15 d'octubre 2021

PORTADA
LA CAIXETA DE LA PANDORA
Si a una persona que no ha llegit mai Shakespeare, se li acut una idea que descriu amb la frase: “To be or not to be”, te el mateix mèrit que el dramaturg anglès, però malauradament per ell, el món no li farà massa cas. Això ja ho sabíem.
És el mateix que ha passat ara amb els papers de Pandora. Uns periodistes han descobert una llarga sèrie de poca vergonyes que han defraudat a Hisenda, enviant els seus diners a paradisos fiscals. Bona feina, però ja tots ho sabíem. Tots menys la policia internacional. Després d’anys de feina, de investigacions entorpides per la mateixa policia, uns pobres periodistes poden demostrar la merda en la que es mouen personatges socialment respectables. Bona feina, però molts d’aquests periodistes acabaran en el silenci administratiu mentre la policia seguirà representant el paper de salvadors de la honestedat social.
Podríem preguntar-nos com mig centenar de periodistes aconsegueixen denunciar fets delictius que la policia internacional ni ensuma (o fa veure que no ensuma). No cal. La raó és clara i també la sabem de fa temps. El policia investiga el que l’amo li demana. Igual que un gos al crit del seu amo, ataca o es queda amb la cua aixecada davant una presa.
A la llista de Pandora, hi surten els que han de sortit. Els de sempre. Els gàngsters de coll blanc que, a sobre, tenen l’agosarament de condemnar al ciutadà que no paga l’IVA de cent euros. La única sorpresa de Pandora és veure algun nom que, malgrat haver normalitzat la seva situació amb Hisenda, quedarà per sempre com algú capaç de defraudar no al ministeri d’economia, si no a la seva pretesa honestedat personal… No posem exemples.

Pàgina 2
EL CONVIDAT
DIRECTORS FORÇATS
Al cel l’esperaven Companys, l’avi Macià i el Timbaler del Bruc. Van fer festa de la grossa amb calçotada i cant de caramelles. Malgrat el Covid els van permetre no dur mascaretes i quedar-se fins tard. El Director de cinema català, Josep Mº Forn, va ser convidat a passar la primera nit en una habitació de primera classe amb pantalla gran i connexions a tots els servidors. Però es va adormir sense encendre la pantalla. Ja en tenia prou.
Josep Mº Forn, era bon home, bon marit, millor pare i bon català. Què més voleu per ser rebut al cel?
El problema del Sr Forn és que en una país miserablement estèril a nivell cultural, un dia va fer una pelícu.la d’aquelles que el temps i la pobresa creativa de l’època van convertir en exemple de nou cinema. La causa catalana necessitava tenir símbols en totes les àrees socials i en Forn –junt a uns pocs altres- va ser escollit com a mostra de la cinematografia catalana.
Mala cosa haver de ser exemple. T’esconyen la vida i el pobre Sr Forn va haver de mantenir-se fent veure que era director quan en realitat a ell li agradava la paella i una bona conversa.
Quan podia, es prenia un decenni sabàtic que omplia amb càrrecs més o menys oficials relacionats amb el setè art. I quan ja no sabia si crear una nova escola de cinema o una productora, la història li va venir a salvar la carrera. Els Presidents Companys i Macià varen passar per la seva filmografia política, catalanista, reivindicativa... però ja no era el moment, i si bé servien per justificar un personatges no tenien gaire a veure amb lideratges culturals catalans. I la seva obra, com la seva vida va anar fonent-se.
El problema en tot cas, no és, ni mai no va ser del Sr Forn. El problema, com sempre, és la necessitat catalana de sentir-se els millors en tot. De tenir els millors artistes mundials, els millors tècnics i, si ens deixen els majors descobridors com un tal Cristòbal Colón (altrament conegut en terres catalanes com a Cristòfol Colom).
Potser un primer pas per valorar el veritable mèrit del país, seria no forçar a gent tan bona com normal, a convertir-se en símbols. I, francament, podríem començar pels polítics.

