14 de març 2025

CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR
Problemes de llengua
Més enllà de la seva gramàtica, el català és una llengua complicada. Ara mateix el panorama del català sembla un Sudoku indesxifrable. A Catalunya per exemple, una enquesta determina que 1’6 milions d’habitants, no diuen una sola paraula en català. Ni “bon dia”. De la qual cosa es deriva que o bé a Catalunya l’habiten els més rucs de la galàxia o que el català els toca el voraviu i es neguen sistemàticament a utilitzar-lo. D’altra banda (gran paradoxa!) els que volen aprendre la llengua no tenen lloc on fer-ho. No hi ha ni mestres ni subvencions ni ganes. El primer que en tregui l’entrellat que ens avisi.

A la Catalunya Nord, l’imperi francès està absolutament decidit a que el català sigui erradicat d’escoles, institucions i orgies amoroses. Difícil entendre’n la causa, però se’ls ha ficat entre les banyes i no surten d’aquí.

A València, alies País Valencià o “región levantina” més enllà de petites inundacions per resoldre tenen com a fita preeminent, aconseguir que el català, alies valencià no tingui cabuda a les escoles. Fins i tot han preguntat a la població preferències idiomàtiques. El tret els ha sortit per la culata però la dreta està contenta i actuaran al marge de resultats.

A les Illes balears, P.P. i Vox des de la seva ascensió al poder, no han fet altra cosa que perseguir la llengua catalana aconseguint que per primera vegada a la història que una trentena d'illencs es manifestessin pels carrer tancant fins i tot la seva botiga.

Què coi passa amb el català? El català és una llengua, només això, no porta bales ni material nuclear al darrera. Una llengua, a priori és cultura i la cultura que se sàpiga, no mata. Per què doncs tanta persecució? Francesos, valencians i balears estan d’acord en barrar el pas a l’ensenyament del català. Encara no han prohibit parlar-ho pel carrer, és clar. No organitzaran un holocaust enviant als catalanoparlants a camps d’extermini. De la mateixa manera que els turistes parlen la seva llengua permetran l’ús social del català mentre quedi un residual que el parli. El que interessa a l’imperi francès i la regió valenciana i balear sembla, és no afavorir el seu desplegament, limitar-ne l’aprenentatge de manera que les noves generacions no puguin seguir utilitzant aquesta parla. Per què?

Se suposa que l’Església també es sentia molt segura enviant a la foguera els que creien que la terra era una esfera però a la llarga han quedat com uns papa nates. Que València i les Balears es fiquin en guerres de falla, es pot entendre, però que coi fa França perseguint una llengua que també és seva?


SEGONA PÀGINA


K.MEO
RAJOY I FERNÁNDEZ DĺAZ MENTEIXEN EN COMISSIÓ
Abans d’entrar a la sala...
L’estranya parella fulleja el Marca asseguts en uns sellons folrats de cretona per fora i merda per dintre en una sala propera d’on es celebra la comissió d’investigació. No us ho creureu però pensen. I tampoc us ho creureu, però pensen el mateix i alhora. Així amb un pensament en tenen pels dos. Pensen en castellà però tenim traductors espirituals que fan la feina.

Cagun Déu, quins cabrons. Demanar-nos explicacions a nosaltres, que encara no ens expliquem què fem al món. Poder ja en tenim. No ara però n’hem tingut poder, i què? Tenim la mateixa cara de babaus que en la foto de la comunió. Merda de món. Potser de manar en un país més ric... o més dels nostres, de poca oposició però aquí seguim tenint oposició quan ja ni manem. Cagun Déu, quins cabrons.

I ara torna a dir tot allò de que no recordes res, que tot és fals, però que coi és fals si diem que no recordem? Operación Cataluña! Què és Catalunya apart d’una colla de cabrons? Massa poc vàrem fer.

Si no fóssim tant catòlics apostòlics i espanyols, sabrien el que “cuesta un peine” tots aquests que ara pregunten. I per què pregunten? Ja s’haurien de saber les respostes. Salvar la unitat espanyola, això és el que vàrem fer.

