics triaran els jutges d'acord amb les seves idees ", afegeix Celso Rodriguez.
Idem per al Tribunal Constitucional, la decisió del qual en 2010 va desencadenar l'ascens del independentisme a Catalunya: els seus jutges són nomenats pel rei a proposta dels diputats, el govern... i el CGPJ.
Per fi esclatarà la baralla a cel obert per posar una mica de sentit comú?
LA REALITAT OCULTA
CHIAPAS, BRESSOL DE LA REVOLUCIÓ ZAPATISTA
D'ençà l'any 1994 en que el EZLN (format pels pobles indígenes: tsotsil, tzeltal, mam, tojolabal, zoque i c'hol) s'alçà en armes alliberant cinc importants ciutats de Chiapas, començà un procés d'emancipació del territori que fins aleshores estava en mans d’"hacendados" (descendents dels antics colonitzadors) que mantenien una forta opressió i semi esclavatge sobre la població autòctona.
Llavors s’iniciava un procés de col·lectivització de les terres i un control del territori que ara manté el EZLN amb el suport quotidià de la població civil. Dels cinc Caracoles (que són una mena de comarques que comprenen diverses poblacions) s'ha passat en aquest any a onze Caracoles, cadascun amb una Junta de “Buen Gobierno” que emanen directament de les assemblees. De fet, han recuperat maneres col·lectives de viure i de respecte a la natura; una forma ancestral d'entendre la salut; una manera de veure la llengua, la cultura i la història a través de noves formes d'educació; una economia no capitalista i col·lectiva amb formes no autoritàries, i un esperit pràctic internacionalista que s'expressa en nombroses convocatòries a nivell mundial (dones, arts, ciències, pobles un lluita, etc) que es realitzen al territori alliberat zapatista. No són a l'ONU i no depenen en absolut de l'Estat mexicà, de fet en són independents a la pràctica i tenen les seues pròpies relacions a nivell internacional d'igual a igual. Són exemple de dignitat, respecte i llibertat per als altres pobles del món.
Elles i ells no han creat cap Consell de la República fantasma i sense pràcticament contingut, no s'omplen la boca de retòrica fàcil i demagògica com altres dirigents polítics independentistes que mai acompleixen el que diuen. No han fugit a l'exili, s'han mantingut lluitant contra l'Estat mexicà que els vol eliminar amb estratègies de contrainsurgència. Els zapatistes continuen habitant boscos, muntanyes i selves. No es presenten com a diputats al Congrés federal mexicà, ni farden d'independència ni de ser República com fan els d’aquí que en la pràctica se sotmeten a la monarquia i a les seves lleis. Els i les zapatistes practiquen una autonomia efectiva, tot i no acomplint cap dels decrets del Parlament estatal al que no reconeixen com a sobirà.
Està clar que el zapatisme ha aconseguit alliberar bona part del territori de Chiapas tot defugint qualsevol opereta o comèdia, lluitant de debò enfrontant-se a l’Estat mexicà opressor, amb decisió i valentia, lluitant per mitja dels pobles indígenes. Mantenir aquesta lluita, amplament legítima, ha fet que obtinguessin el respecte tant de l'Estat mexicà (amb qui mantenen una mena de statu quo) com d'altres entitats a nivell mundial. També a l'Estat espanyol hi ha organitzacions de la política electoral que d'una manera oportunista fan seu part del discurs zapatista sense mai gosar portar-lo a la pràctica i així ells mateixos es deslegitimitzen. El Zapatisme ha estat i és una lluita conseqüent que demana una pràctica real i quotidiana a cada moment.
Per l'alliberament col·lectiu dels pobles sotmesos pels Estats i pel capitalisme mes salvatge i més depredador actual, no hi ha un altre camí que l'acció col·lectiva, és a dir, la confrontació amb totes les estructures opressores. És per això que el Zapatisme, amb el vell eslògan de "Terra i llibertat" d'ara fa més d'un segle, esdevé a hores d'ara a Chiapas una realitat social alliberadora i alhora una esperança per a tots els pobles i col·lectius que vulguin arribar a realment emancipar-se.