HUMANOTECA
EL REFUGI CULTURAL
La universitat, qualsevol universitat de qualsevol temps, desperta en la ciutadania idees per ells ignorades però que admiren com: cultura, educació, respecte, diners, investigació, innovació... La Universitat però també te un perill; s’hi poden educar els joves i si els joves s’eduquen, els polítics queden sense feina.
Per evitar això a Espanya es fan plans cada dos per tres. De manera que canviant de pla d’estudis cada curs, els joves passen més hores a secretaria sabent els certificats que han de presentar que estudiant. El darrer pla de distracció parit a Madrid diu que:
No es pot copiar a classe. Tot un clàssic que ja utilitzaven els jesuïtes a la edat mitjana i que fins ara, aquí, per no haver de anular tots els títols aconseguits pels polítics,no es posava en pràctica.
No cal saber anglès per entrar a la universitat, amb un bon castellà (accent val•lisoletà) n’hi ha més que de sobres.
A Catalunya cal respectar als castellanoparlants de manera que, com ja ha succeït, Si de cent dotze estudiants, un de sol no vol la classe en català els cent onze restants, han de fer-la en castellà.
El que hem dit: Universitat, centre de cultura, respecte, innovació... sempre que la Universitat no depengui del govern central de Madrid ja que aleshores es converteix en una típica casa de barrets.

Pàgina 3
REALITAT OCULTA
L’ANY 2021 ELS INDIS D’AMÈRICA S’INSTAL•LEN A CATALUNYA
Des del 1492 i sobretot a partir del segle XVI, el nou continent americà, descobert per l’intrèpid navegant Cristòfol Colom , va rebre un gran impuls cultural. Tant és així que els pobles indígenes, primitius i bàrbars van poder contactar i beneficiar-se d’unes civilitzacions superiors que els feren progressar tecnològicament amb els invents i tècniques acurades dels nou arribats. Alhora que tingueren la oportunitat d’abandonar les seves creences ancestrals supersticioses i tenir accés a la veritable religió, la cristiana. També els van ensenyar a treballar com Déu mana i fugir de la mandra i la indolència.
Així, ben aviat, naixeren noves ciutats i nous estats a imitació dels europeus. També els indis van aprendre noves llengües i escriptures de les cultures civilitzadores. Per la seva part les índies van fruir de noves sensacions amb els espanyols, àvids de sexe, que d’aquesta manera s’alliberen de la secular repressió que patien de l’església inquisitorial. Aquest continuo progrés s’ha intensificat als darrers anys amb noves explotacions de tota mena per les multinacionals, que han fet que es multipliqui el benestar de la seva població.
Amb tot, hi ha protestes d’histèrics que parlen d’abusos sobre els indígenes, fet que ha originat que entitats com el Centre d’Estudis Colombins i l’Institut de Nova Història, empesos per una gran humanitat, s’hagin compromès a acollir a milers d’indígenes que arribaran amb vaixells a la Porta de la Pau, provinents d’Amèrica. Com a nous refugiats s’instal•laran en pobles abandonats o despoblats de Catalunya. Aquesta operació reparadora compta amb el vistiplau de la Generalitat i del president de la Conferència Episcopal, Josep Omella.
L’acte d’arribada dels indis serà presidit per una dona descendent d’una princesa, filla de Moctezuma i del català Joan de Grau.

Pàgina 5
LA QUINTA FORCA
EL CONSTITUCIONAL, L’ÚLTIM REFUGI DE LES DRETES
Els polonesos som reis sense alegria. Paradoxa del nostre temps, sobreconnectats, amb mitjans d'entreteniment més nombrosos que mai, tan variats, tan pràctics que només es necessita un terminal equipat d’un altaveu i una pantalla per evocar imatges, històries i sons al nostre gust i segons el nostre estat d'ànim.
I no obstant això continuem, més que mai, expressant frustració i avorriment davant les sentències del Tribunal Constitucional. Aquesta vegada li ha tocat a la Unió europea ser l’objectiu dels jutges.
El conflicte amb Brussel•les fa anys que dura. Polònia, a través del Tribunal Constitucional, ha emès una sentència contra la supremacia absoluta del dret comunitari europeu. Una decisió sense precedents, una ofensa addicional que sacseja les institucions europees.
El Tribunal, proper a la majoria conservadora del PiS (Llei i Justícia), va sentenciar que alguns articles del tractat de la UE són "incompatibles" amb la Constitució. La presidenta del tribunal Julia Przylebska va proclamant que inclinant-se davant els "intents d'interferència" del Tribunal de Justícia de la UE "Polònia no pot funcionar com un estat sobirà i democràtic". Els Jutges han exigit a Brussel•les que no "actuï més enllà de l'abast de les seves competències" interferint en el seu sistema judicial o en qüestions de l'estat de dret.
A l’altra banda la Comissió Europea repeteix una vegada i una altra que "el dret de la UE té prioritat sobre el dret nacional, incloses les disposicions constitucionals", i afegeix que "això és al que tots els Estats membres de la UE s'han adherit".
Les relacions entre Brussel•les i Varsòvia s’han anat degradant-se des que el PiS va arribar al poder el 2015 i va impulsar una revisió del sistema judicial polonès - amb el nomenament de jutges propers al govern – aquest és el centre del conflicte.
Però hi ha altres baralles. Les amenaces a la llibertat de premsa, el dret a l'avortament o els de les comunitats LGBT+ continuen en un estira-i-arronsa que ha portat a la congelació dels fons europeus destinats a Polònia.
Qüestionar la primacia del dret europeu és una decisió política que comporta una "sortida de facto" de la UE? Pregunten els polítics a Brussel•les.
Davant la amenaça, Varsòvia proclama que el lloc de Polònia és i serà dins la família europea de nacions. És suficient per tranquil•litzar els ciutadans adscrits, més del 80%, a una sentiment europeu?
I que pot fer la UE ? En el cas d'un Estat rebel, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea pot apel•lar a l’ incompliment, la qual cosa comporta multes de vegades multimilionàries. Però Varsòvia ja si ha acostumat en els últims anys. Ara, però, Brussel•les té un mitjà de pressió formidable: els 36.000 milions d'euros que espera Varsòvia com a part d'un pla europeu de recuperació contra el Covid-19.
Que farà Polònia? La dreta polonesa resistirà o no tindrà més remei que rendir-se per rebre els seus fons.