Si nosaltres mentim no és mentida sense fer-ho car ells menteixen alhora en consideració per la part que pertoca a la mentida en ella mateixa... AHORA NO TE HE SEGUIDO, diu Fernández. Y qué, total no sé lo que he dicho. Cagun Déu, cabrons.

Mal està dir-ho, però si l’Aznar no estés momificat seria com per votar-lo democràticament a veure si imposava una dictadura d’una puta vegada, Cagun Déu. YA TE SIGO OTRA VEZ, diu Fernández.

Ara, això sí, els hi direm de tot, els deixarem per la pota del cavalls. D’ineptes i lladres, ignorants i cornuts cap amunt els hi direm. A cínics no ens guanya ni Déu. Que ja li tenim ganes al Rufian dels ous. Cabronàs que és el tio, no es deixa ni insultar, se’n enfot. Català havia de ser.

VEU EN OFF.- Señor M punto Rajoy?

Pensament de Rajoy: putos cabrones. Paraules de Rajoy:- Voy.
Pensament de Fernández:- cap, sense ajuda és incapaç.

I així acabarà la Comissió d’Investigació.


LA GARSA PROSTÀTICA
AQUÍ NO PASSA NI DÉU
Acord entre govern estatal i autonòmic pel control fronterer
Probablement els més vells de la contrada recordin una tarda de finals del dinou (2019) quan varis milers de ciutadans van ocupar l’aeroport del Prat en resposta a la convocatòria del anomenat Tsunami Democràtic. El poble es va plantar a les pistes d’aterratge i a Espanya se li va posar la pell de gallina. Tenien motius. Vint-i-quatre hores més de bloqueig al Prat i quatre dotzenes de tractors a la Jonquera tallant el pas a França i a hores d’ara Catalunya seria independent. Els catalans però aquella mateixa tarda van tornar a sopar a casa deixant indefensa la frontera catalana.

Fracassat l’intent i calmada la ressaca, el President Sánchez en el seu procés d’aparent normalització social, ha tornat a donar les claus frontereres als catalans. Per ser més exactes als Mossos d’Esquadra. Final de la història.

L'actualitat diu que Sánchez, necessitat dels vots de les restes de l’independentisme, es belluga com peix a l’aigua concedint reivindicacions a les forces catalanes sense donar-les al poble. Bona estratègia.

El darrer text o acord de concessió del centralisme espanyol a la perifèria catalana diu en lletres majúscules que els Mossos seran els qui defensin la frontera de casa però la lletra petita del tractat especifica que els Mossos treballaran conjuntament amb les altres forces de l’ordre d’Espanya i que ho faran seguint la legislatura espanyola. O sigui, seguim com abans.

Naturalment els partits nacionalistes es mostren cofois davant els micròfons de la premsa. Tindrem Mossos a l’aeroport i a la frontera francesa, diuen. Desenvoluparem una nova legislació per l’entrada i sortida d’immigrants, posarem condicions als que arribin i marxin de nostra santa terra. Quina joia!

Amb una mica de sort, els catalans no llegiran la lletra petita i els votaran en les properes eleccions! Però tot això és mentida. Per l’únic que serveix aquest acord és perquè la dreta –malgrat saber que la Llei és paper mullat– trobi l’excusa de seguir protestant. Estat i Generalitat no compartiran la gestió sobre migració, com a molt els Mossos participaran –en període de prova– en la gestió de la matriculació dels cotxes. La frontera, els fluxos migratoris, les condicions per concedir permisos de residència és i seguirà sent patrimoni nacional espanyol i tot el temps que gastem fent-nos trampes al solitari, és temps perdut. Clar que ja no ve d’un segle.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
A REARMAR-SE TOTHOM QUE VENEN ELS RUSSOS
Tambors de pau sonen als cinc continents
L’Europa que a través dels darrers segles ha colonitzat, ha espoliat i ha massacrat els territoris i les poblacions dels altres continents, avui es troba en dificultats, afeblida per l’imperialisme de les grans potències, que es referma i creix dia a dia.