EL CONVIDAT
VISITA AL PEDIATRA
El que llegim al diaris, dia rere dia, són les brutícies del mòn però de tant en tant hi ha una noticia de verisme autèntic. Quan vam saber que en Jordi Cuixart sortia de la presó –és un permís de 48h, no cal que tremolin els de Ciutadans i altres dretes– tots els mal pensats d’aquest món van proclamar que faria una magna festassa amb els seus còmplices. I que prepararia una nova DUI –Declaració Unilateral d’Independència pels desmemoriats- i que aquesta vegada el règim del 1978 esclatarà i Espanya s’enfonsarà. A l’altra banda dels malpensats, les gents que tenen simpatia per en Jordi Cuixat han anat murmurant que: "Ja se sap que no hi són tots els que s’ho mereixen i que hi són els que no s’ho mereixen".
Doncs seguint el fil de la noticia resulta que en Jordi va acompanyar el seu fill al pediatra. Un fill nadó nascut mentre el pare estava entre reixes. Un fill pràcticament desconegut degut a la visió sobre la paternitat practicada pels jutges de l’Audiència Nacional de Madrid.
Ara entenem molt més les raons de l’odi que li tenen jurat els de Ciutadans, Vox i PP. Està clar que aquest home els destrossa els seus discursos al·legòrics sobre els bons comportaments dels mascles ibèrics. On s’ha vist que un home de veritat, només trepitjar el carrer, no es fiqui al bar i s’emborratxi i s’abraoni sobre les femelles per desfogar-se?
I si no és fa així com es pot existir?
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL SETZÈ... DE LA SÈRIE
EL PARLAMENT LES PREFEREIX PUTES
En Carmona prepara el sopar. Fa un saltejat d’ous, llenegues i alls tendres. Després fregirà unes escalopes, comprades ja arrebossades, amb patates fregides. Les noies necessiten aliment... i ell també.
En Carmona és el xofer oficial del nou Govern Sánchez destinat a afers no oficials. Per qüestions d’estalvi i contaminació, només ha quedat ell a la plantilla. Li han donat una furgo amb la que pot carregar fins a deu diputats per viatge, i això sí, només fa l’anada.
La Encarnita entra a la cuina. Va a pèl. Para qué voy a echarme una bata si no tengo ni tiempo de lavarme el chocho.
Al menos pásate un agua, mujer…
¿Para qué? La mayoría no llegan... El nuevo ese, el calvo, se ha escurrido en las escaleras. Me ha visto el culo y ale, pa casa otra vez.
Encarnita pica una llanega...
Mi mujer lleva quejándose no se cuantos días. Que no le cumplo dice. Pero como voy a cumplir, si con tanto ahorro presupuestario, soy el taxista de todo el Parlamento.
¿Y todos van de putas?
Bueno a veces a museos y a la ópera, pero eso ya es oficial y lo cobran aparte.
¡Pasa el cerrojo! Diu la Puri entrant a la cuina. Yo, lo que es hoy, no me trago nada más. Veu el remenat. Bueno una seta sí me la voy a comer. I n’agafa una. Eres un cielo, diu a Carmona que somriu orgullós.
A continuació entra Sónsoles que en veure a Carmona torna a sortir com si hagués vist al dimoni. Otro hombre no, crida Sónsoles, por favor, no.
Pero si es Carmona, explica la Purita. Este se lo hace con su mujer...
Sónsoles torna a entrar però amb recança. ¿De verdad que no me vas a hacer nada? Es que estoy toda irritá.
¿Y Madame?, recorda sobtada la Encarna.
Está con los vocales segundo y terceo... para sacaros un poquitín de trabajo... os quiere mucho esta mujer, explica emocionat Carmona.
Pobre Madame, con lo que le dolían los riñones esta mañana.
Y no les podrías llevar a otro sitio. Ahí al lado han inaugurado un puticlub de chinas…
A ellos les va lo español.
Espatarrada. Agafant-se amb les mans a cada costat de la porta, apareix la Madame. Les tetes li han desbordat el que havien estat uns sostenidors.
Esto parece la sala de plenos, joder. Como van los capullos.
Al principio de legislatura es normal. Han pasado muchos nervios... explica Carmona que agafa a la Madame amb tota la tendresa del món.