Pàgina 6
LA LLUFA
ANTONIO MIGUEL CARMONA
Te cara de nen entremaliat i a mi sempre m’han agradat els nens entremaliats, sobre tot si compleixen les amenaces que diuen. Aquests senyor/nen, les compleix... a vegades.
També m’agraden els homes (inclús les dones) que dins d’un partit mantenen el seu criteri i es fan incòmodes a la direcció executiva. Per ser clara i definitiva, m’agrada aquest home.
I ara anem per les pegues. Està casat. Ho ha estat sempre i sempre ho estarà. No sóc la única a qui agrada aquest nen entremaliat. És socialista i aquests és una mena de carnet d’infidelitat assegurada. És tertulià, una espècie en perill de proliferació que mengen herba, carn, peix i canapès a canvi de no dir res. Diuen que és emprenedor i a mi, una vegada casada, m’agradaria estar tranquil•la a casa sense emprendre res, ni com a mare. I, posant-me extraordinària, podria dir que el Sr Miguel Carmona menteix, la qual cosa, em fa por però alhora trobo molt excitant. Quin home no menteix? Quina dona no menteix? S’estan creant escoles canines perquè els gossos aprenguin a mentir i no es sentin tan lluny dels seus amos.
La darrera gran mentida del meu amor platònic és que ha estat criticant pel davant i pel darrera (cosa també força excitant) als polítics que acaben defenestrats pels seus antics companys de partit i al cap de tres dies son escollits vicepresidents d’alguna companyia de l’Ibex. Doncs tal com raja, la meva cuqueta de llum Miguelín, acaba de ser nombrat vicepresident d’Iberdrola. Bon moment per fer-se soci d’una companyia de llum i gas. Bravo! Miguelín. En una cosa ha estat coherent, quan feia de polític es manifestava contra les portes giratòries i ell a Iberdrola ha entrat pel pàrquing i després amb ascensor fins a la planta noble.
Si aquests excandidat a l’alcaldia de Madrid, és el polític que m’agrada, com seran els altres? No ho vull ni saber però no fa gaire li vaig preguntar a la meva germana casada amb un diputat valencià i amb una ma em va acariciar els cabells com fan els avis amb els nets. Fa una setmana que s’han separat.
Em sap greu però, LLUFA carinyet.

Pàgina 7
ÚLTIMA HORA
FUCK – REFUCK – I REPICÓ
Fuck VOX, va escriure Rosalia i Vox va contestar a la seva manera. Normal. Entre Rosalia i Vox hi ha la mateixa diferència que entre un animal de l’escena, i un llimac que també és animal però que s’arrossega per terra, pel fenc concretament.
L’enfrontament ve de lluny i era inevitable. Rosalia és un tipus de futur, Vox és el passat escleròtic. La cantant defensa l’amor (sigui quines siguin les persones implicades), Vox defensa l’odi. Rosalia vindica la llibertat de la dona, Vox la sotmet. Ella és catalana, el Partit de Vox és anti català. El xoc era inevitable, especialment perquè Rosalia no te por de manifestar públicament les seves idees, un fet que desconcerta a la milícia dretana acostumats a provocar el temor.
Fins aquí, en tot cas, normal. El que resulta sospitós és que tenint una figura inqüestionablement mundial de la cançó, Espanya no en parli. Els tele diaris no obrin amb el darrer èxit de la cantant o l’estrena del seu últim vestit confeccionat per un costurer espanyol, naturalment. En fi, que no ens trobem a Rosalia a la sopa com ens hi trobàvem abans a la Rocío o al Iglesias o altres mites nacionals i nacionalistes. Eren més bons o més simpàtics?
Ens podríem preguntar si VOX te alguna cosa a veure amb aquests silenci oficial respecte a Rosalia. Si el silenci és com una mena de vet, de càstig per no seguir les normes de la Internacional Feixista.
Tan poder tenen? D’on l’han tret? Hi col•laboren els medis de comunicació? O tot queda en una paranoia del autor d’aquesta oda a la llibertat de Vox.?