Els tambors criden a la guerra i les multinacionals de les fàbriques d’armes es freguen les mans i multipliquen per milions i milions els seus guanys.

Pateixen com sempre els pobles, com el d’Ucraïna, amb centenars de milers d’ucraïnesos i russos morts, pobles devastats, i també a l’Àfrica i a Gaza, per l’ambició desmesurada de les elits dominants.

Així, els governs europeus es preparen per la guerra, davant l’amenaça de Putin; abandonada Europa per Trump, que només pensa a repartir-se amb Rússia els guanys de la guerra.

Macron apareix en escena com a nou Napoleó, actuant de pallasso animador en el circ franco-europeu. Tornarà aquí a formar-se una nova División Azul?

El nostre país té una gran tradició antimilitarista. Com podem aturar aquesta follia armamentística i bel·licista? Tant de l’est com de l’oest creixen arreu protestes contra les guerres, però també l’ambient pre-guerra i armamentístic. Només caldria que tots els soldats de Rússia i d’Europa i d’arreu deixessin de ser soldats. Guerra a la guerra. Insubmissió total a fer de militars fins que a les guerres només hi vagin els generals.

Cal preparar-se per la pau per evitar la guerra, i crear cada cop més vincles de cooperació i fraternitat entre els pobles de la Terra. De Catalunya estant, ha sortit una iniciativa que es va escampant: recordant la setmana tràgica, milers de dones i homes encerclen ministeris de guerra i casernes militars, mentre grans pancartes contra les guerres són visibles en els edificis més alts, vaixells per la pau solquen els mars, hi ha clavells vermells als fusells dels soldats, i a Rússia també proliferen els sabotatges contra la guerra i la deserció dels soldats.

Mentre s’armen els estats, la gent s’arma cada cop més de poca paciència i mala llet.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
DIA INTERNACIONAL DE LES DONES
Sensualment vostre lectores i lectors
"Encara ets una dona!", "Sigues un home!" El 585, al Concili de Macon es va preguntar: "La dona és un home?" Avui, en nom de la teoria de gènere, s'argumenta que "la virilitat no és més natural que la feminitat". Decididament, mai ha estat fàcil ni agradable per a dones o homes complir amb les normes.

Actualment, les dones són molt més lliures que la imatge collportada pels integristes pixamolls que les voldrien tancar a casa? En tot cas són nombroses les que tenen un paper de primer pla a governs, com també les que amb mà de ferro dirigeixen empreses, comerços, escoles i mil altres llocs de responsabilitat social.

Algunes, ben lluny de ser submises, han passat a la història pel seu ardor i violència. La personalitat d'Elionor d'Aquitània seria avui vista com una abanderada de les feministes. El 1146, acompanyada d'una cohort de dones muntades a cavall "a la manera dels homes" i equipades amb llances i armadures, va emprendre una croada amb el seu marit Enric, i en el camí va sembrar uns quants amants a Terra Santa, entre ells un senyor àrab i el seu oncle Raimon.

Seria un error pensar que les dones són pobres éssers fràgils i rucs, eternes víctimes de la gent masculina. Els homes ruquegen sempre. Al segle XII, si els homes per cortesia ruquejaven de bon grat amb el gran amor idealitzat per evitar enfrontar-se a la realitat, les dones també es convertien en trobadores però per expressar els seus desitjos, i sense massa falsa modèstia parlar francament.

“Bell amic, amb tota la meva ànima
t'estimava, m'has agradat;
Ara sé de la meva bogeria,
perquè t’he vist poc des de llavors”. Castelloza, dama d'Auvergna.

Amb tot la subjugació de les dones es va arrelant en el període problemàtic que vivim posterior a l’epidèmia de COVID quan els tambors de guerra maten indiscriminadament i els imperis russos, xinès i americà ens volen veure agenollats a totes i tots. En aquestes circumstàncies la dona, culpable de la poma temptadora esdevé portadora de maleficis i corrupció. Una diablessa a desarmar fent-la reina de casa del seu home/amo i carregada de fills.