Venga a sentarse, que le he preparado un revoltillo...
Ni nombres esta palabra chato, es queixa la Madame... Estoy para hacerme monja…
Pues anda que ahí si va a trabajar, diu punyetera la Purita. No se crea que se conforman solo con niños.
HUMANOTECA
ELOGI DE LA FOLLIA
Erasme de Rotterdam (1469-1536), va escriure:
“Qui contemplés des de la lluna l’innombrable garbuix dels mortals, creuria veure una munió de mosques barallant-se entre elles, fent-se la guerra, posant-se trampes, robant, divertint-se, naixent, caient, morint. I els costaria de creure les accions i les tragèdies que provoca un animalet tan petit i amb una vida tan breu, perquè de vegades la lleugera ventada d’una guerra n’arrossega i anihila milers de milers”.
Desideri Erasme, quan va escriure això, no coneixia cap dels líders polítics actuals. Què escriuria ara davant les mosques que formen el poder?
LA LLUFA
PLUJA DE METALL
Els directors de la Petroquímica de Tarragona no donen la cara després que gràcies a la seva nul·la gestió com a empresaris, una bola de foc hagi arrabassat la vida a tres ciutadans i una pluja de metall, provocat ensurts a les persones i danys a múltiples vivendes.
La deflagració ha destapat greus mancances a nivell de seguretat i per altra banda ha fet obrir els ulls a molta gent que malgrat saber el nivell de perill vivia conformada.
Els directors de la petroquímica han aconseguit entrar en el llibre d’Or dels silencis més patètics practicats per les elits patronals espanyoles.
Quants morts hi ha cada any a l’estat espanyol per accidents laborals?
Doncs 618 exactament només l’any 2019. Quantes vegades la patronal assumeix la seva responsabilitat?
Per què callen sempre? Potser per protegir als seus amics empresaris... i a ells mateixos. Però protegir què?
No és només una mala gestió, també són els estalvis en matèria de seguretat, la mala organització, la inorganització de les condicions de treball dels seus operaris i la necessitat de demostrar als altres i a sí mateixos que són capaços de negar qualsevol cosa que sigui certa.
Cal també recordar que l’any 2019, 97.841 treballadors van patir accidents laborals amb tot el corol·lari dels patiments de les famílies i de l’alt cost en sanitat. Més que mai cal exigir un canvi radical en la política de contractació que generi llocs de treball de qualitat i amb drets, a més de la necessitat de derogar la reforma laboral de 2012.
Es pot ser acaparador, és pot ser un mal patró que calla obstinadament per interès, però caldria anar pensant que són els treballadors qui haurien d’organitzar-se i organitzar el seu treball sense por al ridícul públic.
LLUFA a la petroquímica de Tarragona.
OUS ENVERINATS
Hi ha ous bons i ous dolents. Els ous bons, te’ls menges. Els ous dolents, se’t mengen. Els ous dolents són dinàstics, es reprodueixen cada pocs anys i tots duen el mateix ADN, el de la mala llet.
Són ous carnívors, tocats de la closca que surten escardats i amb merda enganxada. Quan s’obren, a l’escalfor d’alguna energia contaminant, apareixen una mena de criatures que s’incuben. El capital, els dona l’escalfor necessària per anar creixent i l’església els ensenya el catecisme. De grans són animals polítics.
N’hi ha de diferents colors, formes i ideologies però tots tenen una mateixa idea: JO ABANS QUE NINGÚ.
Com els bolets verinosos, hi ha una manera de distingir-los. Mantenen les idees dels seus progenitors històrics, fan pudor a dinastia rància i a semen agre i quan te’ls mires d’aprop notes que es fan més ufanosos com pitjor és el temps que els envolta.
Es reprodueixen sistemàticament perquè no necessiten de cap mare per ser parits.
Formen part, senzillament d’una evolució natural que va començar fabricant bojos i que ja està arribant a categoria de monstres.
Mentrestant, des de Catalunya el President Torra fa tremolar l'Espanya dels polítics.