Pàgina 8
CONTEXT
FORA DE CONTEXT
Durant un programa d’entreteniment de TV3, a un personatge popular que fa de cangur provisional, se li acut fer por als nens amb unes paraules que diu en castellà. “Es que si els parles en castellà fa més por”, justifica el Mag Lari que és el personatge en qüestió. Aquest fet alguns els consideren una mostra d'odi contra els castellanoparlants i a hores d’ara la fiscalia Provincial de Barcelona, investiga el cas. D’això, a casa meva, se’n diu pixar fora del test i en llocs més refinats es coneix com un acte fóra de context.
Alguna llavor molt dolenta s’està plantant a Catalunya perquè fets com aquests acabin en un tribunal. Alguna gent molt dolenta va regant cada nit aquestes llavors. Gent absolutament estúpida, sense la més mínima vergonya, ven el fruit anomenat odi que neix d’aquestes llavors i, al final, tots anirem a prendre pel cul.
Els catalans, s’estan convertint en delinqüents habituals pel sol fet de parlar la seva llengua.
La persecució del català ha estat una obsessió hispana des dels principis dels temps. Una demostració més de la incapacitat mental d’aquesta Espanya orgullosa i colonitzadora. Cal ser molt ruc per veure en una llengua, una amenaça però Espanya la veu i la persegueix a totes hores.
El més crític és que mentre la dictadura franquista al català se li deia llengua “vernacula” o “regional” o “dialecto”, a hores d’ara, teòricament protegits per una democràcia consolidada, el català ha passat a ser la forma d’expressió dels terroristes. Cada mot català és una bomba que cal desactivar. Què li passa a Espanya amb el català? Com una denúncia escrita per un pobre sonat pot arribar a una Fiscalia que hauria d’estar treballant altres temes més seriosos?
Si a la ignorància se li suma la mala llet (i són dues realitats que barregen bastant bé) podem acabar prenen mal tots plegats. L’odi que traspuen aquestes denuncies, poden provocar una rèplica divertida, se’n pot fer una sàtira més o menys enginyosa, però no desactiven el perill. Alguna vegada ens haurem de prendre seriosament aquestes sortides de context i enfrontar-nos-hi amb la mateixa vehemència que utilitzen ara els denunciants anònims.

EN AQUESTS CONTEXT, QUAN UN ESTAT EMET CONTÍNUAMENT LLEIS CONTRA UNA SOCIETAT QUE TEÒRICAMENT ÉS PART DE LA SEVA I HO MANIPULA CONSTANTMENT, EN REALITAT NOMÉS HI HA UNA RESPOSTA POSSIBLE: LA SÀTIRA. COM A REACCIÓ A L'ODI CONTINUAT EXERCIT PER L'ESTAT ESPANYOL CONTRA LA LLENGUA CATALANA VA NÉIXER EL LLOC HUMORÍSTIC KARLITUS, ANOMENAT AIXÍ PERQUÈ UN REDACTOR ERA MASSA SERIÓS.

Pàgina 9
TELEGRAM
UN DE TANTS
Tenia un amic normal que va anar a l’escola dels salesians. Abans de Nadal només parlava del nen Jesús i de Domingo Savio, pel mes de Maria va deixar d’anar amb xiruques i es va posar talons. Un temps després va patir un primer atac d’epilèpsia. A L’any va entrar al seminari i quan va aprendre llatí el van consagrar. Passats tres anys estava casat i era pare de família nombrosa. (tres dels fills els havia fet en pecat i el darrer, el més grassonet amb els cinc sentits) Ara, a punt del traspàs definitiu, envoltat de fills nets i besnéts, m’ha confessat que el pare conseller enlloc de clavar-li el mànec de la campana a la galta li havia clavat una altra cosa en un altre lloc. Preguem al Senyor.