Amb aquests postulats, els teòlegs de l’extrema dreta ens volen fer creure que són inferiors, però per sort les lletraferides feministes repliquen com cal i inclús defensen que la dona és superior a l’home perquè és un model millorat. Sota el terme "sexe feble", les dones sempre han obeït a moltes regles (els homes també, per cert, sota el terme "sexe més fort"). En primer lloc, els cànons de bellesa. Al segle XII, devia tenir una cintura prima, cames llargues i pits petits. Durant el Renaixement, estava pensat per ser voluminós... Actualment, l’imperi de les modes continua modelant els seus cossos en una batalla desigual contra els menjars precuinats en fàbrica portadors d’obesitat.

També hi ha altres combats, però són molt més salvatges i de sobrevivència: Afganistan, Síria, Iran encapçalen la llarga llista. La lluita, aquí o allà és la mateixa, ja que si es perd en un lloc la pèrdua s’enquista i ens amputa a totes i tots.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
Y LO QUE TE RONDARÉ MORENA
Rodalies; capítol 5879. La setmana tràgica
Feliçment van acabar unes obres que havien deixat sense comunicació ferroviària a la meitat sud del territori català. El primer tren que es va posar en marxa, després de les obres, va quedar aturat a la via. Des d’aleshores, fa una setmana, ni entra ni surt un comboi a l’hora. A vegades ho intenten, retiren un tren de la via perquè en passi un altra però també s’avaria i bloqueja la via. No és una novetat. Els motius de les incidències tampoc ho són: envelliment de les infraestructures, manteniment deficient, vagues encobertes, estupidesa directiva... Les autoritats però estan a l’aguait i es reuneixen tot sovint. En la darrera trobada van decidir comprar tres megàfons nous per advertit al personal que espera a l’estació.

S’ha escrit molt sobre el tema i s’han estudiat en detall les conseqüències dels retards pels usuaris. Canvi de feines, acomiadaments per arribar sempre tard, canvi de residència a una altra ciutat i molts han optat per aprendre a conduir i desplaçar-se en cotxe. Els estudis més recents apunten ja a problemàtiques psicofísiques. Alteracions de son, de caràcter, desequilibri emocional, violència, divorcis quan no matances familiars...

Del que no es parla és que aquestes anomalies afavoreixen també en molts aspectes a la societat. Els fa més curta la jornada laboral, els estalvia hores i hores de convivència familiar, els permet una lectura relaxada i, si superen l’instint al suïcidi, els fa més creatius, més forts i resistents. Sense anar més lluny coneixem ja la creació de dues colles excursionistes formades a partir de les caminades que els usuaris han de fer tot sovint d’allà on els deixa tirats el tren fins la següent estació, a vegades fins i tot a través de túnels, el que afavoreix també l’espeleologia. Dada també molt positiva l’augment de natalitat entre els usuaris (en general de diferents sexes) gràcies a les apagades elèctriques dins els vagons. Se sap d’un mascle alfa que va embarassar a tres dones en una sola aturada. Hi ha voluntaris que segueixen corrent pel costat de la via al tren de marres mentre pot desplaçar-se i que una vegada aturat per l’averia corresponent s’afanyen a salvar als viatgers.

En definitiva, que no la situació no és tan greu com alguns volen fer veure i que si a RENFE i ADIF els dones un temps prudencial t’acaben portant al teu destí. El que no es pot és anar amb presses i exigències.
LLUFA PELS CRÍTICS.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
SILENCI, ES GRAVA
Dies de premis al cinema
El cinema és art, el setè art i l’art és provocació, denuncia, compromís. Una ratlla vermella al centre mateix d’una tela blanca pot significar moltes coses i gairebé totes, revolta contra el poder establert. Qui no ho veu, no està al dia, és un burgés sense pela (els de pela compren el quadre).

Darrerament les entregues de premis cinematogràfics han estat una moció de censura contra els governs (sigui el que sigui) i a favor del canvi climàtic, la llibertat d’expressió, la plurisexualitat i la cuca cardanera.

Les pel·lícules si no treballen la ciència ficció o els crims més sanguinaris, tracten sobre tot de les ànimes humils dels treballadors cardats per qualsevol complexa o misèria. L’art, abans no ho havíem dit, és també sensibilitat.