SEGONA PÀGINA
LA KINTA FORKA
QUI MANA A QUI A ESPANYA
Polititzada la justícia? Més enllà de la crisi catalana, el sistema Judicial espanyol, sempre ha tingut una mala imatge, i ara pateix un desgast demolidor.
En un estudi del 2017 de la Comissió Europea, Espanya és el número 26 de 28 Estats membres de la UE sobre la percepció de la independència dels jutges i tribunals. Només Bulgària i Eslovàquia van pitjor.
"Això em fa molt mal", va dir Celso Rodriguez Padron, un jutge de Madrid i portaveu de l'Associació Professional de magistrats.
"Et puc garantir que un polític és jutjat amb exactament els mateixos criteris que qualsevol". “I mentre que la jutgessa Lamela va decidir empresonar als polítics independentistes catalans, altres magistrats no van dubtar a detenir els membres del Partit Popular, mentre governava, per casos de corrupció.
Per Celso Rodriguez, la percepció errònia del públic en general prové del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), un poderós òrgan encarregat de nomenar els jutges del Tribunal Suprem i els presidents dels tribunals superiors i els tribunals regionals.
Del 1980 al 1985, 12 dels 20 jutges del CGPJ van ser escollits pels seus companys, però ara tots són elegits pels polítics.
"Els jutges sempre han demanat tornar al sistema original per evitar que la gent pensi que si l'òrgan de govern de la judicatura és designat pels grups polítics, per descomptat, els grups polítics triaran els jutges d'acord amb les seves idees ", afegeix Celso Rodriguez.
Idem per al Tribunal Constitucional, la decisió del qual en 2010 va desencadenar l'ascens del independentisme a Catalunya: els seus jutges són nomenats pel rei a proposta dels diputats, el govern... i el CGPJ.
Per fi esclatarà la baralla a cel obert per posar una mica de sentit comú?
LA REALITAT OCULTA
CHIAPAS, BRESSOL DE LA REVOLUCIÓ ZAPATISTA
D'ençà l'any 1994 en que el EZLN (format pels pobles indígenes: tsotsil, tzeltal, mam, tojolabal, zoque i c'hol) s'alçà en armes alliberant cinc importants ciutats de Chiapas, començà un procés d'emancipació del territori que fins aleshores estava en mans d’"hacendados" (descendents dels antics colonitzadors) que mantenien una forta opressió i semi esclavatge sobre la població autòctona.
Llavors s’iniciava un procés de col·lectivització de les terres i un control del territori que ara manté el EZLN amb el suport quotidià de la població civil. Dels cinc Caracoles (que són una mena de comarques que comprenen diverses poblacions) s'ha passat en aquest any a onze Caracoles, cadascun amb una Junta de “Buen Gobierno” que emanen directament de les assemblees. De fet, han recuperat maneres col·lectives de viure i de respecte a la natura; una forma ancestral d'entendre la salut; una manera de veure la llengua, la cultura i la història a través de noves formes d'educació; una economia no capitalista i col·lectiva amb formes no autoritàries, i un esperit pràctic internacionalista que s'expressa en nombroses convocatòries a nivell mundial (dones, arts, ciències, pobles un lluita, etc) que es realitzen al territori alliberat zapatista. No són a l'ONU i no depenen en absolut de l'Estat mexicà, de fet en són independents a la pràctica i tenen les seues pròpies relacions a nivell internacional d'igual a igual. Són exemple de dignitat, respecte i llibertat per als altres pobles del món.
Elles i ells no han creat cap Consell de la República fantasma i sense pràcticament contingut, no s'omplen la boca de retòrica fàcil i demagògica com altres dirigents polítics independentistes que mai acompleixen el que diuen. No han fugit a l'exili, s'han mantingut lluitant contra l'Estat mexicà que els vol eliminar amb estratègies de contrainsurgència. Els zapatistes continuen habitant boscos, muntanyes i selves. No es presenten com a diputats al Congrés federal mexicà, ni farden d'independència ni de ser República com fan els d’aquí que en la pràctica se sotmeten a la monarquia i a les seves lleis. Els i les zapatistes practiquen una autonomia efectiva, tot i no acomplint cap dels decrets del Parlament estatal al que no reconeixen com a sobirà.