HISTÈRIA
Al proper congrés del P.P. Pablo Casado tindrà problemes. Ciutadans marcant-li l’esquerra, Vox la dreta més ultra, ell sense tenir punyetera idea del que ha de fer i com a assessor un fantasma anomenat Aznar. El guió del proper gran premi del Festival de Terror de Sitges. I no ens hem deixat alguna cosa? Ah sí, la Presidenta de la Comunitat de Madrid, una tal Ayuso. Gran política. Més falsaria que Casado, més cínica, més mesquina, més política. Guanyarà. Adéu al somriure de Casado... fins que la Ayuso es vegi obligada a dimitir per ser qui és.

EL QUIXOT DE GIRONA
En un lloc d’Europa, del que no puc recordar el nom, un vell i eixut cavaller cavalca sobre una muntura (el burro català) anomenat Procés. El cavaller, amb tanta prudència com fervor justicier, desbarata contubernis, descavalca a jutges i mercenaris, lluita contra molins carcellers i a mitja tarda es troba amb el seu fidel escuder Gonzalo Boye, i planifiquen la justiciera jornada de l’endemà. Per arribar a la justícia mundial, cal viatjar molt. Per sort a Puigdemont les despeses corren a càrrec de l’INSERSO.

LA XARXA ES TRENCA UN BRAÇ
Caiguda sonada de Whats Upp, Face Boox i Instagram. Un fotimer de dòlars perduts en el núvol informàtic que, difícilment, tornaran en forma de pluja benvolent cap els que paguem aquests serveis tan segurs i magnífics.
La falla són les primeres sacsejades de l’esfondrament del sistema? Molt segurs però han caigut dues vegades. Serà potser que, apart deixar als seus usuaris amb el cul al aire en qüestions com identitat, dades bancàries, vida íntima, aquests gegants de la informàtica no tenen ni tan sols un cert suport logístic? Serà tot plegat una puta merda?

PER FI LA FARRA GUARRA
Al començament de la nit una parella vol aprofitar el que anomenen harmoniosament Oci Nocturn. Cap a la una de la nit ella, borratxa, diu, seguim bevent, aquell paio me’l faig. Cap a les tres ell, borratxo, li diu, posat fins el cul de coca, m’acabo de follar a una tia. Cap a les cinc de la matinada, ella li diu, hòstia imbècil m’has deixat tan sola que he follat amb tres més. Cap a les sis de la matinada ell li diu, ets una mala puta. Cap a les sis trenta ella es treu la sabata de taló i li clava a la cuixa, molt a prop del sexe. Jo ja vaig marxar a dormir, la cosa s’estava complicant massa però visca l’Oci Nocturn.

XINA-PARTIT COMUNISTA/ TAIWAN-ESTATS UNITS
Ens encanta el llenguatge dels polítics. Aquesta setmana tenim el primer ministre taiwanès: “Taiwan manté la calma, però algun dia pot perdre la paciència. La Xina ha soscavat la pau regional practicant nombrosos actes d'intimidació". Tot això ho ha dit el primer ministre taiwanès davant les incursions de 93 avions militars xinesos.
De fet el primer que va fer és cridar socors i telefonar a Joe Biden a Washington. Després va passar tot el sant matí de cagarrines i pensant en com respondria a la provocació comunista.
Per fi va decidir que la millor defensa és un bon atac com Confuci va dir ja fa segles.

CANÇÓ DE LES BALANCES DEL REI EMÈRIT
Doncs era un rei que tenia el castell a la muntanya, tot el que es veia era seu: Terres, pous, arbres i cases, i al matí des de la torre cada dia les comptava.
La gent no estimava el rei, i ell tampoc no els estimava, perquè de comptar en sabia, però amor, no li'n quedava, cada cosa tenia un preu, la terra, els homes, les cases.
Un dia un funcionari del fisc del seu regne vora el castell va posar-se. I va dir aquesta cançó amb veu trista però clara: Mai vindrà el dia que l'home valgui més que pous i cases, més que les terres més bones... El Rei el va aplaudir mentre es rascava l'entrecuix ostentosament. T'enyorem Ovidi Montllor!

TORNEM AL CINEMA
A Hollywood, 60.000 empleats d'un dels sindicats més grans de tècnics, dissenyadors de vestuari, attrezzo i altres oficis d'escenografia (IATSE) convoquen una vaga nacional i històrica, per primera vegada en 128 anys. Queixant-se d'haver estat "explotats fins a la mort", demanen a l'Aliança de Productors de Cinema i Televisió (AMPTP, associació d'estudis, canals de televisió i serveis de streaming) una reducció de la jornada laboral, pauses de menjar garantides i millors salaris.

Contraportada
DISCAPACITATS. RIURE’NS-EN NO ÉS DELICTE. AIXÍ PODEN EXISTIR