Qualsevol director, guionista, actor principal o secundari, qualsevol compositor o ajudant de direcció té en la seva història personal una llarga sèrie de conflictes, vivències i controvèrsies que expliquen entre llàgrimes el dia que són guardonats amb un premi.

A vegades la estratègia falla. Sense anar més lluny aquest any, un actor/actriu ha quedat descavalcat d’un possible Oscar perquè va malparlar de les minories. Llibertat d’expressió sí, però dins d’un ordre. Els companys de professió li van fer el buit, la premsa li va fer el buit, l’església li va fer el buit. La moral social dels artistes és profunda però a vegades indesxifrable.

Portem ja concedits dos o tres premis dels que marquen el rànquing cinematogràfic de l’any. Fins aquí, hem conegut petites historietes lacrimògenes d’un emigrant, un immigrat i un que no se sent a casa seva malgrat haver nascut allí mateix. Hem escoltat reivindicar espècies en perill d’extinció com els ucraïnesos, la granota blava i els mormons. El cinema demostra una vegada més que està al dia i denuncia tot allò denunciable.

Curiosament però, aquest any durant la gala per excel·lència dels Oscar no s’ha pogut escoltar ni una sola paraula en contra del Sherrif Trump i el seu ajudant alcohòlic Musk. El cinema pot ser dolent, però no pas ingenu.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
MATAR AL MISSATGER
Els periodistes com a objectiu militar
El món es repeteix. Des de l’antiguitat fins ara, emperadors, reis i presidents han matat el correu que els portava males notícies. Ara el correu són els periodistes i també els maten. El que no ha canviat és l’assassí, sempre un dictador com ara Putin o Netanyahu.

En el darrer any (2024) han estat assassinats 124 periodistes. Israel és el culpable de 85 d’aquests morts. Des de l’inici de la guerra d’Ucraïna els russos han provocat la mort de 150 periodistes. No són errors, ni accidents és cacera de la més organitzada i premeditada. Un tipus de censura força eficaç i sobre tot, molt criminal.

De ben segur que les autoritats russes i israelianes, posarien en marxa tot el seu potencial jurídic i militar si algú, periodista o no, insinués qualsevol idea per desfer-se dels seus cabdills. És el peatge a pagar pels que no han nascut per manar. No poden tenir mals pensaments o ràpidament se’ls acusa de terrorisme. Si l’assassinat de periodistes és qüestió d’estat queda perdonat.

Més enllà de l’instint criminal del que ordena als seus soldats disparar contra persones armades només amb una càmera i un bolígraf, caldria coneixen el seu nivell intel·lectual. Quina és la utilitat real de matar al missatger? Ràbia, sí. Impotència, també. Falsejar la realitat, naturalment. I? Així no s’acaba una guerra.

Contradicció bipolar la dels emperadors assassins com el rus i l’israelià. D’una banda necessiten les càmeres per veure’s a sí mateixos, per sentir-se forts i atractius però els agafa al·lèrgia quan una càmera mostra el seu terror. Un terror que ells reivindiquen en els seus discursos però que no volen que es vegi en la seva execució.

El periodisme és una professió que provoca més rebuig que acceptació. Sense voler, molta gent identifica el periodisme amb les notícies sensacionalistes i estúpides. Potser a mesura que siguin sacrificats, entendrem que el periodista és qui ens ensenya la maldat que ens envolta no pas el responsable.

Alliçonador veure a Putin o Netnyahu davant un judici format per periodistes. I no és una idea!


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
ELS OUS VAN MOLT BUSCATS
Amèrica sense ous
Trump pensava que n’hi havia prou amb els seus però no. A Amèrica s’han quedat pràcticament sense ous i gràcies al lliure mercat, van caríssims. La raó ha estat el sacrifici en massa de gallines per culpa de la grip, però com que Trump és negacionista i no s’ho creu, ha agafat mania a les gallines i les vol prohibir. El mateix Musk ha trobat la solució una mica extrema però Trump es mostra inflexible, no vol ni una gallina. Totes cap a Mèxic. Els ous que els facin uns altres va signar.