Està clar que el zapatisme ha aconseguit alliberar bona part del territori de Chiapas tot defugint qualsevol opereta o comèdia, lluitant de debò enfrontant-se a l’Estat mexicà opressor, amb decisió i valentia, lluitant per mitja dels pobles indígenes. Mantenir aquesta lluita, amplament legítima, ha fet que obtinguessin el respecte tant de l'Estat mexicà (amb qui mantenen una mena de statu quo) com d'altres entitats a nivell mundial. També a l'Estat espanyol hi ha organitzacions de la política electoral que d'una manera oportunista fan seu part del discurs zapatista sense mai gosar portar-lo a la pràctica i així ells mateixos es deslegitimitzen. El Zapatisme ha estat i és una lluita conseqüent que demana una pràctica real i quotidiana a cada moment.
Per l'alliberament col·lectiu dels pobles sotmesos pels Estats i pel capitalisme mes salvatge i més depredador actual, no hi ha un altre camí que l'acció col·lectiva, és a dir, la confrontació amb totes les estructures opressores. És per això que el Zapatisme, amb el vell eslògan de "Terra i llibertat" d'ara fa més d'un segle, esdevé a hores d'ara a Chiapas una realitat social alliberadora i alhora una esperança per a tots els pobles i col·lectius que vulguin arribar a realment emancipar-se.
EL CONVIDAT
VISITA AL PEDIATRA
El que llegim al diaris, dia rere dia, són les brutícies del mòn però de tant en tant hi ha una noticia de verisme autèntic. Quan vam saber que en Jordi Cuixart sortia de la presó –és un permís de 48h, no cal que tremolin els de Ciutadans i altres dretes– tots els mal pensats d’aquest món van proclamar que faria una magna festassa amb els seus còmplices. I que prepararia una nova DUI –Declaració Unilateral d’Independència pels desmemoriats- i que aquesta vegada el règim del 1978 esclatarà i Espanya s’enfonsarà. A l’altra banda dels malpensats, les gents que tenen simpatia per en Jordi Cuixat han anat murmurant que: "Ja se sap que no hi són tots els que s’ho mereixen i que hi són els que no s’ho mereixen".
Doncs seguint el fil de la noticia resulta que en Jordi va acompanyar el seu fill al pediatra. Un fill nadó nascut mentre el pare estava entre reixes. Un fill pràcticament desconegut degut a la visió sobre la paternitat practicada pels jutges de l’Audiència Nacional de Madrid.
Ara entenem molt més les raons de l’odi que li tenen jurat els de Ciutadans, Vox i PP. Està clar que aquest home els destrossa els seus discursos al·legòrics sobre els bons comportaments dels mascles ibèrics. On s’ha vist que un home de veritat, només trepitjar el carrer, no es fiqui al bar i s’emborratxi i s’abraoni sobre les femelles per desfogar-se?
I si no és fa així com es pot existir?
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL SETZÈ... DE LA SÈRIE
EL PARLAMENT LES PREFEREIX PUTES
En Carmona prepara el sopar. Fa un saltejat d’ous, llenegues i alls tendres. Després fregirà unes escalopes, comprades ja arrebossades, amb patates fregides. Les noies necessiten aliment... i ell també.
En Carmona és el xofer oficial del nou Govern Sánchez destinat a afers no oficials. Per qüestions d’estalvi i contaminació, només ha quedat ell a la plantilla. Li han donat una furgo amb la que pot carregar fins a deu diputats per viatge, i això sí, només fa l’anada.
La Encarnita entra a la cuina. Va a pèl. Para qué voy a echarme una bata si no tengo ni tiempo de lavarme el chocho.
Al menos pásate un agua, mujer…
¿Para qué? La mayoría no llegan... El nuevo ese, el calvo, se ha escurrido en las escaleras. Me ha visto el culo y ale, pa casa otra vez.
Encarnita pica una llanega...
Mi mujer lleva quejándose no se cuantos días. Que no le cumplo dice. Pero como voy a cumplir, si con tanto ahorro presupuestario, soy el taxista de todo el Parlamento.
¿Y todos van de putas?
Bueno a veces a museos y a la ópera, pero eso ya es oficial y lo cobran aparte.