MÉS OUS
Roben ous i guatlles al Segrià
I seguint amb el tema dels ous. A Artesa de Lleida han robat mil guatlles (aquelles besties petites que serveixen per escurar) i vint-i-cinc mil ous de la mateixa espècie. Encara sense confirmació oficial les sospites es dirigeixen cap el Servei d’Intel·ligència Americans en una operació destinada a pal·liar la seva manca de producció. Altres fonts asseguren que el lladre té nom i cognoms, Elon Reeve Musk si bé no de manera presencial. Si el robatori resulta ser nacional les investigacions es decanten cap els sindicats del camp que preparen una vaga i no tenien tomàquets per llençar contra la façana de la Generalitat. La guatlla en sí servirà pels esmorzars que es munten.

MOSSA DETINGUDA
Una escorta del President Illa detinguda
I va i compra i al sortir al carrer sona l’alarma i ella es posa a córrer buscant al delinqüent. Està ben entrenada, és una dels membres de l’escorta del President Illa però no va trobar a cap lladre. En canvi altres Mossos sí que el van trobar i resulta que era la Mossa mateixa. De seguida es van encendre les alarmes i els pessimistes es llençaven cendres al cap. Tranquils. Tot ha estat un error. La Mossa ha explicat que havia robat una faldilla només per comprovar el sistema d’alarma de la botiga on el President Illa tenia previst fer unes compres. Aclarida la situació, la Mossa ha tornat a casa a l’espera de la medalla de Mossa d’Honor. I qui no es cregui a la Mossa és un mal català. Queden avisats.

LA CAIXA TORNA A CATALUNYA
Pasito a pasito i sense vergonya?
La Caixa torna: i ara, què? Conseqüències i incògnites del retorn a Catalunya del gegant financer. Torna Criteria, però Caixabank continua amb la seu social a València, sense previsió de tornar.
La Fundació i el seu hòlding inversor, CriteriaCaixa, ja són a Barcelona, després d'endur-se-la a Palma el 2017. Un moviment de gran impacte econòmic i de transcendència política, perquè es tracta del grup empresarial i financer més gran d'Espanya.
Més de 4.500 empreses van canviar la seva seu social durant el procés independentista per ubicar-se fora de Catalunya, però per què tornen és una incògnita.

ELS KURDS DERROTATS
Què passa amb el PPK? Hi ha una explicació fàcil?
"Si es donen les condicions, tinc el poder teòric i pràctic de traslladar el conflicte del terreny de la violència al terreny legal i polític", va demanar el líder kurd Abdullah Ocaran, empresonat durant 26 anys a Turquia, la dissolució del moviment armat Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i la deposició d'armes. "Tots els grups han de deposar les armes i el PKK s'ha de dissoldre", va ordenar Abdullah Öcalan en un comunicat llegit pels diputats kurds que el van visitar dijous a la seva presó davant de la costa d'Istanbul.
En tot cas la gent kurda ballava pels carrers mentre Turquia pren aquesta "declaració històrica" en forma de "crida a la pau" per posar fi a quatre dècades de violència. Ja, ja per ara no ens ho creiem.

COREA DEL NORD NECESSITA MÉS DINERS
Els turistes ja poden visitar-la amb restriccions
Cal, però que mostrin submissió i comportar-se d'acord amb les normes del país. Els turistes han d'anar acompanyats d'un guia i aquells que es comportin de manera inadequada parlant amb els locals sense permís poden ser multats, arrestats o empresonats.
Corea del Nord ha obert les visites a turistes de la Xina, Rússia i altres països excepte Corea del Sud i els Estats Units. Els turistes poden visitar fàbriques i botigues, així com les estàtues de Kim Jong Sung i Kim Jong II, avi i pare de Kim Jong. Ai, ai el que fa no tenir diners i passar gana.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
ELS CONQUISTADORES
ÉS FALSA LA LLEGENDA NEGRA?
OBSERVEU AQUEST GRAVAT D’ÈPOCA I DECIDIU !