¡Pasa el cerrojo! Diu la Puri entrant a la cuina. Yo, lo que es hoy, no me trago nada más. Veu el remenat. Bueno una seta sí me la voy a comer. I n’agafa una. Eres un cielo, diu a Carmona que somriu orgullós.
A continuació entra Sónsoles que en veure a Carmona torna a sortir com si hagués vist al dimoni. Otro hombre no, crida Sónsoles, por favor, no.
Pero si es Carmona, explica la Purita. Este se lo hace con su mujer...
Sónsoles torna a entrar però amb recança. ¿De verdad que no me vas a hacer nada? Es que estoy toda irritá.
¿Y Madame?, recorda sobtada la Encarna.
Está con los vocales segundo y terceo... para sacaros un poquitín de trabajo... os quiere mucho esta mujer, explica emocionat Carmona.
Pobre Madame, con lo que le dolían los riñones esta mañana.
Y no les podrías llevar a otro sitio. Ahí al lado han inaugurado un puticlub de chinas…
A ellos les va lo español.
Espatarrada. Agafant-se amb les mans a cada costat de la porta, apareix la Madame. Les tetes li han desbordat el que havien estat uns sostenidors.
Esto parece la sala de plenos, joder. Como van los capullos.
Al principio de legislatura es normal. Han pasado muchos nervios... explica Carmona que agafa a la Madame amb tota la tendresa del món.
Venga a sentarse, que le he preparado un revoltillo...
Ni nombres esta palabra chato, es queixa la Madame... Estoy para hacerme monja…
Pues anda que ahí si va a trabajar, diu punyetera la Purita. No se crea que se conforman solo con niños.
HUMANOTECA
ELOGI DE LA FOLLIA
Erasme de Rotterdam (1469-1536), va escriure:
“Qui contemplés des de la lluna l’innombrable garbuix dels mortals, creuria veure una munió de mosques barallant-se entre elles, fent-se la guerra, posant-se trampes, robant, divertint-se, naixent, caient, morint. I els costaria de creure les accions i les tragèdies que provoca un animalet tan petit i amb una vida tan breu, perquè de vegades la lleugera ventada d’una guerra n’arrossega i anihila milers de milers”.
Desideri Erasme, quan va escriure això, no coneixia cap dels líders polítics actuals. Què escriuria ara davant les mosques que formen el poder?
LA LLUFA
PLUJA DE METALL
Els directors de la Petroquímica de Tarragona no donen la cara després que gràcies a la seva nul·la gestió com a empresaris, una bola de foc hagi arrabassat la vida a tres ciutadans i una pluja de metall, provocat ensurts a les persones i danys a múltiples vivendes.
La deflagració ha destapat greus mancances a nivell de seguretat i per altra banda ha fet obrir els ulls a molta gent que malgrat saber el nivell de perill vivia conformada.
Els directors de la petroquímica han aconseguit entrar en el llibre d’Or dels silencis més patètics practicats per les elits patronals espanyoles.
Quants morts hi ha cada any a l’estat espanyol per accidents laborals?
Doncs 618 exactament només l’any 2019. Quantes vegades la patronal assumeix la seva responsabilitat?
Per què callen sempre? Potser per protegir als seus amics empresaris... i a ells mateixos. Però protegir què?
No és només una mala gestió, també són els estalvis en matèria de seguretat, la mala organització, la inorganització de les condicions de treball dels seus operaris i la necessitat de demostrar als altres i a sí mateixos que són capaços de negar qualsevol cosa que sigui certa.
Cal també recordar que l’any 2019, 97.841 treballadors van patir accidents laborals amb tot el corol·lari dels patiments de les famílies i de l’alt cost en sanitat. Més que mai cal exigir un canvi radical en la política de contractació que generi llocs de treball de qualitat i amb drets, a més de la necessitat de derogar la reforma laboral de 2012.
Es pot ser acaparador, és pot ser un mal patró que calla obstinadament per interès, però caldria anar pensant que són els treballadors qui haurien d’organitzar-se i organitzar el seu treball sense por al ridícul públic.
LLUFA a la petroquímica de Tarragona.